Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Jo, Guardiola

3
Publicat el 27 d'abril de 2011

Fa uns dies conversàvem amb un amics, durant
un sopar, de si era pertinent motivar i donar suport als fills/es en el cas que
aquests/es volguessin fer esport. Alguns em deien que no hi estaven d’acord,
que era educar-los en un esperit competitiu i que era dolent, per a ells i per la
societat.

Jo, en canvi, ho tinc clar: aprendre a
competir és necessari. Aprendre a perdre, però també a guanyar, és vital.
Aprendre autodisciplina, autocontrol, desenvolupar capacitat de treball i de
sacrifici, tenir eines per a treballar en equip i a la vegada per funcionar
sol, són elements que trobo fonamentals per encarar les dificultats (o les
oportunitats) que sovint ens planteja la vida. I l’esport, juntament amb la
família, l’entorn, o l’escola, és un espai que, ben dirigit, pot ajudar a forjar aquestes
ensenyances.

Jo vaig començar de ben jove fent atletisme
fins que una lesió al tendó d’Aquil·les em va abocar a les piscines. I allà em
vaig quedar. Primer al CN Caldes, on em vaig formar com a nedador i vaig
aconseguir participar en diversos Campionats de Catalunya, i després vaig tenir
la sort de poder fer el salt al CN Sabadell, a les ordres de Paulus Wildeboer.
Allà vaig començar a saber què significava competir al nivell d’uns campionats
estatals, i entrenar al costat de grans nedadors pre-olímpics com Lourdes
Becerra
, Esther Núñez o David Meca entre d’altres, i d’uns germans Aschwin i
Olaf Wildeboer que ja pujaven molt forts. Entrenàvem junts, esclar, però teníem
objectius diferents. Mentre alguns dels meus companys de corxera nedaven
pensant en Seúl 88 (el meu gran mite llavors era el gran Sergi López, medallista a Seúl) o fins i tot Barcelona 92, per a mi els Jocs Olímpics eren,
simplement, una quimera. Conscient de les meves limitacions, jo perseguia un
altre somni molt més al meu abast, el de poder competir en uns campionats estatals,
cosa que vaig acabar aconseguint en diverses ocasions.

L’any de la meva retirada, vaig guanyar tres
medalles en els Campionats de Catalunya (en les proves de braça i relleus).
Mentre me les penjaven em sentia feliç. Tants dies llevant-me a les 4.00 cada
matí per anar la piscina de Sant Oleguer, despullar-me i llençar-me a l’aigua a
fer metres i metres, fes fred, plogués o nevés, tants vespres anant a dormir
plorant de pur esgotament…

Tot allò havia valgut la pena.

I llavors em vaig trencar definitivament. Els
tendons van dir prou, i la Universitat començava a demanar-me més temps i
dedicació. Era el moment de penjar, metafòricament, el banyador. El dia que
vaig plegar el recordo com un dels més tristos de la meva vida. Creia que mai
més tornaria a tenir aquelles sensacions que havia viscut gràcies a la natació.
Estava equivocat.

Des de llavors que aplico cada dia la
metodologia bàsica de l’esportista: establir fites a curt, mig i llarg termini,
i anar-les treballant. De vegades s’assoleixen, i de vegades no. La satisfacció
d’obtenir el resultat desitjat gràcies a la feina feta l’he tornada a viure
sovint, així com la frustració de no aconseguir allò que vols, per molt que
creguis que t’hi has esforçat. Quan això passa, però, és quan trobes extraordinàriament
útil tenir eines per saber aixecar-te. I la primera i més important és revisar
si allò que ha fallat era l’objectiu en si o si la preparació no ha estat prou
bona. Llavors toca començar de nou.

Però l’esport també em va ensenyar que,
malgrat que per aconseguir resultats el primer que cal fer és treballar molt,
ni tan sols això és garantia de res. Una mala nit, un mal dia, un mal de
ventre, una mala sortida, o fins i tot una injusticia et pot engegar a dida
mesos d’entrenament. Com a la vida. Cal saber viure amb això. I jo agraeixo a
l’esport, i a tots els entrenadors que he tingut, que m’ho ensenyessin.

Si avui hagués de resumir en una paraula què
m’ha ensenyat l’esport diria que és, sobre tot, RESPECTE. Respecte per un
mateix (cal saber estimar-se, cuidar-se a un mateix, tractar bé el propi cos), respecte pels companys i
adversaris (pels qui són millors i pels qui són pitjors), respecte per la
família (que en el meu cas han fet molts esforços per tal que jo pogués fer
allò que tant m’agradava), respecte per l’entrenador/a (que dedica tot el seu
temps, esforç i coneixements per ajudar-te a millorar), respecte per l’afició
(que t’anima, i de vegades fins i tot paga entrada per veure’t competir), …

Quan escolto Guardiola parlar del respecte,
des del respecte, m’hi sento plenament identificat. I penso que si la meva
filla o el meu fill em diuen que volen fer esport, allò que determinarà la meva
decisió com a pare serà, sobretot, la filosofia que tingui el club en qüestió.

En altres paraules, prefereixo perdre una
semifinal de Champions a l’estil Guardiola, que guanyar-la a l’estil Mourinho.

Gràcies, Pep, per ajudar-nos als qui defensem
que l’esport també pot ensenyar valors útils i necessaris per a construir
societats millors. Gràcies per servir-nos d’exemple als qui neguem que, avui,
fer esport condueixi inevitablement a convertir-se en un ser sense escrúpols,
ambiciós i egoista.

Gràcies a tu, Pep, i per extensió a totes i tots els entrenadors i formadors esportius que teniu aquesta filosofia.

Foto: Guardiola. Font Kerim Oktem, EFE.

Fukushima només confirma l?enunciat declivi de la indústria nuclear

2
Publicat el 26 d'abril de 2011

La setmana passada el Grup dels Verds/ALE vàrem
acollir al Parlament Europeu la presentació d’un nou estudi independent relatiu
a l’estatus de la industria nuclear. Es tracta d’una versió preliminar del The
World Nuclear Industry Status Report 2010-11
. La versió
final està previst que sigui presentada avui pel Worldwatch Institute, a Washington.

En essència, l’estudi deixa clar que la
industria nuclear es trobava ja en clar declivi, fins i tot molt abans de l’accident
de Fukushima.

Un cop més reivindico el clam que molta gent portem
anys fent per tal que la UE adopti una estratègia energètica basada en l’abandonament
de la nuclear. En aqeust sentit, faig meves les paraules de la co-presidenta
del Grup Verds/ALE, Rebecca Harms, qui a la presenteació de l’estudi esmentat
deia el següent:

“This report makes clear that the world
nuclear industry is in far poorer shape than its aggressive PR campaign would
lead you to believe. Even before Fukushima and the renewed nuclear safety
concerns provoked by the accident, the decline of the nuclear industry was
evident. If one good thing can come from the nuclear accident in Japan, it is
that we have now reached the final chapter for nuclear power.

“With many of the existing nuclear plants
reaching the end of their lifespan, and rethinks on nuclear in a number of
countries since Fukushima (most recently yesterday in Italy), we can expect the
share of nuclear power to decline more noticeably in the coming years
.”

Així mateix, un altre col·lega del Grup, en Bas
Eickhout
va afegir:

“25 years on from Chernobyl, we are starting to witness a decline in
the output of nuclear power, while, on the other hand, renewable energy is
booming, with renewable energy capacity ahead of nuclear power in terms of
installed capacity for the first time in 2010. Concerns about nuclear safety
clearly remain as relevant today as they were 25 years ago. What has changed is
that we now have a completely viable, safe and sustainable alternative for
power generation, namely renewable energy. All that is lacking is the political
will to finally ensure a safe and sustainable energy future for Europe and
beyond.”

NOTA:Podeu trobar el text de l’informe (en format PDF) aquí

Foto: carretera direcció Txernòbil. Font: Ecologistas en acción

Relats, històries d’amor, …

2
Publicat el 21 d'abril de 2011
Relats, històries d’amor,
passió, misteris i intriga,
luxuria, mort i temor,
famosos captaires. Vida.

Paraules entrelligades,
que roben temps a la son,
i pàgines enllomades
que ens fan fugir d’aquest món.

Escriptora que t’estrenes
entre mites i tempestes.
Poeta que comptes versos,
i amb la mètrica fas festes.

Sóc conscient que el mal perdura,
i que no té solució.
Em rendeixo. No vull cura.
Humil servidor. Lector.

(RR, a les portes de Sant Jordi de 2011)

Misteris de la física europea

0
Publicat el 20 d'abril de 2011

La Comissió d’Afers Constitucionals del Parlament Europeu va adoptar ahir l’informe Duff que recull les propostes de reforma de la legislació comunitària relativa a les eleccions europees (les properes seran al 2014). En aquest vincle hi trobareu una entrevista amb el ponent i els diversos documents objecte de debat.

Entre les propostes a destacar hi ha la inclusió de llistes transnacionals. Me’n declaro clarament partidari.

Si en el proper ple, el del 9-12 de maig, es repeteix la majoria que hi va haver a la Comissió d’Afers Constitucionals, haurem fet un pas més (per bé que malauradament petit, com tots els que s’acostumen a fer a Europa) en favor de l’europeïsme.

Comptar amb llistes transnacionals per a les eleccions europees permetrà que els ciutadans i ciutadanes de la UE puguem votar, per primera vegada, en clau europea, i no exclusivament estatal.

Històricament els Verds hem estat sinó els únics, sí dels pocs que hem procurat fer campanyes en clau europea, defugint determinats debats estatals, i mirant de construir un discurs i una pràctica transfronterera. Jo mateix, quan era candidat, vaig participar en diversos actes a d’altres països, i la nostra vocació ha estat sempre plantejar els missatges en clau europea.

He de dir, però, que això comporta haver d’assumir també riscos a l’hora de trobar espai mediàtic, ja que fora dels debats en clau estrictament estatal o nacional, o de l’interès per fer-se ressò de determinats escàndols (elevant massa sovint fets anecdòtics i excepcionals a la dimensió de categoria), poc espai queda per a afrontar un veritable debat europeu.

Per exemple, quan parlo de coses que afecten, només, als 7 milions de catalans/es (o als 40 de l’Estat, quan és el cas), l’interès és un, mentre que quan parlo de coses que, a més d’aquests 7 milions afecta, també, a la resta d’europeus (fins a 500 milions), llavors l’interès disminueix de manera preocupantment exponencial.

Són coses de la física europea.

Ho lamento? Sí, esclar, dir altra cosa seria mentir. Però per altra banda la meva obligació és mirar perquè passa això, buscar i trobar quina part de responsabilitat hi tinc en tant que representant electe, i fer tot el possible per modificar aquesta tendència. Per exemple, a través d’aquesta bitàcola intento pal.liar una mica aquest dèficit euroinformatiu, en la mesura de les meves possibilitats.

La proposta votada ahir en Comissió AFCO, i que espero que ratifiqui el ple d’ací a unes setmanes, permetrà corregir, ni que sigui parcialment, aquesta llei física tan peculiar ja que, entre d’altres coses, cada votant podrà escollir els representants de cada estat (segons la fórmula electoral determinada per aquest) a més de 25 membres més que sortiran d’una llista.

Això enfortirà el caràcter europeu de les eleccions europees i representarà un pas important cap a una Europadels ciutadans i ciutadanes. A més ‘contribuirà, com la iniciativa dels ciutadans, a fer la UE una mica més democràtica, i a la vegada a que tinguem més democràcia europea’, com deia ahir en Dani Cohn-Bendit.

I és que per a la física europea, totes dues coses són necessàries.

Font foto: Europarl

World Ocean Review

2
Publicat el 19 d'abril de 2011

Acabo de participar en la presentació de l’informe World Ocean Review. Es tracta d’un dels estudis més complerts publicats recentment (sinó el més complert) que aborda els problemes dels oceans des de múltiples angles, tots ells entrelligats: sistema climàtic, química oceànica, costes, polució, ecosistemes marins, pesca, energia, transport, coneixements mèdics, Llei del mar.

El document ha estat possible gràcies a les aportacions d’un equip de gairebé quaranta investigadors de diverses disciplines (són aquests), dirigits per Nikolaus Gelpke (Director General de Maribus gGmbH i editor mareverlag) i pel Prof. Martin Visbeck (President del Cluster d’Excel.lència “The Future Ocean”), i a l’edició de maribus en cooperació amb Future Ocean Kiel Marine Sciences, International Ocean Institute i mare.

Està escrit de manera extraordiàriament planera i considero que es tracta d’un material de consum massiu que hauria de ser llegit i consultat per tota mena de professionals relacionats amb la legislació, la divulgació d’opinions, consultories, món científic, educació, comunicació, periodisme,…

Fins i tot la Comissària d’Afers Marins, Maria Damanaki, present a l’acte, s’ha compromès a fer-lo llegir a tot el seu equip.

Adjunto un extracte de la introducció, però el text sencer es pot trobar al lloc web oficial de World Ocean Review.

Worldwide, the winter of 2010 was the warmest in the past 131 years. Global climate change has caused a gradual rise in the Earth’s average temperatures. In the coming years the rate of glacial melting will probably accelerate. Sea-level rise will become more rapid. Present calculations indicate that there will probably be a rise of at least 80 centimetres within this century, with as much as 180 centimetres being predicted for the worst-case scenario.

The immense water masses of the ocean act as a buffer, storing considerable amounts of carbon dioxide and heat from the atmosphere. Climatic changes therefore only gradually become noticeable. Scientists anticipate that if greenhouse gas emissions continue unchecked, the sea level could rise by as much as 5 metres by the year 2300. Most of the “mega-cities”, with populations greater than 10 million, are located on or near the coasts. It would require enormous sums of money to protect them, and presumably many of them will have to be abandoned. The ocean may be buffering the most severe consequences of climate change for now. But in the long run we can only hope to avoid these if we strictly curb greenhouse gas emissions today. Experts are concerned that hundreds of thousands of tonnes of methane hydrate could break down due to the warming of seawater – gas masses that are lying inertly in solid, frozen form in the sea floor sediments today. A portion of the methane, which is a powerful greenhouse gas, could then rise into the atmosphere and further accelerate the process of climate change – a vicious circle. (…)

Humans are destroying the marine environment not only through pollution, but also through greed. 80 million tonnes of fish with a market value of around 90 billion US dollars are caught every year. As a result, the fish stocks are now severely overfished or are completely depleted.

(de la introducció, Nikolaus Gelpke and Martin Visbeck )

Font: Portada informe World Ocean Review 2010

Recomanacions literàries (selecció molt personal)

0
Publicat el 15 d'abril de 2011
A les portes de Sant Jordi molta gent ens fixem amb especial atenció en el mercat editorial per saber què llegir, comprar o regalar.

Pensant en els llibres que havia llegit darrerament (en els darrers mesos) he descobert que n’hi ha diversos que no només m’han agradat molt, sinó que sense cap mena de dubte els recomano, per motius diversos.

Aviso que no estan ordenats de cap manera, i per tant no és un rànquing. També demano excuses perquè segur que em deixo molts títols que hi haurien de ser, per qualitat, però m’he limitat a anotar els que, pel fet d’haver-los llegit, tinc prou coneixement de causa per a recomanar-los.

Una divertida ficció, molt real: Blay, Pep. Pretòria. Ara llibres/Alisis.

Una història impactant, deliciosament escrita: Ghulam, Nadia i Rotger, Agnès. El secret del meu turbant. Comuna.

Un clàssic que no passa de moda: Houllebecq, Michel. Ampliación del campo de batalla. Anagrama / Compactos.

Molt més que la història d’un viatge: Jammeh, Kalilu. El viaje de Kalilu. Plataforma/Testimonio.

Una de les moltes perles d’un dels millors exponents actuals de la novel·la juvenil catalana: Manso, Anna. Canelons freds. Cruïlla.

Tot un descobriment en la narrativa d’intriga. Marsà, Pol. Barcelona compte enrera. Ara llibres/Alisis.

Una història que t’atrapa, i t’ensenya alhora. Miralles, Francesc. El secreto de Picasso. Umbriel (també existeix edició en català).

Un gran exemple de perquè Miralles és un dels millors autors de juvenil actuals: Miralles, Francesc. Els mons perduts. Alison Blix. Narrativa singular.

Com a ex-alumne i ex-professor de la UAB, em va atrapar des del principi. Magnifica incursió en la novel·la negra de Carme Riera: Riera, Carme. Natura quasi morta. Edicions 62/El Balancí.

Només Schätzing (amb permís de Larsson, i de pocs més)  et pot atrapar en un thriller de 1400 pàgines. De l’autor d’un dels llibres que més m’han impactat, El cinquè dia: Schätzing, Frank. Límit. Columna.

Sorprenent, divertit, colpidor,…: Solsona, Ramon. L’home de la maleta. Proa/Òmnium.

El consideren el successor de Henry James. A mi simplement, em va fascinar: Tóibín, Colm. Brooklyn. Ara llibres/Amsterdam

Es mereix tots els premis que li han donat: Vann, David. Sukkwan Island. Ediciones Alfabia.

Res a envejar al Nom de la Rosa: Vila, Eloi. L’any del senyor. Ara Llibres /Alisis.

Foto: Brooklyn, de Colm Tóibín. Font: Ara llibres/Amsterdam.

Carbó, impostos i sentit comú (per a Crònica.cat)

0
Publicat el 14 d'abril de 2011

Carbó, impostos i sentit comú (de Raül Romeva i Rueda, per a Crònica.cat)

La Comissió Europea ha presentat les seves propostes per revisar la Directiva sobre impostos a l’energia. Es tracta de la normativa que estableix els nivells mínims de taxes a escala europea. La novetat és que es preveu que s’hi incorpori una taxa per al carbó.

Me’n felicito, per aquesta inclusió, tot i que lamento que la proposta es quedi curta tant pel que fa a l’àmbit d’actuació com pel que fa al tipus d’impost.

Revisar i actualitzar el sistema d’impostos sobre l’energia és una prioritat. Si es fa correctament, les normes impositives sobre la generació energètica podrien servir com a motor per a impulsar la innovació energètica i un consum més verd a més de desviar la pressió fiscal del treball cap al recurs, generant així més ocupació.

Tanmateix, tal i com està plantejada la proposta de Directiva, el problema és que permet que la pressió impositiva sobre algunes de les fonts energètiques més contaminants sigui inexplicablement baixa.

És per això que és necessari que la proposta inclogui impostos per al combustible basat en carbó, per exemple.

Buscar que els sectors més vulnerables de la societat no quedin afectats per un augment dels preus és més que raonable, però la manera com sembla voler fer-ho la Comissió, omplint la Directiva d’exepcions, és clarament equivocada i provocarà encara un problema més greu en termes de dumping ambiental a la UE.

Seria molt millor establir un sistema de compensacions. Així, per exemple, enlloc d’eximir tots els habitatges, allò que caldria és compensar financerament aquells més vulnerables, usant els ingresos via impostos per a finançar tasques de renovació d’habitatges.

El Consell i la Comissió han d’incrementar els seus esforços amb la mirada posada a assegurar que la revisió d’aquesta normativa es pugui fer de la manera més ràpida possible, però és evident que encara hi ha massa serrells per tractar.

Font gràfic: Eurocoal

Homes a la comissió de drets de les dones

0
Publicat el 13 d'abril de 2011

Adjunto l’entrevista que els serveis de premsa del PE ens van fer fa uns dies als homes que formem part de la Comissió de Drets de les Dones i Igualtat d’Oportunitats.

Philippe Junvin, Marc Tarabella y Raül Romeva
forman parte de la comisión de Derechos de la Mujer e Igualdad de Género del
Parlamento Europeo. Convencidos de que la igualdad es cosa de todos, explican
en estas entrevistas qué les llevó a decidir formar parte de esta comisión
parlamentaria, en la que las eurodiputadas son abrumadora mayoría.

Philippe Juvin (grupo del Partido Popular
Europeo, Francia): “Las medidas para permitir la conciliación deben ser
realistas”

Señor Junvin, ¿Por qué decidió formar parte de
la comisión de Derechos de la Mujer?

Ya es hora de reconocer y respetar plenamente
el papel fundamental que desempeñan las mujeres en todas las esferas de la vida
cotidiana: política, familia, en lo laboral, social, cultural y en la
investigación científica. Como decía León Tolstoi, “Mujer, la salud del
mundo está en tus manos”.

Mi inversión en el seno de la Comisión de la
Mujer consiste sobre todo en luchar por la igualdad de género, tanto en
beneficio del hombre como de la mujer. Los hombres también sufren ciertas
desigualdades, sobre todo en materia de salud; en 2008, tenían una esperanza de
vida de 78 años, frente a los 83 de las mujeres. Están, por otra parte, más
expuestos que las mujeres al riesgo de cáncer de pulmón y de hígado, a enfermedades
cardiovasculares y respiratorias.

¿Cuánto nos queda para  completar la igualdad?

Desde principios del siglo XX, las mujeres han
conquistado en la mayor parte de las democracias europeas numerosos derechos
sociales, y también derechos al voto y a ser elegidas. Se dio un paso enorme en
materia de paridad, notablemente en el terreno político.

En lo referente a la investigación, las
mujeres siguen estando infra-representadas en todos los sectores científicos. A
pesar de que representan más de cincuenta por ciento de la población
escolarizada, no constituyen nada más que el 31,7 por ciento de los
investigadores de la enseñanza superior en la Unión Europea.

Por último, me parece importante recordar que
una igualdad de género en beneficio de la mujer sólo es posible si sólo se
toman medidas realistas y realizables, y desafortunadamente no siempre es el
caso. Por ejemplo, el informe Estrela sobre la baja de maternidad adoptado el
20 de octubre de 2010 por el Parlamento Europeo preconiza medidas que no son realistas
en el contexto económico actual. El establecimiento de una baja por maternidad
de 20 semanas con pleno salario es una medida absolutamente irresponsable.

Si es urgente permitir a las mujeres conciliar
vida profesional y familiar mediante medidas innovadoras, éstas deben ser
realistas, realizables y equilibradas. De lo contrario, esta búsqueda de la
igualdad será en vano.

Marc Tarabella (grupo socialdemócrata,
Bélgica): “necesitamos luchar contra los estereotipos y cambiar la
mentalidad”

Señor Tarabella, ¿por qué eligió ser miembro
de la comisión de Derechos de la Mujer?

Elegí formar parte de esta comisión porque la
lucha por la igualdad entre hombres y mujeres es también una cuestión que
afecta los hombres. Como socialista, lucho por la igualdad de la sociedad en
general, y creo que la mejor forma de mejorar la sociedad es alcanzar una
igualdad de género real. La igualdad entre hombres y mujeres nos atañe a todos.

¿Falta mucho para alcanzar una igualdad
completa? ¿Qué falta hacer para lograrla?

La UE ha regulado mucho para mejorar la
situación de las mujeres en sus puestos de trabajo. También ha financiado
muchos proyectos para combatir la violencia contra las mujeres. Sin embargo,
creo que todavía tenemos que aplicar plenamente estas leyes. El principio de
“a igual trabajo, igual salario” ha existido desde el Tratado de Roma
en 1957 y todavía sigue sin respetarse plenamente. Necesitamos luchar contra
los estereotipos y cambiar la mentalidad por el bien tanto de las mujeres como
de los hombres.

Raül Romeva (grupo de Los Verdes, España):
“todos tenemos que involucrarnos”

Señor Romeva, ¿por qué eligió ser miembro de
la comisión de Derechos de la Mujer?

Porque entiendo la igualdad como una
responsabilidad social y colectiva, y no como algo de lo que solo se tienen que
ocupar las mujeres. La comisión de Derechos de la Mujer no es una comisión de
mujeres, sino una comisión por los derechos de las mujeres y la igualdad de
oportunidades, y eso es algo en lo que todos tenemos que involucrarnos.

¿A cuánto estamos de alcanzar una igualdad
completa? ¿Qué hay que hacer para conseguirla?

La igualdad total solo llegará cuando los
hombres asuman completamente su parte de responsabilidad en la esfera privada y
doméstica, así como cuando las mujeres puedan desarrollar plenamente su papel en la esfera pública.
Esta es la única forma en que se puede hablar seriamente de eliminar la brecha
salarial, socializar las tareas de atención, promover a las mujeres en los
órganos de decisión, etc.

Font fotos: PE

L?emigrant nordafricà no té qui l?escolti a Europa

3
Publicat el 12 d'abril de 2011

El Consell de Ministres de l’Interior de la UE es va reunir ahir, a Luxemburg, amb un dels temes més complexos dels darrers anys sobre la taula: la gestió dels creixents fluxes migratoris provinents del Nord d’Àfrica, i especialment de Líbia.

Després de llegir les conclusions em satisfà veure com, entre d’altres propostes, alguns dels Estats membre es van oferir per a rebre contingents de refugiats. Ja era hora!

Tanmateix, el problema és molt més gran que això. Segons l’ACNUR, hi ha més de 8.000 persones refugiades a Líbia, i 3000 que sol·liciten asil. Totes aquestes persones reclamen protecció.

Seria del tot irresponsable per part de la UE desentedre’s de la situació fent-ne exclusivament responsables els països veïns a Líbia. Donat que les operacions militars a Líbia han estat principalment motivades pel deure de protegir (Responsibility to Protect), és imperatiu que els Estats membre n’assumeixin el corolari, és a dir, l’acollida d’aquella gent que en fuig.

Per altra banda, lamento un cop més (l’enèssim) que els Estats membres només es posin d’acord en una resposta comuna: l’enfortiment de l’Agència Frontex.

Com podem demanar que l’Agència emprengui les negociacions d’un acord amb les autoritats egípcies, líbies o tunisianes, quan aquestes es troben en aquests moments en plena transició democràtica? Quin sentit té suggerir el desplaçament d’una nova operació de l’Agencia Frontex a Malta quan aquesta no té cap competència a l’hora d’identificar demandants d’asil (això correspon als Estats)?

Un cop més lamento el joc de pìng-pong entre determinats Estats membre, que no només trobo inacceptable tenint en compte la situació extremadament preocupant de les persones migrants, sinó que, a més, considero que les amenaces que alguns fan apel·lant a la reintroducció de controls a les fronteres internes suposa un atemptat a les ambicions del projecte europeu i a la solidaritat que se li associa.

En canvi, seria molt més pertinent la concessió de permisos d’estada i de treball temporals, així com l’aplicació rigorosa del dret al reagrupament familiar, sobretot dels tunisians. Això, a més de molt més humanitari, suposaria un senyal més fort en favor les legítmes aspiracions de llibertat que flueixen per aquella zona.

Foto: emigrants tunisians arriben a Lampedusa. Font: LePoint

Tendències sorprenents

6
Publicat el 7 d'abril de 2011

Hi ha dies que, no saps perquè, els planetes s’alinien i allò que havia de ser un dia normal de feina (en el meu cas a Estrasburg, seguint el ple del Parlament Europeu), esdevé una ‘tendència’, concretament una tendència tuiteriana.

Això és el que va passar ahir, després que al PE votessim les previsions pressupostàries pel 2012. En el text hi havia, entre d’altres, una esmena que havíem presentat els grups Verds/ALE i GUE. Es la següent:

13 bis. Invita a la Mesa a modificar la reglamentación relativa a los gastos de viaje (partida 1004) incluida en su Decisión PE 422.536/BUR, con el fin de establecer como regla general la compra de billetes de avión en clase económica para los vuelos de duración inferior a 4 horas; considera que esta nueva forma de aplicar el Estatuto de los diputados debe permitir excepciones, teniendo en cuenta la edad de los distintos diputados y su estado de salud; pide que esta norma se aplique asimismo al personal del Parlamento;

Diversos MEPs (diputats/des), a més dels qui la van presentar, hi van votar a favor (concretament vàrem ser 216, entre els quals Tremosa, Junqueras, Estaràs i Romeva), mentre que 402 col·legues van votar en contra, i 56 més es van abstenir (per exemple, Badia).

Aquestes dades segurament variaran durant el dia d’avui ja que la campanya que es va desencadenar via Twitter ha fet que, entre d’altres el PSOE, diguessin que canviarien el seu vot (de contrari a abstenció).

Permeteu-me dues reflexions: La primera, malgrat el resultat de la votació, personalment ja m’aplico aquesta mesura de fa temps, i afegeixo que no deixen de ser còmiques algunes discussions que mantinc amb el departament de Bitllets, que no sempre entenen que no vulgui un bitllet en Business.

La segona, que tal i com està el pati convé explicar les coses amb rigor. Personalment em va disgustar que, almenys en un principi, els titulars fossin ‘ELS eurodiputats voten per mantenir els seus privilegis’, quan en realitat, eren ‘ALGUNS’. Sort de Twitter, i de molta gent que va reaccionar i va començar a posar noms i cognoms al costat de qui havia votat què. De fet és molt fàcil, ja que tot allò que fem és públic, i alguns, a més, dediquem una part molt important del nostre temps a comunicar què fem, i perquè ho fem. En aquest sentit, vull agraïr les mostres de suport que he rebut al llarg de les darreres hores, així com aquells qui, aplicant un rigor informatiu que aprecio, han donat la noticia especificant qui havia fet què.

Tal i com vaig expressar ahir via twitter, ‘alguns lluitem per mantenir els peus al terra‘. Per tant, crec que és sinó just sí almenys correcte, que en temes de  tanta sensibilitat no es caigui en les generalitzacions fàcils. Són comprensibles, no dic que no, i responen a una indignació justificada, però també poden construir una imatge borrosa de la realitat.

Contràriament a la percepció que el PE ens queda lluny, la realitat mostra que avui els i les que hi treballem estem més aprop que mai (per sort, i per bé), gràcies a les xarxes i a Internet. Per exemple, si voleu saber què fem els MEPs teniu moltes opcions: el MEP Ranking (extraordinari lloc web creat per Miquel Català), el completíssim Vote Watch, o les pàgines d’activitat de cada MEP, al lloc web del PE.

Ser tendència a Twitter, si és per un fet positiu, sempre satisfà. Tanmateix confio que aquest fet, simbòlic i important (no ho nego) serveixi per adonar-nos que la millor manera de regenerar la política és fent tothom responsable d’allò que diu i fa (per bé o per mal) i no posant tothom sempre, per sistema, en un mateix sac.

Contràriament a allò que segurament molta gent opina, de manera legítima, i amb raons i arguments de sobra, jo sóc dels qui pensem que la política, la democràcia, la possibilitat d’elegir representans, és un valor en ell mateix, i convé que el protegim i el preservem.

Benvinguda sigui la xarxa si serveix perquè tothom (electors i representants) siguem més conscients d’això.

Foto: Manllevada del bloc d’Albert Medràn (E-campanya).

Acció Verds/ALE al PE: l’única solució per a la nuclear és sortir-ne

0
Publicat el 6 d'abril de 2011

Demà, al PE, votem una resolució sobre seguretat nuclear a la UE després de Fukushima.

La proposta de la Comissió i dels governs europeus és, simplement, fer proves/tests se seguretat a les centrals europees.

Em sembla un enfocament molt pobre, donades les circumstàncies. De fet, tenint en compte que ha quedat més que demostrat que en quant a energia nuclear no existeix el Risc Zero, cal un replantejament global del debat energètic. Cap on?

1. Cap a una aposta per l’Estalvi i l’Ecoeficència.
2. Cap a una aposta clara (política i econòmica) en favor de les renovables
3. Cap a abandonar progressivament la nuclear (no construint noves centrals, no ampliant la vida a les actuals, i garantint que en cas que algunes centrals no superin els tests/proves, siguin tancades immediatament)

A la foto podeu veure l’acció que hem protagonitzat els Verds/ALE, avui, al PE, a l’inici del debat amb el Consell i el Comissari Öttinger.

Peix i espinacs radiactius arriben a la UE

0
Publicat el 6 d'abril de 2011

És cada cop més evident que l’accident nuclear a Fukushima comporta una contaminació radioactiva important dels aliments al Japó (veure, per exemple, aquest lloc web amb informació prou rellevant sobre la gravetat de la situació). Fa dues setmanes les autoritats japoneses van prohibir la venda de més d’una dotzena d’hortalisses i llet crua procedent de les zones més pròximes a Fukushima, i d’altra banda l’abocament d’aigua contaminada al mar implica també contaminar via radiació (iode i cessi) els productes procedents del mar.

L’entrada a la UE, via importació, d’aliments possiblement contaminats (iode, cessi) procedents del Japó és un tema que preocupa cada vegada més gent. I amb raó. Especial atenció cal dedicar al peix i altres productes del mar, així com amb els vegetals (sobretot espinacs, que també els en comprem força).

D’aquest tema, per exemple, en vàrem parlar ahir amb la Comissària de Pesca, Damanaki, qui va emfatitzar que la UE importa poques quantitats de productes d’origen marí del Japó, però que en qualsevol cas ho estan supervisant. tanmateix, també va advertir si la radiació continua i s’estén, podria arribar a contaminar àmplies zones del Pacífic, i d’aquella zona sí que importem grans quantitats de productes de mar.

Tal i com ho veig, les mesures anunciades per la Comissió Europea sobre les importacions japoneses de productes frescos són del tot insuficients. Per a fer aquesta afirmació em baso en les explicacions que ens ha donat la nostra col.lega d’Europe Ecologie, Michèle Rivasi, qui a més va ser la fundadora en el seu moment de la CRIIRAD, un laboratori francès de mesurament radioactiva creada en el moment del desastre de Txernòbil.

Segons ella, les primeres anàlisis dels productes alimentaris mostren alts nivells de radioactivitat en l’ordre de 54.000 Bq per exemple / kg de iode 131 (27 vegades el nivell permès), i 1900 Bq / kg per al cesi en els espinacs recollits 100 km al sud de Fukushima.

Aquests nivells de radioactivitat són tan alts que prenent poc menjar contaminat ja comporta que se superi el límit de dosi màxima permesa per a la població.

Una dada fa fredar: N’hi ha prou amb que un nen de 2 anys d’edat ingereix 370 g espinacs (que suposen 15.000 Bq / kg), o un de 10 anys d’edat en mengi poc més d’un quilogram,, per tal que superin el límit anual de radiació permesa, excloent la contribució d’altres aliments i altres radionúclids presents!

Arran d’aquests valors alarmants, la Comissió Europea va anunciar mesures de control sobre les importacions de tots els aliments del Japó, els mariscs i peixos inclosos. Aquestes mesures inclouen les proves de 10% o 20% dels productes rebuts.

El problema és que els valors permesos a Europa són molt més alts que els permesos al Japó d’avui i les recomanades per l’OMS, la qual cosa és inacceptable.

Per altra banda, el passat mes de febrer vàrem votar al PE la revisió d’una Directiva d’Euratom sobre la contaminació radioactiva dels aliments en cas d’accident nuclear [1], el Parlament Europeu va demanar una revisió dels valors màxim permesos a Europa en cas d’accident.

Aquesta nova avaluació dels valors s’ha de fer amb urgència, i per experts que estiguin  lliures de conflictes d’interessos amb la indústria nuclear!

Malauradament, la Comissió Europea va rebutjar immediatament totes les propostes del Parlament.

El dossier relatiu a aquest assumpte es troba ara a la taula del Consell i després dels esdeveniments de Fukushima, és imperatiu que les recomanacions del Parlament Europeu siguin escoltades.

Un altre cop, per tant, el problema no és tant el Parlament Europeu, com els governs.

Dones/Igualtat d’Oportunitats: cent dades que preocupen

0
Publicat el 5 d'abril de 2011

El dia que hem votat al PE un informe sobre com afrontar la Violència de Gènere a escala Europea, convé recordar algunes dades que ens va exposar fa uns dies la Directora de l’Institut sobre Igualtat de Gènere de la UE, Virginija Langbakk, en una reunió que hi vàrem mantenir a la Comissió de Drets de les Dones i Igualtat d’Oportunitats.

Allà, entre d’altres coses, ens va exposar que a la UE:

– Milers de dones són assassinades cada any per les seves parelles o exparelles.
– La violència de gènere a la UE suposa una despesa de 16.000 milions d’euros anuals
-Menys del 14% dels embaixadors europeus són dones
-Nou de 100 degans universitaris a la UE són dones
-De cada 100 empreses només tres tenen Presidenta,
-Només el 2% dels Ministres són dones
-A més, elles cobren dos euros menys per cada hora de treball, i assumeixen 13 hores de treball a la llar més per setmana.

Aquestes són, només, algunes de les 100 dades ‘xocants’ sobre igualtat de gènere que Langbakk ens va presentar al Parlament Europeu amb ocasió del centenari de la celebració del dia de la dona treballadora.

A tot  plegat, però, caldria afegir la invisibilitat de les dones per a molts mitjans de comunicació:

-Només el 26% de les protagonistes de les noticies són dones
-Per a cada dona que és subjecte de cobertura mediàtica, apareixen quatre homes en les noticies
-A les sèries de televisió, només tres de cada deu protagonistes són dones.

Ja ens va dir que està preparant un altre informe en relació al paper de la dona en l’economia i el Medi Ambient. Veurem què en surt, tot i que no ens cal cap bola de vidre, em temo, per intuir per on anirà la cosa.

Convé que tinguem aquestes coses presents cada cop que afrontem el debat sobre Igualtat, ja que ni de bon tros podem afirmar que la situació, avui per avui, està resolta.

Foto: Directora de l’Institut sobre Igualtat de Gènere de la UE, Virginija Langbakk. Font: PE

La pesca, serà artesanal, o no serà

0
Publicat el 4 d'abril de 2011

Rebo un comunicat de Greenpeace en què m’informen que avui es reuneixen amb 40 representants del sector pesquer de bajura per tal d’acordar conjuntament una estratègia comuna de cara a l’actual reforma de la Política Pesquera Comuna.

Jo mateix fa temps que mantinc contactes amb organitzacions defensores d’aquesta mena d’entendre la pesca que, malgrat les dificultats que tenen per organitzar-se i fer-se sentir a Brussel.les (no tenen els recursos ni el temps dels grans grups industrials), mereixen ser escoltats, especialment donat que, tal i com ho veig, són l’única esperança que ens queda per tal de poder reformar el model de pesca actual si volem que existeixi algun futur, no ja llunyà, sinó inmediat, per als nostres mars i oceans, per a la gent que en viu, i per què ens en puguem seguir alimentant. En vaig parlar fa poc a l’apunt 2011-2012: claus per a un nou model de pesca.

Així doncs, observo amb atenció els passos que aquests col·lectius de pescadors artesanals estan fent, així com els seus esforços per el·laborar un pla i unes propostes conjuntament amb les principals ONG ecologistes, com per exemple Greenpeace o WWF.


COMUNICADO DE PRENSA

2 de abril de 2011

PESCADORES ARTESANALES Y GREENPEACE PIDEN UNA REFORMA DE LA POLÍTICA PESQUERA COMÚN MÁS SOSTENIBLE

La organización ecologista demanda que en esta reforma europea se prioricen los intereses de la pesca de bajura, más respetuosa con el medio ambiente y con el ecosistema marino.

Greenpeace y más de 40 representantes del sector pesquero de bajura, procedentes de todos los caladeros españoles, se reúnen hoy en Madrid (1) para establecer de manera conjunta las bases sobre las que debería basarse la reforma de la Política Pesquera Común (PPC). Entre otros temas, en esta reunión se definirá el concepto de pesca de bajura y se reivindicará el derecho al acceso de los recursos. Como conclusión, se establecerá una hoja de ruta para llevar las demandas de la pesca artesanal a la Unión Europea.

España es un país pesquero; el 80% de la pesca está formada por pesca artesanal y el 20% restante es gran altura. Esta diferencia entre la pesca artesanal y la pesca industrial se hace más evidente cuando se tratan las ayudas pesqueras. España ha recibido tres veces más subsidios que el resto de los países de la UE, en los últimos años esta cantidad alcanza el valor de 2.600 millones de euros. Sin embargo, este dinero no ha ido destinado a la flota mayoritaria, la artesanal, que es la que más empleos genera (unos 35.000 directos e indirectos) sino a las grandes flotas, que suponen únicamente el 20% del total y que pescan el 87% de las capturas en aguas del Pacífico y el Atlántico norte, donde provocan un fuerte impacto social y medioambiental.

El Gobierno español está fomentando la desaparición de la pesca artesanal, financiando con fondos públicos el desguace de estas embarcaciones, mientras apoya la construcción y mejora de grandes barcos. El futuro de las pesquerías que, hasta ahora, ha estado dominado por los intereses de la flota de altura y gran altura debe cambiar.

“Greenpeace quiere dar voz a los pescadores artesanales españoles para escuchar sus demandas, ya que son ellos quienes tienen que defender su futuro”, ha declarado Celia Ojeda, responsable de Océanos de Greenpeace. “La nueva PPC debe reformarse de manera sustancial hacia una pesquería sostenible, pero sobre todo debe escuchar a todos los pescadores”.

Las anteriores PPC han fallado: el 77% de los stocks están sobreexplotados y las flotas tienen una elevada sobrecapacidad. Greenpeace recuerda que esta reforma es una oportunidad para un cambio en la gestión de las pesquerías. Europa, como tercera potencia pesquera, debería asumir sus responsabilidades y España, como principal flota europea, debería comprometerse con la sostenibilidad.

“Greenpeace exige al Gobierno español que deje de ayudar a la extinción de las pesquerías locales en favor de las de las grandes flotas industriales, que destruyen el medio marino. España debería defender a sus pescadores artesanales y fomentar la protección de los océanos”, ha añadido Ojeda.

Greenpeace pide que la nueva Política Pesquera Común reduzca la sobrecapacidad eliminando las grandes y destructivas flotas, que establezcan las cuotas según los datos científicos, que protejan los ecosistemas marinos a través de una red de Reservas Marinas y que penalicen, sin subvenciones, a aquellos países que, como España, no están cumpliendo las normativas europeas y que fomenten y desarrollen la pesca artesanal.

Nota:

(1) El encuentro “Pesca artesanal y reforma de la Política Pesquera Común” se celebra de 9:00h a 18:00h en el Círculo de Bellas Artes (C/ Alcalá, 42. Madrid). Durante la jornada estará disponible para todo el público una exposición fotográfica sobre la pesca artesanal gallega, griega y africana.

Para más infomación:

Celia Ojeda, responsable de la campaña Océanos de Greenpeace, 638 101 735.

Prensa de Greenpeace: Isabel Rivera, 626 99 82 48.
Foto: Greenpeace