Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Mercè Romeva, la dona reivindicada a ‘Sa meu mare’, de Pau Riba Romeva

1049_sa-meu-mare_img-jpg

Romeva no és un cognom gaire habitual, i la veritat és que fent un recorregut genealògic, tard o d’hora acabem tots connectats per alguna banda. Sovint em trobo que em prenen pel nét de Pau Romeva i Ferrer. Ell, que va ser pedagog, traductor de Chesterton i co-fundador, l’any 1931, d’Unió Democràtica és, sens dubte, el més conegut i reconegut. Fins i tot em trobo que una determinada generació em diu ‘Pau’, enlloc de ‘Raül’, degut a aquesta coincidència. La veritat, però, és que l’esmentat era cosí del meu avi, Jesús Romeva. És a dir, el pare de Pau Romeva i Ferrer (de nom Àngel Romeva i Sandaran) i el meu besavi (de nom Josep Romeva i Sandaran), eren germans. El parentiu hi és, per tant, tot i que queda una mica llunyà.

Qui sí és, en canvi, nét de Pau Romeva, és Pau Riba Romeva, autor del que està considerat el millor disc en català del segle XX: Dioptria. El disc va ser considerat una mena de crítica ferotge a l’esperit petitburgès i a la família cristianoprogressista. És precisament en aquest disc que Pau Riba incorpora una cançó, «Mareta bufona», en la qual, de fet, critica l’esperit naïf i rialler, per sobre de totes les coses, de la seva mare: Mercè Romeva (filla de Pau Romeva i cosina en segon grau del meu pare, Jordi Romeva).

El motiu pel qual en parlo avui i aquí, però, és el llibre que l’artista acaba de publicar i que dedica, en forma de regal i homenatge, a la Mercè, la seva mare. ‘Sa meu mare’ és, sense cap mena de dubte, un extraordinari testimoni, que a més està curosament editat per Ara llibres.

Dir que la prosa de Pau Riba és una prosa cuidada, a vegades exquisida, i sempre dolçament poètica seria dir una obvietat. Tanmateix, allò que converteix en realment especial aquesta peça literària és, sobretot, l’univers que conté.

El relat ens acosta a un personatge, la Mercè, que a través de les paraules d’en Pau esdevé tot un món al voltant del qual gira la resta de la humanitat. És una història tendra, i a la vegada colpidora. La confrontació d’un fill, i per extensió d’una nissaga (els Riba Romeva són nou germans) amb la sempre complexa i a la vegada inevitable etapa final de la vida d’una mare.

Però més enllà d’això, la història es construeix al damunt d’una descoberta: la que el fill (i de fet, els fills i filles) fan d’una mare que fins que no va arribar a la fase final de la seva vida només era això, mare, i que llavors descobreixen com a persona. Una radiografia en tota regla d’un món interior que fins llavors els havia estat amagat, sinó prohibit.

I si el text és, de fet, un regal a la seva mare, pensat pel dia del seu darrer aniversari (quan feia noranta anys), com a lector no puc evitar trobar-hi un testimoni generacional. ‘Sa meu mare’ reivindica el paper d’algú que durant noranta anys ha viscut a l’ombra i que tot d’una decideix fer un pas endavant i actuar com si en realitat estigués dient: «Ei, jo també existeixo. ¿M’he mantingut noranta anys en un estratègic segon pla, controlant des del darrere, però abans que això s’acabi vull mostrar-me a plena llum i que tots sapigueu com sóc i pugueu fer-me justícia… ?».

¿Era un alliberament?, es pregunta l’autor. ¿Una forma de reivindicar el cognom Romeva després de tants anys de fidelitat ribiana?, rebla.

El cas és que, llegint com en Pau parla de la seva mare, m’han vingut a la memòria imatges cent per cent coincidents viscudes amb la meva àvia, que per cert també es deia Mercè (Manadé, en aquest cas, mare del meu pare). Una altra dona obligada per les circumstàncies a jugar un paper secundari a la vida i que, només després de la desaparició del seu marit, l’avi Jesús, va emergir com la flor que sempre havia estat, ara ja sense cotilles.

«Sa meu mare» és, doncs, un cant a l’estimació filial sense límits, amb lletra i música d’un dels artistes contemporanis més sorprenents i rellevants.

Un darrer consell (vaja, recomanació, si ho voleu), donat que la història transcorre en un escenari, Cadaqués, que l’autor ja ens va donar a conèixer a través d’El Convidat, resulta de gran ajuda visionar de nou aquell capítol per transportar-nos, ni que sigui virtualment, a l’interior d’aquelles parets, i esdevenir així testimonis privilegiats del comiat-regal-homenatge que signa Pau Riba, fill de Mercè Romeva.



  1. Bona tarda Raül,
    Estic escrivint un article sobre Sa meu mare, la lectura del qual, aquest estiu em va impressionar molt. El motiu d’escriure’t és el de completar algunes informacions, però m’ha ajudat molt a decidir-m’hi el teu comentari sobre el llibre.
    La informació que voldria incloure és el nom de l’esposa del Carles Riba Ferrer, ja que esmento els tres avi/es (Romeva i Arderiu) però no la sra “de” Riba i em sento cometent un greuge, així de simple.
    Cal que et digui que soc cosí de la Maria Moner Llovet, mare de la Mercè Pastor Moner (espero no fer-te ballar el cap amb les genealogies familiars, però aquest és el fet. Si cal, un altra dia t’ho explicaré més).
    D’altra banda soc psicoanalista, però no t’espantis, no busco analitzar la psicopatologia d’en Pau, sinó parlar del seu canvi de visió de la seu mare i del canvi de valors i el conflicte generacional.
    Gràcies per la teva atenció,

    Pere Llovet Planas

    P.D. Com a referència he deixat el meu face. Et deixo també el meu linkedin. Espero que vegis que la cosa és seriosa i respectuosa.
    https://www.linkedin.com/profile/view?id=375066833&trk=nav_responsive_tab_profile_pic
    .

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Llibres, narrativa, poesia,..., Miscel·lània personal | s'ha etiquetat en , , per raulromeva | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent