Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Els escenaris de Requejo, o sobre com definir horitzons que ens facin avançar

2

Ferran Requejo ens ajuda, a través d’un article publicat ahir a La Vanguardia, a clarificar els termes del debat amb una descripció sobre els possibles escenaris de futur en relació a la qüestió del desenvolupament de l’Estat autonòmic. Havent-los llegit curosament, personalment descarto sentir-me identificat amb cap dels tres primers (involutiu, continuïtat autonòmica i federal clàssic -uninacional-) . Considero que el reconeixement de la pluralitat nacional de l’Estat és, en qualsevol cas, el punt mínim de partida, la qual cosa no vol dir que es pugui anar més enllà. Quan fa uns dies parlava de la Següent estació, usava la metàfora del tren per parlar de la necessitat que emprenguéssim un trajecte que podia tenir diferents aturades i el qual suggeria que féssim conjuntament aquells sectors que, primer, considerem que el tren ha d’avançar cap a majors nivells d’autogovern (això descarta necessàriament a partidaris i partidàries dels escenaris 1 i 2 de Requejo, tot i que potser s’hi podria acabar incorporant algun/a partidari/a del 3); segon, (segueix…)

considerem en qualsevol cas que la UE és el marc supraestatal en què cal emmarcar aquest trajecte; i tercer, som conscients que tot procés en aquest sentit s’ha de fer de manera democràtica, amb mitjans democràtics i usant el debat polític com a principal eina negociadora.

La metàfora pretenia posar de manifest la necessitat que fem visible que la gran majoria a Catalunya, avui per avui, reclama uns nivells d’autogovern que estan molt allunyats encara de les percepcions que els dos grans partits estatals, PP i PSOE, tenen interioritzats en els seu codis genètics.
 
Com que en relació a la política i l’evolució de les societats no crec que es pugui parlar en termes d’estacions terminus, considero prioritari concentrar esforços en el procés/trajecte.

Així doncs, sóc del parer que ara com ara ens convé sumar-nos tant com poguem a aquells esforços que, amb voluntat unitària, ens permeten avançar, indiferentment de si l’estació que podriem considerar final és més o menys llunyana.

Com diu Galeano, de què em serveix l’horitzó si a cada passa que faig cap a ell se m’allunya? Doncs, precisament per això, per avançar.

Gràcies, per tant, a Ferran Requejo, per facilitar-nos les coses.

Seis escenarios de futuro (y Hegel), per Ferran Requejo, a La Vanguardia 30 de gener de 2008  

¿Cuál es el futuro más conveniente del Estado de las autonomías para solucionar el tema del reconocimiento y acomodación de la pluralidad nacional del Estado? ¿Puede el Estado evolucionar hacia dicho objetivo? Se trata de dos preguntas distintas. Para situar las dos respuestas, pueden describirse hasta seis escenarios posibles del desarrollo del Estado autonómico. La cuestión básica e irresuelta de fondo es la de cómo estructurar las realidades nacionales de Catalunya y del País Vasco desde su propia especificidad en la democracia española. Una cuestión en la que el modelo actual sigue fracasando estrepitosamente.

1) Escenario involutivo. Descartamos la posibilidad de una involución hacia un Estado centralizado. La involución consistiría en una reforma constitucional pactada por PP y PSOE para cerrar el modelo autonómico, reforzando aún más al poder central, sus instituciones y sus procesos de decisión. Previsiblemente, sería un escenario de agudización de los conflictos territoriales que alejaría la perspectiva de estabilidad.

2) Escenario de continuidad autonómica. Las cosas seguirían más o menos como están, tanto en autogobierno como en prácticas institucionales. Se mantendrían los déficits de protección jurídica de las autonomías en el Tribunal Constitucional (TC), basados en las ambigüedades constitucionales y el sistema de nombramiento de magistrados del propio TC. Las comunidades autónomas seguirían sin poder hacer políticas diferenciadas en la práctica totalidad de sus competencias (educación, sanidad, servicios sociales, investigación, función pública, universidades, régimen local, etcétera). El carácter plurinacional del Estado seguiría sin reconocerse constitucionalmente. Podría revisarse el sistema de financiación, siguiendo las pautas uniformistas del actual (manteniéndose el trato diferenciado del País Vasco y Navarra). También podría reformarse el Senado (otro fiasco constitucional) en un sentido simplemente autonómico.

3) Escenario federal clásico (uninacional).Se trataría de desarrollar el Estado autonómico a partir de las premisas del federalismo clásico. Ello supondría algunas reformas constitucionales (federalización del Senado y del poder judicial, funciones de las comunidades autónomas en la UE, federalismo fiscal con reglas claras y publicidad de las balanzas fiscales…). En el ámbito de las competencias: ruptura de las ambigüedades constitucionales que favorecen al poder central. Seguiría ausente el reconocimiento de la plurinacionalidad, con déficits en los ámbitos simbólico, económico e internacional. Pero se ganaría en claridad, probablemente en estabilidad, y se reforzarían la descentralización y las garantías jurídicas de las minorías (precarias en los escenarios anteriores).

4) Escenario federal plurinacional. Se reconocería constitucionalmente el carácter plurinacional del Estado, con autogobiernos diferenciados en Catalunya y País Vasco. Dicha especificidad se aplicaría a cinco ámbitos: simbólico, institucional, competencial, económico-fiscal e internacional. Se trataría de lograr un friendly state,un Estado amable con las minorías nacionales. La participación de estas últimas en las instituciones del Estado (Parlamento central, TC…) incluiría procedimientos liberales de protección de las minorías frente a la versión colectiva de la tiranía de la mayoría (derechos de veto, timbres de alarma, procedimientos de opting in y opting out…).

5) Escenario del partenariado (o soberanía-asociación).A diferencia de los escenarios anteriores, que implican acuerdos de carácter federal, aquí el proceso dependería únicamente de la voluntad de los ciudadanos de las naciones minoritarias, estableciéndose acuerdos de carácter confederal con el Estado sólo en materias concretas (defensa, pasaporte, algunas cuestiones de política exterior y tributación, etcétera). La regulación de estos acuerdos sería parecida a la establecida en algunos estados asociados o federaciones de la política comparada.

6) Escenario de la secesión. Aquí la ruptura con el Estado y el nivel de autogobierno serían máximos, dentro del esquema de soberanías compartidas de la UE. Una acomodación liberal-democrática estable del pluralismo nacional del Estado sólo resulta posible en los tres últimos escenarios. En los escenarios segundo y, sobre todo, tercero, podrían darse algunos avances en autogobierno y un marco institucional más amable con las minorías nacionales. Pero la previsible falta de regulación de la plurinacionalidad en los ámbitos simbólico, económico e internacional impediría un solución con vocación de futuro.

En este tema no ha habido aún ningún presidente de Gobierno español que pueda calificarse de estadista. La falta de cultura federal y plurinacional de los dos partidos mayoritarios, que impide avanzar hacia el cuarto escenario indicado, está haciendo que las posiciones independentistas en Catalunya y el País Vasco sean cada vez más racionales y más razonables. El siglo XXI será un siglo de reforzamiento de las minorías nacionales en las democracias (de lo que Hegel llamaba la "autodeterminación en la interdependencia"), sea a partir de su acomodación en estados plurinacionales, sea a partir de procesos de partenariado o secesionistas cuando lo anterior no es posible. 

Foto: Portada del llibre de Ferran Requejo, Multinational Federalism and Value Pluralism. The Spanish Case. Font: Routledge/UPF

Josep Pérez Moya: rumb correcte amb velocitat de creuer

6

Em demano què hauria passat, quines haurien estat les reaccions de determinats lobbies empresarials, mediàtics i d’opinadors/es diversos/es si la proposta dels 80km/h o la de reduir l’amplada dels carrils hagués vingut d’algun altre país considerat ‘més avançat’ i, preferiblement, governat per, posem per cas, un Sarkozy o una Merkel. Tinc l’estranya sensació que, pel què fa als debats ambientals, no acceptem cap mesura, cap proposta, cap iniciativa que no s’hagi aplicat de fa anys ‘fora’ i, si pot ser, per governs conservadors. Quan des de casa nostra apostem per innovar, per experimentar amb propostes destinades no a anar contra ningú, sinó en favor de tothom, salten totes les alarmes. Avui al Parlament Europeu (minisessió plenària, a Brussel.les) debatem l’Informe Fiona Hall (A6-0003/2008) – Plan de acción para la eficiencia energética: realizar el potencial sobre el plan de acción para la eficiencia energética. L’eficiència energètica és un altre tema controvertit, i fàcilment manipulable. (segueix…)

L’informe és un text força bo, resultat de l’acord al qual es va arribar en la Comissió ITRE que el va el.laborar entre els Grups ALDE, PSE, GUE i Verds/ALE (els altres dos grups importants PPE i UEN se’n van quedar fora). Entre d’altres, el text fa tot un seguit de propostes concretes destinades a tots els sectors de l’economia (equipaments, construcció d’edificis residencials o comercials, industria manufacturera, transport, etc…). Així mateix, incorpora algunes de les aportacions del nostre Grup en relació a aspectes com els concursos públics, la internalització de costos o la reducció de l’IVA en treball, materials i components quan els edificis sigui renovats o reparats, tot plegat amb l’objectiu de millorar les seves prestacions en quant a l’estalvi energètic. 

És important destacar que l’informe parteix del principi que els instruments econòmics i els canvis en les nostres pautes i actituds són elements claus per avançar cap a aquests objectius.
 L’informe de pròpia iniciativa del Parlament europeu fa referència al Pla d’Acció de la Comissió Europea en relació a l’eficiència energètica el qual estableix un marc de polítiques i mesures l’objectiu de les quals es intensificar el procés que permeti complir amb l’objectiu establert pel Consell Europeu de març de 2007 en relació a aconseguir un estalvi energètic d’almenys un 20% per a l’any 2020. 

L’informe Hall, al qual, insisteixo, donem suport, reconeix que l’estalvi i l’eficiència energètica és l’eina més eficaç i factible per tal de lluitar contra el canvi climàtic. No obstant, mentre el Pla de la Comissió estableix una llista de mesures concretes, l’informe del Parlament Europeu adverteix que, fins ara, el problema fonamental ha estat l’incompliment per part dels Estats Membres i de la mateixa Comissió a l’hora d’implementar mesures legislatives que ja existeixen relatives a l’estalvi energètic. Un altre dels problemes que assenyala l’informe Hall és la manca de personal que al sí de la Comissió es dediqui a aquests assumptes.
 

Mentre preparo el debat d’aquesta tarda, segueixo preocupat la polèmica generada per la proposta d’estudiar la reducció de l’amplada dels carrils a les entrades de Barcelona, a la zona de velocitat limitada a 80km/h, del Servei Català de Trànsit, així com l’ofensiva contra el seu responsable, Josep Pérez Moya, simplement per haver posat sobre la taula una qüestió que tard o d’hora arribarà a totes les taules de totes les persones responsables de trànsit de la Unió Europea (en moltes ja hi és, de fet). 
 

Recordo un cop més que el Pla de la Comissió Europea per fer front al canvi climàtic planteja que la reducció de la velocitat és la principal mesura que ha de permetre reduir el consum energètic en el sector de l?automoció, el qual és, a més, responsable del 40% del consum energètic a Catalunya i Espanya.
 

Es podrà discutir si el moment és oportú o no, si la mesura ha de ser més o menys universal, si ha d’afectar a totes les vies o només a unes quantes, però em resulta incomprensible que es critiqui, tan a cegues, una mesura que, entre d’altres virtuts, hi ha la que dóna alhora la possibilitat al transport públic de circular de forma eficient, i assegura el compliment d?altres polítiques derivades de la reducció de velocitat: menys accidents, menys congestió, menys consum energètic i menys emissions. 
 

En definitiva, lluny de ser una proposta que pretén anar contra ningú, és una proposta que va destinada a oferir més benestar i una millor mobilitat per a tothom, a més a més de contribuir a reduir un consum energètic i un volum d’emissions que, sinó s’atura, ens perjudicarà encara molt més que no pas el fet d’haver d’aixecar una mica el peu de l’accelerador.

La millora del transport públic és un clam generalitzat, i l?estretament de carrils, tal com va demostrar la Plataforma pel Transport Public (PTP) a la B-23 durant la Setmana de la Mobilitat Sostenible i Segura, fa possible aquest quart carril pels autobusos que tothom vol. No podem esperar al 2014 a què es compleixi el pla ferroviari que ha proposat la PTP, perquè, a més, el ferrocarril operarà sempre en uns quants corredor i per a molts ciutadans un autobús freqüent i fiable és i serà la millor solució de transport.

A què ve, per tant, aquesta oposició tan aferrissada envers un canvi que necessàriament s?ha de produir? Som conscients que aquestes mesures s’estudien des de fa més de cinquanta anys a les universitats -la reducció de l?amplada del carril impulsa els conductors a reduir la velocitat- i que ha tingut un èxit contrastat tan als Estats Units, com a molts països europeus o, fins i tot, a les mateixes Rondes de Barcelona? Per sort hi ha d’altra gent que lamenta aquesta perversió en el llenguatge i la manca de visió estratègica d’alguns sectors, tal i com posa de manifest Pablo Osés en una Carta al Director, avui a El País que ell mateix titula La UE y la reducción de emisiones 

Tal i com em deia un bon amic fa poc: ‘Amb la reducció de la velocitat tothom guanya. Tothom excepte aquells conductors que en el seu egoisme només valoren els 2 o 3 minuts de temps que poden perdre en un viatge en cotxe degut a la reducció de la velocitat’.

La meva visió de país em porta a defensar un model vanguardista, capdavanter en tot allò que són els veritables reptes del Segle XXI, com la lluita per la preservació del medi ambient, líder a escala europea i mundial en mesures, propostes, i pràctiques exemplars. Per tot això crec que fem un mal favor al país criticant sens arguments sòlids mesures com les que, de manera agosarada, valenta i sense complexos, ens arriben des del Servei Català de Trànsit.

El Director del Servei Català de Trànsit, Josep Pérez Moya, segueix, a parer meu, un rumb correcte amb una velocitat de creuer també necessària, i compta amb el meu suport, com també, n’estic convençut, amb el de molta gent silenciosa a la qual animo a sortir de l’anonimat i manifestar-se, públicament, no contra ningú, sinó a favor del país, de l’entorn, de la gent, del planeta i de les generacions futures. 

Foto: Josep Pérez Moya. Font:
Gencat.cat

Drets de salut sexual i reproductiva, més enllà de la por i la hipocresia: la dimensió europea

5

La Cara: La setmana passada centenars de persones se sumaven a les reivindicacions del moviment feminista i als actes de denúncia arran de la persecució política, judicial i policial de dones que han avortat i de professionals que practiquen interrupcions voluntàries de l’embaràs promoguda per sectors fonamentalistes religiosos i amb el suport dels sectors més reaccionaris de la dreta i de l’església catòlica. La Creu: Diumenge milers de persones participaven en un acte de suport d’un concepte de família que, de manera totalment eufemística, alguns anomenen ‘tradicional’ (per cert, estranya -o no?- coincidència política amb la presència a l’acte de Duran i LLeida i Dolors Nadal). Es tracta, només, d’un afer que puguem relacionar amb una determinada fe religiosa? En absolut. Ahir dilluns, una de les periodistes que segueixo amb més atenció, Ana Carbajosa, (segueix…)

corresponsal de El País a Brussel.les, interessant no només pels temes que sol tractar, sinó per com els tracta, ens aportava una nova perla per a la reflexió amb el reportatge ‘Recomponer la honra es gratis en Bélgica‘, en què analitza la pràctica que moltes noies d’origen musulmà practiquen, ja sigui voluntàriament o condicionades per l’entorn, i que consisteix en la reconstrucció de l’himen (himenoplàstia) per tal d’aparentar ser verges i no posar en risc ‘l’honor’ de la família. Pràctica, aquesta, no gaire lluny conceptualment a la mutilació genital femenina.

Tot plegat té a veure amb un aspecte tant controvertit com necessari d’abordar sense demagògies com són les qüestions de salut sexual i reproductiva.


El rerafons d’ambdues pol.lèmiques, em temo, és el mateix: la por i la hipocresia. Por, per una banda, del què diran, o de les conseqüències que poden tenir sobre elles o el seu entorn vulnerar certes normes socials (compte, però, que en el cas musulmà l’assumpte en molts casos és realment preocupant, ja que són moltes les noies que han estat assassinades, fins i tot pels propis germans i pares, en el context dels anomenats crims d’honor).


Però per altra banda hi ha la hipocresia,
aspecte aquest prou important com per aturarnos-hi una estona. Segons el diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana, es considera hipocresia [s. XIV; del gr. td. hipokrisía ‘representació teatral’, der. de hipokrínomai ‘respondre; representar un personatge’] el següent: f Simulació de qualitats i sentiments, especialment religiosos.

Doncs bé, aquesta va ser l’actitud que determinats sectors ultracatòlics del Parlament Europeu van tenir ara fa dos dimecres quan van recolzar (tot i que varen perdre) que l’informe sobre els drets de la Infància (Agnellili) contemplés la prohibició d’anar a escola amb el tradicional mocador o la hijab. Tal i com es recull en aquesta crònica que Eliseu Oliveres va fer per a El Periódico, pretendre defensar aquesta prohibició argumentant que les nenes musulmanes tenen el dret d’escollir si se’l posen o no és manifestament tendenciós. Primer, perquè ni aquestes nenes acostumen a tenir la llibertat per poder-ho decidir, com tampoc la solen tenir aquells nens i nenes que són batejats, o fan la comunió. En un i altre cas, i és normal i respectable que així sigui, els nens i nenes segueixen les indicacions dels pares i mares. I segon, perquè és precisament l’educació la que farà que, un cop adulta, la nena decideixi si segueix amb la línia de creences que li ha vingut per via familiar, o no. Per tot això, vaig votar en contra d’aquest redactat ja que em semblava que, com deia al principi, un redactat hipòcrita, parcial. Per altra banda, sí sóc totalment partidari de fer un debat clar, obert i transparent sobre la laïcitat de les institucions a la UE, inclosa l’escola. En allò amb què no estic d’acord, però, es en posar al mateix nivell aqeust debat amb el que ens ocupa en aquest apunt: el dels drets de salut sexual i reproductiva. Per a mi és un error compara el debat sobre laicisme, que insisteixo, cal tenir-lo, en relació als símbols i les doctrines presents en les institucions públiques, i una altra cosa són els drets de les dones, especialment quan aquests afecten directament la seva salut. En aquest sentit, sóc totalment partidari de la prohibició estricta, i per tant necessària persecució, de pràctiques que, com la mutilació genital femenina, comporten una agressió física.

Tornant a la qüestió de la hipocresia de l’ultracatolicisime, aquesta arriba no ja a la retòrica sinó a la pràctica quan, amparant-se en l’anonimat, el qual per altra banda considero condició indispensable en casos d’interrupció voluntària de l’embaràs, algunes d’aquestes ‘famílies tradicionals’ acudeixen a les clíniques que tan denúncien públicament (igual com abans viatjaven a Londres) en trobar-se que alguna noia/dona propera ha quedat embaraçada de manera ‘inoportuna’.

Per últim, no deixa de ser sorprenent que els màxims portaveus d’ambdues causes solen ser homes, ja siguin imams, cardenals o mirós i ardèvols. La qual cosa no fa sinó augmentar la meva perplexitat davant la facilitat (fins i tot podríem dir-ne poca vergonya) que molts homes tenen a l’hora decidir sobre els drets de les dones, especialment en relació als drets de salut sexual i reproductiva.


Avui a la Comissió de Drets de les Dones i Igualtat d’Oportunitats al Parlament Europeu (FEMM) analitzarem aquesta qüestió dels drets de salut sexual i reproductiva, aspecte que, per altra banda, ja no podem abordar en termes estrictament d’un estat membre sinó que necessàriament cal afrontar-lo en la totalitat de la UE.

En altres paraules, tan preocupant em sembla la trobada al Palau de Congressos de diumenge, com la polèmica sobre el vaixell/clínica holandès que practicava avortaments a Portugal o l’intent (frustrat) de sectors ultraconservadors polonesos de prohibir, per llei, qualsevol supòsit que permetés avortar (veure apunt anterior Polònia i el dret a l’avortament ). A aquests elements propis de la dreta ultracatòlica, però, cal afegir els que provenen també dels sectors més conservadors del món islàmic, cada cop més presents a casa nostra.

L’objectiu?: establir uns marcs institucionals, nacionals i europeus, que garanteixin, per sobre de qualsevol doctrina fe o religió, el dret a les dones a decidir sobre el seu propi cos.

(Nota: per cert, en arxiu adjunt podeu trobar la Moció que ICV va presentar al Congrés de Diputats abans que finalitzés la legislatura en relació, precisament, al dret de les dones a decidir sobre la seva pròpia maternitat)

Foto: Celebració de la missa al Palau de Congressos en favor de la ‘familia tradicional’. Font: Oriol Duran, El Punt

Dones: objectiu militar a la RDC (reportatge de la CBS)

0

En el marc del debat que vàrem tenir fa uns dies sobre les violacions contra dones a la República Democràtica del Congo (veure apunt Violacions massives de dones a la RDC: resolució d’Urgència al Parlament Europeu) adjunto aquí la versió curta (12′) del reportatge de la CBS, War Against Women. The use of Rape as a tool of War. Així mateix, recordo que fa uns dies vaig presentar una pregunta escrita a la Comissió (és aquesta), la qual també compta ja amb resposta per part de la mateixa.

Font foto: CBS

‘Anti EPA Song’ vídeo

0

Adjunto el vídeo ‘Anti EPA Song’ que ha el.laborat la campanya contra la signatura dels Acords Econòmics de Partenariat UE-Àfrica. En el minut 1’58” apareixem el meu company de grup, l’eurodiputat verd francès, Alain Lipietz, i jo mateix, durant la manifestació que va tenir lloc a Nairobi quan fa dos anys s’hi va celebrar el Fòrum Social Mundial (veure categoria Fòrum Social (mundial, regionals,…) ). En relació a la manera com s’estan negociant aquests acords podeu trobar més informació a apunts anteriors com: FSM-2007: la societat africana desconfia dels Acords d’Associació Econòmica (EPA) UE-ACP; Cimera Euro-africana: si no es parla de temes substancials, com Darfur o els EPAs, de què serveix? ; Sobre els EPA (article de Soledad Gallego-Diaz). Així mateix, adjunto també el contingut de la carta que diversos parlamentaris i parlamentàries vàrem enviar a la presidència portuguesa en preparació de la Cimera euroafricana que va tenir lloc a Lisboa ara fa uns mesos: (segueix…)

LETTER TO THE PORTUGUESE PRESIDENCY ON EPAs

Brussels, 28 August 2007

European Trade Policies: poor people are the priority


Honourable Prime Minister José Sócrates Carvalho Pinto de Sousa,

The EU Presidency offers you the opportunity to influence the negotiations on the Economic Partnership Agreement (EPAs), so that they can actually respond to the overall objective of combating poverty and improving the living conditions of millions of poor people in the African, Caribbean and Pacific (ACP) countries.

