Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Eleccions, CIA, Guantánamo i ‘tots els polítics són iguals’

2

He perdut el compte de les vegades que m’he sentit dir allò de ‘és que tots els polítics són iguals’, reflexió que sovint deriva en un ‘ja s’ho faran’, o un ‘jo passo d’anar a votar, total, pel que serveix’. Reconec que aquesta manera de pensar és comprensible si tenim en compte que sovint tendim a llegir l’actualitat de manera superficial (cosa que molts mitjans alimenten, per cert). Admetem però que, per poc que ens hi esforcem una mica, per poc que llegim entre líniees, o, millor encara, per poc que posem noms i cognoms (i sigles) a les actituds que considerem criticables i condemnables, ens adonarem que hi ha moltes maneres de fer i exercir la política. Accepto que cap n’és, de perfecta, i accepto també que, sovint, es tracta més d’escollir el mal menor. No obstant, llegint El País d’avui (Un informe secreto revela la connivencia de Aznar con los vuelos a Guantanamo), trobo un nou argument, l’enèssim, que em porta a defensar la tesis segons la qual la pràctica política està plagada de matisos i que, en tant que ciutadans i ciutadanes, el nostre dret, però també el nostre deure, és actuar en conseqüència: votant a consciència, contrastant informacions, reclamant transparència però al mateix temps fent-ne ús per posar de manifest les diferències entre les formes i els fons de les diferents propostes polítiques. (segueix…)

Que és determinant qui i
com governa, i quines són les majories i les minories en un parlament que poden
condicionar les polítiques governamentals ho posa de manifest la conclusió de l’article
de Miguel González (Era el dia del vuelo inaugural), que
diu així:

Tras el 11-S, el
Consejo Atlántico activó por vez primera el artículo 5 del Tratado de
Washington, el mecanismo de defensa mutua que obliga a los aliados a prestarse
asistencia en el caso de que uno sea agredido. No se hizo tanto a petición de
EE UU como por empeño de los países europeos, deseosos de mostrar su
solidaridad, pero al Pentágono le sirvió de base para embarcar a sus socios en
una guerra cuyos objetivos y métodos decidía unilateralmente.

El 12 de febrero de 2007,
después de que EL PAÍS publicase las primeras noticias sobre vuelos entre
Morón, Rota y Guantánamo, el presidente de la sección española del comité
hispano-norteamericano pidió a su contraparte estadounidense que le confirmara
si se había respetado el artículo 25.2 del convenio, que prohíbe a los aviones
de EE UU transportar “personalidades, mercancías peligrosas, pasajeros o
carga que pudieran ser comprometidos para España”.

Ese mismo día, el
teniente coronel Glenn A. Ferguson contestó por escrito: “Cumplimos y
hemos cumplido absolutamente el convenio de cooperación en Defensa y no hemos
violado el párrafo 2 del artículo 25”. El Gobierno del PSOE se dio por
satisfecho. Alega que los aviones militares de EE UU tienen consideración de
vuelos de Estado y no puede registrarlos, según el Convenio de Chicago de 1944.
Quizá no hubiera sido necesario. Habría bastado preguntar al Gobierno de Aznar.

M’ho poden explicar com vulguin, però, de moment, no trobo cap argument de pes que em dugui a pensar que ‘votar no serveix per a res’, que ‘tots són i iguals’ i que la política del ‘ja s’ho faran’ ens garantirà un futur millor, més net, més responsable i amb menys Guantánamos. Per tant seguiré creient que la política i les institucions són només un instrument, i que al cap i a la fi allò que facin i els èxits que aconsegueixin dependrà de qui les gestioni i de quines majories i minories hi hagi en el seu sí.

I si em faig avui aquesta reflexió, novament, és per què constato que només el 16% de la gent és conscient que al juny hi ha eleccions al Parlament Europeu, i veient els vents que ens arriben, i constatant com el PPE i el PSE han usat les seves majories per tal de condicionar la política europea, em preoucupa que, simplement, molta gent estigui resignada a tirar la tovallola i a entregar un àmbit de gestió tant important com és el Parlament Europeu a certes majories que, en el millor dels casos, les usen per maquillar i enganyar en temes tant greus com els de la complicitat europea amb Guantánamo.

Font foto: El País


La (R)evolució energètica de Greenpeace (o sobre com estalviar 14 bilions d’euros en energia i evitar el perill nuclear)

0

Greenpeace feia públic ahir el seu darrer informe sobre estalvi energètic: Energy (R)evolution. Es tracta d’una
perspectiva energètica mundial sostenible. Un pla detallat per a assolir
un subministrament energètic sostenible per al món que, mitjançant fortes
inversions en generació d’energia renovable i eficiència energètica, podria
proporcionar amb renovables la meitat de l’electricitat mundial en 2030,
estalviar més de 14 bilions d’euros en costos futurs de combustible i protegir
el clima. L’informe, elaborat per més de quaranta especialistes per a
Greenpeace i el Consell Europeu d’Energia Renovable (EREC), mostra de forma
pràctica com reduir ràpidament les emissions de CO2 relacionades amb l’energia.
En cas de desenvolupar-se, s’aconseguiria que les emissions de gasos d’efecte
hivernacle deixin de créixer per a 2015 i comencin a disminuir ràpidament a
partir de llavors, al mateix temps que s’assegura l’accés a l’energia que
puguin necessitar les economies de Xina, Índia i altres nacions en vies de
desenvolupament. Les principals conclusions de l’informe són: (segueix…)


(de la nota de Greenpeace, feta pública ahir 27 de novembre de 2008)

Emisiones de CO2:
– Se reducen las emisiones mundiales a la mitad en 2030 respecto a la tendencia
de la Agencia Internacional de la Energía (AIE), sin el uso de captura y
almacenamiento de CO2 ni energía nuclear. Con sólo un 8% más de inversiones.
– 2050: 51%-61% menos emisiones que en 1990; 2075: 80% menos que en 1990.

Eficiencia energética:
– 2020: ahorro mundial de una cantidad de energía superior al consumo actual de
Europa occidental.
– 2050: reducción de la demanda mundial a casi la mitad.

Transporte: entre 2050 y 2085 el uso del petróleo en vehículos se
sustituye completamente por vehículos eléctricos a partir de energías
renovables.


Electricidad mundial:
– 32,5% renovable para 2020; 50% renovable y abandono de la nuclear para la
década 2030; 80% renovable para 2050; 100% renovable antes de fin de siglo.
– 2020: los parques eólicos habrán sustituido la electricidad de 450 térmicas
de carbón.

Ahorro económico:
– 14 billones de euros (18 billones de dólares) ahorrados en combustibles
(petróleo, gas y carbón) para generar electricidad entre 2005 y 2030. Ahorro en
combustibles del 25% para 2030 y 50% para 2050.
– Entre 2015 y 2020 la mayoría de las renovables serán más baratas que el
carbón.

Seguridad de suministro: con la tecnología actual, las renovables
podrían suministrar casi 6 veces la demanda energética mundial.

Mientras las prospectivas basadas en seguir como hasta ahora, de algunas
instituciones como la AIE, no evitan la destrucción del clima y de la economía,
la [R]evolución Energética de Greenpeace muestra que el buen negocio está en el
cambio de sistema energético. Este estudio se dirige especialmente a los
gobiernos que se van a reunir del 1 al 12 de diciembre en Poznan (Polonia) en
la conferencia de Naciones Unidas sobre cambio climático.

“La mejor forma de desarrollar la economía, crear empleo y prevenir un cambio
climático peligroso está en la eficiencia energética, las energías renovables,
una reducción radical del consumo de combustibles fósiles y el abandono de la
nuclear”, ha declarado Juan López de Uralde, director de Greenpeace España.

Según la organización ecologista, para lograr que las emisiones de gases
invernadero dejen de crecer para 2015 y se reduzcan rápidamente desde entonces,
los gobiernos, instituciones de inversión y empresas deben actuar rápidamente,
y aprobar un acuerdo más sólido sobre cambio climático en Naciones Unidas.

“Multiplicando por cuatro las energías renovables, no sólo en el sector
eléctrico, sino también en los sectores de calor y transporte, podemos reducir
las emisiones medias de CO2 por persona de las actuales cuatro toneladas a
alrededor de una tonelada para 2050”, ha declarado José Luis García Ortega,
responsable de la campaña de Cambio Climático y Energía de Greenpeace.

La propuesta forma parte de la campaña www.yosoyantinuclear.org
que la organización ecologista está llevando a cabo en España para reclamar al
presidente Zapatero que cumpla su compromiso de aprobar un plan de cierre de
las centrales nucleares y a la que ya se han sumado más de 27.000 personas.

NOTAS:

– El informe ha sido realizado por especialistas del Instituto de Termodinámica
Técnica del Centro Aeroespacial Alemán (DLR), el instituto holandés Ecofys y
más de 40 científicos e ingenieros de universidades, institutos y la industria
de energía renovable de todo el mundo.

– Analiza exhaustivamente cómo reestructurar el sistema energético mundial,
basándose en evaluaciones regionales detalladas del potencial de las fuentes de
energía renovables probadas, la eficiencia energética y la utilización de
sistemas de cogeneración eficientes y descentralizados.

– La edición de este año de [R]evolución Energética añade detalles del
potencial de eficiencia energética, sistemas de transporte futuros como los
coches eléctricos y un análisis financiero del sector eléctrico.

– El escenario de [R]evolución Energética alcanza hasta 2050 (abandonando la
energía nuclear para 2030) y se extiende hasta 2100 bajo dos hipótesis
distintas de eliminación del uso de carbón. A su vez, se compara con los
escenarios de la Agencia Internacional de la Energía: el de referencia
publicado en 2007 y  tres recientemente publicados en 2008 (referencia,
concentración atmosférica de CO2 en 550 ppm y concentración de CO2 en 450 ppm).
Todos ellos, subdivididos en 10 regiones mundiales.

 Foto: Portada informe Energy (R)evoluction

La dimensió local de la crisi: DELPHI i d’altres ERO injustificats

1

Acabo de participar en la marxa/concentració en contra de l’ERO (Expedient de Regulació d’Ocupació) previst per a l’empresa de DELPHI a Sant Cugat. Ara fa un parell d’anys em vaig reunir, aquest cop a Brussel.les, amb les delegacions sindicals de DELPHI Càdiz, la casa mare, afectats llavors per un procés de deslocalització de l’empresa. La crisi és global, sí, però els efectes de la mateixa són clarament de caràcter local. DELPHI n’és un clar exemple. En aquest sentit, em sembla oportú recordar la recentment adoptada Declaració de Sabadell . Adjunto el text sencer més avall: (segueix…)

Declaració de Sabadell d’ICV-EPM:
Pobles i ciutats per l’equitat, l’ecologia i
l’economia al servei de la gent

Els alcaldes i les alcaldesses,
els regidors i les regidores d’ICV-EPM portem anys denunciant el model de
creixement neoliberal.
Ara, davant la greu situació de crisi econòmica apostem per
fer-hi front també des de les polítiques locals.

Els càrrecs electes d’ICV i de
les EPM constatem que les polítiques econòmiques neoliberals han portat
a la destrucció del capital productiu del nostre país i a augmentar la
vulnerabilitat dels sectors més desafavorits de la nostra societat.

Els qui han protagonitzat i
dissenyat les polítiques neoliberals imperants difícilment poden aportar ara les
solucions. No es tracta de repensar el capitalisme, sinó de construir un
nou model econòmic que estigui al servei del benestar de les persones.

Davant la situació de crisi
apostem per uns governs locals forts econòmicament i competencial per reforçar les
polítiques de proximitat.
Els càrrecs electes d’ICV i de les EPM ens
comprometem amb la lluita per l’equitat, amb pobles i ciutats sostenibles i per una
economia al servei de les persones.

La nostra màxima preocupació són
les situacions que afecten els milers de treballadors i de treballadores
que han perdut o estan a punt de perdre la seva feina, els ciutadans i ciutadanes
que no poden fer front a la seva hipoteca o al seu lloguer i l’augment de la
pobresa i les condicions dels col•lectius més vulnerables.

Avui els ens supralocals,
consells comarcals i diputacions, són observadors de la realitat sociolaboral i
econòmica del seu territori. Hem de fer un salt qualitatiu convertint les futures vegueries
en instruments de planificació i foment de les

economies locals. Hem de
convertir els ajuntaments en elements actius de foment de la globalització que
construeixin sistemes econòmics locals, sostenibles, interconnectats
entre ells.

El món local reclamem més
instruments per fer front a les desigualtats de les nostres ciutats i pobles i volem
contribuir en l’impuls d’un nou model de creixement econòmic. Un nou model
de creixement que no depredi ni els recursos ni el territori, al
servei de les persones, que tingui en compte les potencialitats de la ciutadania i
dels territoris i el seus entorns.


Per tot això:

• Demanem modificar els límits
actuals a l’endeutament públic dels ajuntaments i organismes
supralocals. Amb aquesta mesura d’arribar fins al 4% de l’endeutament, els governs
locals podran impulsar, amb la col•laboració de la Generalitat de Catalunya, les
inversions en equipaments d’atenció directa a les necessitats bàsiques de la
ciutadania, així com aquelles que millorin l’accessibilitat i la qualitat de
vida de les persones: xarxa educativa 0-3 anys, equipaments residencials
assistits, biblioteques …

• Reforçarem, pressupostàriament
i organitzativa, la xarxa i els serveis d’atenció a les persones més
vulnerables. Apostant pel total desplegament dels serveis definits per la Llei de
Serveis Socials de Catalunya i la Llei d’Atenció a les Persones amb Dependència.

• Impulsarem un nou programa
específic destinat a cobrir les necessitats de les ciutadanes i dels
ciutadans que més pateixen la crisi: més pressupost per a beques de menjador escolar,
més ajudes socials, reduccions fiscals per a famílies amb necessitats etc.,
nous tipus tarifaris per al transport públic, tarifació social dels serveis
municipals, priorització dels programes per a la inclusió de forma transversal en
tots els àmbits municipals.

• Impulsarem les polítiques
contemplades en el Pacte Nacional per l’Habitatge: construcció del parc
necessari d’habitatge protegit oficial (HPO) i apostarem pels programes de
rehabilitació d’habitatges.

• Exigim, des dels ajuntaments,
que la crisi no sigui una excusa per eludir els compromisos governamentals en
la lluita contra el canvi climàtic. Apostem per un pla de renovació de les
fonts d’energia, amb l’impull’impuls de les energies alternatives com a forma
de generar nous jaciments d’ocupació i d’innovació. Alhora, ens
comprometem a continuar desenvolupant, igualment des dels ajuntaments, plans
d’estalvi energètic, d’implantació i d’utilització de nous sistemes d’obtenció i
estalvi d’energia en les instal•lacions i vies públiques, i a fomentar la
difusió d’aquests sistemes entre els nostres veïns i les nostres veïnes, amb incentius
fiscals municipals, com són la reducció de les taxes que millorin les polítiques
de residus, l’estalvi d’energia i la implantació de polítiques sostenibles…

• Apostem per cogestionar, des de
les actuals diputacions i, en el seu cas, des de les futures vegueries, un
nou Fons per a la Recerca i el Desenvolupament Sostenible, que
hauria de crear el govern central, finançant-lo amb un impost extraordinari sobre
el sector financer. Aquest nou Fons ha de servir per impulsar a nivell
local els programes d’innovació empresarial.

• Elaborarem un nou programa de
polítiques actives de foment de l’ocupació i la formació a nivell
local. En matèria d’ocupació hem de convertir els ajuntaments, mitjançant els
seus serveis municipals d’ocupació, en administració actuant, proposant
activitats i serveis complementaris que impulsin la formació, el
reciclatge i l’autoocupació.

• Vetllarem per garantir les
reserves de sòl equilibrades i necessàries per a l’activitat econòmica en els
nostres municipis, defugint de la febre especulativa immobiliària dels
darrers anys. Creació de nou sòl econòmic en els nostres pobles i les nostres
ciutats de forma coordinada entre els municipis, evitant el model d’un poble, un
polígon industrial.

Foto: concentració davant de DELPHI Sant Cugat. Font: Cugat.cat

 

Xatejant a Vilaweb

0

Ahir vaig poder participar en una nova experiència cibernètica (nova per a mi): el xat de Vilaweb. Era la primera vegada que ho feia, i l’experiència va ser molt bona. Val a dir que la dinàmica del xat és realment àgil i permet fer un petit diàleg. Malauradament és necessària una moderació per tal de donar una certa coherència a la xerrada, i per mirar de donar diversitat temàtica a la mateixa. Això fa que no haguéssim pogut donar resposta a moltes de les preguntes, moltes d’elles molt interessants. Per altra banda, reconec també que sobre algunes qüestions que no són estrictament de la meva competència i coneixement no vaig poder donar les respostes tan elaborades com hauria desitjat, motiu pel qual, lògicament, també he de demanar disculpes. En qualsevol cas, agraeixo a Vilaweb la iniciativa i l’oportunitat, així com a totes les persones que hi van participar el seu interès. Adjunto la xerrada: xat amb Raül Romeva.
Font foto: Vilaweb

Ni la violència masclista ni la pobresa són inevitables

2

Avui, 25 de novembre, toca recordar novament que moltes dones pateixen encara innombrables mostres de violència. Malgrat que aquesta no és una qüestió que calgui reduir-la a un sol dia de reflexió, dedicar-hi un dia ens permet aprofitar-lo per, al voltant d’aquest, recordar el fenomen, i exigir, novament, la necessitat que ens dotem de les eines i de la voluntat política per combatre’l. Enguany, Dones amb Iniciativa ha optat per fer visible la violència que afecta de manera molt punyent les dones que viuen i pateixen els conflictes armats, i tal i com ja va passar en anteriors ocasions, he tingut la possibilitat de participar en diversos actes de denuncia i reflexió al respecte. Diumenge en vàrme parlar a l’Assemblea d’ICV, ahir a Terrassa, i demà a Barcelona, entre d’altres. A banda del conflictes armats, un altre dels aspecte que més caracteritzen la violència masclista és la pobresa (Irene Kahn, d’Amnistia Internacional, en parla avui a Neither violence against women nor poverty are inevitable). (segueix…)

20/11/2008

25
de novembre. Dia Internacional contra la violència masclista

Dones
amb Iniciativa presenta la seva campanya, sota el lema “Les dones en els
conflictes armats. Situació de màxima vulnerabilitat, múltiples
violències”.

El
proper dia 25 de novembre commemorem el Dia Internacional contra la violència
masclista. Des de Dones amb Iniciativa, com cada any, realitzem la nostra
campanya per denunciar la violació sistemàtica del dret a viure sense
violències que moltes dones pateixen arreu del món. Un dret reconegut a la
Declaració dels Drets Humans que aquest any compleix 60 anys, i que encara
continua vigent.

Enguany
la nostra organització reprèn la dimensió mundial iniciada l’any anterior quan
vam abordar la campanya dels Feminicidis com a un problema global. La violència
que s’exerceix contra les dones és un fet que es manifesta arreu del món, i per
aquest motiu Dones amb Iniciativa volem mantenir aquesta denúncia adoptant com
a tema central de la campanya les violències que pateixen les dones en els
conflictes armats, on la violència contra les dones és utilitzada com un arma
de guerra.

Els
conflictes armats són l’expressió més virulenta de l’ús de la força i del
militarisme, i és en aquesta situació on les dones estan en una situació de
màxima vulnerabilitat que es tradueix una multiplicitat de violències
masclistes, una xacra que no entén de classes socials, de cultures ni de
fronteres. 

Durant
el proper mes Dones amb Iniciativa, en el marc de la campanya del Dia
Internacional contra la violència masclista, realitzarem una sèrie d’actes
arreu del territori explicatius d’aquesta campanya sobre la situació que
pateixen les dones en els conflictes armats. En aquesta campanya, a més
d’altres col·laboracions, comptarem amb l’eurodiputat d’ICV Raül Romeva, i amb
una destacada activista del Polo Democrático de Colòmbia, Luz Helena Bernal,
que ens parlarà sobre la situació de les dones en els conflictes armats. 

Font foto: Dones amb Iniciativa

La gestió neolliberal dels recursos pesquers afecta ara la tonyina vermella

0

Un cop més,
el model neolliberal de gestió de recursos, és a dir, privatitzar els beneficis
i socialitzar les pèrdues, sembla que s’està imposant, ara en l’afer de la tonyina. Divendres
vaig haver d’abandonar les negociacions en la cimera sobre la Tonyina que ha
tingut lloc a Marraqueix aquests dies i que ha de concloure avui, (el motiu era que vaig participar en l’Assemblea d’ICV) però he
mantingut contacte permanent amb les delegacions que allà es trobaven,
especialment amb la de la UE i les ONG com Greenpeace i WWF. La situació és més
que preocupant, i la postura de la delegaciçó europea, així com la de l’espanyola,
incomprensibles i inacceptables. De cap manera puc entendre que quan el comitè
científic estableix que per salvar els estocs s’han de reduir les quotes de
pesca a, com a màxim, 15.000 tones l’any, la UE proposi que se’n puguin pescar
fins a 22.500, i a sobre digui que això és una mesura proteccionista. Per altra
banda, la delegació espanyola ha menyspreat dos mandats clars i específics com
són la PNL que es va aprovar al Congrés de diputats en què es demanava, entre d’altre,
la promoció de les zones protegides, i per l’altra la mateixa signatura de la Ministra Espinosa a
la declaració de la UICN en què es demanava establir una ‘suspensió’ de la
pesca de tonyina l’aixecament de la qual vindria condicionada per una sèrie de
reestructuracions en el sector i en els mecanismes de control. La meva
proposta, per altra banda, ja la vaig manifestar fa dies, era la moratòria, la
qual no ha estat en cap cas defensada per la UE. Trobo un flagrant
error, per altra banda, que determinades parts del sector hagin apostat (segueix…)

més per
mirar de mantenir certs ingressos a curt termini, que no pas per assegurar la
pervivència dels estocs, i per tant del sector, a mig i llarg termini. El
problema és que aquestes industries responen a interessos molt particulars, i
deixen fora tota una gran quantitat de persones que viuen i depenen de la pesca
de la tonyina, que no formen part de les grans companyies de pesca industrial
que suposen els encercladors, i que es trobaran completament deixats de banda. Decepció
gran per tant, i compromís a seguir treballant per salvar els estocs, cosa que
em temo que només podrà passar per anar a CITES i establir, per tant, que la
tonyina és una espècie en perill d’extinció. Adjunto la petició que van fer
ahir les ONG que estan negociant a Marraqueix, la qual subscric plenament i que de fet vaig fer personalment tant a la delegació espanyola present a Marroc, com a través del telèfon davant del cap de gabinet de la Ministra Espinosa, qui, per cert, em va confirmar que estava rebent importants pressions de diputats de CiU a favor d’aumentar les quotes i, sobretot, la temporada autoritzada de pesca, en un sentit contrari, per tant, al que jo l’hi proposava. La pregunta, ara, és: quin és el mandat que hauria de defensar l’administració espanyola, la dels interessos particulars d’un sector minoritari (però que mou molts diners) o aquell que li ha donat el Congrés de Diputats i el que ella mateix, administració, s’ha compromès signat la resolució de la UICN? Recordo que si l’objectiu de debò és mantenir i preservar els estocs de tonyina i no acabar definitivament amb l’espècie, allò que toca fer és seguir les recomanacions de la comunitat científica, cosa que ni la delegació espanyola ni la de la UE estan fent.

WWF y Greenpeace piden la intervención
inmediata de Zapatero para salvar el atún rojo

Las ONG piden que facilite el
establecimiento de una suspensión de la pesca industrial


Greenpeace y WWF piden hoy al Presidente del Gobierno español que intervenga
urgentemente para evitar la extinción del atún rojo y la pérdida de los miles
de puestos de trabajo que dependen de la pesquería ante la nefasta posición de la Comisión Europea
y el Ministerio de Medio Ambiente, Medio Rural y Marino en la reunión que ICCAT
celebra en Marrakech. Desde el pasado 17 de noviembre, y hasta mañana lunes 24,
la Comisión
Internacional para la Conservación del Atún Atlántico (ICCAT,
en sus siglas inglesas) celebra su reunión anual. Su principal tarea es
establecer un plan de recuperación que evite el colapso del atún rojo.

Ante la incomprensible actitud inmovilista de la Comisión Europea
y el Ministerio de Medio Ambiente español en la reunión, WWF y Greenpeace
solicitan hoy al Presidente Rodríguez Zapatero que intervenga para que se
establezca una moratoria a la pesca de cerco industrial en el Mediterráneo,
responsable de la situación terminal de la pesquería más importante del mundo.
Según el Comité científico del ICCAT, la única medida que puede salvar en estos
momentos a la población de atún rojo es el cierre de la pesquería de cerco
industrial durante los meses de reproducción, mayo, junio y julio, cuando se
produce la mayoría de las capturas legales e ilegales.

Greenpeace y WWF piden al Presidente del Gobierno español que dé las
instrucciones adecuadas al Ministerio de Medio Ambiente y que medie ante los
mandatarios de países como Francia, Italia, Turquía o Marruecos para acordar el
establecimiento de una moratoria a la pesca de cerco como única solución para
evitar el colapso del atún rojo, y salvar así los miles de puestos de trabajo
de almadrabas, cebo vivo y palangre en Andalucía, País Vasco o Cantabria, que
dependen del pescado más caro del mundo.


Juan Carlos del Olmo, Secretario General de WWF-España declaró: “la UE y
España están condenando al atún rojo y al propio ICCAT a la extinción, además
de llevar al paro a miles de familias de pescadores artesanales en toda la
región”. Del Olmo concluyó: “La situación es de tal de gravedad que
el Presidente del Gobierno debe intervenir inmediatamente”.

Según estas ONG, la actitud de la Unión Europea y de España, tratando de imponer a
toda costa el
status quo en el ICCAT, es incomprensible pues supone el golpe de gracia al
atún rojo y agudiza la terrible situación económica que enfrenta el sector
industrial y artesanal. Según fuentes de la industria, cerca de 7.000 toneladas
de pesca ilegal estabuladas en las jaulas de engorde del Mediterráneo no
encuentran comprador en el mercado internacional. Por otra parte, cerca de
30.000 toneladas están congeladas en Japón y Hong Kong así como una cifra
indeterminada en buques congeladores en todo el mundo y frigoríficos de otros
países de Extremo Oriente.

El consumo de atún rojo en Japón, principal consumidor mundial, ha sido de
18.000 t anuales en los últimos años pero la demanda está descendiendo
precipitadamente ante la crisis económica que enfrenta el país nipón. Esta
saturación del mercado, provocada por la pesca ilegal y el nefasto plan de
gestión en discusión, está llevando a una caída precipitada de los precios en
origen y la imposibilidad de cubrir los costes de explotación o de obtener
créditos de campaña por parte de los armadores de pesca.

Por su parte, Juantxo López Uralde, Director Ejecutivo de Greenpeace en España
comentó: ” La Unión
Europea está llevando al ICCAT al suicidio, arrastrando con
él al atún y la forma de vida de miles de pescadores, así como la pérdida de
miles de millones de euros”, y añadió ” además de un crimen ecológico
es una locura económica. España tiene la llave para cambiar esta situación como
principal potencia pesquera mundial de atún rojo”.

Font foto:
WWF/ Jorge Bartolomé

Assemblea d’ICV: passem pàgina, però la novel.la continua

3

Tota Assemblea d’un partit polític comporta, primer, avaluar el camí recorregut
(fent tota l’autocrítica que faci falta), i segon, marcar el rumb a seguir, confirmant o corregint aquell que es
venia seguint fins el moment. Aquests dies a ICV ens toca fer això
mateix, a Sabadell. El cas és que som molta gent qui creiem que existeix un espai sociopolític prou
significatiu on conflueixen diverses sensibilitats (ambiental, social,
nacional, feminista, pacifista, europeista, reivindicativa per naturalesa), i
que fa necessari  que existeixi un projecte polític com ICV que canalitzi
aquestes sensibilitats i inquietuds en els àmbits institucionals.

Em compto entre els qui hem tingut l’honor de poder fer durant prop
de cinc anys aquest tasca de difusió i dinamització d’aquests valors en
una institució prou significativa i de creixent influència com és el Parlament
Europeu, i tinc el desig de poder-ho seguir fent en el marc d’un nou mandat, si
aquesta és la voluntat de la gent d’ICV (caldrà primer passar per un procés de primàries) i si la ciutadania així ho manifesta a través del seu vot el proper mes de juny. (segueix…)

És obvi que en la mesura que un projecte polític creix, apareixen mes matisos
en el programari, de la mateixa manera que l’equilibri partit – institucions (especialment si hi ha govern) – carrer no és mai senzill, i tot això serà al centre del debat assembleari.

Així mateix, cal tenir en compte que una de les causes del creixemenent d’ICV els darrers anys ha estat la confluència de persones amb orígens i trajectòries vitals ben diferents, les quals, inevitablement, marquen de manera molt profunda la manera d’entendre la militància en una formació política, cosa que, de vegades, pot comportar que hi hagi alguns conflictes que cal saber gestionar de manera constructiva.

En el meu cas, per exemple, les meves activitats
passades en els àmbits socials, d’ONG o d’organitzacions internacionals han
marcat molt clarament una part important de la meva agenda actual, però al
mateix temps he tingut la gran oportunitat d’ampliar enormement els horitzons i
les perspectives treballant colze a colze amb tot un seguit de gent que prové
d’altres móns, lluites i àmbits de treball, des de gent que va militar al PSUC
o que prové de forces polítiques de marcat caràcter nacionalista, com ENE, i que
segueix fidel a les seves essències, fins a d’altra que duu a les esquenes una
llarga tradició de militància social en àmbits ben diversos, passant per molta,
moltíssima d’altra gent que no vé de cap passat polític institucional o social i
que ara ha trobat, en el projecte d’ICV, un espai des d’on canalitzar la seva
vocació de transformació de la societat en base a uns valors socials,
ambientals, nacionals, europeistes i feministes.

Queda encara molt camí per recórrer, i per fer-ho caldrà comptar amb un bon
projecte (que sigui a la vegada ben estructurat i ambiciós) i un equip capaç de conduir-lo i que representi
clarament aquesta realitat diversa territorialment i en quant a orígens i trajectòries.

D’aquesta
Assemblea, la novena ja d’ICV, en sortiran sense cap mena de dubte ambdúes
receptes, en cap cas màgiques, però prou sucoses com per atreure bons
comensals.

Passem pàgina, per tant, però la novel.la continúa, i més interessant i apassionant que mai.

Foto: Joan Saura en la seva intervenció per presentar el document de gestió. Font: EFE.

ICCAT dia 5: és l’hora del boicot

1

Mentre els governs es resisteixen a emprendre les mesures que cal per garantir la preservació i la recuperació de la tonyina, ONG com WWF aposten per passar a l’acció via boicot al consum de tonyina vermella, campanya a la qual ja s’hi han sumat diversos establiments, com Carrefour, o cuiners, com Sergi Arola. Personalment també m’hi sumo, tal i com explico en la nota que adjunto.

(20/11/2008) Raül
Romeva
: “Cal conscienciar els consumidors i conumidores sobre la situació alarmant de la
tonyina vermella”

L’eurodiputat
ecosocialista s’ha mostrat partidari de les campanyes de boicot ciutadà al
consum de tonyina vermella donades les circumstàncies extremes

L’eurodiputat
d’ICV i ponent al Parlament Europeu sobre el reglament de control de la Política Pesquera
Comunitària, Raül Romeva ha mostrat el seu suport a la campanya de boicot al
consum de tonyina vermella promoguda per la Fundació WWF com a
complement útil a la batalla política que s’està produint aquest dies. Així,
l’eurodiputat  ha manifestat que s’adhereix a la campanya i que la
promocionarà i en farà difusió en els cercles parlamentaris.
(segueix…)

“Malauradament,
donat que els Governs dels Estats Membres de la UE són incapaços d’acordar unes condicions
racionals, haurà de ser la mobilització ciutadana la que intenti impedir la
desaparició d’aquesta espècie als nostres mars. Per tant, és crucial
conscienciar les persones també poden contribuir a salvar la tonyina vermella”,
ha dit Romeva.
 

Romeva,
és aquests dies a Marràqueix, en el marc de la reunió anual de la Comissió Internacional
per al Control de la
Tonyina Atlàntica. A la reunió es debatrà sobre la situació
real del problema i les mesures urgents que s’hauran d’adoptar per revertir-lo,
la més efectiva de les quals seria una moratòria tan llarga com fos necessari
per tal de regenerar la quantitat adequada. Un cop això s’assoleixi, l’obertura
de la veda de pesca hauria d’anar acompanyada d’uns mecanismes de regulació
efectius i severs. Les quantitats màximes permeses s’han d’establir d’acord amb
el rendiment màxim sostenible, i cal assegurar que es respectin.

La Fundació WWF s’ha fet avui ressò de la
campanya internacional de boicot al consum de tonyina vermella, amb la
finalitat de reduir-ne la demanda i, per tant, la seva pesca. Malgrat que es
tracta de fets concatenats i no instantanis, la campanya, que ha rebut fins ara
l’adhesió de més de 16.000 persones de 149 països, té com a objectiu la
sensibilització ciutadana davant aquesta “desgracia internacional”, tal i com es
refereix l’ICCAT a la desaparició de l’estoc de tonyina.

Font foto: WWF

ICCAT dia 4: Japó juga fort (arriba l’hora de la veritat)

0

Ha arribat l’hora de la veritat. Després dels tempteigs inicials, avui toca presentar ja les propostes concretes per començar les negociacions específiques. De fet tocava fer-ho ahir, però algunes delegacions van demanar una pròrroga a avui per acabar de valorar les seves propostes (i segurament les seves opcions). Algunes delegacions, entre elles la que encapçala el president de torn d’ICCAT, el brasileny Fabio Hazin, o el mateix Japó, han estat molt clares: no hi ha més temps, ni més possibilitats de negociació, o surt alguna cosa sensata i coherent d’aquesta reunió o, simplement, ICCAT i els estats membres hauran perdut tota la credibilitat, i la tonyina les seves expectatives de vida. Alguns països, a més a més, estan especialment indignats amb la manca de control, de responsabilitat i de voluntat de preservació de l’espècie d’altres, molts d’ells de la UE. A ningú se li escapa, per altra banda, que hi ha una delegació especialment influent  que està fent valer el seu pes des del primer dia: Japó. No només en depèn el seu mercat (és el principal importador del món de tonyina) sinó bona part de la seva flota. No és estrany, per tant, que en la seva declaració inicial Japó deixi clar que, per a ells, un fracàs de la reunió d’ICCAT (és a dir, que no s’arribés a un veritable acord per garantir la protecció de l’espècie), suposaria una veritable problema, i més quan l’alternativa seria llavors enviar la tonyina a la llista d’espècies en perill d’extinció de la CITES, la qual cosa vol dir que ja no seria qüestió de parlar de quotes o temporades de pesca sinó, directament, de prohibir-ne la captura i la comercialització. Japó, per tant, juga fort (segueix…)

en favor de salvar ICCAT, tot i que cal també tenir molt present que si
la situació actual és tan dramàtica és, també, perquè fins ara Japó ha
permès, i fins i tot potenciat, la desmesura. Sigui com sigui és una
evidència que és Japó qui ara com ara controla la negociació. I això no
agrada a gairebé ningú, especialment la UE. La situació sembla força
clara: no hi ha més marge de maniobra que establir o bé una moratòria,
o bé uns períodes de tancament que garanteixin que no se superararan
les quotes establertes (potser 15.000 tones?), i això implica tancar
els mesos de maig, juny i juliol que és quan les captures més grans
tenen lloc. L’objectiu és ben simple: si no es fa així no hi ha cap
altra garantia que els estocs es puguin preservar i regenerar, i per
tant és la fi de l’espècie, i del sector. Malauradament no tot el
sector ho veu igual, i sembla que en alguns casos hi ha més interès de
treure el màxim benefici a curt termini, encara que això suposi acabar
definitivament amb la tonyina, que no pas adoptar mesures potser
doloroses però necessàries. La negociació continua.

Per si a aquestes alçades encara algú dubte de l’enorme pes econòmic, sòcioeconòmic i ecològic d’quest debat, pot consultar alguns dels següents articles:

LLega el dia del Juicio final para el atún (El mundo)

Pressure mounts to close mediterranean fishery (Malta Today)

Si no se hace algo, el atún sera la próxima especie en caer (entrevista a Daniel Pauly, oceanògraf, a El País)

Closure call for tuna disgrace (BBC)

Així com d’altres apunts d’aquest bloc recollits a la categoria Mars i Oceans, o els llocs webs de Greenpeace o WWF.

Foto: Tonyines en un mercat japonès. Font foto: Getty Images/BBC

ICCAT dia 3: és hora que els governs compleixin les promeses, els compromisos i els mandats

0

Segon dia de negociacions a Marraqueix (Marroc) en el marc de la Comissió Internacional per a la Conservació de la Tonyina Atlàntica. Comencen a fer-se evidents les estratègies de totes les parts. Els tempteigs per saber per on respondran els altres actors es succeeixen. Formalment tothom està molt interessat (i preocupat) per les dificultats que passa l’estoc de tonyina. No tothom és, però, igual d’honest. Són molts els diners que mou aquesta indústria. No és casualitat que entre les delegacions oficials, especialment la UE, hi hagi una fornida representació de les grans empreses amb interessos explícits. Algunes d’aquestes empreses compten, val a dir, amb una legítima llista de reivindicacions (i un full de serveis raonablement net, almenys en comparacio amb d’altres). D’altres, però, s’han guanyat una dubtosa credibilitat. El problema, però, és que si la tonyina s’acaba serà per a tothom. Enmig de tot plegat, diversos estudis científics i d’ONG. Són els qui fan més por a algunes parts del sector, ja que sovint els deixen en evidència. Aquestes ONG (sobretot WWF, Greenpeace, Oceana,…) s’han guanyat el respecte i la credibilitat a força d’enfrontar-se amb dades, evidències i suport social a molts representants empresarials i delegats oficials. És moment, avui, de començar a marcar línees vermelles. Personalment ja he manifestat quines són les meves preocupacions i inquietuds a través de la següent nota de premsa distribuïda ahir als mitjans: (segueix…)

ICV
insta als Governs europeus a respectar les recomanacions científiques per
preservar la tonyina vermella

L’eurodiputat
d’ICV es troba aquesta setmana a Marraqueix, on la Comissió Internacional
per a la Conservació
de la Tonyina
Atlàntica ha de prendre decisions crucials per a evitar la
desaparició de l’espècie

L’eurodiputat
d’ICV recentment nomenat ponent del Parlament Europeu per al reglament sobre
control de la pesca a la UE,
Raül Romeva, ha instat avui als Governs dels estats membres de la UE a respectar les
recomanacions científiques per preservar la tonyina vermella al mediterrani.
“És preocupant que ni els Governs dels 45 països membres de la Comissió ni la mateixa
Comissió Europea es prenguin el tema amb la seriositat i el rigor necessaris”,
ha afirmat Romeva alhora que ha denunciat que
“no només no semblen disposats a
assolir compromisos ambiciosos d’acord amb la gravetat i la urgència de la
qüestió, sinó que ni tan sols es preocupen de complir el compromisos adquirits
amb anterioritat”.

En
aquest sentit, Romeva ha recordat que l’any 2006, la CICAA (ICCAT) va acordar un
“pla de recuperació per a la tonyina vermella” que establia una
“captura total permesa” de 29.500 tones per a l’Atlàntic Est i el mar
Mediterrani. El mateix Comitè Científic de la  CICAA (ICCAT) va recomanar
limitar el volum de pesca autoritzada per sota  de les 15.000 tones. “Des
d’aleshores els mateixos científics han estimat que les captures de tonyina
vermella estan a l’entorn de les 61.000 tones en l’any 2007”, ha afirmat “és a dir,
prop de quatre vegades més que les recomanacions científiques”.

Per
a l’eurodiputat ecosocialista, la única manera de recuperar amb garanties
l’estoc és a través d’una moratòria d’un, tres o cinc anys perquè aquest 
període  juntament amb un pla d’ajustament que inclogui la reducció de
flota a nivells sostenibles i una  pla de  gestió que 
respecti  completament les recomanacions  científiques. “Això hauria
de  permetre  així mateix establir les reserves  marines
que  protegeixin  totes els  zones de desovament de l’espècie”.

Romeva
ha recordat que “el Congrés Mundial de la Naturalesa va arribar a un acord per àmplia
majoria que instava a l’ICCAT a adoptar mesures urgents per a salvar a la
tonyina”. “Lamentablement  tot  sembla indicar que  molts 
dels  països que van  signar  declaració no estan massa 
disposats a apostar  per la  moratòria, tampoc l’ Estat 
espanyol”, ha denunciat Romeva alhora que ha dit que “no comprenc, perquè els
governs s’obsessionen en no atendre les recomanacions  científiques, ja
que així estant posant en risc a tot el sector a curt i mig termini”.

“Quin
benefici hi ha en seguir pescant alguns anys més per sobre de les recomanacions
si en pocs anys ja no hi haurà tonyina per a pescar?”, s’ha preguntat Romeva.
El cas espanyol és més greu, ja que el Congrés dels Diputats va aprovar per
unanimitat una Proposició No de Llei per a la creació de reserves de tonyina
vermella en el Mediterrani. “Com a parlamentari em preocupa que els governs
signin coses que després no pensen complir o que desobeeixin 
mandats  explícits com el del Congrés dels Diputats”, ha remarcat.”Estem
en un moment clau. Tot indica que és ara o mai. Si no es prenen mesures fermes,
clares i amb mitjans ben definits, pot ser que ens trobem davant el principi de
la fi de la tonyina vermella”, ha afegit.

Per
a Romeva, la reunió anual de la Comissió Internacional
per a la Conservació
de la Tonyina
Atlàntica (ICCAT, inicials en anglès), “té enguany un
component més dramàtic”. Hi ha nombrosos estudis científics que indiquen que la
espècie està a la vora del col·lapse comercial ecològic, amb només un 10% de
l’estoc inicial existent al Mediterrani. “Molt bona part de la culpa d’aquesta
situació és fàcilment assignable: la flota pesquera de la Unió Europea ostenta
una llarga trajectòria en els darrers anys de sobrepesca i vulneració de les
quotes assignades”, ha alertat l’europarlamentari d’ICV.

Aquesta
setmana Romeva es troba a Marraqueix (Marroc) on té lloc la reunió que pot ser
crucial per al devenir d’una de les espècies de peixos amb més tradició a les
aigües de l’Atlàntic Est i el Mediterrani, la tonyina vermella. “A banda de la
importància ecològica d’aquesta espècie, la seva pesca també representa un
important motor econòmic, ja que és una activitat que ocupa moltes famílies
arreu d’Europa”, ha finalitzat.

Foto: Tanc de transport de tonyines cap a una granja. Font: Gavin Newman / AFP /Getty

Tonyina: ara o mai. Els estocs s’esgoten, el temps també. Marraqueix: darrera oportunitat.

0

Sóc
a Marraqueix (Marroc), on té lloc la reunió anual de la Comissió Internacional
per a la Conservació
de la Tonyina Atlàntica

(CICAA, o ICCAT segons sigles en anglès). La situació és, simplement, dramàtica,
i no veig cap altra solució que tancar la pesqueria per garantir la recuperació
de l’espècie. Fa massa temps que els governs i la Comissió Europea
(parts contractants de la ICCAT)
pretenen fer creure que encara hi ha temps. Doncs molt em temo que no és així.
No hi ha informe científic que no posi els pels de punta en descriure la
situació. És hora, per tant, de guanyar una mica de credibilitat. Així,
almenys, s’ha expressat el president de la ICCAT, el brasileny Fabio Hazin, qui en el seu discurs inaugural ha deixat clar que ‘aquesta
és la darrera oportunitat d’ICCAT per salvar la tonyina, i de pas la cara,
davant l’opinió pública’. Ara caldrà veure si els governs entenen i secunden el
missatge, cosa que, almenys en aquests moments inicials de la Conferència, no sembla
fàcil, especialment sabent com sabem que molts d’ells representen els
interessos de determinats grups empresarials vinculats a la pesca de la tonyina
més que no pas l’interès general (i ja no diguem l’interès particular de la
tonyina). Personalemnt no amago que jo també sóc a Marraqueix defensant uns interessos, precisament aquells que estan promovent organitzacions com Greenpeace o WWF, entre d’altres, i que es pot resumir en la següent nota: (segueix…)

 Greenpeace pide el cierre de la
pesquería de atún rojo

Comienza en Marrakech la reunión
anual de la
Comisión Internacional para la Conservación del Atún
Atlántico (CICAA)

17
noviembre 2008

España
– Hoy ha comenzado en Marrakech (Marruecos) la reunión anual de la Comisión Internacional
para la Conservación
del Atún Atlántico (CICAA). Coincidiendo con su inicio, activistas de
Greenpeace han depositado en París cinco toneladas de cabezas de atún rojo
frente al Ministerio de Pesca francés. Con este acto, Greenpeace quiere denunciar
la mala gestión continua de la pesquería de atún rojo del Atlántico Este y del
Mediterráneo que está llevando a la extinción comercial de la especie.

Francia
ha estado utilizando su actual presidencia de la Unión Europea para
que la posición de la UE
sea favorable a los intereses a corto plazo de la industria frente a la
necesidad de salvar al atún rojo del colapso. Las poblaciones de atún rojo en
el Atlántico y en el Mediterráneo han disminuido bajo la “gestión” de la CICAA, comisión formada por
representantes de los gobiernos de 45 países además de la Comunidad Europea.

En el año 2006, después de varios años con altos niveles de
pesca pirata, la CICAA
acordó un “plan de recuperación para el atún rojo” que establecía una “captura
total permitida” de 29.500 toneladas para el Atlántico Este y el mar
Mediterráneo. El propio Comité Científico de la CICAA recomendó un límite
sostenible de 15.000 toneladas (1) . Desde entonces, los mismos científicos han
estimado que las capturas de atún rojo fueron aproximadamente de 61.000
toneladas en el año 2007.

“El tiempo y el atún se agotan” ha declarado el responsable de Océanos de
Greenpeace España, Sebastián Losada, que asiste a la reunión de la CICAA. “El llamado plan de
recuperación está totalmente deteriorado, la pesquería está completamente fuera
de control y las zonas de desove están siendo esquilmadas cada año cuando
deberían de ser protegidas”. (2)

Greenpeace pide a todas las Partes Contratantes de la CICAA el cierre inmediato de
la pesquería de atún rojo, hasta que:

*  se hayan establecido reservas marinas para proteger todas las zonas de
desove de la especie;

*   la capacidad de la flota se haya reducido a niveles sostenibles;

*   se haya adoptado un nuevo plan de gestión acorde con la
recomendación científica y que sea totalmente respetado.

“Si durante esta semana no se toman medidas serias, aquellos países que son
miembros de la CICAA
serán los responsables de gestionar el colapso de una de las pesquerías más
importantes y rentables de nuestro tiempo y la destrucción del modo de vida de
los pescadores de la región”, ha añadido Losada desde Marrakech.

Greenpeace pide la declaración de una red global de reservas marinas que
abarque el 40% de los océnos, como medida esencial de protección y recuperación
de la salud de los stocks pesqueros y para salvaguardar la vida marina de la
destrucción y el colapso.

Notas:
(1) Mientras los científicos recomendaron un TAC máximo de 15.000 toneladas, el
plan actual aprobó una cuota de 29.500 toneladas en 2007, de 28.500 en 2008, de
27.500 en 2009 y 25.500 en 2010.

(2) Una auditoría externa encargada por la propia Comisión Internacional para la Conservación del Atún
Atlántico calificó la gestión del atún rojo como “desgracia internacional”.
Este mismo Panel recomendó a la
CICAA “la suspensión de la pesquería de atún rojo en el
Atlántico Este y el Mediterráneo hasta que se cumplan totalmente las
recomendaciones sobre atún rojo de la CICAA”.
http://www.greenpeace.org/espana/news/expertos-internacionales-calif

     
Greenpeace

O com han fet a França:

Cinq
tonnes de têtes de thon rouge offertes à M.Barnier. La France doit soutenir la
fermeture de la pêche au thon rouge !

17
novembre 2008

France
– Paris, le 17 novembre 2008. Alors que s’ouvre aujourd’hui à Marrakech
l’assemblée annuelle de l’ICCAT (Commission internationale pour la conservation
des thonidés de l’Atlantique), quinze militants de Greenpeace ont déversé ce
matin à 9h30 cinq tonnes de têtes de thon rouge rue de Varenne devant le
ministère de l’agriculture et de la pêche à Paris.

Demandez la fin de la pêche au thon rouge

Greenpeace
dénonce l’irresponsabilité de la
France et de son ministre chargé des pêches, M Barnier, qui
refuse de soutenir la seule mesure qui permettrait de sauver une ressource
millénaire pour les peuples méditerranéens : la fermeture de la pêche.

« Si
des mesures drastiques ne sont pas prises cette semaine, les pays membres de
l’ICCAT porteront la pleine responsabilité de la disparition d’une des plus
importantes et des plus rentables pêcheries de notre époque ! déclare François
Chartier chargé de campagne océan de Greenpeace France. La France, l’un des principaux
pays pêcheurs, s’obstine dans une position irresponsable qui pourrait se
résumer par «  tout sauf la fermeture ». Il est temps pour M.Barnier
d’ assumer ses responsabilités et de se prononcer pour la seule décision qui
permette d’éviter l’effondrement du stock de thon rouge. »

La France assure actuellement la
présidence tournante de l’Union européenne : elle a une responsabilité majeure
dans la position qui sera défendue à Marrakech par l’Europe.

L’ICCAT
est une organisation internationale où siègent les délégations de 45 pays, dont
celle de l’Union Européenne. En privilégiant depuis des années les intérêts à
court terme de la pêche industrielle, la gestion de la pêcherie du thon rouge
sous l’égide de l’ICCAT a conduit le stock au bord de l’effondrement. En 2006,
après des années de surpêche, l’ICCAT a adopté un supposé plan de sauvetage qui
définissait notamment un maximum autorisé de captures de 29 500 tonnes (alors
que son propre comité scientifique recommandait un maximum de 15 000
tonnes…). En 2007, année d’entrée en vigueur de ce plan, la bagatelle de 61
000 tonnes ont été pêchées. La moitié des prises sont illégales. En septembre
dernier, un audit réalisé par des experts indépendants mandatés par l’ICCAT a
dénoncé une « parodie de gestion en matière de pêcheries ».

« Nous
n’avons plus de temps si nous voulons encore du thon en Méditerranée, ajoute
François Provost, chargé de campagne océan de Greenpeace International, qui
participe à la réunion de Marrakech. L’ICCAT se trompe sur toute la ligne. Son
soi-disant « plan de sauvetage » est en lambeaux. La pêcherie est
complètement hors de contrôle et les zones de reproduction sont vidées chaque
année alors qu’elles devraient être protégées. »

Greenpeace
demande à l’ensemble des membres de l’ICCAT de se prononcer pour la fermeture
immédiate de la pêcherie du thon rouge. Elle ne devra pas rouvrir avant
que :
– des réserves marines soient mises en place pour protéger les zones de
reproduction ;
– la capacité de pêche soit réduite à un niveau durable ;
– un nouveau plan de gestion en accord complet avec les recommandations des
scientifiques soit adopté et pleinement implanté.

Foto:
 Bèlgica – Activistes de Greenpeace s’encadenen a l’stand de la companyia murciana Grupo Fuentes S.L. que controla
el 60% de la producció Mediterrània d’aquesta espècie al límit de l’extinción
comercial 80 activistes de Greenpeace de 15 països han ‘clausurat’ avui els stands de cinc grans proveïdors de tonyina. Font: Greenpeace

Entrevista a Diari de Girona

1

Adjunto l’entrevista que em va fer Diari de Girona i que va sortir publicada ahir dimenge 16 de novembre 08 (accés directe a l’entrevista)

´No
pot ser que es carreguin tots els costos de la MAT al territori i els beneficis
siguin per a les elèctriques´

Eurodiputat
d’Iniciativa. L’any que ve hi haurà eleccions al Parlament Europeu i Raül
Romeva,
que hi és des de 2004, té la intenció de tornar-s’hi a presentar, si
l’assemblea el ratifica. Divendres va ser a Girona.

Ha
començat ja la precampanya?

De manera informal, sí, però en realitat haurem d’esperar fins al canvi d’any.
Les europees sempre són unes eleccions difícils per mobilitzar la gent, no
només els mitjans o la societat sinó també els mateixos partits. Però cada
vegada la gent és més conscient que són importants, el tòpic que s’enviaven a
Europa els que ja no sabien què fer-ne aquí s’està trencant.
(segueix…)

Vostè té la intenció de tornar-s’hi a presentar?
He manifestat la meva intenció de tornar a ser candidat a candidat, ja que per
tornar a ser el candidat d’Iniciativa he de passar per un procés de primàries
internes. Un mandat és relativament poc, en una institució complexa com
aquesta, i dos em permetrien consolidar algunes línies de treball ja encetades.
Però tot està molt obert.

Un 84% dels europeus no sap que l’any que ve hi ha eleccions. Com els pensen
mobilitzar?

A Catalunya, les properes eleccions seran aquestes, i això ens permetrà
concentrar l’activitat. Quan els mitjans i els partits comencin a posar les
cares als candidats, la gent començarà a tenir-ne consciència. Però són les que
costen més de mobilitzar i crec que la millor manera de fer-ho és amb
transparència. Que els mitjans plantegin la campanya mostrant que hi ha
projectes polítics amb diferents visions d’Europa. I que la gent sàpiga que pot
escollir. Si hi ha la percepció que són unes eleccions polítiques, la gent es
mobilitzarà.

La Zona Euro ha entrat en recessió. Com es pot donar confiança als ciutadans?
Seria un error creure que la crisi és per culpa de la UE. De fet, alguns
defensem que un dels factors perquè no s’hagi respost abans a la crisi és
perquè els països han tingut una actitud molt individual, competint a veure qui
és menys regulador. Però ara cal defensar instruments de regulació, i això pot
mobilitzar la gent que creu que la solució passa perquè la UE sigui un ens
polític, no un mercat lliure.

Aquesta recessió econòmica, sumada a episodis com el no d’Irlanda al Tractat de
Lisboa, dificulten el futur de la Unió?

Fins ara, l’evolució de la UE ha seguit una línia de dalt a baix. Els governs,
aplicant un “despotisme il·lustrat euroburocràtic”, diuen a la gent:
“Escolti’m, vostè faci’m cas que jo sóc el que en sé”. Però arriba un
moment en què la gent diu “no”, “expliqui’m les coses i jo ja
decidiré què vull fer”. Quan a la gent se li demana l’opinió, com va
passar en el Tractat Constitucional, diu “no m’agrada com estan anant les
coses”. En el cas de Lisboa i Irlanda, els governs havien d’haver après la
lliçó, però han seguit amb la línia contrària. Per això, la gent, quan hi ha
hagut un referèndum, ha dit “això no m’agrada”. Els governs no n’han
tret la lliçó. Per això les eleccions seran importants, ja que el Parlament
Europeu haurà d’actuar com a contrapès dels governs: si el Parlament és només
una repetició de les maniobres de comerç dels governs, no tindrem cap marge de
negociació.

Com afectarà Europa l’arribada d’Obama a la Casa Blanca?
S’han de donar els 100 dies de marge. Jo defenso una satisfacció amb cautela:
generen expectatives, i d’aquí a un temps veurem si s’han complert. El factor
determinant seran decisions clau. M’encantarà veure si es confirmen les veus
que diuen que Obama vol tancar definitivament Guantánamo, o que vol fer un
canvi de rumb pel que fa a la postura en el Tractat de Kyoto, o un canvi
d’estratègia en política internacional. Si no és així, caldrà seguir insistint
que el Govern nord-americà canviï les coses.

La cimera de Washington donarà respostes a Europa?
Ha de donar respostes a tot el món. No estem davant d’un problema financer,
sinó d’una realitat que posa en evidència el model econòmic global. Per tant,
hi ha d’haver mecanismes de control de les transaccions. Fa molt temps que
demanem que es creïn figures de regulació. Però també em preocupa que un dels
problemes més greus d’avui, que és el canvi climàtic, s’hagi de posar en stand
by perquè ara tenim un problema més greu que és la crisi financera. Està tot
interrelacionat. No podem afrontar la crisi econòmica sense afrontar
l’escalfament del planeta.

Ha vingut a fer un acte contra la directiva europea del retorn. Com expliquen
la seva postura en una de les demarcacions amb més alt percentatge
d’immigració?

La directiva planteja la immigració com un crim, i no és així. El gran problema
no és la immigració que ve amb pasteres, ja que és el 14% de la que arriba a
Europa. Tota aquesta obsessió per posar fronteres al mar és una mala manera de
gestionar-la. El que cal és millorar els mecanismes d’entrada i de gestió legal
i regular de la immigració. Si es planteja una directiva que permet que en els
casos d’entrades il·legals es pugui fer una repartició correcta i raonable,
parlem-ne; però no és el cas. Millorem els mecanismes d’entrada i les
condicions dels que treballen aquí: és per aquesta via, per on podem controlar
les màfies.

Brussel·les ha fet un toc d’atenció a Espanya pels endarreriments del TAV i la
falta de coordinació amb França.

I hi ha un tercer toc en marxa: la manca d’informes mediambientals. La
comunicació europea via ferroviària és sempre positiva: el problema no és el
tren, sinó com es fa i en quin context. Posar tots els esforços en el TAV quan
Rodalies funciona com ara és un error de prioritats. La connexió és necessària,
el problema és com i per on. Hi ha d’haver una implicació del territori, que
l’impacte sigui el menor possible. I amb la MAT dic el mateix: com a concepte,
la interconnexió de xarxes a escala europea és bona, però hem de tenir en
compte el com. Per això em vaig reunir amb Mario Monti: enteníem que s’estava
anant molt ràpid sense tenir un diàleg amb el territori. Hi ha hagut un
problema de males maneres. I trobo a faltar un debat a fons sobre el model
energètic que volem construir, una aposta veritable per la renovació
energètica.

Entre els antilínia hi ha la percepció que la mediació de Mario Monti no ha
servit per res, i que França i Espanya ja ho tenien tot decidit sobre la MAT.
La figura de Monti ja va néixer amb un “pecat original”, ja que no hi
havia debat possible sobre la necessitat de la línia. Va ser important perquè
va escoltar veus que fins llavors no s’havien escoltat, però el problema de
fons no es va atendre. Aquestes coses s’han d’explicar bé, veure com es
compensen, per on passa, de quina manera genera menys impacte. És clar que pot
sortir molt car, però és un projecte que donarà molts beneficis. No pot ser que
tots els costos es carreguin en el territori i tots els beneficis siguin per a
les elèctriques.

Font foto: Diari de Girona

Dret a decidir: almenys parlem-ne

3

Dret a decidir: almenys parlem-ne (per a Tribuna.cat, publicat el 13 de novembre 08)
Raül Romeva i Rueda

A les portes d’una Assemblea és normal que apareguin veus, corrents, manifestos o opinions l’objectiu de les quals és influir en un sentit o en un altre els debats preassamblearis.  La d’ICV no és una excepció, i en aquest context ha aparegut una iniciativa (el Manifest Sobiranista), liderada per Jordi Altarriba i Josep Maria López LLaví, a la qual he donat suport com han fet també més d’un centenar de persones vinculades a ICV, i que demana sense embuts que ICV es posicioni clarament en termes sobiranistes. Personalment entenc sobiranisme com el dret a decidir, o dret a l’autodeterminació, i en aquest sentit crec que, efectivament, s’acosta el moment en què caldrà posar data a una consulta. Amb la meva signatura he volgut deixar pal.lesa la meva voluntat de poder exercir aquest dret, i de poder fer-ho quan abans millor. I és que, a banda de les moltes incerteses que acompanyen la temuda sentència del Constitucional en relació a l’Estatut, proliferen actituds altament preocupants que transcendeixen l’àmbit peninsular (el darrer article de The Economist, la pol.lèmica amb Air Berlin, …) i front a les quals cal respondre, de manera intel.ligent, però a la vegada clara i ferma. (segueix…)

Fa ja un temps que em moc en àmbits internacionals, i concretament
europeus, i constato sovint com està guanyant ràpidament terreny la
visió que percep la reivindicació de les qüestions nacionals com un
problema, quan, almenys tal i com jo ho veig, el problema és el no
reconeixement de la diversitat nacional, lingüística i cultural com un
valor en ella mateixa. I quan aquesta diversitat no es promou, i ni tan
sols es respecta, llavors és més que legítim demanar que es replantegin
les regles del joc, cosa que, en el cas d’una nació sense Estat com són
els Països Catalans, vol dir exercir el dret a l’autodeterminació, tal
i com s’està demanant també a d’altres països com Escòcia, Gal.les,
Flandes, Euskadi… No és a les meves mans posar data. Sí ho és, en
canvi, manifestar de manera clara la meva voluntat a que en parlem,
cosa que faig.

