Raül Romeva i Rueda

Foto: Photo Illustration by The Daily Green / Original Photo: AP

La austeridad y el papel del BCE

No fue la supuesta insolvencia de los países periféricos la que provocó la crisis bancaria

Manuel de la Rocha Vázquez, EL PAIS, 21 MAR 2013

Se ha extendido en Europa la idea interesada de que el incremento desde 2009 de las primas de riesgo en varios países ha sido consecuencia de desequilibrios fiscales. Los mercados reaccionaron como cabía esperar, demandando mayores rentabilidades a los bonos de países cuya solvencia se deterioró, lo que requería inevitablemente la ejecución de draconianas políticas de ajuste fiscal que devolviera la confianza a los inversores. A grandes rasgos esta es la narrativa que se presenta desde Bruselas y otras capitales europeas.

Ciertamente, el aumento espectacular de las primas de riesgo provocó angustia en los políticos europeos, que impusieron planes de austeridad extremos en aquellos países que más sufrían los envites de los mercados. Pero la prima no aumentó en todas partes, por lo que algunos Gobiernos no se sintieron compelidos a aplicar la medicina de la austeridad de igual forma.

Cabe preguntarse si el incremento de las primas fue realmente el resultado de un deterioro claro de los fundamentos macroeconómicos, que ponían en peligro la solvencia de varios países, o por el contrario, si fue más bien fruto del pánico irracional de los mercados financieros, los famosos animal spirits de Keynes. Según esta última teoría, aunque los desequilibrios fiscales no pueden ser ignorados, no fueron la causa fundamental que empujó las primas, sino que fue el miedo generalizado de los inversores ante una posible falta de liquidez de algunos Gobiernos, que podría haber sido prevenida con una intervención temprana del BCE garantizando la liquidez sin límites.

En una unión monetaria, como la europea, los Gobiernos emiten bonos en una moneda que no controlan, lo que significa que no pueden garantizar completamente que habrá liquidez para pagar a los tenedores de bonos cuando estos venzan. Es similar a endeudarse en moneda extranjera, como les ocurría a los países latinoamericanos durante la crisis de la deuda de los ochenta.

En estas circunstancias, una crisis de liquidez se transforma en una de solvencia. Si surge en los mercados el mínimo temor, fundado o no, a un posible impago de un país, estos actúan haciéndolo más probable. O sea, el propio temor al impago empuja a un país a la insolvencia, que no existía en primer término. Además, el efecto contagio extiende la crisis de liquidez a otros países.

Los siguientes actos de este drama son conocidos; los inversores huyen de los países considerados poco fiables, los intereses de su deuda se disparan y, como consecuencia, se ven obligados a lanzar severos programas de ajuste fiscal que deprimen sus economías y empeoran sus niveles de endeudamiento. En el proceso los bancos también sufren, por el rápido aumento de la morosidad crediticia, pero también porque son los principales tenedores de bonos nacionales, y al caer su precio sus balances se deterioran significativamente, provocando la quiebra de algunos. Al mismo tiempo, países considerados seguros, como Alemania, reciben los flujos de liquidez provenientes de los países “insolventes”, lo que reduce sus tipos de interés y estimula sus economías. Mientras unos países sufren los ataques de los mercados, otros se benefician.

En definitiva, los Gobiernos en una unión monetaria, que no disponen de un banco central con mandato de actuar como prestamista de última instancia, se encuentran en la misma situación de fragilidad que los bancos en épocas de crisis bancarias, si no existieran los fondos de garantías de depósitos. Cuando el acceso al mercado financiero se complica, resulta que sus deudas (bonos) son líquidas y pueden transformarse en efectivo rápidamente, pero sus activos (impuestos, bienes) son mucho más ilíquidos. En ausencia de un banco central dispuesto a proporcionar la liquidez necesaria, estos Gobiernos pueden ser empujados a una crisis de liquidez, transformada en insolvencia, al no poder convertir sus activos en efectivo lo suficientemente rápido.

¿Es esto lo que ha ocurrido en la crisis del euro desde 2010?, ¿pudo el BCE hacer algo más para prevenirla? Seis meses desde que en septiembre de 2012 el BCE anunciara su disposición a comprar deuda sin límites de países en dificultades —algo similar a prestamista de última instancia— ofrecen alguna perspectiva para extraer conclusiones. Pues bien, en este periodo, las primas han caído de manera sostenida y pronunciada en todos los países periféricos y los ataques en los mercados se han calmado. Esto ha ocurrido sin que el BCE haya tenido que actuar realmente, siendo suficiente la mera advertencia de que lo haría de ser necesario.

En un reciente artículo, el profesor de la London School of Economics, Paul de Grauwe, demuestra que el incremento de las primas fue el resultado del temor generalizado de los mercados, que empujó los intereses de algunos países por encima de los límites razonables según sus fundamentos macroeconómicos. Para De Grauwe el factor clave que explica la caída de las primas desde el anuncio del BCE es el propio nivel de la prima. Es decir, las primas que más se han relajado son aquellas donde el factor pánico, el miedo a la crisis de liquidez fue más fuerte inicialmente. Pero, ¿qué papel ha jugado la evolución de las cuentas públicas? Mientras que las primas de riesgo han descendido, los niveles de deuda sobre el PIB han seguido aumentando en todos los países —incluido España— donde, aunque el déficit se está reduciendo, la deuda pública no ha dejado de crecer. Más aún, la caída de las primas desde septiembre no tiene prácticamente correlación con la evolución del ratio deuda / PIB, lo que contradice la teoría de que los mercados penalizan a los países más endeudados.

En definitiva, no fue la supuesta insolvencia de los países periféricos, ciertamente no en el caso de España, la que provocó la crisis bancaria y empujó las primas de riesgo, si no el error de diseño de la UEM, que no contemplaba al BCE como prestamista de última instancia. Si el BCE hubiera actuado dos años antes, buena parte de la crisis de confianza que empujó las primas podría haberse evitado.

¿Quiere esto decir que no era necesario un ajuste fiscal en la eurozona? En absoluto. El crecimiento de la deuda pública desde 2007 ha sido ciertamente importante, llegando al 90% del PIB de media para la zona euro. Recientes estudios empíricos indican que niveles de endeudamiento público por encima del 90% del PIB van asociados a una ralentización del crecimiento del 1% de media anual. La trayectoria claramente creciente y acelerada de la deuda pública en la eurozona deja pocas dudas sobre la necesidad de su estabilización.

Otra cosa diferente, es que probablemente una temprana actuación del BCE que hubiera evitado el pánico en los mercados y el incremento de las primas, habría permitido calendarios de ajuste fiscal más graduales, acompasando la salida de la crisis y la recuperación del crecimiento.

El pasado no se puede cambiar, pero sí aprender de los errores. El BCE rectificó en septiembre con resultados positivos. Ahora le toca a los Gobiernos sacar conclusiones y actuar en consecuencia.

Manuel de la Rocha Vázquez es coordinador de Economía Internacional de la Fundación Alternativas y miembro de Economistas Frente a la Crisis.

Raül Romeva és diputat al Parlament europeu des de l’any 2004, és vicepresident del grup Verds-Aliança Lliure Europea. És membre també de la Comissió de Drets de la Dona i Igualtat de Gènere i vicepresident de l’intergrup pels drets LGTB.

En aquesta entrevista concedida a idemTV ens parla de la seva tasca com a diputat i la seva experiència com a defensor de drets de les minories als països miembres.

En una peça que va treure ahir Vilaweb, tres diputats al Parlament Europeu comentàvem la situació de la crisi a Xipre. Tots tres destaquem la manca de sentit democràtic:

(text de Vilaweb.cat)

El parlament xipriota votarà aquest dimarts a horabaixa el pla de rescat que preveu una quitança de tots els dipòsits bancaris per finançar 5.800 milions del rescat de l’economia del país. El govern de Xipre negocia amb la troica (la UE, el BCE i l’FMI) una reforma d’aquesta quitança. La vulneració de la garantia dels dipòsits és un fet sense precedents. VilaWeb ha volgut saber-ne l’opinió dels eurodiputats Ramon Tremosa (CiU), Raül Romeva (ICV) i Andreu Perelló (PSPV).

Tremosa: ‘Això és traspassar línies vermelles’

‘No és gaire estimulant, aquest panorama. Més aviat és decebedor, perquè traspassem línies vermelles. Tocar els dipòsits bancaris és travessar una línia vermella, cosa més pròpia dels països del continent sud-americà que no pas de la Unió Europea. Però això passa ara mateix.’

‘Tot aquest ball de declaracions, ofertes i contraofertes sobre quan es votarà la decisió al parlament xipriota i sobre quins percentatges restaran afectats segons les quantitats dipositades… tot això és poc seriós. És una situació molt estranya. Cal tenir en compte que la competència fiscal és dels estats i la Unió Europea no hi pot actuar. La UE no pot incidir ni decidir la política fiscal dels estats.’

‘Xipre, com Espanya, fa molt de temps que refusa un rescat europeu. D’això, no se n’ha parlat gaire. I arriba un moment que tan sols queden dues opcions: fallida o quitança de dipòsits. La UE, ficada aquí al mig, no fa res més que desacreditar-se. Juncker diu una cosa; Merkel, la contrària; Schaüble, encara una altra; i la comissió una altra de diferent… La UE s’embranca en un àmbit en què no té competències. És el parlament de Xipre, que ha de prendre la decisió. Mentrestant, la UE es desacredita totalment. I, també mentrestant, el parlament europeu no hi pot dir res i assistim a una crisi tan greu com a mers espectadors. Aquesta setmana no hi ha plenari i, per tant, no crec ni tan sols que s’arribi a fer debat sobre el cas de Xipre. En un cas com aquest, es veu ben clar que el parlament és completament prescindible.’

‘És un episodi greu que crea un precedent per als països més febles. I, per parlar d’insolvències, no cal pas que anem gaire lluny. Tenim Espanya de bon exemple. I l’efecte contagi ja hi és, perquè el nord d’Europa cada dia ho fa millor i el sud cada dia pitjor. Si mirem els indicadors macroeconòmics i les evolucions del mercat laboral o de la productivitat, podem observar com els països nòrdics han trobat el camí per a anar guanyant posicions i, en canvi, el sud d’Europa s’ensorra encara més per incompetència pròpia. Hi ha una divergència dins la UE que alimenta les especulacions de possibles fallides. Ara Xipre; abans Grècia; i ja veurem què passarà a Itàlia i a Espanya, que està en una de les pitjors situacions fiscals d’Europa.’

Romeva: ‘O ho arreglem de debò o tot es farà miques’

‘Això que passa a Xipre demostra que el gran problema que tenim a la Unió Europea és la manca d’un sistema de gestió política per a l’economia. No hi ha cap banc federal europeu que pugui ajudar els estats que ho necessitin, que pugui fer de darrer avalador. No hi ha una dinàmica de resposta europea per als problemes que tenen una dimensió estatal però amb impacte europeu. I aquest és el gran problema.’

‘Hi ha un dèficit democràtic. Tot el debat es perverteix. En comptes d’arreglar la mancança estructural, l’agreugem amb dictàmens arribats de poders fàctics de Brussel·les que no fan sinó dinamitar la credibilitat en el projecte europeu.’

‘Més enllà de Xipre, això és un graó més d’aquest dèficit democràtic. El projecte europeu ja no és consistent. Tens una moneda, però no tens els instruments per a gestionar-la. Quan la moneda pateix, la resposta és estatal. I quan no és estatal hi ha la pressió d’uns altres estats sobre l’estat afectat, però no hi ha cap estructura transversal poderosa per a gestionar-ho. És un sistema condemnat a fracassar. Xipre és només un indicador. Demostra la feblesa del marc.’

‘En resum: com que no hi ha la capacitat de gestionar la macroeconomia amb eines europees, s’alimenta la imatge d’aquesta tecnocràcia europea que dictamina mirant les xifres i no pas les necessitats. És un problema estructural. Les estructures europees són febles, perquè els mateixos estats les hi han volgudes.’

‘Això que ha passat crea una sensació de pànic i de descrèdit envers el projecte europeu. El projecte ja no és la resposta, sinó que esdevé problema. Des del punt de vista del debat social, aquest és el problema més greu. Perdem la batalla de la credibilitat europea.’

‘Perdre la confiança en el projecte és molt greu. I jo que he estat europeista i ho sóc, penso que de la situació actual només en podem sortir de dues maneres: o ho arreglem de debò i fem estructures reals amb poders reals o tot quedarà fet miques. I com que la segona opció no és desitjable, confio que serem capaços d’arreglar-ho. I d’arreglar-ho de veritat.’

‘Com? Redissenyant tot el marc europeu, amb estructures que permetin de gestionar la situació actual. I redissenyant les estructures de poder perquè les institucions europees puguin incidir efectivament sobre això. Ara el dèficit democràtic és molt gran. Tres persones que ningú no ha votat dictaminen. Això, de democràtic, no té ni el nom.’