We, the undersigned Members of the European Parliament consider that, in order to respect the commitments undertaken by the EU in the field of sustainable development at the beginning of the negotiations on EPAs, the EU must stop pressing ACP countries to sign as soon as possible commercial agreements on which impact there are still many uncertainties and concerns, as has been already emphasised both by the European Parliament[1] and the Joint Parliamentary Assembly.[2]

In concrete terms, we call on the European Commission:

-to take action so that the criteria of compatibility to WTO rules do not prevail on the overall objective of development; therefore encourages the Commission, in accord with the ACP countries, to claim that WTO rules are made more development-oriented;

-not to force ACP countries to open unconditionally their markets to the European competitiveness; in fact, due to the huge difference in terms of economic development and in terms of trade capacities, it could provoke remarkable damages to the sustainability of local economies;

-not to claim reciprocal conditions in terms of access to the commodity market, and not to demand that the agreements include issues and conditions that go beyond what ACP countries have agreed in the framework of the World Trade Organisation (WTO); calls therefore on the Commission to explore alternatives to EPAs, namely enhanced GSP+, which can ensure both WTO commitments and not leave ACPs worse off as results of negotiations, as for Cotonou commitments. Accordingly, invites the Commission to reply to the letter received by the President of ACP Council of Ministers, which sought guidance regarding possible alternatives trade regimes;

-to guarantee transparent and inclusive evaluations and debates about the text of the negotiations; independent experts, national parliaments, farmers organisations, trade unions, industries representatives and all the interested parties should be involved;

-not to undermine transparency, good governance and accountability in EPAs and the role of national parliaments in ratification process; calls therefore on the Commission not to include clauses into EPAs for immediate entry into force of the agreements, pending ratification by national parliaments;

-to ensure that EU’s Member State will respect their legal commitments in case of failing to sign the EPAs by the end of this year, avoiding to increase entry fees, in any case avoiding to establish worse access conditions for ACP’s exports into the European market;

-to ensure that the UE will allocate new financial resources to support the productivity of ACP’s economies and their inclusion in the world trade market. These new funding should not be conditional to the signature of the EPAs.

We hope that our concerns and remarks will meet your interest and consideration.

Font foto: Oxfam

Catosfera: el futur, que cada cop és més present, passa per la xarxa

26

Avui he tingut el plaer de participar en la primera Trobada de la Catosfera, comunitat de blocs en català. He participat en la taula dedicada als blocs de persones que ens dediquem a la política. Tal i com he dit en començar la meva intervenció, l’he fet una mica aclaparat, especialment pel fet que em trobava davant d’una audiència de primera, amb gent veritablement experta en temes de noves tecnologies, TIC, xarxa, etcètera, entre els quals destaquen noms de reconeguda autoritat com són Marc Vidal, Saül Gordillo, Dídac Lee, Genís Roca o Joan J. Carreras, entre molts d’altres. De fet, fins i tot els meus companys (Joan Ridao, Carles Puigdemont) i companya (Lourdes Muñoz) de taula, són persones també altament reconegudes en aquest àmbit. En definitiva, què podia aportar un simple usuari com jo davant d’aquesta veritable elit tecnològica i blocaire? Doncs poqueta cosa. O sigui que m´he limitat a exposar els ‘per què’ i els ‘com’ de la meva activitat blocaire. (segueix…)
Així, he procurat explicar que vaig entrar en la comunitat blocaire una mica casualment, fruit d’una certa frustració motivada en constatar les dificultats que la tasca que desenvolupem al Parlament Europeu arribi a la gent pels canals de comunicació més habituals, i sobretot per salvar la distància física que existeix entre aquesta institució i Catalunya (així ho explicava, de fet, a la Primera entrada, el meu primer apunt publicat el 24 d’abril de 2006).

No obstant, més enllà de servir d’altaveu i d’instrument que ha de permetre a la gent, hagin estat votants o no, ‘fiscalitzar’ la meva activitat (tal i com toca fer amb les persones que assumim responsabilitats de representació en algun àmbit públic), l’activitat blocaire em permet també reflexionar sobre temes més generals, interactuar amb d’altres blocaires, fer (i fer-me) preguntes en veu alta per a les quals no tinc necessàriament respostes, i, sobretot, entrar en un àmbit de relació que cada cop compta amb més concurrència.

