Raül Romeva i Rueda

Author/s: Roger Cassany

MEP Raül Romeva: “My time in Europe has convinced me that independence is a necessity”

Interview with the MEP from Iniciativa per Catalunya, who is not running for reelection · Romeva says he is frustrated with Europe, more than skeptical

He is one of the most favorably valued MEPs both here and abroad. But he is not running in the elections on May 25. Raül Romeva (ICV) has been in the European Parliament for ten years and now he’s leaving with something of a bad aftertaste. He says he’s disappointed and frustrated, but he clarifies that he’s anything but “euroskeptic” because he’s convinced that the European Union is useful and that it just needs to be changed. In this interview, he gives an overview of his time in the European Parliament and explains how the obstacle that he came up against in order to speak Catalan in session was the catalyst for his independentism. “If something so easy, so symbolic and so inexpensive can be impossible in the current framework, that means we have a problem with the framework”. And he concludes that the only path is becoming a state. He also speaks about the problems with Europe, how they see Catalans from Brussels, and also what he plans to do from now on.

Let’s begin with the required question. The Constitutional Court has just rejected the Catalan Declaration of Sovereignty. What consequences might that have?

Personally, I don’t think the Constitutional Court has any credibility. It’s an organ that since its ruling on the Catalan Statute of Autonomy has been absolutely discredited. For me, this ruling has no effect whatsoever. It doesn’t surprise me, unfortunately, but it doesn’t change anything.

Let’s talk about Europe. These are your last weeks in the European Parliament. You’ve been there ten years. Are you satisfied with what you’ve gotten done?
For starters, ten years are a lot. And with respect to that, the first thing I’d like to point out is that the European project is dynamic. In ten years, I have been able to see that everything changes and that what seemed impossible ten years ago is possible today. Therefore, it’s a project that adapts itself to the needs and circumstances at hand. Second observation: Europe is a good idea but it has serious difficulties getting things done. Maybe that happens because it’s too young; it’s only sixty years old. Whatever the case, it has serious leadership, credibility, partnership, jurisdictional, and institutional problems, among others.

Are you leaving disappointed?
In many instances, Europe has been disappointing, yes. I can say that those of us who were “EU enthusiasts” have become, and I count myself among them, “EU frustrated” or “EU disappointed”. We continue to believe that Europe is a good idea but we are very disappointed in the way those in charge carry out this idea. There is a problem at the command bridge, not just of transparency but also of accountability and the way that decisions are made. And that makes a lot of people, who think that Europe is necessary, feel skeptical today about this Europe, as it stands, being the answer.

Have you become a “Euroskeptic”?
No, being a “Euroskeptic” is not the same as feeling disappointed with this Europe. “Euroskeptics” have stopped believing in the concept of Europe. In contrast, I want to change this Europe. This Europe is not the Europe that we need.

What would have to change?
The very concept of it. Europe has to understand, or those of us who have a role in the construction of Europe have to understand, that there are two important challenges. The first is that it can’t be exclusively an economic space. That is, Europe is basically an economic union with some political jurisdictions. And that has serious limitations: the suit has gotten too small and is out of fashion. And it’s not just me saying that, others have said the same thing, including Jacques Delors. He said, when the Euro was created, that we if we didn’t back the Euro with one common fiscal policy, not twenty-eight different policies, just one; and a common economic and monetary policies, and a banking union, that it wouldn’t work. And that is what has happened and that I can bear witness to these last ten years. I have been a direct witness to what many warned would happen even back in 2004. Therefore, the first problem is political credibility.

The second: Europe also has a problem with democratic credibility. That is, it doesn’t makes sense today that you have a European parliament without the power of legislative initiative; it also doesn’t make sense that you have a transparent parliament but that co-legislates with the Council of Europe, which is an opaque organ about which it’s impossible to know who decides what and how; it doesn’t make sense that you can’t—through the European parliamentary elections—decide who will form the government, the European executive; it doesn’t make sense that in the big economic decisions the parliament only has a consultative power. Therefore, there is a whole series of structural and institutional deficiencies that make it difficult to engender confidence in European institutions in the citizenry.

Is this disappointment your motive for leaving?
No, my decision to step down was made when I accepted the candidacy in 2004. At that time, I began with a very clear idea, that institutional politics must be cyclical. That doesn’t mean that you can’t change spaces, that is, being a member of the Catalan Parliament and then in some other institution, as long as there are always transitional phases. But whatever the ambit, cycles are good. And in the representative institutional framework, they’re even better. I went in in 2004 with the commitment of doing five years if I won a seat in the parliament and at any rate, I might stay on for an extra mandate, if necessary. I decided that from the beginning and I said so publicly, and I was so convinced that if I broke that promise now, it would look really bad.

But not so long ago, you announced that you would join Bové’s list in the French State…
Not after all, no. I agreed to join the list as a symbolic gesture, that’s true. But it turns out to be a candidate of a given place, you have to be registered there. Six months ahead of time. And I want to be able to vote in Catalonia, which is where I should vote and where I want to vote. I will campaign with them, yes, and whatever necessary, but I won’t be on the party list.

What have you done in the European Parliament that you are most proud of?
Wow, it’s hard to pick just one thing. In general terms, what I’m most proud of is having fought to put at the top of the priority list in an institution like the European Union everything that refers to the rights and liberties of citizens: personal and collective rights, equality between men and women, immigrants’ rights… Having made that a standard of my activity in parliament for ten years makes me happy.

And what disappoints you most?
There are two things that have left a bad aftertaste. First: everything that has to do with the European welfare state. For me, Europe makes sense as a bastion for the welfare state. And the welfare state, in Europe, right now, is gravely wounded. I hope it’s not fatally wounded, but I can tell you that it’s a deep wound. It’s in a very fragile situation. That has been a serious personal, but also political and collective, disappointment. But it’s also true that that is a, shall we say, titanic task.

The second thing that has disappointed me, a lot, is something that was really easy to achieve but we have not been able to do it, and that has really frustrated me terribly. I’m talking about the ability to speak Catalan in the European Parliament. This has been one of the factors that has made it most clear to me that if we stay in Spain, we will not survive. If something so easy, so symbolic, and so inexpensive turns out to be impossible in the current framework, than that means there is a problem with the framework. That was the catalyst that convinced me that we have to change our status. It has been enormously frustrating. If those of us who believed it was possible to fit within the Spanish State declare that not even that is possible, there is only one solution: become our own state.

Did you become pro-independence for that reason?
Let’s say that I’ve ruled out other options for that reason, yes. I recognize that I have never been viscerally opposed to independence, I always was clear that it is the country’s historic and national right. But for me, independence was always one in a series of options, not the only one by a long shot. And if the Spanish State had made a good, respectful, federalist offer to Catalonia, I would have accepted it without any trouble. If they had recognized me culturally, linguistically, nationally, and institutionally, I would have felt very comfortable there, I’ll admit that. What happened? Well, the other options, besides independence, have disappeared. And I’ve had to opt for this choice because there are no alternatives. Independence was never a vital necessity for me. Now it is a necessity, but it was possible that it didn’t have to be. These last ten years have convinced me that independence is a necessity.

Given what you’ve said, do you think the European Union is still useful?
Luckily for Europe, it’s a dynamic project. If we look at the historic picture, Europe is a brilliant invention, in every sense. If we look at its evolution, it has been very useful. Therefore, it is useful and necessary. Even essential in some aspects. But now it needs a restart. Europe has stopped being attractive and it’s not what many of us dreamed of. A Europe that changes democratically elected governments simply for tactical maters; a Europe that allows shooting at immigrants who are trying to make it by sea to European, not Spanish, but European coasts; a Europe that considers that there are first class and second class languages; a Europe that imposes a whole series of measures that imply that many people will be left homeless or without their basic needs covered and even find themselves at the brink of suicide… This is a Europe with a serious problem. It has a structural problem.

You’ve made a long list of problems. Are you sure it can be changed?
We have to be very conscious that this isn’t going well. For me, for example, I don’t care at all about this idea of European flags and symbols. Europe has serious problems. The thing that I’m interested in knowing is which values it guarantees and which it doesn’t. The people are angry with Europe. And people from all over, from all different countries, for a variety of reasons. And the vision they have for moving the project forward varies from person to person. If we listen more carefully to the voice of the frustrated people who want to renationalize and center European policies on the state, then I think we are making a mistake. We have to change Europe because it is useful and it serves a purpose, and for that we have to direct our efforts to those people or those political forces that, from a critical point of view of Europe, want to change it for the better. This is the debate that we’re getting into and that will be the key in the May 25th elections and beyond.

During these ten years you and other Catalan MEPs have demonstrated clear unity in the defense of the Catalan language. Will that be maintained?
I hope that is not lost. I also want to say that this unity of action was there before I got there. I continued the work of other MEPs. I even remember Santiago Fisas, from the PP, at our side, defending the Catalan language with other Catalan-speaking MEPs. But it turns out that he was pressured and that’s over with now. But this unity was there. Yes, it’s true that the times have brought us to a place in which this division between Catalonia and the state is more visible than ever. But this unity is not a unity of parties. Or it shouldn’t be. It’s a natural unity, of the people. And I witness everywhere I go that there is a clear demand in certain areas for us to not be partisan and to demonstrate unity. I believe in it, because among other things, I am first a citizen, and then a political representative. Said in another way: we are living a historic moment and therefore, let’s not screw it up, no matter what party we follow.

You’re referring to the sovereignty process…
Yes, and if we analyze the independence processes that there have been in Europe—and it’s not me who says so, but Martí Anglada, who has studied them very carefully—there is a very interesting idea: those cases that have come out better are the cases in which the sovereignty process has been multicultural and nonpartisan. The movements that have come out best are the ones in which sovereignty has been diverse. And the ones that have come out worst are those that have created a single color sovereignty of a homogenous flavor. I am absolutely convinced that this is what’s happening with what we’re cooking up at home. The force of Catalonia’s sovereignty is its diversity. You might be a leftist, in the center or on the right, and be convinced that we need a different framework in order to begin to finally confront a range of political projects for real. And I have understood the unity of the European Parliament in this way. And I have promoted it.

You were the vice president of the Green party in the European Parliament. Do they understand our case?
Yes, I was the vice president of the European Greens, that’s true. And this is a group in which nationalism is not looked at favorably. It’s a universalist culture, that I share, of breaking down borders and not creating new ones. And therefore, this group conceptually goes toward a world in which there are fewer states, not more states. And I totally agree. But meanwhile, while those states exist, there are realities that have the right to have the same status as all the others. Neither more nor less. The same. I agree that one day all states should disappear, that would be better. But while they exist, it’s not fair that one part of a state which does not feel comfortable within that state should not have the right to express itself democratically. My job has been to convince my colleagues in the Green Party that this is a democratic right; not a nationalist need nor a matter of flags or anything about being better or against anyone, but rather a democratic demand. And if there’s one thing that the Greens as a political family has, it’s that they are scrupulously democratic. And therefore, they understand it. Maybe we haven’t found the empathy that we would have liked, but at least there is a clear democratic agreement.

Do you see an independent Catalonia within the EU or outside?
If it were up to me, it’d be better if it were inside. And I repeat, inside a Europe that must change. Now there are two equally important processes. The first is the Catalan sovereignty process. And the second is changing Europe. I even think that in order to change Europe, it’d be better to be inside rather than outside.

And if it weren’t up to you?
I’d say that legally and politically, Catalonia could be perfectly within the European Union. What does it depend on? On the political will of those involved.

Barroso currently says no…
Careful, Barroso—like many other people in Europe—is simply reading the treaties in a particular way. In the same way that people read the Spanish Constitution in a particular way. Which doesn’t rule out other different readings. And those that say that Catalonia will have to apply for readmittance like any other state starting from scratch forget two things. First, that there are no precedents, it’s never happened before and there is no mechanism set up to handle it yet. There is none, as has been reported by various scholars like Graham Avery who says that we are European citizens and therefore a new mechanism must be established. And second, it doesn’t say anywhere that a referendum is prohibited, nor that an independent Catalonia would be out of the EU. If there is one thing that Europe has demonstrated is that it is flexible enough to resolve all of the challenges that come up. Remember East Germany, the Baltic Republics, the Balkans, the Czech Republic and Slovakia… All of that seemed impossible and it happened anyway. Europe has always known how to find solutions. And Europe, which like I said is a dynamic project, has shown us that whatever is not explicitly prohibited is not impossible.

Do we have enough friends in Europe?
Europe is made of states and the friends of states are other states. Therefore, we don’t have any friends of our own, neither will we. But watch out: Europe is pragmatic and it is in no condition to deny a democratic right. I have found a lot of people in Europe who have told me, “I don’t understand you, I don’t agree with you, but you are free to decide.” Note that no important political figure with responsibility in the European Union has ever said that the referendum cannot be held. Everyone has made interpretations of the treaties, speculating about what will happen once the referendum is held, but no one has said that the referendum cannot be held. That would be to deny a democratic right. And Europe is based on democratic foundations. Therefore, if we do it right, we will find fewer and fewer adversaries. Allies, maybe not, but fewer adversaries, if we do it right.

And are we doing it right so far?
Yes, I believe we are. Now we are an uncomfortable dossier for Europe, but if we don’t make any missteps, sooner or later that dossier will have to be opened and studied. We are coming at a bad moment and we’re a bother. Some would love to hide the dossier under the sofa and let it disappear, but right now, the dossier is on the table. Not only is it on the table but every day it grows and gets fatter. And each time that someone wants to hide it under the mat, there’s another Catalan Way or big demonstration. And it comes right back up on the table. It’s a dossier that must be opened. Those people who said three years ago that we are “a nuisance” now say, “hey, ok, go ahead, tell me what this is all about”.

Well, I imagine that losing a territory like Catalonia is no small thing for the European Union…
Precisely. And that is another factor. Catalonia has an importance in Europe with respect to infrastructures, commerce, economy… It has the importance that it has, neither more nor less. But it’s an importance that must be contended with. It’s pretty hard for me to imagine, and this is certainly a speculation, that the interests that are currently based in Catalonia as a market space and in investment will just stand there with their arms crossed when they see that this whole territory is disappearing from their market. Further, I’m one of the people that believes that Catalonia has been, is, and must continue to be one of Spain’s principal allies. Economically, socially, politically, with personal relationships, etc. Therefore, if we do this process properly, everyone wins: Catalonia, Spain and Europe. Here, it’s not about seeing it as a victory and a defeat, but rather a victory for everyone.

Does your probable successor, Ernest Urtasun, think the same?
He is totally convinced that the current moment demands democratic steadfastness with respect to the right to decide. He is completely committed to that, as is the party. And we’ve talked about it a good deal. That’s what he believes and what he will work for. And many of the other things that I have worked for are part of his DNA. I think he will do an extraordinary job. I have no doubt about it.

What will you do from now on?
My priority right now is to stop. I think transitions have to be well carried out. I need to distance myself a bit. These ten years have been very demanding and I need to evaluate how I can work better. There are so many things to do and so many spaces in which each of us can contribute our amount of commitment, that I have to look at it calmly, to see what the needs are, what I can bring to the table and where I feel comfortable. For now, I’m just stopping.

You’ve just published a novel, your second…
Yes, and look, now I’m going to publish a book about Catalonia and Europe. Ten years give for a lot and some of the thoughts that I’ve shared with you are going to make up this new book, a book of essays, that will be published in September. How is the Catalan topic seen from Europe? The answer is in the book. And the novel that I’ve just published is indeed fiction. It’s a reflection on one of the debates that for me is most current: the debate on energy. It’s a global and cross-generational debate. It talks about the consequences of what we’re deciding today: how it affects the planet, and above all, future generations. It’s a fictional story based on real problems and with a clear political side.

No matter what you do, will you continue to write?
That will always be true.

Adjunto aquí l’entrevista que em va fer en Roger Cassany , per a Vilaweb.cat.

Raül Romeva: ‘El pas per Europa m’ha convençut que la independència era una necessitat’

Entrevista a l’eurodiputat d’Iniciativa per Catalunya, que no es presenta a la reelecció · Es declara ‘eurofrustrat’, però no ‘euroescèptic’

És un dels eurodiputats més ben valorats aquí i a fora. Però ja no es presentarà a les eleccions del 25 de maig. Raül Romeva (ICV) ha estat deu anys al Parlament Europeu i ara se’n va amb un mal regust. Es declara decebut, ‘eurofrustrat’, però aclareix que de cap manera ‘euroescèptic’, perquè està convençut que la Unió Europea és útil i que, en tot cas, cal canviar-la. En aquesta entrevista fa balanç del seu pas pel Parlament Europeu i explica que la barrera amb què ha topat per a poder fer servir el català als plens ha estat el detonant del seu independentisme. ‘Si una cosa tan fàcil, tan simbòlica i tan barata resulta que és impossible en el marc actual, vol dir que tenim un problema de marc.’ I en conclou que l’única via és esdevenir un estat. També parla dels problemes d’Europa, de com ens veuen, als catalans, des de Brussel·les, de quines simpaties tenim i de què pensa fer d’ara endavant.

—Comencem amb una pregunta obligada. El Tribunal Constitucional ha tombat la declaració de sobirania. Quines conseqüències pot tenir?
—Jo, al Tribunal Constitucional, ja no li dono cap credibilitat. És un òrgan que des de la sentència de l’estatut ha quedat absolutament desacreditat. Per mi, aquesta sentència no té cap efecte. No em sorprèn, malauradament, però és que no canvia res.

—Parlem d’Europa. Són les vostres últimes setmanes al Parlament Europeu. Hi heu estat deu anys. Us sentiu satisfet de la feina feta?
—D’entrada, deu anys són molts anys. I, en relació amb això, la primera constatació és que el projecte europeu és un projecte dinàmic. En deu anys he constatat que tot canvia i que allò que fa deu anys semblava impossible, avui és possible. Per tant, és un projecte que s’adapta a les necessitats i a les circumstàncies. Segona constatació: Europa és una bona idea però té seriosos problemes d’execució. Potser passa que és massa jove, té només seixanta anys. Sigui com sigui, té seriosos problemes de lideratge, de credibilitat, de simpaties, de competències, institucional, etc.

—Us n’aneu decebut?
—En molts casos Europa ha decebut, sí. Jo he pogut constatar que aquells que érem ‘euroentusiastes’ hem esdevingut, i jo m’hi compto, ‘eurofrustrats’ o ‘eurodecebuts’. Continuem creient que Europa és una bona idea i però ens decep molt la manera com els executors d’aquesta idea la porten a terme. Hi ha un problema en el pont de comandament, no tan sols de transparència, sinó de rendició de comptes i de manera de prendre les decisions. I això fa que molta gent que pensem que Europa és  necessària, avui dia siguem escèptics respecte que aquesta Europa, tal com és feta, sigui la resposta.

—Us heu tornat ‘euroescèptic’?
—No, no és igual ser un ‘euroescèptic’ que sentir-se decebut d’aquesta Europa. Un ‘euroescèptic’ ja no creu en el concepte d’Europa. Tant li és. En canvi, jo la vull canviar, aquesta Europa. Aquesta Europa no és l’Europa que ens convé, que ens cal, que necessitem.

—Què hauria de canviar?
—La pròpia concepció. Europa ha d’entendre, o hem d’entendre els qui tinguem un paper en la construcció d’Europa, que té dos desafiaments importants. El primer, ja no pot ser un espai exclusivament econòmic. És a dir, Europa és bàsicament una unió econòmica amb algunes competències polítiques. I això ja no dóna més de si, el vestit s’ha fet petit i passat de moda. I això no ho dic jo: ja ho va dir, entre més, Jacques Delors. Va dir, quan va crear l’euro, que si no dotàvem l’euro d’una política fiscal comuna, no vint-i-vuit polítiques diferents, sinó una; i d’una política econòmica i una política monetària comunes, i una unió bancària, no funcionaria. I és això que ha passat i que he constatat en aquests deu anys. He estat testimoni directe d’allò que molts avisaven, ja des del 2004, que passaria. Per tant, el primer problema és de credibilitat política. El segon: Europa també té un problema de credibilitat democràtica. És a dir: que tinguis un parlament europeu sense capacitat d’iniciativa legislativa, avui ja no s’entén; que tinguis un parlament transparent però que és colegislador juntament amb el Consell d’Europa, que un òrgan opac en què no és possible de saber qui decideix què i de quina manera, tampoc no s’entén; que tu no puguis, a través de les eleccions al Parlament Europeu, decidir quin és el govern, l’executiu europeu, això tampoc no s’entén; que en les grans decisions econòmiques el parlament només pugui tenir un paper consultiu, tampoc no s’entén. Per tant, hi ha un seguit de deficiències estructurals i institucionals que fan que no hi hagi, per part de la ciutadania, una confiança en les institucions europees.

—És aquesta decepció que us fa plegar?
—No, la decisió de plegar era ja presa des que vaig acceptar de ser candidat, el 2004. Aleshores vaig començar amb una idea molt clara, que era que la política institucional havia de ser cíclica. Això no vol dir que no es pugui canviar d’espai, és a dir, ser diputat al Parlament de Catalunya i després en una altra institució, sempre que hi hagi fases de transició. Però en qualsevol àmbit els cicles són bons. I en el marc institucional representatiu, encara més. Jo ja vaig entrar el 2004 amb el compromís de fer cinc anys si entrava al parlament i, en tot cas, renovaria un mandat més, si s’esqueia. Ho vaig decidir des del principi, ho vaig dir públicament i n’estava tan convençut que si ara trenqués aquesta promesa quedaria molt malament.

—Però no fa gaire vau anunciar que aniríeu a les llistes de Bovè a l’estat francès…
—No, al final no. M’hi vaig comprometre, en una posició simbòlica, és cert. Però passa que per ser candidat a un determinat lloc hi has de ser empadronat. I sis mesos abans. I jo vull poder votar a Catalunya, que és on em toca votar i on vull votar. Faré campanya amb ells, també, i tot allò que calgui, però no aniré a les llistes.

—Què us enorgulleix més d’haver fet?
—Ostres, és difícil de triar una sola cosa. Dit en termes generals, del que estic més content és d’haver batallat per posar al primer lloc del rànquing de les prioritats d’una institució com el parlament europeu tot allò que fa referència als drets i les llibertats dels ciutadans: drets personals, col·lectius, igualtat entre homes i dones, drets dels immigrats… Haver posat això com a estendard en la meva activitat al parlament durant deu anys em fa feliç.

—I de què us sentiu més decebut?
—Hi ha dos aspectes que m’han deixat un mal regust. El primer: tot allò que té a veure amb l’estat del benestar europeu. Per mi, Europa té sentit en tant que és un baluard de l’estat del benestar. I l’estat del benestar, a Europa, ara mateix, està molt tocat. Espero que no estigui tocat de mort, però sí que constato que està ferit greu. Es troba en una situació molt fràgil. Això ha estat una decepció personal important, i també política i col·lectiva. Però això és cert que és una tasca, diguem-ne, titànica. La segona cosa que m’ha decebut, i molt, i que era ben senzilla d’aconseguir i no n’hem estat capaços, m’ha deixat terriblement frustrat. Parlo de la possibilitat de poder utilitzar el català al Parlament Europeu. Aquest ha estat un dels factors que més manifestament m’ha deixat clar que si continuem dins Espanya no ens en sortirem. Si una cosa tan fàcil, tan simbòlica i tan barata resulta que és impossible en el marc actual, vol dir que tenim un problema de marc. Ha estat el detonant que m’ha convençut que cal canviar d’estatus. La frustració ha estat brutal. Si aquells que crèiem que hi podia haver un encaix dins l’estat espanyol constatem que ni tan sols això és possible, només hi ha una solució: esdevenir un estat.

—Us heu fet independentista per aquest motiu?
—Diguem que he eliminat unes altres opcions per això, sí. Reconec que no he estat mai al·lèrgic a la independència, sempre he vist clar que és un dret històric i nacional del país. Però per a mi la independència era una opció més, no pas l’única, ni de bon tros. Si l’estat espanyol hagués fet una bona oferta federal i de respecte vers Catalunya, ho hauria acceptat sense problemes. Si m’haguessin reconegut culturalment, lingüísticament, nacionalment i institucionalment, jo m’hi hauria sentit molt còmode, ho reconec. Què ha passat? Doncs que la resta d’opcions, a banda la independència, han desaparegut. I m’he hagut de quedar amb aquesta opció per falta d’alternatives. No ha estat una necessitat vital, la independència, per a mi. Ara sí que és una necessitat, però podria no haver-ho estat. Aquests deu anys m’han convençut que la independència era una necessitat.

—Pel que dieu, penseu que la Unió Europea és, encara, útil?
—La sort d’Europa és que és un projecte que es mou. Si mirem la fotografia històrica, Europa és un gran invent, en tots els sentits. Si se’n mira l’evolució, ha estat molt útil. Per tant, sí, és útil i necessària. Fins i tot imprescindible en certs aspectes. Però ara cal un reinici. Europa ha deixat de ser atractiva i no és aquella per la qual molts vam somniar. Una Europa que canvia governs elegits democràticament simplement per qüestions tàctiques; una Europa que permet que es dispari a immigrants que malden per arribar per mar a les costes europees, no espanyoles, europees; una Europa que considera que hi ha llengües de primera i de segona; una Europa que imposa un seguit de mesures que impliquen que molta gent es quedi sense casa o sense les necessitats bàsiques cobertes i fins i tot es trobi abocada al suïcidi… És una Europa que té un problema greu. Té un problema estructural.

—Heu fet una llista llarga de problemes… De segur que es pot canviar?
—Hem de ser molt conscients que això no va bé. A mi, per exemple, aquesta idea de les banderes i símbols europeus m’és absolutament igual. Europa té problemes molt greus. El fet que m’interessa és saber quins són els valors que garanteix o no garanteix. La gent està emprenyada amb Europa. I gent de tot arreu, d’uns països i d’uns altres, i per motius diferents. També són diferents les visions que tenen uns i altres sobre com s’ha de tirar endavant el projecte. Si donem més veu als emprenyats que volen és una reestatalització i renacionalització de les polítiques europees, jo crec que ens equivoquem. Hem de canviar Europa, perquè és útil i ens serveix, i per això hem de dirigir l’esforç a aquella gent o aquelles forces polítiques que, des d’una visió crítica amb Europa, la volen canviar i millorar. Aquest és el debat en què entrem i que serà clau en les eleccions del 25 de maig i també després.

—Aquests deu anys heu exhibit amb els altres diputats catalans una clara unitat en la defensa de la llengua. Això es mantindrà?
—Espero que no es perdi. També vull dir que aquesta unitat d’acció ja hi era abans no hi arribés jo. Jo vaig continuar la tasca d’uns altres diputats. Fins i tot recordo Santiago Fisas, del PP, al nostre costat, defensant el català amb més diputats de parla catalana. Però passa que va rebre les pressions que va rebre i es va acabar. Però aquesta unitat ja hi era. Sí que és veritat que els temps ens han conduït a una situació en què s’ha fet més visible que mai aquesta fracció catalana enfront de la resta de l’estat. Però aquesta unitat no és una unitat de partits. O no ho hauria de ser. És una unitat natural, del poble. I jo constato arreu on vaig que hi ha una demanda clara perquè en determinats temes no siguem partidistes i ens mantinguem units. Jo m’ho he cregut, perquè entre més coses abans de ser representant polític sóc ciutadà. Dit d’una altra manera: vivim un moment històric i, per tant, no l’espifiem, siguem del partit que siguem.

—Parleu del procés sobiranista…
—Sí, i si analitzem els processos d’independència que hi ha hagut a Europa, i no ho dic jo, sinó Martí Anglada, que els ha estudiats molt bé, hi ha una idea molt interessant: aquells casos que se n’han sortit millor són aquells casos en què s’ha defensat un projecte sobiranista plural i transversal. Els que se n’han sortit millor són aquells en què el sobiranisme ha estat divers. I els que se n’han sortit pitjor són els que han fet un sobiranisme d’un sol color i una línia homogènia. Jo estic absolutament convençut que aquest és el cas que hem de cuinar aquí. La força del sobiranisme a Catalunya és la diversitat. Tu pots ser d’esquerres, de centre o dreta i estar convençut que ens cal un marc diferent per a poder començar a confrontar finalment diversos projectes polítics de veritat. I jo, la unitat al Parlament Europeu, també l’he entesa en aquest sentit. I n’he fet molta bandera.

—Heu estat vice-president dels Verds al Parlament Europeu. El nostre cas, s’hi entén?
—He estat vice-president dels Verds Europeus, sí. I aquest és un grup en què els nacionalismes no són benvistos. És una cultura, que jo comparteixo, universalista, de trencar fronteres en lloc de crear-ne. I, per tant, en aquest grup conceptualment es va cap a un món on no hi hagi tants estats, no pas on n’hi hagi més. Jo hi estic totalment d’acord. Però mentrestant, mentre existeixin els estats, hi ha realitats que tenen dret a tenir el mateix estatus que les altres. Ni més ni menys. El mateix. Estic d’acord que si un dia desapareixen els estats, serà millor. Però mentre existeixin, no és just que una part d’un estat que no s’hi sent còmode no tingui ni la possibilitat d’expressar-se democràticament. La meva feina ha estat convèncer els meus companys del partit dels Verds que això és un dret democràtic; no una necessitat nacionalista ni una qüestió de banderes ni una qüestió de ser millors ni d’anar contra ningú, sinó una demanda democràtica. I si una cosa tenen els Verds com a família política és que són escrupolosament democràtics. I, per tant, això ho entenen. Potser no hi hem trobat l’empatia que hauríem volgut, però almenys sí que hi ha una complicitat democràtica clara.

—La Catalunya independent, la veieu dins la Unió Europea o fora?
—Si depengués de mi, val més ser a dins. I repeteixo: dins d’una Europa que cal canviar. Ara cal fer dos processos igual d’importants. El primer és el procés sobiranista català. El segon és canviar Europa. Fins i tot crec que per canviar Europa ens convé més ser a dins que no a fora.

—I si no depèn de vós?
—Diria que jurídicament i políticament una Catalunya independent pot ser perfectament dins de la Unió Europea. De què depèn? De la voluntat política de les parts.

—De moment Barroso ja diu que no…
—Compte, Barroso, igual que molta altra gent a Europa, simplement llegeix els tractats d’una determinada manera. De la mateixa manera que hi ha gent que llegeix la constitució espanyola d’una determinada manera. I això no exclou lectures diferents. I els qui diuen que Catalunya hauria de demanar l’entrada com qualsevol altre estat que demana l’ingrés des de zero s’obliden de dues coses. La primera, que no hi ha precedents, no ha passat mai i no hi ha cap mecanisme previst. No n’hi ha cap, com han recollit diversos estudiosos com Graham Avery, que diu que nosaltres ja som ciutadans europeus i, per tant, cal establir un nou mecanisme. I la segona: enlloc no prohibeix que es pugui fer el referèndum ni que una Catalunya independent quedi fora d’Europa. Si una cosa ha demostrat Europa és que té prou flexibilitat per a resoldre tots els desafiaments sobrevinguts. Recordem l’Alemanya de l’Est, les repúbliques bàltiques, les balcàniques, Txèquia i Eslovàquia… Tot això semblava impossible i ha acabat passant. Europa sempre ha sabut trobar solucions. I Europa, que com deia és un projecte molt dinàmic, ens ha ensenyat que allò que no és explícitament prohibit no és impossible.

—Tenim prou simpaties a Europa?
—Europa és feta d’estats i les simpaties dels estats són els altres estats. Per tant, de simpaties directes no en tenim, ni en tindrem. Però atenció: Europa és pragmàtica i no es troba en condicions de negar un dret democràtic. M’he trobat molta gent a Europa que em diu ‘no us entenc, jo no hi estic d’acord, però sou lliures de decidir’. Fixa’t que mai cap càrrec important amb responsabilitat a la Unió Europea no ha dit que el referèndum no es pogués fer. Tothom ha fet interpretacions dels tractats especulant sobre què passaria un cop fet el referèndum, però ningú no ha dit que no es pogués fer el referèndum. Seria negar un dret democràtic. I Europa es basa ens els pilars democràtics. Per tant, si ho fem bé, anirem trobant cada vegada menys adversaris. Aliats potser no, però, d’adversaris, cada vegada menys, si ho fem bé.

—I ho fem bé, de moment?
—Sí, crec que sí. Ara som una carpeta incòmoda per a Europa, però si no fem cap pas en fals aquesta carpeta tard o d’hora s’haurà d’obrir i d’estudiar. Som inoportuns i molestem. Alguns voldrien amagar la carpeta sota el sofà i que desaparegués, però ara per ara la carpeta continua sobre la taula. No tan sols és sobre la taula sinó que cada dia s’omple i creix. I cada vegada que algú la vol posar sota l’estora resulta que hi ha una Via Catalana o una gran manifestació. I torna automàticament sobre la taula. És un dossier que s’haurà d’obrir. Aquells que fa tres anys em deien ‘sou uns pesats’, ara em diuen ‘escolta, va, explica’m de què va tot això’.

—Bé, m’imagino que perdre un territori com Catalunya tampoc no deu ser cap minúcia per a la Unió Europea…
—Efectivament. I això és un altre factor. Catalunya té un pes a Europa per infrastructures, per comerç, per economia… Té el pes que té, ni més ni menys. Però és un pes que cal tenir en compte. A mi se’m fa molt difícil pensar, i això sí que és una especulació, que els interessos que hi ha ara abocats a Catalunya com a espai de mercat i d’inversió es quedin de braços plegats quan vegin que tot aquest territori desapareix del seu mercat. A banda, jo sóc dels que defensa que Catalunya ha estat, és, i haurà de continuar essent el principal aliat d’Espanya. Econòmicament, socialment, políticament, en relacions personals, etc. Per tant, si aquest procés es fa ben fet, hi guanyaríem tots: Catalunya, Espanya i Europa. Aquí no es tracta de plantejar-ho com una victòria i una derrota, sinó com una victòria de tots.

—Qui previsiblement ocuparà el seu lloc, Ernest Urtasun, pensa igual?
—Ell està absolutament convençut que el moment actual exigeix fermesa democràtica pel que fa al dret de decidir. En això està absolutament compromès, com hi està el partit. I n’hem parlat molt. Això s’ho creu i ho treballarà. I molts dels altres aspectes que jo he treballat formen part del seu ADN. Crec que farà una feina extraordinària. No en tinc cap dubte.

—Què fareu a partir d’ara?
—La meva prioritat ara és parar. Penso que les transicions s’han de fer ben fetes. Necessito agafar una certa distància. Han estat deu anys molts exigents i necessito valorar com jo puc treballar millor. Hi ha tantes coses a fer i tants espais on aportar cadascú de nosaltres la nostra dosi de compromís, que ho he d’analitzar amb calma, veure quines són les necessitats, què puc aportar i on em sento còmode. De moment, m’aturo.

—Acabeu de publicar una novel·la, la segona…
—Sí, i mira, ara n’he de lliurar un de nou sobre el tema de Catalunya i Europa. Deu anys han donat per molt i algunes de reflexions que t’he fet són les que formen aquest nou llibre, d’assaig, que es publicarà al setembre. Que com es veu el tema català a Europa? La resposta és el llibre. I la novel·la que acabo de publicar és, això sí, ficció. És una reflexió sobre un dels debats per mi de més actualitat, que és el debat energètic. És un debat global i transgeneracional. Parla de les conseqüències d’allò que decidim avui: com afecten el planeta i, sobretot, les generacions futures. És una ficció basada en un problema real i amb una clara dimensió política.

—Feu el que feu, continuareu escrivint?
—Això sempre.

Acabo d’arribar d’Atenes, on he participat en l’Assemblea de la Interparlamentària d’EUROLAT. A banda dels habituals temes que s’hi acostumen a tractar (Migracions, Seguretat, Desenvolupament, Economia, Política,…) hem també la qüestioó de les violències contra les dones, el qual he batallat per tal que formés part de l’agenda regular de l’Assemblea EUROLAT des dels inicis. No és un tema menor, tal i com us podeu imaginar. Avui, a Europa, moren per violència masclista 7 dones cada dia. A països Llatinoamericans els feminicidis continuen sent alarmants i la impunitat és la resposta arreu. Davant d’aquesta realitat, juntament amb Gloria Flórez, diputada progressista del Parlament Andí, hem defensat una resolució sobre femenicidis que demana als Estats i a la UE que actuïn per eliminar aquests crims, acabin amb la impunitat i protegeixin a les víctimes.

La resolució, adoptada per gran majoria (i amb l’abstenció del PP), comença reconeixent que “la violència contar les dones s’expressa de formes variades com la violència física, sexual i psicològica que afecta a dones de totes les edats tant a l’esfera privada com a la pública – essent aquestes comesa per les seves parelles, familiars, desconeguts, grups criminals o fins i tot per agents de l’Estat, i que, en casos extrems, acaben amb l’homicidi de la dona per raons de gènere, anomenat feminicidi”. També explica que “els feminicidis són un problema global, i les dues regions tenen molta necessitat de cooperar i d’aprendre per acabar amb aquesta realitat”. Entenem que cal una actuació integral contra la discriminació i les violències vers les dones i que cal ser conscients que són les dones pobres i en situació de major vulnerabilitat les que més pateixen.

Així, la Assemblea d’EUROLAT celebra la incorporació dels tema de violència de gènere dins del Pla d’Acció UE-CELAC 2013-2015, però va més enllà i demana que “la Cimera UE-CELAC es comprometi a incloure sistemàticament un seguiment regular i eficaç amb el conjunt dels actors pertinents el punt «Violència de gènere, violència sexual, Feminicidis i Impunitat a Llatinoamèrica i Europa» en el programa de les seves respectives reunions oficials”.

La resolució també demana millorar les estadístiques per visibilitzar quantes dones moren per violència masclista, demana millorar els sistemes policials, judicials i administratius per acabar amb la impunitat i la violència institucional contra les dones, protegint les víctimes i augmentant la prevenció i sobre tot, reconeix que a casa nostra, a Europa, els feminicidis també existeixen. Per tot això, hem de modificar els codi penals, lleis de violència i el marc europeu per acabar amb aquesta xacra social.

Per últim, la resolució demana una vegada mes als Estats de la UE i a la UE que ratifiquen el Conveni d’Istanbul sobre la violència contra les dones i que entri en vigor tot modificant les legislacions estatals

Concloc així la meva darrera assitència a una Assemblea d’EUROLAT amb la satisfacció d’haver vist com aquest òrgan, que reuneix membres de parlaments europeus i llatinoamericans, una resolució que suposa un pas més en la defensa dels drets de les dones i per la igualtat.

Al Desembre del 2013 ens vàrem reunir amb el Comissari de Competència de la Comissió Europea, Joaquín Almunia, per abordar la preocupant situació de crisi del model energètic que viu Espanya. Mesos més tard, presentava dues preguntes a la Comissió Europea denunciant, una vegada més, la vulneració de la normativa europea del mercat energètic espanyol.

Concretament, i acompanyant la Plataforma por un nuevo modelo energético, vàrem denunciar l’oligopoli del mercat elèctric espanyol, en el que la generació i la comercialització elèctrica estan controlades per 5 grans empreses (Iberdrola, Gas Natural Fenosa, Endesa, EDP i EON). Aquesta situació, vàrem destacar durat la reunió amb Almunia, “té com a conseqüència una falta de liberalització i lliure competència del mercat elèctric”.

He afirmat ja en nombroses ocasions que considero intolerable que Espanya tingui un sistema elèctric en el que es permeti la convivència d’un dèficit tarifari de 26.000 milions d’euros, amb uns beneficis de les companyies elèctriques que doblen els de les europees i amb una pujada de la factura elèctrica d’un 80% des del 2004. Aquesta situació evidencia una disfunció al mercat elèctric  que ja va ser criticada al 2012 per la Comissió Europea.

Per aquest motiu, varem enviar també la nostra inquietud al Comissari d’Energia, Günther Oettinger, el qual, en resposta a les nostres preguntes acaba d’afirmar que la Comissió Europea està “preocupada amb la situació del mercat elèctric espanyol que ha donat lloc a un elevat dèficit de tarifa en el sector elèctric espanyol i que s’ha exhortat a les autoritats espanyoles perquè n’eliminin les seva causes “.

Davant les denuncies que hem fet arribar darrerament a la CE, en les quals reiterem que no està garantida la separació efectiva entre empreses de generació, distribució i comercialització de l’electricitat, la Comissió recorda que la separació de les activitats contribueix a la correcta aplicació de la normativa del mercat interior. Tot i així,  justifica que les activitats de producció i transport estiguin en una mateixa empresa vertical integrada ja que, com afirmen, l’òrgan regulador del mercat elèctric, la Comissió Nacional de Mercats i Competència (CNMC), els ha assegurat que la xarxa elèctrica espanyola compleix “altres requisits”. Tot plegat, fa pensar que el mercat elèctric espanyol està evadint la normativa europea mitjançant excepcions legislatives que permeten mantenir un sistema oligopolitzat que no assegura una competència real en el mercat.

Pel quà fa la substitució de l’antiga Comissió Nacional d’Energia (CNE) per la CNMC, denunciàvem que Espanya no compta, ara com ara, amb cap autoritat reguladora independent que controli el mercat elèctric. En la seva resposta, la CE destaca que la existència d’un regulador sòlid i independent és una peça fonamental de la normativa del mercat interior de l’energia a la UE i afirma que la CE que es mantindrà vigilant i avaluarà la CNMC per assegurar els requisits d’independència de la legislació de la UE.

 Adjunto a continuación les preguntes que hem fet arribar a la CE, i les respostes d’aquesta, per a informació pública:

ES E-001153/2014

Respuesta del Sr. Oettinger en nombre de la Comisión  (24.3.2014)

La Comisión está en efecto preocupada con esta situación que ha dado lugar al déficit tarifario imperante en el sector eléctrico español, y ha exhortado repetidamente a las autoridades españolas para que eliminen sus causas sistémicas. La Comisión espera con expectación los efectos reales de la reforma que se está llevando a cabo para luchar contra el déficit.

Respecto a la aplicación de las normas del mercado interior de la UE y, en particular, de la Directiva 2009/72, la Comisión está estudiando, en colaboración estrecha con las autoridades españolas, si las medidas de transposición españolas cumplen lo dispuesto por dicha Directiva.

En lo relativo a las normas de separación, es verdad que separar las actividades de producción y transporte contribuye de forma fundamental a la aplicación de la normativa del mercado interior. Ahora bien, las disposiciones de la UE son diferentes para las redes de transporte y distribución. Respecto a esta última, la legislación de la UE no impide que la empresa de distribución forme parte de una empresa integrada verticalmente, siempre que cumpla otros requisitos. La conformidad de la red de transporte gestionada por Red Eléctrica Española con las normas de separación de la UE ha sido confirmada por el regulador español en colaboración con la Comisión Europea.

La existencia de un regulador sólido e independiente es una pieza fundamental de la normativa del mercado interior de la energía en la UE. La Comisión se mantendrá vigilante y evaluará la conformidad de la CNMC  con los requisitos de independencia de la legislación de la UE partiendo del desempeño de las tareas concretas de regulación de dicho organismo y, en particular, de las decisiones adoptadas por esta entidad en su quehacer cotidiano.

Pregunta con solicitud de respuesta escrita E-001153/2014

a la Comisión

Artículo 117 del Reglamento

Raül Romeva i Rueda (Verts/ALE)

Asunto:                Oligopolio energético en España

Uno de los grandes problemas del sector eléctrico español se debe a que el 80 % de la generación de la electricidad y un 90 % de su comercialización están controlados por cinco grandes empresas (Iberdrola, Gas Natural Fenosa, Endesa, EDP y E.ON), por lo que podemos afirmar que nos encontramos ante un mercado eléctrico oligopolizado.

Este sistema eléctrico oligopolizado vulnera claramente la Directiva 2009/72/CE, por no garantizar la separación efectiva entre empresas de generación, distribución y comercialización de electricidad y por violar el artículo 56 del Tratado de Funcionamiento de la Unión Europea (TFUE), y la Directiva 2009/72/CE, por las restricciones existentes para la prestación de los servicios de generación, distribución y comercialización de energía.

El mercado eléctrico español incumple el artículo 106 del TFUE, en especial en relación con las normas de derecho de la competencia y del mercado, al impedir la entrada en el sistema de las energías renovables.

El mercado eléctrico oligopolizado permite fenómenos como la convivencia de un déficit tarifario de 26 000 millones de euros (Comisión Nacional de Energía, 2013), que a día de hoy algunas fuentes apuntan que ya llega a los 28 000 de euros, con unos beneficios de las compañías eléctricas que doblan los de las europeas y con una subida de un 80 % del precio de la factura eléctrica desde 2004 (actualmente España paga la tercera electricidad más cara de Europa después de Chipre y Malta).

El nuevo regulador único introducido en España (Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia) no garantiza una autoridad reguladora independiente que controle y supervise el mercado eléctrico, por lo que se incumple la Directiva 2009/72/CE.

Teniendo en cuenta todo esto, ¿qué opinión tiene la Comisión sobre la situación actual del mercado eléctrico español? ¿Qué mecanismos tiene la Comisión para garantizar que los órganos competentes y responsables exigen el cumplimiento de la normativa comunitaria citada anteriormente? ¿Piensa actuar la Comisión para asegurar el cumplimiento de la normativa europea por parte del Gobierno español?

Pregunta con solicitud de respuesta escrita E-001872/2014

a la Comisión

Artículo 117 del Reglamento

Raül Romeva i Rueda (Verts/ALE)

Asunto:                Vulneración de la Directiva 2009/72/CE por la reforma energética española

Considerando que España todavía no cumple con la Directiva 2009/72/CE sobre el mercado interior de la electricidad, por no garantizar la separación efectiva entre empresas de generación, distribución y comercialización de electricidad y por las restricciones existentes para la prestación de los servicios de generación, distribución y comercialización de energía.

Considerando que el plazo de transposición de la Directiva era el 3 de marzo de 2011 y que el 15 de octubre de 2012 la Comisión advirtió a España que no estaba cumpliendo con las fechas establecidas.

Considerando que la nueva Ley 24/2013 del sector eléctrico español (conocida como reforma energética) no resuelve ninguno de los problemas del sector eléctrico, ya que las grandes empresas siguen sin separación vertical, el sector clave de la distribución sigue como monopolio territorial y las grandes empresas se benefician de su posición perjudicando a los otros actores.

Considerando que mediante la Ley 3/2013 se suprimieron toda una serie de organismos reguladores independientes y se creó la nueva Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia (CNMC), contradiciendo las indicaciones de la Directiva 2009/72/CE.

1.            ¿Conocía la Comisión la infracción por parte del Gobierno español de dicha Directiva?

2.            ¿Qué mecanismos tiene la Comisión para garantizar que, por parte de los órganos competentes y responsables, se exige el cumplimiento de la normativa comunitaria citada anteriormente?

3.            ¿Qué acciones piensa emprender la Comisión para asegurar el cumplimiento de la normativa europea?

Manifest pels Béns Comuns a la Unió Europea

Els béns comuns són universals, pertanyen a tothom i en cap cas han de ser acaparats per les autoritats i /o els interessos privats. Les institucions de la Unió Europea, en el seu paper de garants de les llibertats fonamentals, la pau, la diversitat cultural i l’estat de dret, han de vetllar pel respecte i la preservació dels béns comuns.

Per definició, els béns comuns pertanyen a la col·lectivitat. L’aigua, bé comú emblemàtic, no es pot privatitzar ni ser considerada una mercaderia. Tampoc ho hauria de ser la cultura, l’educació i la salut, que són patrimoni comú, i que han de ser protegits i enriquits per les col·lectivitats democràtiques.

En el context de crisi i austeritat actual, quan sovint s’estan promovent transferències d’autoritat d’allò públic cap al privat, un enfocament polític sobre els béns comuns representa una oportunitat per construir un nou projecte democràtic per la societat europea basat en la participació ciutadana, la possibilitat de gaudir dels drets fonamentals i l’enriquiment cultural, moral i intel·lectual de les persones.

Per aquest motiu, demanem al Parlament Europeu que reconegui el concepte de bé comú i l’integri en la legislació europea. Alguns governs municipals, però sobretot diversos col·lectius de ciutadans i ciutadanes, ja han reconegut aquest fet i han impulsat mesures de gestió dels béns comuns. La Carta Europea dels Comuns o la “Iniciativa ciutadana europea de l’Aigua – un dret humà” en són alguns exemples. Així mateix, s’han dut a terme accions concretes, com la remunicipalització dels serveis d’aigua potable a grans ciutats com París i Nàpols, o la gestió col·lectiva dels cinemes a Itàlia.

Per fer front als reptes econòmics, socials i ambientals de la nostra societat, el Parlament Europeu hauria d’adoptar una actitud progressista i establir per als béns comuns un règim jurídic que en permeti la gestió i la seva protecció, diferent d’aquell que regula els serveis d’interès general. Cal protegir els béns comuns amb normatives definides pels ciutadans i ciutadanes europeus. Aquest reglament hauria d’assegurar el gaudi dels drets fonamentals de totes les persones, la participació ciutadana i l’enriquiment cultural, moral i intel·lectual de tots els éssers humans.

Per això, demanem la creació d’un intergrup, que vagi més enllà dels partits polítics i que tingui com a objectiu establir les bases per al reconeixement jurídic i polític dels béns comuns a les institucions europees.

En Hiro i l’Omi són mestres. Els darrers dos anys han donat classe a l’escola japonesa, a Sant Cugat. Formen part del col.lectiu de formadors que volta pel món per atendre les necessitats de la canalla japonesa repartida arreu. Ara han de tornar al Japó. El govern nipó no els permet estar-s’hi més temps.

A Sant Cugat hi ha moltes empreses de tecnologia japonesa on treballen molts professionals d’aquell país, també durant un període de temps limitat, abans no se’ls enduen de nou. La raó de tanta mobilitat, tal i com ells mateixos expliquen, és ben senzilla: impedir que estableixin vincles amb la societat que temporalment els acull. Vaig conèixer aquesta dinàmica gràcies a la singular radiografia que en va fer Imma Monsó a ‘Hi són, però no es veuen’.

L’aparició d’en Hiro i l’Omi als assajos dels Castellers de Sant Cugat va ser, per tant, tot un aconteixement. Sempre amb el somriure tatuat al rostre i la llibreteta a punt, per anotar-hi noms i paraules en català, es fonien entre les espatlles, els braços i les cames de la gent de la colla. Esmicolant el tòpic segons el qual els japonesos defugen el contacte físic i l’excessiva proximitat, en Hiro i l’Omi, vestits de verd collserola, s’encaixaven en les pinyes, donaven pit, patien si les coses anaven maldades, i s’abraçaven i petonejaven amb la resta de la colla quan s’assolia una fita. Fins i tot van acabar diluïts en la premsa que suposa una soca, la de la torre de vuit folrada, igual com algunes de les seves amistats (noies incloses).

Un dia, en un assaig, vaig fer de segon en un pilar. N’Omi voltava. En baixar se’m va acostar i amb el polze aixecat em va dir: ‘Sugoi!’ (Trad.: magnífic, molt bé). Aquesta expressió es va convertir en el nostre vincle personal. No era fàcil mantenir converses fluïdes. El seu nivell de català, castellà, o fins i tot anglès era dèbil, però el meu japonès és encara pitjor. I malgrat tot ens enteníem perfectament: la voluntat, quan n’hi ha, per comunicar-se i dialogar, ho pot tot.

Dotats tots dos d’un cos fibrat, propi dels maratonians que són, van acabar fent de segons en un pilar de quatre, a plaça. Va ser fa dos diumenges. El crit de guerra d’en Hiro (al més pur estil samurai) i el ‘grasias coia’, entre llàgrimes emocionades, de n’Omi quedaran gravats per sempre més en les retines i l’ànima gausaca. Igual com el vídeo de l’Omi tancant la pinya d’un pilar en un gairebé perfecte català.

En un emotiu discurs (en Hiro en castellà i l’Omi en català), es van acomiadar del grup divendres passat. A aquestes hores ja deuen ser volant de nou cap al Japó. S’enduen un munt de records i de vivències i, és clar, milions de fotografies, entre elles la que em serveix per il.lustrar aquest post. Al ja conegut bufet format pel Barça i Gaudí, aquests japonesos hi han afegit un suculent plat de cultura castellera.

En Hiro i l’Omi han fulminat el vell (i palesament injust) tòpic amb què sovint etiquetem la gent originària del país del sol naixent, i han creat un estret vincle entre cultures diferents. Ells hi eren, i han volgut que els veiéssim. Han aportat el seu color singular a la paleta formada pel mosaic d’orígens, llengües i cultures que són (som) els Castellers de Sant Cugat: alemanys, italians, francesos, catalans, manxecs, extremenys, gallecs, xinesos, madrilenys, portuguesos, … La barreja de tants colors conforma un llenç d’estil expressionista on les emocions prevalen per damunt del traç. Les pinzellades es toquen, se superposen, es barregen, i, en conseqüència, els colors muten, creant així realitats dinàmiques que canvien amb el pas del temps. Jo sóc perquè tu ets. I tu ets perquè nosaltres som. A l’Àfrica en diuen Ubuntu. Aquí en diem empatia.

Arigato, Hiro! Gràcies, Omi! Sugoi, tots dos. Sayonara, i fins sempre.

Font foto: Fabio Aguilar

Hi vaig haver de respondre. Aquí adjunto una versió (resumida, només 5′) del debat:
     

Amb poc més de sis minuts podràs conèixer el més destacat de la cita, que va reunir el catedràtic d’Ecologia de la UB Joandomènec Ros i l’eurodiputat Raül Romeva. Amb la moderació de Joaquim Elcacho els dos convidats van anar apuntant els reptes i amenaces que avui afronta la Mediterrània.