Andreu Perelló: ‘Ens trobem en el final d’una època i cal construir-ne una de nova’

‘Això que passa a Xipre és un símptoma més dels vicis adquirits en la construcció de l’euro i de la Unió Europea. Ara es nota que falta i ha faltat europeisme i una mica més de diligència en la conducció d’Europa i dels estats que formen la Unió. No hi ha cap estructura capaç de gestionar les crisis de l’euro. I, per tant, aquesta gestió és en mans dels estats. I així no s’avança, sinó que es retrocedeix.’

‘Pot passar qualsevol cosa, però pense que no podem dir encara que això de Xipre s’estendrà a uns altres estat com l’espanyol. Sí que s’ha establert un precedent important que pot crear desconfiança. Ningú no s’ho esperava. Com ningú no s’esperava que a Grècia algú pogués morir-se per falta de quimioteràpia. I això ja passa. Es fan visibles els problemes de construcció de l’euro.’

‘Ens trobem al final d’una època i cal construir-ne una de nova. Canviaran les relacions polítiques i econòmiques entre els estats. Caldrà un parlament europeu capaç de legislar econòmicament per a tota la Unió Europea. Ara el projecte està tocat i no sembla que hi haja cap pla B. Però ni tan sols a Alemanya l’interessa que la Unió Europea es trenque. Xipre ens demostra que ho hem de refer tot i que hem d’anar amb molt de compte.’

‘Mirat fredament, tot plegat és xocant perquè no hi ha cap política econòmica o fiscal comunes. Però sí que n’hi ha una d’econòmica. I és el resultat de la construcció defectuosa que hem fet. Ara, això no vol pas dir que siguem davant la caiguda, sinó davant una situació molt delicada que encara es pot corregir.’

Dit i fet. Tan bon punt les meves llibreteres preferides em van aconseguir ‘Caminaràs entre elefants’ (Columna), el vaig obrir i el vaig fullejar. Ràpidament vaig col.locar-lo al capdamunt de la cada vegada més alta pila dels ‘pendents de llegir’. El cas és que, malgrat que encara no havia acabat la lectura que en aquells moments em tenia captivat (‘Il Guaritore’, d’Antti Tuominen), aquella enigmàtica portada d’una samarreta amb la cara de Mònica Oltra m’inquietava i em reclamava, com un imà. Així que, infidel a mi mateix (no acostumo a deixar llibres a mitges), vaig aparcar temporalment l’ecothriller finlandès i em vaig convertir en voyeur de la conversa Torrent-Oltra.

Ferran Torrent i Mònica Oltra són dos veritables virtuosos dels seus respectius camps, dos ‘monstres’. No descobreixo res de nou dient això. Era esperable, per tant, que amb tan singulars ingredients el còctel sortís deliciós, d’aquells que deixen regust agradable i es guanyen un lloc en la memòria gustativa.

El llibre, de 170 pàgines (breu, per tant, la lectura m’ha durat, literalment, un trajecte Barcelona-Brussel.les), permet conèixer molt millor una de les persones que esmicolen (perdó, Esmicolen, en majúscula), aquell tòpic del ‘tots són iguals’.

En paraules de la mateixa Mònica, quan en Roget, un dels personatges que participa en el relat, li engalta sense embuts: “No crec en els polítics”. Ella respon: “D’acord, estem fent-ho malament, però has de creure en la política”. Ho subscric al 100%. I és que la política és massa important com per deixar-la, exclusivament, en mans dels i les polítiques. Per això també subscric una altra de les sentències d’Oltra: “La majoria absoluta no la vull ni per a mi”.

Ferran Torrent converteix l’entrevista en un viatge que transcendeix l’univers del personatge ‘Oltra’ per mostrar-nos la persona que hi ha al darrere de la icona. Mentrestant l’autor, hàbil com pocs en l’art de la subtilitat narrativa, la ironia i la crònica punyent, aprofita també el viatge per despullar-se, al costat de la Mònica. Ambdós se submergeixen en el submón del joc (un Casino), en un intent explícit de part de Torrent de posar a prova la fermesa ideològica d’Oltra . És més, entrevistat sobre el llibre, el mateix Torrent va afirmar: “M’hauria decebut si no haguera acceptat, no suporte els dogmàtics”. Així doncs, ella, que no és gens dogmàtica (en dono fe) accepta el repte, i val a dir que se’n surt prou bé.

Sigui com sigui, les preguntes de Ferran Torrent són el que s’espera d’ell: clares, directes, buscant la contradicció, iròniques, algunes fins i tot retòriques, però sempre respectuoses. I les respostes n’estan a l’alçada: fresques, honestes, matisades, contundents quan cal, però també mostrant la part de dubte, de vulnerabilitat, que fan que brilli la Mònica més humana, la persona per sobre del símbol.

He estat de sempre seguidor de tots dos. La lectura d’aquesta retrat no fa sinó augmentar el respecte que els tinc, a cadascú en la seva faceta. I m’atreveixo a dir (amb perdó del i la implicada) que potser la conversa la van començar en la categoria de ‘saludats’, però és evident que l’acaben en la ‘d’amic i amiga’.

Tan de bo la predicció que fa Torrent al llarg de tot el llibre (l’arribada del tan esperat canvi de cicle polític al País Valencià) s’acabi concretant. I encara més, tan de bo passi gràcies a un Compromís que creix i es consolida. Desconec si, quan això passi, la Mònica serà en primera línia o en segona. Això ho decidirà ella. Però, sigui com sigui, si això passa serà en gran part gràcies a ella. Així doncs, no puc sinó acabar amb un sentit: gràcies Mònica. I esclar, evidentment, també: gràcies Ferran.

The European Parliament wants to outlaw homophobic crime and speech in the EU

March 14th, 2013

Today the European Parliament adopted a non-binding resolution on strengthening the fight against racism, xenophobia and hate crime. The text calls on the European Commission to add homophobia and transphobia to the list of EU-sanctioned hate speech and violence.

Since a 2008 Framework Decision, the European Union foresees specific, higher penalties for racist and xenophobic speech and crime. These measures are now in force in all 27 Member States and Croatia, due to join the EU on 1st July this year.

The European Parliament has today repeated previous calls to include homophobia and transphobia in the list of grounds covered by the next version of the 2008 Framework Decision, due for review this year.

Today’s resolution was exceptionally authored by all six main political groups, who agreed that ”expressions and acts of anti-Semitism, religious intolerance, anti?Gypsyism, homophobia and transphobia” should be punished by EU law, something the Parliament had already asked for.

The final text also calls on the Council to unblock the anti-discrimination Directive, blocked by Germany and conservative Member States for the past five years.

Raül Romeva i Rueda MEP, Vice-President of the European Parliament’s LGBT Intergroup, commented: “Lesbian, gay, bisexual and transgender people face the same type of threats, violence and crimes across the EU. Racist and xenophobic crimes deserve specific punishment, and so do homophobic and transphobic ones: they target an entire group, rather than individuals.”

Sophie in ‘t Veld MEP, also Vice-President of the LGBT Intergroup, added: “Together with the Commission, we’re waiting for the results of the largest-ever survey on LGBT people’s lives in the EU and Croatia. Once these results are published, it will be up to Viviane Reding to translate them into effective change across EU policies.”

“I’m expecting the survey’s 93,000 respondents will have underlined how much hate they face, encouraged in some countries by political and religious leaders.”

The Fundamental Rights Agency will publish the results of its LGBT survey on 17th May, the International Day Against Homophobia.

La majoria del Parlament Europeu ha votat avui a favor de les quatre principals propostes legislatives per a la reforma de la Política Agrícola Comuna de la UE (PAC). El vot, malauradament, sembrarà un futur insostenible i comportarà una destrucció del medi ambient, a més de ser manifestament injusta per alguns agricultors i els i les consumidores.

És la primera vegada que el Parlament Europeu podia decidir, al costat del Consell, sobre la PAC, però lamentablement els i les eurodiputades han desaprofitat una oportunitat històrica per reformar la política agrícola i adaptar-la al segle XXI.

Podíem haver acordat una PAC justa i solidària, i no ho hem fet.

La pregunta és: servirà aquesta reforma per tal que les Duquesses de Alba, Nestlés o els Mercadonas de tot Europa deixin de ser els principals beneficiaris de les ajudes públiques en benefici dels petits i mitjans agricultors i ramaders que volen produir amb criteris ambientalment i socialment responsables? I la resposta és, simplement: no.

Per exemple, hauria estat possible limitar les subvencions a 100.000 euros anuals per agricultor, tal i com proposàvem des de Verds/ALE, la qual cosa hauria permès redistribuir 7.000 milions d’euros entre estats membres i agricultors, o fins i tot a 200.000, com proposava el grup dels Socialistes. finalment, però, el límit de pagaments directes als agricultors s’ha establert en 300.000€, una xifra “ridículament alta”, ja que a l’estat espanyol només el 0,16% dels agricultors reben més d’aquests diners per any. L’estalvi que suposa, per tant, iq ue es pot repartir, és mínim.

Això vol dir, simplement, que grans empreses agrícoles que no necessiten el finançament continuaran rebent enormes sumes de fons públics, mentre que es redueixen els que podrien destinar-se a altres àrees de la PAC, en particular per als sistemes que podrien ser utilitzats per promoure una agricultura més sostenible -“greening”-.

En relació a la dimensió ecològica de la reforma, per altra banda, coneguda també com a “greening”, ha quedat tan destenyida que ni tan sols en mereix el nom. Els plans són de caràcter voluntari i estan plens d’exempcions. Tampoc no s’han aprovat les nostres esmenes en favor d’una major rotació de cultius que garantiria la fertilitat del sòl i la reducció de la dependència dels agricultors dels productes químics. I és que una PAC realment verda permetria disminuir els pesticides i els fertilitzants i reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle, per establir com a base de la productivitat i la seguretat alimentària, i per millorar la fertilitat de la terra, la protecció de l’aigua i el benestar dels animals. La PAC que ha aprovat el Parlament Europeu no té res a veure amb tot això.

En resum, la PAC privatitza l’escàs pressupost europeu i menysté medi ambient.

Vull recordar que el Grup Verds/ALE havíem presentat nombroses esmenes als quatre informes, amb la intenció de dotar-nos d’una PAC més verda, més democràtica, que restablís el contracte social entre agricultors i ciutadania, més transparent, que garantís un preu just als agricultors, més responsable globalment -eliminant els incentius que fan que les asseguradores entrin en el mercat alimentari- i incentivant la contractació juvenil. La gran majoria de les nostres esmenes han estat derrotades, algunes àmpliament.

Un cop més, les majories parlamentàries han jugat a favor dels interessos d’uns pocs en detriment de l’interès general.

El passat 7 Març el règim marroquí va impedir l’entrada en aquest país a quatre membres de l‘Intergrup de Solidaritat amb el Poble Sahrauí del Parlament Europeu. Eren Ramón Garcés (S&D), Ivo Vajgl (ALDE), Willy Meyer (GUE) i la meva col.lega de verds/ALE, Isabella Lövin.

Els Eurodiputats i l’Eurodiputada s’havien desplaçat al Marroc per comprovar de primera mà la situació en relació a les vulneracions de Drets Humans al Sàhara Occidental.

Encara dins de l’avió, els agents marroquins els van comunicar que, tot i sabent la seva condició de càrrecs electes, se’ls retornava cadascun als seus països d’origen.

La delegació pretenia visitar els territoris ocupats, i conèixer-ne les condicions de vida, així com el tracte que rep la població sahrauí per part de les autoritats marroquines. També pretenia demanar informació sobre el cas del desmantellament per part de les forces de seguretat marroquines del Camp de Gdim Izik, ara fa dos anys, el qual va donar lloc a 9 sentències de cadena perpètua i a més de 14 penes de entre 20 i 30 anys de presó a refugiats saharauís.

Malgrat que hem estat molts dels grups que hem reclamat que el Parlament Europeu es posicionés sobre aquest fet i denunciés l’expulsió dels quatre membres de la delegació, el president Schulz ha optat per no dir res sobre aquest assumpte, almenys per ara, basant-se en què no es tractava d’una delegació oficial del Parlament Europeu, sinó d’un Intergrup.

Aprofito per dir, però, que quan jo mateix vaig viure una situació similar formant part d’una delegació oficial del PE. 

En aquest sentit, deploro profundament el silenci ‘oficial’ del Parlament Europeu en un afer tan significatiu, així com la conseqüent impunitat amb què les institucions europees acostumen a tractar el règim marroquí cada vegada que comet accions com aquesta, del tot injustificades i que, un cop més, posen en dubte el caràcter democràtic de les seves institucions.

Aquesta tarda al Parlament Europeu hem debatut la reforma de la Política Agrària Comuna i demà votarem els informes relatius. Els Verds demanem a tots els i les eurodiputades que donin suport a les nostres esmenes per tal d’aconseguir una PAC justa i solidària, verda, i responsable globalment.

Una PAC justa i solidària.

Actualment, en tots els Estats membres, només alguns productors agroindustrials (el 0,12% del total), majoritàriament grans empreses, reben més de 300.000 euros l’any, principalment per augmentar la seva competitivitat i fomentar el seu creixement. La proposta de la Comissió és establir el límit de subvenció a 300.000 euros. Això permetrà estalviar, sí, però només 1.450.000.000 d’euros. ICV i els Verds proposem establir el límit a 100.000 euros l’any per a cada explotació agrícola. Aquesta mesura només afectaria al 3,5% dels agricultors però permetria estalviar i redistribuir 7.000.000.000 d’euros entre els Estats membres i els agricultors. A més, aquests fons permetrien invertir en la promoció de l’agricultura sostenible davant l’agricultura tradicional i en la creació d’ocupació a llarg termini en les economies rurals.

