Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

La soledat de la Susi

4

El cas de l’elefanta Susi ha despertat, novament, el debat sobre la situació dels animals salvatges als zoos. No és dificil imaginar que un animal l’estat natural del qual és viatjar kilometrades i kilometrades, acompanyat de centenars d’altres exemplars, es trobi com a mínim deprimit en un entorn que no supera els 1000m2, i més si està sola. La situació dels animals salvatges en captivitat és cada cop més motiu de  controvèrsia. Per a mi és incomprensible que, en ple segle XXI, amb l’accés que tenim a la informació i les possibilitats tècniques que existeixen per tal de recrear hàbitats i donar a conèixer la realitat de la fauna i la flora d’arreu amb total immediatesa, seguim obsessionats en intentar reproduir-los artificialment. Ja de petit, per exemple, recordo el xoc que em va causar veure un elefant africà al costat dels pingüins. Es miri com es miri, no deixa de ser un contrasentit. En qualsevol cas, i tenint en compte que existeixen, hi ha una sèrie de requeriments mínims que cal reclamar-los i que, per altra banda, estan estipulats en diverses Directives europees. És per això que, a proposta de l’Organització Born Free Foundation, he presentat la següent pregunta a la Comissió Europea: (segueix…)

Written Question by Raül Romeva on Directive 1999/22/EC, reality to the keeping of wild
animals in zoos: the suitability of keeping certain animal species in zoos.

Article 1 of the Directive
1999/22/EC stipulates its objectives are to protect wild fauna and to conserve
biodiversity.

Article 3 of the Directive
1999/22/EC requires zoos to ensure their animals are accommodated under
conditions which aim to satisfy the biological and conservation requirements of
the individual species and by providing species specific environmental
enrichment.

Article 4, concerning the licensing
and inspection of zoos, stipulates that all zoos (as defined) are compliant
with the requirements of Article 3, and that the competent authorities, by means
of regular inspection, must take appropriate steps to ensure such compliance.

Recently published reports reveal
that there are serious problems facing elephants in zoos:

High mortality, low breeding
success, and a majority of animals suffering from physical and psychological
disorders, not seen in wild populations. Overall, the studies reveal that the
captive elephant population in Europe is an unsustainable drain on wild
populations, with one of the researchers labeling zoos as “consumers of
elephants”.

In my own constituency, Barcelona,
there is an elephant (Susi) kept alone in a 1000m2 concrete enclosure. I do not
believe these are appropriate conditions for an elephant that in the wild
travel vast distances and live in family units of up to 100 animals.

Although I recognise this is an
issue to be considered by Member States, will the Commission not acknowledge
that  keeping elephants in zoos may not be achieving the requirements of
as stipulated in Article 1 and Article 3, and that elephant welfare is
seriously jeopardise by their captivity in zoos?

How can the Commission ensure that
zoos are in fact protecting animal species and conserving biodiversity? Does
the Commission believe that individual elephants and their species benefit from
keeping them in zoos?

Foto: Susi. Font: El País

Entrevista a Singular Digital

0

Entrevista a  RAÜL ROMEVA, eurodiputat d’ICV per Toni Aira

“Aquestes europees no són la precampanya de les
catalanes”

Raül Romeva i Rueda (Madrid, 1971) és l’home d’Iniciativa a Europa. Es nota que
ja fa una legislatura que es mou amb comoditat per Brussel·les. Aquesta és part
de la seva seguretat. Les seves amenaces?: La bipolarització PP-PSOE, en clau
espanyola, i CiU-ERC, en clau catalana

S’ha aprovat
a Brussel·les l’informe Multilingüsime, un avantatge per a Europa i un
compromís compartit
, a tall de censura del model d’immersió lingüística.
Vostè, arrel d’aquest capítol impulsat pels populars,
diu que cal capgirar l’actual correlació de forces a l’Eurocambra. Qui veu més
pel cas?: Catalunya, Espanya o la resta d’Europa?

Una mica a tothom i a ningú. Hem de ser molt conscients que hi ha una sèrie de
qüestions, des del punt de vista lingüístic, que hem de tenir molt clar des
d’on es poden resoldre.

Temes sensibles com l’ús del català no és a les institucions europees on
s’han de solucionar?

La solució és més a Madrid que a Brussel·les, cosa que no vol dir que no es
puguin fer coses a Brussel·les.

Què s’hi pot fer?
Dues coses. La primera, (segueix…)

demostrar que això no és un problema de partit, sinó de
país. És en aquest sentit que cal unitat dels eurodiputats catalans, que és la
dinàmica que més o menys hem anat establint des de fa uns quants anys,
explicant als nostres col·legues europeus que aquesta és una qüestió de
sentiment, de país i que va més enllà d’un programa electoral.

I què més poden hi fer, els eurodiputats?
Doncs el cas és que Europa encara està pensada com si la fessin els 27 Estat, i
no els pobles. Aquí hi ha un dèficit d’Europa com a projecte. I aquí alguns
treballem perquè això canviï. Si ens creiem allò d'”Europa unida en la
diversitat” no podem fer altra cosa.

Bé, n’hi ha que no hi treballen i el president de l’Eurocambra, Hans-Gert
Pöttering, sobretot respecte de la llengua…

Però Pöttering té raó quan diu que li demanem que faci una cosa a Brussel•les
que cal fer a Madrid. I aquí hauríem de girar la vista cap a les institucions
de Madrid, de l’Estat, perquè en la mesura que això ho resoldrem a l’Estat
tindrem molta més facilitat per explicar-ho a la resta d’Europa. Si no ho fem
així quedem presoners d’aquesta suposada incomprensió.

A l’espera de la ratificació del Tractat de Lisboa, l’Estat espanyol
comptarà en aquesta elecció amb 4 diputats menys.
Tem per la seva plaça?
Ara ens tocarien 50 diputats, però votarem per 54.
Els 4 últims quedaran a l’espera de l’entrada en vigor
de Lisboa.

Això si acaba entrant en vigor, oi?
Sí, però aquesta és la meva hipòtesi.

Li fa més por aquesta aritmètica o el cicle actual que viu ICV?
L’escó que jo ocupo actualment és el número 44, així que per l’aritmètica no
pateixo. Ara! El que sí que caldrà tenir molt present és la conjuntura
econòmica. Això és el que crec que determinarà molt el debat. Això determinarà
molt el sentit del vot. Per la lectura que es faci de la crisi i de la
conjuntura econòmica.

A nivell estatal espanyol també?
En aquest cas el que tinc molt clar és que PP i PSOE aniran a bipolaritzar
la campanya com si la cosa anés entre ells dos. Això ho fan sempre però la
diferència és que a escala europea tu no votes un govern, pel que hi ha menys
risc de caure en un debat bipartidista. I el que hem de demostrar els que no
estem en aquesta lògica és si tenim alguna cosa diferent a oferir.

I vostès ho oferiran amb Izquierda Unida, oi?
La nostra opció prioritària és reeditar l’acord que ja vam fer en 2004 de
fer una candidatura unitària amb IU al Parlament europeu.

Per què?
Aquestes eleccions es basen en circumscripció única, que en el nostre cas és
espanyola, per tant estatal. Si vols tenir-hi representació has de sumar amb
forces de la resta de l’Estat. És en aquest sentit que la nostra prioritat és
repetir amb IU.

Si IU exigeix que vostè abandoni el grup dels Verds per incorporar-se amb ells
al dels antics comunistes, hi accedirà?
En aquest sentit no hi ha res tancat. El tema del grup no està tancat, però
hi ha molt bona predisposició per ambdues parts i ara estem discutint els
serrells.

De quina fita de la seva legislatura se sent més orgullós?
N’hi ha moltes, però a nivell global a mi hi ha una que em sembla
especialment important: haver contribuït a posar a debat aspectes com la
directriu de les 65 hores laborals o la directriu del retorn. És a dir, posar
sobre la taula veus que si no fos perquè hi som nosaltres possiblement no
s’haurien escoltat. S’hi d’alguna cosa m’he sentit en tot cas útil és aportar
al debat veus que calia escoltar.

El debat armamentístic també l’ha preocupat especialment.
Sí, també considero una fita important, aconseguir que s’aprovi la posició
comuna sobre el control de les exportacions d’armes de la Unió Europea. Fa 14 anys que hi treballo i ho he pogut impulsar.

En pocs dies, 10.000 catalans
estan citats a Brussel

  • les per defensar l’autodeterminació. Vostè hi serà?


No, vaig excusar la meva absència.

No comparteix que reivindicacions com aquestes es facin a Brussel

·les?

Són iniciatives catalanes molt positives, però això s’ha de defensar i reclamar
bàsicament a Madrid, ja que qui pot respondre i resoldre aquestes qüestions és
Madrid. Però això no treu que Brussel·les sigui cada vegada més un centre
geopolític important, i això també és bo. Però cal tenir clar que el que es pot
fer a Madrid i el que es pot fer a Brussel·les és diferent.
 
Vostè es considera sobiranista. Iniciativa també?
La nostra és una força plural i això m’hi fa sentir còmode, també en aquest
sentit, perquè aposta pel dret a decidir. Els calendaris seran els que seran
però hi ha un consens en què Catalunya com a poble ha de poder participar en la
política estatal i en l’europea.

Aleix Vidal-Quadras se sent ben aixoplugat a l’Eurocambra, oi?
Ara mateix, aritmèticament són més.

I això seguirà així? Com respira
Europa?
Ara hi ha un doble risc. Primer: es detecta un clar ascens de formacions
polítiques de dreta i sobretot d’extrema dreta. Això preocupa per la deriva que
pot tenir en molts àmbits.

I l’altre risc que troba que hi ha?
Que la gent identifiqui que com a resposta a això només és possible optar per
la bipolarització.

La tem molt, oi?
És que en aquests moments ja hi ha hagut una majoria de polítiques pactades
entre el Partit Popular Europeu i el Partit Socialista Europeu. Això ja hi és, al Consell i a la Comissió. Així que al Parlament Europeu caldria pluralitzar molt
més el debat i fer sentir veus que no estan representades ni al Consell ni a la
Comissió.

Però un votant d’esquerres per
què hauria d’optar per un diputat d’ICV i no per un de socialista que
segurament comptarà amb més complicitat i suport a Europa?

Perquè hi ha molts temes i
enfocaments que els posarem només nosaltres damunt la taula, i no els
socialistes.

Com per exemple?
La necessitat de fer que la resposta a la crisi econòmica sigui realment
coherent amb la resposta a una altra crisi que és l’ambiental. El Partit Socialista aposta per la nuclearització de
la política energètica. En política agrària segueixen defensant els trangènics.
I des del punt de vista de la regulació de les estructures econòmico-financeres
ara s’hi atansen però fins fa dos dies ens acusaven de tot per defensar-ho.

Què opina d’Ignasi Guardans i de Raimon Obiol?
Tots dos es creuen Europa, treballen per Europa i només discrepem en aspectes
com els èmfasis i certes línies polítiques i programàtiques on podem estar a
les antípodes.

I què espera de Ramon Tremosa i d’Oriol Junqueras? Preveu unes eleccions
europees molt en clau catalana?
No només dependrà d’ells dos. Els respecto si ells volen fer una campanya
centrada en Catalunya, però nosaltres defensem una campanya diferent.

Quina campanya volen vostès?
Una campanya que parli d’Europa, del paper que Catalunya ha de jugar a Europa i
sobretot de la manera com des d’Europa es pot ajudar a les persones que vivim
aquí. Cal entendre que les europees són unes eleccions específiques, i les
catalanes vindran després. No podem caure en fer d’aquestes europees una
precampanya de les catalanes.

Pateix per la unitat d’acció que diu que sempre ha trobat amb els altres
eurodiputats catalans a Europa?

Si es percep que aquestes eleccions són de disputa entre les forces catalanes,
això ens perjudicarà a Europa. Cal que donem una imatge d’unitat i de
responsabilitat política. Jo m’hi comprometo i convido els altres a seguir en
aquesta dinàmica.

Font foto: Singular Digilat

Regular en el marc del 7J (de Raül Romeva, per a Crònica.cat)

1

Regular en el marc del 7J (de Raül Romeva, per a Crònica.cat)

Iniciem la setmana amb la notícia que Europa reclama més
control pels mercats financers internacionals i mà dura contra els paradisos fiscals. Els dirigents i caps
d’estat europeus del G20, reunits aquest cap de setmana a
Berlín a instàncies d’Angela Merkel, van pactar una sèrie de propostes per fer front a la
crisi econòmica. La conclusió principal de la reunió és que cal augmentar el control
dels mercats financers internacionals, i combatre els paradisos fiscals amb
duresa, sense excepcions.

Ho
saludo
i ho aplaudeixo, però al mateix temps vull recordar que aquells que a
Berlin aprovaven aquest seguit de mesures, per altra banda reclamades
de fa temps per molts sectors socials i polítics, són els mateixos que
les han ignorades, i fins i tot combatudes, fins ara. Al Parlament
Europeu, sense anar més lluny, cada cop
que hem debatut propostes destinades a regular millor els fluxos
financers i acabar amb els paradisos fiscals, han estat els grans grups
PPE i PSE, amb el clar suport de la lliberal (ALDE) i la UEN, i amb
l’evident beneplàcit de la Comissió Europea de Barroso, qui ha tumbat una i altra vegada les propostes que alguns grups fèiem en la mateixa direcció que l’acordada a Berlin.

Sóc més que conscient que la crisi és multiforme i que no es redueix tot a
controlar els Maddoff de torn. Però tenint en compte l’extraordinària
dimensió que està adoptant, i que fa que molta gent es
demani, simplement, com s’ho farà per sobreviure, li concedeix a aquest
aspecte un valor certament significatiu.

El Parlament Europeu és l’única institució europea, a diferència del
Consell i la Comissió, en què es poden escoltar veus amb perfil social
i ambiental definit, encara que siguin minoritàries. El proper 7 de
juny ens tocarà decidir si mantenim l’altaveu per aquestes
sensibilitats, o si en canvi fem neteja i entreguem definitivament les
institucions europees a la mateixa majoria que ha impedit fins ara fer
el veritable salt polític que hauria de fer de la UE una institució més
creíble i eficaç en la lluita contra la manca d’escrúpols de
determinats sectors econòmics i financers.

Foto: Participant en l’acció de Joves d’Esquerra Verda davant del Banc de Santander. Font: ICV

Jo sóc antinuclear

0

Avui he volgut sumar la meva veu
a la de centenars de milers de persones que reclamen de fa temps el
tancament definitiu de les centrals nuclears i un compromís clar i valent a
favor de les energies renovables. En la lectura que està tenint lloc a
Barcelona des de les 9 del matí hi participen, entre d’altres,
Carme Sansa, Arcadi Oliveres, Pep
Planas
, Matthew Tree, Dafnis Baldouz, Marcel Coderch, Pere Ponce, Albert Recio
o Mercè Pons, a més a més dels companys Daniel Pi, Francesc Baltasar o Ricard
Gomà
. Es tracta d’una iniciativa convocada per Greenpeace i Tanquem las
Nuclears-100% Renovables (TLN-100%EER)
l’objectiu de la qual és recordar al
president del Govern central, José Luis Rodríguez Zapatero, el seu compromís
electoral de tancar les centrals nuclears
i substituir-les per fonts
energètiques ‘netes, segures i menys costoses’. Aquest compromís s’hauria d’extendre
a les altres administracions i, per la part que em toca, treballo i treballaré
també per tal que a escala Europea compti amb el ressò que es mereix
.

L’acte se celebra en un
moment en què el Govern central ha de fer pública la seva decisió sobre el tancament
de la central nuclear de Santa María de Garoña (Burgos), ja que el 5 de juliol
d’aquest any caduca el seu permís d’explotació. Inaugurada per Franco l’any 1971,
és la única central nuclear “de primera generació” que encara queda
en funcionament en tot l’Estat, després que Vandellós-1 tanqués com a conseqüència
d’un incendi l’any 1989 i que en el període del PP el govern central decidís el
tancament de la central José Cabrera, de Zorita, por raons de seguretat.

Durant tota l’activitat,
voluntariat de les organitzacions convocants informaran la ciutadania sobre la
campanya Jo sóc antinuclear, en el marc de la qual s’ha
convocat l’acte d’avui, i l’animaran a demanar al Govern central que compleixi
amb el seu compromís per tal que tanqui la central de Garoña. Jo ja ho he fet.

Font foto: Greenpeace / ICV

Més i millor control al mar, per fer front a la doble crisi -ambiental i econòmica-

0

Darrerament hi ha qui em demana sovint de quina manera una més correcta gestió del mar i dels seus recursos pot emmarcar-se en la necessitat de trobar respostes a la doble crisi que afecta cada cop més la nostra vida: la crisi econòmico-financera i la crisi ambiental. I és que el mar tampoc no se n’escapa. Per una banda són moltes les persones que viuen del mar que pateixen les constants pujades dels preu dels carburants, la dificultat per aconseguir crèdits per impulsar iniciatives empresarials, la pèrdua del poder adquisitiu de la població que fa que es consumeixi menys peix, o la pèrdua de llocs de treball -directament a mar o en les diferents parts de la cadena de producció i transformació-. Per altra banda, però, els estocs de peix estan cada vegada més amenaçats, en part degut a la contaminació i al sobrepesca -resultat també de la sobrecapacitat de la flota comunitària- , i en part degut al canvi climàtic que provoca canvis en les lògiques biològiques de determinades espècies. 

En aquest context sóc dels que pensen que una manera de fer front a ambdós problemes és amb una política més clara, coherent i eficaçment implementada dels mecanismes de control de la pesca. De fet, segons estimacions de la mateixa Comissió, una bona política en aquest sentit permetria primer, lògicament, garantir la sostenibilitat i millor conservació dels estocs de peix dels nostres mars i oceans, i conseqüentment, podria suposar un increment dels beneficis nets d’uns 10.000 milions d’euros en 10 anys. A més a més, aquests beneficis anirien acompanyats, previsiblement, per un augment net de l’ocupació que podria suposar fins a 4000 llocs de treball en els diferents subsectors. La part més significativa d’aquesta valoració és que l’increment de la producció pesquera estimularia la creació de llocs de treball en els sectors i les regions corresponents. En termes encara més concrets, la proposta de reglament podria suposar que els costos per al sector derivats de la implementació de l’actual política de control es podrien reduir fins un 60%. (segueix…) 

Per altra banda, un dels pilars fonamentals de la Política Pesquera Comuna ha de ser l’aplicació eficaç i no discriminatòria de les regles. El respecte per a les regles i un enfocament coherent que permeti controlar no només més, sinó, sobretot, millor, és la millor manera de protegir els estocs pesquers, ja molt depauperats, i conseqüentment els interessos del sector que en viu directament o indirecta.

Si aquells grups que viuen i treballen en el marc de la pesca, des de la gent que treballa a bord dels vaixells fins a aquelles persones que manipulen i venen el peix als consumidors, no respecten les regles, la Política Pesquera Comunitària està condemnada. Els estocs de peix desapareixeran, juntament amb totes aquelles activitats que en depenen.

Tant la Comissió com des del Parlament Europeu hem lamentat repetidament el baix nivell de compliment i hem reclamat més i millors controls per part dels Estats membre,  criteris d’inspecció harmonitzats, sancions dissuassòries, major transparència en quant als resultats de les inspeccions, enfortir el sistema d’inspeccions de la Comunitat, etc.

En tractar-se d’un àmbit de competència exclusiva de la UE, és la Comunitat qui en té la responsabilitat de definir les regles (no s’aplica el principi de subsidiarietat). Tanmateix, la implementació d’aquestes regles correspon als Estats membres o a aquelles entitats que en tinguin una competència específica o compartida, com és el cas de Catalunya (en vaig parlar a l’apunt Construir Catalunya des d’Europa: l’exemple de la gestió pesquera). Aquest fet fa que hi hagi diversos motius que expliquin (tot i que no justifiquin, la incorrecta o insuficient aplicació de les normes). El primer és jurídic, en el sentit que la regulació de control i els instruments relacionats són clarament insuficients, i no proporcionen el marc legal necessari per tal que els inspectors puguin fer la seva feina. El segon és polític i té a veure amb el fet que no sempre els Estats Membre compleixen les seves obligacions legals d’implementar plenament les regles que han acceptat al Consell i no assignen els recursos suficients per a fer-ho. Per altra banda, la Comissió té el mandat de verificar què fan els Estats membre, cosa que no sempre fa, de vegades per dificultats tècniques, de vegades per manca de recursos pressupostaris i, algunes vegades, també, per pressions dels mateixos Estats.

?
Per altra banda, l’aspecte segurament més determinant que justifica la necessitat de la Reforma és el demolidor Informe Especial de 2007 del Tribunal de Comptes el qual examinava la qüestió de l’aplicació d’un aspecte de la PPC (les regles sobre conservació de recursos) i concloïa que existien seriosos problemes. En concret, en el seu apartat 125 establia que ‘El treball del Tribunal ha posat de manifest que, malgrat les millores recents, els mecanismes de control, inspecció i sanció sobre el terreny no han estat prou per tal d’assegurar que les regles que determinen la gestió dels recursos pesquers, els TAC i els sistema de quota en particular, s’apliquin eficaçment’. Es tracta, amb diferència, d’un dels informes més demolidors del Tribunal de Comptes dels darrers anys en contra de la mala gestió d’una política comunitària.

El Tribunal va fer també algunes recomanacions sobre com millorar la situació, mentre que la Comissió va fer, per la seva banda, un nombre igualment important de promeses per tal d’afrontar el problema i refer la regulació del controla través d’un nou Reglament.

L’informe del qual m’ocupo des de fa unes setmanes en tant que ponent del Parlament té a veure, precisament, l’esmentada proposta de Reglament (veure  Reglament del Consell de la UE pel qual s’estableix un règim de control comunitari per tal de garantir el compliment de les normes de la Política pesquera comunitària )

Aquest Reglament és la darrera de tres regulacions que constituiran el sistema de control, essent els altres dos el Reglament de la Pesca INN (Il.legal, no documentada i no reglamentada, IUU en anglès) i el Reglament sobre autoritzacions de pesca. És essencial que les mesures incloses en la proposta no solament incorporin tots els aspectes necessaris del l’actual marc de regulació de control i les recomanacions del Tribunal de Comptes, sinó que també siguin coherents amb les provisions d’aquestes dues altres regulacions.

Probablement el principi de base més important d’un sistema de control que s’ha d’aplicar a 27 Estats Membre és que comporti que tothom serà tractat de manera equitativa, sense discriminacions, cosa que implica que tots aquells actors que formen part de la cadena de producció – pescadors, manipuladors, compradors i altres – percebin que no se’ls discrimina i aportin la seva parcel.la de responsabilitat. L’Agència de Control de la Pesca de la UE ha de jugar-hi també un paper especialment important.

Finalment, tenint en compte que el règim de control en la UE s’està tornant cada cop més complex, amb l’actual proposta de Reglament la Comissió ha d’assegurar que totes les regles siguin aplicables i eficaces.

El meu paper, en tant que ponent del aprlament, és seguir els fars adequats per tal que el vaixell del control arribi a bon port. 

Font foto: lavozdigital

Candidat

3

Acabat el procés de primàries, vull agraïr la confiança que novament diposita en mi la formació ICV per encapçalar la seva candidatura al Parlament Europeu. El 97% de vots afirmatius suposen una gran responsabilitat que treballaré per no defraudar. Ara ja no hi ha marxa enrera. En cas de resultar novament elegit eurodiputat el proper 7 de juny, serà el meu segon mandat, i, per decisió personal, el darrer. M’hi presento amb una il.lusió renovada i augmentada respecte de fa cinc anys, però ara, a més, amb una mica més d’experiència acumulada que confio serà molt útil.

El meu objectiu per aquest nou mandat és triple: primer, (segueix…)

treballar juntament amb els companys i companyes que ho fan des
d’altres àmbits institucionals (ajuntaments, Govern i Parlament català,
Parlament de l’Estat, institucions europees i d’altres països) per tal
de fer front a la doble crisi (la crisi econòmica i la crisi ambiental)
que ens afecta cada cop més, i que se ceba especialment en determinats
col.lectius. Ambdúes dimensions de la crisi reclamen respostes
coordinades, valentes, amb perspectives a curt, mig i llarg termini, i
amb una dimensió tant local com global. És per això que la UE, i
especialment el Parlament Europeu, està cridada a ser un actor clau en
aquest aspecte.

Tanmateix, i aquest és el segon objectiu,
l’actual deriva políticoeconòmica de la UE és preocupant i, almenys per
a moltes i molts de nosaltres, clarament allunyada del què entenem com
el ‘somni d’Europa’. És hora de corregir-la, i quan abans millor. Al
llarg dels darrers cinc anys m’hi he dedicat completament, en el marc
del debat sobre Directives com la de les 65 hores, la del Retorn o la
Bolkestein, o en favor dels drets i les llibertats de grups
especialment vulnerables i sovint oblidats, quan no directament
maltractats. I el meu objectiu és seguir-ho fent amb igual o més
intensitat. Tanmateix, no se m’escapa el fet que, actualment, una força
en ascens a Europa és la dreta i, més preocupant encara, l’extrema
dreta. Caldrà, per tant, estar molt amatents a la composició
parlamentària que surti de les eleccions del 7 de juny, ja que la
capacitat d’aturar amb més o menys encert aquesta deriva ultralliberal,
conservadora i reaccionària en termes de drets i llibertats, dependrà,
en darrera instància, de la correlació de forces al Parlament Europeu.
Per altra banda, no oblidem tampoc que en moltes de les qüestions més
importants hem viscut sovint com la coalició PPE-PSE impedia un debat a
fons dels temes. La única garantia, per tant, de modificar aquesta
tendència no és abonant el bipartidisme, sinó un clar, ferm i ampli
front de l’esquerra verda europea. 

Finalment, en un món on
els grups de pressió i els lobbies cada cop són més nombrosos i actius,
el meu compromís és amb aquells col·lectius i sensibilitats que no
estan representades en moltes
de les forces polítiques presents en el Parlament, i que per tant no
senten la seva veu suficientment escoltada. La meva funció és
d’amplificador, d’altaveu, de catalitzador de moltes d’aquestes
sensibilitats. Els meus ‘lobbies’ són els moviments socials, les ONG,
els grups de persones que posen els interessos col.lectius per sobre
dels individuals, i que somnien i treballen per una Europa, i per un
món, on hi càpiga tothom, sense exclusions.

Els
propers cinc anys seran decisius per al procés de construcció europea.
Vull ser-hi present, influir-hi i contribuir a que l’Europa de demà
sigui una que ens permeti viure-hi amb plena llibertat i dignitat, i
que a la vegada actui amb la  responsabilitat global que li pertoca.
Per això treballo i per això em presento, novament, com a candidat.

Foto: En acabar la roda de premsa de presentació de la candidatura al Parlament Europeu. Font: ICV

Sobre Monsanto i els OGM: imprescindible entrevista de Víctor Amela a Marie-Monique Robin

2

Imprescindible llegir l’entrevista de víctor Amela ahir a la Contra de La Vanguardia.

Marie-Monique Robin, periodista especializada en agroalimentación
“¿Tú comerías insecticida?”
VÍCTOR-M. AMELA
 – 20/02/2009

Tengo
48 años. Nací en Gourgé, pueblecito cerca de Poitiers (Francia), en una
familia campesina. Soy periodista. Estoy casada y tengo tres hijas (11,
14 y 17 años). ¿Política? No me caso con nadie, mi compromiso es con la
gente: por eso pongo mi pluma en la llaga. Soy agnóstica

¿Qué es Monsanto?

El gigante de la industria agroquímica que domina el mercado mundial de la alimentación.

¿Cómo logra dominar la alimentación mundial?

Domina el mercado mundial de semillas: dominar las semillas es dominar los estómagos, la población mundial.

¿Y cómo se logra dominar las semillas?

Modificándolas genéticamente y patentándolas. Antes de 1992 no
podían patentarse semillas, y Monsanto logró que Estados Unidos lo
permitiese. Hoy tienen mil patentes.(segueix…)

¿Es algo que debería preocuparme?

Si
te preocupa qué comen tus hijos, sí. Preocúpate por las 80.000
hectáreas cultivadas con maíz transgénico en Catalunya y Aragón: ¿por
qué España es el único país de Europa que acepta cultivos transgénicos?

¿No sucede en otros países europeos?

Está prohibido. Con razón: carecemos de estudios sobre los efectos
en la salud humana y en el medio ambiente de los organismos
genéticamente modificados (OGM).

¿Y por qué España no los veta?

En el Gobierno de España hay ahora cuatro personas relacionadas con Monsanto.

¿Quiénes?

Estoy contrastando los datos y pronto publicaré sus nombres.

¿Ese maíz es un OGM de Monsanto?

Sí,
se le llama maíz Bt, iniciales de Bacillus thurigiensis:esa bacteria
está en el suelo de forma natural y es insecticida. Si se usa en
preparados pulverizados es eficaz, y el sol la degrada pronto: resulta
inocua para el medio ambiente. Pero los de Monsanto tomaron de la
bacteria el gen que produce la toxina, y lo insertaron en el genoma del
maíz.

Brillante idea: de este modo, ese maíz queda blindado contra los insectos, ¿no?

Sí, pero a un coste peligroso: la toxina intoxica no sólo al piral –
insecto perjudicial para el maíz-,sino también a los insectos
predadores del piral (como la crisopa), y a mariposas, mariquitas,
microorganismos del suelo, pájaros insectívoros…

¿Y a mí?

¿Tú
comerías insecticida? Pues ese maíz insecticida pasa a harinas, chips,
tacos, cereales, sopas, tortas… ¿Por qué cada día hay más alergias?
¡Son sobrerreacciones de nuestro organismo ante algo que no reconoce!

Con no comer ese maíz, ¡salvado!

No:
ese maíz poliniza cultivos de maíz ordinario, contaminándolos,
convirtiéndolos también en transgénicos. ¡Extinguirá el maíz natural! Y
aunque no ingirieses ese maíz directamente…, se lo dan como forraje a
animales que luego tú sí comerás.

¿Debo alarmarme, pues?

Mis
padres eran campesinos, líderes sindicales agrarios en Francia: adoptar
abonos, pesticidas convencidos de que hacían progresar la agricultura.
Hoy están arrepentidos: la biodiversidad de variedades hortofrutícolas
ha decrecido drásticamente…, y la mayor proporción de cánceres se da
entre agricultores.

Entonces sí podemos alarmarnos…

El
herbicida más vendido del mundo se llama Roundup, de Monsanto.
Extermina toda la maleza…, pero no es biodegradable, y es promotor de
cánceres y perturbador endocrino. ¿Cómo no vamos a padecer cada día más
cánceres, diabetes, parkinson y alzheimer? ¡Mis hijas y yo ya no
comemos vegetales que no provengan de cultivo biológico!

¿Herbicidas y pesticidas dan cáncer?

¡Nacen
bebés con residuos de dioxinas en sus células! Las dioxinas son
derivados de síntesis químicas de laboratorio. Llegan a los bebés por
lo que comen las madres.

Esto ya escalofría.

Estamos intoxicándonos. Mire el pan.

¿Qué le pasa?

Para
que la espiga de trigo produzca más grano, ha sido genéticamente
modificada y protegida con ocho pesticidas y varias hormonas… cuyos
restos te comes en el pan. ¡Claro que hay cánceres de mama y próstata,
y el esperma pierde fertilidad! Siete amigas de mi edad tienen
cánceres. Ninguna amiga de mi madre lo tuvo a esta edad.

¿Y por qué no reaccionamos?

Porque
priorizamos la cantidad, la producción, la viabilidad económica, el
negocio, los precios… Pero este sistema acabará también con los
pequeños agricultores.

¿Por qué?

Compran
semillas genéticamente preparadas para ser fumigadas con Roundup, se
obligan a comprar remesas nuevas cada año, y son caras. Perdemos miles
de variedades tradicionales, y los campesinos acaban en manos de
Monsanto, arruinándose muchos.

¿Qué pasará si se mantiene esta tónica?

Que Monsanto producirá todas las semillas… y todos los productos
fitosanitarios sin los que esas semillas genéticamente modificadas no
fructifican (como el Roundup, que le reporta el 30% de sus ingresos):
¡negocio redondo para Monsanto! Si se confirma que algún producto es
peligroso, lo retirarán, dándoles tiempo para fabricar otro… hasta
que vuelva a demostrarse que es cancerígeno o perturbador hormonal. Y
así hasta que acabemos todos estériles y enfermos.

Esto es tan tremendo… Cuesta creerle.

Tenemos ya el precedente del agente naranja. Empleado como herbicida
durante decenios, su uso en la guerra de Vietnam ratificó su toxicidad
cancerígena. Así que ha sido retirado. Lo fabricaba Monsanto. ¿Y qué le
ha pasado a Monsanto pese a los millones de damnificados? Nada.

Font foto: Marie-Monique Robin

El PNUMA aposta també pel Green New Deal

1

La dinàmica global en favor d’un Green New Deal està assolint cada cop més impacte. Recentment ha estat el Programa de Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA) qui ha publicat un extens informe al respecte. Hi han participat persones expertes de l’Agència Europea del Medi Ambient, OIT, FMI, OCDE, UNCTAD, PNUD, PNUMA, FAO, Banc Mundial i l’Oficina del Secretari General. Amb aquest informe es pretén influir en favor que en la propera reunió del G20 adopti un compromís ferm en favor del New Green Deal: http://www.unep.org/GC/GC25/Docs/ED-POLICY-STAT-FEB2009.pdf

L’estudi el trobareu http://www.unep.org/greeneconomy/docs/GGND_Final%20Report.pdf

El resum executiu a: http://www.unep.org/greeneconomy/docs/GGND_Executive_Summary.pdf

La nota de premsa:
http://www.unep.org/Documents.Multilingual/Default.asp?DocumentID=548&ArticleID=5957&l=en

Per altra banda, us convido també a sumar-vos al grup de Facebook en favor del Green New Deal: http://www.facebook.com/groups/edit.php?members&gid=42500495669

Font foto: UNEP – PNUMA

Sobre Chávez, Herrero i la visió maniquea del món

1
Des que el passat dissabte vàrem tenir notícia del lamentable incident que va suposar l’expulsió de l’eurodiputat Luis Herrero
de Veneçuela, i el vaig valorar quan se’m va demanar des d’algun
mitjà, he percebut amb preocupació una certa deriva maniquea tant en
alguns mitjans com en alguns fòrums d’internet que m’obliguen a
reaccionar per tal de clarificar algunes coses.

En primer lloc vull insistir en què em vaig limitar a comentar el fet que, quan algú assumeix la responsabilitat de fer d’observador internacional, cosa que implica que cal l’autorització de les autoritats locals, és comprensible que, almenys durant aquell període, aquesta persona es limiti a observar. És en acabat de la missió que es poden expressar les idees que convingui. No fer-ho pot comportar que se’t denegui l’autorització. És evident que és legítim fer-ho, però llavors cal assumir les conseqüències, i una d’elles pot ser l’expulsió. Això no significa en cap cas justificar-la, tal i com alguns mitjans han titulat les meves paraules, penso que de manera interessadament tergiversada, es tracta simplement d’explicar com funcionen aquesta mena d’observacions en la mesura que personalment he tingut també la possibilitat de participar-hi en diverses ocasions i en diversos països ben diferents. En
to d’autoesmena, però, vull afegir que en el moment de fer les meves
declaracions desconeixia alguns detalls de l’expulsió i que,
efectivament, aquesta va ser certament desproporcionada en la forma, cosa que lamento. De fet li vaig expressar això mateix al diputat Herrero quan vàrem coincidir dimarts en la votació a la Comissió CULT sobre el fatídic informe relatiu al multilingüísme que incloïa la crítica al model català d’immersió lingüística impulsada per ell mateix i alguns/es dels seus/seves col.legues.

Per altra banda, però, (segueix…)

també
he dit, quan se m’ha preguntat, que, malgrat tot, pensava que s’havien
equivocat expulsant-lo, ja que això li havia proporcionat a Herrero la publicitat que buscava. Lamento que en la informació no hagi aparegut també aquesta dada, crec que prou rellevant.

En
segon lloc, crec que donada la total transparència a la qual sotmeto la
meva activitat, és ben fàcil constatar com en les meves declaracions
públiques, per exemple en les sessions d’urgències del Parlament
Europeu, els objectius de les meves crítiques en termes de vulneració
de drets humans no tenen res a veure amb el caràcter suposadament de
dretes o d’esquerres del destinatari. És més, sovint he rebut
importants crítiques per, precisament, criticar certs aspectes de
règims com el cubà, el xinès o el mateix veneçolà. Aquest bloc en va
força farcit. Sí, és clar que crec que existeixen les dretes i les
esquerres, però ni de la meva activitat ni de les meves declaracions
se’n pot extreure la idea, excessivament simplista, que porta a alguns
a afirmar que penso que algú, per ser del PP és dolent per definició, i
qualsevol que es digui d’esquerres, indiferentment de la seva manera de
fer, és bo, també per definició. Si alguna cosa he combatut en la vida
és la visió maniquea del món i de les coses. I ho seguiré fent.

En
tercer lloc, qualsevol persona que em conegui sap que difícilment se’m
pot titllar de chavista, però al mateix temps tampoc em convenç
l’argument segons el qual l’oposició és el veritable poder democràtic,
bàsicament per què cometen almenys tantes manipulacions mediàtiques com
ho fa Chávez. Per altra banda, em sorprèn que es critiqui de
manera tan ferotge la reforma constitucional alertant que pot suposar
una perpetuació de Chávez al poder simplement perquè comporta
l’eliminació de la limitació de mandats. Personalment estic clarament a
favor de la limitació de mandats, però vull recordo que aquesta no
existeix ni al Govern de la Generalitat ni al Govern de l’Estat, ni a
molts altres llocs, i no crec que això pugui ser titllat de dictatorial.

A Chávez
certament se li poden criticar moltes coses, de fons i, sobretot, de
forma, però constato també que molts dels seus detractors més virulents
presenten, de fet, tics tan o més totalitaristes que el propi Chávez.

En
fi, em dóna la impressió que en relació a aquest assumpte alguns
mitjans i opinadors han usat una frase meva, treta de context, per
alimentar una imatge preconstruida que no té res a veure amb mi, ni
tampoc s’ajusta a l’activitat que desenvolupo, i que només puc entendre
des de la total desconeixença o, més trist encara, de la voluntat de
crear uns estereotips caricaturescos que, tanmateix, no s’aguanten
massa.

No cal dir que tothom és ben lliure d’expressar les seves opinions sobre Chávez
o qui sigui, però permeteu-me, almenys, que, si per fer-ho s’usa
erròniament les meves paraules i els meus actes, faci ús del meu dret a
rèplica.

Font foto: Reuters / Europa Press

Com es formen les majories (segons Adela Cortina)

0

Segueixo de fa temps les reflexions de la Catedràtica d’Ètica i Filosofia Política de la Universitat de València, Adela Cortina, qui ahir ens obsequiava amb una altra lúcida reflexió en què ens convidava a crear majories cultivant poble i no masses, i per tant defugint la demagògia i la instrumentalització sentimental. L’adjunto per a gaudi general:

¿Cómo se forman las mayorías?, per ADELA CORTINA, a El País, 17/02/2009

La regla de la mayoría es tan absurda como sus detractores le acusan de serlo”. Así empieza un célebre texto de John Dewey, que continúa aclarando: “Lo que importa es cómo una mayoría llega a serlo”. Y, a mi juicio, caben al menos tres caminos: el debate sereno y la discusión pública bien argumentada, la agregación de intereses individuales y grupales o, pura y llanamente, la manipulación de los sentimientos. En el primer caso estamos ante una democracia deliberativa, en el segundo, ante una democracia agregativa, y en el tercero, ante lo que podríamos llamar la democracia emotiva, en la que reina el arte de la manipulación.

Claro que en la vida real las tres se dan de algún modo mezcladas, pero también es cierto que una de esas dimensiones puede imponerse a las restantes hasta el punto de imprimirles su sello.
(segueix…)

Creo que llevaba razón Dewey. La democracia representativa no es el gobierno del pueblo, en ningún lugar de la tierra gobierna el pueblo. Es más bien, como se ha dicho, el gobierno querido por el pueblo, y ni siquiera eso: es el gobierno querido por la mayoría del pueblo, incluso por la minoría cuando los partidos en el poder no tienen mayoría absoluta. Cómo se forma esa mayoría cuyos representantes pactan con las minorías es un gran problema.

Puede hacerse por agregación de los intereses de los votantes. Los partidos políticos compiten por sus votos tratando de sacar a la luz cuáles pueden ser los intereses de los distintos sectores y les aseguran que van a satisfacerlos. Las gentes sopesan bien las diferentes ofertas, las estudian y optan por las que les parecen mejores para ellas. El deliberacionista critica esta forma de actuar porque la considera equivocada de plano. No nacemos ya con intereses que después agregamos, sino que los intereses se forman socialmente, ni es auténtica democracia aquella en que las gentes buscan su interés particular, como si no fuera posible forjarse una voluntad común mediante la deliberación y el intercambio de argumentos. Esto es lo propio de un pueblo, de un demos, el poder decir “sí, nosotros queremos”, y sin él no hay democracia posible.

Sólo que el deliberacionista suele ser estadounidense y contar con el suelo de un patriotismo indiscutible con el que no contamos otros, con un sentido del “nosotros”, ligado a valores universales, que impregnaba el discurso de Obama. Aquí no hay nosotros que valga, y cuando lo hay, es contra otros.

Pero tampoco es muy seguro que estemos forjando una democracia agregativa inteligente, tampoco es muy seguro que las gentes estemos mostrando el caletre necesario para sopesar qué nos interesa, para estudiar las propuestas y pedir responsabilidades cuando no se cumplen. Estamos más bien en manos de quien nos sepa manipular.

Como el colesterol, que puede ser malo o bueno, hay una buena retórica y una mala. La primera trata de conocer los sentimientos de los interlocutores para que puedan entender el mensaje que se les quiere transmitir y por qué les beneficia. El mensaje, claro está, ha de ser bueno para ellos. Si no se logra la sintonía, si no se alcanza la comunicación, entonces el buen mensaje no llega. La mala retórica, por su parte, trata también de conocer los sentimientos de los interlocutores, pero para intentar colocarles el producto que interesa al retórico sin que se den ni cuenta, aunque se produzca con ello un daño irreparable. Es todo un arte el de la mala retórica, que en román paladino puede y debe llamarse manipulación.

En él tienen un papel clave los medios de comunicación con sólo destacar unos sucesos u otros, con sólo subrayar unas frases y callar otras.

Que un país sumido en una brutal crisis económica, con un índice de paro que es el sufrimiento cotidiano de personas concretas y de familias enteras, al que se amenaza con excluirle de la zona euro, tenga como portada en los diarios, como primera plana, el fallo del Tribunal Supremo sobre Educación para la Ciudadanía es, a mi juicio, un síntoma pésimo, el de un país que no tiene pueblo, sino masa, dispuesta a seguir bailando a cualquier flautista embaucador.

Algunos hemos venido diciendo desde hace tiempo que EpC no va a forjar ciudadanos comprometidos ni detritus sociales, que el asunto son los manuales y quién imparte la asignatura, y sobre todo que el problema de la educación no se reduce a enseñar el uso del preservativo, que es lo que al parecer les importa a representantes visibles de los dos grandes partidos. Cuando la educación en su conjunto es deplorable y los alumnos llegan a la Universidad con un nivel cada vez más bajo.

Hay muchas tareas pendientes para la construcción de una democracia: crear partidos democráticos, capaces de contagiar a la sociedad democracia y pluralismo, poner trabas al gobierno de las minorías, quitar fuerza a los aparatos de los partidos, promover una ciudadanía activa. Pero la más importante consiste, a mi juicio, en formar mayorías cultivando pueblo y no masa.

Foto: Adela Cortina. Font: Eduardo Manzana

Blat MON 810: el Consell no concreta, de moment, i sucumbeix a la pressió pro-OGM de la Comissió

0

Els experts dels  governs de l’UE reunits ahir a Brusel.les, en el marc del Comitè Permanent de la Cadena alimentària i de la salut animal del Consell de la UE, no van ser capaços de posicionar-se ni a favor ni en contra que França i Grècia puguin mantenir la seva prohibició en relació al cultiu d’Organismes Genèticament Modificats(OGM). La Comissió vol que s’aixequi aquesta prohibició, postura que varen recolzar nou estats membre (Espanya, Regne Unit, Suècia, Romania, Portugal, Països Baixos, Estònia, Finlàndia i Eslovàquia, els quals sumen 123 vots segons el sistema de vot ponderat). Quatre es van abstenir (Bulgària, Dinamarca, Rep. Txeca i Itàlia, sumant així 58 vots). Alemanya i Malta no van ser presents a la votació (sumen 32 vots) i els 12 restants van votar-hi en contra (sumant així 132 vots).

Per tal que la proposta de la Comissió sigui adoptada o rebutjada cal majoria qualificada, és a dir 255 vots sobre un total de 345, en algun dels dos sentits. Així doncs, donada aquesta circumstància, una abstenció es pot interpretar com una postura favorable als OGM, ja que n’impedeix la prohibició, cosa que preocupa especialment en el cas de països com Itàlia, qui tradicionalment s’han oposat a la cultura OGM. Ara el tema s’ha de votar novament, però aquest cop ja a nivell ministerial, encara al Consell (en el Consell de Medi Ambient o d’Agricultura). Si en aquesta nova votació no s’aconseguís la majoria qualificada suficient per a rebutjar la proposta de la Comissió, llavors aquesta podria decidir unilateralment i imposar l’aixecament de les mesures de salvaguarda existents a França i Grècia.

En aquest sentit, cal restar vigilants, ja que no és la primera vegada que la Comissió intenta pressionar els Estats membres més reticents a la cultura dels OGM. El repte, per tant, és aconseguir una majoria suficient al Consell per tal de rebutjar la proposta de la Comissió, i garantir així que aquells qui ho vulguin puguin apostar per una agricultura no basada en OGM.

Seria bo que tant la Comissió, com aquells països, entre ells l’Estat espanyol, que encara aposten per promoure la cultura dels OGM, comprenguin que ja hi ha molts països, i sobretot molts consumidors i consumidores, que no la volen.

A Catalunya es farà evident aviat, quan s’aprovi la ILP. (segueix…)

Per a més informació adjunto la següent nota:

Ogm/ Ue: Non passa diktat Commissione contro divieti coltivazione 

Nulla di fatto,12 paesi contro,9 a favore,Italia fra gli astenuti

Bruxelles, 16 feb. (Apcom) – Nulla di fatto, oggi a Bruxelles, per la Commissione europea, che voleva costringere Francia e Grecia a revocare il loro divieti nazionali di coltivazione del mais Ogm ‘Mon810’, della Monsanto. Il Comitato permanente Ue per la catena alimentare e la salute animale, in cui siedono e votano gli esperti dei governi dei Ventisette, riunito da stamattina nella capitale belga, ha concluso l’esame della richiesta della Commissione senza che sia emersa una maggioranza qualificata né a favore né contraria.

Il tentativo di diktat di Bruxelles ha ottenuto, nel sistema di
voto ponderato in vigore nel Consiglio Ue, solo 123 voti a favore, da parte di 9 Stati membri (Regno Unito, Svezia, Romania, Portogallo, Spagna, Olanda, Estonia, Finlandia, Slovacchia); 132 sono stati i voti contrari, da parte di 12 paesi (Slovenia, Belgio, Irlanda, Francia, Cipro, Grecia, Lettonia, Lituania, Lussemburgo, Ungheria, Austria, Polonia). Quattro Stati si sono astenuti, per un totale di 58 voti: Bulgaria, Danimarca, Repubblica ceca e Italia (che generalmente vota contro).

Mancavano i rappresentanti di due paesi, Germania e Malta, per un totale di 32 voti. Per ottenere la maggioranza qualificata si devono raccogliere 255 voti sul totale di 345.

Non essendo stata raggiunta la soglia richiesta, le decisioni saranno rinviate adesso al livello ministeriale (in Consiglio Ambiente o Agricoltura), dove si voterà con lo stesso meccanismo. Se anche in questo caso non ci sarà maggioranza qualificata, la Commissione potrà adottare le proprie decisioni da sola, come ha sempre fatto negli ultimi anni ogni volta che proponeva l’approvazione di un nuovo prodotto Ogm da importare; ma come non è mai successo per le piante transgeniche da coltivare nell’Ue.

Il mais Monsanto Mon810 è l’unico Ogm coltivato su scala commerciale in Europa (circa 100.000 ettari in Spagna e alcune decine di migliaia in alcuni altri paesi). Modificato per esprimere la tossina Bt, letale per i lepidotteri infestanti come la piralide, questo mais transgenico era stato autorizzato in tutta l’Ue prima della moratoria ‘de facto’ introdotta a partire dall’ottobre 1998. La moratoria si è conclusa nel luglio 2004, ma solo per l’importazione di prodotti transgenici coltivati fuori dall’Ue. Nessun Ogm ha più ottenuto, invece, un’autorizzazione alla coltivazione nel territorio dell’Unione negli ultimi 10 anni.

Già due volte l’Esecutivo comunitario aveva tentato di imporre l’abolizione di divieti nazionali di coltivazione di Ogm (in Austria e Ungheria), ed era stata sconfitta in Consiglio Ue, ritrovandosi la maggioranza qualificata degli Stati membri contro.

Proprio sui casi austriaco e ungherese, il 2 marzo, in Consiglio Ambiente a Bruxelles, ci sarà la resa dei conti finale, con la Commissione che chiederà un’altra volta il voto degli Stati membri a per potere imporre la revoca dei due divieti nazionali.

Per i casi greco e francese, invece, è ancora troppo presto e bisognerà aspettare una riunione ministeriale successiva.

Foto: Acció de Greenpeace contra els OGM a França. Font: Greenpeace.

Aliança catalana en favor de la llengua a Brussel.les

5

La Comissió de Cultura i Educació (CULT) del Parlament Europeu votarà demà l’informe del diputat portuguès del PP, Vasco Graça Moura sobre: “Multilinguisme: un avantatge per a Europa i una responsabilitat compartida”. En el paràgraf 8 de l’informe es diu el següent: Afirma que es esencial salvaguardar la posibilidad de que los padres y responsables de la educación elijan la lengua oficial en que han de educarse sus hijos en los países en que coexistan una o más lenguas oficiales o una o más lenguas regionales’. Es tracta, com us podeu imaginar, d’un tema especialment rellevant i sensible en el cas de Catalunya i que, en el cas d’aprovar-se, i malgrat que es tracta d’un informe d’iniciativa (i per tant no jurídicament vinculant) establiria un precedent preocupant a escala comunitària. Calia reaccionar, i així ho hem fet. A proposta de la col.lega Maria Badia, qui sí és membre de la Comissió CULT, els diputats catalans Badia, Obiols, Guardans i Romeva, hem cosignat una esmena conjunta amb la qual, senzillament, pretenem eliminar aquest article. Malgrat que no formo part de la Comissió CULT, he sol.licitat al meu Grup (Verds/ALE) poder exercir-hi un dels dos vots que ens pertoquen, cosa que se m’ha acceptat. Així que hi seré, i votaré. És important ser-hi, d’altra banda, per què una altra de les esmenes presentades per un altre membre, en aquest cas Luis Herrero-Tejedor (PP), sobre el mateix article, pretén convertir-lo en: ‘Afirma que es esencial salvaguardar el derecho a que los padres y tutores elijan la lengua oficial en en que han de educarse sus hijos en los países en que coexistan una o más lenguas oficiales o una o más lenguas regionales’. No cal dir que, en cas de no prosperar la nostra esmena (i per tant mantenir-se el text original) o, pitjor encara, de prosperar l’esmena d’Herrero-Tejedor, el meu vot final serà negatiu.

Font: Badia, Guardans i Romeva a la seu del Parlament Europeu a Barcelona

Zapatero, la crisi i la banca espanyola (per Pablo Martinelli)

2

Recomano la següent reflexió de Pablo Martinelli, publicada a Treball, num 178.

ZAPATERO, LA CRISIS FINANCIERA Y LA BANCA ESPAÑOLA, per Pablo Martinelli, de la European University Institute, Florència

Ante una crisis del sistema financiero, un gobierno responsable tiene dos obligaciones fundamentales: la primera es evitar la quiebra de las entidades financieras y la segunda evitar en lo posible que la crisis se transmita a la economía real. El Gobierno británico ha intervenido con un paquete de 500 millones de libras (unos 620 millones de euros): ha extendido avales a la banca por 250 millones, ha concedido crédito a corto plazo por 200 millones y ha entrado en el capital de las principales entidades del país inyectando capital por 50 millones de libras, destinadas a la adquisición de acciones de las mismas. Esto evitó el colapso del sistema financiero aunque no ha sido suficiente como para asegurar el restablecimiento del crédito. Ante esto, el Gobierno británico ha adoptado un segundo plan, y según parece entrará en vigor a finales de enero, la nacionalización completa de las principales entidades financieras del país será una realidad a mediados de 2009. De este modo, se ha asegurado el cumplimiento del primer objetivo y se ha dotado de los instrumentos necesarios para cumplir el segundo. Si quieres salvar a la banca y hacer que ésta siga concediendo crédito, cómprala (por supuesto esto es costoso, pero siempre podrás revenderla en tiempos mejores, como hizo el Gobierno sueco para afrontar la crisis bancaria de principios de los ’90). (segueix…)

El Gobierno español, en cambio, ha querido hacer creer que afrontaba el segundo objetivo, evitar que la crisis se transmitiera a la economía real, cuando en realidad afrontaba el primero, evitar la crisis de las entidades financieras. Ha renunciado a la nacionalización (aunque fuera parcial) y así no ha conseguido ampliar el crédito y sólo temporalmente retrasar los problemas de la banca. El plan del Gobierno español se presentó como una “compra de activos de máxima calidad” de las entidades financieras para desbloquear algunos activos de las mismas a largo plazo y así “garantizar el crédito a familias y empresas” (ampliado con la extensión de avales hasta 100.000 millones de euros en el mercado interbancario). En realidad, el plan del Gobierno español ha consistido en comprar cédulas hipotecarias o bonos de titulación de hipotecas (¡he aquí los activos de máxima calidad, calificados por las mismas agencias de rating que han hecho posible la siembra por medio mundo de bonos basura basados en hipotecas subprime!) por 50.000 millones de euros, 20.000 de los cuales en 2008 (cantidad análoga a los vencimientos de deudas que la banca debía afrontar en el mismo período).

En otras palabras, el Gobierno ha asumido el riesgo de unas inversiones hechas por la banca, le ha prestado dinero prácticamente sin contraprestación (dadas las condiciones de mercado) y la banca lo ha utilizado para afrontar sus propios pasivos. Ese crédito no ha llegado a las empresas ni a las familias. El Gobierno ha salvado a la banca sin querer anunciarlo, y sin asumir la contraprestación que en el resto del mundo ello comporta: la propiedad. Y sin embargo, la solidez de las entidades españolas, que hace apenas tres meses parecía envidiable, cada vez es más dudosa. El sistema todavía tiene que afrontar pagos por 80.000 millones de euros en 2009 y el 60% de las deudas contraídas vence antes de 2013. El ministro Solbes dejó bien clara su doctrina en octubre: “no es labor del Gobierno decir a los bancos cómo manejar su cartera”; pero es labor del Gobierno decidir en qué modo es socialmente más útil emplear los recursos públicos. Los bancos son entidades privadas y toman decisiones según el criterio de la maximización del beneficio privado (o de la minimización de las pérdidas). El sistema capitalista funciona así. No se le puede pedir a una empresa privada que pierda dinero. Pero en ocasiones (algunos creemos que demasiado a menudo) la persecución de cada agente económico de su propio beneficio privado no lleva a la maximización del beneficio social. En esas circunstancias es el Estado quién debe actuar, y hacerlo según unos criterios diferentes a los que emplea la empresa privada. Adicionalmente, la capacidad de endeudamiento del Estado es incomparablemente mayor a la de cualquier entidad privada, y por tanto su capacidad para asumir riesgos es mucho mayor. Si conceder crédito en este contexto implica asumir riesgo más allá de lo que según el criterio del beneficio es razonable, y sin embargo es la única manera de evitar una espiral contractiva que puede acabar recayendo sobre las misma entidades que hoy se niegan a concederlo, la vía británica (que el Estado acabe contando con las palancas de mando del crédito) parece, por una vez, no ser tan mala.

Font: Banc Central Europeu

La pesca emigra cap als pols

0

Un estudi sobre els efectes de l’escalfament global en més de 1.000 espècies pesqueres, el més important que s’ha fet fins avui, posa de manifest com no només es confirmen les pitjors hipòtesi, sinó que s’incrementen les expectatives negatives. Un equip
internacional, liderat pel prestigiós investigador canadenc Daniel
Pauly
, va presentar ahir els resultats a Chicago, en la reunió anual de la
Societat Americana per a l’Avenç de la Ciència (AAAS), editora de la revista Science.
En parla avui Alicia Rivera, enviada especial de El País a Chicago, al seu article titulat: La pesca se desplazaraá 45 kilómetros cada diez años hacia los polos. Tot plegat apunta a que ja hem superat fa temps el temps de la denúncia per entrar, de ple, en la urgència de l’acció. Molt em temo, però, que, tal i com passa sovint, l’interès pels mars i oceans és inversament proporcional al desconeixement de les nostres institucions, mitjans i societat en general en relació a la urgència i la gravetat del problema. La noticia la trobem avui a les pàgines de Societat. Hem d’esperar a certificar-ne la total i completa defunció per trobar-la a les pàgines de política, i en els discursos i prioritats governamentals? Espero que no, però ens queda poc, molt poc, marge (segueix…)

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4


La pesca se desplazará 45
kilómetros cada diez años hacia los polos

El cambio climático
dañará al sector de los países de latitudes ecuatoriales

ALICIA RIVERA
(El País)
– Chicago – 14/02/2009


Revolución en el océano
por el cambio climático. Centenares de especies de pesca en todo el mundo se
van a desplazar hacia latitudes altas del planeta -unos 45 kilómetros de media
por década- y hacia aguas profundas de aquí a mediados de siglo. Las costas de
algunos países del norte saldrán ganando, pero las aguas de países de latitudes
ecuatoriales y medias perderán, y mucho.

El primer estudio global
de los efectos del calentamiento sobre más de 1.000 especies de pesca -hasta
ahora sólo había investigaciones para algunas y en zonas concretas- añade una
nueva preocupación al negro panorama dibujado por los expertos. Un equipo
internacional, liderado por el prestigioso investigador canadiense Daniel
Pauly
, presentó ayer los resultados en Chicago, en la reunión anual de la
Sociedad Americana para el Avance de la Ciencia (AAAS), editora de la revista Science.

La temperatura del agua y
las corrientes marinas influyen en los hábitats, tanto directa como
indirectamente, por su efecto en los desplazamientos del alimento primario,
explicó William Cheung (Universidad de la Columbia Británica), autor del
trabajo de proyección de la pesca de aquí a 2050. El bacalao, los calamares,
las gambas o los tiburones son algunas de las capturas afectadas por estos
desplazamientos. Además de la disminución o pérdida de pesquerías en extensas
zonas del océano, se producirán invasiones de especies, con efectos difíciles
de evaluar.

Cheung y sus colegas han
interrelacionado los parámetros básicos de especies marinas con los modelos
climáticos y así han obtenido “la primera proyección cuantitativa de los
patrones de impacto de cambio climático sobre la biodiversidad marina a escala
global”, comentó el científico. El trabajo se publica esta semana en la
revista Fish and Fisheries.

El sector pesquero de
algunos países se beneficiará de esta alteración. Es el caso de Noruega,
Groenlandia, EE UU (Alaska), Islandia o el norte de Rusia. Pero otros como
Japón, México, Argentina o Chile verán sus potenciales capturas gravemente
afectadas. Habrá especies que prácticamente desaparecerán de aguas tropicales,
de latitudes bajas y el Mediterráneo meridional. Sin embargo, Cheung advirtió
de que su estudio no indica una tasa de extinción global para las especies
marinas tan alta como la de las terrestres (entre un 15% y un 37%) debido
“seguramente a que tienen mayor capacidad de dispersión”.

En cualquier caso, las
habrá. Las especies que ahora viven en muy altas latitudes no encontraran aguas
más al norte para sobrevivir. Ocurrirá con algunos tipos de langosta o de
bacalao. El arenque del Atlántico norte disminuirá en torno a un 20%.

Ya son perceptibles
algunas alteraciones en la distribución de especies de pesca. En mares
septentrionales, comentaron los científicos, se ha observado un enriquecimiento
de la fauna marina, entre 1985 y 2006, que explicaría los cambios de los
patrones biogeográficos y el cambio climático.

Ya sea por apoyo a la
estrategia del presidente Barack Obama, que sitúa la cuestión del clima en la
primera línea de prioridades para EE UU, ya sea para criticar a los
republicanos si hubieran ganado (las sesiones de la AAAS se preparan con meses
de anticipación) o porque la comunidad científica estadounidense en ningún
momento ha despreciado el reto del cambio climático al margen de la postura de
sus políticos, la conferencia de Chicago confiere un peso relevante al
calentamiento global y sus impactos.

La conferencia inaugural
del jueves, a cargo del presidente de la AAAS James J. McCarthy (Universidad de
Harvard) se dedicó al cambio climático y los futuros posibles -futuros, dijo,
porque la realidad será una u otra dependiendo de las decisiones sociales,
económicas y políticas-.

También la UE, con una
fuerte presencia en la conferencia, dedica varias sesiones científicas al
calentamiento. Su representante, José Manuel Silva (Comisión Europea), destacó
en su conferencia el eje clima/energía como una prioridad de investigación y de
cooperación internacional.

Font foto: Xurxo Lobato / El País

Projecte Castor i els riscos del ‘semenfotisme’ respecte a les normes comunitàries

2

Ahir pel matí vaig rebre la delegació del ciutadans i ciutadanes d’Alcanar preocupades per l’anomenat Projecte Castor (construcció d’un gasoducte a la frontera entre Alcanar i Vinaròs, o dit d’altra manera, entre Catalunya i País Valencià). Hi ha molts aspectes preocupants en el projecte, la majoria dels quals tenen a veure amb la poca sensibilitat que ha demostrat l’empresa promotora a l’hora de fer els estudis d’impacte ambiental i sòcieconòmic, però la part més inquietant és el fet que, per evitar sotmetre’s a l’escrutini del govern català, el disseny del gasoducte està fet de tal manera que circula totalment per territori castellonenc.

Tanmateix, és obvi tant l’impacte ambiental com el sòcieconòmic afectarà, també, territori català. El projecte, per altra banda,  (segueix…)

depèn en la seva execució del Ministeri d’Indústria, que és en darrera
instància qui té la potestat de fer-lo avançar o, eventualment, de
frenar-lo. De moment el consideren d’interès general, i per tant
avança. Però havent escoltat les al.legacions de la plataforma
ciutadana ‘No al Projecte Castor a les terres del Sènia’, hi
veig motius més que preocupants per, almenys,  reclamar de part de
totes les institucions afectades, una lectura més acurada.

D’entrada
seria convenient debatre públicament alguns dels arguments plantejats
pels promotors a favor de l’actual projecte molts dels quals, em temo,
són més aviat poc consistents. Però seguidament seria convenient,
també, tenir en compte l’opinió tant de la Generalitat de Catalunya com
de la Comissió Europea i del Parlament Europeu. En relació a la postura
de la Generalitat, em consta que ja han estat contactats i que n’estan
avaluant el possible impacte. Pel què fa a la implicació
europea, constato de fa temps que mencionar ‘Comunitat Valenciana’ als
passadissos de Brussel.les és citar poc més que el diable. A més d’un/a
li posen els pels de punta en sentir aquests mots. I és que el volum de
feina que ha generat el cúmul de despropòsits d’aquell territori en
termes de vulneració de Directives comunitàries és a hores d’ara
incommensurable.

El darrer exemple (enèssim) el vàrem tenir aquest setmana, en la votació del Comitè de Peticions sobre l’informe Auken
(Verda) relatiu als abusos urbanístics a l’Estat Espanyol. Amb motiu
d’aquest informe, per altra banda, es va reviure una interessant
coalició PP+PSOE espanyols, contra la resta (Verds, GUE, ALDE i PP i
PSE d’altres països). PP i PSOE van presentar conjuntament algunes
esmenes per tal d’eliminar algunes de les parts de l’informe Auken
(Verda) més crítiques amb la mala praxi de l’urbanisme espanyol, que
van ser rebutjades, i en canvi sí se’n van aprovar d’altres procedents
d’IU reclamant que es prengui mesures legislatives contra l’especulació
i el desenvolupament sostenible. En altres paraules, la coalició Verds
(ponent de l’informe) + GUE (a través d’algunes esmenes) es va imposar
a la PP+PSOE, i en tot cas va ser més convincent de cara a la resta de
membres d’altres països. El tema es ratificarà en plenària el mes de
març, i no s’esperen grans sorpreses (veure la nota explicativa més
avall). 

En relació al projecte Castor, per tant, crec que
valdria la pena que tant el Govern de l’Estat, com els Governs Valencià
i Català, prenguin nota i no menystinguin les possibles sancions
comunitàries per no haver fet bé les coses
.

Els temps del ‘semenfotisme’ davant de Brussel.les s’han acabat. Ara qui la fa, la paga. I no valen excuses. Tothom sap quines són les regles del joc. Toca complir-les o, altrament, fer-se càrrec de les conseqüències.


Nota de Premsa de Verds/ALE:
Urbanizacíon masiva en España : La Comisión de Peticiones aprueba el informe muy crítico de Los Verdes sobre abusos urbanísticos en España

La  Comisión de peticiones del Parlamento Europeo acaba de adoptar el informe de la Sra. Auken (Verdes / ALE) sobre el impacto de urbanización masiva en España sobre los derechos individuales de los ciudadanos europeos , medio ambiente y aplicación del derecho comunitario (24 votos a favor , 11 en contra y 1 abstención).   

A pesar de una muy fuerte oposición de los Eurodiputados españoles miembros del PP y  PSOE, contra el informe de la Eurodiputada verde danesa, Margrete Auken , la comisión de peticiones del Parlamento Europeo ha adoptado con gran mayoría un informe que critica el urbanismo salvaje en España y que incide en la mala utilización de los fondos comunitarios en materia urbanística y de medio ambiente. En consecuencia, el informe sugiere igualmente una suspensión de las ayudas financieras que provienen de los fondos regionales y de cohesión de la Unión Europea en caso de que España no encuentre una solución al problema.  

Para la ponente Sra. Auken, así como para David Hammerstein, eurodiputado verde español, donde el tema ha constituido el principal caballo de batalla durante esta legislatura :  

” Este voto es una gran victoria de los peticionarios españoles , más de 15000, y una oportunidad para el conjunto de los ciudadanos europeos que lamentan el deterioro  de la costa española.  Con este voto, España debe dejar de ignorar la realidad de la especulación urbanística , los abusos contra el derecho de la propiedad y debe al fin admitir que este modelo de urbanismo esta totalmente caduco y empeora las consecuencias de la crisis económica. Queremos un replanteamiento del urbanismo en España , de acuerdo con la legislación europea , como la Directiva Hábitat, Directiva Marco de Agua , La Directiva de contratación pública y la Directiva de blanqueo de capitales.

  Las principales enmiendas de los sociales y populares han sido rechazadas mientras otras enmiendas  más enérgicas han sido aprobadas como las que hace referencia a la desaparición del agente urbanizador   , la denuncia del plan general urbanístico de Marbella o la protección de los espacios natura 2000 afectados en Murcia o Almería

 

****************************

 AFIRMACIONES  FALSAS Y RESPUESTAS EN DEFENSA DEL INFORME AUKEN

“No es una cuestión de competencias europeas”  Las críticas del informe Auken se basan en la vulneración de distintas directivas de UE: Contratación Pública (ante el Tribunal Europeo), Agua (con un expediente abierto por la Comisión Europea por urbanizaciones sin agua), evaluación ambiental (distintos casos abiertos) y  el blanqueo de capitales (procedimiento de infracción abierto, entre otras directivas de la UE.

“No hay vulneración del derecho a la propiedad”.  El hecho de que un pequeño propietario se ve obligado a participar en un proyecto de urbanización o pagar unas tasas muy abusivas bajo un supuesto “interés público”, que no se justifica, limita radicalmente el derecho a la propiedad que solo debe ser limitado por objetivos sociales de primer orden y nunca para campos de golf y urbanizaciones masivas.Como indica en el Profesor de la Universidad Miguel Hernández José AntonioTardio Pato en su libro – La gestión urbanística en el Derecho de la Unión Europea,  ” en relación con la garantía del derecho a la propiedad, creemos haber justificado argumentalmente que el sistema de agente urbanizador de la legislación valenciana, que sustituye forzosamente al propietario por el agente urbanizador en la gestión urbanística, lesiona del derecho fundamental de propiedad.”

“La justicia española basta con resolver los problemas.”  La justicia española, que está al borde del colapso, se ha mostrado incapaz de tratar con eficacia y premura la inmensa mayoría de los casos de abusos urbanísticos. Los trámites son lentísimos, carísimos, tortuosos y no suelen llegar a entrar en el contenido de las demandas. Casi nunca se actúa con medidas cautelares para evitar la destrucción y las sentencias, si llegan,  casi siempre llegan cuando el mal está hecho.

Foto: Projecte Castor