Raül Romeva i Rueda

Font foto: Greenpeace

Font foto: Marc Care / Marine Photobank

Avui, en el Dia Internacional contra la violència contra les dones, reitero la crida que fem cada dia, des de la Comissió de Drets de les Dones i Igualtat del Parlament Europeu, per tal que s’adoptin posicionaments clars i inequívocs per fer front a l’alarmant situació social que s’està veient agreujada per les conseqüències de la crisi, la qual afecta de manera especial les dones.

En concret, sempre han apostat per una Directiva per eradicar la violència contra les dones i establir un marc comú que asseguri mecanismes de prevenció i reparació, juntament amb formació i educació als professionals que intervenen des dels diferents àmbits jurídic, sanitari, educatiu, etc. i a les escoles.

És intolerable que en temps de crisi, ens oblidem d’un dret fonamental com és el de viure una vida lliure de violència i cal que prenem mesures urgents per fer front a aquesta xacra social de manera urgent més quan la situació de crisi està donant lloc a aquestes situacions de major risc.

En dis com avui hem de posar de relleu la insatisfacció de la societat amb aquests crims, però més enllà del discurs d’un dia, cal ser conscients que el nostre compromís ha de ser el de construir l’Europa dels pobles preocupant-nos per les persones, les dones i la infància que pateixen encara aquesta xacra social que provoca aquesta cultura patriarcal i el silenci còmplice de les institucions.

Un dels temes que es podria resoldre de manera inmediata, per exemple, té a veure amb resoldre el problema que suposa no comptar amb la informació adequada.

Això és, segons les dades, des de començament d’any, 44 dones han mort a mans de les seves parelles o exparelles a l’estat espanyol. Es tractaria de la menor xifra des que es va començar a comptabilitzar el 2004, arran de la llei integral contra la violència de gènere. Les estadístiques també mostren un descens de les denúncies d’un 9,6 % en els últims cinc anys, que han viscut una disminució contínua des de 2008. En conseqüència, haurien disminuït les mesures cautelars imposades pels jutjats de violència de gènere. Per exemple, les 7.750 ordres de protecció acordades en el primer trimestre de 2012 s’han quedat en 4.583 en el mateix període d’aquest any, fet que suposa un descens de gairebé el 40%.

No obstant això, aquestes dades, aparentment positives, amaguen una realitat especialment crua, i que no té res a veure amb els veritables problemes que cal afrontar. Cal insistir en el fet que és precisament en moments de crisi, com l’actual, quan aquestes situacions de violència augmenten i disminueixen els recursos de les víctimes per fer front a elles.

En altres paraules, les dades a Espanya mostren un fals progrés, i posen de manifest que augmentant la borsa oculta de maltractament.

El nombre de víctimes mortals que havia denunciat els seus agressors ha baixat del 30 % el 2010 fins al 18,2% en el que portem de 2013.

A la UE, tot i la manca de dades estadístiques comparables, s’estima que es calcula que entre un 20 i un 25% de dones han patit maltractaments físics almenys una vegada al llarg de la seva vida adulta i més d’una de cada deu va patir violència sexual amb ús de la força. Les investigacions també mostren que el 26% de nens i nenes han patit violència física

El Parlament Europeu ja va alertar de les dures conseqüències que estan tenint per a les dones els efectes de la crisi (2009/2204 (INI) , 2012/2301 (INI), augmentant així la violència econòmica, la feminització de la pobresa, i limitant les possibilitats de sortir de les violències que pateixen mentre aquestes s’intensifiquen.

Urgeix donar una resposta adequada a aquests tragèdies per tal d’evitar i eliminar la violència de les vides de les persones i per això és necessari comptar amb dades recollides sistemàticament i comparables entre estats membre.

És per això que he instat la Comissió Europea a reaccionar davant aquesta greu falta d’informació, instant-la a que prengui les mesures oportunes per resoldre la situació per a l’any 2014, via una bateria de preguntes parlamentàries.

Font foto: Dones amb Iniciativa

ICCAT i la pesca Il·legal, no documentada i no reglamentada (IUU): atrapats en la trampa del Laissez faire (per Michael Earle i Raül Romeva)

 

Hi va haver un moment en què ICCAT (la Comissió Internacional per a la Conservació de la Tonyina Atlàntica i espècies afins), es trobava a l’avantguarda de la lluita contra la pesca il·legal, no documentada i no reglamentada (IUU), i liderava el debat innovant amb tota mena de mesures i instruments. Així, per exemple, ICCAT va ser la primera organització regional que va prohibir les importacions de països que eren sospitosos de permetre que hi haguessin vaixells que naveguessin amb els seus pavellons (banderes) amb l’objectiu d’esquivar les regles i normes internacionals. Igualment, també va ser la primera a establir una llista negra de vaixells que han estat caçats practicant pesca il·legal o a-legal.

En els seus inicis, la ICCAT actuava de manera realment valenta en relació a les Parts no Contractants (és a dir, els països que no eren parts integrants de l’organització), i adoptava regularment recomanacions que van conduir a un significatiu nombre de prohibicions a les importacions de diversos productes (Tonyina Vermella, Patudo, Peix Espasa,…). Ulteriorment, en un moment donat, i davant les crítiques de ser especialment dura amb les parts no contractants, oblidant-se de les responsabilitats de les parts membre, va començar a actuar, també, contra algunes d’aquestes.

Una de les conseqüències d’imposar sancions a alguns dels països va ser que molts vaixells van optar per canviar de pavelló, una pràctica que, malauradament, resulta extremadament fàcil de dur a terme en l’actual marc (http://www.flagsofconvenience.com/) . ICCAT es va trobar llavors immersa en un singular joc que podríem anomenar: ‘a la caça de la bandera’. Aquest joc consistia a que quan un vaixell deixava un registre que estava essent objecte d’una prohibició a la importació, per un altre, obligant la ICCAT a investigar, trobar i finalment identificar, el país que havia consentit a concedir la seva bandera.

Una altra conseqüència va ser que les Parts no-Contractants van anar esdevenint progressivament en Parts Contractants, de manera que, com que aquells estats dels quals s’havia prohibit importar formaven ara part de l’organització, i a alguns se’ls va aixecar les sancions (amb l’argument que aquests estats havien fet substancials esforços per millorar les seves pràctiques), tot i que no en tots els casos, ja que a alguns dels nou membres de la ICCAT se’ls van aplicar noves sancions en tant que parts contractants.

Amb el temps, però, el nombre de països subjectes a prohibicions a la importació van anar disminuint a gran velocitat fins el punt que actualment no en queda cap en aquesta situació, i que només 40 vaixells es troben en una llista provisional de pesca IUU, la qual ha de ser discutida enguany. Aquesta xifra contrasta amb la llista de l’any 2000, que comptava amb … 345 vaixells!!

D’aquesta evolució dels fets se’n poden extreure almenys dues conclusions. La primera seria que la ICCAT ha estat tan efectiva en la seva lluita contra la pesca Il·legal, que aquesta ha estat pràcticament eradicada. Tanmateix, n’hi ha prou amb donar un cop d’ull a la llarga llista de temes tractats enguany en el si del Comitè de Compliment (Compliance Committee, CoC) per constatar que això no ha estat així. La segona lectura, en canvi, seria que els membres de la ICCAT es van adonar que si es podia sancionar a estats que eren Parts Contractants, es podria donar el cas que algun dia els acabés tocant a ells! Solució? Jo t’ajudo a tu (et perdono les males pràctiques) amb la confiança que quan em toqui a mi tu facis el mateix. En els anys que fa que segueixo el tema, constato any rere any, i de manera fefaentment, que aquesta és malauradament la dinàmica.

La pesca és una indústria global, amb flotes mòbils, capital mòbil i múltiples mercats. És per això que només es pot combatre la pesca il·legal, de manera efectiva, si es fa de manera multilateral. El problema és que, fins ara, les Organitzacions Regionals de Pesca (RFMOs), inclosa la ICCAT, han demostrat ser del tot ineficaces, de manera que ens cal trobar altres aproximacions al problema i mesures concretes que enforteixin els fòrums multilaterals.

Aquest és, de fet, l’enfocament que la mateixa Unió Europea es va veure forçada a adoptar quan va adoptar el seu Reglament IUU, l’any 2008. En efecte, les sancions comercials imposades per la ICCAT van resultar ser les precursores de normes similars que s’han incorporat al Reglament IUU. I és que no hem de menystenir el fet que l’amenaça de prohibir l’entrada de peix en el principal mercat suposa una eina prou important. El problema és que altres mercats igualment importants, com el dels Estats Units i el Japó, han fracassat a l’hora de dur a terme accions i, igual com d’altres mercats emergents, podrien convertir-se en noves destinacions per a les captures il·legals.

 

****

 

VERSION IN ENGLISH

 

ICCAT & IUU fishing: the age of Laissez faire (by Michael Earle and Raül Romeva)

 

There was a time several years ago when ICCAT was at the forefront of the global campaign to fight Illegal, Unreported and Unregulated (IUU) fishing, pioneering innovative and multilateral tools. ICCAT was the first to impose import bans from countries that were suspected of allowing vessels flying their flag to disregard international rules and norms. It also was the first or at least among the first to establish black lists of vessels that had been observed fishing illegally or extra-legally.

Initially, ICCAT took action against Non-Contracting Parties, countries that were not members of the organisation, adopting recommendations that led to a number of import bans for various products (bluefin tuna, bigeye tuna, swordfish). Then, confronted with accusations of bias for only acting against Non-Contracting Parties, it began to act against Contracting Parties as well.

One unfortunate, but inevitable, consequence of imposing a series of import bans against individual countries was reflagging on the part of vessels, an extremely easy exercise (http://www.flagsofconvenience.com/). ICCAT thus engaged in a game that resembled “chase the flag” as vessels would leave one register that was subject to an import ban for another, leaving ICCAT to scramble to find, and then identify, the recipient flag State. Another consequence was that the Non-Contracting Parties became Contracting Parties, and as States that were subject to import bans joined ICCAT, the import bans were lifted – with only limited demonstration that the new Contracting Parties had done anything to clean up their act and could be trusted to implement the rules effectively. Unsurprisingly, in some cases these new members had to be re-identified as Contracting Parties and subject to a new ban.

But after a few years, the number of countries that were subject to import bans, or vessels on the IUU list, dwindled, to the extent that there are currently no import bans and only 40 vessels on the provisional IUU vessel list, to be discussed this year. By contrast, there were 345 vessels on the list in 2000.

There are at least two conclusions that could be drawn from this recent history. One is that ICCAT has become such an effective fisheries management organisation that IUU fishing has been virtually eradicated. One only needs to look at the long list of issues discussed this year by the Committee on Compliance to realise that is unfortunately not the case. Alternatively, it could be that the members of ICCAT eventually realised that if import bans could be imposed on Contracting Parties, then at some point they could be affected themselves! That concern is likely to have played a part in the recent decline in ICCAT notifications as the last few days’ debates in the Committee on Compliance have shown.

Fishing is such a global industry, with mobile fleets, mobile capital and multiple markets, that a multilateral approach to combatting IUU fishing is the only way to be effective. But if the RFMOs, including ICCAT, have shown themselves to be less than effective, other approaches must be found, that hopefully will reinvigorate the multilateral fora.

That is the approach that the EU was forced to take, when, in 2008, its famous IUU Regulation was adopted. Indeed, the trade sanctions imposed by ICCAT were a precursor to similar provisions that are incorporated in the IUU regulation. Preventing IUU-caught fish to access the most important market is a powerful tool. But other major markets such as the United States and Japan have so far failed to take action and emerging markets could well be a new destination for tuna caught illegally.

Font foto: European Commission

El proper 10 de desembre el Parlament Europeu hauria d’acabar el procés que ens ha ocupat força els darrers setze mesos en relació a la protecció dels ecosistemes de les anomenades aigües profundes, espais on habiten poblacions especialment vulnerables. Mentrestant, del Consell Europeu (governs), encara no en sabem res concret, més enllà de la seva tradicional oposició a millorar l’actual marc legislatiu, a instàncies, sobretot (oh, sorpresa!) de França, Espanya i Escòcia.

Mentre esperem, alguns dels ecosistemes més fràgils, molts d’ells centenaris, pateixen danys irreversibles. Cosa de la qual fa anys que ens adverteixen nombroses organitzacions, com Oceana. Vegeu, per exemple, el següent vídeo explicatiu.

Pesquerías de profundidad: La explotación de las especies más vulnerables from Oceana on Vimeo.

I és que, tal i com manifesta Xavier Pastor, director executiu d’Oceana a Europa: “La majoria de la ciutadania de la UE desconeix el dany irreversible que s’està causant dia rere dia a peixos que triguen dècades a reproduir-se o a esculls de corall mil·lenaris. Però els ministres sí que en són conscients, i saben que la causa és la mala gestió, incloent l’ús d’arts destructives com l’arrossegament i les malles de profunditat. Demanem als ministres de tots els estats membres que s’alcin en defensa de les profunditats. Les conseqüències de la seva inacció no s’acaben en les pròximes eleccions, sinó que duraran segles“.

En aquest sentit, convé recordar que l’actual reglament d’aigües profundes de l’Atlàntic Nord-est data de 2002, i és un dels casos paradigmàtics de “gestió a les fosques”: no estableix requisits per a l’autorització de vaixells pesquers, ni criteris per fixar les oportunitats de pesca, ni mesures per protegir espècies i ecosistemes vulnerables.

De les 100 espècies de profunditat capturades per vaixells de la UE, el reglament només cobreix 24 i d’elles (s’ha prohibit capturar-ne 18 per sobrepesca severa o risc de patir-la). A més, es permet als arrossegadors pescar indiscriminadament pel fons i destruir ecosistemes marins vulnerables, com els corals i les esponges. A més, els vaixells d’arrossegament i d’emmallament de profunditat generen enormes quantitats de captures accidentals d’espècies vulnerables com els taurons de profunditat.

La Comissió Europea va presentar una proposta al juliol de 2012. L’objectiu era posar remei a les deficiències de l’actual reglament mitjançant un ampli paquet de mesures que milloraria la gestió de la pesca en aigües profundes a Europa. Al llarg de 2013, les comissions de Medi Ambient i de Pesca del Parlament Europeu hem estat avaluant i revisant el text, i hem adoptat la nostra postura (en tant que colegisladors). Els Verds ens vàrem abstenir, per insuficient. La votació final, en plenària, està prevista pel proper 10 de desembre.

A partir d’aquí hauria de començar el diàleg entre els dos colegisladors (Parlament i Consell) per acordar el text legal definitiu. El problema és que el Consell ni tan sols ha començat a estudiar l’assumpte, tot i que fa gairebé un any el va identificar com a prioritari. La raó d’aquesta inacció no és la desídia, que ningú s’enganyi, és la submissió dels governs als interessos del gran lobby explotador de les aigües profundes, un dels més potents i poderosos amb els que he hagut d’enfrontar-me durant el meu mandat parlamentari.

 

Més informació:

-Pesca de profundidad en el Atlántico Nordeste –  Infografía (en anglès)

–Mites i dades sobre la pesca de profunditat

Font infografia: Oceana

Dissabte passat, 16 de novembre, milers de persones de tot el món se sumaven a la marxa convocada pel moviment verd polonès per recordar a les delegacions reunides a Varsòvia en el marc de la Conferència de l’ONU sobre el Canvi Climàtic (COP 19) que tenien cada vegada menys temps per assolir un acord just i ambiciós que asseguri mantenir l’escalfament global per sota dels 2°C.

Diversos organismes científics i institucions de tota mena i ideologia -inclòs el Pentàgon!– han posat de manifest que el canvi climàtic suposa un enorme amenaça per a la humanitat, i fins tot per a la pau i la seguretat. L’últim informe de l’IPCC reitera que el canvi climàtic és un fenomen induït per l’activitat humana, donant així la raó a tota la gent que hem defensat que la brutal emissió de gasos efecte hivernacle degut a la crema de combustibles fòssils és allò que provoca aquestes transformacions tant preocupants en el clima. Vaja, l’excusa que es tracta d’un fenomen ‘natural’ i ‘inevitable’ no s’aguanta per enlloc.

Si partim d’aquest principi, doncs, és evident que cal prendre mesures per revertir la situació. I aquí l’estratègia és clara (i, de fet, única): cal promoure un sistema de subministrament energètic descentralitzat i transparent basat en l’eficiència energètica i les energies renovables no contaminants.

En aquests context, hi ha qui se n’aprofita i pretén col·lar per l’escletxa del debat climàtic el debat nuclear. ‘És una energia segura, barata i neta’, diuen algunes veus, basant-se exclusivament en les emissions de CO2 que produeix aquesta font d’energia. Però això no és cert, ja que en realitat és extraordinàriament cara (la inversió privada no en vol sentir ni a parlar), insegura (el risc zero, quan parlem de nuclears, no existeix!!, vegi’s Fukushima et al.) i bruta (ningú sap què fer encara amb els residus, que hipotecaran generacions i generacions). Així doncs, de solució per afrontar al canvi climàtic, res de res.

I no obstant això, al Parlament Europeu repetim any rere any els mateixos debats, i estem obligats a escoltar els mateixos arguments autojustificatius de sempre.

Aquesta setmana, per exemple, hem votat una sèrie de nous textos legals en relació a la dotació de pressupost per a la recerca nuclear i a l’Instrument de Cooperació en Seguretat Nuclear (ICSN) deficient. La mala notícia és que el Parlament Europeu s’ha alineat clarament a favor de l’energia nuclear (amb l’excepció dels diputats Verds/ALE i GUE, i algunes individualitats al SiD i ALDE).

En concret, votant el pressupost d’EURATOM 2014-2018 (Tractat Constitutiu de la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica), el Parlament Europeu ha donat un afectuós copet a l’esquena de la indústria nuclear europea. No té cap sentit subvencionar aquesta font d’energia. Però el pitjor és que a coalició conservadors-socialistes no ha ni tan sols intentat canviar la distribució d’aquesta despesa. És a dir, han donat un xec en blanc a canvi de … ja ho veurem.

Sigui com sigui, el resultat és el següent: dels 1600 milions d’euros posats a disposició de la indústria pels propers 5 anys, el 40% va a la investigació de la fusió (sense incloure el projecte ITER), el 40% a finançar les activitats del Centre Comú d’Investigació (Joint Research Centre, JRC) i el 20% restant a la investigació sobre la fissió, la seguretat i la protecció radiològica. Verds/ALE havíem presentat diverses esmenes destinades a garantir que la recerca se centrava, només, a afrontar el desmantellament de centrals, la protecció contra la radiació i la no-proliferació. Resultat? totes derrotades.

El Parlament Europeu ha aprovat també el pressupost pel finançament comunitari de l’ITER, un projecte internacional d’investigació en el camp de la fusió nuclear. El pressupost inicial era de 4600 milions d’euros, però aquest s’ha triplicat (augmenta fins a 15.000 milions d’euros). En aquest projecte, hi participen 35 països: els de la UE, l’Índia, Japó, Xina, Rússia, Corea del sud i els Estats Units. La UE n’assumeix el 45% del pressupost total.

Finalment, el Parlament Europeu ha aprovat també l’Instrument de Cooperació en Seguretat Nuclear (ICSN), que segons la Comissió pretén donar suport a la promoció de la seguretat nuclear, la protecció radiològica i l’aplicació d’unes salvaguardes eficients i efectives. La Comissió havia proposat assignar a la INSC 560 milions d’euros durant el període comprès entre 2014 i 2020 però aquesta quantitat s’ha vist reduïda en gairebé un 70% (a 176 milions d’euros). Vull recordar que aquest instrument està destinat a cooperar en els àmbits de la seguretat i la protecció nuclear i no a promoure l’energia nuclear.

En síntesi: recordem que segons un informe intern de la Comissió Europea de 2011, els subsidis a l’energia a la Unió Europea van ser de 35.000 milions d’euros per a l’energia nuclear, 30.000 milions per a renovables (solar i eòlica), 26.000 milions per als combustibles fòssils i 15.000 milions per a l’eficiència energia.

En altres paraules, mentre sovint es critica les energies renovables, pel seu cost, obviem (obvien alguns, vaja) que aquestes són les úniques que garanteixen el desenvolupament d’una veritable sobirania energètica, contràriament a l’energia nuclear.

Font dibuix: Andreas Petroulakis / Kathimerini

M’incorporo avui a la reunió anual de la ICCAT (International Commission for the Conservation of Atlantic Tunas). La cimera va començar fa dos dies, a Ciutat del Cap (Sudàfrica). Des de l’any 2006 que assisteixo en nom del Parlament Europeu a aquesta cimera, en la meva condició de ponent de diversos informes relacionats amb espècies subjecte de gestió per aquesta organització.

Entre els aspectes més destacables de l’agenda hi ha, com sempre, una espècie que centra bona part de l’atenció política i mediàtica: la Tonyina Vermella, famosa per ser l’espècie més apreciada per a fer Sushi. En aquest cas particular, si bé és cert que d’acord amb certes estimacions recents, la situació ha millorat sensiblement els darrers anys, aquesta espècie tan icònica encara no ha sortit de la fase crítica. El problema, enguany, és que moltes delegacions (entre elles l’espanyola) estan posant una enorme pressió per tal que s’augmentin les quota autoritzades a pescar.

A banda de la Tonyina Vermella, però, cal esmentar també d’altres espècies que reclamen una atenció especial. És el cas de diversos tipus de taurons, el peix espasa o d’altres túnids. Malgrat que aquestes espècies no són tan icòniques com la Tonyina Vermella, la seva situació és igualment greu, i en alguns casos fins i tot pitjor.

 

Jornada inaugural: Anàlisi científica i pressupost

La reunió va començar amb una revisió de les recomanacions científiques així com del pressupost de la ICCAT.

Tal i com ha succeït en anteriors ocasions: malgrat que la majoria de veus valora molt positivament la tasca científica (SCRS), i la consideren clau per poder determinar les quotes a partir d’una bona valoració de la situació dels estocs, també lamenten que sigui tan ‘car’ fer aquests estudis. Allò que lamenten, en concret, és que hi hagi científics externs a l’equip propi de la ICCAT, que són, diuen, el que encareix la factura, i proposen prescindir-ne. Però compte! Aquesta demanada no és banal, ni purament econòmica. Vull recordar que donat que la majoria de científics del SCRS venen nomenats pels governs dels Estats membres, la qual cosa, no ens enganyem, en qüestiona sovint l’objectivitat. És per això que convé comptar sempre amb veus ‘externes’ que puguin fer valoracions sense estar condicionats a les pressions dels respectius governs.

Segon dia (19 November): entrant en matèria

És el segon dia, quan comencen, les reunions de les Comissions específiques destinades a les espècies objecte de supervisió per part de la ICCAT, que s’entra en les matèries més controvertides.

Tot plegat comença amb una explicació, per part del Comitè Científic, sobre com està la cosa per a cada una de les espècies, seguit dels comentaris de les diferents delegacions. L’objectiu és valor si les mesures de gestió implementades són adequades, o si cal canviar alguna cosa.

A tall d’exemple dels nombrosos i importants moviments polítics que hi ha en el si de la ICCAT (la qual cosa posa de manifest els enormes interessos econòmics que s’hi mouen) esmentaré la situació de dues espècies: la Tonyina Vermella i el Peix Espasa (dues situacions clarament diferents, almenys pel què fa a la resposta dels respectius sectors).

Tonyina Vermella

Els científics diuen que, gràcies als plans de recuperació duts a terme fins a la data, els estocs de Tonyina Vermella ha començat a recuperar-se. Efectivament hi ha alguns signes positius. No obstant això, el mateix comitè científic adverteix que la recuperació és tan fràgil i puntual que recomana no augmentar la quota de captures fins que les dades no siguin molt més clares. En concret, la postura científica és la següent: “the Committee cannot give robust advice that would support a substantial change in the TAC.” En altres paraules, la seva recomanació és mantenir el nivell de quotes similar al que s’ha autoritzat els darrers anys (13.500 tones), si realment es vol que la situació millor de manera significativa.

Però si alguna cosa he après després d’anys de seguir aquestes cimeres, és que si alguna cosa mou les diferents delegacions governamentals presents al voltant de la taula no és, precisament, l’esperit d’aplicar un principi de precaució. Ans al contrari, un país darrera l’altre va prendre la paraula per acusar el comitè científic de tota mena de ‘maldats’: que si no té en compte ‘totes’ les opinions possibles, que si és massa ambigu en la seva exposició, que si no compren o no sap avaluar la informació que li aporten des del sector,… Segons aquests països, s’haurien d’augmentar les quotes de pesca per tal de poder treure profit de tots aquests anys ‘de sacrifici’.

Un cop més, convé recordar que aquest anys anomenats per alguns ‘de sacrifici’, són conseqüència de molts anys (els anteriors) en què s’ha pescat molt per sobre de les possibilitats del mar (alguns anys fins i tot més del doble de les captures autoritzades), de vegades (sovint) de manera il·legal, la qual cosa ha permès a molts dels qui ara es lamenten guanyar molts diners.

O sigui, que el ‘sacrifici’ és en realitat degut a la pròpia avarícia que una part significativa del sector a protagonitzat al llarg dels darrers anys, especialment a partir dels anys noranta.

És de justícia reconèixer, però, que entre les delegacions que es van manifestar a favor de mantenir l’status quo actual (és a dir, de no augmentar les quotes actuals) hi ha la delegació de la Unió Europea (malgrat les pressions espanyoles, el país més interessat a augmentar la quota). Personalment valoro molt positivament que la Comissió Europea (que actua com a veu de la UE, amb mandat dels governs) hagi mantingut la promesa, de moment, que ens va fer quan fa uns dies vàrem tractar aquest tema al Parlament Europeu, en el marc de la discussió del meu informe.

Malauradament, temo que aquestes veus, per ara minoritàries, hauran de ser molt potents i estar preparades per fer front a una enorme pressió per part de qui sí vol augmentar la quota.

Peix Espasa

En relació al Peix Espasa del sud, l’ambient va ser radicalment diferent. En aquest cas, la valoració científica va posar de manifest la manca de prou informació (poques dades) per tal de poder establir una avaluació inqüestionable, tot i que van apuntar que, en principi, no es podia afirmar que els estocs estiguessin sobrepescats.

Aquí, la reacció del sector va ser força il·lustrativa: hi va haver unanimitat en afirmar que la pesca no estava essent tan bona com la recomanació científica semblava apuntar, de manera que apostava per una reducció de la quota.

Quina paradoxa (si comparem aquesta actitud amb la del sector que pesca Tonyina Vermella)! És a dir, que quan els estocs no semblen estar en un estatus de bona salut, enlloc d’augmentar, el propi sector recomana reduir la quota, amb l’objectiu de recuperar l’espècie.

Potser seria hora que els països (i el sector) interessats en la Tonyina Vermella en prenguessin nota.

Font foto: NOAA/Greens in the EP

Quines mesures proposa la Comissió per combatre la plaga del Caragol poma?

Font foto: naciodigital.com

La pregunta com a oportunitat, per RAÜL ROMEVA I RUEDA, a l’ARA, 16/11/2013

 

La dimensió còmica de la situació que estem vivint com a país és inqüestionable. Polònia s’encarrega contínuament de mostrar-nos-la en un exercici de sana i necessària autocrítica. Si volem ser un país normal, creïble i respectat hem de saber riure’ns de nosaltres mateixos, fins i tot en moments tan crucials i tensos com l’actual.

Però si bé l’humor és necessari per destensar, la flexibilitat i la capacitat d’empatia són crucials per construir.

Són les dues cares d’una mateixa moneda, el yin i el yang d’un moment històric que, per bé o per mal, ja s’ha guanyat un lloc en els manuals que estudiaran els nostres infants, amb permís (o no) del ministre Wert.

Fa temps que en Toni Soler demostra que combinar aquestes dues facetes és possible. Diumenge passat, per exemple, feia una lúcida reflexió en aquest mateix mitjà sobre la necessitat d’acordar una pregunta clara i directa que representi al màxim les diverses sensibilitats de qui s’ha mostrat favorable a exercir el dret a decidir, independentment del sentit del seu vot, i alhora permeti una lectura diàfana dels resultats (“Per un sí inevitable“, ARA, 10/11/13).

Toni Soler s’atreveix, fins i tot, a proposar-ne un text: “¿Està d’acord que Catalunya esdevingui un estat independent que pugui decidir lliurement la seva relació amb Espanya i amb la Unió Europea?”

Igual com ell (no ho diu, però ho dedueixo del seu escrit), jo també crec que és reiterativa. Personalment en tindria prou posant el signe d’interrogant darrere l’adjectiu “independent”, ja que entenc que la segona part de la pregunta (a partir de “que pugui”) hi va implícita. La raó és simple: la independència pot encabir el federalisme, mentre que a l’inrevés no.

Però també constato que en l’anomenat procés , cadascú té les seves circumstàncies personals, familiars i històriques. És inqüestionable que som una majoria creixent aquelles i aquells que trobem que l’uniforme que portem (altrament anomenat statu quo ) no ens agrada i ens en volem desfer. Alguna gent perquè el considera imposat per una direcció a qui no reconeix com a tal, d’altra simplement perquè creu que ja no li escau, li va petit, s’ha fet vell o està ple d’estrips.

Tant en un cas com en l’altre, les ganes de treure’ns-el són evidents. No obstant, si arriba el cas que ens alliberem de l’incòmode vestit, tindrem un dilema: haurem d’escollir entre practicar el nudisme internacional, o bé, conscients que en aquest món globalitzat fa massa fred per anar sempre a pèl, haurem d’escollir una cobertura que ens aporti escalfor: estat federat (amb Espanya), de blau europeu (al costat d’Espanya) o d’estat associat (amb qui ho vulgui).

A aquestes altures, la simple menció que hi ha diferents escenaris possibles genera recels, i fins i tot urticàries. I, no obstant, no podem negar que el debat existeix, i que aquest debat condiciona la redacció mateixa de la pregunta. Així doncs, la qüestió, per a mi, és si com a país sabrem convertir aquesta circumstància en una oportunitat.

Per això és tan important que en la formulació de la pregunta s’hi pugui sentir inclosa tota aquella persona que, independentment del temps que hagi trigat a arribar a aquesta conclusió, del seu sentiment nacional o nacionalista, de la seva procedència o de la seva llengua, entengui que cal redefinir les regles del joc.

El mateix Toni Soler accepta que una pregunta com la que proposa possiblement no satisfaci plenament a ningú. Alguna gent podem trobar-la innecessàriament llarga i complexa, i d’altres, al contrari, massa determinista. La qüestió és si satisfà prou una clara majoria de manera que provoqui una gran participació, i que la resposta que en surti permeti treure’n un missatge clar. I sí, crec que la proposta compleix amb aquest objectiu.

Estem en un moment en què tan important és tenir altura de mires, com cintura, per esmentar dos dels conceptes que proliferen sovint en el debat, almenys en el virtual.

Es tracta, entenc, de fer explícit quin és el subjecte sobirà que la majoria de Catalunya desitja esdevenir per encarar una negociació, la que sigui. Aquest és el comú denominador que hauria de permetre que tant la gent independentista (sigui europeista o euroescèptica) com la partidària d’una opció federalista o confederalista poguessin votar sí amb tota comoditat, i sense notar picors ni estretors en el vestit.

En síntesi, sóc dels qui pensa que ara, més que mai, la fortalesa del sí rau en la seva diversitat. El monolitisme, crec, el condemnaria.

 

Font foto: Lamartarile / ARA

novel·la

Comentari d’Òscar Montferrer sobre ‘Retorn a Shambhala’ (Raül Romeva i Rueda, ed. Rosa dels Vents), per al Suplement de Cultura del PuntAvui

Demanda d’equilibri

15/11/13

La segona novel·la de l’eurodiputat Raül Romeva enllaça de manera directa amb la Sayonara Sushi amb què va debutar en el terreny de la ficció. Són dos els fets que les uneixen: la caracterització de la protagonista i l’existència d’un tema subjacent que serveix a l’autor a l’hora d’exposar la seves reflexions.

L’Aina Fàbrega assumeix, a Retorn a Shambhala, el paper que va assumir la Paula Ramos: totes dues són joves periodistes televisives amb tarannàs inquiets.

Aquesta caracterització és especialment útil a Retorn a Shambhala perquè la novel·la defuig la narració versemblant i s’endinsa en el terreny de la ficció pura quan basa la seva proposta en el mite de l’Atlàntida, que ha ocupat la imaginació de força autors i que sovint s’esmenta com a metàfora del procés vital d’una civilització.

Romeva juga la carta de l’Atlàntida des de dos vessants: li atorga una presència física –i així afegeix les necessàries dosis d’aventura a una novel·la que, fonamentalment, és d’acció– però també la té en compte en un sentit ideal.

