Raül Romeva i Rueda

Les declaracions d’Alejo Vidal Quadras a la cadena Intereconomía demanant a Rajoy que preparés un general de brigada (minut 2:34 del vídeo), ‘de la guàrdia civil preferentment’, per a aturar el procés d’independència de Catalunya han generat força indignació en molts àmbits. La gravetat de les seves paraules ha fet que alguns membres del Parlament Europeu hàgim demanat al president del Parlament Europeu que desautoritzi l’eurodiputat del PP, que també és el vice-president de la institució.

Segons Vidal-Quadras, ‘A part recórrer la decisió als tribunals s’ha d’intervenir l’autonomia. El govern [espanyol] s’ha de posar en contacte amb Mas i dir-li que això que ha fet fora de la llei ho ha de rectificar perquè, si no, l’haurem d’intervenir’.

Més encara: ‘El senat es reuneix, vota i la comunitat és intervinguda, el parlament es dissol, el govern de la Generalitat va a casa seva i la delegació del govern pren el control de Catalunya. I el general de brigada que deia pren el control dels mossos d’esquadra.’

I ho va defensar així: ‘Saben que ho fan contra la constitució. Una sentència del TC no servirà de res. El govern d’Espanya, com ja s’hi va trobar al govern de la República el 1934, ha de saber si té la determinació de fer complir les lleis. Perquè arriba un moment que l’estat ha de fer servir una de les seves atribucions, que és la de l’ús proporcional i legítim de la coacció’ (28:57 del vídeo).

Ho podeu veure a:

Alguns diputats catalans hem respost enviant una carta al President de la institució, Martin Schulz, en què l’informem dels fets i li demanem que reprovi l’actitud del seu vicepresident, que considerem del tot inadequada. És més, la considerem clarament ofensiva, i no només de cara al legítim dret que té el poble de Catalunya a ser consultat, per mitjans democràtics i pacífics, sobre quin vol que sigui el seu futur, sinó també perquè, en tant que vicepresident del Parlament Europeu, hauria de fer honor els principis bàsics i fundacionals de la UE.

La Unió Europea és una unió política i econòmica de vint-i-set estats, però també és un projecte de pau a Europa, un marc de respecte a la democràcia i els drets humans, un espai de llibertats civils, on la ciutadania pot expressar-se obertament, però amb respecte a  la diferència.

Entenem, i promovem, que el debat sobre la  celebració d’un referèndum a Catalunya és faci en un marc cordial, que deixi  de banda aquestes amenances imfames .

Jo mateix vaig fer aquest clam al diàleg i la democràcia, durant les meves dues intervencions al Parlament Europeu abans de la gran manifestació de l’11S (Catalonia: A new EU Member State? The EU institutions must be prepared) …

… i el dia després, instant les institucions europees a respondre dins dels marcs democràtics (Maintenant, est aux institutions europeenes a écouter les citoyens catalans/europeens):

Així mateix, hem recordat també que  l’exèrcit ha d’estar subordinat a les institucions democràtiques i civils. A més, la manifestació pels  carrers de Barcelona, del passat 11 de setembre de 2012, va ser multitudinària  i pacífica, i recorden que els ciutadans i  ciutadanes de Catalunya tenen el dret a manifestar-se pacíficament.

Adjunto a continuació la carta que hem fet arribar al President Schulz:

Brussels, 28th September 2012

Dear President Schultz,

As President of this democratic political chamber, we address to you our concerns regarding recent declarations by Mr. AlejoVidal-Quadras, vice-president of the European Parliament.

Yesterday, September 27th, Mr. Vidal-Quadras participated in the program ‘El Gato al Agua’ on Intereconomía channel. There, he openly proposed the suspension of Catalonia’s autonomy and called upon the Spanish vice-president, Soraya Sáenz de Santamaría, to prepare a military intervention headed by the General of the Guardia Civil in order to suspend Catalunya’s autonomic status.

Mr. Vidal-Quadras said “The so-called referendum (for Catalonia self-determination) is illegal. An institution of the Spanish Government, the Parliament of Catalonia, cannot take a decision against the current system. Instead of appealing  (to the Constitutional court), something else has to be done: Article 155 of the Constitution provides a mechanism to intervene in an autonomic region(…) The General of the Guardia Civil, which I mentioned before, has to take over the power of the Mossos (Catalan Police). And that’s it. And if people take to the streets, it is ok, but they cannot keep demonstrating for more than a month. If they persist with  this attitude of rebellion, the government must intervene to rebel autonomy. (…) We must make legitimate and prudent use of proportional coercion.”

Taking into account all happenings in Catalonia are being done under strictly democratic procedure, this demand for security forces intervention is inappropriate and outrageous.

As democrats, we cannot accept under any circumstances that a Vice-president of the European Parliament calls for military intervention against citizens of the Union. Furthermore, these declarations violate the freedom of expression of many people in Catalonia and the normal democratic procedures in Catalonia and Spain. It is, indeed, a clear violation of the principle of subordination of military power to civilian and democratic institutions.

We ask that Mr.Vidal-Quadras presents public apologies for these scandalous declarations and we call on you, Mr. President, to firmly react to these declarations, reinforcing the foundations of the Union: guaranteeing peace in Europe. Catalans, have historically seen the EU as a beacon of freedom and democracy as they are enshrined in articles 2 and 3 of the Treaties, and so feel deeply disappointed to see that a vice-president of the European Parliament, where we should all be represented, prefers to use security forces rather than giving voice to the people.

We ask you to ensure that Mr.Vidal-Quadras presents public apologies. Otherwise, we trust you will take necessary actions to restore the honour of this democratic chamber.

