‘La casa del silenci’, de Blanca Busquets (Rosa dels vents)

Silencis que diuen molt, paraules que s’encallen entre notes d’un Steiner amb vida pròpia, peça coral, plagada d’harmonies i dissonàncies, d’una orquestra de primera divisió que resulta perfecta en l’execució, però protagonitzada per ànimes que desafinen.

‘La casa del silenci’ és, sobretot, un conjunt de melodies femenines entrellaçant-se al voltant d’un director d’orquestra, però també una lliçó d’humanitat, de prejudicis esmicolats, de virtuosismes vitals, conscients o inconscients, que desafien les pors més amagades.

De nou: Blanca Busquets.

Me’n vaig enamorar amb ‘La nevada del cucut’ (Premi Llibreter 2011), em vaig ratificar amb ‘El jersei’ (tot i que cronològicament és anterior), i he assaborit aquesta ‘Casa del silenci’ amb el plaer de qui sap que degusta un elixir perfectament construït, amb els ingredients precisos, mesclats el temps i a la velocitat adequades, i en la seva justa dosi.

Una redacció precisa, fina, que posa de manifest el gran domini tècnic de qui manipula l?instrument, però amorosida a la vegada amb aquella ànima que només els veritables artistes saben aportar a la peça que executen.

Una lectura imprescindible de la nostra literatura contemporània i, esclar, un dels títols que, confio, acabaran triomfant en el proper Sant Jordi.

Gràcies, un cop més, Blanca.

 

Foto: Moment de la presentació del llibre, amb l’autora. Font: Joan Puerto.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*