L’autor s’arrapa en aquesta ocasió al procés de canvi que afecta el consum d’energia. Quan els combustibles fòssils s’acosten al punt de fallida –segons els experts– i l’energia nuclear es manté impotent a l’hora de fer-se veure com una font amable d’energia –la central de Fukushima, alter ego de l’Onagawa que inventa Romeva, recorda tothom aquests dies la seva capacitat de destrucció–, la necessitat de fonts noves amb què mantenir en marxa el món obliga a cercar-les.

En aquest context, un metall inexistent però esmentat en escrits de l’antigor, l’oricalc, és l’element que l’autor situa com a Sant Graal de la recerca que implica els personatges de la novel·la.

Retorn a Shambhala, però, diu alguna cosa més quan reflexiona sobre l’energia: vol transmetre a qui la llegeix que el seu ús correcte té a veure amb com es du a terme aquest ús. Així, la utilització de l’energia –i, per extensió, de tots els recursos naturals– ha de basar la seva eficàcia en l’equilibri, en el respecte envers el lloc en què viu la Humanitat.

Ignorar les conseqüències d’un comportament abusiu té un preu elevat, que, a Retorn a Shambhala, es personifica en les referències a l’Atlàntida i en la volatilització de la central nuclear d’Oganawa que ocupa les seves primeres pàgines.

Possiblement conscient que, avui en dia, el missatge no ha de ser espès si es vol que tingui difusió, Romeva va per feina i embolcalla l’exposició de les seves idees en un seguit d’episodis dinàmics en què les descripcions apareixen reduïdes a la mínima expressió.

Els personatges, doncs, es mouen sense aturador en els escenaris creats per l’autor i això els du sense solució de continuïtat al Tibet, a les illes Canàries, a les restes de l’Atlàntida i a les aigües de Dubai en vehicles tradicionalment novel·lescos com ara el submarí amb què, sense amagar-se’n gaire, Raül Romeva homenatja Jules Verne i el clàssic que va dur el capità Nemo al món. Com 20.000 llegües de viatge submarí, Retorn a Shambhala opta a ser alguna més que una novel·la d’aventures.

Retorn a Shambhala

Raül Romeva

Editorial:
Rosa dels Vents
Barcelona, 2013. Pàgines: 275
Preu: 16,90 euros

 

Font Foto: Òscar Montferrer

Una capsuleta de 2′ sobre el canvi climàtic i el COP 19 (Cimera ONU, actualment a Varsòvia)

Entrevista per a l’ACN

 “Encara crec fermament que és possible fer una consulta com a mínim amb la legitimitat democràtica que ens donem a Catalunya. Que no els agradarà a Madrid és evident, però això no vol dir que no ho puguem fer. Ho podem fer”, defensa Raül Romeva a la conversa amb l’ACN.
          
L’eurodiputat d’ICV descarta una consulta amb tres respostes. “El missatge és molt clar, no hi caben succedanis”, alerta. Des del seu punt de vista, el referèndum hauria de ser sobre “la independència o l’estat” i amb resposta ‘sí’ o ‘no’. Per Romeva, “no té cap sentit” incloure la tercera via en el referèndum perquè “és una via absolutament solitària”.  
       
“No crec que tingui massa cabuda la possibilitat de fer tres respostes”, destaca. “L’única demanda que hi ha en aquests moments per part d’una majoria de la societat catalana és decidir si volem ser o no sobirans”, remarca l’eurodiputat.  
De fet, Romeva creu que els partidaris del federalisme haurien de “poder votar sí” a la consulta, com va assegurar Dolors Camats. “Jo sóc dels que penso, i ho defenso fins i tot davant dels que aposten per l’opció federalista, que no pots federar-te amb algú si no parteixes de la sobirania”, assegura l’ecosocialista, que creu que el “factor comú denominador” entre independentistes i federalistes és que tots volen “ser país”. 
   
“Hem de fer un procés escrupolós des del punt de vista democràtic, hem d’acumular bones pràctiques i hem de demostrar que ho hem provat tot”, reclama Romeva, que creu que el 2014 serà un any “en què passaran coses a Catalunya, sí o sí”. L’encara eurodiputat d’ICV creu que si Madrid rebutja tolerar una consulta, els polítics no tindran “més remei” que seguir avançant, ja sigui a través de plebiscitàries o amb una declaració unilateral.
          
“En aquests moments la submissió i la claudicació ja no són una opció, ni individualment ni col·lectiva”, destaca. Segons ell, la població tampoc no acceptaria que “tot aquest moviment es quedés en res perquè hi hagués ara una proposta que per la porta del darrere difuminés l’essència de la demanda” independentista. 
          
Per Romeva, a més, seria una “decepció monumental” no poder oferir al poble de Catalunya la possibilitat de decidir el seu futur. Segons l’ecosocialista, cal que els partits polítics a favor del dret a decidir demostrin una “voluntat clara de respectar el full de ruta”. “Tots els que estem en aquest vaixell tenim un deute amb la ciutadania, i no la podem defraudar. Si cometem la irresponsabilitat de defraudar aquesta expectativa, el desastre que podem tenir com a país serà incalculable”, destaca.     

El futur a ICV

Romeva deixarà a partir del maig el seu càrrec d’eurodiputat, després de 10 anys a Brussel·les, però assegura que encara no té “ni idea” de què farà a partir de llavors.

“Faré el que faci, sempre i quan m’hi trobi còmode i n’estigui absolutament convençut”, destaca l’eurodiputat ecosocialista, que diu que no té “cap necessitat de canviar de partit” però que tampoc sap si li correspon “fer de representant d’ICV a les institucions”.
  