Raül Romeva i Rueda                      Ana Miranda                         Ramon Tremosa i Balcells

La crisi climàtica és l’altra cara de la crisi econòmica. Dues cares, per tant, d’una mateixa moneda. Cal fer front a les dues amb mesures i accions que ens permetin corregir tota mena de desajustaments i, directament, canviar de model productiu i de creixement. Per això alguna gent insistim tant, des de l’esfera política i institucional, en que calen estratègies que tinguin en compte aquesta doble dimensió, agreujada encara per un tercer dèficit: el de la pèrdua de credibilitat política i institucional. Però les respostes arribaran només si hi ha una confluència de forces socials, polítiques, institucionals i fins i tot mediàtiques en favor de canviar aquest model. I per a qui encara tingui dubtes sobre això, li recomano llegir la següent nota, publicada avui a El Pais i que fa referència a l’informe de Dara (daraint.org):

El clima calienta la crisis,

Emilio de Benito (El País, 27.09.12)

La falta de acción ante el cambio climático causa 780.000 millones en pérdidas

Un informe señala a España como uno de los países más dañados por la sequía

Calentamiento global y crisis económica, con su modelo de desarrollo basado en los combustibles fósiles, no son fenómenos independientes. Y si ya de por sí cada uno tiene unos efectos económicos y en vidas humanas alarmante, la combinación de sus consecuencias es aún más devastadora: un billón de dólares (780.000 millones de euros) en pérdidas ya en 2010, con cinco millones de muertes, según el Monitor de vulnerabilidad climática que la Fundación Dara ha presentado en Nueva York, aprovechando la Asamblea General de la ONU. Y la inactividad (o la reducida voluntad para actuar, al menos) indica que estos desastres van a aumentar: 817.000 vidas más y un 3% del PIB mundial en 2030 se perderán por lo que llaman, para sintetizar ambos aspectos, crisis climática, según el documento, encargado por un grupo de 20 de los países —como Bangladesh, Ghana o Vietnam— más perjudicados por el calentamiento. España no es de los promotores del documento, pero aparece como uno de los lugares más afectados por la sequía.

“Los datos son los mayores que se han dado hasta ahora, pero eso es porque somos los primeros en estudiar ambos fenómenos a la vez”, ha explicado a EL PAÍS Matthew MacKinnon, autor principal del trabajo, desde Nueva York. “Caliente y contaminado son dos caras de la misma moneda. Nosotros combinamos los estudios económicos con los últimos datos sobre cambio climático, y nos centramos en algunas áreas muy concretas”, expone.

El trabajo mide el efecto en dólares y vidas (directa o indirectamente afectadas) de 34 indicadores, desde las inundaciones y corrimientos de tierra por la variación de las condiciones climáticas (3.500 vidas y 73.359 millones de euros de pérdidas en 2030) hasta los problemas de salud por la contaminación debida al uso de combustibles derivados del carbono (petróleo, carbón y gas), con 2,1 millones de muertes.

Entre los indicadores nuevos, MacKinnon destaca la medición del “cambio de productividad”. “Con más calor y más días calurosos, las personas que trabajan al aire libre o en entornos que no tienen la temperatura regulada —y son muchos— van a producir menos”. “También va a haber un cambio hacia modelos de economía más industrializados”. “En cambio, las cifras de mortalidad son solo un 20% superiores a las que da la Organización Mundial de la Salud (OMS), porque se deben, sobre todo, a la contaminación”, añade.

El informe, en el que se implicaron también investigaciones de campo en África y Asia, fue revisado por más de 50 científicos, economistas y expertos en políticas públicas de primer nivel, incluidos exjefes de Gobierno. Entre ellos están los españoles Teresa Ribera, exsecretaria de Estado para el Clima, y Javier Solana, ministro con Felipe González y ex alto representante para la Política Exterior de la UE.

En su doble vertiente, el estudio mide el impacto actual y la previsión a corto plazo. “Las pérdidas para los países más pobres son ya enormes”, expone. A los países más pobres (algunos de los más vulnerables tanto por su ubicación —ecuatoriales o tropicales, islas amenazadas por la subida del nivel de los océanos— como por su falta de recursos para poner medidas y su necesidad de un desarrollo a corto plazo, aunque ello suponga no tomar medidas preventivas ya), estos factores ya les cuestan el 7% de su PIB, dice el trabajo. Y llegará “a un 11% del PIB de promedio en el año 2030”.

Pero no es solo una cuestión de ricos y pobres. El tamaño tampoco es una garantía. En términos absolutos, parece lo contrario. China, India y Estados Unidos, por ejemplo, salen señalados como lugares especialmente problemáticos en muchos de los apartados. “Las principales economías mundiales se ven igualmente afectadas: en menos de 20 años, China soportará la mayor parte de las pérdidas, con más de 920.000 millones de euros; la economía de Estados Unidos verá su crecimiento frenado en un 2% del PIB; por su parte, el frenazo de India superará el 5% de su PIB”, afirma el trabajo. En conjunto, 250 millones de personas tendrán problemas por la subida del nivel del mar; 30 millones por el clima extremo, sobre todo las inundaciones; 25 millones por la fusión del permafrost, que dejará suelos inestables y enfangados; y 5 millones por la desertificación.

En el estudio pormenorizado de cada apartado, España aparece citada una vez: es el quinto país que más va a perder por culpa de la sequía. “Aunque el peso de la agricultura es solo del 3% frente al 30% que puede tener en países menos desarrollados, está en una zona, la del Sur de Europa, muy vulnerable”, añade MacKinnon. En concreto, el estudio afirma que las pérdidas por esta causa pueden ser de unos 154 millones de euros a 500 millones de euros en 2030.

Este panorama afecta a todos, en general, de una manera negativa. Hay alguna excepción, como Egipto, Bahréin, Jordania, Luxemburgo, Malta y Suiza, que son los únicos para los que se predice un impacto global bajo para el conjunto de los factores; Para España se vaticina un impacto entre bajo, por el clima, y medio, por la contaminación.

La solución es invertir en políticas de renovación energética y asumir reducciones de las emisiones. “Las pérdidas económicas hacen pequeños los costes de afrontar el cambio climático: la reducción de emisiones contraería el crecimiento del PIB en apenas un 0,5% durante la próxima década; por su parte, la ayuda requerida por los países más vulnerables rondaría los 116.000 millones de euros por año”, indica el trabajo.

“El Monitor muestra cómo la falta de acción ya ha causado daños sin precedentes a la economía mundial y amenaza la vida humana en todo el mundo. Con la inversión necesaria para resolver el cambio climático ya muy por debajo de los costes estimados de la inacción, no hay duda que esta es la ruta que vale la pena recorrer”, ha dicho José María Figueres, expresidente de Costa Rica y uno de los miembros del patronato de Dara.

No se salvan ni grandes ni pequeños

Casi nadie escapa a los efectos combinados de calentamiento y contaminación, si es que se puede establecer una barrera. Pero el informe Monitor de vulnerabilidad climática destaca el impacto en tres gigantes: China, India y Estados Unidos. Curiosamente, tres países que se han negado hasta ahora a imponer límites a sus emisiones.

China, camino de convertirse en la primera economía del planeta (ya es la que más gases de efecto invernadero emite), es de las que sale peor parada. Si no se hace nada para reducir la contaminación arriesga un 4,5% de su PIB, igual que Rusia. India llega al 11%, según el informe. Por ejemplo, China sería, económicamente, el más afectado por el cambio climático, seguida de India, México, Indonesia y Tailandia. También lo es en la lista de perjudicados por la contaminación, seguida de EE UU, Brasil, India e Indonesia. Y lidera la de países con más víctimas mortales por esta causa, por delante de India, Pakistán, Indonesia y Nigeria. Únicamente no figura en la lista de muertes por calentamiento, que encabeza India.

Pero no son solo los grandes los perjudicados. El informe se ha hecho a instancias de una veintena de países (Afganistán, Bangladesh, Bután, Costa Rica, Etiopía, Ghana, Kenia, Kiribati, Madagascar, Maldivas, Nepal, Filipinas, Ruanda, Santa Lucía, Tanzania, Timor Oriental, Tuvalu, Vanuatu y Vietnam). Ellos mismos se definen como algunos de los más afectados por la inactividad para frenar el impacto combinado de crisis y calentamiento. Por ejemplo, destacan varios Estados insulares del Pacífico y el Índico, que pueden, simplemente, desaparecer.

Fa pocs dies, però, el tema ha aparegut novament en premsa i ràdio, quan s’ha conegut l’existència de l’acord bilateral entre Espanya i Estats Units segons el qual els nordamericans poden impedir a algú pujar a un avió a l’Estat espanyol si aquest té previst sobrevolar la terra de ‘les llibertats i les oportunitats’, encara que no hi arribi a aterrar, si ho consideren pertinent. La dimensió clarament desproporcionada d’aquesta mesura, que a més vulnera principis clars de respecte dels Drets Fonamentals i sobirania, és manifesta, i va ser una de les raons que van fer que mots de nosaltres ja ens oposéssim a la proposta de PNR es va debatre i votar al PE.

Davant d’aquest nou fet he dirigit una pregunta a la Comissió Europea en els termes següents:

Havent conegut l’acord bilateral entre Espanya i els Estats Units pel qual les aerolínies espanyoles que sobrevolen territori americà han de lliurar la informació dels seus passatgers als EUA.

Havent escoltat les declaracions a la Cadena SER del portaveu per assumptes de Justícia i Interior, Michele Cercone que va dir que “Aquest és un tema cobert per acords bilaterals entre alguns països europeus i els Estats Units, i Espanya està entre ells. És a dir que qualsevol informació sobre aquest tema, les negociacions o el contingut de l’acord per sobre vols s’ha d’adreçar a les autoritats nacionals perquè aquest és un tema de competència nacional”.

Recordant que l’acord europeu per a la transferència de dades dels passatgers d’avió europeus amb destinació als Estats Units (PNR) va ser inicialment rebutjat per l’Europarlament, el maig de l’any 2010, tot i que finalment va ser adoptat el mes d’abril de 2012.

Tenint en compte que donat l’espai de Schengen i el lliure moviment de les persones de la UE, molts ciutadans europeus poden utilitzar el servei d’aerolínies espanyoles, passant o no per aquest país, per fer vols intercontinentals que sobrevolin EUA. Essent per tant la imperiosa necessitat de limitar certs acords bilaterals i d’assegurar la protecció de dades i el dret a la privacitat de tota la ciutadania europea, així com el seu dret a circular lliurement dins de la UE. Recordant així mateix la incompatibilitat entre l’actual acord de la UE-EUA de PNR amb la Carta de Drets Fonamentals de la UE.

Què opina la Comissió d’aquest acord entre Espanya-EUA? Creu que aquests acords limiten la capacitat de negociació col·lectiva de la UE amb altres socis com els EUA, restringint així l’esperit del Tractat de Lisboa? Quins mecanismes pensa adoptar per intervenir entre aquests acords bilaterals i garantir el dret principal de lliure circulació així com els drets fonamentals de la ciutadania europea?

Fa uns dies Daniel Cohn-Bendit parlava, a Barcelona, de com en 5 o 10 anys cap estat europeu, per ell sol, pintarà res al món. Qui manarà seran la Xina, Rússia, els Estats Units, Brasil, o l’Índia. Per tant, Europa serà tal, o no serà res. És una qüestió de sobirania. Però no només respecte les altres potències, sinó també respecte dels grans problemes globals actuals. El gran repte és recuperar la sobirania política (i quan dic política, dic democràtica) sobre l’economia i sobre les estructures financeres. Així com d’afrontar millor els grans reptes ambientals i climàtics globals. I això, avui, no es pot fer a escala estatal, sinó que s’ha de fer amb estructures, insisteixo, democràtiques, però a escala supraestatal, i almenys europea, sinó mundial.

Europa sí, però quina Europa?

No la dels homes del vestit negre, la troika, les institucions opaques i ademocràtiques, la del paradigma neoliberal, la dels 27 exèrcits i 1 milió i mig de soldats.

Sí, en canvi, la de les institucions democràtiques, l’estat del benestar, la responsabilitat (i el lideratge) social i ambiental, la paradigma dels drets i les llibertats, la que regula a escala europea i amb institucions controlades per la ciutadania la política econòmica, la política monetària, la política fiscal, la que té un Banc Central Europeu que pugui fer polítiques antícicliques i antirecessió, …

En definitiva: sobirania europea versus sobirania dels (actuals) estats-nació. I això implica, esclar, que els Estats es vegin abocats (i això és el que defenso), a perdre sobirania cap a aquesta Europa, que no és la d’avui. Cap a una Europa en què hi hagi, per exemple, dues cambres representatives: un Parlament directament elegit per la ciutadania amb plena capacitat legislativa (també d’iniciativa) i una cambra territorial, senatorial, en què els estats representats no necessàriament haurien de ser els actuals Estats-nació que formen la UE.

Cohn-Bendit parla de l’Europa postnacional, de la federació d’estats europeus. Compro. La pregunta, en tot cas (i li he posat nombroses vegades), és: quin seria, aquí, l’ens a federar?

En altres paraules, si les competències que avui té l’estat espanyol, volem, vull, que siguin transferides a aquesta europa més sobirana i democràtica, no és més lògic llavors que realitats nacionals i legislatives singulars, com Catalunya, participin directament, al costat d’Espanya, i altres, en les estructures federals d’aquesta eventual Federacio d’Estats Europeus?

Per a mi la resposta només pot ser una: democràcia, referèndum, consultar la gent.

Volem que Catalunya sigui un estat, partint de la base que els actuals estats han de cedir sobirania cap amunt, cap a un marc europeu més democràtic? O no? Jo sí.

I no parlo de nacionalisme, sinó de simple subsidiarietat, de determinar quina sobirania volem a cada nivell. Parlo, en essència, de com construir sobirania amb democràcia. I de com construir, que no destruir, a partir de somnis. I de ser conscients que, per avançar, cal tenir clar el rumb, i el port de destí, sabent que aquest port no serà res més que un nova escala, cap a nous somnis.

La Comissió de Pesca del Parlament Europeu vàrem donar suport ahir a la revisió de legislació proposada per la Comissió Europea que pretén prohibir totalment (sense excepcions) l’aleteig de tauró (conegut en anglès com el finning). La votació va ser molt ajustada entre els qui defensàvem aquesta mesura, i els qui, en canvi, defensaven els interessos de la gran indústria espanyola i portuguesa.

Cada any es capturen milions de taurons, se?ls tallen les aletes i els cossos són llençat per la borda, moltes vegades amb l?animal encara viu. I tot plegat per satisfer l?alta demanda de sopa d’aleta de tauró a Àsia. Aquesta és una pràctica cruel, sense sentit i que, de totes totes convé eliminar. Per altra banda, la situació de les poblacions de taurons és cada vegada més dramàtica, especialment en algunes espècies que es troben ja en risc de desaparèixer.

Ara fa uns anys es va prohibir a la legislació europea aquesta pràctica, l’aleteig. Tanmateix, algunes flotes (bàsicament flota espanyola i portuguesa) tenien permisos especials que els permetien tallar totalment les aletes i desembarcar-les de manera separada del cos. Això en fa molt difícil el control i obre la possibilitat a que es produeixi aleteig de manera il·legal.

L?objectiu que alguns perseguíem era fer total (és a dir, sense excepcions) l?obligació de desembarcar les captures amb les aletes adherides de manera natural al cos. Entenem que només així es pot controlar de manera efectiva que no es produeixi aleteig.

La bona noticia és que amb la votació d?ahir desapareix l?article (el 4) que preveia les excepcions en la reglamentació actual, i segueix endavant, per tant, la proposta d?eliminar els ?permisos especials? per a les flotes espanyola i portuguesa, segons els quals aquestes flotes podien tallar completament les aletes de taurons i desembarcar-les en ports diferents a les carcasses (els cossos).

No obstant, al final va prosperar, per només dos vots, una esmena de la ponent portuguesa del PPE, Patrao Neves, segons la qual es permet tallar totalment les aletes a alta mar. En aquest sentit, la inconsistència rau en què aquesta esmena fa referència a ?aquells casos previstos en l?article 4?, però en no existir ja l?esmentat article, aquesta esmena perd el sentit.

Ara toca treballar, juntament amb organitzacions com Shark Alliance, Human Society International o Oceana, per a acabar de polir el text de cara al ple, i assegurar-nos que no hi queden forats legals que permetin dur a terme aquesta odiosa pràctica.

ENG

Fisheries/shark finning

EU ban on shark finning remains on agenda after EP vote but loopholes must be removed

The Greens welcomed a vote by the European Parliament’s fisheries committee today supporting proposed legislation to ban shark finning in principle but regretted the introduction of loopholes (1). The Greens have long supported the outlawing of this odious and wasteful fishing practise and urged MEPs to support a definitive ban and remove the loopholes when the legislation is voted in plenary. After the vote, Green fisheries spokesperson Raül Romeva stated:

“An EU ban on this odious and wasteful fishing practise remains on the agenda after today’s vote but work still needs to be done. Regrettably, centre-right amendments were passed introducing potential loopholes to the legislation. The Greens will work to ensure these loopholes are removed when the EP plenary votes on the rules. Hopefully, the legislation can be swiftly finalised and implemented to ensure shark finning can be consigned to the past for Europe’s fisheries.

“Every year millions of sharks are caught, their fins hacked off and the bodies simply discarded to meet the demand for shark fin soup in Asia. This is not only a senseless waste, it also puts pressure on threatened shark species. Banning shark finning in European fisheries is an important step but the EU should also advocate for the practise to be outlawed at international level.”

(1) The EP’s fisheries committee supported the Commission’s proposal to ban the separate landing of shark bodies and fins, however it also supported amendments allowing fins to be removed. The Greens will push for these loopholes to be removed when the EP votes on the legislation as a whole in plenary, with a view to ensuring there is an unequivocal ban.

Les veus catalanes a l’Eurocambra

L’eco de l’èxit de la manifestació per la independència de l’Onze de Setembre ha arribat a Brussel·les. Els eurodiputats catalans creuen que ni la UE ni la crisi econòmica frenarien una escissió de Catalunya

ARA | Actualitzada el 16/09/2012 00:00

Podeu trobar les respostes que hem donat quatre dels eurodiputats catalans (Tremosa, Fisas, Badia i Romeva) en aquest vincle. A continuació transcric les que meves, de respostes.

Raül Romeva Eurodiputat (ICV)

1. Quina repercussió ha tingut a Europa la manifestació de l’Onze de Setembre?

Hi ha hagut una reacció molt diversa, però hi ha una cosa clara: el missatge s’ha rebut. Tothom me n’ha fet referència pels passadissos del Parlament. N’hi ha que ho han fet amb simpatia, alguns amb sorpresa i d’altres amb to irònic. Però el que és evident és que hi ha una percepció clara que la manifestació va ser important i obre un procés que no se sap com es concretarà, però almenys se n’ha parlat. Ara Catalunya hauria de convèncer Europa amb raons, amb arguments. No només com una petició popular, sinó amb un valor jurídic. Ara toca fer la feina aquí, no anant a l’estómac, sinó a l’argumentari no només jurídic sinó també polític i econòmic. La millor eina és aquesta, perquè a les institucions els interessen poc els aspectes sentimentals, es miren més els aspectes pràctics.

2. Amb la crisi, és un bon moment per reclamar la independència?

Els moments no es trien. Ara hi ha una demanda real d’independència. Ens hem de preguntar què ha passat perquè del 20% d’independentistes s’hagi passat a més del 50%. Això no és un fet puntual, la crisi no ha estat el detonant, ni la causa, ni tampoc és ni ha de ser un impediment per a la independència.

3. Catalunya té aliats a Europa per aconseguir la independència?

Tindrem aliats si els aconseguim convèncer amb arguments. Els aliats que podem tenir ara són els sospitosos habituals: Escòcia, Gal·les, etc. Però en situacions com aquesta el repte no és aconseguir simpatia, sinó que cal convèncer aquells actors o governs que no tenen la mateixa situació que Catalunya. Crec que aquest és el repte: aconseguir aliats que encara no hi són. Ara s’ha de fer la feina. Si actuem de manera democràtica i en un escenari legítim, la Unió Europea en podria sortir enfortida. Tampoc és cert que una Catalunya independent quedi automàticament fora de la Unió. S’hauria d’obrir un procés de negociació política.

És important ser conscients que aquests arguments fa temps que molta gent els estem posant sobre la taula, tant en el si de les institucions europees, com dels diferents estats membres. La única raó per la qual no s’estan fent les coses d’una altra manera és perquè les majories existents, en ambdós nivells, són actualment les que són. Si aquestes majories fossin diferents, possiblement tindríem altres debats. Mentrestant, l’obligació dels qui tenim responsabilitats representatives és seguir treballant, primer, per convèncer els nostres interlocutors (i adversaris) institucionals, i segon, per intentar convèncer quanta més gent millor que les normes les fan, sobretot, els qui tenen la majoria suficient per fer-les.

Article d’avui a Público:

Stiglitz advierte de que el rescate podría ser un suicidio para España

El Nobel de Economía considera que lo ideal sería que Alemania diese su brazo a torcer y aceptase mutualizar la deuda europea, ordenar un marco bancario común “rápidamente” y promover una armonización fiscal.

EFE Madrid / Publico 15/09/2012

El premio Nobel de Economía Joseph E. Stiglitz ha advertido de que si España finalmente opta por solicitar la ayuda del Banco Central Europeo (BCE) a cambio de unas condiciones de austeridad como las impuestas en países como Grecia, el país estaría cometiendo un “suicidio”. Y en su opinión, la oferta del BCE de una compra ilimitada de bonos a cambio de satisfacer condiciones aún no especificadas “suena claramente a rescate” y a una oferta de ayuda “a cambio del suicidio”.

El estadounidense, que ha promocionado en Madrid el libro El precio de la desigualdad (Taurus), ha considerado en una entrevista en Efe que la cuestión es saber si lo que las autoridades monetarias pretenden es ayudar a los ciudadanos o a los bancos que incurrirían en pérdidas en caso de que España no pudiese refinanciar su deuda. Muy crítico con las políticas de austeridad a ultranza, el Nobel de Economía de 2001 tiene claro que Europa debería poner el foco en el crecimiento y la inversión si quiere reestructurar su economía, y cree que “el diagnóstico alemán está absolutamente equivocado” cuando acusa a países como España de gastar demasiado.

De hecho, si España no sólo no ha conseguido salir de la depresión, sino que cada vez profundiza más en ella, es porque los funcionarios internacionales han “subestimado” la magnitud de la crisis que provocarían con sus recetas de austeridad, según Stiglitz. Aunque intenten achacar la responsabilidad a España por incumplir sus objetivos fiscales, la culpa es de un error de diagnóstico del problema y unas recetas equivocadas, añade.

Un marco bancario común

Por este motivo aconseja al país que trate de buscar una fuerte alianza con Francia, Italia o Portugal frente a Alemania con el objetivo de cambiar el marco europeo. Y si esto no funciona, apunta hacia una fractura del euro como mal menor frente a una depresión de la que no se ve la salida. “Se puede ser miembro de la UE sin compartir una misma moneda. Los arreglos de divisas a menudo han sido relativamente a corto plazo”, remacha Stiglitz con el ejemplo de los treinta años que duró el patrón oro establecido en Bretton Woods (1944-1971).

A pesar de que reconoce que la ruptura fue “dramática” hasta que el mundo se acostumbró a otro sistema. En todo caso, el mejor escenario para Stiglitz, que ha ingresado en la Real Academia de Ciencias Económicas y Financieras española en acto celebrado en CaixaForum Madrid, sería que Alemania diese su brazo a torcer y aceptase mutualizar la deuda europea, ordenar un marco bancario común “rápidamente” y promover una armonización fiscal.

La cuestión es superar ideas “falaces” -según su definición- como que la economía de un país es como la de una familia. “Si una familia recorta en su gasto no tiene ningún efecto en la sociedad. Si un gobierno recorta, la demanda total caerá y el paro subirá. Y la capacidad de devolver lo que debe baja, sus ingresos impositivos caen y su gasto en desempleo y programas sociales sube”, enumera Stiglitz.

“Como una economía doméstica”

Para el norteamericano -defensor de movimientos como el 15-M y Occupy Wall Street- este es “exactamente el razonamiento por el que Europa está fallando”, y los déficit en los presupuestos no han mejorado como la gente esperaba. “Las consecuencias han sido distintas de lo que esperaba la gente que dice que un país debe gobernarse como una economía doméstica”, afirma el catedrático de Economía en la Universidad de Columbia, para quien la recesión no es el momento adecuado para recortar el gasto.

Por esto también se muestra convencido de que una eventual victoria del republicano Mitt Romney en las elecciones de noviembre en EEUU debilitaría la economía de aquel país. “Si hace lo que está prometiendo la economía se debilitará. EEUU ya ha tenido un proceso de austeridad, hay un millón de puestos de trabajo público menos que antes de la crisis. Y lo que es peor: está dispuesto a incrementar la desigualdad. Si ves su programa, lo único que quiere aumentar es el gasto militar, así que seríamos una economía incluso más distorsionada e injusta, menos eficiente, y con más desempleo”.

La manifestació que es va produir el passat 11 de setembre a Barcelona amb el lema “Catalunya, nou Estat d’Europa” ha situat la continuïtat o no de Catalunya dins la Unió Europea en el centre del debat sobre la independència. Conscient que la integració d’un hipotètic Estat català a la Unió Europea constitueix un punt cabdal del debat sobre la independència, Horitzó Europa ha estat treballant aquesta qüestió des de fa uns anys. Fruit d’aquest treball, el febrer del 2010, en el marc d’una Jornada sobre l’ampliació interna de la UE, es va presentar l’Informe sobre la viabilitat del procés d’ampliació interna a la UE, elaborat pel Professor de la Universitat de Stanford, Antoni Abat. Partint d’aquestes reflexions, i en el marc del debat obert sobre la pertinença d’una Catalunya independent a la Unió Europea, Horitzó Europa vol fer les següents consideracions:

1. Catalunya és un territori de la UE, del mercat comú, de la zona euro i de l’espai Schengen, que compleix tota la legislació de la UE. En aquest context, l’estatus d’una eventual Catalunya independent al sí de la UE seria una qüestió que s’hauria de negociar políticament. Totes les parts tindrien interès en trobar una solució satisfactòria per no posar en risc la continuïtat de l’euro.

2. Els Tractats europeus no estableixen quin procediment cal seguir en cas que un territori d’un Estat membre s’escindeixi. Tampoc preveien cap procediment en el cas de l’annexió d’un territori exterior a la UE a un Estat membre i es va trobar una solució política per la unificació d’Alemanya l’any 1991.

3. Una hipotètica independència de Catalunya significaria que l’actual Regne d’Espanya es dividiria en dos nous Estats. No existeix cap referent que avali que el nou Estat espanyol resultant d’aquest procés continuaria sent membre de la Unió Europea en les mateixes condicions que actualment, ni tampoc que el nou Estat català hagués de començar el procés d’adhesió a la UE partint de zero. Tot i mantenir el seu nom, la nova Espanya passaria a tenir 37 milions d’habitants i hauria de renegociar les seves condicions d’adhesió a la UE (nombre d’eurodiputats, vots al Consell, aportació als pressupostos comunitaris, etc.). Igualment, una Catalunya independentment seria hereva de l’antiga Espanya, i tindria els mateixos drets i deures davant la Unió Europea que la nova Espanya. Així doncs, caldria negociar els termes de l’adhesió de Catalunya però no es posaria en dubte la continuïtat de l’estat Català dins la Unió Europea.

4. Tot i que els Tractats europeus no preveuen la secessió d’un Estat membre, el dret internacional regula aquests casos a la Convenció de Viena sobre la successió d’Estats en matèria de Tractats. Aquest Tractat estableix que quan una part d’un territori d’un Estat es separa per formar un nou Estat tots els tractats ratificats per l’Estat predecessor continuen en vigor en els nous Estats successors. Malgrat que Espanya no ha signat la Convenció de Viena, forma part del dret internacional i, en cas d’independència de Catalunya, tindria un valor interpretatiu per a la Unió Europea. A més, entre els 27 Estats membres de la UE, n’hi ha 6 (Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Polònia, Txèquia i Xipre) que han signat aquesta Convenció i que, per tant, estarien obligats a reconèixer tant la nova Espanya com Catalunya com a estats successors dels drets i obligacions internacionals contrets per l’antiga Espanya, cosa que inclou l’adhesió dels dos nous Estats a la Unió Europea.

Després de sis anys de debat sobre la necessitat d’enfortir la prohibició de l’aleteig (finning) hem de resoldre definitivament la qüestió. És hora d’aprovar la que està demostrada que és la millor de les pràctiques per garantir que no es produeix aquesta pràctica: desembarcar les captures amb les aletes adherides en forma natural, sense excepcions.

Això és el que vaig reivindicar, al costat d’Àlex Bartolí (Shark Alliance) i de Roman Gradel (Palma Aquarium), el passat més de maig, des de dins del tanc de taurons de l’Aquari de Palma. (veure foto adjunta):

La mesura la votarem a la Comissió de Pesca del Parlament Europeu (PECH) el proper dimecres al matí, i implica que no s’aprovi la proposta que ha presentat la ponent per a l’informe, Patrao Neves, que pretén exactament el contrari (complicar encara més l’actual marc) i en canvi que sí s’aprovin les esmenes que hem presentat alguns MEPs en el sentit de reclamar la obligació de desmbarcar amb les aletes naturalment adherides, i sense excepcions (tal i com, de fet, proposa la Comissió Europea, a la qual, aquesta vegada, secundo).

Entrevista per a Vilaweb.cat (vincle directe: http://www.vilaweb.cat/noticia/4039971/20120913/romeva-sortir-membre-entrar-unio-pot-questio-minuts.html)

Autor/s: Josep Casulleras Nualart

Romeva: ‘Sortir d’un estat membre i entrar a la Unió es pot fer en qüestió de minuts’

Per l’eurodiputat d’ICV, la UE és conscient de la demanda expressada per la manifestació

L’eurodiputat d’ICV-EUiA, Raül Romeva, ha fet saber al parlament, abans i després de la manifestació de la Diada, la demanda d’independència de la gent de Catalunya. En aquesta entrevista explica com s’ha rebut a Brussel·les el missatge, què han dit els eurodiputats espanyols, quines pressions rep la comissió europea…

—Com s’ha rebut a Brussel·les el clam independentista de la Diada?
—El que puc dir és: ‘missatge rebut’. Avui [dimecres] tothom qui se m’acostava me’n parlava, alguns amb una mica de sorpresa i uns altres, col·legues de l’estat espanyol, fins i tot feien algun comentari dient que em veien formant part del vint-i-novè estat de la UE. I són diputats que tenen un coneixement important de les coses que passen. 

—Això us han dit diputats espanyols?
—Sí, diputats espanyols. Després n’hi ha que encara parlen d’aquesta qüestió, que crec que s’ha demostrat que és falsa, segons la qual la independència suposaria sortir de la UE. Donen per fet que un procés d’independència automàticament implica sortir de la Unió. 

—Han fet soroll, però han hagut de rectificar.
—Sí. Hi ha un matís important, que des d’un punt de vista jurídic s’ha de raonar: un canvi d’estatus, és a dir passar de ser part d’un estat membre a ser un nou estat membre implica una enginyeria jurídica. Això no ho nega ningú. No és cert que en un procés d’independència t’excloguis de tots els organismes internacionals dels quals ets membre i hagis de tornar a demanar d’entrar-hi. No hi ha jurisprudència i tot és part d’un pacte que s’haurà de negociar. I el procés de sortir d’un estat membre i d’entrar a la Unió es pot fer en qüestió de minuts, si es vol. En una mateixa nit podries deixar de ser-hi i tornar a ser-hi, si hi ha tota la cosa jurídica ben feta.

—El cas és que no hi ha cap inconvenient jurídic.
—No, i aquí hem de posar la intel·ligència i la responsabilitat i cercar les aliances pertinents. La Comissió té clar que hi ha una situació completament nova, que no hi havia la setmana passada: hi ha una demanda formal de dos milions de persones, i això canvia molt el to amb què s’ha de dilucidar la qüestió.

—El to és important.
—Sí. Per exemple, he parlat amb el ministre García-Margallo, i amb el secretari d’estat de la UE, Íñigo Méndez, amb responsables del grup socialista, com l’Alejandro Cercas… M’han mirat amb una cara que era mig d’incredulitat i d’estupefacció per la manifestació. I a tots, els he dit que suposava que eren conscients que, d’això, ara n’hauríem de parlar. Amb normalitat i tranquil·litat, però que s’hauria de fer. I tots m’han dit que era evident que s’hauria de discutir.

—Les informacions equívoques sobre l’adhesió a la UE responen a pressions espanyoles?
—Sí, i tant. No és casual. L’únic que té interès a poder justificar com a mesura de força el vet a una possible incorporació de Catalunya és l’estat espanyol, que sap que té una certa capacitat d’influir l’opinió comunitària. I les institucions, sigui l’eurocambra, el consell, la comissió, o qui sigui, ha de saber fins a quin punt pot acceptar allò que vingui de Madrid.

Totes les víctimes de delictes tindran una sèrie de drets bàsics i rebran atenció personalitzada, segons una directiva aprovada avui pel Parlament, i de la qual n’he estat ponent en l’ombra pel meu grup, Verds/ALE, raó per la qual en vaig poder parlar ahir, durant el debat en plenari. Llavors vaig poder manifestar la meva satisfacció pel resultat, a més de destacar aquells aspectes que, havent estat aportacions nostres, han quedat finalment incorporades a la proposta de Directiva. Adjunto la meva intervenció:

La nova norma posarà a disposició de les víctimes serveis gratuïts, com el suport psicològic o la traducció i interpretació a una llengua que entenguin. 75 milions de persones són víctimes de delictes cada any a la UE.

Quan una persona és víctima d’un delicte a l’estranger, les diferències culturals, lingüístiques i jurídiques poden plantejar problemes. La legislació, aprovada amb 611 vots a favor, 9 en contra i 13 abstencions, busca garantir que, independentment de la naturalesa del delicte – assalt, robatori, violació, assetjament, atac terrorista, crim organitzat o tracta d’éssers humans – o d’on passi, totes les víctimes disposaran d’una sèrie de drets bàsics, seran tractades amb respecte i tindran accés a serveis de suport, justícia i compensació pels danys soferts.

Atenció personalitzada

Totes les víctimes seran sotmeses com més aviat millor a una avaluació individual per identificar les seves necessitats específiques. Aquesta avaluació tindrà en compte les característiques personals de la víctima, com l’edat, el sexe, la raça, la religió o l’orientació sexual, així com les circumstàncies del crim. La directiva subratlla que, depenent de la seva situació personal, qualsevol víctima pot necessitar algun tipus d’atenció personalitzada en un moment donat. Les avaluacions individuals es repetiran al llarg del procés per tenir en compte els canvis en la situació de la víctima.

Serveis de suport

La nova normativa obliga els Estats membres a garantir a les víctimes i als seus familiars accés gratuït i confidencial a una sèrie de serveis de suport, com l’ajuda psicològica, des del moment en què notifiquen el delicte i durant tot el procés. A més, hi haurà serveis de suport especials dirigits a les víctimes amb necessitats especials, com les víctimes de violència de gènere o els nens.

Informació i traducció

Les víctimes tenen dret a rebre informació sobre els seus drets, ja sigui de forma oral o escrita, en una llengua que entenguin. Els Estats membres hauran de posar a disposició de les víctimes que ho sol · licitin serveis de traducció i interpretació per garantir que aquestes puguin participar en els interrogatoris, les entrevistes i les vistes orals en una llengua que entenguin.

Propers passos

La directiva haurà de ser aprovada formalment pel Consell. Un cop superat aquest tràmit, els Estats membres tindran un termini de tres anys per transposar a les seves legislacions nacionals. Regne Unit i Irlanda han decidit aplicar aquesta legislació. Dinamarca no les aplicarà, a causa del seu “opt-out” permanent en justícia i assumptes d’interior.

Massa sovint he de respondre a la pregunta de perquè serveix el Parlament Europeu. Com que crec que els exemples són la millor manera d?il·lustrar qualsevol explicació, n?adjunto tants com puc. Ahir, per exemple, el Parlament Europeu vàrem adoptar una nova directiva sobre eficiència energètica que obliga a renovar un mínim d’edificis públics i imposa auditories energètiques a les grans empreses. D’acord amb la nova normativa, acordada amb el Consell, les companyies energètiques també hauran de presentar plans d’estalvi. S’estima que la reducció del consum energètic de la UE en un 20% pot estalviar prop de 50.000 milions d’euros l’any.

Renovació d’edificis públics

Aquesta nova llei europea, que els Estats membres hauran transposar en un any i mig, exigeix ??als governs nacionals renovar cada any el 3% de la superfície total dels “edificis amb calefacció i/o sistema de refrigeració que tingui en propietat i ocupi seva administració central”.

Aquesta mesura s’aplicarà als edificis amb una superfície útil de més de 500 metres quadrats i, a partir de juliol de 2015, als de més de 250 metres quadrats. Els Estats membres també podran recórrer a mètodes alternatius per aconseguir un estalvi energètic equivalent.

Durant el debat celebrat aquest matí, el ponent, Claude Turmes (Verds / ALE, Luxemburg), ha assenyalat que “aquesta legislació no només és essencial per assolir els nostres objectius de canvi climàtic i seguretat energètica, sinó que també donarà un impuls a l’economia i ajudarà a crear llocs de treball. Així mateix, reduirà els costos creixents de les importacions energètiques, que el 2011 van ascendir a 488.000 milions, el que equival al 3,9% del PIB de la UE “. La directiva va ser aprovada amb 632 vots a favor, 25 en contra i 19 abstencions.

Plans d’estalvi per companyies energètiques

Els països de la UE hauran imposar a les companyies energètiques en el seu territori un percentatge de “estalvi d’energia acumulat” mínim per al 2020. Aquest estalvi no podrà ser inferior al 1,5% de les vendes anuals d’energia a clients finals entre 2014 i 2020.

Les vendes d’energia destinada al transport poden quedar excloses i també es podrà recórrer a mètodes alternatius, sempre que l’estalvi energètic aconseguit sigui equivalent.

Auditories energètiques

Les grans empreses hauran de sotmetre cada quatre anys a una auditoria energètica. Les auditories s’iniciaran tres anys després de l’entrada en vigor de la directiva i aniran a càrrec d’experts acreditats en l’àmbit de l’energia. Les pimes quedaran excloses.

Finançament

La directiva anima els Estats membres i les regions a fer un ús ple dels fons estructurals i del Fons de Cohesió per incentivar la inversió en mesures d’eficiència energètica. El Fons Europeu Agrícola i el Fons Europeu d’Eficiència Energètica també poden servir per costejar les mesures d’estalvi energètic que preveu la directiva. Els països de la UE han de fomentar l’ús d’aquests i altres mecanismes de finançament.

Procediment: codecisió (acord en primera lectura), torn de preguntes a la Comissió (tercer paquet energètic

Font noticia: Web del Parlament Europeu

Foto: El ponent, Claude Turmes (dels Verds de Luxemburg), i el comissari, Günther Oettinger, durant el debat Font: PE

La Comissió Europea ha presentat avui les seves propostes legislatives per proporcionar un sistema de supervisió únic dels bancs europeus, així com la creació d’un fons de garantia dels dipòsits bancaris europeus i esquemes de resolució, elements clau per avançar cap a la creació de la unió bancària (1). Els Verds estem a favor de reforçar les normes de supervisió bancària, però advertim sobre la necessitat que aquesta supervisió sigui democràtica i s’evitin conflictes d’interessos amb les actuals competències del Banc Central Europeu.

Sempre hem demanat la supervisió única per a tota la Unió Europea i acollim amb satisfacció l’anunci d’avui del president Barroso. És precisament la manca de supervisió bancària i la desregulació financera allò que ha permès a les institucions financeres participar en activitats especulatives i irresponsables, i que van culminar en l’actual crisi financera amb devastadores conseqüències econòmiques i socials.

Una supervisió adequada de tots els bancs europeus, amb la finalitat de reorientar les finances a l’economia real, és, per tant, un element central de la unió banca europea. Però atorgar aquesta funció al Banc Central Europeu genera certs problemes pel que fa a la transparència, rendició de comptes, el control pressupostari i els conflictes d’interessos amb les seves funcions actuals, donar-li aquesta funció a una institució que no rendeix comptes a cap parlament és altament perillós. Els Verds intentarem eliminar aquest dèficit democràtic en el procés de co-decisió des del Parlament Europeu.

Tot i que fer aquest pas és indispensable per eliminar la interconnexió entre el deute públic dels estats i la recapitalització bancària, la Unió Bancària s’hauria d’haver implementat abans del rescat a la banca espanyola. Així mateix, també és indispensable el control estricte del Parlament Europeu sobre la política bancària europea, sense una institució electa per la ciutadania en la unió bancària, no aconseguirem posar les finances al servei de la societat “.

(1) Les propostes estan disponibles a: ec.europa.eu/internal_market/finances/committees/index_de.htm