Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Entrevistat per Nacio Digital

0
Publicat el 26 de maig de 2014

ENTREVISTA PER A NACIÓ DIGITAL CONDUÏDA PER CARLES BATALLA


Romeva: «No he sentit ningú amb capacitat de decisió a Europa contra la consulta»

El fins ara eurodiputat d’ICV diu que només hi ha moltes interpretacions sobre un hipotètic sí

Culpa els Estats de “frenar la revolució democràtica que cal” al vell continent

Especial: Eleccions europees 2014

 

Llums i ombres. Després de ser eurodiputat d’ICV al Parlament Europeu durant els últims deu anys, Raül Romeva no ha perdut la fe en el projecte del vell continent però hi detecta un empobriment democràtic que espera reconduir amb l’ascens de les esquerres. Va estar a punt d’unir-se al partit dels verds encapçalat per José Bové en una posició simbòlica però finalment no ho va fer. El seu relleu com a cap de llista l’agafa Ernest Urtasun, que va ser el seu secretari entre el 2004 i el 2008 i amb qui comparteix vocació i afinitats. 

-Quin balanç fa d’aquesta dècada com a eurodiputat?

-He de confessar que tinc pànic a aquesta pregunta, perquè és terrible intentar resumir deu anys en una frase. Depèn del moment dic una cosa o una altra, però jo em quedo sobretot amb la constatació que aquest projecte que anomenem Unió Europea per mi continua sent vàlid. Tota la vida he estat europeista però és evident que cal una reforma a fons estructural, institucional, política i democràtica, a tots els nivells. El meu europeisme no ha quedat tocat però sí em porta a veure necessitats que fa deu anys no veia.

 

-Què s’ha millorat respecte quan va començar i què caldria corregir?

-De les coses que s’han millorat és la consciència que això d’Europa ens afecta molt, altra cosa és si ho fa per bé o malament, si és positiu o negatiu i la percepció creixent és que ens afecta negativament, i ha quedat diluït el fet que hi ha aspectes positius que vénen pel fet de formar part de la UE. Europa està construïda com una suma d’Estats i hem d’aconseguir que sigui una aliança entre ciutadans, cal transversalitzar determinades qüestions ideològiques, polítiques i democràtiques. En aquest canvi de cicle en el qual estem entrant, per mi el paradigma és aquest: canviar l’Europa dels Estats per l’Europa dels ciutadans, o ho corregim des de diferents fronts alhora, o directament el projecte quedarà, més que tocat, directament enfonsat.

 

-Ernest Urtasun es definia com a europeista però al mateix temps avisava de l’existència d’un europeisme “babau” que consisteix en què tot el que ve d’Europa ha de ser automàticament bo. Què és ser europeista?

-Jo relaciono Europa amb democràcia, sóc europeista en la mesura en què sóc demòcrata, en la mesura en què la democràcia està tocada a Europa el meu europeisme està debilitat. Què podem fer per enfortir l’europeisme de molta gent que som eurofrustrats? Enfortir la democràcia.

 

-De quina manera es pot fer?

-Passa per un canvi institucional i estructural, el gran problema que tenim és una estructura dèbil que no permet respondre a les necessitats que tenim com a ciutadans sinó a les d’alguns Estats, això és perquè els Estats ho han volgut així, està dissenyat així. Cal un canvi estructural i institucional i només es pot fer si hi ha una pressió social i ciutadana que ho reclami a Brussel·les i als Estats que formen part d’aquesta Europa.

-En comparació a fa deu anys Europa està molt pitjor en drets i dignitats?

-Malauradament sí, per mi Europa sempre ha estat un referent, no només en democràcia sinó també en tot allò que té a veure amb drets, drets fonamentals, drets humans. Tu vas pel món i en molts llocs Europa continua sent una certa marca, té una credibilitat però els que estem a dins hem patit aquest retrocés, i això em preocupa. Per això cal recuperar una credibilitat que Europa tenia i que per molts motius, que no s’han de buscar a Brussel·les sinó a les capitals europees, s’ha perdut. Aquest és el repte, recuperar coses que fa cinc o deu anys emblaven inqüestionables.

 

-Com quines?

-Fins fa quatre dies no havia sentit que es qüestionés la prohibició de la pena de mort a Europa, i en els últims anys he sentit molts col·legues al Parlament Europeu que ho qüestionaven, o el dret a escollir el propi cos, la lluita a favor de les dones d’escollir, o el dret a casar-se de les parelles homosexuals. Fa quatre dies era impensable sentir , no només discursos sinó mobilitzacions en contra, ara ho estem tornant a veure i em sembla no només preocupant sinó dramàtic.

 

Un dels riscos que ICV-EUiA ha intentat combatre durant la campanya ha estat el de l’abstenció, que s’intueix molt alta. Creu que la societat encara no ha entès o assumit que les decisions europees sí l’afecten perquè continua pensant que qui millor solucionarà els seus problemes són els Ajuntaments i les instàncies de poder més pròximes?

-S’ha de tenir molt clar que cada decisió té el seu nivell, no em sembla encertat creure que Europa ho ha de fer tot, hi ha coses que Europa no ha de fer ni s’hi ha de ficar, formen part de les polítiques locals o nacionals, se’n diu subsidiarietat. Jo estic a favor que cada nivell tingui el seu grau, la seva capacitat de decisió, per això cal que els nivells més propers a la ciutadania, els locals, tinguin no només competències sinó recursos per poder-ho fer. Per mi el coll d’ampolla continuen sent els Estats, que acaparen un nivell de poder que no només els toca a ells sinó que en alguns casos s’ha de transferir a Europa i en d’altres s’ha de transferir cap a baix, a nivells de decisió subestatals, regionals, nacionals o autonòmics o directament locals. Per mi el problema que frena tota la revolució democràtica que cal a escala europea el tenim en els Estats.

 

-En quins temes Europa s’hi hauria d’involucrar i en quins se n’hauria d’apartar?

-Hi ha una dimensió que forma part de l’essència identitària europea, que són qüestions de caire cultural, Europa és per definició una suma d’identitats, de realitats, de llengües, de tot el que té a veure amb la pluralitat i diversitat, això qui ho ha de potenciar i canalitzar és cada realitat, no hi ha d’haver una transferència de competències. A Europa també s’han de fer els grans espais d’unió política, fiscal, econòmica, monetària però l’execució de moltes d’aquestes polítiques, per exemple serveis socials, qui ho ha de poder fer són els nivells locals, però a partir d’una capacitat tècnica i de recursos que en gran mesura està emmarcada en una política europea, per dir-ho així pactada. La diferència és quin és el marc en el qual prens la decisió i qui és qui l’ha d’executar i és un aspecte que ara mateix encara no està clar.

 

-Una de les seves lluites ha estat per l’oficialitat del català però no se n’ha sortit. Es pot revertir aquesta situació?

-Entenent que a Europa no hi poden haver llengües de primera i segona. Em sembla un greu error, que hem condemnat i lamentat moltes vegades, que la única manera de concebre una llengua com a europea és que està acceptada com a tal oficialment per part de l’Estat. En aquests moments fins i tot hi ha llengües que estan acceptades com a tals pels Estats que no estan reconegudes a escala europea, tenim una deficiència que no té res a veure amb la realitat que vivim: o Europa entén que hem de superar l’àmbit dels Estats per reconèixer aquesta diversitat, entre elles la lingüística, o difícilment Europa serà creïble per coses com aquestes.

 

-Com es veu el procés català a Europa?

-Europa, com tot, no és un telèfon, hi ha de tot, s’hi diu de tot: hi ha gent que ho viu amb indiferència, d’altres amb por, simpatia, curiositat, temor, d’altres amb pànic o fins i tot amb ràbia perquè d’alguna manera en fan una lectura negativa… hi ha de tot. Però jo encara no he sentit ningú amb capacitat de decisió a nivell institucional europea en contra de la consulta, el que he sentit són moltes interpretacions sobre què passaria si en aquesta possible consulta sortís un sí.

 

-No hi ha cap postura europea comuna i oficial…

-No, per tant és absurd plantejar que Europa no ho permet o no ho vol, encara ningú ha dit que no es pugui fer, depèn de nosaltres, ho hem de poder fer i ho farem. A partir d’aquí, i entenc que això requerirà d’una negociació, quan es faci la consulta, sí finalment surt un sí s’obrirà un període de reflexió i negociació política, ja en parlarem i ja veurem què dirà Europa en aquest escenari, mentrestant…

 

-Aleshores Europa haurà de pressionar més per instar a la negociació…
-Ja ho està recomanant ara, ja veus europeus que insten al diàleg, però ho estem intentant i en dècades no ens n’hem sortit però això estem com estem. Quan alguns companys, fins i tot el Schulz em diu que el que hem de fer és negociar, li dic que portem anys intentant-ho, el problema és que no hi hagut cap voluntat de diàleg, a davant hi ha hagut una paret, el que ha de fer Europa és entendre per què estem aquí.

 

-Des del PP fa temps que avisen que la independència situaria Catalunya en un univers paral·lel o quedaria flotant a l’espai sideral. Tan dramàtic seria quedar-se fora d’Europa, atès que hi ha països que no en formen part sinó que hi mantenen tractats bilaterals i no perillen pas?

-És que això està per discutir. Primer, és una hipòtesi, jo soc partidari que ens quedem, perquè estem molt millor a dins, tenim molta més capacitat per resoldre problemes globals a dins que no pas fora, és factible i possible, jurídicament i políticament es possible, òbviament res és segur al 100%, ja veurem què passarà però ja en parlarem. La única raó que explica que es faci tan discurs avisant-nos que quedarem fora d’Europa és dificultar el propi procés democràtic que està en marxa, la resta és foc d’encenalls, no té cap necessitat ni validesa, ni una.

 

-Té algun pronòstic sobre com quedarà el Parlament Europeu? Les enquestes auguren un salt important dels verds.

-No s’atreveixen a fer-ho ni els politòlegs especialistes ni els futuròlegs…Tinc la impressió que hi haurà una davallada de les grans formacions i un gran increment de les formacions menys nombroses, per tant un repartiment de joc, per tant un augment de la pluralitat al Parlament Europeu, la qual cosa per mi és bona per definició. Ja sé que als dos grans partits això els molesta perquè els encanta dirigir-ho tot, però per mi que hi hagi pluralitat, i com espero vagi decantada cap a formacions d’esquerres i ecologistes, és positiu.

 

-Urtasun advertia que ja s’ha pactat una gran coalició entre la dreta i la socialdemocràcia…

-Jo porto anys patint-la, em fan una certa hilaritat determinats discursos socialistes, perquè els populars en aquest sentit tenen menys vergonya. Ho he vist vàries vegades en els socialistes: quan comença el mandat parlen de responsabilitat i cooperació i quan estem a uns mesos de les eleccions automàticament comença la confrontació, com si no haguessin vist el que han fet aquests últims anys de pacte permanent. Qualsevol persona que hagi seguit una mica la política europea s’adona que quan els socialistes diuen que respecte el PP tenen dos projectes diametralment oposats, és una mica enganyós. És veritat que no són la mateixa cosa, però també és veritat que fan el mateix moltes vegades, com que a mi m’interessa el que fan, no el que diuen i el que són, i el que fan moltes vegades acaba sent el mateix, aquesta coincidència em preocupa molt.

 

-El candidat ecosocialista català va treballar amb vostè quatre anys a Europa. Què en destacaria?

-Per mi Ernest Urtasun té fonamentalment dues virtuts: d’una banda, una gran capacitat d’entendre les situacions i la realitat, això és molt important quan fas política parlamentària, és una persona intel·lectualment molt preparada que sap llegir molt bé la situació i els moments. Ha demostrat en aquests anys que sap en quin moment vivim, quines necessitats hi ha, sap veure quins són els problemes i plantejar per on poden anar les solucions i quan faci política parlamentària sabrà focalitzar aquestes inquietuds allà on toca. D’altra banda, té moltes ganes de treballar, té una gran vocació, al Parlament Europeu he constatat que aconsegueixes més coses per ganes de fer-les que no pas per experiència o edat, el que compta és la vocació i l’energia per mobilitzar coses. Ja sé que allà hi ha gent molt experimentada i veterana però la meva experiència em demostra que són els qui, per la seva novetat i fins a cert punt desconeixença de les dificultats, acaben aconseguint que les coses es moguin i avancin, espero que amb l’Ernest això funcioni.

 

-S’hi veu reflectit?

-Té la mateix edat que jo tenia quan jo vaig començar a Europa, som economistes, hem treballat molt en política internacional, tenim un perfil bastant coincident, potser per això hem tingut molta afinitat. També és veritat que el moment en el qual ell entra no té res a veure amb el meu. Al final els contextos també compten, ell tindrà els ‘seus’ problemes i l’haurem d’ajudar en les seves circumstàncies, que no tindran res a veure amb la meva. Crec que mai és bo pel que entra que hi hagi excessives comparacions, el que entra ho fa en una situació totalment nova, amb reptes i situacions noves, se l’ha d’ajudar en funció d’allò que té, no en funció del que es va fer perquè potser allò ja no toca fer-ho o no es pot fer, el que toca és mirar endavant i el que s’ha fet ja està, és passat.

-Tenen pendent un mes de feina per traspassar-li dossiers i fer-li cinc cèntims del context actual. Quins són els temes prioritaris?

-N’hi ha molts d’oberts, fer-ne una llista seria complex, bàsicament agenda climàtica i ambiental, agenda social, tot el que té a veure amb les infraestructures, per exemple tenim el Corredor Mediterrani totalment encallat i hem de veure què passa.. Tenim molts temes que semblava que estaven resolts i que haurem d’estar molt atents perquè si ens despistem una mica ens podem trobar amb algun disgust que no ens convé. 

 

-Recorda alguna anècdota divertida o curiosa d’aquesta última dècada?

-Moltes, recordo un correu molt divertit que em va escriure un català de Malta, li havien posat una multa i estava totalment indignat perquè considerava que era improcedent, i em preguntava si com a diputat europeu podia intercedir-hi o fer alguna cosa perquè li anul·lessin. Li vaig haver de dir que les multes de trànsit són competència municipal i que aquest tipus de coses no les podia fer. I una vegada vaig anar a un festival de música infantil a Catalunya amb els fills, una mare i una nena em miraven molt, no ho entenia molt bé, pensava que m’havien reconegut, se’m van acostar i em van preguntar si era el Marc Parrot.

-Ha pensat en el seu futur?

-Tot està per fer i tot és possible. En aquests moments el que tinc moltes ganes de fer és aturar-me una mica per pensar i escriure, analitzar el que he fet, fer menys coses però fer-les més a fons. El gran problema d’estar en primera línia és que et toca fer de tot i a vegades fer-ho una mica massa superficial i a mi, per caràcter, això no m’agrada. Aquesta és la meva ambició

FOTO: A la Plaça Major de Nou Barris, just abans del Míting final. Font: Carles Batalla.