Raül Romeva i Rueda

L’any 2007 em vaig enganxar al projecte de la Barcelona World Race, la Volta al món a vela en tripulació de dos i sense escales. De fet, m’hi va aficionar un dels seus fundadors, i alhora navegant en la primera edició, n’Albert Bargués, a través del seu projecte l’Educació sense Fronteres.

Aquest matí han sortit 14 noves embarcacions predominantment tripulades per navegants francesos, de llarga tradició transoceànica, però amb una destacada i altament qualificada representació catalana (7 dels i les tripulants ho són).

Donar la volta al món a vela, ho confesso, és una d’aquelles aventures que somnio a fer algun dia, com suposo que li deu passar a mitja humanitat.

Per això em miro aquestes dones i homes amb enorme admiració. I és que en cal molt, de coratge, per embarcar-se, ni que sigui en un ultramodern i supersegur Imoca 60, i allunyar-se de la Barceloneta per circumval.lar el planeta, travessant tres caps (Bona Esperança, Lewin i Hornos), i aventurant-se els temibles 40 rugents o, fins i tot, als 50 furiosos o els 60 cridaners. Parlem de latituds per a veritables aventurers/es. Una lluita contra els elements en què es posen a prova totes les capacitats humanes i sobrehumanes.

Entre els tripulants destaquen noms de la talla de Desjoyeux, Wavre, Dick, Peyron, Iker Martinez, Xabi Fernández, Le Cam, Merediz, o Caffari, entre d’altres, a més a més dels catalans/es Corbella, Pella, Ribes, Bruno Garcia, Mumbrú, Sanmartí o Gerard Marín. Una absència entre els navegants, però, que vull lamentar, la del propi Bargués, a qui vaig conèixer arran de la primera edició, i amb qui he tingut l’honor d’establir una relació a través de la qual he pogut conèixer la magnífica persona que hi ha darrera l’extraordinari navegant. Avui ens ha acompanyat amb la seva valoració tècnica, comentant la sortida des del Port de Barcelona.

Deia n’Albert que només aconseguir ser a la línia de sortida, totes i tots eren guanyadors. Hi estic d’acord. Malgrat que és una cursa entre tripulacions, és més, i diria que sobretot, una cursa contra ells/es mateixos/es. Moltes ni tan sols són professionals, en el millor dels casos són semiprofessionals i alguns fins i tot amateurs. Per a moltes d’aquestes tripulacions, l’objectiu és, simplement, arribar a la meta.

La Barcelona World Race ha situat Barcelona a l’agenda internacional de la navegació tansoceànica, i supera així una assignatura pendent. Per a molta gent, i m’hi incloc, era incomprensible, que un país de la traidició marinera que té Catalunya no mirés més i millor cap al Mar, primer, i cap a l’Oceà, després, tal i com, per exemple, sí fan de fa dècades els nostres veïns francesos.

Molta sort, a les 14 tripulacions, i que els vents us sigui favorables. Us seguirem a través de les ones, i, ni que sigui amb la imaginació (però també a través del tracking), serem amb vosaltres.

Font foto: BWR/ Tv3

Adjunto a continuació l’article que m’han publicat al blog Catalan Views, que edita la Catalan News Agency (Agència Catalana de Notícies en la seva versió internacional). Més avall trobareu la versió en català de l’article.

Europe
beyond the Member States: Spaces to decide and to incite (by Raül Romeva i Rueda on
Thu, 30/12/2010)

Seen with Catalan glasses, the European construction
is necessary but, as presently conceived, clearly insufficient. The European
Union’s motto is “United in diversity”, a beautiful motto that, in general,
universal terms, I share. However, when it is applied to the present European
Union, I see it as incomplete, at a minimum. Taking the current Euro-reality
into account, the motto “United in the diversity of the States” would be much
more convenient. And this is, in my opinion, THE problem: the current States
are, unfortunately, the main reason for European paralysis.

The vision we have of the European Union, from a
country without its own State, such as Catalonia,
is certainly very different from the vision from European capitals such as Madrid,
London,
Paris,
Rome
or Stockholm,
to mention some of the big players, with a clear centralist will.

Luckily, there are real alternatives; alternatives
that are at the same time social, economic, cultural, linguistic, national,
historical, communicational, infrastructural, environmental,
competence-related, etc… However, these alternatives are conditioned by two
premises that are intrinsically linked: 1) Giving the European Union the
legislative, budgetary, and political capacity that the current situation requires.
A capacity ruled, on all these fronts, by a bicameral Parliament  –not
like the system we have at present, where the European Parliament and the
Council, i.e. the State Governments, share legislative competences– and with a
European Executive, appointed by this Parliament; and 2) Decentralising the
current Nation-States, most of them artificial, so that the European Union’s
political-administrative management is decided by national realities –which do
not have to coincide with the state’s.

Three
examples, among many others, perfectly illustrate this change of direction
scenario: a) Contrary to the centralist vision the Spanish Government proves to
have in relation to the High-Speed Rail network, for instance, much more
rational criteria should be imposed, in territorial, socio-economic and
environmental terms, which will push for alternatives, such as a very necessary
Mediterranean rail corridor; b) Secondly, regarding the cultural and linguistic
dimension, one reminder is necessary. A Europe that underestimates, when it
does not despise, languages and cultures, simply because they are those of an
entire State, becomes an unfriendly Europe and it generates a Euro-frustration
that is not at all beneficial to the European project; and c) Finally, regarding
the management of primary resources (agriculture and fishing),
socio-economically speaking, but also in environmental terms, it seems much
more rational to structure the management of these resources to realities that
do not necessarily have to correspond to those determined by current states.

In other
words, and to cite the example of Catalonia (or even better, of the
Catalan-speaking countries), what some of us are demanding is an EU where we
are able to decide and incite. Decide and incite with our own voice
and without interferences, which are unnecessary and, often, contrary to
socio-economic sense, not to mention common sense.

Raül Romeva i Rueda, Member of the European Parliament for ICV and Vice-Chair of the Greens/EFA Group

Versió en català, més avall: (segueix…)

Europa més enllà dels Estats: espais per a
decidir i per a incidir, per Raül Romeva i Rueda (eurodiputat per ICV)

Vista amb ulleres catalanes, la construcció
europea és necessària, però, en els termes actuals, clarament insuficient. El
lema de la Unió Europea és ‘Units en la diversitat’. Un lema bonic, i que en
termes generals i universals comparteixo, però que aplicat a la Unió Europea
actual em sembla, si més no, inacabat. Tenint en compte l’euro-realitat actual
semblaria molt més adient un ‘Units en la diversitat … dels Estats’. I aquest
és, a parer meu, EL problema, ja que aquests, els Estats actuals, són,
malauradament, el principal motiu de la paràlisi europea.

La visió que tenim des d’un país que no
disposa d’un Estat propi com és Catalunya del que és la Unió Europea és
certament molt diferent a la que poden tenir des de capitals europees com
Madrid, Londres, Paris, Roma o Estocolm, per mencionar alguns dels grans, amb
vocació certament centralista.

Per sort, hi ha alternatives reals,
alternatives que són a la vegada socials, econòmiques, culturals,
lingüístiques, nacionals, històriques, comunicacionals, infraestructurals,
mediambientals, competencials, etc… Però aquestes alternatives passen per
assumir dues premises que han d’anar intrínsecament lligades: 1) dotar la Unió
Europea de la capacitat legislativa, pressupostària i política que reclama la
situació actual, i regida en tots aquests fronts per un Parlament bicameral (i
no com ara, on el PE i el Consell, és a dir els governs dels Estats,
comparteixen competències legislatives), i amb un executiu nomenat per aquest
Parlament; i 2) descentralitzar els actuals Estats-nació, molts d’ells
artificials, de tal manera que la gestió político-adminstrativa de la Unió
Europea sigui la que determinen les realitat nacionals (que no necessàriament
coincideixen amb les estatals).

Tres
exemples, entre molts d’altres il·lustren
perfectament aquest necessari canvi de rumb: a) contràriament a la
visió
centralista que demostra tenir el govern central espanyol en relació a
la xarxa
ferroviària d’Alta Velocitat, per exemple, caldria imposar criteris
molt més
racionals en termes territorials, socieconòmics i ambientals impulsant
alternatives com el tan necessari corredor del Mediterrani; b) en quant
a la
dimensió cultural i lingüística, en segon lloc, cal recordar que una
Europa que menysté, quan no menysprea, llengües i cultures simplement
perquè aquestes
no són les de tot un Estat, esdevé una Europa antipàtica i genera una
eurofrustració que no beneficia en res al projecte europeu; i
finalment, en
quant a la gestió dels recursos primaris (agricultura, pesca), sembla
molt més
racional socioeconòmicament parlant, però també en termes ambientals
estructurar
la gestió d’aquests recursos a una realitat que no necessàriament
correspon a
la que determinen els estats actuals.

En altres paraules, i per posar l’exemple de
Catalunya (o millor encara, dels Països Catalans), allò que algunes i alguns
reclamem és una UE en què puguem decidir i incidir amb veu pròpia i sense
interferències innecessàries i, sovint, contràries al sentit socioeconòmic, per
no dir ja al sentit comú.

En una època en què sembla que el desprestigi
col.lectiu, la crítica gratuïta, l’insult ocurrent o la tendència simplista a
culpabilitzar sempre els altres (i especialment als ‘polítics’, en genèric, de
tots els mals del món mundial), s’agraeix que hi hagi que gosi nedar contra
corrent i dir coses com les que, per exemple, publicava en Carles Capdevila, flamant director de l’Ara, en
el seu editorial del 24 de desembre (Visca la Política, i els polítics).

La tasca (em nego a anomenar-ho professió) de
l’activitat pública mereix molts qualificatius, alguns de bons i d’altres de
dolents, però igual com passa amb qualsevol altre activitat, és necessari, de
fet trobo que és imprescindible, posar noms i cognoms a aquests qualificatius.

Agraeixo enormement, per tant, la reflexió que
fa en Carles Capdevila. Coincideixo amb què la preocupació que correm és que
ens quedem sense ‘vocacions’ polítiques. En els anys que porto treballant en
l’esfera pública he vist el mateix tipus de perfils que havia vist anteriorment
quan vaig treballar a la Universitat, a Nacions Unides o a diverses ONG, és a
dir, m’he trobat amb gent excel.lent, convençuda del què fa, compromesa, i amb
ganes d’implicar-se molt més enllà del què el contracte laboral li estipula, de
la mateixa manera que m’he trobat, també, amb tot el contrari. Algú em podria
esmentar una activitat, pública o privada, en què no es repeteixi aquest patró?
Ho dubto.

Per descomptat que tothom, jo el primer, dels
qui ens dediquem a la feina representativa, hem d’assumir amb esportivitat tota
mena de crítiques, algunes d’elles merescudes, de ben segur, d’altres,
deixeu-m’ho dir també, del tot injustes i immerescudes. Tan perillós és el
corporativisme com la crítica general. Potser va essent hora que deixem
d’etiquetar de manera simple (i estèril) i comencem a valorar cadascú en funció
d’allò que diu, escriu o fa, enlloc de fer-ho en funció d’uns estereotips artificiosament
construïts i que, al cap i a la fi, no deixen de ser caricatures de la
realitat.

Res a dir quan la caricatura la fa un dels millors programes que,
crec, tenim avui a la televisió pública catalana, Polònia, del qual me’n
declaro seguidor incondicional i un defensor fervent, i que considero un exemple de salut democràtica extraordinari. El problema el veig quan
la caricatura no la fa un actor/còmic (o una actriu còmica), sinó un/a analista polític, un/a tertulià/ana
o un/a periodista d’informatius. Llavors és quan penso que tenim un problema.

Quin és el risc, per tant, del qual ens alerta
en Carles Capdevila, i que comparteixo? Que la gent qualificada, motivada, amb
vocació de servei, renuncïi a ‘jugarse-la’ fent el salt a la dimensió pública
que suposa l’activitat política. Això seria catastròfic, i comportaria entregar
les regnes de la gestió pública a qui, ja sigui per manca d’escrúpols o
directament per identificació, li rellisca que l’etiquetin permanentment de
manera negativa.

Visca La política, I els polítics, de Carles
Capdevila (ARA, 24 de desembre de 2010)

Mas va prometre que faria el govern dels
millors i acabarà fent el govern dels millors disponibles. Passa sempre que
organitzes equips: costa que tots els que vols t’acabin dient que sí. Em crec
que ha buscat els millors independents entre els que a ell li mereixen crèdit,
i és sabut que alguns candidats li han donat carbasses. Per tant, potser cal
analitzar a fons les causes que fan que ser conseller del teu país no sigui una
oferta prou atractiva. Per als que tenen bones feines al sector privat, suposa
menys ingressos. I més maldecaps. I una agenda més complexa. Ser observat amb
lupa. Que tothom tingui dret a calumniar-te i insultar-te. Estar sota sospita
des del més mínim rumor. Haver de vigilar tant els rivals com els teus. Ser
criticat només pel fet de ser polític. Tenir més queixes que possibilitats de
resoldre-les. Aparentar més poder del que tens realment. I saber que, en plena
crisi, tindràs més feina a donar males notícies que no bones. Alguns polítics
s’han guanyat el desprestigi a pols, però en la imatge pública reben tots, els
íntegres també. I, sobretot, rebem els ciutadans, perquè costarà que tinguem
governs boníssims si el sistema social, mediàtic i parlamentari no sap valorar
el servei públic i no sabem ser agraïts amb els que el presten. Per això ara i
aquí em ve de gust brindar per la bona política i pels bons polítics. Se’ls
gira una feinada i ens hi juguem el futur.
Font dibuix: Forges

Adjunto la nota que vàrem difondre ahir conjuntament en Junqueras, en Tremosa i jo mateix, en un posicionament al qual es va sumar també la Maria Badia.

Tremosa, Junqueras i Romeva: ‘La Comissió i el
Parlament Europeu han donat ple suport a la immersió lingüística’

Els eurodiputats de CiU, Esquerra i
Iniciativa, Ramon Tremosa, Oriol Junqueras i Raül Romeva, han subratllat la
manca de legitimitat política del Tribunal Suprem espanyol per suprimir la
immersió lingüística de Catalunya. Els diputats de l’Eurocambra han recordat
que tant la Comissió com el Parlament Europeu han defensat amb fermesa la
immersió lingüística catalana, i han sostingut que les decisions europees i els
drets de Catalunya estan per sobre de la sentència del TS espanyol.

Cal recordar que l’Eurocambra va votar el 24
de març del 2009 l’informe ‘Multilingualism: an asset for Europe and a shared
commitment’, que defineix el sistema d’immersió lingüística com l’eina més
eficaç per promoure el multilingüisme. El text també s’oposa a reconèixer el
dret dels pares a escollir la llengua d’escolarització dels seus fills, atès
que, en determinades ocasions, pot anar en contra de la cohesió social.

‘No permetrem que el Tribunal Suprem espanyol
ens imposi un model que no només va en contra de la Unió Europea, sinó que
també va en contra de la voluntat del poble de Catalunya, i que obligaria a
crear dues línies d’escolarització i a trencar la unitat del poble català’, han
afirmat Tremosa, Junqueras i Romeva.

Així mateix, la Comissió Europea s’ha
pronunciat en diverses ocasions a favor del català com a llengua vehicular de
l’ensenyament. Per exemple, el 27 de setembre del 2007, l’aleshores comissari
de Multilingüisme, Leonard Orban, va presentar un estudi elaborat per un Grup d’Alt
Nivell, en què es definia la immersió lingüística a Catalunya com el model a
seguir per a la resta de països de la Unió Europea.

Foto: L’escola catalana, ara i sempre, l’adhesiu que regala avui el Diari Ara

Ahir vaig poder seguir la intervenció de’n
Joan Herrera en el debat d’investidura. Ho vaig fer a través de dos mitjans:
TV3 i el Twitter. El vaig veure sòlid, convincent i, sobretot, solvent. Estava (jo)
expectant d’aquest debut, i crec que l’ha superat amb nota. No li esperen, a
ell i al grup que presideix, un mandat senzill. En la seva intervenció va
deixar clara quina serà l’estratègia d’oposició que tocarà fer: clara, honesta,
dialogant i constructiva sempre que sigui possible, i discrepant quan pertoqui.

En relació als temes clau, Herrera va demanar
a Artur Mas sensibilitat social i el va advertir de les conseqüències de fer
polítiques a favor de molts pocs, i va reiterar la necessitat d’una sortida
justa, solidària i sostenible a la crisi econòmica.

En paraules del mateix Joan: “En aquest
mandat tindrem una obsessió: aconseguir una sortida justa de la crisi; un
objectiu: millorar la qualitat i transparència de la vida política catalana; i
una proposta unitària: un full de ruta nacional que sigui compartit, ambiciós i
sense trampes (…) una veu del catalanisme d’esquerres que vetllarà perquè la
política catalana no reprodueixi l’excés de tacticisme i la manca d’unitat en
la defensa de l’autogovern”.

Allò que convé recordar, però, és que CiU amb
els seus 62 diputats, no podrà gvernar en solitari. I això és bo, i
democràticament sa.

Els arguments que Herrera va avançar per
justificar que ICV-EUiA voti en contra de la investidura d’Artur Mas com a
president tenen a veure amb el fet que la seva proposta, la de CiU, no comporta
una visió moderna de país en els temes socials, ambientals, fiscals i
educatius. Herrera va posar com a exemple d’una proposta insensible l’Impost de
Successions que vol eliminar CiU perquè si tira endavant es deixaran de
recaptar entre 300 i 350 milions d’euros: “Vostè ens deia aquest matí  que d’on no hi ha no en raja; però per
a alguns raja més que per altres”. De fet, Herrera ha retret que Artur Mas
defensi austeritat i retallada del dèficit, alhora que elimina ingressos amb la
supressió de la pujada de l’IRPF, les desgravacions fiscals a les mútues i
l’Impost de Successions. El missatge polític d’aquestes mesures sembla clar:
l’esforç per sortir de la crisi no recaurà en les rendes mitges-altes, només
en les classes populars i treballadores.

Aquesta matí he seguit, també per TV3 i pel Twitter (#Parlament), la primera volta
de la votació d’investidura. Sense sorpreses, de moment. Probablement, tampoc
serà una sorpresa que dijous resulti investit President de la Generalitat, Artur
Mas.

Li desitjo bona sort, personal i institucional, al futur President, però em
congratulo també que al davant, fent propostes, donant arguments, i en cap cas
amb la veritat absoluta però sí amb conviccions molt compartides per molta gent,
hi hagi en Joan Herrera.

Foto: Joan Herrera a l’estrada del Parlament.

Aquest és el text en el qual vaig fonamentar la meva intervenció, ahir a la tarda, durant l’habitual sessió d’avaluació de diverses situacions de vulneracions de drets humans al món que té lloc a Estrasburg els dijous per la tarda, i de la qual, com sabeu, en sóc especialment assidu.

LGBT rights in Uganda: The Bahati Bill and discrimination against LGBT population

A.   whereas the Anti-Homosexuality
Bill tabled by private Member David Bahati MP on 25 September 2009 in the Ugandan
Parliament foresees the punishment of homosexual acts by terms of imprisonment between
seven years and a lifetime as well as the death penalty, whereas the Bill foresees
the punishment of a failure to disclose a child’s or patient’s homosexuality by
up to three years of imprisonment, whereas the Bill is still under consideration
despite repeated condemnations by the international community,

Qatar i UNICEF: contradictio in terminis (de Raül Romeva, per a Crònica.cat)

No me n’he pogut estar. Després de reflexionar-hi uns dies (hi ha coses que és millor no fer-les en calent) he arribat a la conclusió que el tema de la publicitat de la Fundació Qatar a la samarreta del Barça mereixia algun comentari (i de fet alguna cosa més).  El detonant que ha acabat de convèncer-me per fer-lo, ho reconec, han estat  les declaracions recents del president de la FIFA, Joseph Blatter, en emplaçar als homosexuals que vulguin viatjar a Qatar per presenciar el mundial de futbol del 2022 que s’abstinguin de mantenir relacions sexuals donat que allà l’homosexualitat està prohibida i penalitzada per llei. Ho sento però, en tant que vicepresident de l’Intergrup pro-drets LGBT del Parlament Europeu que sóc, em nego a acceptar aquestes declaracions com un simple acudit. I així ho he fet saber a la Comissió Europea a la qual he emplaçat a donar la seva opinió sobre les esmentades declaracions.

Aquest fet em porta per altra banda a argumentar la meva incomoditat amb el patrocini de Qatar a la samarreta del FC Barcelona. En aquest sentit, i també en forma de preguntes parlamentàries, he demanat a la Comissió Europea si considera que l’acord publicitari entre el F.C. Barcelona i la Qatar Foundation és compatible amb l’acord publicitari amb UNICEF. Sóc més que conscient que es tracta d’un acord en l’àmbit privat entre el F.C. Barcelona i la Qatar Foundation, tanmateix crec que no podem obviar la importància de la publicitat en general, i en concret en l’esport, i especialment els valors que transmet aquesta mena de publicitat.

La Qatar Foundation està presidida per la dona de l’emir Hamad bin Jalifa Al Thani i malgrat que la seva missió oficial no és la promoció exterior de Qatar, a ningú se li escapa que aquest és el veritable objectiu del patrocini del FC Barcelona. A Qatar, segons l’informe anual 2010 d’Amnistia Internacional, les dones pateixen discriminació i violència, s’explota i se sotmeten a abusos als treballadors i treballadores migrants desamparats per llei, es priva arbitràriament de la seva nacionalitat a centenars de persones, s’han imposat penes de fuetades, i es persegueix i fins i tot condemna penalment a les persones Gais, Lesbianes, Bisexuals i Transsexuals. Francament no veig per enlloc la coincidència de valors amb UNICEF. Ajuntar Qatar i UNICEF serà, en el millor dels casos, una contradictio in terminis.

Finalment, crec que s’imposa una reflexió més general sobre aquesta mena de patrocinis, així com les celebracions esportives en determinats llocs del planeta que no són, precisament, paradigmes del respecte dels drets fonamentals i humans més bàsics (JJOO a la Xina, Mundial de futbol a Qatar, Eurocopa a Rússia,…).

Potser que ens comencem a aclarir sobre quins son els veritables valors que volem que l’esport promocioni, i llavors actuem en conseqüència.

************************************************************
Nota a peu de pàgina: Em fascina l’enorme dimensió que aquesta mena de reflexions provoquen en determinats sectors de la societat (i en la xarxa en particular. Em sembla altament desproporcionat l’enorme impacte que té tot allò relacionat amb el són del futbol en comparació amb les moltíssimes altres coses que diàriament faig en la meva tasca parlamentària. Humà? sí, però sorprenent. Alguns exemples:

La Vanguardia: ICV lleva al Parlament Europeo la publicicdad en la camiseta del Barça

El Periódico: ICV porta al Parlament Europeu l’acord del Barça amb Qatar Foundation

Avui: Els homosexuals culers en contra de l’acord amb Qatar Foundation

Ara: ICV porta al PE l’acord de patrocini amb Qatar Foundation

Sport: Rosell: los bancos fueron los primeros en felicitarnos

Mundo Deportivo: Los Gays proponen boicotear Qatar 2022

I la nota curiosa:

Marca: Un eurodiputado cuestiona la legalidad del acuerdo con Qatar Foundation (de fet no he qüestiona la legalitat, sinó la idoneïtat, per en fi…)

Font: Logo de la Qatar Foundation

Al Parlament Europeu acabem de fer un pas més per reduir el tant sovint criticat, necessàriament,  dèficit democràtic de les institucions europees amb l’adopció tot just fa una hora del compromís legislatiu relatiu a la Iniciativa Ciutadana Europea(ECI, segons les sigles en anglès). La majoria ha estat aclaparadorament favorable (només algunes abstencions de la banda euroescèptica).

Per part dels verds, qui ha liderat les negociacions ha estat el col.lega alemany Gerald Häfner qui després de la votació ha manifestat el següent (paraules que, per descomptat, faig meves):

“Today is a major step forward for European democracy. We have opened the doors in Brussels to European citizens, giving them the right to make proposals for EU rules or laws, alongside the Commission and Parliament.

“The citizens’ initiative is an important measure to bridge the gap between EU citizens and the institutions. The EU must be more responsive to its citizens in the future and ensure we make the Europe of citizens a reality. The Greens have long pushed for a greater and more meaningful involvement of citizens in the EU and believe the ECI is a step on the road to achieving this.

“The EU Commission will now play a crucial role in the success of the citizens’ initiative. Securing the signature of 1 million citizens is no mean feat and the Commission must respond substantially and satisfactorily to any initiative. It should start by treating the recently submitted initiative on GMOs with the respect it deserves.”

Si voleu comptar amb més informació sobre la Inniciativa Ciutadana Europea podeu clicar aquí.

Foto: Logo eci

En el marc de l’hora que setmanalment dediquem a fer preguntes al President de la Comissió, José Durao Barroso, he reiterat novament la voluntat que els implicats en les activitats denunciades per Wikileaks donin explicacions, i ell n’és un. He insistit novament en que el PE reobri la Comissió temporal sobre els vols i altres activitats de la CIA a la UE. El problema és que va tornar a respondre amb evasives i amb el silenci com a política. Res de nou em temo.

Ahir advertia en aquest mateix bloc del risc que suposava per a l’Europa Social, ja força maltractada, la votació d’avui (veure Nou torpede conservador a l’Europa Social (ara Directiva Permís Únic): nou pas cap a l’esclavatge modern? ).
La cosa no pintava gens bé. És més, quan aquest matí m’he trobat amb n’Alejandro Cercas, ponent de l’opinió de la Comissió d’Empl (i molt crític amb la ponent principal, la popular Matthieu), m’ha reconegut mentre preníem un cafè que la cosa pintava molt malament. No hem tingut temps per preparar la contraofensiva, em deia, compungit. Aquest cop les forces neoliberals que aspiren a carregar-se l’Europa Social se’n poden tornar a sortir amb la seva, admetia jo.

La votació ha anat ajustada, com esperàvem, però en la majoria de les votacions clau la balança s’inclinava cap a la banda conservadora. Fins que ha arribat el vot final. Llavors ha saltat la sorpresa: 305 col.legues han votat a favor del text (PPE, ECR, UDF, i alguns liberals), però hem estat 350 els qui hem votat contra (la majoria dels grups S&D, Verds/ALE, GUE i alguns Liberals). La proposta ha estat, per tant, REBUTJADA, i torna a la Comissió per tal que la refaci.

Estic enormement satisfet pel fet que el Parlament Europeu hagi rebutjat aquesta proposició de Permís únic. El vot d’avui obre noves negociacions i dóna una resposta negativa a l’adjudicació de drets en funció del valor comercial dels treballadors. La directiva rebutjada proposava una visió fragmentada de la migració legal, on el valor comercial d’un treballador emigrant determinaria l’extensió dels seus drets, i suposava per tant un atemptat envers les garanties mínimes en quant als drets de què han de gaudir tots els treballadors emigrants, basats, aquests drets, en la igualtat de tracte i la no-discriminació.

En vigílies del vintè aniversari de la Convenció de les NU sobre la protecció dels drets dels treballadors emigrants i dels membres de la seva família, aquesta jerarquització és totalment inacceptable: la Unió ha d’integrar finalment les conclusions dels nombrosos estudis que demostren que tant els beneficis individuals com els col·lectius, els econòmics com els socials, o els que afecten les societats d’acollida o les d’origen, han d’anar de la mà de l’exercici ple i efectiu dels drets de les persones migrants.

Des d’ICV, així com des de verds/ALE, continuarem amb la vigilància ben alerta per contribuir a dotar la Unió d’una política migratòria ambiciosa basada en el principi d’universalitat i d’indivisibilitat dels drets fonamentals. Aquesta serà, com sempre ha estat, la nostra postura devanat les noves discussions que aquest rebuig d’avui obliguen a que mantinguem, tant amb la Comissió com amb el Consell.
Foto: treballadors temporers recollint fruita. Font: El País.

Defensar els drets de les dones víctimes de violència de gènere a la UE és, en gran part, una qüestió de voluntat política. Així ho he defensat aquest matí durant la meva intervenció al debat del Parlament Europeu relatiu a l’Euroordre de Protecció de Víctimes de Violència a la UE.

Defender los derechos de las mujeres víctimas de violencia de género en la UE es, en gran parte, una cuestión de voluntad política. Así lo he expresado esta mañana durante mi intervención en el debate del Parlamento Europeo sobre la Euroorden de Protección de Víctimas de Violencia de la UE.

Després de la Directiva del Retorn (de la Vergonya) i de la Directiva
Bolkestein (Liberalització serveis), aquesta setmana podem viure a Estraburg un nou
episodi de la recessió que la UE està patint en termes de drets socials,
especialment per a les persones treballadores immigrades. El cas és que avui
debatem (i demà votem) al Parlament la proposta de Directiva sobre el permís
únic per a treballar i residir a la UE per part de persones procedents de
tercers països, així com, el paquet comú de drets pels treballadors de tercers
països que resideixin legalment a la UE. La proposta original, impulsada l’any
2007, era una Directiva del Consell, però el Tractat de Lisboa ha atorgat al
Parlament Europeu la capacitat de poder negociar d’igual a igual amb la
Comissió i el Consell el contingut d’aquesta Directiva.

Tal i com està redactada i presentada a debat, de moment, la Directiva
afectaria a: aquelles persones que volen residir en un
Estat membre per tal de poder-hi treballar, aquelles que han estat admeses en
un Estat Membre per altres motius que el de treballar, persones admeses per a
lleis estatals i de la UE per a treballar, persones admeses en el marc de la
Directiva de reunificació familiar i que tenen el dret de moure’s amb
llibertat.

Això vol dir que quedarien excloses de l’àmbit d’aplicació de la Directiva (i per tant no comptarien amb els mateixos drets): persones treballadores desplaçades, a les transferides dins l’àmbit
d’una corporació, treballadors/es temporals o au pairs, persones en situació de protecció temporal que estan esperant una
decisió en relació al seu estat, 
beneficiaris de protecció internacional, sol.licitants de l’estatus de
refugiat/da, persones a les que s’hagi suspès el seu permís de movilitat,
persones que treballin a bord dels vaixells, i, a més, els Estats membre poden
decidir que els treballadors temporers (aquells que treballen menys de sis
mesos) o estudiants no hi sigui tampoc incloses.

Si el text s’aprovés així, demà, voldria dir que moltes empreses
trobaran més barat i convenient per als seus interessos traslladar les seves
seus a països tercers (posem per cas, Marroc o Turquia) i des d’allà
desplaçar-hi els seus treballadors cap a la UE. Per altra banda l’adopció
d’aquesta proposta (que alguns combatem des de fa temps), comportaria consagrar
la inferioritat del dret europeu en matèria laboral i social respecte el
Conveni de Nacions Unides de 1990 sobre protecció de drets de totes les
persones treballadores immigrants i les seves famílies (que només ha estat
ratificat per 44 Estats, tres dels quals europeus –Albània, Bòsnia i
Herzegovina i Turquia). A més a més, la proposta és també contrària a la
Convenció del Consell d’Europa sobre treballadors immigrants de 1977, en
relació a les condicions de treball, seguretat social i vivenda (i que està
ratificada i en vigor per França, Itàlia, Holanda, Noruega, Portugal, Estat
espanyol, Suècia, Turquia i Ucrania).

En altres paraules, amb el text actualment proposat ens podríem trobar
que als hotels i restaurants europeus comencin a arribar treballadors
temporers amb molts menys drets que els ciutadans UE, consolidant així un nou i
modern concepte d’esclavatge.

El Consell ha estat molt clar fins avui (primer la presidència
espanyola i després la belga) a l’hora d’afirmar que qualsevol ampliació de
l’àmbit d’aplicació de la Directiva per incorporar-hi, per exemple, alguns
grups actualment exclosos (mencionats més amunt) comportaria que s’haurien de
rebaixar alguns drets dels grups ja considerats. Digueu-ne com vulgueu, però
per a mi això és un xantatge social inacceptable, especialment per que sempre
hem considerat, almenys fins ara, que els drets de les persones treballadores a
la UE haurien de ser iguals per a tothom, vinguin d’on vinguin aquestes
persones. Ara, però, alguns parafrassegen Orwell (La revolta dels animals) i
diuen que “sí, que tots som iguals, però que alguns som més iguals que
d’altres”.

Durant les negociacions amb el Consell, la ponent de la Comissió Libe
(Mathieu, PPE) va claudicar davant de gairebé totes les exigències que
provenien del Consell, i va cooperar més aviat poc amb el ponent de l’altre
Comitè implicat, EMPL, Cercas (S&D). La conseqüència és que el Consell va
aconseguir fer passar les seves tesis tant a l’hora de reduir els àmbits
d’aplicació com els drets.

La majoria conservadora vol que demà el PE aprovi el text (només cal
majoria simple), de manera que la proposta de Directiva seria ratificada pel
Consell el proper 21 de desembre, en canvi altres grups ens hi oposem. De fet,
quan el text es va votar en la Comissió LIBE les votacions van anar molt
ajustades, però al final, malauradament per a nosaltres (Verds/ALE), es va
imposar una majoria formada per PPE, ALDE i alguns integrants d’ECR. En el vot
final vàrem votar-hi en contra amb un resultat final de 41+, 8- i 2
abstencions.

El problema és que, avui per avui, l’aritmètica europea és clara: les
majories al Consell i la Comissió són conservadores, igual que al Parlament
Europeu, si bé en aquesta darrera institució, en ser més plural i
representativa que les altres, sovint tenim una mica més de marge i algunes
esperances per corregir la deriva neoliberal de les altres dues. Però és clar,
tot té límits. Pensem-hi la propera vegada que toqui conformar majories socials
i progressistes front a l’euro-tsunami conservador, ja sigui dins els Estats
(governs) com a la UE (Parlament Europeu), per què, si no reaccionem, el marge
de maniobra que ens queda serà cada cop menor, i les conseqüències podrien
arribar a ser irreversibles.

Font dibuix: Eneko (http://blogs.20minutos.es/eneko/ )

Catalan Green Party member of the European Parliament,
Romeva i Rueda wears a shirt that reads “free Liu Xiaobo” during a
vote at the European Parliament in Strasbourg, eastern France, Tuesday, Nov 23,
2010. Jailed Chinese dissident Liu Xiaobo is the winner of this year’s Nobel
Peace Prize. (AP Photo/Christian Lutz)

És culpable o innocent, Assange, de les acusacions d’abús sexual? Doncs no ho sé. Tanmateix em pregunto si aquesta és la pregunta pertinent en aquests moments.

L’única cosa certa és que hi ha molta confusió al voltant de les denúncies, les intencions i la detenció mateixa d’Assange. Massa preguntes sobre la forma, el fons i el context. Massa tuf a venjança per haver fet allò que era tan necessari fer: parlar clar. Compte, però, que això no pressuposa que les denúncies sobre els fets concrets que se li imputen (negar-se a usar preservatiu o haver forçat una relació sexual) siguin necessàriament falses, però tampoc podem pressuposar el contrari, que siguin certes. En qualsevol cas parteixo de la necessitat d’aplicar la pressumpció d’inocència, per principi.

Reconec que tinc massa respecte per aquesta mena de situacions vinculades amb la violència de gènere com per frivolitzar-hi, i considero que negar-se a posar preservatiu quan la parella a més ho demana explícitament, o forçar una relació no desitjada, és un abús que cal denunciar. Però la meva pregunta és si aquest és realment el cas en l’afer Assange. 

En altres circumstàncies no tindria cap dubte a reclamar un judici just i ràpid (i per tant una extradició, si fos el cas). Tanmateix, hi ha massa coses en aquest cas concret que em fan trontollar aquesta tesi, i no només en relació al fons (els motius mateixos de la denúncia), sinó també a la forma i, sobretot, al context.

Cal dir que nombroses organitzacions de drets de les dones denuncien l’extremada lentitud amb la qual la justícia sueca actua en casos de suposades violacions, i no deixa de sorprendre, per tant, l’extremat zel amb què s’ha actuat en aquest cas. A més, precisament per què hi ha qui fa un mal ús de la denúncia d’abús sexual, és necessari ser prudents en un cas de les dimensions que té aquest del qual parlem (l’ús polític d’aquesta mena de denúncies, per desgràcia, és més habitual del que semblaria). 

Per altra banda, no hi ha cap garantia que, un cop a Suècia (si l’extraditen), el tema de les denúncies no passi a ser només una anècdota i es procedeixi a una extradició directament als Estats Units on hauria de fer front a càrrecs molt més seriosos, com el d’espionatge (veure per exemple aquesta anàlisi de Afua Hirsh al The Guardian: ‘Julian assange’s extradition: what happens next?).

En altres paraules, no seré jo que digui sense temor a equivocar-me si Assange és culpable o innocent dels càrrec d’abús que se li imputen (insisteixo que parteixo de la base que mereix que se li apliqui el principi de pressumpció d’innocència, com tothom), però allò que sí puc dir és que si ara l’extraditen em temo que no serà només per aquests fets, i a més a més crec que no faria cap favor a la noble causa de la lluita contra els abusos sexuals, ans al contrari.

Per tant, em sumo a les nombroses veus que reclamen que, enlloc de centrar-nos ara en l’assumpte de les suposades denúncies de les quals caldria saber primer si hi ha prou base legal per dur-les endavant, ens centrem en el tema de fons: el contingut dels cables de Wikileaks, els quals ens aporten una llarga llista de noms  que sí hauríem de veure asseguts davant de tribunals de l’opinió pública (i alguns, fins i tot, dels penals).

Foto: Julian Assange. Font: The Guardian

Quan he entrat al despatx, aquest matí, provinent del gimnàs on he anat a cremar algunes calories i a posar-me a to per un dia que, lluny de ser festiu, se’m presentava força carregat de reunions, trobades i debats diversos, he saludat en Carles Mascarell, una jove promesa que aquestes setmanes està treballant amb nosaltres. Ell m’ha tornat la salutació i m’ha assenyalat el diari El País que duia sota el braç. És un dels diversos diaris que acostumo a llegir de manera habitual, ja sigui en format paper o electrònic. En aquest cas concret acostumo a comprar-lo al quiosc del costat de l’apartament que ocupo quan sóc a Brussel.les.

-Has llegit l’article del Fernández Albertos? -ha fet en Carles.
-Em temo que no- li he respost-. Encara no he tingut temps.
-És boníssim. Te’l recomano.
-Doncs res- he dit de nou-, me’l llegiré.

Quan m’he assegut a l’ordinador, i abans d’actualitzar el meu Bloc i els meus comptes al Facebook i al Twitter, li he donat un cop d’ull, a l’article. I efectivament l’he trobat molt bo, i molt pertinent. Un text ben escrit, ben argumentat i ben oportú, com és aquest, mereixia que li’n fessim publicitat:

El coste de la supervivencia del euro, por José Fernández Albertos (El País, 8.12.10)

Nadie sabe con certeza cuál será el desenlace final, pero lo que sí sabemos es que la moneda única está ante el primer gran examen desde su nacimiento, y de cómo salga de él dependerá el futuro político y económico del continente. Los libros de historia tendrán un capítulo para los acontecimientos que, en 2010, pusieron en jaque el proyecto de construcción europea.

Hasta hace bien poco, el enorme capital político invertido en la construcción del euro por las élites europeas era considerado la mayor garantía de la irreversibilidad de la unión monetaria. Todos éramos conscientes de que la moneda única llevaba asociados ciertos riesgos, al imponer una única política monetaria a un grupo de países insuficientemente integrados económica e institucionalmente. Pero como el coste económico y político de abandonar el euro una vez creado sería tan grande, los políticos estarían dispuestos a hacer lo que fuera por mantenerlo vivo. El economista Barry Eichengreen popularizó en círculos académicos una variante de este argumento: como el mero anuncio de la reintroducción de una moneda nacional provocaría “la madre de todos los pánicos bancarios”, ningún país tan siquiera consideraría la posibilidad de abandonar el euro, cualesquiera que sean los costes de mantenerse en él.

La palabra clave es “cualesquiera”. ¿Y si mantenerse en el euro obliga a los países a realizar ajustes fiscales draconianos como los que estamos viendo en Grecia o Irlanda? ¿Y si los inversores, ante el cada vez más posible caso de que algún país declare el impago parcial de la deuda, exigen cada vez tipos de interés más altos para prestar a estos países, lo que hace que los sucesivos programas de ajuste sean sucesivamente más y más duros? ¿Y si el temor a que en el futuro algún país abandone la unión monetaria por no poder pagar los costes políticos asociados a estos ajustes hace que los depósitos bancarios de ese país se vayan vaciando, lo cual a su vez reduciría el coste para los Gobiernos de reintroducir las monedas nacionales? El mismo Eichengreen ha dejado de creer a pie juntillas en la invulnerabilidad del euro.

No sabemos hasta dónde están dispuestas a aguantar las autoridades griegas o irlandesas, o en el futuro las portuguesas, españolas o italianas, y sus respectivas opiniones públicas. En las anteriores crisis cambiarias europeas, como la de los noventa, la pregunta era hasta dónde iban a ser capaces los Gobiernos de sostener las subidas de tipos de interés que requería la estabilidad de los tipos de cambio, con las consecuencias contractivas para la economía que ello tenía. El banco central sueco llegó en otoño de 1992 a subir los tipos de interés a corto plazo al 500%. Pero los inversores sabían que los Gobiernos tendrían algún límite en su capacidad de infligir sufrimiento a su propia economía y, llegados a ese límite, acabarían cediendo y devaluarían su moneda, con independencia de las veces que hubiesen repetido antes que nunca cederían a las presiones de los mercados. Ahora que los tipos de interés no están bajo el control de los Gobiernos, la pregunta es hasta dónde pueden endurecer los Gobiernos la política fiscal, con efectos contractivos sobre la economía similares a las subidas de tipos. Es verdad que declarar el impago de la deuda o abandonar el euro ahora es más difícil que devaluar la moneda en los noventa, pero también es cierto que los ajustes fiscales actuales -que implican reducciones de gasto y aumentos de impuestos- son políticamente más costosos para los Gobiernos que las subidas de tipos de interés del pasado.

Un problema añadido es que estas políticas fiscales cada vez más restrictivas no tienen nada que ver con las reformas estructurales que estos países necesitan para salir de la crisis, a pesar de la retórica con la que normalmente se acompaña la introducción de cada nuevo plan de ajuste. Se ha repetido hasta la saciedad, pero aún muchos siguen sin entenderlo o sin quererlo entender: la crisis fiscal de los Estados no es la causa del derrumbe financiero, sino su consecuencia. Irlanda y España han sido países fiscalmente disciplinados (no así Grecia). En la historia de la unión monetaria, han infringido las directrices del pacto de estabilidad mucho menos que Alemania o Francia. Solo cuando la crisis financiera ha llevado a Irlanda a garantizar el pasivo de los bancos, y a España a reducir ingresos e incrementar gasto, es cuando han crecido los déficits y los mercados han empezado a dudar de la sostenibilidad de las cuentas públicas de estos países.

A la incertidumbre sobre la capacidad de sacrificio de los países de la periferia se une la poca colaboración de los países centrales de la eurozona. Cuando se señaló que una forma obvia de corregir los desequilibrios comerciales dentro de la UE (Alemania tiene enormes superávits comerciales generados en parte por el espectacular aumento de la demanda en la periferia) y de estimular la salida de la crisis de los países con problemas era el incremento de la demanda interna alemana, el Gobierno alemán se negó por motivos puramente domésticos.

Puede sonar demagógico, pero en los años en los que Alemania apenas crecía, el Banco Central Europeo le garantizó una política de tipos de interés extremadamente bajos -política que, por otra parte, contribuyó a alimentar las burbujas en los países que estaban siendo fiscalmente disciplinados-. Pero cuando el resto de Europa necesitó de una política fiscal más expansiva en aquellos países que como Alemania se la podían permitir, esta fue bloqueada por una poderosa coalición formada por el Gobierno alemán, su banco central, su tribunal constitucional, y una opinión pública cada vez más beligerante contra los supuestamente manirrotos europeos del Mediterráneo. El último golpe ha sido la propuesta de Merkel y Sarkozy de legitimar las quitas en las emisiones de deuda. Como ha escrito en estas páginas De Grauwe, esto no ha hecho sino alentar los ataques especulativos contra los bonos de los países en dificultades.

Se pueden hacer dos interpretaciones del comportamiento de Alemania. La primera admite que Alemania no está dispuesta a dejar fracasar el euro. Si la política hoy dominante -que la carga del ajuste caiga en los países periféricos- acaba siendo inviable, a Alemania no le quedará más remedio que volverse europeísta y arrimar el hombro. Pero solo lo hará cuando el euro esté en situación crítica, porque solo entonces Merkel podrá convencer a la sociedad alemana de las impopulares decisiones que habrán de tomarse, como la europeización de la deuda pública, la creación de un Fondo Monetario Europeo o el cambio de las reglas de gobernanza macroeconómica en la eurozona. Cuanto más se pueda retrasar ese momento endureciendo las políticas fiscales de la periferia, mejor. El problema de esta interpretación es que no está nada claro que para Alemania acabe siendo menos gravoso salvar el euro cuando las economías europeas estén al borde del abismo que atajando desde el principio las dudas sobre la solvencia de estos países, bien mediante estímulos fiscales en Alemania, o mediante garantías más creíbles a sus emisiones de deuda.

La otra interpretación es que, sencillamente, lo que hemos presenciado es una muestra de que Alemania no está dispuesta a sacrificar los principios orientadores de su política económica nacional para salvar la unión monetaria. Si así fuera, el futuro del euro quedará en manos de la capacidad de sacrificio de las economías y sociedades de los países de la periferia en términos de desempleo, recortes en Estado de bienestar y estancamiento económico. Y como bien saben quienes están especulando en los mercados de deuda de estos países, la capacidad de aguante de las sociedades democráticas no es infinita.

Foto: moneda d’un Euro alemany.