Perpinyà ja és un referent del fotoperiodisme. L’edició d’enguany de
Visa pour l’Image Perpignan, el festival internacional de fotoperiodisme que arriba als 20 anys d’existència, confirma el seu èxit. Després d’una colla d’anys d’anar-hi, l’afluència de públic que vaig detectar dissabte no la recordava d’edicions anteriors. Pujar a
Perpinyà la catalana és un ritual anual. Una quantitat d’exposicions gairebé inassumible en un sol dia, uns espais que es recuperen lentament i amb els quals et familiaritzes per la fidelitat edició rere edició, una ciutat que també s’ha dignificat amb els anys (i de quina manera, especialment el centre!) i un públic divers en què el català és un idioma cada cop més normal i espontani. Les cues al Couvent des Minimes certifica l’esclat d’aquesta vintena edició. En aquest espai s’hi han recollit aquests dies les millors mostres del certamen. A part de la sempre atractiva
exposició del
World Press Photo, allà s’hi aplegava un repàs dels últims anys amb
les millors imatges de l’
Agence France-Presse, les
impactants fotos en blanc i negre de
Christian Poveda sobre les
Maras, l’exquisida qualitat de
Pascal Maitre a
l’infern dels Grans Llacs, el
repàs a la carrera de 50 anys del fotoperiodista d’
Associated Press Horst Faas i
la crisi humanitària invisible després de l’huracà Katrina, un reportatge de
Kadir van Lohuizene, entre moltes d’altres propostes. N’hi havia
un munt d’exposicions. Les imatges de conflictes bèl·lics són un clàssic, enguany inclús amb una
mostra història de fotos de guerra de
David Douglas Duncan. Segurament és el que més satura d’aquest tipus de certamen: l’excés de fotografia de la guerra. Però hi ha propostes i tractaments nous per desengreixar, per diluir la cruesa d’un món convuls a cop de foto.
[Joan Salicrú: Una mirada global]