El cas espanyol és força paradigmàtic, ja que només el 0,16% dels agricultors reben més de 300.000 euros anual en ajudes de la PAC. L’establiment del límit proposat per la Comissió permetria estalviar 112,4 milions d’euros, però la proposta dels Verds de posar el límit a 100.000 euros anual permetria estalviar 476 milions d’euros que es podrien redistribuir entre el 94,34% petits i mitjans agricultors. La qüestió és, doncs, a qui se li volen treure els diners per redistribuir? Alguns exemples: La Casa de Alba (va rebre gairabé 3 millions d’euros al 2011), Nestlè (va rebre 2,7 millos d’euros al 2011), Xenet SA (3,2 millions d’euros), o Mercadona (2,5 millions al 2011).

Una PAC verda

Menys diners no implica que la PAC sigui menys verda. La dreta conservadora vol més diners per aplicar mesures suposadament verds, però els Verds sabem que una distribució eficient i exigent amb els compromisos amb el mediambient no exigeix, necessàriament, més recursos.

La PAC hauria de promoure la rotació de cultius enlloc de donar incentius per al monocultiu. Això disminuiria l’ús de pesticides i fertilitzants i, per tant, es reduiria l’emissió de gasos d’efecte hivernacle provinents del sector agrícola. Augmentar la biodiversitat dins del sector agrícola, millorar la fertilitat de la terra i protegir l’aigua i el benestar dels animals haurien de ser les bases de la productivitat i de la seguretat alimentària a llarg termini.

Creació d’ocupació juvenil

A Europa, només el 6% dels agricultors té menys de 35 anys, mentre que el 80% té més de 55 anys. Si la reforma de la PAC no té en compte aquest aspecte, més de 7 milions d’agricultors desapareixeran en els pròxims deu anys sense deixar successors. La PAC hauria de servir per fer la vida rural més atractiva, no només per als joves agricultors “competitius”, sinó també per als nouvinguts

Una PAC democràtica i responsable globalment

Els agricultors no volen dependre de les subvencions, sinó d’un salari just en relació a la quantitat d’aliments que produeixen i d’altres béns públics públics que proveeixen.  Una PAC democràtica hauria de trobar un equilibri just, que eviti l’especulació amb productes alimentaris i fent que els mercats garanteixin als agricultors un preu just per allò que produeixen. La PAC hauria d’ajudar a restablir un contracte social entre agricultors i la ciutadania, i fomentar les cadenes de proveïment de aliments locals. Així mateix, hauria d’aportar transparència i informació sobre el procés d’elaboració de les polítiques i la manera d’influir als responsables de la presa de decisions.

La PAC ha de ser també globalment responsable , per això els Verds volem eliminar els incentius per tal que les asseguradores de risc entrin al mercat alimentari i especulin amb la nostra alimentació, i evidenment cal prohibir la subvencions a l’exportació.

Avui, el Parlament Europeu ha adoptat dos informes (Ferreira i Gauzès) altament rellevants per a la construcció del marc regulatori macroeconòmic europeu. Els països de la zona euro estableixen, com a mesures de resposta a la crisi, un major control dels seus pressupostos per part de la Comissió Europea. Les dues resolucions aprovades introdueixen regles clares sobre emissió de deute públic dels estats membre, sancions en cas d’incomplir els compromisos de deute i dèficit públic i la introducció a la legislacció europea del tractat intergovernamental conegut com a fiscal compact.

El sentit del meu vot en els dos informes ha estat el següent: en contra de l’informe Ferreira i abstenció en l’informe Gauzès.

Per què? Doncs bàsicament perquè malgrat que el 2-pack introdueix aspectes menys dolents que l’actual 6-pack, des d’ICV creiem que el Parlament ha perdut l’oportunitat de posar límits a les tan nefastes polítiques d’austeritat. Era necessari obrir la porta, almenys, a que els estats poguessin aplicar polítiques contra-cícliques per sortir de la crisi, i no ho hem fet.

