Aquest vespre seré a la Casa de Cultura de Sant Cugat per analitzar alguns dels trets de la Unió Europea actual. L’acte l’ha organitzat ICV, i s’emmarca en un seguit de presentacions públiques a través de les quals pretenem fer una diagnosi de la situació, preveure les conseqüències de no fer res o fer segons quines coses, i plantejar, en la mesura de les nostres possibilitats, algunes possibles sortides. Ens hi acompanyarà també la Carme Colomina, Cap d’Internacional de l’Ara i experta en afers europeus, a qui hem demanat que ens faci una radiografia de la situació des de la seva perspectiva personal i professional.
A grans trets allò que confio poder exposar és:
1. Diagnosi:
La UE, i conseqüentment Catalunya i el conjunt dels Estats que la formen, estem travessant la pitjor crisi de la seva història democràtica. Es tracta d’una gravíssima crisi institucional i política, que amenaça la seva continuïtat com a projecte de construcció d’un espai polític post-nacional.
A aquesta situació, però, no s’hi ha arribat per encanteris ni de cap fenomen astrològic: han estat determinats lideratge si polítiques, bàsicament polítiques conservadores i liberals, les qui l’han deixat en aquest estat.
Les dues crisis, la que afecta l’economia i la ciutadania i la que està posant en perill el projecte europeista, estan vinculades entre si. Però no de la manera que defensa la dreta governant a la UE i als principals estats membres. La UE ha adoptat el diagnòstic, defensat aferrissadament per la dreta alemanya, segons el qual la crisi econòmica i de l’euro està provocada pel deute i el dèficit públics. És un diagnòstic equivocat que està portant a polítiques equivocades. La veritat és la inversa: és la crisi econòmica la que ha fet créixer el deute i el dèficit públics. I si el deute i el dèficit públics, relativament moderats, han portat a una crisi de l’euro és a causa dels greus dèficits en l’arquitectura institucional de la Unió Europea. Més en particular, és a causa de la combinació d’una única política monetària a l’euro-zona i una multitud de polítiques fiscals i econòmiques d’escala estatal. A aquestes crisis cal afegir-hi la crisi ambiental, que amenaça a fer entrada en escena en forma de crisi, primer energètica i després climàtica ben aviat, amb les corresponents conseqüències econòmiques, socials i polítiques.
2. Prognosi
Sota el diagnòstic que el problema és l’excés de despesa pública i l’excés de drets socials, la dreta està aprofitant la crisi per imposar un canvi en el model de societat, amb l’esperança que la situació d’emergència econòmica facilitarà la seva acceptació per part de la ciutadania. S’ha optat per una aproximació a la crisi del deute que consisteix bàsicament en eixugar-lo per la via de les retallades i, sembla, que per la via d’un paper relativament més actiu del Banc Central Europeu (és a dir: retallar molt i monetaritzar poc). Aquest és el nucli del pacte de desembre de 2011 entre alemanys, francesos i el BCE, amb el següent matís: el compromís per les retallades i l’austeritat (l’obsessió alemanya) es convertirà en tractat i en mandat constitucional. Els pressupostos podran registrar només un 0,5% de dèficit estructural i caldrà reformar les constitucions (com Espanya ja va fer en el tram final del govern del PSOE) per tal d’incloure-hi el principi de l’equilibri pressupostari; així mateix, hi haurà sancions per als estats que incompleixin aquests principis. Per altra banda, el compromís d’un paper més actiu per part del Banc Central Europeu resta com a promesa tàcita i vacil·lant, suggerida més que afirmada.
El més rellevant, però, és que s’ha descartat del tot abordar el problema mitjançant l’estímul al creixement i la creació d’ocupació. S’han descartat del tot les polítiques que permetrien incrementar la demanda interna i, per tant, l’activitat econòmica. S’espera, per contra, que l’eurozona reprengui el camí del creixement quan la devaluació interna (reduccions de salaris i costos laborals, processos deflacionistes en alguns estats) permetin que tots els països de l’euro siguin prou competitius com per convertir-se en exportadors nets. Els comentaristes de la dreta repeteixen una vegada i una altra que aquesta ha estat la recepta que Alemanya s’ha aplicat a si mateixa durant anys. El que s’obliden de dir és que el gruix dels seus compradors eren membres de la zona euro també. Cap a qui se suposa que exportarem, tots plegats? Respecte de qui tindrem una balança comercial positiva? No se sap. En tot cas, les seves receptes passen per reduir en comptes d’incentivar la demanda interna. Val a dir que fins ara aquesta política no ha funcionat ni tan sols en l’objectiu de poder eixugar el deute. Menys despesa pública vol dir menys demanda. Més estalvi públic vol dir menys capacitat dels privats per a pagar els seus deutes. I, per tant, l’economia es contrau i provoca una caiguda dels ingressos a les arques del sector públic.
3. Teràpia
Els estats són massa petits per mantenir la seva capacitat per governar les societats i l’economia en un món com l’actual. És per això que és clau reforçar la capacitat de la UE de governar l’economia, la qual cosa significa, naturalment, reduir la sobirania dels estats (una sobirania que, a la pràctica, ja no estan en condicions d’exercir).
Però no és aquest el cas. En aquests moments, la Unió Econòmica i Monetària està funcionant com una màquina que extreu sobirania dels estats membres i l’aboca al mercat, no a les institucions de la UE.
Dit d’una altra manera, les decisions preses per la UE respecte del que s’ha anomenat, massa alegrement, governança econòmica, són qualsevol cosa menys decisions que permetin governar l’economia. De fet, estan reduint la capacitat de les autoritats públiques (siguin estats o la UE) per governar els mercats. Un autèntic robatori de sobirania democràtica.
Cal, doncs, polititzar el debat sobre la UE, sense complexos: s’hi discuteix sobre polítiques i es fa políticament. Diguem les coses pel seu nom. Els principals responsables polítics de l’actual situació són les famílies polítiques que governen els estats membres clau de la UE, així com les institucions de la UE.
En resum, a la UE s’hi prenen decisions polítiques i, per tant, cal abordar-les políticament. La UE ha de ser un escenari central del combat en l’eix esquerra-dreta. Cal desemmascarar el caràcter polític, conservador i neoliberal del consens de Brussel·les. Cridem, doncs, totes les famílies de l’esquerra europea a abandonar aquesta mena de gran coalició asimètrica que, sota el control de la dreta, governa el Consell, la Comissió i el Parlament Europeu.
Un autèntic govern econòmic europeu, si ha de merèixer aquest nom, ha de comptar amb alguns elements bàsics: ha de tenir capacitat per endeutar-se, ha de poder fer polítiques de despesa i ha de poder imposar tributs i recaptar-los.
Més en particular, les propostes d’ICV s’articulen en torn als següents temes:
– La UE ha de poder tenir polítiques de despesa, per tal de compensar la reducció de la capacitat dels estats per desenvolupar i estimular i reorientar l’activitat econòmica, per tal de crear ocupació i reduir la dependència respecte de les energies fòssils. Així, cal que la UE compti amb un pressupost comú significatiu. En aquests moments, el pressupost de la UE representa prop d’un 1% del PIB. ICV aposta per fer créixer aquesta xifra fins el 5%, com a mínim. Cal també dotar la Unió Econòmica i Monetària amb un marc institucional i normatiu que permeti l’emissió de deute (els eurobons), per tal de reduir la pressió sobre el deute públic dels estats i per tal de finançar polítiques anticícliques a desenvolupar en el futur per la pròpia UE.
– Cal que la UE (o la zona euro) pugui adoptar decisions en matèria de fiscalitat per majoria i no per unanimitat com fins ara. Si els estats han renunciat a tota la sobirania en matèria de política monetària, poden renunciar al dret de veto sobre la política fiscal. Això significaria poder avançar en dues dimensions. En primer lloc, ICV defensa la creació de dos impostos en l’àmbit de la UE: un sobre les emissions de CO2 i un altre sobre les transaccions financeres especulatives. Aquests impostos permetrien desincentivar comportaments irresponsables ambientalment, socialment i econòmicament i contribuirien al pressupost comunitari. En segon lloc, la UE (o si més no l’UEM) ha de tenir els instruments per tal d’harmonitzar (a l’alça) els impostos de societats i sobre les rendes del capital, per tal d’evitar la pràctica del dumping fiscal, que desencadena curses competitives entre estats per rebaixar la pressió fiscal.
– El Banc Central Europeu té l’obsessió de demostrar als mercats de capitals i de divises que, malgrat que l’euro no és una moneda normal (en no estar acompanyada d’una arquitectura institucional normal), els seus gestors estan completament compromesos amb la mena de polítiques que protegeixen els seus interessos: estabilitat de preus, manteniment del valor de l’euro. Al contrari del que passa amb la Reserva Federal dels EEUU, per exemple, el BCE no té com a objectiu el creixement i la creació d’ocupació, només el control de la inflació. Al contrari del que estan fent la Reserva Federal dels EEUU i el Banc central del Regne Unit, el BCE no ha adoptat polítiques de flexibilització quantitativa (augment de la massa monetària). A diferència de la Reserva Federal, que compra contínuament deute del Tresor, el BCE no pot comprar deute directament dels estats i s’ha de limitar a fer-ho en el mercat secundari, i encara amb gasiveria. La mateixa lògica explica que el BCE augmentés els tipus d’interès en plena crisi, quan la resta de bancs centrals estaven abaixant-los. Cal acabar amb aquest estat de coses. ICV defensa que el BCE pugui desenvolupar polítiques monetàries expansives i actuar com a garant d’últim recurs del deute dels estats (o dels eurobons, quan es creïn).
La sortida de la crisi passa per enfortir les capacitats de la UE per fer-hi front. I més a llarg termini, la pervivència de l’Estat del Benestar i del projecte d’una societat igualitària depenen de tenir una UE diferent i més forta.
