Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

La UE se la juga… per la banda esquerra

La UE se la juga… per la banda esquerra, de Raül Romeva i Rueda (per a la Revista Jovent)

Actualment vivim un moment de frustració respecte la Unió Europea, especialment després de la sorprenent (per la magnitud) victòria d’Angela Merkel a Alemanya. Des del sud, aquest resultat, fregant la majoria absoluta, de les polítiques de la restricció i la mal anomenada austeritat, es llegeix amb gran preocupació en la mesura que significa un aval a les continues demandes amb nefastes conseqüències socials i ciutadanes com: ajustaments estructurals, reforma de pensions, flexibilització del mercat laboral, augment del IVA, privatització i liberalització de serveis com l’aigua, la salut o l’educació.

Ja fa temps que la percepció que la UE només està per salvar bancs, i no persones, s’estén de manera esgotadora, sense aturador.

El gran drama de la UE avui no és la idea mateixa de la construcció d’un ens econòmic i monetari supraestatal (aquest està clar) i sòciopolític (que encara està per fer). El veritable problema, allò que genera un creixent una creixent eurofrustració, o directament euroescepticisme, és l’actual correlació de forces imperant a totes les tres principals institucions europees: Comissió, Consell (governs) i Parlament Europeu, una correlació en què prima de manera significativa les polítiques de dretes, conservadora i neoliberal (fins i tot en alguns àmbits, governamentals o intergovernamentals- en què la presència socialdemòcrata convidaria a esperar-ne el contrari).

Per aquells grups, partits o associacions que treballem per construir una Unió Europea fonamentada en principis de la igualtat, la solidaritat i la cohesió, aquest és un escenari sovint decebedor, i que, en qualsevol cas, ens exigeix una gran capacitat de mobilització i de coordinació amb col.lectius afins, per tal de poder bastir un contrapès que pugui contrarestar una pissonadora conservadora que avança de manera implacable.

Llegint els resultats alemanys, no obstant, potser ens convé a una determinada esquerra fer una lectura una mica autocrítica, si més no des de la dimensió estratègica, que consisteix a constatar que, en part, la gran mobilització pro-Merkel en forma de vot hauria pogut haver estat provocada per un discurs, pràcticament unànime en els països del sud i la perifèria, en contra d’Alemanya, en genèric, enlloc de concentrar-nos en les polítiques concretes que encarnava la Cancillera. Sense poder mesurar-ne amb exactitud l’impacte que això hagi pogut tenir en la votació, sí em sembla evident que, d’alguna manera, aquesta percepció que el conflicte és entre Alemanya i la resta de la UE, ha beneficiat Merkel. Els perjudicats, per tant, altra vegada, són aquells col.lectius més desafavorits, tant a Alemanya com a la resta de la UE, que temen que ara patiran una dosi encara més forta (i en alguns casos directament letal) de la tan desagradable medecina merkeliana.

Les eleccions alemanyes, diguem-ho clar, han estat una derrota de l’internacionalisme, de la política i de les idees. Assenyalant el país (Alemanya) potser les esquerres van perdre l’ocasió de fer visible el veritable culpable (les polítiques conservadores). En aqeust sentit, val a dir que tant els Verds alemanys, com l’Esquerra, com, en la darrera fase d ela campanya, fins i tot la Socialdemocràcia, han procurat europeitzar el debat, en la mesura en que cada vegada són més conscients que a Alemanya només li anirà vé, si a Europa li va bé. I a la inversa, que una Europa dèbil, tocada de mort, desigual, comportarà també conseqüències nefastes per Alemanya.

Tot plegat converteixen les eleccions al Parlament Europeu del proper del 25 de maig de 2014 en determinants. Essent, com és, el PE, l’única institució directament escollida per la ciutadania, amb capacitat real per a poder fer front a determinades decisions intergovernamentals, és més necessari que mai que el proper Parlament compti amb una clara i coordinada majoria d’esquerres.

Tanmateix, no ens enganyem, les perspectives a hores d’ara no són massa positives. Les tendències existents a diferents països ens aboquen a un Parlament Europeu on determinats grups euroescèptics i grups feixistes tindran un pes significatiu. La pregunta és, mirant a mig termini: fins quan pot aguantar un projecte polític supraestatal en construcció, com la UE, amb aquestes forces centrífugues?

I és que, ens ho mirem com ens ho mirem, la situació d’emergència social al sud i a l’est d’Europa és una bomba de rellotgeria. Durant mesos ens hem trobat arreu el cartell ‘aparcat fins a les eleccions alemanyes’. Ara jo no hi ha marge. L’escenari ha canviat… a pitjor.

No ens podem permetre que la l’actual correlació de forces continuï impregnant amb el seu discurs carregat de resignació (no hi ha alternativa) i continuï sotscavant l’estat del benestar europeu. Ja que, a banda de la injustícia social que això comporta, també ens condueix a la paràlisi, vegi’s decadència, del projecte europeu.

És hora de repensar la idea, des d’una mentalitat progressista i ecologista, primant l’internacionalisme i la solidaritat entre pobles i persones. És hora de recuperar la política (entesa amb bases democràtiques sòlides i creïbles) com a motor de la societat, en detriment de l’economia partidista. Les eleccions previstes pel maig de 2014 en seran un bon laboratori.

Finalment, tot això és del tot compatible amb l’altre gran repte que, aquest sí, en clau catalana, ens ocupa actualment. I és que a banda de l’eurofrustació creixent relacionada amb les actuals polítiques imperants a Europa, cal afegir, en el nostre cas, les incerteses en relació a com acolliria l’actual UE dels Estats una modificació de l’status quo actual, en forma d’aparició d’un nou ens estatals en el seu si. Aquest, però, és un aspecte que abordo en altres articles, dedicats específicament a la qüestió nacional.

Font foto: JEV


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de UE: present i futur per raulromeva | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent