Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Romeva: ‘Les limitacions de partit no poden blocar l’interès de país’, entrevista a Vilaweb.cat

5

Heus ací l’entrevista que vàrem fer amb Vilawebtv.

Romeva: ‘Les limitacions de partit no poden blocar
l’interès de país’

Entrevista
amb l’eurodiputat d’ICV, Raül Romeva, que propugna una manera diferent de fer
política

A
Raül
Romeva
li queden tres anys de feina en la primera línia política; el
mes de maig passat va anunciar que no repetiria com a candidat a
eurodiputat d’ICV, per raons personals i polítiques, perquè, entre més raons,
creu en la limitació de mandats. Romeva defensa una altra manera de fer
política que permeti superar la crisi de confiança en el sistema polític,
inclòs l’europeu, que palpa de molt a prop. En parla en aquesta entrevista de
VilaWeb TV
, en què també es mostra partidari de treballar perquè els
partits catalans trobin la manera de confluir i de fer força conjuntament per
l’interès de país, tal com explica que ha provat de fer aquests últims anys ell
mateix amb Ramon Tremosa (CiU) i Oriol Junqueras (ERC) a Brussel·les.

Revolta europarlamentària contra Estrasburg!

1

En aquests moments existeix al PE una clara majoria de MEPs a favor de la campanya Una Sola Seu (és a dir, de reduir a una les seus delParlament Europeu, que lògicament hauria de ser Brussel.les). Les raons per a aquesta postura majoritària és que l’actual sistema de doble seu (i de fet triple, comptant Luxemburg on hi ha la comptabilitat), és cara (200 milions euros anuals), és contaminant (emissions de CO2 i dispendi energètic de mantenir tres setmanes al mes un gran edifici operatiu a Estrasburg, i políticament absurd (quan tota l’activitat políta té lloc a Brussel.les).

El problema, però, és que la decisió depèn dels Governs dels Estats membres, i concretament de la postura que adopti el govern francès. És per això que diversos diputats i diputades del PE hem enviat una carta al Secretari d’Estat francès per a Afers Europeus, Sr. Jean Leonetti en els següents termes:

CM. Jean Leonetti
Secrétaire d’Etat aux affaires européennes
Ministère des Affaires étrangères et européennes
37, Quai d’Orsay
75351 Paris
France

                                                                                  Brussels, 14 July 2011

Dear Secretary of State,

MEPs should have the democratic right to decide where they meet

Please accept our congratulations on your appointment as France’s new Minister for Europe. We wish you success.

There is now an Absolute Majority in the European Parliament in favour of a Single Seat. Following the vote on June 8 on the Multiannual Financial Framework, enough MEPs have now adjusted their record to achieve an absolute majority (373-285) on the paragraph pointing to “the significant savings that could be made if the European Parliament were to have a Single Seat”. This Absolute Majority -as well as the 2012/2013 calendar vote in March- fundamentally shifts the debate.

As you know, the EU Treaty requires the European Parliament to hold 12 monthly plenary sessions in Strasbourg. As a result, we meet in Strasbourg 48 days every year. From next year, this will be 45 days, following our vote to hold the two October plenary sessions during the same week to save money, time and the environment. This democratic decision of the Parliament is being contested by France before the European Court of Justice in closed proceedings.

All of the Parliament’s other activities take place in Brussels (with the exception of a part of the administration, which is based in Luxembourg). Brussels is where committee and political group meetings are held. It is where most of our staff are based. It is where the other two institutions that form the EU decision-making triangle (the Council and the Commission) are located. Over the last 50 years, Brussels has evolved into the EU’s democratic capital. It is where companies, NGOs, national, regional and local governments, industry associations and trade unions all have their offices. It is where the EU press corps has its hub, including technical facilities.

When the European Parliament started meeting in Strasbourg over 50 years ago, it was a consultative assembly with part-time Members who were not directly elected, it was purely advisory and had no powers. Today, it is on a par with the Council of Ministers when it comes to making laws and its Members are full-time legislators, directly elected by the peoples of Europe. Yet unlike national parliaments, it cannot decide when and where it wishes to meet.

Recent votes in the European Parliament as well as several surveys have shown that a majority of MEPs believe the European Parliament should have a Single Seat, in Brussels. The Dutch and UK governments have publicly backed this view. More than 1,25 million European citizens have signed an online petition to this effect.

Over time a number of parliaments have moved to reflect political reality: the US Congress moved from Philadelphia to Washington; the French Parliament moved from Versailles to Paris; and more recently, the German Parliament moved from Bonn to Berlin. We believe that in a modern Europe, the European Parliament must be able to do the same. We call on the French government to stop the political and legal posturing on this issue, and to enter into a real debate.

All we ask is that MEPs should be able to exercise their democratic rights and decide when and where to meet. In return, we are ready to help identify alternatives for the city of Strasbourg, both in institutional and in economic terms.

For Strasbourg, a better and brighter future lies ahead. The European Parliament has now far outgrown it. It would be better to find an alternative that matches its facilities and can be a more grateful guest.

Yours sincerely,

(MEPs)

 

Foto: Les dues seus parlamentàries. Font: PE.

Reforma Política Pesquera UE: és hora de ser valents! / Reforming the Common Fisheries Policy:Now is no time to be timid!

0

Avui la Comissària d’Afers Marins, Maria Damanaki, ha presentat l’esborrany del que considera que ha de ser la reforma de la Política Pesquera de la UE. Després de mesos de discutir-ne, ara tenim un text sobre el qual començar a treballar políticament al Parlament Europeu (així com als estatals, nacionals i regionals). En tant que membre de la Comissió de Pesca del PE és, sens dubte, el debat més important i determinant que viurem els propers mesos, fins el gener de 2013 (que és quan se suposa que hem de tenir ja un acord final).

De moment, adjunto una nota de premsa de reacció a la proposta de la Comissària i un petit document en què resumeixo algunes de propostes que com a grup Verds/ALE entenem que cal tenir en compte, i que marquen les línees vermelles del que serà la nostra postura en les discussions i negociacions imminents, tot plegat amb una idea troncal: ara no és el moment de ser tímids en la reforma, ans al contrari, toca ser valents i afrontar amb visió de futur i responsabilitat canvis estructurals de fons en els diversos fronts que afecten l’activitat pesquera (captura, cria, engreix, mercat, consum, etiquetatge, …).

NOTA DE PRENSA – Bruselas, 13 de julio 2011

 

Reforma de la Política Pesquera Común

La Comisión presenta una tímida propuesta que no resuelve los retos de la política pesquera de la Unión Europea.

Luego de una larga espera, la Comisión Europea ha presentado hoy una propuesta de reforma de la Política Pesquera Común. Desde Verdes/ALE creemos que la comunicación no aborda correctamente los desafíos que suponen la pesquería en la UE, fracasa notablemente al intentar implementar un mecanismo de mercado de derechos de propiedad de pesca, tratándolos como bienes privados en lugar de considerarlos un bien común. Es decir, que no garantiza el objetivo global de sostenibilidad medioambiental.

Comentando sobre la propuesta de creación de derechos de propiedad, el Vicepresidente del grupo Verdes/ALE y Eurodiputado de ICV, Raül Romeva i Rueda, remarcó:

Sin una población sana y abundante de peces, nunca habrá una industria pesquera fuerte ni comunidades pesqueras.  La mayor prioridad de cualquier política de pesca  debe ser la sostenibilidad ambiental, con instrumentos que persigan y consigan garantizar unas pesquerías sanas y sostenibles; ésta es  una condición necesaria para el desarrollo económico y social sostenible de todas las actividades relacionadas con la pesca. La Comisión Europea fracasa al continuar adoptando un enfoque que enfrenta los objetivos de trabajo y de protección de las comunidades pesqueras con la conservación de las pesquerías. Éste es un error fundamental.

La propuesta de la Comisión de establecer un mecanismo de mercado para determinar quién tiene el derecho de pesca es un gran escándalo. Otorgar derechos de pesca comerciables provocará una mayor especulación y la concentración de los derechos de pesca en las manos de quienes más pueden pagar. Todavía peor, si los permisos de pesca son distribuidos en función de  la participación histórica en la actividad pesquera, el sistema permitirá a aquellos que fueron responsables de la sobreexplotación en el pasado, continuar siéndolo en el futuro.

Las pesquerías no son un bien privado cualquiera; todo lo contrario, son un recurso natural renovable que forma parte de nuestros bienes comunes. Las personas involucradas en actividades de pesca deben demostrar que sus actividades no dañan el medio marino y que generan contribuciones significativas a las comunidades costeras, para así garantizar el verdadero derecho a pescar.

El actual sistema de descartes es totalmente ineficiente y necesitamos ponerle fin. Celebramos que a Comisión haya reconocido este hecho, pero su enfoque tímido es claramente insuficiente.  La propuesta prohíbe solo los descartes de determinadas especies de peces que son explotadas comercialmente y fracasa al intentar establecer una conexión entre la prohibición y la necesidad de mejorar las técnicas de pesca y de selección para asegurar que los peces que no se pretende pescar no sean capturados en un primer momento.

Now is no time to be timid!

Reforming the Common Fisheries Policy

 

After thirty years of the Common Fisheries Policy (CFP), fisheries in the EU are in crisis, with depleted stocks, the industry lurching from crisis to disaster and back, and the continued long-term decline of coastal communities. These trends were evident before the CFP was created in 1982 but the Policy has notably failed to redress the situation.

Today, the Commission has unveiled its proposals to reform the CFP. They include some good elements but also some dangerous ones.

 

The Objectives of the CFP

A good, effective policy needs clear, coherent, concise objectives. No policy can be successful if what it is supposed to achieve is not clear and understood by those who are to implement it. However, the CFP has never had that luxury.

The formal objective is to provide “sustainable economic, environmental and social conditions”.  To that are added a variety of other objectives, including the precautionary approach and such matters as the interests of consumers and the standard of living of those in the sector. Yet there is no prioritization among these sometimes contradictory aims.

It is claimed that the Treaties do not allow a prioritization among environmental, economic and social sustainability. What such a legalistic argument ignores is that without abundant fish stocks, there can be no fishing industry and no fishing communities. Nonetheless, Ministers have consistently chosen to prioritize short term economic objectives over the conservation of resources. The failure of the CFP to conserve either fish or jobs is thus no surprise.

The Commission’s proposal does not resolve this problem, in fact it adds more objectives, making it even more confusing.

The Greens believe that the revised CFP must specifically set environmental sustainability, based on the precautionary approach and an ecosystem approach, as a fundamental prerequisite for economic and social sustainability.

 

How Much Fish can be Safely Caught?

Ministers have routinely ignored scientific advice and set fishing quotas higher than the fish stocks could sustain, in the name of protecting jobs. The result of this approach has been depleted fish stocks and an industry struggling to survive. In recent years some progress has been made in curbing this habit by the use of management plans. For certain fish stocks, these plans establish the quotas directly, based on the status of the stock. Ministers have tended to respect these plans and consequently, some of those stocks are recovering.

The Commission is seeking to strengthen these plans in a number of ways and that must be welcomed. Fisheries is an inexact science, full of uncertainties, and the proposal recognizes that. The plans are to allow stocks to recover to levels above those capable of producing “maximum sustainable yield” (MSY), while taking into account all of the uncertainties (unreliable catch data, limited biological information, etc.) which is an important step in the right direction. Unfortunately, the proposal sets no deadline for adopting management plans.

The Greens want to be more concise and more ambitious in setting targets. Fish stocks should be maintained at levels sufficiently above those capable of producing MSY (Maximum Sustainable Yield) so that they can fulfil their role in the marine ecosystem as predators or prey, while capable of supporting higher catches and so that fisheries can be profitable without continued subsidies. Plans should be adopted to that end for all regulated species by 2015.

 

What about Discards?

The current situation, where vast quantities of fish and other species (birds, turtles, marine mammals, etc) are caught and thrown away, dead, is a scandal and people are quite rightly angry about it. The reason that so much is thrown away is that fishermen have been less interested in improving the selectivity of their fishing than in increasing the amount they catch.

The Commission is proposing to ban the discarding of certain (but not all) commercially exploited fish species. The fishermen will have to bring them back to shore. The fish will still be dead, so the reason for the partial discard ban is to encourage the fishermen to avoid catching them in the first place, since bringing them ashore will have an economic impact. Unfortunately, the proposal does not establish a specific link between the partial discard ban and improvements in fishing techniques to improve selectivity.

 

Who Should Have the Right to Fish?

This is one of the most important questions in fisheries.

The Commission is proposing to allow the market to determine who can fish, by obliging the Member States to set up a system of fishing rights (such as quotas) that can be traded or sold, which could even lead to financial speculation on quotas. Experience shows that such a system all too often leads to concentration of the right to fish in the hands of those with the deepest pockets, since they can afford to pay the highest prices.

If fishing permits are granted based on historical participation in the fishery, with those who have had larger catches receiving the largest share of the quota, this will simply allow those who have been responsible for over-fishing in the past to continue fishing in the future.

This is doubtless the most controversial part of the Commission’s proposal.

But fish stocks are not commodities, they are natural, renewable common/public resources and the right to exploit them should be conditional upon fishing in an environmentally and socially responsible manner. Those involved in fishing activities should be required to demonstrate that their activities do not damage the marine environment and that they make significant contributions to coastal fishing communities. Member States should use such criteria when they allocate the right to fish, a possibility which exists in the proposal.

 

The Fishing Fleets

That the EU’s fishing fleets are too large and powerful for the fish that are available to be caught is not much disputed, even if most fishermen think that it is the fleets of other fishermen that should be reduced. Much of the excess fishing capacity is due to generous subsidies over a period of decades. It is the most serious problem that the CFP must deal with for it leads to irresistible political pressure to set quotas too high and therefore unsustainable and/or illegal fishing.

Twenty years of programmes aiming to reduce this capacity have largely failed. The Commission, in its proposal, is abandoning its earlier approach of attempting to regulate the fishing fleets by requiring reductions in fleet size. Rather, it makes the simple assumption that market forces, via the tradeable fishing rights, will accomplish the necessary reductions of the fleets. The market is supposed to reduce them to the appropriate size, but nothing is provided to ensure that only the appropriate types of fishing vessels remain.

Instead, fleet reductions need to be planned and regulated, in accordance with analyses on what resources are available to be caught, with the first steps being the elimination of the most environmentally destructive fishing vessels and gears.

 

Regionalization of the CFP

One of the major goals of the reform has always been to establish a policy that is less centralized, less dependent on detailed decisions taken in Brussels, so as to allow more opportunity for local and regional involvement in fisheries management. Such a shift in decision-making would need extremely clear language on who is responsible for what – the Council and the parliament, the Member States, or more local bodies The Commission’s proposal as written does not provide such clarity.

 

The External Dimension of the CFP

The EU fleets operate worldwide with 28% of the fish caught by European fishing boats taken outside EU waters (20% in international waters, and 8% under agreements with non-EU countries. The EU is also the world’s largest importer of fish products (over 60% of fish consumed in the EU). The EU has a special obligation to establish and respect high standards in the international arena.

The Commission has, for the first time, included provisions in the basic regulation concerning the external dimension of the CFP. What is proposed is positive as far as it goes, specifying what the EU should be aiming for in its bilateral fisheries agreements – abundant fish stocks, promotion of good governance in other countries. However, it provides no means of ensuring that EU vessels operating in waters of countries with no EU bilateral agreement shall meet the same standards.

 

Conclusions

The CFP has been blamed for many problems, but it must be remembered that it results from a political compromise by Ministers. Full and proper implementation of the current CFP would have prevented much of the current crisis faced by both fish and the fishing sector. Member States have signally failed in the past to implement what they have agreed. This reform, and its implementation, will show whether they truly wish to have a sustainable fishery in Europe or whether they want to continue the downward spiral.

 

Foto: La Comissària Damanaki durant la roda de premsa a la Comissió. Font: Romeva (via iPhone)

L’acord de lliure comerç UE-Marroc no compta amb l’aval del PE

11

En una votació que ha tingut lloc encara no fa una hora, el Comitè d’Agricultura del Parlament Europeu ha decidit per àmplia majoria manifestar-se en contra de la ratificació dels tractats de lliure comerç en productes agrícoles i pesquers entre la Unió Europea i el Regne del Marroc (24 vots a favor del rebuig, per només 14 en contra).

Els acords negociats per la Comissió Europea i les autoritats marroquines suposen continuar amb la lògica d’una agricultura liberal, globalitzada i especialitzada que afavoreix els interessos de grans grups a costa dels agricultors.

Molts inversors europeus, anticipant-se a aquesta obertura, ja han traslladat la seva producció al Marroc.Tenen l’esperança que podran exportar fruites i verdures a preus inferiors als costos de producció dels productors europeus. A Espanya, la crisi de confiança causada pel bacteri E. Coli ha ennuvolat els productors de curt i mitjà termini. L’arribada de milers de tones addicionals de tomàquets, melons, maduixes o cítrics pot conduir a més fallides.

Aquest acord, a més, tindrà unes conseqüències ben negatives en l’agricultura familiar marroquina,  que haurá de fer front a una afluència massiva d’aliments bàsics com és la carn o els cereals. L’afluència de les importacions d’aliments processats, lliures d’impostos (excepte la pasta), hipotecarà la creació d’una indústria local d’aliments.

Després de la votació, José Bové, ponent d’aquest informe per a la Comissió INTA i vicepresident de la Comissió AGRI, i Raül Romeva i Rueda, ponent responsable per la seva banda per a aquest assumpte a la Comissió de Pesca i Afers Marins (PECH) i Vicepresident de Verds/ALE, han expressat el següent:

“Aquest acord es va negociar en la major de les opacitats per part dels serveis de la Comissió Europea i el Regne del Marroc. El considerem totalment desequilibrat, i lamentem que bàsicament serveixi als interessos de les grans empreses de l’agroindústria, deixant de banda als petits productors, ja siguin marroquís o europeus.

El vot del Comitè d’Agricultura del Parlament Europeu és un senyal important per a les Comissions de Comerç Internacional (INTA) i de PEsca i Afers marins (PECH) del Parlament Europeu, les quals hauran de votar en poques setmanes.

Així mateix, és un primer pas cap a la reobertura d’unes negociacions més justes que tinguin en compte els interessos socioeconòmics de la majoria. Els acords comercials han de ser instruments per a corregir les desigualtats, i no per servir els interessos dels més privilegiats.

Cal invertir temps i recursos a construir un espai de comerç basat en l’equitat entre les dues ribes mediterrànies. Només d’aquesta manera podrem contribuir a enfortir el desenvolupament democràtic essencial per a la creació d’una zona d’estabilitat i cooperació “.

Foto: tomàquets marroquís. Font: Le Soir (du Marroc)

Sant tornem’hi: sobre titulars i realitat (o quan els arbres no ens deixen veure el bosc)

0

No és el primer cop, i em temo que no serà el darrer.
Massa sovint la deriva periodística actual ens porta a caure en una preocupant
obsessió per aconseguir bons titulars, fins i tot encara que això signifiqui
tergiversar la realitat. I el problema és que en una societat tant
interconnectada com l’actual, aquest pecat original pot acabar contaminant tota
la xarxa. És el que ha passat amb el tema de l’etiquetatge.

Anem a pams: algú sap de què va aquest Reglament?
Difícil saber-ho, esclar, quan els mitjans no en parlen.

Per a informació de qui ho vulgui saber, aquest Reglament
comportarà una millora substancial en el contingut de la informació que rebem
els consumidors i consumidores:

  1. La
    legislació s’aplicarà a tots els productes que arribin al consumidor final,
    encara que la major part de les noves disposicions afecten al menjar envasada. Els aliments de fabricació artesanal i no
    envasats quedaran exclosos del reglament, llevat de les normes sobre indicació
    d’al·lergogens
    . El menjar venut per
    particulars, per exemple en fires locals, també quedarà exclosa de les noves
    normes d’etiquetatge
    . ATENCIÓ, PER QUÈ AIXÒ ÉS EL QUE AFECTA A LA MAJORIA
    DE PRODUCTES ETIQUETATS EXCLUSIVAMENT EN CATALÀ, QUE, PER TANT, QUEDEN EXCLOSOS
    DE LA DIRECTIVA.
  2. D’acord
    amb les noves normes, els envasos dels aliments hauran d’incloure informació
    clara i llegible sobre les calories i la quantitat de greixos, greixos
    saturats, carbohidrats, sucres, proteïnes i sal dels productes. Aquestes quantitats
    figuraran en 100 g, 100 ml o en porcions.
  3. Els
    consumidors podran identificar més fàcilment els productes que continguin
    substàncies al·lergògenes, ja que aquestes hauran d’aparèixer destacades en la
    llista d’ingredients. (és important saber que la majoria dels
    incidents de lèrgia alimentària tenen el seu origen en aliments no envasats. Per posar fi a
    aquesta situació, el nou reglament estableix que la presència de substàncies
    al·lergògenes també haurà d’indicar en els aliments no envasats.
  4. A
    iniciativa del Parlament, la nova legislació obligarà a especificar l’origen de
    la carn fresca de porc, ovella, cabra i au. La Comissió haurà d’introduir normes
    per a desplegar aquesta disposició en un termini de dos anys. La Comissió
    estudiarà la viabilitat i els costos d’estendre l’etiquetatge d’origen a altres
    categories d’aliments, per exemple, la carn utilitzada com a ingredient, la
    llet o els aliments no elaborats.
  5. Les noves normes
    garantiran que la indústria no indueix a error al consumidor al suggerir,
    mitjançant l’aparença, la descripció o representacions pictòriques, la
    presència d’un determinat aliment o ingredient, quan heu estat substituït per
    una altra substància diferent.
  6. Tots
    els aliments similars a altres productes però fabricats amb diferents
    ingredients, com els productes d’origen vegetal semblants al formatge (els
    anomenats ‘aliments d’imitació’) seran més fàcilment identificables. Quan un
    ingredient comú en un aliment hagi estat substituït per un altre, haurà d’estar
    indicat a la part davantera de l’envàs en lletra gran i al costat de la marca.
  7. Abans
    de legislar sobre l’obligació d’indicar el contingut de greixos trans en els
    aliments, la Comissió presentarà un informe en un termini de tres anys sobre la
    presència d’aquestes substàncies en els productes consumits a la UE .
  8. L’ús de tècniques de
    sacrifici sense atordiment no haurà de ser indicat en les etiquetes. No obstant això, la Comissió Europea tindrà en compte
    aquesta qüestió en el marc de la futura estratègia sobre benestar animal
    (l’estratègia actual cobreix el període 2007-2013).

A tot això és al que vaig votar que Sí. I crec que era la
meva obligació com a representant dels ciutadans i defensor dels interessos
dels consumidors i consumidores catalans. I reitero un cop més, en aquest articulat no hi entrava el règim lingüístic.

 

ETIQUETATGE EN
CATALÀ

 

La mala noticia és que, tal i com va reconèixer el comissari Dalli: “el paquet
acordat no canvia les regles pel que fa al règim lingüístic de l’etiquetatge”,
un règim lingüístic que actualment preveu, que si un Estat vol, pot establir
una norma interna que obligui a etiquetar en una (o més) llengües oficials de
la UE.

Davant aquesta
situació, els eurodiputats catalans Tremosa,
Junqueras i Romeva
vàrem impulsar una iniciativa de darrera hora per
intentar modificar l’article 15.2 del règim lingüístic de l’etiquetatge. A més
a més vàrem comptar amb el suport de 37 eurodiputats entre els quals cal
remarcar Santiago Fisas, Raimon Obiols i Maria Badia.

L’article 15.2 diu
literalment:

“Within their own territory, the membre States in which a food is marketed
may stipulate that the particulars shall be given in one or more languages from among the official languages of the Union“.
La nostra esmena només volia eliminar les paraules marcades amb negreta, però no se’ns va permetre ni tan sols votar-la.

En altres paraules, allò que va passar és que el règim lingüístic, que no vàrem votar, es quedava com està ara, és a dir, malament, però això no té res a veure amb la votació de dimecres i que tants titulars erronis ha provocat.

En qualsevol cas, cada cop que s’ha discutit al Comité de Medi Ambient del
Parlament Europeu, els grups popular i socialista s’hi han oposat i per tant,
al trobar-se el procés en segona lectura, no era possible admetre a tràmit
modificacions que no haguessin estat aprovades amb anterioritat pel Comité.

Aquesta situació, juntament amb la recent negativa del govern espanyol a
donar suport a la plena oficialitat del català a Europa, tot aprofitant
l’entrada de Croàcia, fa que cada
dia més i més catalans tinguin incentius racionals creixents a demanar un Estat
propi, atesa la inflexibilitat amb que els estats membres tracten les
realitats nacionals europees que no disposen d’un estat
.

 

CONCLUSIONS

 

  1. Quan alguns mitjans diuen que només
    Tremosa va votar en contra que s’obri la porta a impedir l’etiquetatge en
    català perquè va votar contra el Reglament (i que Junqueras es va abstenir
    mentre que els altres MEPS Catalans vàrem votar en contra) simplement
    s’equivoquen. És més, indueixen a l’error d’altres persones com en Salvador Cardús, entre d’altres, que
    basant-se en aquesta informació escriu un article partint de premises
    errònies (Per europeisme,
    ara.cat).  I la raó és que,
    malauradament, no se’ns va donar l’opció de votar la qüestió lingüística.
    Repeteixo que l’únic que vàrem votar són alguns articles relatius a la millora
    de la informació que s’ha de posar a les etiquetes. De fet, cal dir que molts dels mitjans que van donar aquest titular, ja l’han corregit explicant correctament la situació (és el cas de l’ACN, per exemple).
  2. Quan alguns mitjans acusen al PE, i per
    extensió a Europa, d’un suposada croada contra el català, també s’equivoquen,
    bàsicament per què aquest és un afer que els Estats, gelosos de la seva
    sobirania, es guarden per a ells. El problema, per tant, no és Brussel·les/Estrasburg
    (seus del PE) o Europa en genèric, sinó les capitals (i en el nostre cas, esclar, el govern de l’Estat, a Madrid).
  3. On sí l’encerten és a l’hora d’advertir
    que cal estar amatents d’aquesta mena de qüestions abans, especialment davant
    dels continuats esforços demostrats pels governs, i especialment l’espanyol,
    per segar sense pietat drets i competències que no els pertoquen. En altres paraules, cal vigilar el procés ascendent de l’el·laboració de normatives europees, i no esperar només a reaccionar quan ja és massa tard, per lamentar-se després. I aquí
    apel·lo, un cop més, a la necessitat que la Generalitat i el Parlament de
    Catalunya, (en virtut de l’aplicació del principi de subsidiarietat previst pel
    Tractat de Lisboa), dediquin molts més esforços i recursos a vigilar la seva
    parcel·la, la del Consell, ja que si tot es deixa en mans del que puguem fer
    els eurodiputats Catalans a Brussel.les/Estrasburg, molt em temo que sempre
    arribarem tard.

 

NOTA FINAL

 

Permeteu-me una
darrera reflexió. Tot això que acabo d’explicar ho sabien perfectament un grup
de periodistes que van venir a Estrasburg precisament dimecres. Em consta que
molts d’ells van voler fer una peça explicant’ho de manera correcta. Alguns ho
van aconseguir, d’altres es van trobar que des de les redaccions (desconeixedores
de la realitat legislativa europea) els van impedir parlar del bosc, per centrar-se en els arbres.
Segurament era una pena que la realitat els espatllés un magnífic titular,
encara que aquest fos equivocat.

Com a lector i
consumidor, però, em preocupa que no se m’hagi informat correctament d’un afer
tan important i que se m’hagi induït a pensar que els problemes i els
responsables són uns, quan en realitat són uns altres.

El problema per a
Catalunya, no ho oblidem, no és Europa sinó els Estats, i concretament el
govern de Madrid. És cap allà cap on hem de mirar. Compte, per tant, per què si errem
el tret, ens podem acabar disparant al nostre propi peu, i això sí que resultaria
força galdós.

 

Font foto: Martin Ricket. PA Wire.

Srebrenica sempre al cor: ‘Never again’

41

Duc Srebrenica al cor, avui, i cada dia. Ara fa 16 anys estava preparant-me per marxar a viure i treballar un any per a la UNESCO, a Sarajevo, durant la guerra a Bòsnia. Aquell estiu la massacre de Srebrenica ens va deixar a tothom garratibats. No s’ha fet justícia, encara. Per això cal, ara i sempre, recordar. Aquesta flor que duc a l’americana l’ha fet, a mà, l’associació ‘Gracanicke kere’, i ha estat adoptada com a símbol per part de l’Associació de Mares de Srebrenica. És una petita, però potent, mostra de solidaritat amb les víctimes d’aquella barbàrie.

Els onze pètals simbolitzen la data de l’11 de juliol de 1995, quan les forces serbobosnianes van executar més de 8000 bosniacs. El color blanc simbolitza la innocència, mentre que el verd en el mig és el tradicional color que expressa l’esperança i la reconciliació.

L’any 2009 el PE vàrem adoptar una resolució sobre el Genocidi d’Srebrenica, i des de llavors l’11 de juliol ha esdevingut el dia en què es commemora aquesta lamentable efemèride.

Ara, i sempre, Srebrenica al cor. Ara, i sempre, NEVER AGAIN.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Prioritat: salvar els Bancs… d’aliments.

0

 

Aquesta és la
reflexió que he fet aquest matí, al ple d’Estrasburg, en el marc del debat
sobre la necessitat de crear un fons alternatiu de 500 milions per proporcionar
aliments a les persones més necessitades de la UE. És la nostra reacció a la
sentència del Tribunal de Justicia de la UE que el passat 13 d’abril, a
instàncies d’Alemanya i Suècia, en relació al Programa de Distribució
d’aliments a les persones més necessitades (PEAD).

Intervención de Raül
Romeva sobre Banco de Alimentos, Estrasburgo, 07.07.11


Estos
últimos dias he recibido mensajes de apuro de numerosos bancos que están al
borde de la quiebra. Pero estos bancos no especulan, no hacen dinero, no
invierten en guerras. Estos bancos, los bancos de alimentos, ayudan a que 13
millones de personas puedan, simplemente, comer.

Seria
indignante. De hecho lo es ya, que Europa, sea capaz de mobilizarse
rapidamente para salvar a banqueros y financieros, y en cambio no podamos
garantizar la supervivencia de un Programa de supervivencia básico. Es indignante e inasumible que nosotros, como parlamentarios y parlamentarias, no debemos permitir.

Espero que
durante esta presidencia polonesa que justo empieza se concrete el Reglamento
que establezca un Nuevo Programa de Distribución de Alimentos más estable, que
no esté sujeto exclusivamente a los excedentes agrarios disponibles y que pueda
seguir ofreciendo su ayuda, la de la UE, a las personas que más lo necesitan.

NdP conjunta dels eurodiputats Tremosa, Junqueras i Romeva sobre els efectes per al català del Reglament d’etiquetatge europea

4


Notícia segons TV3: http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3610910

Ramon Tremosa, Oriol Junqueras i Raül Romeva lamenten que el futur de l’etiquetatge en català quedi en mans del govern espanyol 

Avui, en el si del debat sobre l’etiquetatge alimentari, el comissari Dalli ha comparegut davant el plenari del Parlament Europeu i ha respost a la intervenció de l’eurodiputat Tremosa sobre l’ús del català per dir que: “el paquet acordat no canvia les regles pel que fa al règim lingüístic de l’etiquetatge.”

A més a més, en un correu electònic enviat pel secretariat de la Direcció General de Salut de la Comissió Europea el passat dia 4 de Juliol a l’eurodiputat Tremosa, es deixa clar que: “la provisió 15.1 no exclou l’etiquetatge d’aliments exclusiva en una llengua minoritària o regional, sempre és clar que l’idioma sigui entès pels consumidors allà on el producte sigui comercialitzat”.

La posició de la UE és doncs de no-alteració del regim lingüístic. Amb tot, l’esmentada resposta diu que: “així mateix, si un Estat Membre fa ús de l’article 15.2 i requereix l’ús d’una llengua oficial de la UE en les etiquetes, l’ús exclusiu d’una altra llengua no seria possible.”

D’aquesta manera doncs, futurs governs espanyols poden utilitzar aquest article 15.2 per prohibir el català com a llengua única en l’etiquetatge.

Història:

La proposta de la Comissió va ser feta pública per primer cop al gener de l’any 2008, en l’anterior legislatura del Parlament Europeu, però degut a la seva complexitat va ser post-posada la votació. L’any 2009 es va reobrir el debat amb els nous eurodiputats i després de mesos de treball en el si del Parlament, el març del 2010 el comité de Medi Ambient, Sanitat i Seguretat Alimentària va adoptar una posició en primera lectura, que posteriorment va ser aprovada en plenari al mes de Juny del mateix any.

Posteriorment, al desembre de 2010 el Consell va trobar un principi d’acord que va ratificar al mes de març de 2011. Es va entrar en un procés de segona lectura, en què el comité de Medi Ambient primer va prendre una nova posició tenint en compte l’acord del Consell i posteriorment el Parlament i els Estats han negociat el redactat final de l’acord que s’aprovarà demà.

En tot aquest temps però, el govern espanyol no ha pressionat la resta d’Estats Membres per aconseguir que el català es pogués fer servir en l’etiquetatge alimentari de la mateixa manera que les altres llengües de la Unió. Tampoc els dos grans grups de la cambra, els populars i els socialistes, han permès que cap esmena amb la intenció de modificar l’article 15.2 del Reglament (per tal de permetre l’ús de llengües no-oficials a la UE), com ara el català, tingués possibilitat de ser aprovat en el si del Parlament.

Esmena 137:

Davant aquesta situació, hi ha hagut una iniciativa de darrera hora liderada pels eurodiputats catalans Tremosa, Junqueras i Romeva per intentar modificar l’article 15.2, amb el suport de 37 eurodiputats entre els quals cal remarcar Santiago Fisas, Raimon Obiols i Maria Badia. L’article 15.2 diu literalment:

“Within their own territory, the membre States in which a food is marketed may stipulate that the particulars shall be given in one or more languages from among the official languages of the Union“. La nostra esmena només volia eliminar les paraules marcades amb negreta.

Així doncs, malgrat que la intenció de l’esmena és permetre l’ús normal del català en l’etiquetatge, sembla ser que finalment no serà possible la seva votació en plenari: cada cop que s’ha discutit al Comité de Medi Ambient del Parlament Europeu, els grups popular i socialista s’hi han oposat i per tant, al trobar-se el procés en segona lectura, no és possible admetre a tràmit modificacions que no haguin estat aprovades amb anterioritat pel Comité.

Aquesta situació, juntament amb la recent negativa del govern espanyol a donar suport a la plena oficialitat del català a Europa, tot aprofitant l’entrada de Croàcia, fa que cada dia més i més catalans tinguin incentius racionals creixents a demanar un Estat propi, atesa la inflexibilitat amb que els estats membres tracten les realitats nacionals europees que no disposen d’un estat.

 

 

Foto: etiquetatge només en català. Font: desconeguda

El PE aposta per les quotes per augmentar la presència femenina en els òrgans de direcció

6

Amb la confiança que la crucial votació d’avui al Parlament Europeu sobre la necessitat/possibilitat d’augmentar la presència femenina en els equips de direcció del món empresarial no passi desapercebuda, faig pública la nota de premsa que hem presentat conjuntament la meva col.lega dels Groenlinks, Marije Cornelissen i jo mateix sobre el massa sovint pol.lèmic (i en canvi tan necessari) assumpte de les quotes.

Women in business
EP calls for increased share of women on company boards or mandatory EU quotas

The European Parliament today adopted a report on women in business, calling on businesses to increase the number of women in leading positions or face EU quotas. After the vote, Green MEP Marije Cornelissensaid:

“The current situation where only 12% of board members and 3% of CEO’s of big companies are women is unacceptable. Business leadership cannot be the domain of old boys clubs. Our message is clear: if business is unable to increase the number of women on boards significantly by next year, they should face quotas. Quotas work, as the case of Norwaydemonstrates, where the introduction of a 40% quota for women on boards has proved effective.” 

Green MEP Raül Romevaadded:

“The EP has sent a clear message to businesses and member state governments on the need to increase the share of women in leading positions. MEPs have called on the Commission to come forward with a legislative proposal on women in business leadership by 2012 with binding targets and quota in case steps taken by companies and Member States do not work. If business believes in self-regulation, they will have to hurry up and prove that it is effective.”

Foto: Franziska Brantner, una col.lega eurodiputada dels Verds Alemanys, disfressada d’home durant el debat el debat sobre les quotes de fa uns mesos.

OGM/PE: Pas endavant per tal que Estats/regions puguin prohibir el cultiu d’Organismes Genèticament Modificats

1

El Parlament Europeu hem votat avui majoritàriament a favor una nova proposta legislativa de la UE que dóna als Estats membres el dret de decidir si s’ha de prohibir el cultiu d’OGM (Organismes Genèticament Modificats) al seu territori. Com a Verds/ALE estàvem especialment preocupats amb la proposta inicial que provenia de la Comissió Europea, però amb el vot d’avui al PE hem aconseguit evitar que prosperessin algunes esmenes de l’ala més conservadora i pro-transgènics de l’Eurocambra, així com corregir alguns aspectes problemàtics. En concret, amb aquesta mesura garantim que els estats que vulguin prohibir el cultiu d’OGM comptin amb una base legal europea sòlida i creïble per poder-ho fer.

Personalment considero que una moratòria a escala europea seria la millor de les maneres per respondre al clam majoritari de la ciutadania europea contrari als cultius transgènics, però almenys aquesta votació d’avui atorga una major cobertura legal a aquells estats o regions que optin per prohibir-ne el cultiu i esdevé, per tant, un pas endavant significatiu. En concret, un cultiu transgènic podria ser prohibit en base a criteris ambientals -com per exemple la protecció de la biodiversitat- o si existís un manca d’informació substancial sobre l’impacte de cultivar llavors transgèniques.

Existeix un veritable problema de contaminació amb llavors transgèniques, fins i tot a escala transfronterera. És per aixó que saludem el fet que a partir d’ara existeixin mesures obligatòries contra aquesta mena de contaminació. Aquells estats que no disposin encara d’aquestes mesures les hauran d’adoptar.

Així mateix, una majoria de col·legues europarlamentaris han donat suport a una de les propostes que hem presentat els Verds/ALE en els entit de demanar als Estats membre que estableixin mesures de responsabilitat que facin que sigui el contaminador qui pagui pels danys causats en cultivar o col·locar al mercat llavors transgèniques.

Foto: Diverses organitzacions han posat de manifest que la coexistència entre cultius transgènics i no transgènics és impossible. Font: Greenpeace.

Sonet per un 4 de 8 èpic (Gausacs, 3 de juliol de 2011)

0

Sonet per un 4 de 8 èpic

Tot a punt per la Diada
que els Gausacs volem icònica.
La tensió esdevé crònica.
Concentrada la mirada.

Als baixos falcant l’entrada
els seguim la pinya harmònica.
Segons i terços, la tònica,
quarts i quints, bona pujada.

Dosos col.locats, i a punt,
i ara, la canalla amunt!
Carregat! Ja fa l’aleta!

Vinga, baixa, enxaneta!
Terços fora! Crits i esclat!
És un vuit descarregat!

 

Raül Romeva i Rueda
3 juliol 2011
Festa major Sant Cugat, amb motiu del p
rimer 4de8 descarregat dels Gausacs.

Raül Romeva: l’entrevista #163 de 365d365e.com

0

RAÜL
ROMEVA i RUEDA

“Sempre
he estat un europeista crític però convençut”

Dilluns va de l’aeroport de Barcelona
al despatx i, al vespre, a l’apartament de Brussel·les o l’hotel d’Estrasburg.
Quan és allà, l’eurodiputat per Iniciativa per Catalunya Verds, Raül Romeva,
es centra en la feina. Els dijous torna a l’aeroport, aquesta vegada el de
Brussel·les, per fer el viatge de retorn i volar cap a casa. Els divendres, i
molts caps de setmana, a l’eurodiputat Raül Romeva li toca fer feina de despatx
a Barcelona: veure’s amb gent o visitar territori. Explica que, quan és a
Bèlgica o el nord de França, procura parlar tan sovint com pot, a poder ser
cada dia, amb el seus fills, una noia i un noi, via Skype. I és que
l’eurodiputat Raül Romeva és un dels màxim exponents de polític 2.0, connectat
constantment a les xarxes socials. A Brussel·les, la seva màxima distracció als
vespres és la lectura i alguna pel·lícula a l’ordinador. Darrerament, però, ha
trobat una nova afició. “Últimament he estat força distret escrivint una
novel·la, que espero que aviat pugui trobar editor i de la que ja n’estic fent
una segona part. Confesso que m’ha apassionat aquesta incursió en la ficció.
Tant que ja tinc més projectes en aquest sentit. Qui sap, potser algun dia tinc
prou temps per poder-los concretar”
.

Quan
eres petit, què volies ser de gran?

Primer volia ser capità de barco, després vaig matisar i em conformava amb ser
tripulant del Calypso, el vaixell de Cousteau.

Però
ets mariner de terra endins. No només ets de Caldes de Montbui, sinó que en
realitat vas néixer a Madrid.

Coses de la vida. El meu pare hi donava classes. Però hi vaig viure molt poc i
als quatre anys ja tornàvem a ser a Barcelona. De fet, no en tinc cap record,
d’aquella època.

Els
nois i noies que volen ser futbolistes tenen els seus mites, els que volen ser
músics també, però els polítics… També teniu herois?

A la meva habitació hi tenia fotos de Martin Luther King, Malcolm X, Gandhi,
Cousteau, el Rainbow Warrior i, en la vessant esportiva, sobretot de nedadors.
Vaig estar molts anys fent quilòmetres i quilòmetres a l’aigua. El meu mite
llavors era en Sergi López, medallista de bronze a les Olimpíades de Seül.
Somniava ser com ell, fins que els tendons em van dir prou, i ho vaig haver de
deixar per concentrar-me en els estudis de Ciències Econòmiques.

La
política formava part del menú diari, a casa teva?

Sí, vinc de família polititzada encara que jo vaig començar militant en
moviments socials. Era objector de consciència, i de la mà d’en Pepe Beunza,
primer, i en Vicenç Fisas, després, vaig entrar en els grups pacifistes. Un
dia, en Vicenç Fisas va venir a fer una conferència sobre pau al meu institut
de Caldes de Montbui, i vaig decidir que, en realitat, allò que volia ser era
Investigador per la Pau. La meva prioritat ha estat sempre el treball per la pau,
el desenvolupament, el desarmament i els Drets Humans. La política no és més
que un instrument per assolir aquests objectius.

I,
per què et vas fer militant d’Iniciativa?

A Caldes de Montbui, un amic dels meus pares i d’en Pepe Beunza, Alfons Garcia,
llavors regidor d’ICV, em va convidar a formar part de les llistes municipals,
com a independent. Allà vaig conèixer altra gent amb inquietuds similars. Quan
es va crear Iniciativa vaig entendre que allà hi cabia gent que no fóssim
comunistes, però que tinguéssim sensibilitat social, i vaig començar a
col·laborar-hi. És en aquesta època que vaig conèixer Joan Herrera.

Quan
vas decidir dedicar, si no la teva vida, sí part d’ella a la política?

Per casualitat. Al 2003, quan treballava d’Investigador a l’Escola de Cultura
de la Pau de la UAB. Portava deu anys a la Universitat, havia acabat la tesi
Doctoral sobre Rehabilitació Postbèl·lica a Bòsnia i Hercegovina, i tenia ganes
de fer un canvi, de tocar terreny un altre cop. Abans ja havia treballat de
consultor de la UNESCO i per la OSCE a Bòsnia, i tenia ganes de tornar a voltar
món. Va ser en aquest impàs quan Joan Saura i Antoni Gutiérrez Díaz em van
proposar encapçalar la llista d’ICV al Parlament Europeu. Diguem que la
proposta va arribar en un moment en què tenia una gran predisposició a fer un
canvi personal i professional significatiu.

Amb
vint-i-tres anys ja vas ser candidat al Palament Europeu per ICV. D’això se’n
diu ser precoç!

No exagerem!

No
ho dic jo, és la teva biografia.

Sí que és cert que vaig anar a la llista que llavors encapçalava Antoni
Gutiérrez Díaz, però perquè ens en tocava a dos de Joves amb Iniciativa, i jo
era un dels qui més o menys treballava en temes europeus. De fet, participava
força en l’anomenat Àmbit Europa. Sempre he estat un europeista crític, però
convençut.

També
has estat candidat per ICV a les municipals de Caldes de Montbui, a les
eleccions al parlament català i a les estatals. És el polític qui tria el seu
destí o el la política i el partit qui tria el destí del polític?

En tots aquests casos he estat candidat per omplir, i en les llistes he anat en
llocs més aviat simbòlics. Era només una manera de mostrar el meu suport a una
candidatura o a un candidat concret, ja que la meva activitat principal era en
altres àmbits: universitat, moviments socials, ONG…

Europa,
doncs, és la teva prioritat política.

Sempre he cregut que la construcció europea és un èxit en ella mateixa,
altament millorable, esclar, però força reeixit, de superar una guerra. La pau
es comença a construir quan hi ha més interès en no fer la guerra que en
fer-la. Tanmateix, constato amb preocupació que aquesta idea originària s’està
pervertint per culpa dels lideratges actuals, que busquen que la Unió Europea
sigui més una gran superpotència mundial a l’estil clàssic:
político-econòmico-militar, que no pas un exemple i un model de convivència,
dins i fora de les seves fronteres.

Ets
conscient que els ciutadans no tenim gaire clar què feu els eurodiputats?

Malauradament, ho tinc tan clar que de seguida que vaig començar a treballar al
Parlament Europeu em vaig proposar dos objectius: que quan acabés el meu mandat
ningú pogués dir que no sabia què hi havia fet durant aquest temps al Parlament
Europeu, i per això vaig començar a fer el meu bloc amb anotacions gairebé
diàries; i que ningú pogués dir que no havia suat la samarreta. D’ací la meva
obsessió per fer tanta feina com pugui, i a més fer-la tan visible com sigui
possible. Sóc conscient que tan important és fer la feina com facilitar que la
gent la conegui.

Com ens afecten als ciutadans les decisions que es prenen al Parlament
Europeu?

Del tot. El 80% de les lleis que s’apliquen als estats o a realitats nacionals
com Catalunya són directives o reglaments europeus que prèviament hem debatut i
aprovat a escala europea. Tanmateix, el Parlament Europeu té encara dos
dèficits importants: no té capacitat per iniciar processos legislatius, ja que
aquest se’l reserva la Comissió Europea; i decideix conjuntament amb el Consell
de la Unió, és a dir, els governs. Tot plegat alimenta aquesta imatge tan
nefasta del dèficit democràtic europeu que alguns denunciem de fa anys.
Treballo cada dia per canviar això.

Quines
decisions del Parlament Europeu haurien d’estar per sobre de la política dels
estats?

Sóc dels qui pensa que el problema de la UE avui són, precisament, els estats,
o més ben dit els governs dels estats. Aquests haurien de cedir sobirania cap
amunt en temes com immigració, política exterior, política monetària o política
fiscal, però també cap avall, cap a nacions i regions amb capacitat
legislativa, com Catalunya, on, aplicant el principi de subsidiarietat, seria
molt més eficient gestionar determinades qüestions. El problema, però, no és
només de polítiques, sinó de majories i de competències. Un exemple: no té cap
sentit tenir una moneda i vint-i-set polítiques fiscals. Com també és absurd
tenir vint-i-set polítiques de defensa que ens costen un ull de la cara i, a
més, són del tot ineficients.

Per
què al Parlament Europeu no podem votar un candidat alemany o francès, si les
seves idees o plantejaments ens agraden més que les d’un polític local? No és
un contrasentit que a Europa escollim els nostres representants
territorialment?

Aquest és un dels elements que cal corregir. Alguns fa temps que defensem que
hi hagi una evolució en dues direccions. D’una banda, una part dels membres del
Parlament Europeu haurien de sortir de llistes europees, amb programes pensats
en clau europea. I l’altra hauria de ser poder ser elegit en circumscripcions
més petites com podrien ser, per exemple, Catalunya o els Països Catalans.
Estem procurant guanyar suports per aquestes dues propostes dins el Parlament
Europeu i espero que les podrem materialitzar de cara a les properes eleccions.

Quines
són les problemàtiques que, a nivell continental, més et preocupen actualment?

Avui dia, els problemes continentals són els mateixos que els mundials i els
locals o nacionals. I tots ells es poden reduir en l’anomenada crisi multidimensional:
econòmica, ecològica, social, institucional i democràtica.

Amb
la crisi econòmica està en perill l’actual model europeu? Hi ha països que
sembla que li estan començant a trobar certs inconvenients a l’euro.

El problema no és l’euro com a tal, sinó l’excés d’intergovernamentalisme.
Massa sovint els governs dels estats prioritzen els seus interessos en un
càlcul electoralista perillós, enlloc d’afrontar solucions europees que
beneficiarien el conjunt dels ciutadans i ciutadanes europees. Manquen
lideratges amb visió global i de llarga volada, i en canvi hi ha massa obsessió
pel curt termini i per la capelleta estatal respectiva.

I
el cas de Grècia? Hi ha veus que comencen a especular amb la seva sortida de la
zona euro.

El futur de Grècia el veig negre, però el més greu és que se li està exigint
que faci uns esforços que tots sabem que són impossibles. Cap dels governs que
li exigeixen que prengui les mesures de contenció que se li reclamen a
Papandreu ho podria fer al seu país. És evident que hi ha hagut males
pràctiques en la gestió dels comptes grecs, corrupteles de tota mena i
moviments especulatius. Però en gran part els responsables de l’endeutament
grec són els països que li han deixat diners, com Alemanya i França, per tal
que Grècia li pogués comprar a aquests països avions o submarins militars. Per
tant hi ha una part molt important de responsabilitat que correspon als governs
d’aquests països. Per altra banda, determinades mesures de contenció es poden
aguantar durant un temps determinat, però no per sempre. És com un règim que
pot durar un temps, però no tota la vida. I el problema és que les mesures que
se li imposa ara poden acabar per ofegar del tot el país. Un cop més s’exigeix
que pagui la crisi qui menys culpa en té i qui més la pateix, mentre els qui
s’han enriquit a costa d’especular amb la situació se’n surten, novament, com a
guanyadors.

Com
afectarà el que passi a Grècia en el futur d’estats amb situacions similars com
Irlanda, Portugal o Espanya?

Em temo que ho desconec, però ara com ara no podem descartar res, per molt que
la Ministra Salgado insisteixi que no cal patir.

Hi
ha que diuen que la recuperació econòmica i la sortida de la crisi ha de venir
impulsada des d’Europa. Estàs d’acord?

Defenso que Europa no és el problema, sinó que necessàriament ha de ser la
solució, o almenys part de la solució, sí.

Quin
és el futur d’Europa? Arribarem a veure una Europa de nacions però sense
estats?

No disposo de cap bola de cristall i més que endevinar quin és el futur
d’Europa prefereixo parlar de quina és l’Europa del futur que vull, o que
volem, i per la qual hem de treballar. En aquest cas sí, crec que el millor per
Europa seria superar l’actual model excessivament intergovernamental en clau
estats-nació, i cal que entenguem que les realitats nacionals i ciutadanes a la
Unió Europea han canviat molt. Que ho aconseguim o no dependrà de les majories
que tinguem en cada moment.

El
passat 17 de juny els eurodiputats catalans presentàveu una declaració per
l’oficialitat del català a l’Unió Europea. Una petició que es va denegar, amb
el suport dels diputats del PSC, el passat dimarts al Congrés dels Diputats
durant el Debat la Política General. Quan serà oficial el català al parlament
europeu?

Que ho serà, n’estic convençut, per justícia i per necessitat. Quan? Això és
més difícil de dir. La clau la té el govern de l’Estat espanyol. Si volgués ja
ho hauríem resolt. Tanmateix, som molt tenaços i no abaixarem la guàrdia.

Diuen
que ets l’eurodiputat més treballador. Això és perquè realment treballes molt o
perquè els teus col·legues treballen poc?

Home, treballar treballo molt. Això t’ho garanteixo. De fet és comprensible que
en les estadístiques els diputats de grups més petits apareguem en els primers
llocs. Som menys a repartir i hem d’assumir, individualment, càrregues de feina
i de responsabilitat superiors als grans grups, que poden repartir més les
seves funcions, i especialitzar-se una mica més. Per altra banda, com a tot
arreu, hi ha qui s’hi dedica més i qui menys. Però per això és tan important la
transparència, i que a l’hora de votar la gent pugui decidir entre uns o
altres.

Per
què esteu tan mal considerats els polítics i especialment els eurodiputats,
dels que últimament s’ha parlat de suposats caos de corrupció, favors a canvi
de vots, negar-se a deixar de viatjar en primera classe…

Malauradament s’acostuma a generalitzar massa, en molts àmbits professionals,
però en el cas de la gent que ens dediquem a la política institucional
especialment. D’entrada nego la major perquè no existeix cap ‘els’ polítics.
Totes i tots som individus amb els nostres propis defectes i virtuts, i crec
que a cadascú se l’ha de valorar per allò que diu o fa, i no per allò que diuen
o fan altres persones que exerceixen la mateixa activitat, ja sigui polític,
metge, periodista, taxista o educador. Per altra banda, tampoc ajuda que només
siguem noticia quan passen coses lamentables i escandaloses, malgrat que
evidentment cal explicar-les i denunciar-les. Però ajudaria també que, a més a
més, s’expliqui la molta feina i la influència d’aquesta sobre la ciutadania.
En resum, si singularitzem les responsabilitats serà més fàcil que la gent
pugui destriar i escollir, quan toca. A partir d’aquí, la gent vota el que vol
i amb els criteris que considera, i això ho hem de respectar.

Et
puc preguntar quin és el teu sou com a eurodiputat?

Fins el mandat passat el sou era diferent a cada país, i anava dels 12.000 dels
italians fins els 2.000 dels espanyols. Amb el nou estatut es va voler
uniformitzar els sous a un nivell entremig que correspon a la tercera part del
sou d’un jutge del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, uns 7.000 euros
bruts. Aquí cal deduir, lògicament les deduccions per IRPF i jo cotitzo doble,
tant a la UE com a l’Estat, i, en el meu cas, a més, el 20% que se’n va
directament al partit. Malgrat tot, segueix quedant un bon sou, esclar. Em
semblaria del tot irresponsable queixar-me. També és veritat que l’exigència,
si un es pren seriosament aquesta activitat, és força alta. Així com
l’exposició pública. Personalment crec que és un sou que exigeix dedicació
absoluta i lamento que hi hagi qui ho consideri un complement a d’altres
activitats. D’altra banda, sí que hi ha massa despeses que caldria revisar com,
per exemple, l’absurditat econòmica, ecològica i política que suposa mantenir
dues seus, Brussel·les i Estrasburg. El viatge mensual a Estrasburg ens costa
uns 200 milions d’euros anuals.

Fins
a quin punt els ciutadans tenim dret a fiscalitzar-vos?

Totalment des del moment que som càrrecs electes. La transparència, i per tant
fiscalització pública, són una obligació. Parlo de l’activitat pública, perquè
la vida privada és cosa de cadascú.

“La meva prioritat ha estat sempre el treball per la pau, el
desenvolupament, el desarmament i els Drets Humans. La política no és més que
un instrument per assolir aquests objectius”

Quina
autocrítica faries a aquells que exerciu la política?

Som gent que té un mandat ciutadà que, a més, ha de ser temporal. Així doncs no
es pot fer una crítica genèrica sinó que a cadascú se li ha de criticar allò
que fa malament: des de pràctiques corruptes, fins a manca de transparència,
passant per no entendre que tots estem, o hauríem d’estar, aquí de pas, i que
per tant hem de pensar que aquest és un encàrrec ciutadà que hem de complir amb
respecte, rigor i transparència.

No
enyores fer política a casa?

Ja en faig (riu). Europa és casa meva, som Europa, i per tant fer política
europea per mi és fer política catalana. Però si el que vols saber és si
m’agradaria fer política institucional a Catalunya, això és una altra cosa.
Esclar que m’agradaria. M’interessa molt, per descomptat, la política catalana,
però ara com ara no és una opció. Em conformo amb seguir-la i contribuir, quan
puc, als debats generals.

Ja
has declarat que el 2014 deixaràs el Parlament Europeu. Per què?

Per salut mental i per responsabilitat personal, familiar i política. Deu anys
amunt i avall acaben fent molt difícil la conciliació i tinc l’acord amb la
família que aquesta feina és temporal. D’altra banda, crec que la rotació
política és bona, i que la limitació de mandats estimula el relleu. A més, en
un cas com el meu, que estic sol i em veig obligat a assumir una gran
diversitat de temes, tanta dispersió acaba essent perillosa. En algun moment
convé aturar-se i centrar-se una mica per poder ser més influent. A més, sempre
he preferit establir fites personals a mig termini. És bo començar i tancar
etapes. Però en el fons, simplement és una opció personal amb l’únic objectiu
de ser tan útil com sigui possible en favor de les causes que em motiven: pau,
drets humans i llibertats personals i col·lectives.

Què
vindrà després?

Encara no ho sé. Allò que m’interessa és sobretot la idea de poder influir
d’alguna manera. En aquest sentit, m’agrada molt analitzar i comprendre primer,
per tal de poder comunicar, escriure, debatre i explicar després. Em veig fent
alguna activitat que vagi per aquí, si trobo l’espai, esclar.

Text:
Oriol Rodríguez. Fotos: Arxiu personal Raül Romeva.

Tot plegat passa per un canvi en la consciència!

2

Dimecres vaig coincidir amb en Gaspar Hernàndez
i na Teresa Roig en el desè aniversari de l’Agència Sandra Bruna, al Luz de Gas.

Amb en Gaspar ens coneixem de fa anys, i
em compto entre els oients més fidels de ‘L’Ofici de viure’. Tan en Gaspar
com la Teresa em van fer una reflexió que vull compartir per la
importància i transcendència que crec que té.

Tots dos van coincidir a lamentar que un dels
problemes, o més ben dit, dels dèficits, de la política actual és que oblida
que molts, per no dir tots, dels desajustos actuals (tan socials com
planetaris) tenen una arrel comuna: la consciència. I que la solució no
arribarà fins que no assumim que tot canvi col·lectiu comença per un canvi individual,
en la pròpia consciència de cadascú.

El cas és que no hi puc estar més d’acord.

Fa temps que vaig endinsar-me en l’estudi de
tècniques de creixement i millora personal, i com més va més m’adono que el
camí a seguir, col·lectivament, passa per aquí. El problema és que si bé cada
vegada més la societat avança en aquesta via (no és per casualitat que el
programa d’en Gaspar Hernàndez sigui un dels més escoltats, fins i tot
més enllà de Catalunya), els actors polítics clàssics, és a dir, els partits,
segueixen estant-hi d’esquenes.

Parlar de meditació o d’altres tècniques de
relaxació, practicar Ioga, Tai-chi, Reiki o Chi-kun, organitzar-se els entorns
aplicant principis de Feng Shui, totes elles són pràctiques que algunes
persones ja hem incorporat en la nostra vida quotidiana sense complexes. Són
tècniques llargament aplicades i que s’ha demostrat àmpliament que funcionen.
De fet haurien de ser fins i tot obligades a les escoles (a moltes ja les apliquen). Però totes elles exigeixen dues coses: primer, tenir una ment oberta per
acceptar i potenciar els canvis que comporta la seva pràctica, i segon, assumir
que és un treball diari, constant, persistent, i que en cap cas són fórmules
màgiques d’efecte immediat.

Massa sovint l’exercici de la política comporta
errors greus com una excessiva visió a curt termini, una preocupació gairebé
exclusiva per l’entorn immediat i proper (les capelletes respectives), i un
oblit que en realitat totes i tots formem part d’un tot planetari, i fins i tot
còsmic, que ens supera àmpliament.

L’arrel de la crisi, sigui en la seva dimensió
ambiental o social, es troba, no ho oblidem, en una suma de cobdícies
individuals. Hem de començar, per tant, atacant aquest problema individual.

Quan entenguem, col·lectivament, que l’objectiu
no és tenir, sinó ser (ser millors persones, ser solidaris, ser coherents, ser sensibles, ser oberts de ment,…), haurem fet un pas de gegant.

Hi ha molts metges, mestres, educadors o
comunicadors, entre d’altres grups de professionals, que ja treballen en aquesta línia en els seus respectius espais. I
no fa pas quatre dies.

Jo, que hi estic d’acord i comparteixo aquesta aproximació
filosòfica, hi vull contribuir modestament des de la meva activitat acadèmica, comunicadora,
d’analista de conflictes i, actualment, de representant polític.

Tal i
com expressa magníficament el budisme, el patiment existeix, té causes, pot
cessar i hi ha un camí per fer que cessi. Però aquest camí exigeix un treball
personal que comporta treballar en diversos fronts simultàniament: correcta
comprensió, correcte pensament, correctes paraules, correctes mitjans de vida, correcte
esforç, correcta atenció, correcta concentració.

Deia Lao-Tse (570-490 aC): ‘És més intel·ligent
encendre una petita llum, que lamentar-se de l’obscuritat’.

Tan de bo un dia la Política, en genèric i amb
majúscules, adopti aquest principi com a motor de canvi, però això no passarà
si les persones que s’hi dediquen no han fet prèviament aquest treball
individual. Que no ens faci mandra, si us plau. Són massa destins, els qui en
depenen.

Gràcies Gaspar, gràcies Teresa, per incitar-me (en el bon sentit del terme) a fer aquesta reflexió. I és que, quanta raó teniu!
Font foto: desconeguda