En relació a l’informe Gauzès, per exemple, m’he abstingut pel fet que els negociadors de Verds/ALE han aconseguit modificar la regulació incloent mesures com l’auditoria del deute públic. Aquest és, sens dubte, un aspecte clau i esdevé un fet diferencial respecte les mesures dutes a terme fins ara. Així doncs, els Verds han introduit transparència i democràcia, també en els comptes públics. Ara cal que tots els països subjectes a un programa d’ajust macroeconòmic ho facin. L’Estat espanyol en quedaria al marge, tot i que evidenment espero que Rajoy faci un excercici de transparència, entengui el sentiment del Parlament Europeu i sotmeti també el deute públic espanyol a una auditoria.

En relació a l’informe Ferreira, hi he votat en contra, sobretot, perquè la proposta de mutualització del deute que hi havia en la primera lectura ha estat fortament aigualida per part dels governs i la pròpia Comissió Europea, que s’escuden en arguments legalistes i de canvi de Tractats per no avançar en un element indispensable per acabar amb la crisi de l’euro, com és l’emissió de deute públic europeu.

However, nowadays in many EU countries we are still constrained in short-sighted waste policies that entail an absolute squandering of huge amounts of financial resources in the mid-long run, something unacceptable in the current times of crisis; many of these resources used unwisely come from the EU structural funds. And too often, the situations depicted above pose severe social degradations or severe threats to the wellbeing of entire populations. On the contrary, a proper re-use and recycling policy could be an undeniable source of value-adding jobs. Again, if we insert it in the change of paradigm that the Green New Deal wants to bring forward, advanced waste management policies entail different levels of governance: from the local level of management to a more EU-wide and even global comprehensive approach on waste policies in connection to macroeconomic figures.

Therefore, in the framework of the Resource Efficiency Roadmap which aims at phasing out landfill and incineration of non-recyclable waste and move towards a circular economy the event wants to present best Zero Waste practices that have allowed for waste reduction and high recycling rates and minimising residual waste. Hence, illustrating practical examples of municipalities and communities that are moving towards Zero Waste can help to raise awareness about the latest developments in waste policy, including the institutional dimension. Moreover, we can count on updated overviews thanks to the expertise of organisations, enterprises and NGOs from the sector, which encompass many local and regional authorities as well.

DRAFT PROGRAMME

9:30 
Welcoming and introduction
MEP Raül Romeva (Greens/EFA)

9:45
Paving the road towards Zero Waste in Europe
Chair: MEP Reinhard Bütikofer (Greens/EFA) / MEP Judith Merkies (S&D)

Panelists: 

• Joan Marc Simon (Executive Director Zero Waste Europe)
• Enzo Favoino, Chair of Scientific Committee of Zero Waste Europe / Scuola Agraria del Parco di Monza

10:30
Local experiences on Zero Waste municipalities
Chairs: MEP Auken (Greens/EFA) / MEP Andrea Zanoni (ALDE)

Panelists:

• Janez Potocnik, European Commissioner for Environment
• Giorgio del Ghingaro, Mayor of Capannori, first European town to declare Zero Waste for 2020
• Iñaki Errazkin, Environment minister of Gipuzkoa province in Spanish Basque Country

11:45
Designing the transition towards a ‘Zero Waste society”
Chair: MEP Bas Eickhout (Greens/EFA) / MEP Ana Miranda (Greens/EFA)

Panelists:  

• Roy Vercoulen, Vice-president of Cradle to Cradle Products Innovation Institute
• Stephane Arditi, Senior Waste Policy Officer European Environmental Bureau
• Ariadna Rodrigo, resource campaigner at Friends of the Earth Europe

12:45
Conclusions
MEP Philippe Lamberts (Greens/EFA)

Afternoon Seminar

15:00 – 18:30 – Room A5E1

Presentation and exchange of Zero Waste experiences and best practices in society

15:00
Presentation
MEP Nikos Chrysogelos (Greens/EFA)

15:15
Zero Waste Office
Astrid Severin, Greenovate, REH, Brussels

15:00
Zero Waste Shop
Pietro Angelini, Effecorta, Italy

16:10
Zero Waste Fashion
Reet Aus, Upcycling Design, Estonia

16.30
Break

Moderation:
MEP Ana Miranda

16:50
Zero Waste Family
Karen Cannard, UK

17:15
Zero Waste Reuse Center ? Pål Mårtensson, Kretslopp Reuse and Resource Recovery in Goteborg, Sweden

17:40
Zero Waste Electronics ? Claudio Tedeschi & Werter Boninsegni, DISMECO s.r.l., Italy

18:00
Debate

18:30
Closing

• 
  Find out more about “Trashed”