Més enllà de comentar aspectes com els temes que escullo, la regularitat en la publicació d’apunts o la manera de cuidar les qüestions formals, he intentat sumar-me a aquelles persones que pensen que la comunitat blocaire és un actor cada vegada més estructurat i influent en tots els àmbits: polític, social, empresarial, mediàtic, educatiu,… cosa que, per altra banda, ha quedat clarament demostrat amb la gran participació que han tingut les Jornades.

En aquest sentit, hi ha tres comentaris que he fet en públic i que em sembla important recollir també aquí. Primer, sóc dels qui pensa que és trist i certament lamentable que els blocs de caràcter polític s’usin exclusivament en el marc d’una campanya i s’abandonin un cop acaba aquesta. Ho considero, i espero que ningú se m’enfadi, una falta de respecte cap a les persones a les quals s’ha fet creure que aquell seria un vehicle de comunicació amb aquesta persona si resultava escollida.

Segon, crec que el veritable valor del bloc d’algú que es dedica a la política és que sigui personal i intransferible. No té cap sentit que el teu bloc te’l faci algú altre, ja que això suposa una vulneració al que considero un dels principis bàsics d’un bloc: l’exposició en públic d’idees personals, més enllà de les estructures a les quals es pertanyi.

I tercer, en l’àmbit polític, al igual que passa amb l’àmbit empresarial, per passar de la generació 1.0 a la 2.0 caldrà temps i, sobretot, ser conscients que potser no tothom hi arribarà igual de ràpid (algunes persones, de fet, segurament no hi arribaran mai). En qualsevol cas, però, també sóc molt conscient que les estructures dels partits o de les empreses, i diria que fins i tot els mateixos mitjans de comunicació, han de fer camí cap a aquesta societat 2.0 de la que avui tant parlàvem, de la mateixa manera que també sóc molt conscient que el futur, i segurament ja el present, passa per la xarxa. Personalment sóc dels qui en Genís Roca consideraria un individu 1.5. La qual cosa vol dir que, si bé tinc molt clar que l’activitat blocaire no és en cap cas una activitat que desenvolupi en el meu ‘temps lliure’, sinó que la considero part integral de la meva activitat quotidiana, encara em considero molt lluny de disposar dels coneixements tècnics que em permetrien una interactivitat encara major. En fi, tot arribarà.

Sigui com sigui, ha estat per a mi tota una experiència que m’ha permès saludar personalment molta gent que segueixo de manera virtual, així com demanar disculpes a alguns d’ells, com en Xavier Mir, per no poder seguir el seu ritme de generar debat. En aquest sentit, aprofito per dir que lamento que no sempre pugui respondre alguns dels comentaris que se’m fan ni amb la rapidesa ni amb la profunditat que la majoria d’ells mereixen. Garanteixo, això sí, la lectura dels mateixos, i procuro més tard o més d’hora recuperar-los, ja sigui en forma d’un apunt específic, o en forma respostes directes.

No sé si amb la meva intervenció hauré aconseguit fer més comprensible la meva vocació blocaire. Espero que sí. En qualsevol cas ho he intentat.

Per cert, adjunto el minivídeo que va fer després de l’acte en Carles Puigdemont en què mostra la conversa que vàrem mantenir, conjuntament amb en Marc Vidal.

Font foto: Roc Fernandez/Mesvilaweb

MAT: resultat de la reunió

6

Doncs, sí, finalment ens hem pogut reunir amb el mediador europeu per a la interconnexió de la Molt Alta Tensió (MAT) entre els Estats francès i espanyol, Mario Monti. La reunió la vàrem demanar fa uns mesos des d’ICV i el Grup Verds/ALE. Hi hem assistit en Salvador Milà, exconseller de medi Ambient i Habitatge i actualment diputat al Parlament, Claude Turmes, eurodiputat luxemburguès i el nostre expert en temes energètics, i jo mateix, per una banda, i Mario Monti i Alain Baron, de la DG TREN, per l’altra. La reunió ha estat, trobo, molt fructífera, com ho demostra el fet que hem entrat amb una reunió programada per 30′ i hem acabat 1h15′ més tard. De manera sintètica, les peticions/propostes que hem posat sobre la taula es troben resumides en la següent nota: (segueix…)

ICV
ARRENCA EL COMPROMÍS DE MARIO MONTI DE REUNIR-SE AMB LA PLATAFORMA ‘NO A LA
MAT’ I CILMA PER ESCOLTAR LES PROPOSTES DEL TERRITORI

El diputat
al Parlament europeu per ICV, Raül Romeva, i el diputat al Parlament de
Catalunya també per la formació ecosocialista, Salvador Milà, han demanat avui
al Coordinador designat per la
Unió Europea per la interconnexió elèctrica entre Espanya i
França, Mario Monti, que faci “una estirada d’orelles al Govern de Rodríguez
Zapatero
i a Red Elèctrica per la seva política de fets consumats” amb la
construcció de la interconnexió elèctrica ja que han continuat amb l’execució
de les obres “malgrat que el projecte encara no està consensuat”.