“Si puc fer alguna cosa amb la que pugui sentir-me plenament còmode tant pel que fa al lloc com pel projecte o discurs, endavant. Si pot ser amb ICV o no, ja ho veurem, perquè d’aquí al maig poden passar moltes coses”, admet Romeva.

L’eurodiputat és obertament independentista, tot i que la seva formació “no defensa necessàriament” la seva mateixa tesi. “Inciativa de moment defensa la diversitat de visions, entre les quals, la meva. En la mesura en què la meva opció hi càpiga a ICV, fantàstic”, afegeix. “En la mesura en què jo hagi de fer o hagués de fer un discurs que fos representatiu de les diverses opcions potser tindria un problema”, destaca. 
     
“Tinc la sort de no ser del PSC, des d’aquest punt de vista, ho dic així de clar. Si fos del PSC ja hauria deixat el partit”, defensa. “A mi ningú m’ha dit que a ICV no hi càpiga”, reitera, destacant que la formació ecosocialista ha fet “una reflexió molt pertinent” i ha entès que les opcions independentistes com la que ell representa han de tenir “espai” dins del partit. 

La resposta d’Europa

Raül Romeva creu que en cas d’independència de Catalunya “tot està obert” pel que fa a la reacció europea. “Una de les grans virtuts del projecte europeu és que és un projecte dinàmic”, recorda l’eurodiputat, que assegura que la UE sempre s’ha trobat amb situacions que apareixen “de cop i volta i que no estaven previstes”. Amb tot, avisa que Brussel·les no dirà absolutament res fins que no hi hagi “una cosa concreta per opinar”. Romeva assenyala que és molt positiu, però, que fins ara la Comissió Europea mai s’hagi atrevit a dir que els catalans no poden votar en un referèndum. “Estem en democràcia, com pots evitar que la gent opini via una consulta? No es pot dir, i com que no es pot dir, no ho diuen, i aquí tenim la fortalesa i la legitimitat de democràtica per tirar endavant”, destaca Romeva, que creu que això és el que “incomoda més a determinats sectors del govern de Madrid”.

Política ecosocialista també a la seva novel·la      

Per a Raül Romeva, l’ecosocialisme, també surt, d’alguna manera a les seves novel·les ja que la temàtica de fons del seu primer llibre i de l’ara publicat ‘Retorn a Shambhala’ està relacionada amb les problemàtiques medioambientals.

L’eurodiputat reconeix que aquest fet respon a dues coses, d’una banda, aprofitar el material que ja té, i de l’altra, “les ganes” de treballar aquests temes. “També hi ha la voluntat que serveixi per alguna cosa”, afegeix. Romeva assegura que ha intentat que aquesta segon novel·la, “a més de ser una lectura atractiva o digerible, aportés alguna cosa” i, que en aquest sentit, “més que generar respostes generés algunes preguntes”. Amb tot, Romeva explica que, per a ell, l’escriptura és una manera de “canalitzar” la inquietud que el fa ser una “persona inquieta que fa política i escriu”.

Font foto: ACN

Des d’avui, i fins al proper 22 de Novembre, tindrà lloc a Polònia la cimera climàtica de l’ONU, el COP 19.

Segons els amfitrions, els principals objectius de la cita són “avançar cap a un nou acord mundial i donar un autèntic impuls a les negociacions sobre el clima”. Durant la cimera, els països avaluaran els compromisos vinculants de reducció de gasos d’efecte hivernacle per al període 2015-2020 i abordaran una de les qüestions pendents més urgents: el finançament de la lluita contra el canvi climàtic.

Aquest nou bloc de converses té lloc precisament en el mateix moment que un devastador tifó, el “Haiyan”, ha arrasat Filipines deixant al seu pas més de 10.000 morts, així com unes destrosses de valor incalculable. Aquesta catàstrofe és un nou advertiment de les terribles dimensions que pot arribar a causar el canvi climàtic.

Convé recordar que l’últim informe del Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC) afirma que els científics estan cada vegada més convençuts que “l‘activitat humana i l’ús de combustibles fòssils són la principal causa del canvi climàtic i preveuen greus conseqüències si no es prenen mesures urgents per reduir les emissions de CO2”

El març vinent, els governs de la UE s’hauran de posar d’acord sobre els seus propis objectius d’emissió. És fonamental que en el COP 19 s’acordin objectius climàtics i energètics ambiciosos per tal que Europa exerceixi un paper de lideratge en la cimera que Ban Ki-moon presidirà el setembre de 2014, així com en la que posteriorment tindrà lloc, a Paris, el 2015.

Polònia, en tant que anfitriona de la conferència, però també la Unió Europea, en conjunt, han d’exercir un paper de lideratge que encoratgin a les parts -en particular als països industrialitzats- a elevar el seu nivell d’ambició d’aquí al 2020. L’objectiu a assolir és inexcusable: l’escalfament global per sota de 2ºC. Qualsevol cosa per sota d’això, serà un fracàs.

Malgrat que anem tard, i massa lents, encara som a temps d’evitar els efectes irreversibles i destructius del canvi climàtic, com l’augment del nivell del mar, les inundacions, les sequeres i la desaparició del gel àrtic entre molts d’altres.

Els responsables polítics mundials no poden quedar-se de braços plegats i han de demostrar una voluntat política ferma i fer tot el possible per assolir un acord climàtic ambiciós i amb responsabilitat mundial per al 2015.

Hem deixat escapar ja massa oportunitats. No ens podem permetre deixar-ne passar més. La única solución passa per canviar el rumb, de manera radical. La terra i el medi ambient no poden esperar ni adequar-se als ritmes polítics i econòmics.

Perquè hem de votar NO a l’acord de Pesca UE-Marroc: