Raül Romeva i Rueda

La manifestació d’ahir diumenge (veure notícia segons Oriol Mas, a El Punt), a la qual malauradament no vaig poder assistir, haurà de ser tinguda en compte, per força, per Mario Monti. Però no només per Monti. També pels governs espanyol i francès, i especialment pel primer, el més interessat en la línia, però també el més criticat, fins i tot des de Brussel·les, per no haver fet les coses com calia. Hagin estat 12.000, com diu la policia, o més de 18.000 com asseguren des de l’organització, el cas és que va ser molta, moltíssima gent. Segurament les motivacions i les propostes de molta de la gent que hi havia a la manifestació eren sensiblement diferents les unes de les altres, però el factor comú és que reclamen, considero que legítimament, un debat clar i transparent que troben a faltar. (segueix…)

NOTÍCIA SEGONS EL PUNT: Milers de
persones tornen a protestar a Girona contra la línia de 400 kV

Les xifres
ballaven entre les 12.000 que ha comptat la policia municipal i les 18.126 de
l’organització

ORIOL
MAS. Girona
Milers de persones van tornar a sortir al carrer per protestar contra la línia
de 400 kV ahir a Girona; segons els organitzadors ha estat la manifestació
més multitudinària contra la línia d’alta tensió. Les xifres de participants
van ballar entre els 12.000 de la policia local i els 18.126 de la plataforma No a la
MAT, organitzadora de l’acte. En tot cas, van ser unes xifres molt semblants a
les de la marxa de l’11 de desembre del 2005, també a Girona, i als 15.000
manifestants que es van reunir a principis de mes a Perpinyà. L’actriu Vicky
Peña va llegir el manifest, en què es va demanar un debat clar i transparent
sobre la necessitat de la línia.

La
manifestació va repetir els cànons amb què es va desenvolupar fa dos anys:
reivindicació enmig d’un ambient plenament festiu. Tambors, grallers i
capgrossos feien costat a la multitud de pancartes que segmentaven la protesta
en funció de l’entitat que es representava o el poble de procedència. A Girona
van arribar de bon matí uns 25 autocars procedents d’arreu de les comarques
gironines i també de la Catalunya del Nord, que demostraven una vegada més que
l’oposició a la línia de 400 kV ha unit els dos costats dels Pirineus. Entre
3.000 i 4.000 habitants de la Catalunya del Nord es van desplaçar ahir a Girona.

El
recorregut va començar a dos quarts de dotze tocats des de la plaça del Lleó,
amb tractors de JARC i Unió de Pagesos encapçalant la marxa. El coordinador
general d’aquest últim sindicat, Joan Caball, va demanar que es planifiqui el
país d’una altra manera, «pensant en la gent», i va denunciar que «en
infraestructures la pagesia sempre som dels més afectats». Després dels
tractors venien les pancartes oficials de la plataforma No a la
MAT, l’homòloga francesa Non a la THT i les associacions d’alcaldes de la
Catalunya del Sud, l’Associació de Municipis contra la MAT (AMMAT) i de la
Catalunya del Nord, Sydeco. La manifestació va continuar per la Gran Via, la ronda Ramon Folch,
el passeig Canalejas, la
plaça Independència, el carrer Santa Clara i la plaça Catalunya,
abans d’acabar un altre cop a la plaça del Lleó.

Des de No
a la MAT van trobar molt positiva la resposta popular d’ahir, «després del
temps que fa i les campanyes per donar per feta la línia des de l’Estat»,
segons un dels portaveus, Xavier Llorente. Un altre dels responsables, Pasqual
Aguilar, va afirmar que l’oposició de la línia augmenta, i va exigir «diàleg i
la paralització de les obres en marxa». Jean Jacques Planes, de Non a la THT,
va assegurar que les eleccions «no han canviat gaire res, perquè els dirigents
polítics volen la línia per la pressió del lobby energètic».

D’altra
banda, el president de l’AMMAT, F. Xavier Quer, va lamentar que la presència de
Monti dimarts a Girona «no servirà gaire de res, però esperem que convenci els
governs perquè parlin amb la gent». Finalment, el president de Sydeco, Jean
Claude Peralba, va insistir que reclamen respostes a qüestions com ara la
justificació de la línia i la redacció d’un pla director d’interconnexions per
als Pirineus. Quant a la proposta que ara ha sorgit a França de fer la línia
pel mar, els representants de la Catalunya del Nord la van desqualificar i la
van trobar irrealitzable. Per Peralba, «ho fan per desviar l’atenció i
embolicar la troca».

La
manifestació va acabar amb la lectura d’un manifest per part de Vicky Peña, en
què es vinculava la línia de 400 kV al «passat» i a un model energètic que
afavoreix el canvi climàtic, i reclamava que «l’energia ha de ser el motor del
nostre benestar, i no només el negoci d’alguns».

Font foto: Lluis Serrat/El Punt

Si ja és complicat dedicar-se a la pesca artesanal avui en dia, encara més ho és fer-ho quan ets dona. Això és el que queda palès en el reportatge que publica avui Pilar Encuentra, a El Pais, en què explica com algunes de les dones que dia rera dia lluiten per tirar endavant una manera de viure que cada cop costa més esforços i disgustos. Valgui aquest apunt com a petit homenatge a aquestes dones.

REPORTAJE

“Hemos roto”: Mujeres e
hijas de pescadores reciben desde alta mar el grito de guerra que las pone en
marcha para remendar contrarreloj las artes de pesca desgarradas

PILAR ENCUENTRA – El País, Tarragona
– 30/03/2008

Tienen absolutamente claro que el
suyo es un trabajo vocacional que despunta ya en la infancia. Teresa, de 67
años, por ejemplo, empezó a remendar redes a los 12. Nadie la obligaba: sus dos
hermanas preferían jugar, y así lo hacían. Su hija Teresa, por el contrario,
apenas empezó a andar ya se le enredaban los pies en las artes de pesca de su
padre. Ella lleva 55 años en este oficio, que le encanta. Hoy se muestra como
de estreno porque después de unos meses en paro ha iniciado, junto a sus tres
compañeras de siempre, un nuevo encargo. Lo cuenta mientras saca un café
humeante de la máquina de la cofradía de pescadores, en el barrio marinero
tarraconense del Serrallo.

Hija y esposa de pescador,
capitanea el equipo formado por Cecilia, de 69 años; Antonia, de 64, y Paquita,
de 59, a la que llaman “la niña”. Hace 30 años que trabajan juntas y
están convencidas de que no las sucederá nadie. Se ven a sí mismas como las
últimas de Filipinas. “Ya se aclararán los hombres”, dicen,
desentendiéndose del futuro.

Este trabajo, que tradicionalmente
ha correspondido a las mujeres, esposas e hijas de pescadores, ha sido siempre
esporádico. La actividad surge por accidente. “¡Hemos roto!” es el
grito de guerra que llega desde alta mar y que las pone en marcha. Nunca antes
de las seis de la mañana: atendiendo a la única condición que ha puesto Teresa.
Ella se encarga de hacer correr la voz entre sus compañeras, que saben que los
próximos días o semanas van a tener que ser más previsoras a la hora de
organizar las tareas domésticas porque afrontarán la doble jornada, cuyas
dificultades, hoy generalizadas, vienen asumiendo desde hace décadas.

Han sabido conciliar la vida
laboral y familiar de forma espontánea. Dando prioridades. La red siempre ha
sido lo primero porque es lo que da de comer. “Lo que se queda por hacer
en casa, así se queda. Lo importante es que puedan pescar”, coinciden.

Unas veces es el suyo un trabajo de
emergencia. Otras, como ahora, hay que construir una red nueva. Después de
meses en paro, hoy es el primer día de trabajo y las cuatro se muestran
ilusionadas, pese a que las azota un viento helado, que conocen bien y del que
han aprendido a defenderse. Se desabrochan el forro polar y muestran una
chaqueta, que al abrirla deja ver un jersey de pura lana que esconde aún otro
más. Todos bajo el delantal.

La nueva red medirá 330 metros de
largo por 112 de ancho. Ellas calculan en brazas: “Dieciséis piezas de
ocho brazas cada una, además de las diez o doce del plomo”.

Hablan de su oficio con soltura.
Paquita explica que la red es “el vestido de la barca”. Tiene sus
partes diferenciadas: la cola, el corcho, el plomo… Toda la enorme malla yace
enrollada en el suelo. Teresa y Paquita, de pie, van levantándola poco a poco
para hilvanar, mientras Cecilia y Antonia cosen sentadas en sendas sillas de
anea. Parece un laberinto de rombos cobrizos, pero las cuatro mujeres no
pierden el rumbo. “Hemos cosido el corcho y vamos en busca del
plomo”, aclara Paquita.

“Antes había más
trabajo”, recuerda Teresa. Las redes eran de algodón y se rasgaban con
facilidad. Ahora se fabrican con nailon y aguantan mucho más. Es raro que las
desgarre algún pez. Suelen romperse porque atrapan bidones sumergidos, se
enredan con rocas o simplemente como consecuencia de la mala mar.

Las cuatro mujeres aclaran que
nadie puede ganarse la vida remendando redes. No es un trabajo fijo. Por eso,
ninguna de ellas ha contado con sus ingresos para los gastos corrientes del
presupuesto doméstico. Lo suyo es para extras: “Para Reyes, para los
nietos… No se gana para más”, advierte Teresa. Añade que “el asunto
de la mar está mal. Antes había 34 barcos, ahora quedan 13. Y no se pesca nada”,
concluye con resignación. Por eso, su hija Teresa, de 46 años, propietaria de
una cafetería, optó por otro oficio, pese a que era una pura raza.

Foto:
Dones teixint xarxes Font: L.V.

Ahir va tenir lloc a la seu del Parlament Europeu, a Brussel.les, un interessant debat sobre la situació actual que viu el Tibet, i sobre la possibilitat apuntada recentment per part d’alguns líders europeus de fer un boicot polític a la cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics com a protesta per la política repressiva que la Xina està exercint contra la població tibetana, però també contra persones defensores de drets humans xineses. El debat va ser, com era previsible, viu, intens i apassionat. Del mateix (veure nota premsa Parlament) destaco la possibilitat, apuntada pel mateix president Hans Gert Poettering, que el Parlament Europeu no assisteixi a la cerimònia d’apertura dels JJOO en senyal de protesta, cosa que, per altra banda, ni el Consell ni la Comissió, que van intervenir posteriorment, van secundar, tristament. És més, la moderació o ambigüitat d’ambdues institucions (segueix…)

va resultar, almenys per a mi, un mal auguri. En acabar la intervenció del President del Parlament, un grup de diputats i diputades del Grup Verds/ALE ens vàrem aixecar mostrant unes samarretes amb emblemes crítics amb la situació actual que es viu a la Xina, i demanant una actitud més clara i coherent de part de la UE. D’entre les intervencions de Portaveus dels Grups Polítics vull destacar la intervenció clara i contundent, i que subscric plenament, del Co-President del meu Grup, Dany Cohn Bendit.

Després del debat en plenària vàrem tenir ocasió de parlar amb el Portaveu del Parlament tibetà a l’exili, T. T. Karma Chophel, qui va reiterar la clara voluntat de la part tibetana de reprendre el diàleg sinotibetà sobre la base de reclamar una ‘veritable autonomia’, però, això sí, per a tot el Tibet, i no només per a allò que Xina anomena la Província Autònoma del Tibet. Un cop més, per tant, va quedar en evidència la propaganda xinesa quan acusa el Dalai Lama de secessionista. Al mateix temps, però, va demanar que s’obri una investigació independent sobre els incidents a Lhasa ja que, entre d’altres elements, hi ha fortes sospites que en molts casos haurien pogut estar, fins i tot, impulsats per policies xinesos disfressats de tibetans. Així mateix, també va denunciar que en alguns casos algunes persones ferides que anaven als hospitals, abans de ser ateses eren entregades a la policia xinesa i, per tant, detingudes. Es tracta, lògicament, de la versió tibetana, però en qualsevol cas considero altament recomanable que tingui lloc aquesta investigació i que s’esclareixin responsabilitats.

Per altra banda, toca lamentar, novament, la gran hipocresia que suposa criticar per part d’alguns líders europeus la situació actual quan aquesta es venia covant de fa molt de temps, i no va suposar cap problema a l’hora de concedir concedir l’organització dels JJOO a la Xina, i per mantenir-hi negocis cada vegada més sucosos. L’error, per a mi, ja ho he dit en altres ocasions, va ser precisament pretendre fer creure que la concessió dels JJOO comportaria un canvi d’actitud en temes com els Drets Humans quan el que està passant és el que era clarament previsible que passés: i això és, que la política de repressió informativa o sobre grups defensors de drets humans, enlloc de revisar-se, s’incrementaria. Per tot plegat penso que, si la Xina, legítimament, vol ser percebuda i reconeguda com una força creïble i respectada a escala mundial, ha de fer molts més esforços dels que fa actualment en temes com els Drets Humans i les llibertats fonamentals.

Així mateix, i més concretament, trobo també criticable que sigui Sarkozyqui ara lideri el boicot polític als actes inaugurals (iniciativa que, insisteixo, recolzo), quan és precisament França qui fa anys impedeix que s’adopti la Posició Comuna sobre el Codi de Conducta d’Exportacions d’Armes de la UE perquè exigeix que, al mateix temps, s’aixequi l’embargament d’Armes de la UE a la Xina.

Deia ahir la Comissaria Ferrero Waldner que els JJOO no s’han de confondre amb la política. Ningú va aplaudir, i fins i tot es van veure força cares de decepció en escoltar-ho. Dubto molt que avui puguem justificar que els JJOO, a més a més d’un espectacle esportiu (que ho són, per descomptat) són també un acte econòmic i altament polític, especialment quan qui rep l’encàrrec ‘organitzar-los és un règim totalitari com la Xina. I és que, com deia Cohn Bendit: si avui un candidat negre pot optar a ser President dels Estats Units és, entre d’altres motius, perquè en el seu moment activistes dels drets de la població negra van protestar, punys enlaire, en uns Jocs Olímpics.

(Nota: D’aquí a dues setmanes està previst que adoptem una resolució, en la minisessió que tindrà lloc el 9 d’abril, sobre el Tibet. De seguida que tingui l’esborrany del text el penjaré. De la sessió d’ahir al Parlament Europeu en parlen diversos mitjans com El Punt, El País, Avui, Público, entre d’altres.)

Foto: d’esquerra a drets Joost Lagendjik(Groenlinks -esquerra verda holandesa-), Caroline Lucas(UK Green Party) i Raül Romeva, i darrera, Marie Anne Isler Beguin (les Verts français), Gisella Kallenbach (Grüene) i Mikel Irujo(Eusko Alkartasuna, qui forma part d’ALE, l’altre part que, conjuntament amb els Verds, formem el Grup Verds/ALE). Font: Parlament Europeu

Comparteixo la preocupació mostrada fa uns dies per Greenpeace, WWF/Adena i Ecologistas en Acción en relació a la manera com s’estan duent a terme les obres d’ampliació del Port Esportiu Luis Campomanes d’Altea (Alacant), així com la satisfacció pel fet que el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana considerés un fracàs els trasplantaments de Posidònia amb les quals els promotors del Port volien justificar que l’ampliació no comportava cap problema per a la pradera de posidònies (veure la nota que va fer pública Greenpeace el passat 11 de març –aquí-). En aquest sentit, i recollint la petició que les mateixes ONG feien en relació a que les diferents administracions prenguin nota de la decisió i es revisi el projecte d’ampliació del port, i tenint en compte, a més, que les obres han incomplert les obligacions imposades en la Declaració d’Impacte Ambiental adoptada l’agost de 2002, he presentat la següent pregunta a la Comissió Europea: (segueix…)

Pregunta a la Comisión de Raül Romeva relativa a los trasplantes de Posidonia en Altea (Alicante)

Según informaciones facilitadas por Greenpeace, Ecologistas en Acción y WWF/Adena, el Tribunal Superior de Justicia de la Comunidad Valenciana ha desestimado el Recurso de Marina Greenwich contra la suspensión cautelar de los trabajos de trasplante experimental de matas de Posidonia oceanica y ejemplares de Nacra (Pinna nobilis) en las obras del ampliación del Puerto Deportivo Luis Campomanes de Altea (Alicante), a tenor de la Sentencia nº 1558.

Dichas obras de ampliación han supuesto una importante agresión al medio marino, puesto que los estudios científicos han constatado una pérdida de cobertura y densidad de los haces de Posidonia, así como el aumento de matas muerta en la zona del trasplante. Dichos estudios constatan la imposibilidad de trasplantar las matas de Posidonia oceanica.

La Posidonia oceanica es una especie endémica del Mar Mediterráneo, catalogada como “hábitat prioritario” en la Directiva 92/43/CEE de Hábitats de la Unión Europea y por la Ley 27/2008 de Patrimonio Natural y Biodiversidad.

A la vista de todo esto, si dichas actuaciones significan realmente una vulneración de la Directiva 92/43/CEE, ¿cuál es la opinión de la Comisión sobre el tema?

¿Qué medidas tiene previstas la Comisión para garantizar la salvaguardia efectiva de dicho hábitat prioritario?

¿Qué mecanismos de control tiene la Comisión para asegurar que la Generalitat Valenciana cumpla lo dispuesto en la sentencia y se paralicen las obras?

¿No cree la Comisión que deberían suspenderse las obras de manera definitiva y procederse a la restauración a su estado original de los terrenos ganados al mar?

Foto: Por esportiu d’Altea (Alacant). Font Foto: Marilén Pont/Greenpeace

És habitual que en actes o en converses informals aparegui la tan temuda frase del ‘és que el Parlament Europeu ens queda tan lluny‘. En altres apunts d’aquest bloc ja he comentat la meva opinió discrepant pel què fa a aquesta percepció (veure per exemple: Europa ens queda lluny? ), però avui, i en ares de la transparència i de l’obligació de rendir comptes que considero que ha d’exercir tot càrrec electe, recomano consultar la pàgina web del Parlament Europeu, a través de la qual es pot accedir a la secció destinada els diputats i diputades, i un cop allà situar-nos sobre l’Estat els membres del qual ens interessi saber què fan. Si aquest es el cas de l’Estat espanyol ens apareixeran els 54 noms dels diputats i diputades elegits el juny de 2004. En altres (segueix…)
Estats (p.e. Itàlia, Alemanya, França, Regne Unit, …) caldrà anar, a més, a la circumscripció que correpongui ja que, a diferència del cas espanyol, no es tracta d’Estats amb circumscripció única.

Aquest directori permet conèixer en quines Comissions i Delegacions participa cada diputat/da, així com saber el nombre i contingut de les preguntes parlamentàries presentades, intervencions en plenària, propostes de resolució, informes, opinions, declaracions escrites, etc… Aquí teniu, per exemple, la meva pàgina personal, a la qual també s’hi pot accedir des de la barra lateral dreta del Bloc, en la secció Categories.

Tot plegat em porta a respondre sovint que, davant les habituals referencies a la llunyania del Parlament Europeu, avui per avui, Internet fa que sigui tan accessible la feina que fan els diputats i diputades al Parlament Europeu que la que fan al Parlament de Catalunya o al Congrés, simplement que els mitjans no la recullen amb la mateixa quotidianietat i, per tant, no arriba tan ‘fàcilment’ a través dels mitjans d’informació més habituals. Però la informació existeix i és fàcilment accessible, sempre i quan s’hi vulgui accedir, és clar. 

Font foto: Parlament Europeu 

Divendres, aprofitant les festes, vaig tenir oportunitat de fer una de les coses que feia molt de temps volia fer: visitar el Museu de la Pesca de Palamós. Va ser tot un descobriment. O potser no tant, ja que me n’havien parlat molt, i molt bé. Després d’haver-lo visitat, vull contribuir també a la seva promoció. El món de la pesca és, sorprenentment, un dels més desconeguts de casa nostra, sobretot per part de poblacions que no són de mar, i diria que, fins i tot, per moltes poblacions que, tot i ésser de mar, han perdut o estan perdent aquesta activitat. El Museu explica la història de la pesca catalana amb importants documents, visuals i sonors, que transporten la persona que el visita a un lloc i un temps on es troben el total i absolut respecte per a la gent que s’ha dedicat de manera artesanal a aquesta activitat durant generacions amb una certa mística i fascinació per part de qui, com és el meu cas, veu en el mar un món ple de misteri, oportunitats i riscos. (segueix…)
Misteri perquè, malgrat que en sabem molt, és molt més allò que no en sabem, ni d’ara, ni de la seva història (per cert que recomano, entre d’altres, la lectura del llibre de Frank Schätzing, Notícies d’un univers desconegut, traducció al català de l’original en alemany del també autor del Thriller ecologista El quinto dia, i que ha estat publicat recentment per Ara Llibres). Oportunitats perquè són immenses les possibilitats que ens ofereix el mar, tant en termes de subsistència com de plaer, sempre i quan el tractem bé, cosa que no estem fent, ni de bon tros. I riscos perquè, a banda dels que comporta el menyspreu cap a la seva immensitat i el seu caràcter indomable (cosa que coneixen molt bé els milers de pescadors que dia a dia s’hi juguen sovint la vida) el maltracte al qual el sotmetem se’ns acabarà girant en contra, si no ho està fent ja.

El Museu de la Pesca suposa un extraordinari viatge per les vides de qui, millor que ningú, són conscients d’aquesta tríada (misteri, oportunitats i riscos): els pescadors i les pescadores (per què de dones també n’hi ha, i moltes, amb necessitats específiques que cal tenir en compte).

La pesca és una activitat que, com moltes d’altres, es troba en perill degut a la irresponsabilitat de la mentalitat del capital pel capital, el diner pel diner, l’explotació que tot ho engulleix i que exhaureix recursos i malmet entorns per, un cop haver-ho fet, dedicar-se a malmetre altres recursos i altres entorns deixant aquelles persones que durant generacions han mirat de viure del mar, sense cap possibilitat de seguir-ho fent.

Per això és tan important promoure, tal i com estan fent moltes confraries de pescadors responsables i conscients (que n’hi ha, i moltes) conjuntament amb organitzacions mediambientals com WWF o Greenpeace, entre d’altres, la creació de reserves marines.

En tant que seguidor gairebé incondicional del programa Thalassa (C33, divendres nit) estic seguint amb delit la sèrie sobre Reserves marines que aquests dies estan emetent (divendres vinent toca el darrer episodi, si no m’equivoco), i vaig constatar amb preocupació que a Catalunya només l’1% del litoral és Reserva. Molt poc, massa poc, si de debò ens estimem el mar i el volem protegir. Ens ho recordava l’oceanògraf Enric Sala, del CSIC de Blanes. Però no és l’únic.

Crec que, també en relació al mar i els seus recursos, tenim molts deutes pendents, i potser que ens hi posem aviat, a pagar-los, abans no sigui massa tard.

Foto: Portada del llibre El Port de Palamós. Memòria gràfica. Font: Museu de la Pesca de Palamós.

De nou una interessant entrevista a un expert sobre aigua que ens dóna claus per entendre la situació actual (gestió de la sequera i planificació de la política de gestió de l’aigua). En aquest cas es tracta de Ramon Folch, Doctor en Biologia i socioecòleg. L’entrevista li fa E. Ansola i la publica avui El Punt (l’entrevista). Les respostes de Folch apunten moltes de les qüestions de les quals ara toca parlar, contextualitzant les mesures en el moment actual, tenint en compte que precisament és ara que s’estan fent coses que calia fer de fa temps. Tot és millorable, sens dubte, i són moltes les coses que segurament caldria fer de manera diferent o, almenys, millor (personalment trobo a faltar segurament una mica més de diàleg amb el territori així com una mica més d’informació pública sobre les mesures que s’estan prenent, en tots els àmbits, ja que és precisament la manca d’informació la que comporta sovint especulacions i desconfiances), però allò que també em sembla de calaix és que la política de gestió de l’aigua no té res a veure amb la que hi havia fa només quatre o cinc anys. Ara és, de lluny, molt millor, i sobretot molt més responsable. No voler veure això, em sembla, és voler molt de mal al país i a la seva gent, especialment a les generacions futures. (segueix…)

Ramon Folch.: «Només un 2% de l’aigua de la canonada del Ter s’aprofita per beure»

Folch fa anys que es dedica a la planificació del territori tenint en compte criteris de sostenibilitat. Per això aposta per una bona gestió de l’aigua que comporti, a tall d’exemple, la reutilització d’aquest recurs en usos que ara només es fan, innecessàriament, amb aigua potable

-L’actual situació de sequera és conseqüència del canvi climàtic?
– «De sequeres, n’hi ha hagut moltes al llarg de la història. Ara bé, l’actual és inusualment intensa i a diferència d’altres ens agafa en un país de prop de vuit milions d’habitants que, a més a més, es dutxen cada dia. Però que aquesta sequera estigui relacionada directament amb el canvi climàtic és un altre tema. Personalment crec que sí, que és una manifestació més de les que estem recopilant últimament, com ara les tempestes de la setmana passada al Cantàbric. La prudència científica no ho pot demostrar, però la relació de situacions extraordinàries que s’estan produint ho fa pensar. De fet, el que intentem dir en el llibre Suarem és que insuflar més i més energia a l’atmosfera explica que aquesta finalment reaccioni. És a dir, quan més escalfes una olla, més de pressa bull.»

-Creu, però, que hi hagut una falta de previsió?
-«Més que falta de previsió, jo crec que hi ha hagut, i hi ha, una inadequació del model productiu amb les possibilitats reals del sistema, i això costa i costarà molt de canviar. A Catalunya també. L’exemple més clar és el de les depuradores. Fa vint anys no en teníem, i quan van començar a fer-ne ja vam advertir que eren fàbriques que, si bé treien la brutícia, no recuperaven l’aigua. Els rius i les platges havien d’estar nets però es llançaven al mar fins a 650 hectòmetres cúbics anuals en comptes d’injectar-los al sistema. Ara l’Agència Catalana de l’Aigua està canviant l’antic model i ha passat a gestionar la demanda en comptes de l’oferta, contràriament al que es feia abans. Una gestió que, en definitiva, intenta fer amb l’aigua el que qualsevol persona fa amb el seu sou. Per tant nosaltres tenim uns recursos hídrics que són àmpliament suficients, i si els gestionem bé hi ha d’haver prou aigua per a tots.»

-Suficients? Però si el govern té en cartera la construcció de fins a quatre dessalinitzadores.
-«Una cosa és la gestió excepcional de la sequera i l’altra, el model de futur. El problema ara és que en ple canvi de model s’ha produït una situació de sequera. Les solucions del nou model se centren en la recuperació de les aigües regenerades, les que provenen de depuradores després de passar per un tractament terciari, la interconnexió dels sistemes de distribució entre conques, la recuperació d’aqüífers i, també, però no únicament, la dessalinització. Però com que la interconnexió de xarxes no s’ha fet, encara no s’aprofiten prou les aigües regenerades, i de dessalinitzadores només en tenim una, doncs, és clar, ara, en plena sequera, cal portar aigua amb vaixells o a través d’una canonada o d’allà on sigui.»

-La interconnexió de xarxes, però, és molt criticada pels que s’oposen als transvasaments?
-«De transvasaments se n’han fet milers, i cada vegada que comprem aigua embotellada estem portant aigua de la conca de la Tordera, per exemple, a la conca del Llobregat si la persona que se la beu és a Sant Boi. De transvasaments de debò, se n’han fet dos: el del Ter i el minitransvasament de l’Ebre. El problema és que darrere d’un transvasament a vegades no hi ha cap pla d’actuació. Hi ha una diferència capital entre el que es fa ara i l’antic pla hidrològic, que es basava únicament en l’oferta, a dir ‘agafem tota l’aigua que puguem i l’enviem a qualsevol lloc per fer qualsevol cosa’. Per això no em sembla bé el transvasament del Roine. No estic en desacord amb els transvasaments, però no em surten els números perquè parlem de transvasar 160 o 200 hm³ quan les depuradores en llencen 650.»

– Creu que la gent i les administracions ja estan prou sensibilitzats per utilitzar aigua de depuradora?
– «L’aigua que Agbar capta del Llobregat a Sant Joan Despí és d’una qualitat menor que la que surt de la depuradora del Prat després de passar per un tractament terciari. A més, no cal utilitzar aigua potable per a tots els usos com estem fent ara, perquè de l’aigua que s’injecta a la canonada que ve del Ter només un 2% s’utilitza per beure. La resta la destinem a qualsevol altre ús: el reg, l’industrial, les cisternes… quan es podria fer servir aigua regenerada.»

– Com veu l’aposta per la dessalinització que fa l’actual govern? És la solució?
– «Reconec la meva antiga aversió a la dessalinització per l’alt cost energètic que suposa, però ara les coses estan canviant molt i si bé abans produir un metre cúbic d’aigua suposava una despesa de 20 kilowatts/hora, ara les noves tecnologies permeten reduir el cost fins a 3 i 2,5 quilowatts. El cost energètic, per tant, pot arribar a ser inferior al cost del manteniment de les xarxes d’abastament.»

– Però en un escenari de canvi climàtic en què s’han de reduir les emissions de CO2, les dessalinitzadores no són una bona solució?
– «No, és clar, però és que la solució ha de ser una combinació encertada de tots els sistemes i un ús racional de l’aigua.»

– Totes les propostes que es posen sobre la taula per gestionar l’aigua en el futur no són noves; de fet, d’algunes, com ara la regeneració, ja se’n parlava fa deu anys. Anem tard?
– «Sí, fa vint anys que el model teòric bàsic alguns ja el teníem al cap, com ara la regeneració i l’eficiència de la xarxa. També cal dir que, com de costum, el que arriba l’últim s’emporta les queixes, i jo crec que les responsabilitats polítiques se les han de repartir entre tots, des del primer fins a l’últim. Els responsables de l’ACA ara fan dues coses, enfrontar-se amb la sequera i capgirar el model. Més difícil no ho podien tenir.»

– En el futur, en tindrem prou amb recursos propis?
– «Dependrà dels límits de necessitat que establim.»

– Es poden rebaixar les dotacions?
– «Sí, a segons quines zones. El consum urbà es pot contenir una mica, hi ha zones que gasten entre els 110 i els 120 litres per habitant i dia, però d’altres que passen dels 230 litres. La indústria ja n’ha reduït moltíssim el consum. Una altra cosa és l’agricultura, en què encara es poden rebaixar les dotacions.»

E. ANSOLA

Foto: Ramon Folch. Font: A. Puig/El Punt

Interessant, i més que oportuna, l’entrevista que Joaquim Elcacho, de l’AVUI, publica avui al Catedràtic d’Ecologia de la UB, Narcís Prat. I és que la sequera és un tema massa seriós com per frivolitzar-ne. Em quedo amb dues de les seves reflexions: la primera, cal que qualsevol decisió que es prengui es faci sobre la base del diàleg amb el territori, ja que, al cap i a la fi, ara com ara són tan importants les qüestions tècniques com les decisions polítiques i l’acord social; i dos, si ara es poden plantejar algunes mesures, sempre que siguin temporals i reversibles, que abans no era possible prendre, és perquè al llarg dels darrers tres anys s’han fet algunes coses que no s’havien fet durant 30 anys.

ENTREVISTA a
Narcís Prat, Catedràtic d’ecologia de la Universitat de Barcelona i assessor del conseller
de Medi Ambient i Habitatge, per Joaquim Elcacho (AVUI, 20 de març de 2008): “Transvasar
el Segre des del Cadí és la pitjor opció”

PROBLEMA
· Agafar aigua a la Cerdanya
faria malbé la vida del riu ALTERNATIVA · Si es decideix fer servir el Segre
com a solució puntual i d’emergència tindria menys impacte fer-ho des de Rialb
i Oliana INCONVENIENT · Cal decisió política i diàleg social, afirma el
catedràtic Narcís Prat (segueix…)

“El
departament de Medi Ambient i Habitatge està fent mans i mànigues per evitar
que la sequera provoqui restriccions d’aigua però, al costat d’algunes
actuacions importants per estalviar, reutilitzar i aconseguir nous recursos,
s’acumulen els problemes i els malentesos. Narcís Prat, un dels més destacats
experts catalans en gestió de l’aigua, a més d’assessor del conseller de Medi
Ambient des del 2004, recomana renunciar a la proposta de portar aigua del
Segre fins al Llobregat a través del túnel del Cadí.

Ara
que el govern ha reconegut que estudien aquesta possibilitat, ¿vostè què en
pensa, de la proposta de portar aigua del Segre a Barcelona?

Depèn
de com ho facin. Si estem parlant de portar aigua del Segre a través del túnel
de Cadí, no em sembla una bona idea; seria la pitjor opció perquè suposa treure
aigua a la part alta del Segre, fins a 1,5 metres cúbics per
segon a l’estiu, que és quan porta menys aigua. Des d’on es tregui l’aigua fins
a la Seu
d’Urgell, el riu perdrà potser la meitat del seu cabal i, per tant, s’afectarà
de manera rellevant la vida del riu. Els peixos i els invertebrats que donen
vida al riu patirien molt. Crec que aquesta opció no s’hauria de fer.

Hi
ha alternatives millors?

Es
podria fer un banc d’aigües amb els cultius del Segre. És a dir, no afectar el
cabal del riu sinó aprofitar l’aigua que es troba embassada a Rialb o a Oliana
per regar. És tractaria d’arribar a un acord amb els pagesos perquè deixessin
de cultivar, per exemple, unes 10.000 hectàrees, i l’aigua que s’estalviaria es
destinaria al consum humà a la zona de Barcelona. Això és una transferència
temporal; evidentment també és un transvasament, però sempre tindria menys
efectes sobre el riu que la proposta del túnel del Cadí.

Caldria
posar les canonades…

Suposo
que es pot fer una conducció d’urgència des del canal d’Urgell fins a Tàrrega,
després fins a Cervera i finalment fins a Piera i Abrera. La idea és que
l’aigua que es pensava destinar a regar és quedi a Rialb i Oliana; després cal
decidir si es fa una canonada des del canal d’Urgell o es porta l’aigua en
camions. Hi ha altres alternatives. Per exemple, l’aigua d’Oliana es pot pujar
per una canonada per la riera Salada fins al Cardener, afluent del Llobregat.
Això ja s’havia parlat fa molts anys, de fer un transvasament des d’Oliana fins
a Sant Ponç. Tècnicament seria més difícil de posar els tubs però és possible.
El més important no és la tècnica, sinó la decisió política i l’acord social.

Això
és possible?

Si
el govern es posés les piles ara i els senyors Montilla i Castells
s’arremanguessin es podria fer un acord per tal que els pagesos no perdessin
diners per deixar de regar i es pogués fer arribar aigua a Barcelona en aquesta
situació d’emergència. Cal parlar amb els pagesos i arribar a un acord, perquè
cal una concertació social important. Això s’ha de fer ara perquè cal un acord
abans de sembrar. A les comarques de Lleida es pot fer això amb 60.000 o 70.000
hectàrees de blat de moro i herbàcies, i al Baix Ter també es podria fer alguna
cosa similar.

Falta
decisió i diàleg?

Sembla
que tots plegats tinguin molt poques ganes de fer una concertació d’aquest
tipus perquè pensen que és un tema políticament sensible; però si es vol fer
alguna cosa ben feta s’han de dir les coses clares. Ara és un bon moment per
fer-ho. Suggereixo que es faci una taula de l’aigua on participi el govern en
ple i on es parli amb els sectors afectat, i es digui quin és el cost.

Per
què es pot plantejar ara aquest transvasament i no cinc anys enrere?

Perquè
ara la regió metropolitana ha fet els deures. Els últims tres anys s’ha
treballat molt per estalviar aigua, la Generalitat i els Ajuntaments treballen en el
mateix sentit per recuperar els recursos abandonats com els pous… Una feina
que durant 30 anys no s’havia fet. Ara és lògic que la regió metropolitana
pugui demanar a la resta del territori una certa solidaritat perquè si a l’àrea
de Barcelona s’arriba a tallar l’aigua, els efectes econòmics poden ser molt
greus, molt pitjors que els problemes polítics que hi pot haver per intentar
fer una transferència d’aigua d’una conca a l’altra.

Posats
a plantejar transferències, per què no parlar del Roine?

Portar
aigua del Roine és més car, trigaria més temps a fer-se i la clau de l’aigua la
tindrien a França. A més, si es portés aigua del Roine a dojo tornaríem a la
política de l’aigua d’abans; abandonant els pous, renunciant a l’estalvi… En
pocs anys ja hi tornaríem a ser. De tota manera, ara per ara, parlar de portar
aigua del Roine és fer volar coloms, perquè encara que es plantegés el projecte
ara mateix no tindríem aigua fins d’aquí a 9, 10 o 15 anys. Si es vol, es pot
posar sobre la taula també aquesta opció, però no ajudaria a solucionar el
problema que tenim ara. Si cal, parlem-ne quan s’hagi solucionat el problema
actual de la sequera.

¿Les
dessalinitzadores sí que solucionaran el problema?

Els
recursos de l’àrea de Barcelona milloraran molt l’any vinent, quan es posi en
marxa la dessalinitzadora del Prat. Amb el conjunt de dessalinitzadores
plantejades hem calculat que tindrem aigua fins al 2025 com a mínim. La data
exacta dependrà dels temes de canvi climàtic, de si els rius portaran menys
aigua, si l’augment de les temperatures provocarà més pèrdues per
evapotranspiració de les plantes. No sabem si les pluges continuaran baixant…

Foto: Narcís Prat. Font: Cristina Calderer/AVUI.cat

De la mateixa manera que considero que un boicot total als JJOO podria resultar contraproduent (ho argumentava en un post anterior: Tibet), un boicot polític i sectorial, com el que es proposa des de Reporters Sans Frontières, Human Rights Watch
o, fins i tot, el govern francès (veure notícia a Vilaweb) em sembla una bona iniciativa, tot i que corro a afegir que, en el cas del govern francès, la considero un pèl hipòcrita, donat que ara com ara és precisament França qui impedeix en el si del Consell de la UE que el Codi de Conducta sobre exportacions d’armament de la UE esdevingui Posició Comuna, i per tant jurídicament vinculant, ja que condiciona aquesta decisió a que, simultàniament, s’aixequi també l’embargament d’armes de la UE a la Xina. Sigui com sigui, si la situació actual ha fet que aquells governs que (segueix…)
creien
que el mercat ho pot tot, i que concedir els JJOO a un país com la Xina
comportaria automàticament una millora de les condicions de vida de les
persones que viuen a la Xina, es veuen obligats a matisar i corregir,
ni que sigui les seves declaracions públiques, doncs tant de bo.

Per
altra banda, cal també ser conscients de com la societat xinesa pot
reaccionar davant de determinades respostes. Recordem que fa anys,
dècades, que la societat xinesa es veu sotmesa a una constant
manipulació informativa, i que al mateix temps s’ha anat cultivant un
enorme sentiment de col.lectivitat molt forta. Per tot plegat, sóc més
partidari d’un boicot polític, però al mateix temps d’aprofitar
l’esdeveniment per tal de visibilitzar, tant com sigui possible, i
implicant també la població xinesa, les enormes contradiccions del
règim xinès.

Així mateix, crec que la comunitat internacional i les
institucions internacionals han d’abanderar amb fermesa la reanudació
del diàleg sinotibetà i, tal i com defensa de fa temps el mateix
responsable temporal de conduir les negociacions per la part tibetana,
el Dalai Lama, aquest diàleg ha de conduir a un acord que reconegui,
almenys, una veritable autonomia pel Tibet. Aprofito també per lamentar les constants acusacions que Wen Jiabao llança sobre el Dalai Lama, acusant-lo d’instigador de la violència, quan és precisament ell qui ha garantit que aquesta no hagi esclatat abans, i amb més força, cosa per la qual segueix lluitant (veure noticia a la BBC).

Tot plegat, aquest és un assumpte del qual n’he parlat sovint al Parlament Europeu (vegeu les meves intervencions als següents debats: sobre el Codi de Conducta de la UE sobre exportacions d’armes; sobre la detenció del dissident xinès Hu Jia; sobre la Cimera UE/Xina; sobre el Diàleg entre el govern xinès i els enviats del Dalai Lama; sobre la situació del Tibet l’any 2006; sobre les relacions UE/Xina; sobre la perspectiva de les relacions UE/Xina l’any 2005; sobre la vulneració de drets i llibertats religioses a la Xina; o sobre la situació del Tibet l’any 2005) o en aquest bloc (vegeu la categoria Àsia Oriental (DDHH,
Xina, Tibet, Taiwan, Birmània,…)).

En altres paraules, no és un tema que vingui de nou. Fa molt de temps que plana sobre les institucions europees, inclòs el Parlament Europeu, però, tal i com acostuma a passar quan es tracta de situacions en què la part agredida és la més dèbil, sovint la resposta és el silenci fins que, malauradament, esclata la violència. I llavors tots correm-hi.

Malgrat tot, res d’això no és excusa per no reaccionar. I, insisteixo, em sembla que un boicot polític a la inauguració (com a mínim), podria ser una bona mesura de pressió.

Finalment, voldria veure el govern espanyol amb la valentia suficient per liderar, o almenys acompanyar, una mesura d’aquestes característiques, però em temo que això serà molt dificil que ho vegem, especialment tenint en compte l’actitud dels governs, tant del PP com del PSOE, en relació amb el règim Xinès (business i business), així com la coincidència que els dos grans partits han mostrat sovint en casos relacionats d’alguna manera amb el dret d’autodeterminació (vegi’s Kosova), i especialment tenint en compte el resultat de les eleccions del passat 9M (de les quals va sorgir un PSOE enfortit i molt menys procliu del que algunes i alguns voldríem a negociar, entre d’altres, polítiques internacionals.

Molt em temo que, des d’ara fins a que comencin els JJOO, la qüestió del Tibet seguirà essent trista protagonista de telenotícies diversos, com ho seran també d’altres afers com la tensió envers Taiwán, o les seqüèl.les de Tiananmen, o la persecució de periodistes, dissidents, activistes pels drets humans, o d’altres ‘espècies perilloses’, …

N’estarem amatents.

Foto: El Dalai Lama en la roda de premsa que ha ofert avui i en la qual ha reclamat, un cop més, que s’aturi la violència, per les dues parts. Font: BBC

M’assabento per El Periódico que les ONG impulsores de la Campanya pel Control del Comerç d’armes han rebut el Premi Iniciativa Solidària 2007. Des d’aquí vull felicitar-les i encoratjar-les a seguir la lluita de la manera tenaç, participativa i estratègica que les caracteritza. La campanya de les ONG és important per diversos motius: és una campanya conjunta de diverses ONG que sumen esforços per un objectiu comú, deixant de banda la sovint estèril competència quan totes fan la seva campanya pel mateix tema, i cosa que, per altra banda, les fa ésser molt més eficients i eficaces; planteja objectius concrets a curt, (segueix…)

mig i llarg termini, i per tant és més eficaç a l’hora de fer avançar les reivindicacions en el si de les institucions estatals i internacionals; treballa amb actors diversos com periodistes, investigadors, partits polítics i institucions, promovent que cadascú jugui el seu paper en favor d’un objectiu comú i explotant al màxim les sinergies; implica la societat amb accions ciutadanes que permetin que tothom pugui sentir-se partícep de la campanya duent a terme alguna acció concreta (participant en una acció, enviant una postal, filmant un foto-mató, etc…); etcètera.

Tal i com podeu constatar a través dels contingut d’aquest bloc, aquesta és una iniciativa en la que hi crec fermament. De fet, va ser la meva primera activitat professional en el camp de la construcció de la pau ja que l’any 1994 vaig començar a treballar al Centre UNESCO de Catalunya, de la mà de’n Fèlix Martí, i com ajudant de’n Vicenç Fisas, precisament en l’impuls i la coordinació de la campanya Hi ha secrets que maten. Després en vaig ser el responsable en tant que coordinador de campanyes de desarmament a IntermónOxfam. Posteriorment vaig seguir el tema des de l’Escola de Cultura de Pau, com Investigador i cap d’Estudis.

Paral.lelament m’hi vaig dedicar acadèmicament el.laborant la Tesina de Doctorat ‘Control de les exportacions d’armes convencionals a la postguerra freda. El cas dels Estats Membres de la Unió Europea’ (1999, sota la direcció de Rafael Grasa), i vaig tenir ocasió de publicar diversos treballs -com els llibres: Desarmament i i Desenvolupament. Claus per a armar consciències (Intermón 1999) o bé Pau i seguretat a Europa: prevenció de conflictes armats a l’Europa de la postguerra freda (Centre UNESCO de Catalunya, 1998), entre d’altres-.

Tot plegat va fer que, en començar a treballar al Parlament Europeu, demanés formar part de la Subcomissió de Seguretat i Defensa (SEDE) i que se’m nomenés ponent del Parlament sobre control de les exportacions d’armes europees i implementació del Codi de Conducta, la qual cosa m’ha permès el.laborar anualment un informe sobre la situació actual, a la vegada que participar semestralment en les reunions del Consell (COARM) que s’encarrega d’aquests assumptes, als quals he pogut recordar cada vegada que hi he assistit algunes de les demandes històriques de les ONG, com la necessitat que el Codi esdevingui jurdídicament vinculant, o que els sistemes de transparència i control s’harmonitzin a l’alça, entre d’altres (vegeu, per a més informació, la categoria Armes/Desarmament on acumulo els diferents apunts del bloc dedicats, precisament, a la qüestió de les armes, el seu control, i les iniciatives en favor del desarmament).

Adjunto el contingut de la notícia d’El Periódico:

INICIATIVA SOLIDÀRIA a La campanya pel control del comerç d’armes, per Helena López (El Periódico, 16.03.08)

1• L’esforç de quatre oenagés ha permès l’aprovació d’una llei de control

2.• La norma fa transparents les exportacions d’armament d’Espanya

La campanya contra el comerç d’armes promoguda per Amnistia Internacional, Greenpeace, Intermón Oxfam i la Fundació per la Pau, i impulsada per Vicenç Fisas, ha estat guardonada amb el premi Iniciativa Solidària 2007. Pocs projectes d’aquest tipus poden presumir d’aconseguir els seus objectius, i encara menys si el repte consisteix a perseguir el control i la transparència del comerç d’armes. Aquest sí. Com un David contra Goliat, el treball en equip de les quatre oenagés durant més d’una dècada ha donat els seus fruits: el 19 de desembre de l’any passat, el Congrés dels Diputats va aprovar per consens la llei de comerç d’armes. Aquesta normativa obligarà el Govern a aplicar els criteris del codi de conducta de la Unió Europea, que no permeten transferències d’armes a països en conflicte o en què es violin els drets humans.

Els impulsors de la campanya celebren l’avanç que suposa la llei per posar fi a l’enorme cost humà que tenen les transferències irresponsables d’armes. El comerç descontrolat causa arreu del món una mort cada minut.

Un dels punts forts de la llei és que les sol.licituds d’armes han d’aportar més informació de control, com per exemple qui les farà servir. Així mateix, també hi ha clàusules de no reexportació i informació sobre els països de trànsit.

Foto: Acció de la campanya pel control de les exportacions d’armes. Font: El Periódico.

Ara fa tres mesos Raül Romeva i Rueda, Eija-Riitta Korhola, Jules Maaten, Glyn Ford i Ana Gomes vàrem començar a promoure una Declaració Escrita relativa a la necessitat d’investigar el cas de Munir Said Thalib, defensor de Drets Humans indonesi i fundador de diverses organitzacions de drets humans, el qual va morir enverinat per arsènic en el vol GA974 de la companyia Garuda quan anava de Singapur a Amsterdam (veure aquesta noticia segons la BBC). Tenint en compte que mai es
va fer públic l’informe que un equip d’investigació independent va
el.laborar per encàrrec del president indonesi, i que són nombroses les
sospites que apunten cap a un assassinat que anava dirigit a intimidar
d’altres defensors de drets humans i periodistes indonesis, considerem (segueix…)

que la UE (Comissió i Consell), tenint en compte les Línies Directrius(Guidelines) relatives a la Protecció de Persones Defensores de Drets Humans,s’han
d’implicar en l’esclariment de l’afer i reclamar tota la transparència
i aplicació e la justícia que sigui necessària. Després de tres mesos
de lluitar-hi acabo tot just de saber que hem aconseguit les signatures
necessàries (més de 395) d’altres col.legues de l’Eurocambra de tal
manera que la Declaració que adjunto més avall ha esdevingut un a
petició oficial del Parlament Europeu. Es tracta, per tant, d’una
petita però important victòria en favor dels Drets Humans i, sobretot,
de la protecció dels defensors dels drets humans.

12.11.2007

0098/2007

DECLARACIÓN POR ESCRITO presentada de conformidad con el artículo 116 del Reglamento por Raül Romeva i Rueda, Eija-Riitta Korhola, Jules Maaten, Glyn Ford y Ana Gomes sobre el asesinato del defensor de los derechos humanos Munir Said Thalib

0098/2007

Declaración por escrito sobre el asesinato del defensor de los derechos humanos Munir Said Thalib

El Parlamento Europeo,

– Visto el artículo 116 de su Reglamento,

A. Considerando que, en septiembre de 2004, Munir Said Thalib, defensor de los derechos humanos indonesio y fundador de varias organizaciones de derechos humanos, falleció a causa de un envenenamiento por arsénico en el vuelo GA974 de la compañía Garuda efectuado entre Singapur y Ámsterdam,

B. Considerando que nunca se ha hecho público el informe que un equipo de investigación independiente ha elaborado sobre el caso Munir Said por encargo del Presidente indonesio,

C. Considerando que, en octubre de 2006, el Tribunal Supremo de Indonesia anuló la condena que pesaba sobre la única persona encausada en relación con este asunto, Pollycarpus Budihari Priyanto, antiguo copiloto de la compañía Garuda,

D. Considerando que, en abril de 2007, la policía indonesia detuvo a dos nuevos sospechosos por el asesinato de Munir Said,

E. Considerando que el asesinato en cuestión tenía también por objeto intimidar y amenazar a todos los demás defensores de los derechos humanos y periodistas indonesios,

1. Pide a las autoridades indonesias que emprendan las acciones necesarias para garantizar que los responsables del asesinato a todos los niveles son enjuiciados y que la justicia se pronuncia al respecto cuanto antes;

2. Pide a la Comisión y al Consejo que lleven un seguimiento de la investigación sobre el asesinato de Munir Said, incluidos los juicios en curso de los antiguos ejecutivos de Garuga Indra Setiawan y Rohainil Aini, así como de la revisión de la decisión del Tribunal Supremo en el asunto Pollycarpus;

3. Encarga a su Presidente que transmita la presente Declaración, acompañada del nombre de los firmantes, al Consejo, a la Comisión, a los Parlamentos y Gobiernos de los Estados miembros, así como al Presidente de la República de Indonesia y a los Presidentes de las dos cámaras del Parlamento indonesio.

Foto: Munir Said. Font: BBC

L’Intergrup de suport al Tibet del Parlament Europeu ens vàrem reunir dimecres a Estrasburg per tal d’avaluar la situació actual que viu tant el país com la població refugiada. La cosa no pinta gens bé. Els incidents, fruits de molts anys de maltractaments diversos per part de les autoritats de Beijing contra la població tibetana, se succeeixen tant a Dharamsala, com a Katmandú com a Lhasa (veure notícia a Vilaweb, Le Monde, El País, BBC, La Vanguardia, ). La Campanya Free Tibet fa temps que es mobilitza per tal de fer arribar les justes reivindicacions tibetanes arreu del món. No comprenc, ni comparteixo, per què a les institucions internacionals, govern espanyol inclòs, els costa tant plantar-se davant les exigències xineses de silenciar les reivindicacions tibetanes. Tampoc entenc, ni comparteixo, la nominació de Beijing com a capital olímpica pel 2008. Puc entendre, això sí, (segueix…)

que la Xina busqui un reconeixement internacional, després de dècades d’haver-se autoexclòs del món mundial, però precisament això hauria de comportar per part de les autoritats xineses una actitud una mica més responsable en temes com el Tibet, la llibertat de reunió i d’expressió, o la llibertat d’informació, entre d’altres.

La questió és, però, què passarà si, de sobte, abans o durant els JJOO tenen lloc a Beijing manifestacions espontànies en favor de l’alliberament del Tibet? Podran impedir la policia i exèrcit xineses l’entrada de fotografies del Dalai Lama o d’altres simbols tibetans? Com reaccionaran si algun esportista mostra alguna mena de símbol durant la cita olímpica en favor del Tibet, o dels drets humans en general?

Però també, què farà la comunitat internacional, i en concret la UE i els seus Estats membres, si la resposta xinesa davant d’alguna d’aquestes hipotètiques situacions és de repressió violenta?

Malgrat tot, també sóc dels qui, arribats a aquest punt, pensa que el boicot no és la solució. Al contrari. Ara com ara penso que pot ser molt més útil anar-hi, ser-hi, parlar amb la gent, assegurar, amb una nombrosa presència internacional, que el règim xinès es reprimeixi al màxim d’engegar possibles respostes violentes.

En la visita que vaig fer fa uns parell d’anys al Tibet, i en la que vaig fer al setembre a la Xina (veure apunts anteriors en categoria: Àsia Oriental (DDHH, Xina, Tibet, Taiwan, Birmània,…)), i al llarg de les nombroses converses que vaig poder mantenir amb persones significatives del Partit, del Govern i de les Embaixades, vaig poder constatar l’enorme sensibilitat de la qüestió tibetana, però al mateix temps vaig constatar també que, amb un mínim de voluntat es podria trobar una solució que pogués satisfer tothom.

La part tibetana no ha parat de fer concessions, de buscar el diàleg, de fer propostes que haurien de permetre desbloquejar la situació, però davant s’ha trobat amb un gegant intolerant, a la vegada que un monstre econòmic que, a més, compta amb un suport tàcit internacional.

Actualment els negociadors tibetans només demanen una cosa, reiniciar el diàleg sinotibetà, i discutir la proposta d’autonomia (ni tan sols independència) que fa temps han posat damunt la taula.

Crec que va ser un error concedir els JJOO a la Xina, però ja està fet. Ara només espero que, almenys, serveixin per tal d’influir sobre Beijing en aspectes tan bàsics com la situació de Drets Humans en general, i del Tibet en particular. No fer-ho suposaria, al meu entendre, una vulneració flagrant dels principis que mouen l’olimpisme.

Font foto: APF

WWF publica l’informe més exhaustiu fet fins el moment en relació a la dramàtica situació de la tonyina vermella a la Mediterrània, i posa especialment de manifest com l’actual flota pesquera europea té una capacitat que duplica les quotes establertes pels mateixos governs en el sí de la ICAAT (Race for the Last bluefin). Adjunto a continuació la nota de premsa que ha el.laborat WWF, i en document adjunt un resum de l’informe.

Bloated Mediterranean tuna fleet in race for the last bluefin: WWF

Rome, Italy – The most comprehensive analysis yet of the Mediterranean bluefin tuna fleet shows it conservatively having twice the fishing capacity of current quotas and more than three and a half times the catch levels recommended by scientists to avoid stock collapse.

The new WWF report, Race for the last bluefin, reveals the worst culprits for Mediterranean tuna fleet overcapacity to be Turkey, Italy, Croatia, Libya, France and Spain. (segueix…)

“WWF’s new report uncovers the absurdity of a system long out of control, where hundreds of hi-tech boats are racing to catch a handful of fish,” says Dr Sergi Tudela, Head of Fisheries at WWF Mediterranean.

“The failure of international fisheries management has allowed a monster to thrive in the Mediterranean. Decision-makers must be bold if the bluefin is to be saved from a sorry fate – and for any chance of a future for Mediterranean tuna fishermen.”

To keep fishing capacity within the 2008 legal catch limits imposed by the International Commission for the Conservation of Atlantic Tunas (ICCAT), the Mediterranean fleet would need to shed 229 vessels – almost a third of the current 617-vessel fleet. Reducing fishing effort to scientifically recommended levels, meanwhile, would require the decommissioning of 283 vessels – of which 58 among European Union Member States alone.

In Italy – worst culprit among EU countries – the fleet should be reduced by over 30 vessels to respect scientific recommendations, or 17 just to stay within the law. The WWF report indicates that high levels of under-reporting by Italy are also likely, as its reported catches have dramatically decreased since 1997 – yet during the past decade the Italian fleet has increased considerably in size and power. Croatia, Spain and Libya are also under the spotlight for under-reporting.

At a minimum, the report shows Mediterranean fleets would have to fish 42,000 tonnes of tuna just to cover costs – implying some 13,000 tonnes of illegal catch. This calculation considers only the more technically advanced vessels built in the past decade – the full picture will be much worse yet.

“It is crazy – the numerous new fleets are so modern and costly that fishermen are forced to fish illegally just to survive – and worse still they are fishing themselves out of a job,” added Dr Tudela.

WWF is calling on concerned countries to dramatically reduce capacity in this fishery as a matter of urgency ahead of the 2008 fishing season that starts end-April. WWF also urges ICCAT, the body tasked with sustainably managing the fishery, to take a lead in proposing radical solutions. Until the fishery is under control and sustainably managed, WWF continues to advocate a fishing ban – and to applaud responsible retailers, restaurants, chefs and consumer groups who are boycotting Mediterranean bluefin in increasing numbers.

