Raül Romeva i Rueda

Aquí parlem – El Parlament Europeu – 21/12/2013

21 des. 2013

Aquí parlem – El Parlament Europeu – 21/12/2013Veure vídeo

• Aquí parlem – El Parlament Europeu – 21/12/2013

Aquesta setmana Lluís Falgàs es trasllada a Estrasburg i fa un programa d’una hora on parla amb quatre dels representants catalans del Parlament Europeu, una cambra formada per més de 700 diputats, per conèixer la seva visió d’Europa quan falten sis mesos per les eleccions europees.

Ramon Tremosa de CIU, Grup de l’Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa, és llicenciat en Ciències Econòmiques, Màster en Anàlisi Econòmic Aplicat, Doctor en Economia, professor titular del departament de Teoria Econòmica de la UB i especialitzat en economia regional i política monetària.

Maria Badia del PSC, Grup de l’Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates al Parlament Europeu, és llicenciada en Filologia Anglesa, membre de la Direcció i Secretaria de Política Europea i Internacional del PSC i membre del PES Women.

Santiago Fisas del PP, Grup del Partit Popular Europeu, és llicenciat en Dret i programa d’Alta Direcció d’Empreses de l’IESE, president de la Comissió de Comerç Exterior de Foment del treball i vocal de la Junta Directiva de la CEOE (Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials).

Raül Romeva de l’ICV-EUiA, Grup dels Verds/Aliança Lliure Europea, és llicenciat en Ciències Econòmiques, Doctor en Relacions Internacionals, analista investigador sobre conflictes armats i rehabilitació postbèl·lica, consultor a les Nacions Unides i col·laborador de la UNESCO.

Amb els eurodiputats catalans Lluís Falgàs analitzarà la despesa social europea, la unió bancària, l’aportació del Parlament Europeu a la ciutadania, el procés sobiranista català i la crisi econòmica, entre d’altres temes.

Un exemplar cop d?efecte en defensa de la democràcia europea. Així és com s?ha d?interpretar la plantada que la delegació del Parlament, encapçalada per Alain Cadec (PPE), i composta per Guido Milana (S&D), Nils Torvalds (ALDE), jo mateix (Verds)
i Julie Girling (ECR), ens hem obligat a fer avui a la Comissió Europea i la presidència Lituana del Consell durant les negociacions del Fons Europeu Marítim i de la Pesca (EMFF, segons les sigles en anglès).

La xifra en joc no és poca cosa (6.500 milions d?euros pel període 2014-2020) igual com els objectius de la partida (fer creïble l?ambiciosa nova Política Comuna de la Pesca consolidant el canvi de rumb d?una activitat que, si no canvia radicalment, condemnarà de manera irreversible els nostres mars i oceans, conseqüentment, totes les societats que, d?una manera o una altra, en depenem).

Segurament hi ha qui malgrat tot pensi que aquest no és un tema tan important com per dedicar-hi temps i energia ¿a qui li importen quatre peixots? Deuen pensar.

Fa temps que batallo contra aquesta incomprensió i falta de consciència individual i col·lectiva (que per sort no és universal). I és que només cal fer una mica de prospectiva per canviar el punt de vista.

Un exemple: si les coses segueixen com fins ara, l?any 2049 el 80% del estocs d?interès pesquer de la Mediterrània hauran col·lapsat. Davant d?aquesta evidència, crec que qualsevol persona amb una mínima consciència ecologista, social i universalista s?hauria de sentir concernida. Jo, almenys, m?hi sento, i no només per convicció democràtica i ecològica, sinó sobretot per responsabilitat intergeneracional.

El mandat que just estem a punt de concloure (2009-2014) era el de la Reforma de la Política Pesquera. I val a dir que, gràcies a la feina feta, per primera vegada la nova PPC apunta, sense ser perfecta, cap a un canvi de rumb significatiu.

El paquet financer era la darrera de les tasques que calia acomplir per concretar-la i fer-la efectiva. Tal i com he explicat en altres moments i contextos, la Unió Europea es juga la seva credibilitat, entre d?altres, en la dimensió pressupostària, i més concretament en forma de Marc Financer Plurianual (diga?m on poses els diners, i et diré qui realment ets).

Després de mesos de negociacions, aquest matí, a les 8.00, engegàvem la que semblava que havia de ser la darrera tanda de converses entre el Parlament, la presidència (Lituana) del Consell i la Comissió. Sabíem que seria una jornada llarga. Teníem les agendes bloquejades i la sala reservada fins a les 4.00 de la matinada de demà divendres. Veníem mentalitzats a rematar la feina i deixar-la enllestida abans del canvi de presidència (l?1 de gener comença la grega).

A primera hora de la tarda, però, ha saltat la sorpresa. En un gest clarament premeditat, i executat de manera més aviat galdosa, la Comissió i la Presidència del Consell han escenificat allò que només es pot qualificar de xantatge democràtic.

En resum la història és com segueix: Amb no poques dificultats, havíem arribat a un principi d?acord entre el Parlament i la Presidència en relació al repartiment del pressupost, consistent a incrementar substancialment les partides destinades a accions de Control i Recollida de Dades (és a dir, Ciència).

La Comissió Europea no estava del tot satisfeta perquè, en part, aquest increment suposava una pessigada important en la línia de gestió directa dels fons (la que no és compartida amb els Estats). Els governs, per la seva banda, que volien molts menys diners per a control i ciència, han vist en les reticències de la Comissió una oportunitat per defensar l?indefensable: més finançament per a canvi de motors, inclòs arrossegament, i compensació per a no renovació d?acords de Pesca, entre d?altres. Topaven així amb la línia roja que havíem definit des de l?inici el Parlament (que recordo que és l?única institució elegida directament per la ciutadania, i per tant els representants legítims dels interessos dels ciutadans i ciutadanes europees).

Així doncs, la Comissió ha advertit que s?hi oposava, i que votaria en contra, la qual cosa implicava que el Consell només podia fer passar l?acord si l?acceptava per unanimitat. I la unanimitat, tal i com ha recordat la Presidència, implicava una renúncia espectacular en els principis defensats per part del Parlament en relació al canvi de política pesquera, sobretot en tot allò que té a veure amb la promoció de la sostenibilitat i la reducció de capacitat.

Tot estava, doncs, en mans de la delegació parlamentària. N?hi ha hagut prou amb una mirada creuada entre nosaltres per entendre que allò no tenia recorregut. Ens hem aixecat i el ponent del dossier, Alain Cadec, ha donat per formalment acabada la negociació. Seguidament hi ha hagut encara un intent per part de la Comissió i la Presidència de revisar la proposta. Massa tard, i massa pobra.

La sorpresa dels nostres interlocutors feia evident que no s?esperaven que passés el que mai fins ara havia passat: que una delegació del Parlament es plantés en nom del respecte al mandat democràtic atorgat per la ciutadania. En altres paraules, confiaven que claudicaríem, tal i com tantes altres vegades abans el Parlament ha fet (i he lamentat).

Més enllà de la batalla específica en relació al Fons de la Pesca, o de la importància de preservar un Bé Comú manifestament deteriorat, per tant, el gest d?avui s?ha d?entendre com una revolta democràtica, un clam a fer valer els principis de representació ciutadana per sobre dels interessos governamentals o burocràtics.

El projecte europeu està en crisi perquè no té ja credibilitat democràtica. Avui hem trencat una llança en favor de la reactivació del projecte democràtic europeu.

Aquest gest tindrà conseqüències, sens dubte.

Sovint he criticat en aquesta bitàcola la manca de valor, i de valors, que caracteritza el Parlament Europeu, massa presoner d?una retòrica grandiloqüent que no es correspon amb la creixent desafecció ciutadana. Avui, en canvi, he de dir que hem sento orgullós d?haver format part de la primera delegació que ha tingut el coratge d?enfrontar-se als governs i la Comissió en nom d?un principi democràtic en un tema tan delicat i important com el pressupost.

El tema, de ben segur, no s?acabarà aquí, ni així. Per la correlació de forces definitivament ha canviat, en favor de la democràcia.

Benvinguts i benvingudes al que espero que sigui un canvi d?era, i d?actituds.

(Nota: per a qui tingui interès a conèixer els detalls tècnics de la discussió i el desacord, adjunto a continuació la nota interna que hem enviat a la resta del Grup Verds/ALE explicant el perquè de la nostra plantada. Enjoy!!!)

FISH dares to do what the Parliament did not – we broke negotiations on the fisheries fund

Dear colleagues,

This afternoon, the negotiations in trilogue over the fisheries fund (EMFF) broke down. The EP delegation walked out, after the COM and CSL refused to accept an allocation of funding that the EP and CSL had agreed a few hours earlier.  

Whereas in the EFF negotiations, the EP gave in to all manner of pressure from the CSL, when it came to the fisheries fund, the FISH delegation refused to back down and so we walked out of the negotiations. The CSL and COM assumed we would agree with them and they badly miscalculated. Negotiations may, or may not, resume under the Greek Presidency. The final comment from the Presidency was that a deal would be done by the next Parliament…. We Greens, as well as all other groups prsent (S&D, ALDE, ECR) fully supported this action, and accompanied the rapporteur, A Cadec (FR, EPP), to leave the room.

Ok, for the details. 

We have had a series of negotiations over the EMFF ? European Maritime and Fisheries Fund ? over the past two months. Many points of conflict have been resolved, but significant differences remained. Today began with shadows at 8h00 and was to continue, alternating shadows / trilogue / break until a deal was done (interpreters were foreseen until 4h00 Friday morning. The main issues remaining this morning were:

a) the allocation of the money among the different types of activity to be funded

b) the “delivery systems”, the ability of the COM to verify that the MS are spending the ?? appropriately (a number of delegated acts were involved here)

c) a figure for the reduction in power of a fishing vessel if its engine is to be replaced with public funding (EP wanted 30% reduction, CSL wanted 20%)

In the morning session, we agreed, with CSL, on the following allocation of ?? in the EMFF:

1.       sustainable development of fisheries – ?4.385 million

2.       control of fisheries activities – ?600 million

3.       data collection – ?550

4.       help for ultra-peripheral regions – ?192 million

5.       storage (public funds for putting fish in the refrigerator until a better price is available, stupid of course, but…) – ?45 million

6.       integrated maritime policy under shared management – ?77 million

A fundamental demand of the EP had been to increase significantly the amount of money for both control and surveillance of fisheries activities (point 2), and the collection fo data (point 3). These had been important from the beginning and were among the major achievements of the Greens in the plenary vote in October. On the other hand, it was the CSL who insisted on the figure for sustainable development of fisheries (point 1) as well as for UPRs (point 4) and storage aid (point 5). So, in order to balance the books, we had to cut into the amount available for direct management by the COM (fisheries agreements, various other things including some on control, maritime policy, etc). Before the noon break, we had a deal, with both EP and CSL agreeing on the above figures. The figure for direct management was in the neighbourhood of ?540 million.

After the noon break and a shadows’ meeting to consolidate the EP’s position on other points, we re-convened at 16h00. Cadec read out the figures above, one last time to make sure.

And then the COM / CSL theatre began.

First, the Presidency said they agreed “in principle”. When Cadec asked what that meant, they said the CSL could accept “depending on how the other contentious items were resolved”. The Presidency then added that the COM wanted the floor.

The COM then said that the COM wanted to find the extra money for control (point 2) and data collection (point 3) from both sustainable development of fisheries (point 1) and direct management by the COM. Since this was an important principle for them, the COM could not accept the budget distribution, so the CSL would have to have unanimity.

So, back to the Presidency, who said that the CSL could only have unanimity if the EP accepted a number of other demands, including the CSL positions on delivery systems and engine power mentioned above, plus at least one item that had already been agreed in an earlier trilogue that the CSL didn’t like.

It was so clearly a pre-planned dance…..

At that point that the EP delegation walked out.

So the 5 groups in the meeting put out a joint press statement (attached) and Cadec will have a press conference tomorrow at 10h00.

In our view, the COM did not expect us to walk out. In previous negotiations on fisheries issues, including a number of items in the trilogues for the basic regulation (the reform of the CFP), the EP eventually gave in to the CSL if they refused to budge. So they, and the CSL, simply assumed that we would do so again. They did not expect the EP delegation to unanimously walk out. And to stay walked out.

It was clear that the COM / CSL partnership had assumed that we, the EP would roll over. So, in our view, this refusal of the FISH delegation to accept the budget allocation that the COM and CSL together tried to force down our throat was a necessary step. We have reaffirmed, in the strongest possible terms, the right of the EP to make itself felt in negotiations. As we put in the subject line, in the fisheries file, the EP ? with an EPP rapporteur! ? dared to do what the EP was not able to summon the courage to do in the EFF.

What happens next?

In early january, the FISH team will meet to draft a motion for resolution to put before the pleanry listing all of the EP’s demands. Raul and I shall insist that as many Green wishes are included as possible, of course. Then we intend to vote the legislative resolution which will lock in the EP amendments. Then, it is up to the CSL to decide when they wish to come back to the table.

Michael Earle & Raül Romeva

D’aquí a una estona em reuniré amb Joaquin Almunia, Comissari de la Competència i el Mercat i Vicepresident de la Comissió Europea, per abordar els temes plantejats en la carta que li vàrem enviar el passat octubre, signada conjuntament amb la Diputada al Congrés, Laia Ortiz, i que tenen a veure amb l’actual reforma del sector elèctric español.

En concret m’interessa tractar tres aspectes: a) la situación de l’oligopoli energètic a Espanya, b) la reforma energética (elèctrica), i com aquesta beneficia a l’oligopoli i perjudica les renovables, i c) el sistema de portes giratòries dins del sistema elèctric español.

A la reunió m’hi acompanyaran representants de la Plataforma Nuevo Modelo Energético.

Adjunto a continuació la carta, demanant l’entrevista, i els motius de preocupació.

Ilustrísimo Dr. Joaquín Almunia

Vicepresidente de la Comisión Europea

Comisario de Competencia y Mercado

31 de octubre 2013

Señor Comisario,

Vivimos en una sociedad con una elevada dependencia energética y en España la factura eléctrica no para de subir siendo a día de hoy la tercera más cara de Europa, después de Chipre y Malta. El aumento de la tarifa eléctrica, ligada con la situación de crisis económica actual, ha generado lo que se conoce como pobreza energética. En 2010, ya había alrededor 4 millones de personas¹ que no podían pagar la factura eléctrica de sus hogares para satisfacer sus necesidades básicas.

Uno de los grandes problemas del sector eléctrico se debe a que el 80% de la generación de la electricidad y un 90% de la comercialización de esta, está controlada por cinco grandes empresas (Iberdrola, Gas Natural – Fenosa, Endesa, EDP y EON). Por lo tanto, podemos afirmar que nos encontramos ante un mercado eléctrico oligopolizado. Este modelo dificulta claramente la entrada de competidores en el mercado eléctrico ya que son las mismas empresas quienes controlan los precios, ocasionando un sobrecoste anual en el precio de la electricidad de 450 millones de euros (Jorge Morales de Labra, GeoAtlanter, 2013).

El mal funcionamiento estructural del mercado eléctrico permite fenómenos como la convivencia de un déficit tarifario de 26.000 millones de euros (CNE, 2013), que a día de hoy algunas fuentes apuntan que ya llega a los 28000€, con unos beneficios de las compañías eléctricas que doblan los de las europeas y con una subida de un 80% del precio de la factura eléctrica desde el 2004.

Esta situación evidencia una disfunción en el mercado eléctrico español que ya fue criticada por la propia Comisión Europea en su informe SWD(2012)310 final², de evaluación del programa nacional de reforma y del programa de estabilidad de España para 2012. El informe asimismo describía la falta de competencia que perpetúa un sistema en régimen de oligopolio. También en 2008, un informe de la Comisión Nacional de Energía (CNE) alertó del desequilibrio que se estaba produciendo entre precios y coste y advirtió que iba en contra de los y las consumidores.

Mientras que las energías convencionales no tienen acreditados sus costes por las autoridades reguladoras, las energías renovables sí que tienen regulados estos costes. Así, las energías renovables aportan modularidad en su financiación y las hacen asequibles para la inversión por parte de la ciudadanía. En un mercado realmente libre las energías renovables se podrían abrir paso.

Con la priorización por parte del gobierno de los combustibles fósiles (80% de la energía actual) y las nucleares (6%) y con las trabas que recientemente se están poniendo a las energías renovables, lo único que se está consiguiendo es agravar la crisis del modelo energético de España generando la pobreza energética mencionada, aumentar la dependencia hacia las grandes eléctricas y, en consecuencia, favorecer que siga aumentando el déficit tarifario.

Considerando que la directiva europea 2009/72/CE³ sobre normas comunes para el mercado interior de la electricidad prevé la consecución de un mercado de la electricidad competitivo, seguro y sostenible desde el punto de vista medioambiental creemos que el actual marco legal español no garantiza el cumplimiento de la normativa comunitaria.

Dada esta situación, pedimos, pues, una reunión con usted para tratar esta problemática de relevante importancia. Esperamos, Sr. Comisario, una respuesta para concretar una fecha próximamente.

Atentamente,

Raül Romeva i Rueda.

Vicepresidente del Grupo Verdes/ALE y Eurodiputado de Iniciativa per Catalunya Verds.

Laia Ortiz Castellví.

Diputada de Iniciativa per Catalunya Verds en el Congreso de los Diputados.

La flota pesquera europea puede volver a los caladeros marroquíes después de dos años sin faenar en esas aguas. El Parlamento ha aprobado el nuevo protocolo de pesca con Rabat lo que permitirá a un centenar de barcos españoles, andaluces y canarios sobre todo, reanudar la pesca allí. El sector pesquero y el gobierno celebran la decisión adoptada por la eurocámara. Hace dos años, el Parlamento Europeo rehazó el acuerdo pesquero con Rabat porque violaba, dijo, los derechos del Sáhara Occidental, un argumento que para la izquierda unitaria y los verdes, que han vuelto a votar en contra, sigue siendo válido. Es el asunto que hoy proponemos a debate entre Mato (PP), Sánchez (PSOE) y Romeva (ICV). (Minuto 10)

Al rebutjar l’informe sobre els drets de salut sexual i reproductiva (SRHR), també conegut com a informe Estrela, el PE s’inclina a la pressió dels polítics ultraconservadors i reaccionaris. Desgraciadament, els grups del PP i ECR, majoritaris en el ple, han aconseguit aprovar amb una lleugera majoria (334 contra 327 vots) una proposta de resolució que s’ha carregat bona part del text original i ha evitat que aquest fos sotmès a votació. El polèmic informe, amb el que teníem posades les esperances per frenar la dreta més conservadora d’impedir la plena consecució dels drets sexuals i reproductius de les dones en els diferents estats membres, s’ha buidat de continguts.

Paradoxalment, tot i ser avui el dia internacional dels Drets Humans, el Parlament Europeu ha votat per 310 vots a favor (i 204 en contra) un acord de pesca entre la UE i el Marroc que vulnera els drets del poble Sahrauí.

Contràriament al que tants diputats i diputades hem reclamat al llarg dels darrers anys (veure a continuació la meva intervenció d’ahir durant el debat en Plenària), l’acord inclou el territori ocupat del Sàhara Occidental. A dia d’avui, cap estat en el món reconeix la sobirania del Marroc sobre el Sàhara Occidental però tot i així el Marroc explota els recursos del territori com si fossin propis. L’aprovació de l’acord al Parlament Europeu farà que el Marroc rebi 160 milions d’euros i permetrà a la flota europea pescar en les aigües ocupades del territori. Concretament, es permetrà a 120 vaixells de pesca de la UE, la majoria espanyols, accedir a les aigües del Marroc i del Sàhara Occidental.

Des del grup de Verds/ALE hem criticat firmament aquest nou acord. Els eurodiputats i eurodiputades han amagat el cap sota l’ala al aprovar aquest controvertit acord. L’acord de pesca entre la UE-Marroc és l’episodi més vergonyós de  la política pesquera neocolonial de la UE. Segons l’acord, el govern marroquí concedeix il·legalment els drets de pesca a la flota pesquera de la UE per pescar a les aigües del Sàhara Occidental violant així les seves obligacions amb el dret internacional.

La setmana passada, el President del Parlament Panafricà, va escriure al seu homòleg del Parlament Europeu, el Sr. Schultz, per comunicar-li que l’acord amb el Marroc “soscavaria els esforços desplegats per les Nacions Unides i la Unió Africana per trobar una solució pacífica i duradora al conflicte del Sàhara Occidental “. L’ex assessor jurídic de l’ONU estableix que l’acord constitueix una violació del dret internacional.

Tal i com ha afirmat Erik Hagen, cap de la Western Sahara Resource Watch, “La comunitat sahrauí se sent terriblement frustrada. D’acord amb el dret internacional i l’opinió legal de l’ONU, la gent del territori ha de donar el seu consentiment per a les negociacions que impliquin el territori del Sàhara Occidental”. Contràriament, la Comissió Europea ha optat per ignorar els drets dels pobles del territori, i per negociar amb els ocupants.

Rabat s’ha compromès a invertir fortament al Sàhara Occidental per tal d’impulsar el desenvolupament i crear ocupació però la realitat ens mostra que el govern marroquí  ha sigut, cada vegada més, objecte de crítiques sobre violacions dels drets humans al territori en disputa, que considera una part integral del seu territori, i on les protestes separatistes no són tolerades. Concretament, el dissabte passat a la nit, el poble sahrauí va sortir als carrers de Aaiun, al Sàhara Occidental, per protestar contra els plans de la UE per explotació dels recursos pesquers del  territori. Els manifestants portaven pancartes i cridaven consignes contra l’acord de pesca. La policia va intervenir-hi, va reprimir els manifestants i va ferir-ne a diversos.

A continuació adjunto una peça amb diversos extractes del debat d’ahir, amb intervencions, entre d’altres, de Fraga (Ponent), Damanaki (Comissària) i servidor. 

Nota de prensa en CAST

El acuerdo pesquero entre la UE y Marruecos/ Sáhara Occidental

El Parlamento Europeo ignora las demandas del pueblo saharaui y respalda controvertido acuerdo

El Parlamento Europeo ha votado hoy a favor de un nuevo acuerdo de pesca entre la UE y Marruecos, después de haber decidido rechazar una propuesta de acuerdo hace dos años (*). Los Verdes han criticado la votación y el acuerdo ya que éste le permitirá a la  UE pescar en aguas del Sáhara Occidental a pesar de que el derecho internacional prohíba a Marruecos vender los recursos del Sáhara Occidental (1).

Después de la votación, el portavoz de la comisión de pesca y derechos humanos de Verdes/ALE,  Raül Romeva ha declarado:

“La Eurocámara ha mirado hacia otro lado e ignorado las demandas del pueblo saharaui para aprobar este controvertido acuerdo. El acuerdo de pesca entre la UE- Marruecos es el episodio más vergonzoso en la política pesquera neocolonial de Europa. Según el acuerdo, el gobierno marroquí concede ilegalmente derechos de pesca a la flota europea para pescar en las aguas del Sáhara Occidental, violando así el derecho internacional”.

“Además de la fragante violación de los derechos del Sáhara Occidental, el acuerdo no garantiza la sostenibilidad desde el punto de vista de la pesca y su base económica dudosa. Este acuerdo quedará como una mancha negra en la política exterior y de la pesca de la UE.”

(1) El Sahara Occidental está reconocido por las Naciones Unidas como territorio no autónomo.

(*) El informe Haglund , noviembre de 2011 A7 394-2011

COMMUNIQUÉ DE PRESSE en FR- Strasbourg, le 10 décembre 2013

Accord de pêche UE-Maroc/Sahara occidental

Le PE fait fi des inquiétudes et soutient un accord controversé

Le Parlement européen a aujourd’hui voté en faveur d’un nouvel accord de pêche entre l’UE et le Maroc, deux ans après son rejet décisif d’une version antérieure.* Le groupe des Verts/ALE au PE critique l’issue de ce vote qui mettra sur pied un accord donnant droit à l’UE de pêcher dans les eaux du Sahara occidental malgré le fait, et en vertu du droit international, que le gouvernement du Maroc n’a pas le droit de vendre les ressources du Sahara occidental (1).

Commentant le vote, le porte-parole Verts/ALE sur la pêche, Raül Romeva, a estimé que:

“Les députés ont choisi de pratiquer la politique de l’autruche en votant cet accord controversé. L’accord de pêche UE-Maroc est l’épisode le plus honteux de la politique de pêche néo-coloniale de l’UE. Selon les termes de cet accord, le gouvernement marocain accordera illégalement des droits de pêche à la flotte de pêche de l’UE, l’autorisant à pêcher dans les eaux du Sahara occidental, alors qu’en vertu du droit international, il n’a pas le droit de le faire.

«En plus de la question du Sahara occidental, l’accord soulève les mêmes préoccupations concernant sa rentabilité douteuse et la durabilité des pêches. La réputation de l’UE en matière de politique étrangère et de pêche est désormais entachée par cet accord. “

(1) Le Sahara occidental est reconnu par les Nations Unies comme un territoire non autonome.

* Rapport Haglund, novembre 2011 A7 394-2011.

PRESS RELEASE in ENGL- Strasbourg, 10 December 2013

EU-Morocco fisheries agreement/Western Sahara

EP ignores major concerns and backs controversial agreement

The European Parliament today voted in favour of a new EU-Morocco fisheries agreement, two years after decisively rejecting an earlier version. The Greens criticised the vote and the agreement, which would give the EU the right to fish in Western Saharan waters despite the fact the government of Morocco has no right to sell the resources of Western Sahara under international law (1). Commenting after the vote, Green fisheries and human rights spokesperson Raül Romeva said:

“MEPs have today stuck their heads in the sand in voting to endorse this controversial agreement. The EU-Morocco fisheries agreement is the most shameful episode in the EU’s neo-colonial fisheries policy. Under the agreement, the Moroccan government illegally grants fishing rights to the EU fishing fleet to fish in the waters of Western Sahara, but it has no right to do so under international law.

“In addition to the issue of Western Sahara, the same concerns remain as regards the unsustainable nature of the agreement from a fisheries perspective and its dubious economic basis. This agreement will now remain as a major blot on the foreign and fisheries policies of the EU.”

(1) Western Sahara is recognised by the United Nations as a non-self-governing territory.

Font foto: Coordinadora Estatal de Asociaciones Solidarias con el Sáhara

Les característiques biològiques de les espècies d’aigües profundes i les característiques específiques dels ecosistemes marins profunds els fan particularment sensibles a les activitats humanes. L’entorn en el que viuen aquestes espècies és molt fred i sense llum; tenen un creixement lent i només aconsegueixen la maduresa sexual després de diverses dècades d’edat. El resultat és que aquestes espècies es reprodueixen només molt lentament, i són molt vulnerables a la pesca excessiva.
 
Així ho vaig argumentar ahir, durant el debat en el ple:

Les amenaces a les que s’enfronten les poblacions d’aigües profundes, i la fragilitat dels ecosistemes d’aigües profundes han estat aspectes reconeguts tant a nivell mundial per l’Assemblea General de les Nacions Unides i de la seva Organització per a l’Agricultura i l’Alimentació i en el pla regional (per exemple, la Comissió de Pesqueries de l’Atlàntic Nord-est, la NEAFC).
   
 
Aquest vídeo d’Oceana explica molt bé on som, i què pretenem amb la votació d’avui:

Tal i com venim fent des de fa temps, tornem a pressionar la Comissió Europea perquè actuï urgentment davant la situació d’emergència de l’habitatge a Espanya.

Els diputats i diputades que ens acompanyen s’han compromès a treballar a nivell comunitari activament per aturar el drama social i econòmic dels desnonaments, incloent aquest punt en els seus programes electorals per a les pròximes eleccions europees, i garantint que s’apliqui la Directiva europea de protecció dels drets dels consumidors, així com el dret fonamental a un habitatge digne i al dret humà d’accés a l’aigua potable.

A la pregunta escrita presentada a la Comissió Europea, els eurodiputats i eurodiputades denúnciem com el Govern espanyol del Partit Popular ha ignorat en gran mesura la sentència del Tribunal Europeu de Justícia, el qual va dictaminar el març passat que la llei hipotecària d’Espanya és incompatible amb la Directiva europea sobre protecció del consumidor per permetre clàusules abusives i no contemplar mecanismes de tutela judicial efectiva per a la ciutadania.

La nova llei hipotecària està buida de contingut i segueix condemnant a milions de famílies al drama dels desnonaments hi ha un deute il·legítim perpetu amb les entitats financeres. Així mateix, critiquem que la Comissió Europea no hagi assumit les seves responsabilitat per no haver denunciat, i per tant haver permès, la indeguda transposició de la directiva des del 95.

Igualment , exigim que la Comissió Europea obri un procés d’infracció a Espanya per haver aprovat una llei hipotecària contrària a la normativa europea, que té com a resultat més de 500.000 desnonaments en els últims anys.

Els/les europarlamentaris/es recordem que els efectes perniciosos de la il·legal llei hipotecària se segueixen patint en la societat ja que les persones desnonades segueixen condemnades a pagar un crèdit a perpetuïtat tot i que es va concedir en condicions abusives, i per tant il·legalment .

Per tot plegat, demanem que es faci justícia i es declarin il·legals les hipoteques, obrint la porta a la seva renegociació i la cancel·lació del deute abusiu que ha portat a centenars de milers de famílies al carrer.

¿Quién manda en España? de Claudi Pérez (El País, 1.12.13)

Los expertos critican el contenido de la carta que Trichet envió en 2011, que se ha erigido en guía de la política durante los últimos 30 meses

Lecciones de realismo: hace ya mucho tiempo que las decisiones fundamentales de política económica no se toman en Madrid. La política monetaria está en manos del Banco Central Europeo (BCE); la política fiscal está cada vez más tutelada por las instituciones europeas, aunque el Gobierno y el Parlamento tienen aún margen para trastear, por la vía de decantarse por tocar los impuestos o los gastos, aprobando unas reformas y no otras. Lecciones de realismo en tiempos de crisis: incluso ese margen queda en suspenso en medio de un incendio en los mercados. En esa especie de estado de excepción económica, que en el caso español ha durado casi 30 meses, el BCE toma el mando por carta. Alemania, China y EE UU, por teléfono. Y Bruselas, vía rescate y memorando de entendimiento. Siempre con un ojo puesto en los mercados, socios inevitables cuando la deuda pública y sobre todo la privada suman en torno a cuatro veces el PIB.

En mayo de 2010 fueron las llamadas de Obama y Wen Jiabao las que precipitaron la conversión del expresidente José Luis Rodríguez Zapatero, cuyo Gobierno empezó a aplicar recortes tras negar repetidamente la crisis. Pero incluso entonces el expresidente seguía en una especie de estado de negación: en agosto de 2011, en medio del huracán en los mercados, fue la carta de Jean-Claude Trichet, revelada la semana pasada por el propio expresidente en su libro El dilema, la que marcó la senda en los últimos meses del Gobierno socialista y, sobre todo, de los dos años que lleva Rajoy al frente del Gobierno. España ha sido un país bajo programa desde entonces —aún más claramente tras el rescate bancario—, algo que solo ahora empieza a cambiar.

“Esa carta es una humillación. Lo raro es que se trata de una humillación hasta cierto punto lógica porque, al borde del abismo, tuvo que ser el BCE quien le cantara a España las cuarenta; Zapatero seguía petrificado”, según fuentes europeas. Los expertos consultados extraen varias conclusiones relativas a esa misiva. Una: la privatización de la carta por parte de Zapatero, que se la negó varias veces al Parlamento, es intolerable. Dos: fue el líder socialista quien empezó a seguir el guión marcado por Trichet, pero sobre todo es Rajoy quien ha activado, casi punto por punto, todas y cada una de las exigencias del BCE. Tres: el tono de la misiva sobrepasa con mucho el mandato del Eurobanco y le convierte en un animal político de dudosa calidad democrática, con órdenes explícitas y directas a un Gobierno democráticamente elegido e incluso a un Parlamento supuestamente soberano. Y cuatro: algunas de las recetas son discutibles; la carta deja al BCE entre los más halcones de los muchos halcones del continente, con la necesidad de aplicar recortes “sean cuales sean las circunstancias”, algo que ya ni siquiera Bruselas defiende.

“Son la Comisión y en parte el Consejo quienes deberían imponer la condicionalidad en Europa, no el BCE”, ataca Guntram Wolf, director del think tank Bruegel, que tiene como presidente al mismísimo Trichet. “Pero la Comisión no tenía entonces ni los instrumentos ni la credibilidad política necesarios”, sostiene. Paul de Grauwe, de la London School of Economics, es más duro: “La carta entera es una pesadilla”, ataca. “El BCE presume de independencia: no sigue instrucciones de nadie. La otra cara de esa independencia es que no debería meterse en el terreno de otras instituciones, como un Gobierno democráticamente elegido o un Parlamento”. “Se ha extralimitado. El español o el italiano no son casos aislados: el BCE sige envuelto en decisiones de gasto público e impuestos en varios países —con las troikas—, y no tiene legitimidad democrática para ello”. Charles Wyplosz, del Graduate Institute, subraya que ese papel de “poli malo” es “un error mayúsculo que no refuerza el poder del BCE, sino que le debilita; socava su independencia”.

La única justificación que encuentran los expertos ante el tono de algunos pasajes de la carta es la gravedad de la crisis europea: el BCE ha sido y es prácticamente la única institución capaz de controlar el incendio. La misiva, además, obedece a las presiones de Berlín y compañía, que pedían contrapartidas por el activismo del BCE con la compra de deuda pública, y a la propia incomodidad del Eurobanco en esas operaciones. “Trichet jugó un papel clave para mantener Europa unida en los momentos críticos. Era el único bombero en un edificio que corría el riesgo de derrumbarse, pasto de las llamas. Bordeó sus límites políticos en muchas ocasiones, pero había que mantener el fuego bajo control”, apunta Julian Callow, de Barclays. Daniel Gros, del CEPS de Bruselas, considera que esos límites eran muy difusos: “El BCE solo puede prestar a bancos o Gobiernos con crisis de liquidez, no con problemas de solvencia. Pero hay una línea muy tenue. Y para reforzar la solvencia no hay muchas alternativas: las reformas son imprescindibles. Desde luego, todo eso le ha generado problemas de legitimidad, pero eso es lo de menos en medio de una crisis como esta. Una vez la crisis se mitigue, el papel del BCE se suavizará”. Mientras llega ese momento, ahí están las cartas a Roma y Madrid. Y otras que aún se desconocen. “Los irlandeses llevamos tres años pidiendo explicaciones, y no hemos recibido ni una respuesta satisfactoria”, cierra desde Dublín el economista Karl Whelan.

más información

• DESCARGABLE Carta del presidente del Banco Central Europeo a Zapatero en 2011
• “Zapatero ha sacado la carta del BCE a su antojo”
• Zapatero no reveló la carta del BCE por el “riesgo a la estabilidad”
• IU exige al Gobierno que valore la carta del BCE a Zapatero
• “El presidente Zapatero no ha mentido nunca en el Parlamento”
• Zapatero privatiza a su favor
• Las tres amenazas de rescate contra el expresidente Zapatero

Foto: Jean-Claude Trichet en 2011, durant una roda de premsa a Frankfurt quan era president del Banco Central Europeu. Font: Ralph Orlowski  (reuters)