Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Berlusconi, el lampedusià

3

Si tingués cabells, aquest matí se m’haurien posat de punta en llegir la crònica del corresponsal d’El Pais a Itàlia, Miguel Mora, relativa a la visita de Berlusconi a Lampedusa (Berlusconi fabrica la realidad en Lampedusa).

Si no fós perquè sóc més que conscient que es tracta d’una noticia, podríem arribar a pensar que l’escrit del periodista és un relat que va d’un president caricaturitzat. 

El drama, però, és que no és ficció, sinó realitat, la crua realitat.

L’escenari: la plaça de l’ajuntament de Lampedusa, prèviament netejada per a l’ocasió d’escombraries, orines i defecacions.

El context: la crítica situació que viu l’illa italiana després de l’arribada (comprensible i esperada a la vegada) de gairebé 18.000 immigrants des de principis d’any.

La resposta de Berlusconi?, aquesta: 

“En 60 horas Lampedusa estará limpia de inmigrantes. Ya han empezado a llegar los barcos que se los llevarán. Hoy me he comprado una casa en la isla que he visto por Internet. He pagado 1,5 millones de euros y he ido a verla con el prefecto de la emergencia. No me gusta mucho, tendré que hacer unas obras. Así que ahora seré yo también lampedusiano. Uno de los vuestros”. En ese momento, se oyó a una señora del público comentar:” “Si le facilitamos también una jovencita, seguro que vuelve”.

Berlusconi prosiguió: “He visto que tenéis poco verde, haremos un Plan Verde con flora mediterránea el próximo otoño y un campo de golf. Los colores de las casas del puerto los cambiaremos, haremos un Plan Colores. Además, daremos gasoil gratis durante un año a los pescadores. Y os quitaremos los impuestos durante 12 meses. He decidido además proponeros para el premio Nobel de la Paz, porque sois la frontera entre la civilización africana y el bienestar europeo. He comprado los pesqueros de los tunecinos, para que no puedan volver a usarlos. Y he dado orden a RAI y Mediaset para que emitan anuncios y reportajes sobre Lampedusa, con el fin de que vengan muchos turistas italianos”.

Quina sort que tenim, pensaran alguns, que Berlusconi és italià, i no català. Malauradament, escolto i veig coses per aquí (parlo de Catalunya) que semblen, sinó copiades almenys sí inspirades en Berlusconi, el lampedusià.

Foto: Berlusconi es dirigeix as habitants de Lampedusa. Font: Massimo di Nonno (GETTY IMAGES)

 

Ara amb tot el que sabem… (Sonet antinuclear)

2

¿Ara amb tot el que sabem

no és moment de fer autocrítica

de qui sense massa escrúpols

defensava la fatídica

energia nuclear?

-Barata, neta i segura-

la venien. Parlem clar.

Malaurada realitat,

ara ja no tan onírica.

 

Ben lluny dels oportunismes

és moment de repensar

la política energètica

i farem bé en recordar

les catàstrofes insignes.

 

(RR, Brussel.les, 30 març 2011)

Libia: dudas, certezas y razones (de Raül Romeva, para Publico)

18

LIBIA: DUDAS, CERTEZAS Y RAZONES (por Raül Romeva i Rueda, eurodiputado por ICV y vicepresidente del Grupo Verdes/ALE)

Hay tres formas de situarse ante la decisión del Consejo de Seguridad de intervenir en Libia. Una es la de quienes consideran a Gadafi un revolucionario que representa, junto a sus amigos Ahmadineyad, Chavez, Putin o Hu Jiantao, la única esperanza que le queda al mundo para no sucumbir al imperialismo occidental. Es éste un razonamiento que considero arcaico y que no comparto ni por asomo. Baste decir que personalmente me sitúo en las antípodas de esta forma de entender el mundo, y que si la salvación de la izquierda pasa por seguir la estela de estos jinetes del Apocalipsis, conmigo que no cuenten.

La segunda es la hipócrita actitud de quienes habiendo sido durante años los aliados de Gadafi, vendiéndole armas, comprándole petróleo, callando ante las atrocidades que cometía contra su pueblo y recibiéndole con alfombra roja, ahora pretenden liderar la voz crítica con el dictador y aparecer como los ángeles liberadores. Todavía resuena en mi cabeza el debate que tuvimos en el Parlamento Europeo a principios de enero en relación al acuerdo marco UE-Libia. Fuimos los Verdes quienes, casi en solitario, lideramos la oposición a ese acuerdo argumentando que el régimen de Gadafi llevaba décadas violando sistemáticamente los derechos humanos de su pueblo y de los inmigrantes que llegaban a ése país. Acusamos entonces de irresponsables a la UE y a aquellos Estados Miembros que deseaban profundizar en dicha cooperación, y advertimos que esta política de sostener a dictadores porque convenía a nuestros intereses económicos (Business as usual) no sólo era contraria a los valores fundamentales y los principios legales de la UE, sino que con el tiempo se acabaría descontrolando, como así ha sido. Y eso vale para quienes han acogido, aplaudido y ayudado a Gadafi, pero también para quienes han hecho lo propio con Ben Ali, Mubarak, Mohamed VI, Bashar al-Assad, …

El tercer grupo es el de los desconcertados, pero sobre todo enojados por que, de nuevo, se nos haya llevado al extremo de tener que afrontar el eterno dilema de cómo, cuando y dónde usar la fuerza para evitar más sangre, más dolor y más impunidad. En este grupo estamos quienes, dadas las circunstancias, conociendo el currículo del personaje, valorando las consecuencias del seguir sin hacer nada, negándonos a asistir pasivos a otra matanza como las de Sarajevo, Srebrenica o Gorazde, hemos optado por apelar a Naciones Unidas para que cumpla con su “Responsabilidad de proteger” (mandato que ostenta desde 2005 y 2009).

Es una de las pocas veces, pienso, que el criterio de legalidad es inobjetable tal y como argumentaba de forma excelente en estas páginas hace unos días el catedrático Pere Vilanova (La ONU y Libia, un punto de vista, 26.03.11): “la resolución 1973 del CS es explícita, es previa a la acción, define claramente el mandato, y además fija también los límites que el mandato no debe traspasar. En este caso, el criterio de legalidad viene reforzado por el criterio de legitimidad. Los casos en los que en el pasado no se intervino, o se hizo tarde (como en la ex-Yugoslavia entre el 91 y el 95, bajo misión de Naciones Unidas), han pesado mucho en la decisión de los miembros del CS. Incluso los que tenían reservas –por motivos varios y que les corresponde a ellos explicar– se han abstenido, no ha habido votos en contra”.

Procede decir, sin embargo, que en este tercer grupo están también quienes resuelven el dilema oponiéndose a la intervención. Comprendo este argumento, aunque no lo comparta, siempre que se acepte que esta opción conlleva costes y se asuma moral y éticamente sus consecuencias fatales. Porque eso también debe estar presente en la balanza a la hora de tomar partido.

En otras palabras, cada cual es libre de asumir, en situaciones críticas como ésta, de qué lado está, si bien ninguna de las opciones que se tome, digámoslo también, está exenta de un cierto grado de incertidumbre y de cierto coste moral y ético. ¿Intervenir tiene riesgos? Por supuesto. Pero no hacerlo también. ¿El Consejo de Transición (rebeldes) no son garantía de nada? También es cierto, pero presumo que una victoria de Gadafi tendrá consecuencias nefastas a corto, medio y largo plazo. Por eso soy de los que piensa que, ante todo, Gadafi no puede ganar.

Igual como el Director de la Escuela de Cultura de Paz de la UAB, Vicenç Fisas (La izquierda y la intervención militar en Libia, El Pais, 22.03.2011) estoy porque existan unas fuerzas armadas reducidas y entrenadas especialmente para actuar en operaciones de mantenimiento de la paz, en coordinación con Naciones Unidas, así como que los ejércitos nacionales sean remplazados por unas fuerzas militares de Naciones Unidas suficientemente dotadas para emergencias (como es ahora la de Libia), aunque se que esto va para largo.

Pero es que es precisamente en momentos así cuando es más necesario que nunca recordar lo nefastos que son los gastos militares excesivos y no justificados, la política de fomento del comercio de armas hacia países que violan los derechos humanos o que están en crisis, la glorificación del armamento, el fomento de la investigación militar frente a los recortes en la investigación no militar, o el empeño en introducir la cultura de la defensa militar en el ámbito escolar. Todas estas manifestaciones del militarismo son rechazables de plano. En esto último, espero, estaremos muchas y muchos de acuerdo, a pesar de Libia.
Foto: Gadafi i Chavez. Font: AP.

Directiva Permís Únic: perquè m’abstinc

2

Avui votarem un informe prou important per a allò que anomenem l’Europa de les persones. Es tracta de la Directiva de Permís Únic, o Single application procedure for residence and work. Report: Véronique Mathieu (A7-0265/2010)
Report on the proposal for a directive of the European Parliament and of the Council on a single application procedure for a single permit for third-country nationals to reside and work in the territory of a Member State and on a common set of rights for third-country workers legally residing in a Member State
[COM(2007)0638 – C6-0470/2007 – 2007/0229(COD)]

El cas és que aquest assumpte va provocar un cert debat en el sí del nostre Grup, Verds/ALE, en els habituals termes de si es considerava que la proposta de Directiva era suficientment ambiciosa per votar-hi a favor (malgrat queda lluny de les nostres expectatives) o si, al contrari, podria suposar un problema en el futur.

Val a dir que el debat va ser dificil, i complex, i va determinar que alguns optessin per votar a favor (una mena de Sí, però) i els qui vàrem defensar l’Abstenció  pels motius que seguidament explico:

Començo per dir que jo no estic a favor de votar en contra d’aquest text, ja que estic totalment d’acord que la UE necessita una directiva marc que ampari totes les persones treballadores de tercers països, així com els seus drets.

No obstant això, la directiva tal com ens ha arribat finalment després de mesos de circular per diversos comitès, despachos i comissions, exclou a una gran quantitat de categories com els treballadors de temporada, els destinats per la seva empresa, els refugiats i els treballadors desplaçats … 

Personalment m’oposo a la segregació de les persones treballadores en més categories i encara més a que es concedeixi un tracte diferenciat a algunes d’aquestes persones dotant-les, a elles i als seus familiars, de menys drets que a d’altres.

És cert, cal dir-ho també, que algunes d’aquestes categories estan cobertes per altres directives, peró si agafem, per exemple la proposta de la Comissió sobre els treballadors de temporada, és fàcil adonar-se que aquestes directrius no són suficients en termes de drets.

Per tot plegat defenso, com d’altres companys dins del grup, que cal apostar per un marc comú per a totes les persones treballadores, ja que això permetria unificar la legislació en els llocs de treball i no posar en risc, conseqüentment, la integració de les persones migrants a la UE, així com la cohesió a la UE.

Cal dir que al llarg de les negociacions s’han guanyat importants coses que estan incorporades en la proposta de directiva que avui votem, com ara que la portabilitat de les pensions cap a tercers països no estigui condicionada a l’existència d’acords bilaterals.

Tanmateix, insisteixo, em temo que l’objectiu central que alguns defensem, és a dir, la igualtat de tracte i la no discriminació de totes les persones treballadores en el si de la UE, no está prou ben garantit en el text.

Per tot això he optat per abstenir-me a la votació d’aquest migdia si finalment acaben passant (és a dir, s’adopten) les esmenes sobre la restricció de l’àmbit d’aplicació.

Foto: temporers treballant la vinya. Font: Uly Martin

Més enllà de Fukushima: seguretat nuclear a Europa

1

El Grup Verds/ALE fa temps que treballem intensament per construir una Europa que, primer, consumeixi menys energia (en malgastem molta) i segon pugui abastir-se energeticament a través de fonts no contaminants i renovables.

Ho fèiem força sols, val a dir, i molt abans que tingués lloc el dramàtic accident de Fukushima.

Sigui com sigui és evident que el context sociomediàtic ha canviat, i que d’una manera o una altra comporta, almenys, que alguns dels postulats defensats pels pro-nuclears trontollin, especialment els que tenen a veure amb la seguretat.

És cert que Europa no és Japó, ni en termes d’activitat sísmica ni pel risc de tsunamis, però de cap manera estem absents de riscos i perills. Per tot això els Verds hem el·laborat una sèrie de recomanacions que esperem contribueixin a que el debat, més enllà d’estar a favor o en contra, derivi cap a una seriosa reflexió sobre la necessitat de canviar de model i de mesurar el riscos de manera molt més responsable.

Nuclear
safety in Europe

Recommendations
following the Japanese nuclear accident

In the aftermath of the massive earthquake and
resulting tsunami, the people in Japan are experiencing a tragic and
devastating disaster that is constantly evolving.

The damage caused by the earthquake and
tsunami to the nuclear power plant in Fukushima (as well as others) has meant that
the Japanese people are now also confronted with the threat of a potential
nuclear catastrophe.

These tragic events cast renewed doubt about
the reassurances of the nuclear industry on the safety of nuclear reactors and
underline that it is impossible to be ‘in control’ of nuclear safety. The construction
of nuclear reactors in seismically active regions has long been criticised as being
irresponsible. The safety of older reactors, which are based on decades old technology and
outdated safety standards, must also now be reassessed. This is clearly
relevant in Europe in the context of the current debates on extending nuclear power
plant life in several member states. Several measures have to be taken in the EU as
a consequence to the disaster in Japan.


1. The EU and its member states have to
abandon their commitment to the high risk technology of nuclear power and start
a phase-out now.


2. In the process of the nuclear phase out,
reactors posing heightened risks must be given priority, including:

— All reactors in seismic regions (e.g. Krsko in Slovenia, Fessenheim in
France, Cofrentes in Spain)

— All reactors without a secondary – or full pressure – containment
(e.g. Mochovce 1+2 in Slovakia, Paks in Hungary,
Bohunice in Slovakia)

— All boiling water reactors with a single cooling system and storage of
spent fuel outside of the containment (e.g.
Brunsbüttel, Krümmel, Isar 1, Philippsburg 1, Gundremmingen in Germany)

— All reactors built before 1980 and ‘generation 1’ reactors, as well as
those that have had serious safety problems in the past
(e.g. Biblis A and B, Neckarwestheim 1, Unterweser in Germany,
Wylfa, Oldury and Sellafield in the UK, Blayais, Bugey, Dampierre, Fessenheim,
St Laurent in France, Doel and Tihange in Belgium, Borssele in the
Netherlands, Forsmark and Ringhals in Sweden)


3. An immediate freeze of all new reactors,
either planned or under construction (e.g. Flamanville in France, Mochovce in Slovakia, Belene in Bulgaria, Okiluoto 3 in Finland).


4. Updating safety standards and
implementing the highest standards: Binding and effective safety standards at the
highest level must be implemented across the EU for those reactors that will still
operate in the medium term. The nuclear safety directive that was adopted in 2009 is
merely an empty shell and should be completely revised. Full liability of
nuclear operators in case of incidents or accidents must be guaranteed.


5. No further EU public money should be
spent on nuclear. Currently almost 5 times as much EU funds are set to be
allocated to nuclear research as compared to research for renewables and efficiency
(1).

 

Several recent energy scenarios show that
ambitious energy efficiency and renewables strategies, combined with a
modernisation of the energy infrastructure, make a phase out of nuclear as well as coal
possible by 2025-2030 (2). We agree with Commissioner Oettinger that the energy
strategies of the EU urgently have to be revisited. We therefore urge the Commissioner
to push for an EU wide nuclear phase out and to start the energy revolution in
Europe.

 

For this he urgently has to:

-propose
binding energy saving targets

-set
out the goal of a 100% renewable energy based economy by 2050 in the forthcoming EU energy roadmap.

 

(1) Euratom Framework Programme including the
extra €1.3 billion for ITER (as proposed by the European Commission in the
Framework Programme Euratom for nuclear research and training activities
2012-13 on 7 March 2011) could reach €5.51 billion for the period 2007-13, while only 50%
of the Energy FP7 are devoted to renewables and energy efficiency, amounting to
1.225 billion

 

(2) Set out in a number of energy scenarios
including the ‘Vision Scenario’ by the ÖkoInstitut, commissioned by the Greens/EFA
group: http://www.greens-efa.org/cms/topics/dokbin/368/368667.the_vision_scenario_for_the_european_uni@en.pdf 

Foto: central nuclear de Cofrents. Font: AFP

Esquerra, pacifisme i intervenció militar a Líbia

94

En el cas de Líbia estem repetint en el si de les sensibilitats d’esquerres i pacifistes, files a les quals m’adscric, el debat que ja vàrem viure en relació a si calia intervenir o no a Bòsnia a principis dels ’90.

Recordo bé aquell debat, que va ser dur, com tots els que fan aflorar dubtes i contradiccions. El vaig viure en primera persona en molts fronts. Però com totes les situacions conflictives, aquell debat ens va fer madurar, individualment i col.lectiva.

Respecto, entenc i fins i tot comparteixo els dubtes i les inquietuds en relació a la intervenció a Líbia. Però també assumeixo les limitacions de certs discursos i posicionaments davant de situacions que reclamen respostes no desitjades. I precisament per això és més urgent que mai treballar per no haver-nos de trobar en aquesta mena de dilemes. Ho vàrem dir llavors a Bòsnia, i l’argument segueix essent vàlid. 

He tingut la sort de treballar molts anys al costat de Vicenç Fisas, Director de l’Escola de Cultura de Pau. Amb ell vaig aprendre que el meu pacifisme, com tot pacifisme, també té límits. Ho vaig aprendre a base de molts anys de llegir, parlar, escoltar, analitzar, dubtar, estudiar, dir i contradir al voltant de com construir la pau.

Defenso amb fermesa la reducció de la despesa militar, l’adopció d’un Tractat Internacional d’Armament (ATT), l’augment de la inversió en promoció i educació de la pau, que s’ataqui les veritables causes de les guerres (sobre tot la competència per uns recursos que s’esgoten i el respecte per unes identitats cada cop més multidimensionals). 

Tanmateix, tot això, que és necessari i urgent per poder controlar i gestionar la latència dels conflictes actuals i evitar-ne així la deriva armada, no pot resoldre totes les situacions conflictives. Per exemple, no serveix per aturar, en la seva fase actual, la brutal i criminal repressió amb què Gadafi està responent als més que legítims clams per la llibertat i la democràcia al seu país. En situacions com aquesta, la prioritat és aturar Gadafi, de la manera més ràpida que sigui possible.

Tinc dubtes? És clar. Però quan aquests m’assetgen em retornen a la ment Srebrenica, Sarajevo, Gorazde,… i els dubtes es converteixen en una certesa: hi ha moments en què no intervenir pot resultar fatal.

Per tot plegat recomano llegir avui l’article a El País del Professor Vicenç Fisas (La izquierda y la intervención militar en Libia), i en faig meus cada coma, cada punt, cada dubte i cada certesa expressada en el mateix, a més de reiterar, un cop més, la ràbia i la frustració que em genera el fet que els actuals dirigents mundials ens hagin arrossegat, novament, a aquest debat. 

 

La izquierda y la intervención militar en Libia, por Vicenç Fisas, Director de la Escuela de Cultura de Paz de la UAB (El Pais, 22/03/2011

Como es bien sabido, a la izquierda tradicional no le gustan las intervenciones militares ni, en general, las actividades militares. Creo que es una herencia del nefasto militarismo que vivimos en nuestro país durante el franquismo, que ha provocado un total distanciamiento hacia cualquier actividad militar. Esa actitud se traduce en un rechazo frontal hacia los gastos militares, las exportaciones de armas, las paradas militares, las políticas de defensa nacional, y lógicamente, las intervenciones en el exterior.

Desde mi opinión, sin embargo, existe una actitud no discriminatoria que conduce a contradicciones de fondo, pues de esta forma no se da respuesta a qué hacer con las poblaciones que están en peligro y se escurre el bulto en momentos en que hay que activar el “derecho a proteger”.

Comparto con esa izquierda el rechazo a las patologías de lo militar, es decir, todo lo que tenga que ver con el militarismo. Eso se expresa, por ejemplo, en una crítica clara hacia los gastos militares excesivos y no justificados, hacia la política de fomento del comercio de armas hacia países que violan los derechos humanos o que están en crisis, hacia la glorificación del armamento, el fomento de la investigación militar frente a los recortes en la investigación no militar, o el empeño en introducir la cultura de la defensa militar en el ámbito escolar. Todo ello me parece rechazable, pues son manifestaciones del militarismo.

Sin embargo, puedo defender que existan unas fuerzas armadas reducidas y entrenadas especialmente para actuar en operaciones de mantenimiento de la paz, en coordinación con Naciones Unidas. Esto vale para acciones como las de Libia. Cierto es que desde parte de la izquierda y del movimiento por la paz existe un debate clásico sobre si sería conveniente la desaparición de los ejércitos nacionales a cambio de unas fuerzas militares de Naciones Unidas suficientemente dotadas para estas emergencias. Pero esto va para largo, y de momento hay que convivir con una realidad menos idealista.

Creo que desde la pésima intervención en Somalia, la inacción en Ruanda y el retraso en Bosnia, hemos aprendido bastante en este periodo de transición en cuanto a acciones militares que tienen un componente de apoyo humanitario. Al menos existe un debate de fondo para diferenciar lo que es estrictamente humanitario de lo militar. En Libia, por ejemplo, no es la distribución de ayuda humanitaria lo que es causa de controversia, sino una acción propiamente militar destinada a frenar el avance de las tropas de Muamar el Gadafi y reducir su capacidad de ataque aéreo.

Lo paradójico es que no podríamos proporcionar seguridad (y apoyo humanitario) a la población de Bengasi, para poner un ejemplo, sin antes reducir la capacidad militar de Gadafi, y eso no se consigue con inacción, ni con medios diplomáticos, ni con fuerzas no violentas de interposición, al menos tal como están las cosas. Guste o no, hay que emplear una fuerza, limitada a lo estrictamente necesario, eso sí, que solo pueden ofrecer las fuerzas militares. Y como viejo objetor de conciencia asumo las contradicciones de plantear salidas realistas.

Lo que no obstante se puede exigir, y lo hago sin reservas, es que esta intervención no se convierta, como otras veces, en un circo mediático de glorificación de los sistemas de armas que se vayan a utilizar, ni como lanzadera para promocionar las exportaciones de armas en un mundo demasiado rearmado, ni como loa de la cultura de la violencia.

Ahí están los riesgos de la intervención, y sobre dichos riesgos la izquierda debería ser sensible, vigilante y exigente, para que un acto desgraciadamente necesario de carácter militar no se convierta en un refuerzo del militarismo existente. No todas las intervenciones militares son defendibles, pero algunas tienen razón de ser. Y ahora lo que toca es apoyar a todas las revueltas populares de los países árabes, con medios políticos, sociales y económicos, y si alguna de estas revueltas es ahogada por las armas de un tirano, es menester darle respuesta con otros medios, para frenar la embestida y crear una situación donde luego sean los medios políticos los que discurran. Es la doctrina del mal menor lo que justifico, siempre y cuando no sea convertido en exponente de todas las virtudes, porque la guerra, siempre, es lo contrario de la virtud. No se olvide.

Pero tampoco podemos dejar de ver que Gadafi ya realiza una guerra contra sus ciudadanos, y eso hay que pararlo como sea y con rapidez, aunque nos crea contradicciones y malestar interno
.

Font foto: AFP / Getty images

De lobbies, contralobbies i responsabilitat europarlamentària

0

Davant del lamentable escàndol en què s’han vist implicats alguns Eurodiputats als quals s’acusa d’estar si més no disposats a cobrar per presentar algunes esmenes en favor d’interessos d’alguns lobbies ecònòmics, reitero un cop més el meu compromís de no actuar ni en nom ni en interès d’aquests grups.

Els fets denunciats són prou greus i fan imperatiu que s’obri una investigació sobre l’impacte de l’afer, així com que, d’una vegada per totes, es reguli estretament el paper i la influència dels lobbies a les institucions comunitàries com tantes vegades hem reclamat des de Verds/ALE, massa sovint en solitari davant una preocupant oposició de la coalició PPE-S&D-ALDE.

El cas el va denunciar el tabloid sensacionalista The Sunday Times, ahir, en un article en què explicava els resultats d’una investigació duta a terme amb càmera oculta per un periodista que s’havia fet passar per un lobbista disposat a ‘compensar’ econòmicament a qui l’ajudés a passar algunes esmenes. Les evidències mostren com tres dels Eurodiputats contactats van acceptar la proposta.

Val a dir que, pel què sembla, van ser diversos els MEPs contactats (almenys uns 60) i que la majoria van rebutjar l’oferta, peró pel que es veu n’hi va haver tres que no van tenir massa problemes a sucumbir a ‘la temptació lobbista’.

Es tracta de l’antic viceprimer ministre romanès Adrian Severin i l’antic ministre d’afers exteriors eslovè Zoran Thaler – ambdós Socialistes – així com l’exMinistre d’Afers Interiors austríac Ernst Strasser, conservador. Tots tres haurien acceptat ser generosament retribuits a canvi de fer passar algunes esmenes que afavoririen alguns grups amb interessos econòmics prou clars.

Ja han dimitit tant Strasser ( http://www.monstersandcritics.com/news/europe/news/article_1627460.php/Austrian-EU-deputy-resigns-in-cash-for-amendments-scandal ) com Thaler (http://www.bbc.co.uk/news/world-europe-12806955 ). No sé res de Severin.

 

Si voleu saber com han actuat els eurodiputats denunciats, els vídeos ja són disponibles al YouTube:

Severin: http://www.youtube.com/watch?v=An9Yo_gyYYQ ,

Strasser http://www.youtube.com/watch?v=ciXV9jlrIlU o http://www.youtube.com/watch?v=2b28m8D19wc ; i finalment Thaler http://www.youtube.com/watch?v=80Yw5vrrjM8

Personalment lamento els fets i, com el meu grup, reclamo que la investigació es faci de manera ràpida i eficaç per esclarir la dimensió del cas.

2011-2012: claus per a un canvi de model de pesca

1

Mentre preparo la meva visita, demà, a la recentment creada Associació Europea de Pescadors Artesanals, reviso alguns dels temes pendents al voltant de la pesca.

Aquest 2011 serà clau, com també ho serà el 2012, per a la pesca. O més ben dit, pel debat sobre quin model de pesca volem, tant per a Catalunya com per a Europa.

Per posar només alguns dels exemples que reclamaran (de fet ja ho fan) atenció política social i mediàtica, esmentaré: la reforma de la Política Pesquera Comunitària (en curs), la negociació de diversos acords de Pesca de la UE amb terceres parts, com el Marroc, la delicada situació d’alguns estocs, com per exemple la Tonyina Vermella (caldrà veure com afecta la tragedia del Japó a aquest sector), les negociacions per a l’adhesió d’Islàndia amb la pesca com a tema central, les previsions a l’alça dels preus dels carburants, la nefasta política de subvencions europees i estatals, i les seves conseqüències en forma de flota sobradimensionada i sobrecapacitada, la irresponsabilitat d’una part del sector (tant en la fase extractiva com en la seva comercialització), etc…

La llista continuaria fins a fer-se molt més llarga.

La primera conclusió, si més no la més important, es pot reduir en la necessitat d’adonar-nos que cal pescar menys, i de maneres més responsables.

Tot això, que fa temps que tinc clar, és el que m’ha portat a interessar-me de fa temps per una activitat que está dotada, com moltes, de múltiples dimensions.

Pescar és una manera d’aconseguir aliments, i per tant té a veure amb la sobirania alimentària, però també és una activitat econòmica, i per tant té a veure models de desenvolupament social i territorial, fins i tot podríem atribuir-li una gens menyspreable dimensió cultural o tradicional, però al cap i a la fi, també és una activitat que, en tant que depredadora, té un impacte sobre l’entorn, tant l’immediat i com el menys proper.

I això darrer és el que ha motivat, per exemple, que sis de les organitzacions ecologistes més importants que operen a la UE signin conjuntament un manifest amb el que consideren que són les prioritats que cal tenir en compte en l’actual moment de redefinició de l’activitat pesquera europea.

L’adjunto (com a document adjunt), per l’interès que crec que pot tenir la seva lectura.

Foto: Romeva amb la Comissària responsable de la DG Mare, Maria Damanaki, el dia que vàrem organitzar a Estrasburg el debat sobre el Futur de la pesca sostenible.

Twitter, nuclears i Verds

0

Un missatge rebut fa dos dies via Twitter em va deixar glaçat. Literalment deia: “@raulromeva suposo que te n’alegres de l’explosió de la central nuclear de Fukushima?‘ . Reconec que no vaig saber com reaccionar llavors, i després em va semblar fora de lloc. Però m’ha fet pensar.

Pot algú creure realment que pel fet de defensar una opció energètica alternativa a la nuclear, convençut com estic dels riscos d’aquesta, m’alegraria davant d’una tragèdia de tal magnitud? Si no fos tràgic, i perdoneu-me l’expressió, n’hi hauria per vomitar. 

Advertir dels riscos de l’aposta nuclear abans del desastre era titllat per no pocs mitjans, opinadors i formacions polítiques de  fer alarmisme, catastrofisme o practicar el ‘bonisme’.

Recordar que aquests riscos existien un cop ha tingut lloc la tragèdia és titllat ara, per part dels mateixos, d’oportunisme. ‘No és el moment de precipitar conclusions’, ens diuen alguns. ‘Japó no és comparable a d’altres llocs’.

Mentre a Alemanya, Merkel posposa la prorroga a l’allargament de la vida de les nuclears, a l’Estat PSOE, PP i CiU eviten el debat nuclear pocs dies després d’acordar, aquí sí, allargar la vida de les nuclears a l’Estat (6 centrals, 21% de l’energia).

Encara que a algú li costi creure, molta gent defensem aplicar en política el Principi de Precaució, especialment en alguns temes, i això no és ni bonisme, ni ingenuìtat, ni sectarisme ni cap altre d’aquests ‘ismes’ que a determinats sectors els agrada tan usar per desqualificar persones o sigles quan no disposen d’arguments per afrontar el debat polític. Per a mi, i per a tanta d’altra gent, d’això se’n diu ‘voler aplicar el sentit comú’.

Confio que el desastre nuclear ens faci reflexionar més enllà dels tòpics fàcils i desqualificadors i anem a l’arrel del problema, que, em temo, és greu i de dimensions ara com ara imprevisibles. 

Finalment, m’ha sorprès també avui veure com un dels diaris que ha defensat més, darrerament, l’opció nuclear, i que més ha silenciat aquests darrers anys les crítiques i els arguments contraris, com és El País, tregui avui dues peces dedicades als verds Alemanys en el marc de la reflexió nuclear: una entrevista a Claudia Roth, i un article del qui durant cinc anys va ser el meu company d’escó, i recentemnt ha estat escollit Secretari General dels Verds Alemanys, Cem Özdemir

Per la importància que considero que tenen els arguments que fa aquest darrer en relació a la situació dels Verds a Europa, i especialment a Alemanya, l’adjunto a continuació.

Verdes: la princesa del futuro (per Cem Özdemir , El Pais, 15/03/2011)

Ser verde no es tan sencillo”, cantó una vez la rana Gustavo. Es verdad, los conservadores tienen la tradición, los socialdemócratas el Estado de bienestar y los liberales el individualismo sin límites. Los Verdes, por su parte, tienen poco más que ofrecer que diálogo, presión y responsabilidad.

Así que, ¿qué está pasando en Alemania? En las elecciones nacionales de 2009, el Partido Verde logró un resultado récord del 10,7%. En la actualidad, el partido alcanza entre un 15% y un 25% en los sondeos. Tradicionalmente un mero compañero de coalición, Los Verdes ahora compiten por el primer puesto en Estados tan completamente diferentes como la capital, Berlín, en el noreste y tradicionalmente izquierdista (y en quiebra), y Baden-Württemberg, en el suroeste, tradicionalmente conservador y centro neurálgico de la economía.

La situación en Japón es devastadora y la población tiene todo nuestro apoyo. La amenaza de un desastre nuclear en Japón ha trasladado el debate sobre la energía nuclear a un primer plano. Incluso Angela Merkel ha admitido que la catástrofe en Fukushima “es un punto de inflexión para el mundo”. La ejecutoria de la política nuclear de su Gobierno es nefasta: el Gobierno de Merkel decidió retrasar la eliminación progresiva de la energía nuclear, que había sido negociada con Los Verdes, para llenar los bolsillos de los cuatro grandes proveedores de energía. Nos oponemos a esta “eliminación de la eliminación” porque está en nuestro ADN la oposición a la energía nuclear.

Pero el creciente éxito del partido Verde alemán es el resultado de un cambio más amplio en la mentalidad alemana. Durante los últimos años, Alemania se ha ido despojando moderadamente de su miedo al cambio. Ya desapareció la creencia de que, al final, todo lo harán el marco alemán, Helmuth Kohl y la Iglesia, o lo harán mejor. La confianza en los partidos políticos y en las instituciones democráticas ha ido disminuyendo, y la participación en las elecciones, aunque todavía alta en comparación con otras democracias, se va reduciendo. A ese respecto, Europa se mueve en la misma dirección.

Pero eso no significa que la gente desconozca las cosas. Al contrario, quieren involucrarse en ellas. Reclaman una participación directa, especialmente cuando se trata de inversiones públicas en proyectos de grandes infraestructuras, como el de Stuttgart 21, la vieja estación detren de la ciudad que se va a transformar en metro y que costará 8.000 millones de euros. Les conceden a Los Verdes credibilidad para una política de abajo arriba, de transparencia y de inmunidad frente el amiguismo. Los datos demuestran que LosVerdes son el único partido apoyado por gente que antes no votaba.

Bajo el tecnocrático Gobierno de la canciller Angela Merkel el partido conservador alemán, mientras mantenía su solidez entre su antiguo electorado, no ha logrado convertirse en un partido moderno, urbano y más feminista. Los Verdes llenan el hueco y atraen a votantes que probablemente no hubieran apoyado a “Los Verdes de Birkenstock” de hace 20 años. Donde Los Verdes han aprendido a equilibrar ideales y pragmatismo, la CDU de Merkel ha descuidado sus propios valores y no ha logrado formular la respuesta de adónde conducir al país. Sí, Merkel puede que sea la reina de los pequeños pasos, pero Los Verdes son la princesa del futuro.

Aparte del de su propio bastión, Los Verdes siguen obteniendo un considerable apoyo de la antigua base de votantes del SPD. La desastrosa estrategia de los socialdemócratas de aferrarse a la “política de la tercera vía” propia de Schröder, reformando el Estado de bienestar y maldiciéndolo al mismo tiempo, ha llevado a millones de votantes a desertar del partido. Como resultado de ello, los socialreformistas estatistas se unieron al partido sucesor del SED de la Alemania del Este, el PDS, y luego fundaron el nuevo partido izquierdista Die Linke (La Izquierda). Los jóvenes y progresistas acabaron por votar o a Los Verdes o a nadie. En definitiva, Los Verdes se benefician del cambio demográfico: su base de votantes de mayor edad acaba justo de cumplir 70 años en tanto que la de los jóvenes siempre ha sido su fortaleza. SPD, CDU y Die Linke están perdiendo votantes debido a que envejecen más que otros partidos.

Nuestro tiempo está a favor de lo verde. La conciencia medioambiental está creciendo y mucha gente está dispuesta a preferir impertinencias verdes a utilitarismo materialista. El verde se ha convertido en un estilo de vida concienciado, que se alimenta de comida orgánica, que utiliza el transporte público, que consume energías renovables, que compra en pequeños comercios del centro de la ciudad y que es cliente de bancos éticos.

El año pasado Los Verdes alemanes han celebrado su 30º cumpleaños. Los jóvenes casi nunca miran atrás. Pero una mirada retrospectiva pone en evidencia que Los Verdes han influido y han contribuido al cambio de la opinión pública en Alemania, en ocasiones incluso generando un nuevo consenso a propósito de la igualdad de género, de la democracia interna en los partidos, de la oposición a la energía nuclear y a favor de las renovables, contra los alimentos genéticamente modificados, a favor de más derechos para los consumidores y de los nuevos modelos de familia. Por supuesto que también Los Verdes han cambiado. Lo que en sus comienzos era un heterogéneo puñado de idealistas extraparlamentarios, con el tiempo se ha convertido en una fuerza sólida en las Cámaras y en un socio responsable en los gobiernos de coalición.

Las encuestas dejan ver que a mucha gente siempre le han gustado Los Verdes por ser quienes fueron, pero que no votaba a ese partido porque pensaba que en realidad no tendría el cerebro y el músculo necesarios para gobernar el país. Esa percepción ha cambiado en estos últimos años. Una razón para ello, independiente del enfoque medioambiental, es la de que Los Verdes han ampliado su espectro de competencias en áreas importantes, como son las de la economía y la educación. La clave para comprender nuestro crecimiento es lo que sir Nicholas Stern planteaba como un simple fundamento lógico: adoptar una política verde será costoso, pero no hacerlo provocará un colapso.

Los Verdes alemanes se han dado cuenta pronto de que la economía es, al mismo tiempo, el problema y la solución, y que por lo tanto la economía puede ser verde y crecer. Stern, el premio Nobel Paul Krugman y otros han dejado claro que incluso hay que volverse verde para crecer. Esa es la razón de que Los Verdes alemanes apelen a un “Nuevo Pacto Verde” en pro de la transformación del sector financiero, la economía, el mercado de trabajo y la sostenibilidad. Para Los Verdes todavía “lo pequeño es bello”, como escribió E. F. Schumacher en los años setenta. Pero no queda tiempo para esperar a que todo el mundo anteponga lo que es cantidad suficiente a lo que es consumismo. Los Verdes abren los brazos a nuevas alianzas porque son necesarias para solventar problemas reales tales como el cambio climático y la pobreza global. A modo de lema, el columnista de The New York Times Thomas Friedman afirmó: “Verde es el nuevo rojo, blanco y azul”. Los valores y conceptos básicos se han hecho tan poderosos que pueden aplastar a partidos verdes menores, como sucede en Estados Unidos. Sin embargo, aquí, en Alemania, Los Verdes están en condiciones de asumir más responsabilidades.

Foto:

Smoke rises from the Fukushima nuclear plant after the explosion on 12 March. Font: Reuters

Pas a favor d’aturar l’absurd nomadisme europarlamentari

5

Un dels temes al qual he dedicat força temps i esforç des que treballo al Parlament Europeu és la transparència (veure per exemple http://www.mepranking.eu/ i  http://www.votewatch.eu/index.php) així com la reducció de la despesa i la petjada ecològica. He comentat sovint qüestions relacionades amb aquests dos aspectes que podeu trobar recollits en la categoria Doble Seu Transparència i Rendició de Comptes d’aquest bloc.

Malauradament no és a les nostres mans decidir sobre la doble seu europarlamentària (Brussel.les/Estrasburg), absurd que suposa un dispendi enorme, una contaminació insultant i un ridícul institucional del tot irracional. Veure, per exemple, els resultats de l’estudi d’impacte que vàrem encarregar com a Verds/Ale. 

Donat que es un principi establert als Tractats només es pot canviar amb la unanimitat dels Estats membres, i França -sobretot- s’hi oposa. Però allò que sí podem decidir al PE és sobre el calendari, i es via aquesta decisió que any rera any anem fent petits passos en favor d’acabar amb aquest absurd, insultant i irracional sistema de nomadisme europarlamentari.

Aquelles i aquells que pensem que la seu del PE hauria de ser única (a Brussel.les) hem promogut una esmena als calendaris que vàrem votar ahir, els relatius al 2012 i 2013 amb l’objectiu de reduir el nombre de desplaçaments a Estrasburg (cosa que, conseqüentment, suposa un estalvi de diners i d’emissions de CO2).

És per això que, conjuntament amb d’altres col.legues, com per exemple la diputada neerlandesa de GröenLinks, Judith Sargentini, vàrem emetre una nota en la que expressàvem el següent:

“Today’s vote is a small step towards common sense on the EP travelling circus. By reducing the amount of times the entire European Parliament has to decamp from Brussels to Strasbourg, this decision will save taxpayers’ money and reduce the environmental impact of shifting thousands of people and resources to-and-fro.

“One down, eleven more to go: clearly, the whole multi-seat operation is an outdated and wasteful system that damages public perception of the EU. It is scandalous that the chairs of the two biggest political groups continue to prevent the European Parliament debating the outdated arrangement as regards the EP seats. While MEPs cannot decide, it is their role as public representatives to ensure the issue remains on the EU agenda and that member states do the right thing. Today’s decision keeps the issue on the radar.”

(1) See the study commissioned by the Greens/EFA group on the environmental impact of the multi-seat operation, which leads to an excess 20,000 tonnes of CO2 per year being emitted.           

Font foto:

Líbia, i ara què, UE?

4
Publicat el 9 de març de 2011

Avui des de primera hora (8.30) debatem al
Parlament Europeu la situació a Libia, amb la presència de l’Alta Representant
de la UE, Ashton. En el meu twitter he anat fent algunes valoracions del mateix. Per altra banda, els Verds/ALE hem proposat un text de resolució que haurem de votar aquest migdia. La podeu
trobar en aquest vincle. Inclou, entre d’altres, els següents punts:

1.            Expresses
deep concern at the situation in Libya and strongly condemns the brutal
repression of peaceful demonstrations, including indiscriminate armed attacks
against civilians, which has resulted in the death of thousands of civilians
and a high number of injured people; denounces the incitement to hostility
against civilian population expressed at the highest level of the regime by
Muammar al-Gaddafi and his son Saif al-Islam;

2.        Fully
endorses the UN Security Council resolution 1970 which condemns the gross and
systematic human rights violations in Libya and decides to refer the situation
to the International Criminal Court while imposing an arms embargo on the
country and a travel ban and assets freeze on the family of Muammar al-Gaddafi;
strongly supports the launching by the Prosecutor of the ICC of an
investigation into the alleged crimes against humanity committed by Muammar
al-Gaddafi and members of his regime;

3.        Calls
on the HR/VP and the Council to consider within the framework of UNSC
resolution 1970 and UNSC resolution 1674 regarding the responsibility to
protect the population, the establishment of a no-fly zone, at the request of
the Transitional National Council in cooperation with the Arab League and the
African Union, aimed at preventing the regime from targeting population;

4.            Expresses
its firm support to the struggle of the Libyan people for freedom, democratic
reforms and the end to the authoritarian regime; calls on the EU to establish
direct relations with the Interim Transitional National Council and to support
them in the liberated area so as to relieve the population and to meet its
basic humanitarian needs, including medical assistance;

5.        Fully
supports the decision of the UNHRC to dispatch an independent international
commission of inquiry to Libya to investigate violations of international human
rights law and the UNGA decision of 2 March 2011 to suspend Libya’s membership
to the UNHCR;

(segueix…)

6.            Regrets
the lack of a prompt reaction by the Council to the Libyan violent repression
with regard in particular to the coordination of the evacuation of EU residents
and the urgent need for humanitarian assistance to the Libyan population as
well as to the adoption of appropriate targeted sanctions; notes in this
respect the recent measures and initiatives taken by some EU Member States to
contribute to the evacuation of Egyptian migrant workers to Egypt; stresses the
urgency to provide medical assistance in the Benghazi region;

7.        Is
deeply concerned by the growing humanitarian crisis as more than 170 000
foreigners are fleeing violence from Libya, many of them remaining stuck at the
border between Libya and Tunisia and others being stranded in transit centres
in Tunisia, Egypt and Niger; urges the EU Institutions and EU Member States to
mobilize the appropriate means to face this emergency situation and to give a
correct answer to support those escaping death and persecution and those
fighting for freedom and democracy in Libya;

8.        Calls
in this regard on the Commission and EU Member States to provide all necessary
means to support Tunisian and Egyptian authorities in order to overcome the
current humanitarian crisis faced particularly by the population fleeing Libya
towards Egyptian and Tunisian borders; urges in this respect the Commission to
further deploy ECHO funding and EU Emergency fund aid to support international
and civil organisations in their humanitarian action;

9.            Strongly
criticizes the approach endorsed by some EU Member States to overplay the risk
of a massive influx of migrants instead of adopting a genuine European
comprehensive plan in response to this humanitarian crisis; calls on the HR/VP
and the Council to step up the coordination with the Member States so as to
streamline the European action vis-à-vis Libya;

10.      Urges
in this regard EU Members States to proceed to the evacuation and reception
into the EU of those who can’t return to their own country with particular
attention to the most vulnerable persons such as Sub-Saharan migrants and
refugees; therefore calls on the EU Member States to list their reception
capacities in order to activate the Temporary Protection Directive 2001/55/EC
and to share responsibility for the relocation of persons protected under this
scheme to other EU Member States and calls on Council to adopt the Joint EU
resettlement programme without further delay, to put into action to the
foreseen resettlement scheme; reminds that the common policy on asylum,
immigration and external border control shall be governed by the principle of
solidarity and fair sharing of responsibility, including its financial
implications, between the Members States;

11.      Urges
the EU Member States to guarantee that Frontex operations, including national
operations, carried out at sea cannot result in persons being returned to Libya
or to another country where their life is at risk according to the principle of
non-refoulement enshrined in the Article 19(2) of the Charter of Fundamental
Rights; insists on the right for everyone to claim asylum and to have access to
a priority procedure in full cooperation with the UNHCR and relevant
organisations;

12.            Welcomes
the decision of the Council of 28 February 2011 to ban the supply to Libya of
arms, ammunitions and related material; points out that according to
independent sources in 2009 light weapons amounting to 79 million euro were
delivered by Italy to the Libyan government and that these weapons have been
daily used by the Libyan police and army to repress the peaceful demonstrations
of the Libyan population; stresses that Belgium, Bulgaria, Portugal, France,
Germany and the UK also sold weapons to Libya, from small and light weapons to
aircrafts and electronic jamming equipment, and that these supplies contradict
some of the criteria of the EU Code of Conduct on arms export;

13.      Calls
in this respect on the Council to verify whether there have been breaches in
the EU Code of Conduct on arms export and to adopt stringent measures so that
this code is fully respected by all the Member States;

14.            Welcomes
at the same time the decision to freeze the assets of Libyan dictator Muammar
al-Gaddafi and 5 of his family members as well as of other 20 individuals
responsible for the violent crackdown on the civilian population since 15
February; calls for a quick and precise search and accurate screening of these
assets; urges EU Member States to make sure that no European company continuous
to import oil and gas from Libya and to immediately stop all payments;

15.      Notes
the EU decision to suspend negotiations with Libya on a framework agreement,
which includes cooperation in the field of migration and asylum; deplores that
some EU governments had very close relations with Muammar Gaddafi and strongly
criticises the fact that some of them have opposed the quick adoption of
sanctions against the Libyan regime; deplores the statement by Commissioner
Dalli that weakens the EU position;

16.            Condemns
the recent capture of three Dutch soldiers by Gaddafi’s military forces who
were taken as hostages, while they were attempting to evacuate a Dutch citizen
and calls for their immediate release;

17.      Calls
on the Commission and EU Member States to develop a completely renewed dialogue
with Mediterranean partner countries on migration in order to adopt a
euro-Mediterranean Mobility Pact, including an ambitious approach which goes
beyond a targeted visa facilitation, taking into account that European
migration policy can no longer rely on cooperation with authoritarian regimes;
emphasises that such a revised policy could enhance further the EU support for
the ongoing transition process towards democracy;

18.      Notes
that the ‘Friendship Agreement’, concluded between Libya and Italy in 2008
inter alia for the purpose of cooperation in the field of migration was
declared as suspended by the Italian government on 26 February 2011; calls into
question this agreement and stresses that it constitutes a breach of international
conventions with regard, in particular, to the respect for asylum seeking
procedures;

19.      Takes
the view that once the provisional government is in control of the situation
the HR/VP and the Commission should assist the Libyan authorities in setting up
a trust fund where to put all the revenues from the sales of oil and gas laying
down clear and transparent rules for its management with a view to benefitting
the whole population;


20.    Calls on the
Council and the Commission in view of the Strategic Review of the ENP to adopt
the necessary measures and funding so that Libya can be fully included in the
European Neighbourhood Policy and share the values, founding principles and
objectives of the Euro-Mediterranean process;

Foto: Pro-Gaddafi forces used air strikes, helicopter gunships and heavy armaments in the offensives. Font: Reuters.

Romeva sobre l’estratègia d’inclusió poble gitano UE / Romeva on the EU Roma Inclusion Strategy

0
Publicat el 8 de març de 2011

Acabo de parlar, en el ple d’Estrasburg, sobre l’estratègia de la UE en relació a la inclusió del poble gitano a escala europea. Només he tingut un minut per poder exposar les nostres propostes, per això adjunto a continuació el text en què he basat durant aquests mesos la meva postura en la negociació en relació a l’informe Jaroka i que m’ha servit també per a preparar-me la intervencio d’aquest vespre.

*****

IN ENGLISH

I spoke this afternoon on the EU Strategy for Roma. I based my speech in plenary on the following text, although due to the fact that I had my speaking time limited to one minute, I did not mention everyting. However, as these are the arguments we have used in order to base our (Greens/EFA) approach I attach it in its complete format:

R. Romeva i Rueda speech on Jaroka report on EU STrategy for Roma Inclusion

8 march 2011

The EP Jaroka report on the EU Strategy for Roma inclusion was voted in LIBE committee on 14/2, with the majority of the GREENS/EFA amendments accepted by the rapporteur or included in the compromise amendments, and many of the Group´s red lines to the issue included:

  • The Roma inclusion strategy should be guided by an insider’s approach: designed by Roma for Roma which means empowerment of Roma, inclusion in the decision-making process, hiring of Roma staff/mediators in key positions at local, national, EU level. 
  • Stop unlawful practices that continue with EU member state impunity: violence against Roma, violations of the right to free movement, increasing activity of extremist political parties, politicians, and policies, systemic segregation of Romani children in education, widespread residential segregation of Roma, trafficking in human beings, denial of access to healthcare and social services, coercive sterilisation of Romani women.
  • Implementation of equal treatment in resource allocation – support policy based on equal opportunity principles; goal is to support only those tenders and programs, which can ensure diminishing of Roma segregation in education and housing, eliminating discrimination in health and social services; facilitating civil society access to funds, promoting exchange of best practices, building on the experience of the pilot projects launched by the Commission in EU candidate countries and micro-regions in the EU, based on the Council of Europe mediators programme.
  • Respect of the right to free movement of everyone everywhere, as prescribed in the Universal Declaration of Human Rights; respect of free movement of EU citizens, as prescribed in EU law.
  • Eliminate traditional Romani practice of child marriages, promote Roma gender equality
  • Combination of minority rights approach with the anti-discrimination approach for achieving substantive equality: the minority rights based argument necessarily focuses on Roma as an ethnic minority group; the anti-discrimination approach allows for recognition of a multiple Roma identity – every individual Roma might suffer discrimination on many grounds, not only due to ethnic minority status, namely Roma suffer from multiple discrimination;

Opportunities for political intervention: There seems to be a difference between what the EP is expecting with the Jaroka report (EU strategy) and what the Commission will come up with (Framework for national strategies).

The Commission will provide guidelines and incentives for the adoption of national strategies, thus proposing a scheme that will be monitored at EU level. The Commission thinks that the Roma are an EU problem with national solutions/responses and thus wants to force member states to use the funds for vulnerable people for Roma integration (inclusion) with an integrated approach including targets.

The timeline is as follows: April the Commission presents its communication, then the relevant Council formations (JHA, culture, employment) will take the communication as a basis and suggest/ develop an angle. They hope that it will be in the JHA Council of April 12, EPSO on May 19, general affairs council on May 23 and then the June European Council will issue relevant conclusions.

The Commission has not initiated an open consultation process with social partners and civil society regarding the development of an European Framework for national Roma integration strategies: a coalition of NGOs has requested this; we, as GREENS/EFA support this request. 

A favor Taxa Transaccions Financeres (intervenció Romeva a Estrasburg)

6
Publicat el 8 de març de 2011

Finalment ahir vaig poder intervenir, en el ple d’Estrasburg, demanant un cop més que la UE adopti una taxa sobre les transaccions financeres. Ho vaig explicar ahir (veure apunt Taxa Transaccions Financeres (FTT)? És clar que sí ). Avui, a les 12, votem l’informe Podimata al respecte d’aquest assumpte. Veurem què en surt.

Femicidio/Feminicidio: entrevistas a Andrea Medina i Carmen Odilia

1
Publicat el 7 de març de 2011

La semana pasada tuvo lugar en Bruselas la 4 conferencia sobre los Femicidios/Feminicidios que que organizamos anualment desde el Parlamento Europeu. Vease esta entrada anterior Ni una muerta más (4 edición)

Durante la Conferencia pudimos contar con la presencia de dos expertas que año tras año nos ayudan a entender mejor y a diseñar políticas de acción concretas. Se trata de Andrea Medina, de México, y Carmen Otilia, de Guatemala.

Éstas de arriba son sus reflexiones, en forma de minientrevista.

Taxa Transaccions Financeres (FTT)?: és clar que sí

1
Publicat el 7 de març de 2011

Avui es debat al PE (sessió plenària Estrasburg) l’informe Podimata relatiu la Innovació financera a escala mundial i europea.

En relació a aquest assumpte he rebut diverses cartes com la que adjunto a continuació, o similars. En el debat d’aquesta tarda, malgrat que no he aconseguit temps oficial d’intervenció (és un tema que porten els companys/es de la Comissió d’Economia, intentaré aconseguir un minut en l’espai anomenat ‘catch the eye’, tot i que això dependrà de la bona voluntat de qui presideixi la sessió. En cas que pugui intervenir, tinc intenció, un cop més, d’insistir en favor de la necessitat i urgència d’adoptar una Taxa sobre les Transaccions Financeres, tant per la important capacitat recaptatòria que tindria, com per l’impacte dissuasiu que comportaria, també, en la tan nefasta economia especulativa que tant de mal està causant.

A continuació adjunto la carta tipus que porto dies rebent i a la qual responc de manera oberta (també) a través d’aquest apunt:

Asunto:  Financiación
innovadora a nivel global y europeo (2010/2015 (INI))– Informe Podimata.

Madrid, 7 de marzo de 2011


Estimado señor o estimada señora:

Nos dirigimos a Ud. ante la próxima votación que tendrá lugar en la
sesión plenaria del Parlamento Europeo, para solicitarle su respaldo al informe
de la Sra. Podimata sobre “Financiación innovadora a nivel global y europeo –
Innovative Financing at Global and European level”.

Es el momento de que la Unión Europea dé pasos significativos para
lograr la aprobación de un impuesto a las transacciones financieras en el marco
europeo. La distancia entre la economía real y el peso de la actividad
financiera, se ha multiplicado a lo largo de las últimas dos décadas con el consiguiente riesgo en la generación de
“burbujas” financieras. En el año 2008, por ejemplo, las operaciones
financieras representaron hasta 74 veces el PIB mundial, cuando en 1990 tan
solo eran 15 veces superior. El problema principal radica en las operaciones de corto
plazo que conllevan una alta volatilidad y un efecto penalizador sobre la
economía productiva, de más largo plazo.

En este contexto, la Unión Europea no puede frenar la puesta en marcha
de medidas como una tasa a las transacciones financieras cuando la respuesta
ante esta crisis financiera se ha traducido en la reducción generalizada del
gasto social.

A instancias de la Comisión Europea, la gran mayoría de los gobiernos comunitarios
insisten en que la deuda pública nacional debe ser reducida a través de
programas de austeridad y drásticos recortes.

Existe un amplio consenso para reconocer que estas medidas están
teniendo un impacto más que desproporcionado en las personas más vulnerables de
nuestra sociedad. Los desequilibrios presupuestarios no deben cubrirse a
expensas de aquellos que menos tienen, que ven reducido su acceso a la atención
sanitaria o la educación básica.

Una tasa a las transacciones financieras (TTF) del 0,05% aplicada a todas
las operaciones de mercado permitiría recaudar 209.000 millones de euros tan solo
en el espacio comunitario. Es una alternativa útil y efectiva para generar los
recursos necesarios para luchar contra la pobreza, aquí y en los países del sur,
y combatir los efectos del cambio climático.

Las organizaciones abajo firmantes estamos convencidas de que la Unión
Europea debe promover una TTF en su propia zona de influencia económica. La
viabilidad de esta medida ha sido ya reconocida por el Fondo Monetario
Internacional y la propia Comisión Europea. Economistas de gran prestigio han demostrado
que la aplicación en el marco europeo es técnica, legal y económicamente
posible. Su puesta en marcha definitiva demostrará su valor real.

Le instamos a que respalde el informe Podimata y que el Parlamento Europeo no quede un paso
por detrás de sus responsabilidades frente a los ciudadanos.

Reciba
un cordial saludo,

Firmado: Ayuda en Acción, Acción por la Salud Global, IntermonOxfam, Save the Children Inspiraction, RobinHoodTax.

 

(Nota: Cartes similars m’hane stat enviades per part de ATTAC, UGT o CCOO)


Foto: Therobinhoodtax.org