Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

¿Por qué es frágil la economía española? (Joan HERRERA, a El País, 30/11/2011)

5
Recomano molt la lectura avui de l’article que Joan Herrera publica a El País: ¿Por qué es frágil la economía española?

¿Por qué es frágil la economía española? (Joan HERRERA, a El País, 30/11/2011)

La falta de control y transparencia del sector financiero, de las grandes constructoras y del sector energético han contribuido a debilitar nuestra democracia y, además, han lastrado nuestro crecimiento y competitividad

En el año 2005 la iniciativa europea de transparencia lanzaba su Libro Verde, con tres objetivos: la transparencia del lobbying, la lucha contra el fraude y que se implantasen estándares éticos y control de los legisladores. Poco tiempo después, en el Congreso de los Diputados se discutían diferentes iniciativas para avanzar hacia un registro de lobbies, lo que permitiría tener un sistema de incompatibilidades efectivo después del escandaloso paso del señor Taguas de la oficina económica de La Moncloa a Seopan, el grupo de representación y presión de las grandes empresas constructoras del país. Pero dichas iniciativas siempre contaron con el rechazo compartido de PSOE, PP, CiU y PNV. Esos partidos nunca han explicado que la falta de control y transparencia hoy no solo ha supuesto un claro debilitamiento de nuestras estructuras democráticas sino que ha afectado poderosamente a nuestra economía.

Se habla mucho de las debilidades de la economía española: del excesivo déficit público, de los gastos superfluos, de la pretendida rigidez del mercado laboral… Pero si analizamos cada una de esas proclamas, los datos no acompañan lo que se explica.

¿Cuáles son las principales debilidades de nuestra economía? El problema no es la deuda pública (65,2% del PIB, mientras en el resto de la zona euro se llega al 85%), sino el fuerte endeudamiento privado. El problema no es haber invertido de más en el Estado de bienestar (una inversión social que se sitúa en el 74% de la media europea, mientras nuestra renta media está en el 94%), sino el haber sido campeones mundiales, en terminología de Zapatero, en inversiones y en infraestructuras caras e infrautilizadas. El problema de nuestra economía no es la pretendida rigidez del mercado laboral (nuestro mercado laboral arroja cifras que expresan claramente su flexibilidad: somos los segundos de Europa en temporalidad y primeros en precariedad), sino nuestra fuerte dependencia energética. Y dichos problemas tienen mucho que ver con los orígenes de determinadas decisiones y la influencia de tres sectores, el financiero, el de las grandes constructoras y el eléctrico.

La gran debilidad de la economía española para financiarse en el exterior es la excesiva deuda privada, de particulares y empresas, que asciende a un 217% del PIB (47% por encima de la media europea, siendo más de la mitad de esta deuda del sector inmobiliario y de la construcción). El impago de deudas del sector inmobiliario es de 142.000 millones de euros. Y se ha llegado a estos porcentajes porque en los años en que se debía legislar para evitar el sobreendeudamiento hubo quien se negó a regularlo. En los años de crecimiento tampoco se permitió regular las remuneraciones en el sector financiero ni para fijar un límite a los sueldos de los directivos ni para evitar las altas remuneraciones asociadas a prácticas de riesgo. Riesgos que acaba asumiendo el conjunto de la sociedad, con esa perversa lógica que se aplica de la socialización de las pérdidas precedida siempre por la privatización de las ganancias. Si nunca se avanzó de forma sustancial no es solo por la negativa a regular de la mayoría parlamentaria sino también por la extraordinaria influencia del sector financiero.

La segunda debilidad de nuestra economía no ha sido invertir en exceso en áreas que desarrollaban y ampliaban derechos. En cambio, se ha invertido en enormes infraestructuras infrautilizadas: aeropuertos sin aviones, carreteras sin coches y AVE sin pasajeros. Lo peor es que la previsión es continuar haciéndolo. Vamos a ser el segundo país del planeta en kilómetros de AVE, mientras que en Alemania, con un coste que no llega al tercio del kilómetro construido de AVE, llevan años invirtiendo en trenes que circulan hasta 250 kilómetros por hora, una infraestructura que además de más barata permite compatibilizar transporte de mercancías y transporte de pasajeros. Hemos construido autovías para que las utilicen menos de 3.000 vehículos al día, con una tasa de rentabilidad negativa todos los días del año (a lo sumo son útiles 10 o 15 días al año). Si esto es así no es por casualidad o por una mayor estupidez de nuestros políticos, sino por el peso de las grandes constructoras en las decisiones que toman nuestros Gobiernos y nuestro legislador. Y como muestra, uno de los últimos botones: en plena crisis se ha conseguido dinero y crédito para ayudar a las concesionarias de aquellas autopistas (las radiales en el entorno de Madrid) por donde no pasan suficientes coches para amortizar las inversiones realizadas, volviendo a la socialización de las pérdidas.

La tercera debilidad es nuestra dependencia energética. Nuestro país es el que más depende energéticamente del exterior en la zona euro, si entre las dependencias contamos el uranio, siendo especialmente vulnerables ante un escenario de subida del precio de los carburantes. Pero las políticas energéticas se basan más en las necesidades de las empresas energéticas que en las necesidades económicas del país. Un ejemplo paradigmático es el debate eléctrico. Se habla del déficit tarifario, en cambio, no se explica que año tras año, por una mala regulación, las eléctricas ganan miles de millones de euros en lo que se conoce como los beneficios caídos del cielo, ya que venden la electricidad generada en instalaciones ya amortizadas (nucleares e hidráulicas) al mismo precio de la tecnología más cara. Pero los diferentes Gobiernos solo hablan de lo que cuestan las renovables, quizás porque hay quien invirtió en ciclos combinados que no funcionan las horas previstas y ahora temen que un mayor impulso de las energías renovables les imposibilite amortizar dichas inversiones. De esta manera pagamos todos, no pudiendo reducir nuestra dependencia energética porque lo prioritario es que las eléctricas amorticen sus inversiones.

He puesto estos tres ejemplos en un contexto, el europeo, en el que quieren que creamos que es necesario tener Gobiernos más tecnocráticos. Lo vemos en el caso de Grecia e Italia: en ambos casos los Gobiernos están formados por exmiembros de compañías como Goldman Sachs, uno de los bancos en que recae parte de la responsabilidad de la crisis. Uno no puede dejar de preguntarse si los antiguos asesores de los pirómanos de la crisis pueden ser sus actuales bomberos. Dudo que los antiguos asesores tomen ahora decisiones contrarias a los intereses de sus antiguos patrones. Pretenden que dichos Gobiernos impongan medidas impopulares, que no busquen el respaldo de las urnas, introduciendo una lógica perversa y alarmante: las decisiones políticas, cuanto menos populares, incluso cuanto menos democráticas, mejores resultarán para la economía. Es otra versión de lo acontecido en la campaña electoral con un PP que ha basado su estrategia en no explicar lo que haría.

Pero los tres ejemplos expuestos, si algo demuestran, es lo contrario: con más transparencia y con mayor independencia, las decisiones defienden más el interés general que el particular. La garantía de que un Gobierno defienda el interés general es que tenga que cumplir y servir a la ciudadanía. Y para que sea posible, lo que necesitamos es más información y mayor independencia, más democracia y no menos, como algunos sibilinamente parecen asumir.

Philip Petit, uno de los filósofos de referencia de Zapatero, decía que el “el Estado tiene el poder, precisamente, para evitar que unos fuertes tomen como súbditos a unos débiles”. Pero la actuación del anterior Gobierno en su política económica se balanceó en una política económica de equilibrios que no ha cambiado la insostenibilidad e ineficiencias de nuestro modelo productivo, siguiendo la estela de otro Petit, Philippe, el funambulista francés que se paseó sobre una cuerda entre las torres gemelas. Lamentablemente, esta manera de gobernar que tiene como última expresión el indulto a un banquero condenado, lo que hizo es desarmar a la izquierda, para que ahora se abra paso una derecha que no lleva ni por asomo en su agenda la mejora del funcionamiento democrático. Hoy, la transparencia, el control e independencia de la política respecto al sector financiero, las grandes constructoras o el sector energético, se ha convertido en una cuestión no solo de supervivencia de la democracia sino en una garantía para la mejora económica del conjunto de la sociedad. Y por mucho que continúe sin estar en la agenda del actual Gobierno, deberíamos conseguir que empiece a estar en la hoja de ruta de la oposición que queda.

Foto: Philippe Petit caminant sobre un cable d’acer que unia les Torres Bessones (7 d’agost del 1974). Font: Philippe Petit.

Joan Martí, mestre luthier

0
SONET
Mesurat ja té el model
i es disposa a fer els patrons.
Les grans peces amb taulons,
les petites amb més zel.
Tot s’ho mira amb gran recel.
Cal cuidar la ressonància,
diu l’avui Mestre Artesà.
Vull guardar-ne la fragància,
si Chopin ha de tocar.
Prem la tecla i pren distància.


Joan Martí, mestre luthier,

com Guiusti o Trasuntini,
que la música il·lumini
melodiosa al teu taller.
 

(Raül Romeva i Rueda, 29.11.11. Sonet Homenatge al luthier, oncle i padrí, Joan Martí, guardonat amb el diploma de Mestre Artesà concedit pel Consorci de Comerç Artesania i Moda de Catalunya a proposta de l’Escola Superior de Música de Catalunya. El guardó va ser lliurat pel President de la Generalitat, el Molt Honorable Sr. Artur Mas, el passat dilluns 28 de novembre a l’Auditori del Palau de la Generalitat).

Font foto: ESMUC

Stiglitz: ?’L’austeritat és una recepta per al suicidi i portarà més recessió’

12
Avui està prevista una nova reunió de l’anomenat eurogrup. Entre d’altres coses, sembla que buscaran un acord per enfortir el fons de rescat. A ningú se li escapa que la situació és, avui més que mai, delicada. Amadeu Altafaj, el portaveu del Comissari d’Afers Econòmics i Monetaris,  Olli Rehn, deia ahir de manera diàfana que: ‘Si l’objectiu és salvaguardar la unitat de la zona euro, és de rebut que la seva fragmentació no serveix a aquest objectiu’.

Confesso que ara com ara les meves expectatives respecte aquesta reunió no són massa altes, i lamento especialment el bloqueig que pateixen propostes concretes com, per exemple, la dels eurobons, a la qual s’oposa de manera tenaç la cancillera alemanya.

 
Tampoc animen massa, val a dir, els rumors constants i les especulacions sobre la creació d’uns bons conjunts que emetrien els estats de la UE amb millor qualificació de deute (Alemanya, França, Àustria, Luxemburg, Països Baixos i Finlàndia), una mena de bons d’elit.

Com Altafaj, tampoc crec que sigui bona idea que uns pocs estats tinguin segrestada la política econòmica de tota la Unió i posin en perill el futur de l’euro i fins i tot, la construcció europea en el seu conjunt. I és que la proposta dels bons d’elit suposaria partir la UE per la meitat, confirmant que existeixen dos zones euro i que no hi ha solidaritat a Europa.

Per altra banda, aquesta decisió és un nou torpede a a la linia de flotació del funcionament institucional i democràtic de la UE, ja que va totalment en contra amb la voluntat del Parlament Europeu i de la Comissió Europa, qui acaba de presentar el llibre de recomanacions sobre la creació d’Eurobons. La creació d’eurobons permetria socialitzar els riscos dels diferents països i consolidar el funcionament de la zona euro. No es tracta de fer favors ni de regalar res a ningú. És únicament un parapet davant l’especulació sense mesura que està patint el mercat de deute sobirà i que està escanyant a alguns estats com l’Espanyol només per a que un grup reduït de grans inversors tingui beneficis multimilionaris injustificats.

Finalment, allò que més em preocupa és que tot plegat se centri en l’anomenat Mecanisme Europeu d’Estabilitat Financera, un mecanisme que és del tot insuficient per donar estabilitat a la zona euro, que ni tan sols  té el suport de la Xina i d’altres països emergents com Brasil, que no disposa dels recursos necessàris per solucionar problemes com la manca de liquiditat dels països més grans, com Italià o l’Estat Espanyol.

 
No pot ser que l’única cosa de la que s’estigui parlant sigui de més austeritat i de les quanties dels plans de rescat. Aquestes receptes s’han mostrat fracassades, aprofundeixen en la crisi, i no estan resolent l’alt preu del deute sobirà.

I que consti que si allò que preocupa és quina opinió en tenen els anomenats ‘tècnics’ (com si aquests esiguessin exempts d’ideologia), doncs bé, en donaré una de prou rellevant, la d’un Premi Nobel d’Economia que va ser, l’any 2008, l’economista més citat del món, Joseph Stiglitz, qui deia fa poc que:  ‎’L’austeritat és una recepta per al suicidi i portarà més recessió’. 

Veurem què en surt de tot plegat.

Foto: El Comissari Rehn i el President de l’Eurogrup Juncker (foto arxiu). Font: EC

COP 17: Encara el Clima, sí, i també la justícia climàtica i social

4
Comença avui, a Durban, una nova reunió de la Cimera del Clima, la COP 17, i ho fa a la baixa. Les grans potències emissores de CO2 continuen sense voler adoptar compromisos globals per aturar l’escalfament.

Els líders polítics mundials estan molt preocupats en tornar la tranquil·litat als mercats i que la economia “creixi”. Es reuneixen al G20 i pretenen solucionar els problemes del món, però se’n obliden de la pobresa i fam al món, dels desastres mediambientals, de la desigualtat entre homes i dones i també de les injustícies mundials.


La conferència de les Nacions Unides sobre canvi climàtic es celebrarà a Durban del 28 de novembre al 9 de desembre de 2011. Allà es reunirà a representants dels governs del món, d’organitzacions internacionals i de la societat civil. La conferència tractarà d’avançar en l’aplicació de la Convenció, el Protocol de Kioto, el Pla d’Acció de Bali i els Acords de Cancún.


El canvi climàtic no és un fet ecològic aïllat. El canvi climàtic és la conseqüència d’un model econòmic que destrueix el nostre planeta. Lluitar en contra del canvi climàtic, implica reivindicar els nostres béns comuns: aigua, atmosfera, biodiversitat, boscos, oceans i espais públics.  Això vol dir garantir que els que menys tenen també tinguin accés a aquests recursos i que no paguin les conseqüències de la contaminació d’uns pocs. És, per tant, una qüestió de justícia climàtica i social.


El COP-17 és el fòrum central de negacions sobre política climàtiques. Entendre el canvi climàtic en el context de la crisi ecològica i social en que vivim és crucial per exigir una conferència real que arribi a un acord ambiciós, legalment vinculant i just per reduir la contaminació de C02. És a dir, necessitem canviar el centre d’anàlisi de l’actual crisi: el model productiu i social que destrueix les generacions presents i futures i el nostre planeta és el que necessitem canviar. No hi ha temps per perdre!


Especialment després del COP-15, a Copenhaguen, les negociacions han avançant a un ritme lent i de manera irresponsable, generant un sentiment de frustració important, especialment pel que fa a la manca de lideratge de la UE en les conferències. No obstant això, vull (de fet necessito) creure que el COP-17 serà un punt d’inflexió.

A molta gent, i especialment a la gent d’ICV i del Grup Verds/ALE al Parlament Europeu, ens agradaria veure que en la Conferència es contemplen els següents aspectes:


• Reconeixement de l’any 2015 com l’any pic d’emissions.


• Objectiu d’increment de 1,5 º C sobre la temperatura de 1990, és a dir una concentració de 350ppm de CO2e a l’atmosfera[1]. I per tant, demanem l’aplicació de totes les mesures de mitigació indispensable per aconseguir-ho.


• Objectiu de reducció del 80% d’emissions de CO2 i per al 2050.


• Formalització el segon període d’aplicació del Protocol de Kioto (2012-2017), eliminant els mecanismes de off-setting injustos, regulant estrictament els mecanismes de flexibilitat[2] i altres que tenen greus efectes sobre la biodiversitat, els ecosistemes i les comunitats locals.


• Un acord legal vinculant dins de la Convenció perquè sigui implementat a partir de 2015, involucrant als països emergents i industrialitzats.


• Implementació dels acords de Copenhaguen i Cancún: garantir el finançament a llarg termini de 100 mil milions de dòlars per al 2020 per a mesures d’adaptació en els països en vies de desenvolupament o emergents. Obtenir aquest finançament a partir d’impostos a transaccions financeres i sobre el transport marítim i aeri.

 

La Unió Europea, els seus països membres i la comissària de Canvi Climàtic, la Sra Connie Hedegaard, han de mantenir un compromís unilateral de lluita contra el canvi climàtic. Això implica incrementar a 30% les reduccions per al 2020 en base al 1990.

La UE ha també ha de vetllar per un finançament ràpida a partir de nous fons via Ajuda Oficial al Desenvolupament i que els beneficis obtinguts del Règim de Comerç d’Emissions (ETS-per les seves sigles en anglès) siguin destinat a aquest fons. Aquest és el primer pas per a una adaptació real dels països en vies en desenvolupament.

Finalment, la UE ha de liderar la Cimera a Durban, ha de ser una veu aliada amb els països de les petites illes (AOSIS), amb els països menys desenvolupats (LDCs) i amb alguns països llatinoamericans com Equador i Bolívia, que tenen la voluntat política i extrema necessitat d’aconseguir un acord legal vinculant per revertir aquesta situació i aconseguir una mica de justícia, de justícia climàtica i social. Això implica exercir pressió davant dels Estats Units i la Xina principalment.


Però la pressió diplomàtica no es pot exercir exclusivament a Durban, per això exigim que els acords de canvi climàtic siguin part de l’agenda d’altres focus com el G20, per donar una visió integral de la realitat.


Aquest acord és part imprescindible per sortir realment de la crisi, per deixar de veure realitats parcialitzades i poder atorgar una solució complexa a la crisi mundial que vivim.


Per això, i perquè creiem en la justícia climàtica i social, en el principi de responsabilitat històrica, en el de qui contamina paga i en el de precaució, és que exigim al Govern Espanyol i a la Unió Europea que vagin a Durban i obtinguin les nostres demandes, que no són més que les indispensables per evitar més catàstrofes globals.


També, fem una crida a la població civil, als moviments socials, a les persones indignades. Tots i totes hem d’incorporar la lluita contra el canvi climàtic com a eix fonamental a les nostres demandes. Necessitem que tothom es sumi a ICV i a la família verda europea per reivindicar que el poder sobre els nostres béns comuns, per un món just i democràtic.

Lluitar contra el canvi climàtic és lluitar per més justícia social.


[1]Actualment la concentració de CO2 és de 390ppm, la qual cosa suposa un nivell extrem i és la causa que les glaceres es fonguin, les sequeres augmentin, els boscos es consumeixin. Per reduir aquesta xifra, necessitem una transició ràpida a una economia que no depengui dels carburants

[2]El mecanisme de desenvolupament net- CDM-i el de Implementació Conjunta- JI- no poden anar en detriment del desenvolupament socioeconòmic dels països receptors en nom de l’eficiència econòmica ..


 

 

 

 

Lectures viatgeres (II)

0
Nou tast (repeteixo, personal i subjectiu), de coses que he llegit darrerament, m’han agradat i que, per tant, recomano:

-‘Ejército enemigo’ (Alberto Olmos, Random House Mondadori) i ‘El mapa i el territorio’ (Michel Houllebecq, traduït per Anagrama de la versió original francesa editada per Flammarion). Dues mostres de brillantor literària, virtuositat narrativa, complexitat de personatges i excel·lència descriptiva al servei del drama personal i una certa visió nihilista (i tanmateix inspiradora) de la societat. Si Olmos, a qui sovint s’etiqueta de Houllebecq espanyol, s’aproxima de manera perillosa a un dels drames actuals (això és: la frustració i decepció envers l’anomenada societat moderna en general i l’espècie humana en particular), l’esmentat Houllebecq aprofundeix en el seu ja conegut cinisme de brillant factura per construir un drama personal ubicat en el que alguns crítics han considerat que era una mostra més del fracàs del model capitalista imperant. Recomano llegir els dos llibres sense prejudicis, deixant-se amarar per la trama i el relat, però llegint entre línies per descobrir les subtilitats que els dos autors semblen voler mostrar, sense acabar de dir.

-‘Una ola con sabor a pez’ (Núria Riera Carrillo, Bartleby) i ‘Mujer mirando al mar’ (Ricardo Gómez, Premio Gran Angilar 2010, SM). Dues veritables perles que he descobert gràcies a la recomanació de dues amigues llibreteres, la Sònia Gómez i la Diana Riba (Pati de llibres). Es tracta de dues històries fantàstiques, màgiques. El mar esdevé en ambdós casos un escenari, una excusa i un espectador privilegiat d’uns drames molt singulars i personals. Sorprenents fins el final, els dos textos t’atrapen des de la primera pàgina. Poesia narrativa en estat pur. Un regal que no decep mai, ho he comprovat. 

-‘Los niños de los cuidadores de elefantes’ (Peter Hoeg, EdicionesB). Vaig descobrir Hoeg per casualitat, a través d’una entrevista que li feien al diari, mentre tornava d’un dels meus viatges. Em va fascinar la biografia del personatge: graduat a Copenhagen en literatura comparada va fer de mariner, ballarí, esgrimidor, actor i alpinista. Amb aquesta vida, vaig pensar, segur que té coses ben interessants a explicar. I la veritat és que la lectura d’aquesta obra no decep gens. Una aventura amb nens de protagonistes, de tall narratiu juvenil, però amb una lectura adulta més que fascinant. Llegint-la em recordava de vegades les històries que tan magníficament ens explica un altre dels meus autors de referència del gènere, el prolífic Francesc Miralles, de qui, per altra banda recomano ‘El bosque de la sabiduria’, escrit conjuntament amb Álex Miralles (Montena, RHM), un magnífic conte protagonitzat per un nen, en Sam, carregat de preguntes i on trobem respostes que van més enllà de la mirada superficial i externa que ens aclapara.

-‘Natura quasi morta’ (Carme Riera, Edicions62). Com a ex-alumne i ex-professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (en total hi he passat 15 anys de la meva vida), no puc evitar reconèixer en aquesta obra molts perfils personals i escenaris coneguts. La Carme s’aventura en el Thriller de manera notable. Malgrat que he llegit en algun lloc que se sentia una mica incòmoda en aquest gènere, la meva impressió és que aconsegueix perfectament l’objectiu: una trama ben travada, uns personatges amb personalitats força interessants, i un desenvolupament que atrapa. Igual com passa amb el nou treball d’Eloi Vila, ‘Una paraula de més’ (Ara Llibres), qui ara dóna vida a un fotògraf desorientat que es veu immers en una trepidant aventura per amistat, por i amor. La novel·la, típicament thrilleriana, atrapa ràpidament no tant per tot el que hi passa, que també, sinó sobretot per com ho viu el protagonista. Sé que l’Eloi està treballant en el seu tercer treball. L’espero amb ànsia.

 

Lectures viatgeres (I)

0

Un dels ‘danys col·laterals’ d’haver de viatjar molt i de passar força nits dormint sol són les moltes hores mortes que s’acumulen durant la setmana, hores que, en el meu cas, miro d’omplir gràcies a la literatura. El cas és que al llarg dels darrers mesos he acumulat nombroses lectures de diversa índole. Fa temps que vaig descobrir que moltes vegades s’aprèn molt més llegint una bona novel·la que no pas un feixuc informe, i és que no hi ha res de més seriós, diuen, que la ficció.

Així doncs, començo avui una sèrie d’apunts que titulo Lectures viatgeres on aniré comentant algunes d’aquestes lectures, en parelles, en una selecció que només pretén ser una recomanació, molt personal i subjectiva, de coses que he llegit, m’han agradat i considero que són algunes de les moltes perles que avui tenim a les nostres llibreries i que mereixen ser tingudes en compte, sigui per llegir un/a mateix/a, o per regalar.

-‘Jo Confesso’ (Jaume Cabré, Proa) i ‘La nevada del cucut’ (Blanca Busquets, Rosa dels Vents). Del primer vull dir que, a partir del moment en què el va presentar, a l’Ateneu, vaig trigar hores a adquirir-lo i començar-lo a llegir. Ràpidament vaig veure que allò era una altra dimensió literària, una altra divisió, una Obra Mestra (amb majúscula), un exemple de virtuositat que, estic convençut, s’estudiarà durant anys a les universitats de tot el món, i és que sens dubte és un dels llibres que donen sentit al terme Literatura. Atrapa per la forma (els canvis de veu narrativa són sublims), el fons (la història és impactant) i l’aroma (tot el relat està impregnat d’una amorosa musicalitat que sorprèn davant la duresa dels mots). Però aparello aquest llibre amb el de la Blanca per un motiu: tots dos han aconseguit arrencar-me hores de son com pocs, i són dels que, ni tan sols caminant, pots deixar de llegir. I és que la història de la Blanca, que transcorre a Cantonigròs, no deixa en cap cas indiferent. Es tracta, també, d’un llibre magníficament construït, però allò que el fa imprescindible és sobretot la força del relat, i la mirada de les seves protagonistes. El salt en el temps, recurs que també broda en Cabré, ens transporta a èpoques que sobre el paper semblen llunyanes però que en realitat, i malauradament, no ho estan tant.

‘Katiba’ (Jean Cristophe Rufin, Ediciones B) i ‘Llibertat’ (Jonathan Franzen, Columna). Del primer me’n declaro fan declarat de fa anys. Li he llegit magnífiques novel·les (Rouge Brésil, el Abisinio, el Perfume de Adán, El cerco de Ispahán, Globàlia) així com punyents llibres d’assaig sobre temes d’ajuda humanitària. A ‘Katiba’, Rufin s’arrisca amb un tema de gran actualitat i complexitat: la proliferació de cèl·lules terroristes vinculades a al-Qaida i la seva implantació a Europa. Rufin domina com pocs el gènere best-seller. Construeix històries que atrapen i aprofita per explicar coses transcendents que, d’altra manera, potser serien més difícils de digerir. Un cop més reconec que les meves expectatives (molt altes ja en el seu cas) s’han vist novament satisfetes. Com també ho ha estat una recomanació d’una bona amiga, la periodista i escriptora Eva Piquer. Parlo de ‘Llibertat’, de Franzen. Confesso que no el coneixia, malgrat que no és, que diguem, cap autor novell. Després de llegir aquesta magnífica obra, que descriu de manera crua però encertada alguns dels drames socials i humans que trobem sovint en el nostre món, l’incorporo sens dubte a la meva llista d’autors de referència. Els protagonistes, atrapats cadascun d’ells en una mena de presó personal i interior, clamen llibertat, i el lector, inevitablement, s’encomana d’aquest clam.

-‘El port del nou món’ (Xulio Ricardo Trigo, Edicions62) i ‘L’Arqueòleg’ (Martí Gironell, Columna), dues magnífiques històries d’aventures, descobriments, intrigues i misteris arqueològics en la línia de la trepidant ‘Els pilars de la terra’, de Ken Follet. Coincideixen ambdós autors, consagrats especialistes del gènere, a construir un món versemblant recreant moments històrics singulars (la construcció del port de Barcelona, en el cas de Trigo, la recerca de materials per al museu bíblic del Monestir de Montserrat, en el cas de Gironell). Dos llibres que m’han fet passar una bona estona a la vegada que t’expliquen coses més que interessants, que posen de manifest la gran feinada de documentació que hi ha al darrera i, finalment, que més que llegir, s’engoleixen.

Informe Romeva sobre pla recuperació Tonyina Vermella Atlàntic Oriental i Mediterrani / Informe Romeva sobre plan recuperación atún rojo en Atlántico oriental y Mediterráneo

6
Aquest és el text que avui presento a la Comissió de Pesca i Afers Marins del Parlament Europeu (PECH), i que haurem de votar el proper 19 de desembre (en Comissió) i al gener (en Plenari).

Modificación del Reglamento (CE) nº 302/2009 por el que se establece un plan de recuperación plurianual para el atún rojo del Atlántico oriental y el Mediterráneo (PECH/7/06257 ***I  2011/0144(COD)  COM(2011)0330 – C7-0154/2011)

Ponente: Raül Romeva I Rueda (Verts/ALE) PR – PE474.078v01-00

Fondo: PECH –
Opiniones: ENVI – Daciana Octavia Sârbu (S&D) AD – PE469.863v02-00 AM – PE472.210v01-00


EXPOSICIÓN DE MOTIVOS

En noviembre de 2010, la Comisión Internacional para la Conservación del Atún Atlántico (CICAA) modificó en París su plan de recuperación plurianual de la población oriental de atún rojo. Como Parte Contratante de la CICAA, la UE tiene la obligación de incorporar esas modificaciones al Derecho de la UE. El presente informe versa sobre la propuesta de la Comisión a tal fin. 

Contexto

La historia de la gestión de la pesca del atún rojo es larga y complicada y, al menos hasta la fecha, no ha cosechado muchos éxitos. Aunque estas poblaciones se han pescado durante milenios, los problemas graves comenzaron en la década de los 90, cuando se introdujo la práctica consistente en introducir el atún rojo en jaulas para engordarlo para el mercado japonés. La demanda del mercado japonés se satisfizo mediante un aumento incontrolado, y fuertemente subvencionado en el caso de la UE, del tamaño de la flota de cerqueros destinados a la pesca de poblaciones mediterráneas.

El volumen de reglamentación existente pone de manifiesto la complejidad de la pesca y la necesidad de continua vigilancia por parte de la CICAA. En los 20 últimos años se han adoptado 64 medidas de gestión, 13 de las cuales todavía están vigentes. Dos de ellas revisten una importancia especial. El plan de recuperación, aprobado por primera vez en 2006 con una longitud de 14 páginas, incluidos los anexos, se modificó en 2008, 2009 y 2010; para entonces ya había llegado a las 30 páginas. También existe un sistema de documentación de capturas, aprobado en 2007 y modificado en 2008 y 2009. Este documento, con sus 18 páginas, es bastante más breve. La legislación de la UE no es menos voluminosa.

En consecuencia, la pesca del atún rojo oriental es la pesca más estrictamente reglamentada en la UE y figura probablemente entre las más reglamentadas en el mundo.

Sin embargo, el hecho de que la CICAA considere necesario adoptar medidas de gestión tan detalladas y estrictas, y reforzarlas casi anualmente, hace pensar que la CICAA tiene dificultades para seguir el ritmo de la evolución de la pesca en lo tocante a la supervisión y el control de sus actividades y la limitación de su impacto sobre las poblaciones. La mayor parte de las disposiciones que contiene la reglamentación son respuestas a la complejidad de las operaciones de introducción en jaulas y engorde, que generan numerosas lagunas en la legislación. La pesca ilegal, la superación de las cuotas nacionales, las declaraciones incorrectas y otros problemas (en el caso tanto de los Estados miembros de la UE como de otros países) alcanzaron tales dimensiones en 2008 que un grupo independiente encargado de revisar la actuación de la CICAA calificó la gestión de la pesca del atún rojo en el Atlántico oriental y el Mediterráneo de «vergüenza internacional».

La UE y sus Estados miembros desembolsan enormes sumas de dinero para intentar garantizar que se cumplen estas normas. En 2010, por ejemplo, la Agencia de Control de la Pesca y los Estados miembros desplegaron 27 buques de inspección y 11 aviones y helicópteros.

Aunque no cabe duda de que esas inversiones a gran escala en medidas de control han mejorado considerablemente el cumplimiento, al menos por lo que se refiere a la pesca por parte de la UE, persisten numerosas preocupaciones en relación con la sobrepesca histórica (por parte de la UE y otros países), la dimensión de las capturas conseguidas en la actualidad mediante la pesca ilegal, no declarada y no reglamentada (capturas INDNR), y el grado de cumplimiento de las otras Partes Contratantes.

Situación actual

La situación de las poblaciones de atún rojo en el Atlántico oriental y el Mediterráneo ha sido objeto de controversias durante muchos años. La evaluación detallada más reciente es la llevada a cabo por el Comité Científico de la CICAA (SCRS) en 2010 (las estadísticas se actualizaron en 2011).

En la evaluación se destacan los puntos siguientes:

las capturas disminuyeron considerablemente en 2008 y 2009 (no se dispone de datos completos para 2010, ya que algunos países no han comunicado sus capturas);

-existen indicadores del aumento del número de especímenes juveniles en algunas zonas;
-las tendencias recientes de la biomasa muestran un incremento en algunos casos, pero disminución en otros;
-la mortalidad por pesca parece haber seguido aumentando en el caso de los peces más jóvenes, mientras que se ha reducido en el caso de los especímenes más viejos en los últimos años;
-la reconstitución podría lograrse para 2019 en ausencia de capturas, y para 2022 con el porcentaje de capturas actual.

Sin embargo, los puntos siguientes matizan considerablemente esas tendencias globalmente positivas:
-se necesitan indicadores que no sean proporcionados por el sector de la pesca para poder ofrecer una evaluación más fiable;
-pese a que han mejorado los datos, siguen existiendo importantes limitaciones en materia de datos para la evaluación 2010;

la mortalidad por pesca reciente es demasiado elevada, y la biomasa demasiado escasa, para concordar con los objetivos de la CICAA;
-se sabe que los análisis se ven afectados por diversas incertidumbres, aún no cuantificadas, incluida la situación de la población en 2009, el nivel de capturas INDNR, y la productividad del atún rojo;
-sigue siendo preocupante el considerable exceso de capacidad que aún perdura y que podría permitir fácilmente capturas muy superiores a las autorizadas por las cuotas.

En resumen, la situación ha mejorado mucho con respecto a apenas algunos años, pero podría cambiar drásticamente a medida que las futuras evaluaciones intenten abordar los problemas actuales.

Cabe notar asimismo que se han planteado dudas en cuanto a la validez de algunos datos sobre la pesca. Un análisis reciente[1] utiliza documentos comerciales para calcular que en 2010 se comercializaron más de 32 000 toneladas de atún rojo, frente al TAC fijado para 2010 de 13 500 toneladas. Aunque el atún comercializado no tendría por qué incluir únicamente el atún capturado ese mismo año, esta discrepancia tan acentuada merece una investigación detallada, dado que las capturas por encima de las cuotas afectarían a la probabilidad y al calendario de la reconstitución. Otras preocupaciones provienen de las estimaciones utilizadas por el SCRS para calcular la capacidad que ha de reducirse[2].

El plan de recuperación de la CICAA continuará hasta 2022 inclusive, con el objetivo de «alcanzar una biomasa correspondiente al rendimiento máximo sostenible («BRMS») con una probabilidad de al menos el 60 %». Sin embargo, la Directiva marco de la UE sobre la estrategia marina (MSFD) obliga a la UE a alcanzar un «buen estado ecológico», que corresponde a la BRMS, para 2020, es decir, dos años antes. En consecuencia, el plan de recuperación de la CICAA es menos ambicioso que la legislación de la UE, y ambos son mucho menos ambiciosos que la Declaración de Johannesburgo de hace casi una década, que aspiraba a lograr la BRMS para 2015.
 

La propuesta de la Comisión

El plan de recuperación del atún rojo de la CICAA se ha modificado y reforzado en diversas ocasiones. Las enmiendas objeto de examen datan de noviembre de 2010 y contemplan lo siguiente:
-una reducción del TAC de 13 500 a 12 900 toneladas (aunque el TAC no se incluye en el Reglamento);
-el refuerzo de diversos aspectos del control, en particular en lo relativo al traslado del atún de la red a jaulas;

otros pormenores requeridos en los planes de pesca anuales, los planes de gestión de la capacidad pesquera y los planes de inspección de los Estados miembros;
-el refuerzo de las medidas de reducción de capacidad;
-la ampliación de la veda impuesta a los cerqueros en el Atlántico oriental y el Mediterráneo;
-la prohibición de operaciones de pesca conjunta con buques que no enarbolan pabellón de la UE;
-diversas disposiciones destinadas a aumentar las capacidades de inspección y observación;
-los cambios correspondientes en los anexos.

La UE no tiene opción y debe aprobar estas enmiendas, ya que han sido acordadas por una organización internacional y la UE no ha formulado ninguna objeción. Por consiguiente, el ponente las respalda plenamente, dentro de sus limitaciones.

