Raül Romeva i Rueda

Si diu A, perquè no diu B. Si diu A i B, perquè no diu C. Si diu A, B i C, perquè molt abraça i poc estreny (hauria estat millor que se centrés en una sola cosa). El silenci està mal vist, perquè qui calla hi consent. Prendre distància (i guanyar perspectiva) és perdre el temps. Castiguem el matís i premiem l’exabrupte amb molts retuits, m’agrades o lectures. Ven més (o compta amb més descàrregues, que és una altra manera de posar-hi preu) un atac personal que una reflexió ponderada. El gris molesta i el dubte desconcerta. Ens sentim més còmodes amb el blanc i negre, amb l’asseveració constant. Maquiavel.

La política, com els encenalls, encén i crema a gran velocitat. La notícia, també. Critiquem la política (notícia) espectacle, però al mateix temps ens en nodrim, la busquem, la incitem, la provoquem, i quan no n’hi ha, ens la inventem. Els espais de reflexió, de debat, d’anàlisi i de contrast ponderat d’idees pateixen per mantenir-se en les graelles, enfront de l’espectacle, efímer, de la discrepància exaltada i fugaç, fugissera. Panem et circenses. Circ romà al segle XXI, però sense sang (segur?).

El rastre a Internet és perenne, i en canvi la memòria és curta. Contradicció. Demanem responsabilitat, precisió, mirada llarga i encert permanent, al mateix temps que exigim immediatesa, transparència constant i èpica. Ens molesten molt els arbres i oblidem que darrere hi ha un bosc. Mirem el dit, però: i la lluna? Que ho facin, enlloc de fem-ho. Ells tenen la culpa. Tu. Tu més. Ets dels meus, o no ho ets, jo ho decideixo. Nosaltres, vosaltres. No em toquis.

Vivim en l’era de la velocitat, del fast food, del fast thought i del fast tot. Molta pressa per reaccionar, poc temps per meditar. Molta necessitat per intervenir de seguida, i a qualsevol cost (tot té un preu, la diferència és qui el paga). Pocs incentius per contenir impulsos, per pensar i repensar, per preveure, i prevenir.

Stop! Prou! Basta!

Necessito un minut. Inspiro, respiro, inspiro, respiro.

1, 2, 3, 4,… 60 segons. Temps!

Ja està? Sí.

Tornem-hi.

Per on anava?

Font foto: http://berlinergazette.de/symposium/slow-politics/

Des del 2000 que no escrivia o, almenys, que no publicava. Llavors va ser ‘La ignorancia’ (Tusquets). Des de llavors s’havia autoimposat un silenci que va deixar si no orfes, sí expectants, a una legió de lectores i lectors que esperaven (esperàvem) amb ànsies el seu retorn literari. Catorze anys després publica ‘La fiesta de la insignificancia’, novament a ca’n Tusquets. En ell hi trobem tots els seus temes, els que sabem que sempre li han interessat, els que sempre apareixen (apareixien), en els seus manuscrits: maternitat, sexualitat, l’absurd, la barroeria dels fal·laços, la tendresa,…

Kundera, de 85 anys, ens regala un nou i magistral exercici redactor. És un mag de les paraules i juga amb les emocions com ningú. És un veritable malabarista en fer veure que el que escriu és absurd, i banal, quan en realitat dissecciona com ningú la complexitat. Ara s’enfronta a la insignificància. «La insignificancia, amigo mío, es la esencia de la existencia. Está con nosotros en todas partes y en todo momento. Está presente incluso cuando no se la quiere ver: en el horror, en las luchas sangrientas, en las peores desgracias. (…) no se trata tan solo de reconocerla, hay que amar la insignificancia, hay que aprender a amarla. (…) los ninos que ríen, sin saber por qué, ¿acaso no es Hermoso? Respira, D’Ardelo amigo mío, respira esta insignificancia que nos rodea, es la clave de la sabiduría, es la clave del buen humor».

Es tracta de 138 pàgines de petits aforismes, intercalats en diàlegs aparentment simples, algú els podria titllar fins i tot d’anodins. Res més errat. Són sentències pensades i repensades, carregades de dobles sentits, d’humor i de tendresa. Sens dubte, el retorn d’un mestre.

Estem d’enhorabona.