“The fishery is unsustainable in every way – economically, socially, and ecologically. When will the situation be brought under control? The time to act is now – while there are still bluefin tuna to save in the Mediterranean,” Dr Tudela said.

In spite of the overcapacity of fleets, at least 25 new purse seine vessels were still being constructed at time of going to press.

For more information:

Gemma Parkes, WWF Communications Officer: t +39 346 387 3237, e gparkes@wwfmedpo.org

Notes to editor:

The new WWF report, Race for the last bluefin – Capacity of the purse seine fleet targeting bluefin tuna in the Mediterranean Sea and estimated capacity reduction needs, can be downloaded at: www.panda.org/tuna .

Interviews, footage and background information available on request.

High resolution photos available (Username: intranet@wwfint.org / Password: dropbox) at:

https://intranet.panda.org/documents/document.cfm?uFolderID=59126&uDocID=71706 .

The next meeting of ICCAT is taking place in Tokyo, Japan from 26-27 March.

WWF’s report – the first ever real quantification of fleet capacity – is based on a study by independent consultancy Advanced Tuna Ranching Technologies (ATRT SL ©®™). The report cross-checks official databases, trade data, industry sources, and shipyard censuses, backed up by photographic evidence.

The report’s estimates are likely to be highly conservative. Only the capacity of the purse seine vessels that catch most bluefin tuna is considered in WWF’s estimates for reduction needs. The full situation is likely to be much worse in view of overcapacity in other fishing methods such as long-lining.

Font foto: WWF

Un dels tres temes d’urgència d’avui a Estrasburg és especialment colpidor. Es tracta del cas de Mehdi Kazemi, un jove iranià de 19 anys, homosexual, qui, sabent-se en perill de mort (el seu company va ser executat fa poc) va demanar la condició d’asil.lat al Regne Unit, la qual li va ser denegada. Com a conseqüència se’n va anar a Holanda a fer la mateixa petició. Fa dos díes el jove va saber que també el govern holandès li denegava el dret d’asil. Això vol dir que ara serà retornat al Regne Unit i d’allà repatriat a l’Iran on, insisteixo, corre un alt risc de ser executat pel simple fet de ser homosexual. Tot això si no aconseguim impedir-ho abans, és clar. Aquest assumpte ens ha obligat a alguns i algunes de nosaltres, especialment  (segueix…)

els integrants de l’Intergrup en favor dels Drets LGBT, a mobilitzar-nos fortament. Per part meva he impulsat una proposta de Resolució (és aquesta) que després de negociar-la amb d’altres grups ha quedat així. Noteu, si us plau, que en la resolució consensuada no hi ha la signatura ni del PP ni de la UEN, i de fet amenacen amb votar-hi en contra. De fet no seria la primera vegada, ja ho van fer fa uns mesos davant una resolució similar relativa a Nigèria (veure apunt Urgències: Guatemala i drets LGBT a Nigèria). A l’espera de veure què acabarà passant, adjunto de moment la intervenció que tinc previst fer aquesta tarda.

Intervención en plenaria de Raül Romeva i Rueda sobre URGENCIAS: El caso de Mehdi Kazemi (2′) -13 de marzo de 2008-

Hace pocos meses el presidente iraní Mahmud Ahmadineyad declaró solemnemente ante Naciones Unidas que en Iran no había ningún problema con la homosexualidad, por la simple razón que no había homosexuales. Lo que no dijo es que, además, a los que había, los ejecutaban.

El caso de Mehdi Kazemi pone de manifiesto, una vez más, las grandes lagunas del sistema de asilo en la Unión Europea. Que una persona deba pedir asilo hoy porque se le persigue y amenaza de muerte dada su condición de homosexual es sumamente preocupante y demuestra que la promoción de los derechos LGBT deben estar en la parte alta de la agenda internacional. Pero lo más grave es que la Unión Europea, adalid de los Derechos y bandera de las libertades, no considere la persecución por motivos de orientación sexual un hecho suficientemente relevante como para conceder automáticamente el asilo ante casos como el de Mehdi Kazemi.

Por desgracia no es el primer caso de estas características, ni seguramente será el último. Y es  que son muchos, todavía, los países en los que la población LGBT sigue sufriendo persecución de todo tipo y a la que, incluso, se condena a muerte, como es el caso de Iran.

Por ello, espero que esta Cámara, y todos los grupos políticos, estén a la altura de las circunstancias y se sumen a las más que justas  peticiones que se hacen en la resolución que hoy presentamos, especialmente con relación a que se aplique plenamente la Directiva de Calificación, la cual reconoce la persecución por orientación sexual como un factor determinante para la concesión de asilo, del mismo modo establece que los Estados Miembros deben considerar los casos individuales y la situación en el país de origen, incluyendo las leyes y las regulaciones y la forma como éstas se aplican.

Asimismo, es necesario que los Estados miembros encuentren una solución común que garantice que se concede a Mehdi Kazemi la condición de asilo y la protección necesaria dentro de la UE, y que no será enviado de nuevo a Irán, donde muy probablemente seria ejecutado, como lo fue su compañero. Para ello simplemente es necesario cumplir con el artículo 3 de la Convención Europea de los Derechos Humanos, según el cual se prohíbe la expulsión o extradición de personas a países donde existe un alto riesgo de que dicha persona sea sometida a persecución, tortura o, incluso, a la pena de muerte.

Foto: Dos dels joves homosexuals que van ser executats fa uns mesos a l’Iran. Font: AP/BBC

Avui dijous tenim un nou debat sobre polítiques d’igualtat i perspectiva de gènere. Es tracta del debat sobre l’Informe UCA relatiu a la igualtat de gènere i la capacitació de les dones en la cooperació al desenvolupament. L’informe, trobo, està molt bé, i recull les principals recomanacions que toca fer avui en aquest àmbit. En tant que ponent a l’ombra li he donat ple suport i he treballat per tal que s’hi mantinguessin apartats claus tals com els que fan referència als temes d’educació sexual i reproductiva (els quals han patit una pluja d’esmenes, que no han triomfat, de part de l’ala més conservadora de la cambra). A grans trets, l’Informe em sembla important pel següent:

Intervenció en plenària de Raül Romeva (ICV) en relació a l’Informe UCA: mujeres y cooperación al desarrollo (13 de marzo de 2008)

Quiero empezar por saludar de forma entusiasta este informe, el cual pone de relevancia la importancia, pero también la incoherencia y los límites, de la política europea de cooperación en términos de perspectiva de género. Este informe es clave por varios motivos:(segueix…)

Primero, por una cuestión de justicia. Mientras las mujeres y las niñas realizan aproximadamente dos tercios del trabajo en el mundo, reciben a cambio sólo el 5% de la renta. Además, el 70% de los 1300 millones de personas que viven bajo el umbral de la pobreza son mujeres.

Segundo, por una cuestión de dignidad. Creo que es urgente sustituir la imagen que a menudo se da de las mujeres como víctimas vulnerables por una imagen de ellas como grupo altamente diferenciado de actores sociales que poseen recursos y capacidades valiosas y que tienen sus propias prioridades.

Tercero, por cuestión de compromiso real y de coherencia. Es lamentable que a menudo se perciba la transversalidad de la perspectiva de género como excusa para no plantear propuestas y objetivos concretos en, por ejemplo, los documentos de estrategia por países. La prueba está en qué, tal y como admite la Comisión, los recursos que se destinan a la integración de la dimensión de género en la cooperación al desarrollo son ínfimos en comparación con los recursos destinados a otras cuestiones horizontales.

Cuarto, por una cuestión de respeto por la capacidad de las mujeres a decidir sobre su propio cuerpo. Para ello es imprescindible que se considere que las políticas de salud sexual y reproductiva sean percibidas como una herramienta de promoción de la igualdad, partiendo además del principio según el cual las mujeres que pueden controlar su fertilidad, y por tanto planificar su familia y su vida.

Y finalmente por qué se trata de una prioridad mundial, global, tal y como se establece en los Objetivos de Desarrollo del Milenio, y en varias Resoluciones del Consejo de Seguridad como, entre otras, la 1325 relativa al papel de las mujeres en contextos de guerra y posguerra.

Foto: Dones de Bangladesh. Font: AP/BBC