Raül Romeva i Rueda

Ja hi som, de nou. Back to work, com diuen els anglosaxons, tot i que en el meu cas (com en el de tantes altres persones) aquesta expressió no seria del tot exacte, ja que, com sap tothom que té criatures, durant el període vacacional la dedicació que aquestes requereixen és tant o més exigent que la de l’activitat professional. De fet, fa només dos dies estava dedicat a ple temps, i a ple rendiment, a la meva ‘feina’  de pare, en una jornada laboral de 24 hores, set dies la setmana. Des d’ahir, però, que he de repartir novament el meu temps entre aquesta activitat i la laboral. Novament la gestió del temps esdevé un problema, o un repte segons com es miri. I és que per als qui hem fet l’opció d’exercir de pares i mares no és mai senzill trobar el temps necessari per tal de combinar de manera correcta, justa i encertada aquesta pluriocupació que hem escollit viure. Reconec que em fa por (de fet, més que por és pànic) constatar com cada vegada hi ha més gent que delega aquesta responsabilitat en altres actors, siguin mainaderes, mestres o, directament, la televisió o la playstation.

He perdut el compte de les vegades que he escoltat companys (homes) de feina lamentar-se de com la seva activitat laboral (que en molts casos és equivalent a dir carrera política) els havia impedit gaudir dels seus fills i filles i que, quan se n’havien volgut adonar, aquests ja s’havien fet grans i estaven a punt de marxar de casa. ‘Ja saps’, solen dir, ‘per culpa d’aquesta vida que duem m’he perdut tota la infantesa dels meus fills, o filles’. Personalment fa temps que em vaig prometre a mi mateix que no pronunciaria mai aquesta frase, simplement perquè no vull renunciar a formar part de la vida de la meva filla i el meu fill, sigui quina sigui la meva activitat laboral.

Crec que és possible, i necessari, aprendre a gestionar els temps de manera que ens permetin fer bé les dues coses, aquella feina per la qual se’ns ha escollit i per la qual ens paguen, i l’altra, la que nosaltres hem escollit, i que no només no ens paga ningú sinó que a més ens costa diners. 

Tot plegat, però, exigeix d’una gran dosi de convicció i d’una forta capacitat d’autodisciplina. En certes activitats laborals, com la que actualment tinc la sort de poder desenvolupar, el risc de creure’s sempre indispensable fora de les responsabilitats familiars és alt, molt alt. Però aquest risc, no ens enganyem, es pot combatre amb un clar antídot: adonar-nos que allà on som realment imprescindibles, i intransferibles, és en la nostra obligació de fer de tutors, confidents, companys de jocs, enganxadors ocasionals de tiretes, spàrrings en jocs de taula, narradors d’històries abans d’anar a dormir, arquitectes amateurs de castells de sorra, àrbitres ocasionals de disputes fraternes, jutges salomònics a l’hora de repartir la darrera porció de pastís, cuiners de menús infantils, bullidors de les fatídiques cebes i les temibles mongetes, entrenadors ocasionals de nedadors amb bombolleta, gestors de sons, malsons i somnis, dictadors de normes, regles i, de vegades també, de càstigs, proveidors de petons, somriures i abraçades, … Ningú, absolutament ningú, ni tan sols la nostra parella, o els avis i àvies de les criatures, ens poden substituir a l’hora de fer totes aquestes feines, o d’altres relacionades. Com a molt ens poden complementar, però no substituir.

Ara és hora de retornar a la difícil tasca de gestionar els temps, de saber dir no (de vegades), de no creure’s imprescindibles per al món, i encara menys prescindibles a casa, d’estar allà on toca a cada moment, i ser allò que s’espera de nosaltres en cada instant. Voler contribuir a fer un món millor a través de l’activitat parlamentària no només no és incompatible amb tenir cura dels propis fills i filles, ans al contrari, una cosa va amb l’altra. En altres paraules, si negligim la segona, fracassem en la primera. 

Així doncs, back to work, i a tot allò que l’expressió implica.

Foto: Fent mandonguilles de calamar amb l’Elda, la Jana, la Nora i en Rafa. Font foto: Judit.