Foto: vilaweb

Europa reacciona: es l’hora de l’europeisme crític

0

Europa reacciona: es l’hora de l’europeisme crític
Per Raül Romeva, eurodiputat per ICV (publicat a el Punt el dia 8 de novembre de 2008 a les edicions de Camp de Tarragona i Girona)

La construcció europea em recorda aquella història en què l’avi iniciava un negoci, el fill el feia créixer, i el nét se’l fulminava per deixadesa o perquè, havent-s’ho trobat tot fet, no atorgava cap valor a la feina feta pels seus avantpassats. Podríem dir que els líders de l’Europa actual són una mica com aquests néts. La metàfora és avui, després del no irlandès al Tractat de Lisboa, més vàlida que mai. I és que aquest No, de la mateixa manera que van ser els nos francès i neerlandès al Tractat constitucional, suposa una clara constatació que, si alguna cosa no té futur de cap mena, es obsedir-se en seguir avançant en una anacrònica idea d’Europa dels Estats i dels poders econòmics. El problema és que, havent estat avisats, els governs han estat incapaços de reaccionar, i quan ho han fet, ha estat per insistir encara mes en aquesta visió. Per altra banda, dos dels pilars ideològics de la UE, com són el respecte i la promoció dels Drets Humans i l’enfortiment de l’Estat del Benestar, es veuen cada cop més amenaçats degut a (segueix…)

ofensives com les que han impulsat Sarkozy i Berlusconi, però secundada per molts, sinó per tots, els altres governs, en temes tan greus com la ja tristament famosa Directiva del Retorn, o la proposta de Directiva que obre les portes a la setmana laboral de 60-65 hores.

En altres paraules, el problema més greu que té avui el projecte europeu no és de personalitat, sinó de credibilitat, i té dues conseqüències. D’una banda les veus euroescèptiques es veuen enfortides, exageren la seva demagògia i exacerben els arguments nacionalestatalistes. Però per altra banda, la gent europeista, aquella que durant dècades ha somiat, cregut, i lluitat per una Unió Europea cada vegada més política, més social i ambientalment responsable, més conscient de la seva diversitat nacional, linguística i cultural, més creïble en política internacional, més coherent entre prèdiques i pràctiques, aquesta gent, que és molta, es troba frustrada i desorientada. La bona noticia es que aquesta mateixa gent, que fruit d’aquesta desorientació, semblava desmobilitzada, ha decidit respondre. Protestant contra la pèrdua de drets que suposa la Directiva del Retorn, manifestant-se contra l’atemptat al principis bàsics de la lluita social i sindical que significa la Directiva del temps de Treball (65 hores), exigint un dret tant bàsic com veure reconeguda la seva llengua, el català, en la dinàmica oficial de les institucions europees o, simplement, escrivint de manera massiva a diputats i diputades al Parlament Europeu, mostrant la seva preocupació sobre tantes d’atres qüestions que els preocupen.

Ha arribat l’hora, per tant, de recuperar el timó del projecte europeu, de reivindicar l’europeisme crític, de recordar que toca establir les bases per un veritable procés constituent que acabi amb el preocupant dèficit democràtic europeu actual i que comporti un veritable debat europeu, sobre què volem que sigui l’Europa d’avui i de matí, debat en el qual han de participar actors socials i polítics a tots els nivells. I si cal plantejar un procés de consolidació a diferents velocitats, perquè alguns tenen por d’anar més ràpid, doncs que no ens faci por, ni mandra. Però deixin vostès, els governs, d’amagar-se darrere l’excusa del consens per a no moure’s o, pitjor encara, per a fer preocupants passos enrere en qüestions tan fonamentals com el dret laboral europeu (Directiva 65 hores) o els drets fonamentals de les persones migrants (Directiva Retorn).

Sigui com sigui sóc dels qui segueixo creient en el somni d’Europa. I per sort, percebo clars símptomes que la ciutadania europea ja esta reaccionant. És hora que els governs l’escoltin.

Foto: El Rapte d’Europa, de Tiziano

 

 

Cita a The Economist (en relació a la Tonyina)

0

Dilluns vinent marxo cap a Marraqueix, per participar a la reunió anual de la Conferència Internacional per a la Conservació de la Tonyina Atlàntica (ICCAT). La situació és més que dramàtica (veure apunt anterior Salvar o no salvar la tonyina atlàntica: aquesta és la qüestió ), i molt em temo que les mesures que es prenguin quedin lluny de les que realment fa falta emprendre. Almenys aquesta és una de les impressions que em va quedar després de l’entrevista que vaig mantenir ahir amb el Comissari Europeu d’Afers Marítims i Pesca, Joe Borg. Per exemple, malgrat que nombrosos països de la UE van signar una resolució en el marc de la UICN demanant una moratòria per a la pesca de la tonyina (veure apunt Tonyina: toca complir
els compromisos adquirits
), sembla ser que aquesta no és una postura majoritària ara com ara en el sí de la UE, i per tant a la reunió de Marraqueix el més probable és que es limitin a proposr una rebaixa de les TAC (quotes autoritzades de pesca) a més a més d’un avançament en quant al tancament de la temporada. Sigui com sigui el tema serà políticament viu i mediàticament present durant els propers dies, tal i com es posa de manifest amb l’article que apareix avui a The Economist (Tuna in the Mediterranean. Gone fishing) i en el qual es recullen les opinions d’algunes de les persones que hi estem treballant. (segueix…)

Tuna
in the Mediterranean

GONE FISHING (Nov
13th 2008, From The Economist print edition)

The
European Commission is accused of withholding embarrassing data

ON
NOVEMBER 17th an international meeting in Morocco will consider how much
bluefin tuna should be caught in the Atlantic and Mediterranean next year. But
it may lack crucial data. The group, called the International Commission for
the Conservation of Atlantic Tunas (ICCAT), meets every year to argue over
quotas, of which the European Union’s is the biggest. The EU divides this among
its members in December (when the big row will be about plans to slash cod
quotas).

The
population of bluefin tuna is crashing after decades of overfishing, mainly by
Europeans. This year a European body, the Community Fisheries Control Agency
(CFCA), has gathered data on bluefin and conducted inspections. Green members
of the European Parliament asked for the study in September. But nothing
materialised until Philippe Morillon, the French chairman of the parliament’s
fisheries committee, got the CFCA to produce a ten-page summary on November
6th. It concludes that “it has not been a priority of most operators in the
fishery to comply with ICCAT legal requirements”. Rules on reporting catches and
banning spotter planes have been flouted too.

Yet
Raül Romeva, a green MEP from Spain, says this summary is a “sanitised”
version. He believes the full report has been suppressed by the commission at
the request of national governments because its contents are so embarrassing.
The full report is said to contain details about the scale of infringements,
including which countries are responsible. One-third of inspections, says Mr Romeva,
led to an apparent infringement, such as inadequate catch documentation. The
commission, he says, is covering this up.

Mielgo
Bregazzi
,
a fisheries consultant, says he saw a copy of the full report in August, just
before it went to the commission. He confirms that it contains the detailed
data that the greens and the fisheries committee have been asking for. If the
report does not materialise before November 17th, the ICCAT meeting will not
have the full picture at a critical moment. In a letter to delegates, Fábio
Hazin
, ICCAT’s chairman, says this is its “last chance to prove we can do
our job properly. If we fail, other institutions will take over.”

Mr
Hazin is reluctant to spell out what this means. But a spokesman for the
UN agency that regulates trade in endangered species, CITES, confirms that
“some countries” want to put bluefin tuna forward for CITES protection if the
results of the ICCAT meeting are unsatisfactory. This would make the politics
of bluefin even more fraught, as the Americans believe that for many years the
bluefin population in the Atlantic has been consistently overfished by
Europeans.

Font foto: Wildelifeextra.com