 

¿Son suficientes las medidas de gestión de la CICAA? 

En algunos sentidos, la pesca del atún rojo es una pesca poco corriente. Son muchos los tipos de pesca que utilizan grandes cantidades de artes, abarcan amplias zonas geográficas y se efectúan al amparo de muchos pabellones diferentes (de países desarrollados y en desarrollo, así como pabellones que no cumplen la normativa). Pero lo que distingue a la pesca del atún rojo es el precio exorbitado que se obtiene en el mercado por el pescado y el grado de concentración del mercado en un país, Japón. Ello ha llevado a que cobre importancia en la pesca la combinación de operaciones de pesca con cerco y de engorde, lo que explica muchos de los problemas pasados.

Si, por un lado, la rentabilidad de la pesca es tan elevada que estimula activamente las capturas INDNR y otras actividades ilegales, por otro, el control del mercado debería ser, en teoría, más fácil, ya que un elevado porcentaje del pescado llega a un solo país. Ello explica las exhaustivas medidas de gestión y control que prevé el plan de recuperación, así como el sistema detallado de documentación de capturas destinado a supervisar el comercio internacional.

Sin embargo, con la asistencia a las reuniones de la CICAA y el análisis de las medidas de gestión adoptadas se obtiene la impresión de que la CICAA siempre va al menos un paso por detrás en la adaptación a las actividades de pesca actuales. El sector dispone de muchos más recursos financieros para desarrollar nuevas artes y prácticas de pesca, que no tienen necesariamente un menor impacto, para desarrollar formas de evitar las medidas de control y para encontrar nuevas maneras de embarcar atún al margen del ámbito de los procedimientos de seguimiento, control y vigilancia, extremadamente complejos, existentes. En muchos casos, los miembros de la CICAA simplemente no disponen de los recursos (económicos, administrativos o tecnológicos) necesarios para controlar la pesca. En muchos casos, también carecen de voluntad política. Todo ello se traduce en las enmiendas anuales al plan de recuperación y al sistema de documentación de capturas.

Además, como ya se ha indicado, el plan de recuperación de la CICAA es menos ambicioso que la legislación interna de la UE.

Como consecuencia de todo lo anterior, el ponente observa que es hora de que la CICAA cambie por fin su enfoque y trate de anticiparse, en lugar de estar siempre intentando seguir el ritmo. La Comisión ha intentado a menudo alentar a la CICAA para que avance más y más rápido, pero con poco éxito. Ha llegado el momento de que la UE adopte rigurosas medidas de precaución, tal como exige el Acuerdo de las Naciones Unidas sobre Poblaciones de Peces, en vez de dejarse frenar siempre por la CICAA.

Hay dos medidas que la UE podría adoptar inmediatamente.

En la revisión de 2008 del plan de recuperación del atún rojo se pedía al SCRS que determinara cuáles eran las principales zonas de desove del atún rojo en el Mediterráneo con objeto de crear refugios. En 2010, el SCRS definió las seis zonas siguientes:

1) Algunas partes de estas seis zonas están dentro de las aguas jurisdiccionales de la UE, mientras que otras partes están en aguas internacionales. Nada impide a la UE declarar que esas zonas son vedas, o refugios, para el atún rojo y cerrarlas a la pesca durante la época de desove. Esta medida también sería coherente con la legislación de la UE en materia de medio ambiente (MSFD, Natura 2000, etc.), y con tan solo una iniciativa valiente la UE podría contribuir considerablemente a la conservación del atún rojo e incrementar espectacularmente la probabilidad de recuperación de la población. Una declaración unilateral de la UE de veda por desove se aplicaría a los buques con pabellón de la UE en las seis zonas y a los buques con pabellón de terceros países únicamente en las aguas jurisdiccionales de la UE (zonas 1, 2 y 3). El hecho de que la UE tenga tan solo el 56 % del TAC de atún rojo minimizaría la tentación de salir del registro de la UE para pescar en esas aguas.

2) El plan de recuperación impone un tamaño mínimo de 30 kg para el atún rojo, pero se admiten tres excepciones a ese tamaño. Se permite la descarga de atunes rojos de tan solo 8 kg a los buques de cebo vivo y los curricaneros en el Atlántico, a la pesca costera artesanal en el Mediterráneo, y a efectos de piscicultura en el Adriático. Este último tipo de pesca lo llevan a cabo cerqueros industriales y tiene difícil justificación. La UE podría suprimir esta excepción para sus propios buques.

 

Se presentan varias enmiendas con miras a la aplicación de estas medidas. Estas dos medidas de gestión mejorarían considerablemente las perspectivas de recuperación del atún rojo en el Mediterráneo. Aplicadas conjuntamente, se traducirían en una mayor probabilidad de éxito del plan de recuperación y, en su caso, en el logro de su objetivo en una fecha anterior a 2022, lo que a su vez sería coherente con la legislación interna de la UE. Por este motivo, se presenta una tercera enmienda a los objetivos del plan.


[1] Mind the Gap, an Analysis of the Mediterranean Bluefin Trade, disponible en http://www.pewenvironment.org/news-room/other-resources/mind-the-gap-an-analysis-of-the-mediterranean-bluefin-trade-85899364820

[2] SCRS/2011/158.

Font foto: Wired Science

MEP vote in favour of EU-Morocco fisheries deal a slap in the face to Western Sahara/ L’aprovació al PE (PECH) de l’Acord de Pesca UE-Marroc és una dolorosa bufetada a la cara dels saharauis

4
Acabem de votar a la Comissió de Pesca del PE si donàvem el nostre consentiment a la renovació de l’Acord de Pesca UE-Marroc. Els qui volien renovar l’acord han guanyat per 12 vots, contra els 8 que ens hem oposat. Vergonyant especialment la postura dels qui durant tots aquests mesos han declamat públicament la seva solidaritat amb el poble saharaui, i que ara els han donat una sonora bufetada (llegeixi’s Partit Popular espanyol, ja que el PSOE ja fa temps que els ha deixat a la seva sort).

Ara toca treballar per tal que quan el tema arribi al ple la majoria voti amb sentit comú i responsabilitat i l’Acord no sigui renovat.

Adjunto la nota que acabo d’enviar als mitjans, a correcuita, per informar del resultat de la votació:

PRESS RELEASE – Brussels, 22 November 2011

EU-Morocco fisheries agreement/Western Sahara

MEPs put narrow interests of Spanish and French fishing industry ahead of international law

 

The European Parliament fisheries committee today voted to recommend the EP give its consent to a controversial EU-Morocco fisheries agreement (1). The Greens strongly condemned the outcome of the vote, with Raül Romeva stating:

“By recommending the EP endorse the controversial EU-Morocco fisheries deal, a majority of MEPs on the fisheries committee today voted to put the narrow interests of the Spanish and French fishing industries ahead of the respect of international law and the rights of the people of Western Sahara.

“Given the considerable concerns with the legality of the agreement, and the European Parliament’s role in defending democracy and basic rights, we hope that the rest of the European Parliament will ignore today’s vote and vote to reject the agreement when the plenary vote takes place.

“Politically, the agreement is a blot on the EU’s foreign policy, but its compatibility with international law is also highly questionable. It is nothing short of scandalous that the EU is wilfully seeking to extend this agreement, under which the Moroccan government grants fishing rights to the EU fishing fleet to fish in the waters of Western Sahara, where it has no right to do so. Ultimately, the only responsible course of action for the Commission is to revise this agreement with a view to excluding the waters of Western Sahara for which the government of Morocco has no responsibility.”

(1) The EU Commission is seeking to renew the EU-Morocco fisheries agreement, which would again give the EU the right to fish in Western Saharan waters despite the fact the government of Morocco has no right to trade the resources of the non-self-governing territory of Western Sahara under international law. With the previous agreement having expired in February this year, the Commission has proposed a temporary extension. The revised agreement requires the consent of the European Parliament before being concluded. While the lead fisheries committee today voted to recommend consent, the EP development and budget committees previously voted to reject the agreement. The agreement will now be voted on by the EP in plenary session.

Font foto: News Europe

Paraules al voltant del món (d’Albert Bargués): la mirada d’un navegant de la vida

1

Vaig conèixer l’Albert Bargués el novembre de 2007, ara fa doncs quatre anys. Ell i la Servane Escoffier s’havien llançat al mar a fer la primera volta al món a vela en parella sense escales, la Barcelona World Race. El personatge em va captivar de seguida a través de les entrevistes que li feien, tant pel to com pel contingut, i li vaig dedicar un comentari al meu bloc (Albert Bargués i Servane Escoffier: regatistes sense fronteres ).

Vaig seguir aquella cursa amb l’admiració de qui reconeix la duresa que significa enfrontar-se, sols, a les incerteses de l’oceà, i amb l’enveja (sana) de qui somnia, com tantíssima d’altra gent, a imitar-los un dia fent la volta al món a vela (òbviament de manera molt més lúdica).

D’aquelles paraules en va sortir dies més tard un primer contacte, posteriorment una relació i finalment una amistat que hem anat cultivant amb el temps. Primer vaig admirar el navegant, ara admiro, sobretot, la persona.

Per raons diverses (i complexes) no va poder participar en la segona edició de la Barcelona World Race. Però no es rendeix. Allò va ser una decepció, però és un lluitador, i se n’ha sortit de pitjors.

Qui el coneix ja s’adona de seguida que és un mariner peculiar. Una mica barreja entre el Moitissier més aventurer i idealista i el Tabarly més rigorós i exigent. Però allò que sorprèn (i a mi més m’ha impactat) és la seva especial mirada del món, de la vida i del mar. És una mirada heretada, com ell mateix reconeix, del mític ‘Ei, Petrell’, de Julio Villar, que a tants navegants (marins i somniadors) ens ha servit de far.

Ara ens regala una petita mostra d’aquesta mirada, en forma de llibre i de documental. ‘Paraules al voltant del món’ no és només el llibre sobre una aventura singular, un repte aconseguit, una fita només a l’abast d’unes poques persones elegides, és també un calidoscopi sobre les pors, les relacions humanes, els límits i les superacions d’aquests límits, en definitiva, sobre la vida.

I si el llibre atrapa per la seva proximitat, humanitat i profunditat, la pel·lícula ho fa per la intensitat de les vivències que mostra.

Menció especial vull dedicar també a l’aportació d’un altre bon amic, Ignasi de Juan, qui, en forma de dibuixos, aporta la seva també particular mirada i sensibilitat a les paraules de l’Albert.

Paraules al voltant del món’ és, sens dubte, una petita joia que s’ha guanyat per mèrits propis el dret a formar part de la història del mar, i de la vida de les persones que ens el mirem més enllà de la seva blavor i immensitat. Un llibre que m’ha calat ben endins, com va fer, fa molts anys, el gran Julio Villar.

Gràcies, Albert, per aquesta mirada. I que els vents et siguin favorables.

No va ser una nit més

1

Ahir vaig acompanyar, una nit més, els nostres candidats i candidates durant el recompte i les primeres valoracions dels resultats.

Comparteixo, com la pràctica totalitat dels qui allà érem, la sensació agredolça que suposen els resultats del 20N.És a dir: estic content pel resultat de la coalició a Catalunya, espaordit per la majoria (una més) del PP a escala estatal, preocupat pel fet que les esquerres, en plural, no hàgim capitalitzat la gran pèrdua de vots del PSOE, entristit en particular perquè els nostres companys d’EQUO no hagin aconseguit entrar al Congrés, i malgrat tot confiat que uns i altres sabrem estar a l’alçada de les circumstàncies, fer les anàlisi pertinents d’aquests resultats, i avançar en la construcció d’alternatives que ens permetin sortir de l’actual atzucac amb una visió més clarament social, ecològica i nacional. 

Així mateix, faig meves les paraules del nostre gran candidat i ara ja flamant diputat, Joan Coscubiela, quan ahir lamentava que malgrat haver aconseguit, com a ICV-EUiA, el millor percentatge de la nostra història, assolint el 8.08% dels vots i 3 escons per Barcelona, la pujada de la dreta espanyola i catalana és certament inquietant, com també ho és la baixada de la participació.

No, definitivament ahir no va ser una nit més, va ser un punt d’inflexió que comportarà canvis significatius en aspectes tan importants com les llibertats, les relacions Catalunya-Espanya, els drets socials, les mesures ambientals, les reformes econòmiques, i tants d’altres.

Abans d’ahir teníem ja molt feina, però des d’ahir en tenim encara molta més, i seguim no essent prous per abastir-la tota. Aquesta és, de ben segur, la cara més amarga de la nit.

Per pensar-hi: ‘Odio a los indiferentes’, de Gramsci

2

Per pensar-hi: ‘Odio a los indiferents’, de Gramsci

“Odio a los indiferentes. Creo que vivir quiere decir tomar partido. Quien verdaderamente vive, no puede dejar de ser ciudadano y partisano. La indiferencia y la abulia son parasitismo, son bellaquería, no vida. Por eso odio a los indiferentes.

La indiferencia es el peso muerto de la historia. La indiferencia opera potentemente en la historia. Opera pasivamente, pero oper…a. Es la fatalidad; aquello con que no se puede contar. Tuerce programas, y arruina los planes mejor concebidos. Es la materia bruta desbaratadora de la inteligencia. Lo que sucede, el mal que se abate sobre todos, acontece porque la masa de los hombres abdica de su voluntad, permite la promulgación de leyes, que sólo la revuelta podrá derogar; consiente el acceso al poder de hombres, que sólo un amotinamiento conseguirá luego derrocar. La masa ignora por despreocupación; y entonces parece cosa de la fatalidad que todo y a todos atropella: al que consiente, lo mismo que al que disiente, al que sabía, lo mismo que al que no sabía, al activo, lo mismo que al indiferente. Algunos lloriquean piadosamente, otros blasfeman obscenamente, pero nadie o muy pocos se preguntan: ¿si hubiera tratado de hacer valer mi voluntad, habría pasado lo que ha pasado?

Odio a los indiferentes también por esto: porque me fastidia su lloriqueo de eternos inocentes. Pido cuentas a cada uno de ellos: cómo han acometido la tarea que la vida les ha puesto y les pone diariamente, qué han hecho, y especialmente, qué no han hecho. Y me siento en el derecho de ser inexorable y en la obligación de no derrochar mi piedad, de no compartir con ellos mis lágrimas.

Soy partidista, estoy vivo, siento ya en la consciencia de los de mi parte el pulso de la actividad de la ciudad futura que los de mi parte están construyendo. Y en ella, la cadena social no gravita sobre unos pocos; nada de cuanto en ella sucede es por acaso, ni producto de la fatalidad, sino obra inteligente de los ciudadanos. Nadie en ella está mirando desde la ventana el sacrificio y la sangría de los pocos. Vivo, soy partidista. Por eso odio a quien no toma partido, odio a los indiferentes.”

(A. Gramsci, febrer de 1917, La Città Futura)

Font dibuix: El Roto.

ICCAT2011: reunió de transició, amb els mateixos deutes pendents

0

Em trobo en un petit cafè de l’aeroport d’Istambul, escrivint a correcuita unes breus notes del què ha estat la reunió de la ICCAT (Comissió Internacional per a la Conservació de la Tonyina Atlàntica i espècies afins) 2011.

Degut a la complicada agenda d’aquests dies (comissions parlamentàries a Brussel·les, campanya electoral –Catalunya i Madrid-, i sessió plenària Eurocambra a Estrasburg) enguany m’he incorporat tard a la reunió. Tanmateix no podia faltar-hi, ja que precisament la setmana vinent em toca presentar a la Comissió de Pesca del PE el meu informe sobre el Reglament que regula el Pla de recuperació de la Tonyina Vermella a l’Atlàntic est i la Mediterrània, del qual en sóc ponent, i em calia estar al cas de possibles modificacions que haguessin pogut adoptar a aquesta reunió general de la ICCAT.

Finalment no ha estat el cas (de manera substancial), i la tonyina  vermella ha estat menys protagonista del què ho va ser en les dues darreres reunions (a Brasil i Paris), i del què segurament ho serà en la propera (possiblement a Uruguai o al Marroc).  Quan dic que no ha estat protagonista, però, no vull dir necessàriament que hagi millorat la situació, sinó que segueix igual de malament. Això sí, hi ha hagut alguna iniciativa interessant en quant a mecanismes de traçabilitat que, tanmateix, sinó van acompanyats de millores en la manera com es controla l’entrada d’animals a les granges (on hi ha el veritable problema) pot acabar essent una mera cortina de fum.

Segons el Dr. Sergi Tudela, de WWF, per exemple: “ICCAT’s new bluefin tuna electronic catch documentation scheme is an important and positive leap forwards in the monitoring of the fishery and protection of the species. But no matter how comprehensive and functional this mechanism, WWF is concerned that the continued absence of data on quantity and size of bluefin tuna caged in fattening farms creates a black hole and provides an easy facility for the laundering of illegal, unregulated and unreported catches of Mediterranean bluefin tuna. WWF is calling for a thorough and reliable assessment of all fish transfers to tuna fattening farms across the Mediterranean – or, in the absence of this, for the banning of tuna farming altogether in the region”.

També la situació denunciada fa uns dies per part d’algunes ONG (Greenpeace i WWF) en relació a que alguns vaixells europeus haurien estat detectats pescant en aigües líbies aprofitant-se de la situació de conflicte bèl·lic de la zona han estat presents en la discussió, sense que s’hagi adoptat cap conclusió concloent més enllà d’haver-se expressat la voluntat d’investigar el cas.

En relació a altres espècies, com el peix emperador, per exemple, s’ha adoptat el compromís de dur a terme una acurada recollida de dades per determinar la situació dels estocs i la pesqueria de manera que el 2013 es pugui establir un pla de gestió. Considero que aquesta mesura, necessària, es queda curta donada la gravetat que viu aquesta espècie, especialment maltractat al Mediterrani (Oceana fa temps que ho denuncia), i que té tots els números d’esdevenir la següent espècie icònica que simbolitzaria la debilitat dels nostres mars i oceans, després de la tonyina vermella.

Un dels temes denunciats per Greenpeace a través d’un vídeo que ha tingut una gran rebuda mundial (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/209052), el de les Fish Aggregating Devices, o FAD, ha quedat molt diluït després que diverses delegacions se’n desentenguessin (només s’han prohibit aquesta pràctica per a una zona que no és ni la meitat de la que ja estava prohibida el 1998). N’ha parlat abastament en Sebastian Losada en un apunt recent del seu bloc.

Els pocs aspectes més o menys positius de la reunió tenen a veure sobretot amb la gestió de taurons (i també aquí de manera força desigual, com assenyala la Shark Advocates International).

 

Font foto:WWF.

Abans d’obrir una llauna de tonyina, mireu això.

1

Desde ICCAT/Istambul. El vídeo que la indústria tonyinaire no vol que veiem: Abans d’obrir una llauna de tonyina mireu això, comproveu com actua l’empresa en qüestió (VIEW: Our Canned Tuna Guide to see how your brand rates), i llavors decidiu si voleu contribuir, o no, a alimentar certes pràctiques.

This footage gruesomely documents how the majority of the world’s tuna is caught – with purse seine nets and FADs (fish aggregating devices). Greenpeace is calling for an end to this destructive fishing method, which not only obliterates tuna stocks, it kills huge amounts of other marine life like sharks and rays.

Stopping the destruction

Right now we are at sea documenting and taking action against wasteful and illegal fishing activities. We’re also calling for a ban on FADs at a key fisheries meeting this December, and we’re pressuring the canned tuna industry, which props up this ocean destruction.
When you buy a can of tuna in Australia, it will most likely have been caught using harmful purse seine nets with FADs. Brands like John West – the biggest canned tuna supplier in Australia – have a responsibility to end their role in the oceans crisis.

Some brands have already taken responsibility. Safcol is the first Aussie brand to go completely FAD-free and only sell tuna caught using the sustainable method, pole and line. Greenseas has committed to rule out FADs by at least 2015, and Coles and Woolworths have now released a sustainable range. Yet the supermarket giants still refuse to rule out FADs for most of their products.

Australia remains a long way behind the UK, where the entire canned tuna industry has committed to sustainable tuna.

Help us avoid more of the gruesome destruction that takes place in the middle of the ocean and makes its way onto our supermarket shelves.

TAKE ACTION: Tell the canned tuna industry to change their tuna

VIEW: Our Canned Tuna Guide to see how your brand rates

Contra la pesca il·legal (INDNR) i ICCAT

0

Aterro a Istambul per participar en la recta final de la 22a reunió de la ICCAT (Comissió Internacional per a la Conservació de la Tonyina Atlàntica), precisament el dia que al matí hem debatut i votat, a Estrasburg, l’informe de la col·lega Lövin relatiu a la lluita contra la pesca il·legal. He participat en el debat (adjunto intervenció), i entre d’altres coses he denunciat la vergonya que suposa que empreses i armadors que han estat denunciats per practicar pesca il·legal rebin ajudes públiques de la UE o dels Estats Membres, com ha passat amb el flagrant cas de Vidal Armadores, a l’Estat espanyol. N’he parlat en apunts anteriors, com aquest: La flota industrial pesquera espanyola fortament (i criminalment) subvencionada / La flota industrial pesquera española, fuertemente (y criminalmente) subvencionada . Precisament aquesta setmana l’armador esmentat ha estat condemnat a 1 any i vuit mesos de presó, per estafa.

Stop violence against Roma / Prou violència contra el poble romaní / Basta de violencia contra el pueblo gitano

1

Stop violence against Roma / Prou violència contra el poble romaní / Basta de violencia contra el pueblo gitano

La meva intervenció en el debat d’aquest vespre, a Estrasburg, sobre Estratègia Marc de la UE per al Poble Romaní.