Romeva i
Milà han arrencat a Monti el compromís de seguir escoltant les propostes del
territori afectat per la interconnexió i en aquest sentit el coordinador
europeu “s’ha compromès a trobar-se en un futur pròxim amb les plataformes
contràries a la instal·lació d’aquesta infraestructura”, segons ha explicat
Romeva a la sortida de la reunió celebrada avui a Brussel·les durant més d’una
hora. Els dos diputats han explicat que Monti es reunirà així amb la Plataforma No a la
MAT i amb el Centre d’Iniciatives Locals Mediambientals (CILMA)

“Que
escolti les preocupacions del territori que no saben encara els beneficis i la
necessitat d’aquesta interconnexió i que tingui en compte les compensacions, no
només de tipus econòmic, sinó també compensacions pel territori”, han demanat
Romeva i Milà al Coordinador europeu en la trobada de més d’una hora d’aquest
matí.

Els dos
diputats ecosocialistes han emplaçat també a Monti que, “de la mateixa manera
que s’ha trobat amb el Ministre de Medi Ambient del Govern francès i amb el
Ministre d’Industria espanyol que ho faci amb la Ministra de Medi Ambient,
Cristina Narbona, i amb el Conseller de la Generalitat responsable d’aquesta
qüestió, Francesc Baltasar”.

Per altra
banda els dos dirigents ecosocialistes s’han mostrat sorpresos perquè el
projecte “no contempla l’eliminació d’altres línies i el soterrament de molts
trams” i en aquest sentit han traslladat al responsable de la mediació entre
els dos governs per la construcció d’aquesta infraestructura que el projecte, en el cas d’haver-se de dur a terme,
“no es pot delimitar a afegir una línia nova sinó fer un projecte global que
ha de contemplar la compactació i fins i tot l’eliminació d’altres línies i el
soterrament no només del tram dels Pirineus sinó també del seu pas per
Sentmenat i Bescanó i per la circumval·lació de Girona”

Foto: D’esquerra a dreta, Turmes, Romeva, Monti i Milà. Font: arxiu personal

MAT: demà, reunió amb Mario Monti

2

Finalment el mediador entre els estats francès i espanyol en relació a la interconexió elèctrica i la línia de Molt Alta Tensió (MAT), Mario Monti, va respondre favorablement a la nostra petició per tal d’entrevistar-nos-hi i ens ha donat hora per demà al matí, a la seu de la Comissió a Brussel.les. L’entrevista la vàrem demanar tres eurodiputats: Claude Turmes (el responsable del Grup Verds/ALE per a temes energètics), Gérard Onesta (diputat verd francès de la regió sud-oest de França) i jo mateix. A la reunió de demà, però, hi serà també present l’exconseller i actualment diputat al Parlament de Catalunya, Salvador Milà.  Tal i com ja he explicat en anteriors ocasions la qüestió de la interconexió va per a nosaltres molt més enllà de per on cal fer-la. Per aquest motiu hem manifestat reiteradament la nostra preocupació davant del fet que enteníem que la funció principal del mediador era aquesta, deixant de banda el debat de fons, és a dir, els motius que justificarien l’esmentada interconexió (els quals segueixen sense estar del tot clars) així com els efectes ambientals i socials sobre el territori. En diverses preguntes escrites a la Comissió he posat de manifest aquests fets (segueix…)

Aquest és el cas, per exemple, de la pregunta de novembre de 2007 sobre les funcions del mediador, o la de setembre de 2006 sobre la justificació de la línia. Ambdues compten amb respostes de part de la Comissió.

Així mateix, entre els apunts anteriors en què m’he referit a l’assumpte hi ha els següents: MAT: Encara moltes preguntes pendents, MAT: nomenament de Mario Monti, MAT: la Comissió respon. Així mateix, en la categoria Canvi climàtic (energia, transport, tràfec aeri,…) trobareu també diversos apunts relacionats a aspectes, també diversos, energètics.

Per altra banda, també he comentat en d’altres ocasions que un dels problemes més importants en relació a aquest afer té a veure amb el fet que, contràriament a allò que passava, per exemple, amb el Pla Hidrològic Nacional, aquesta és una obra ja aprovada per la Comissió, el Consell (per tant els governs) i el mateix Parlament (amb el nostre vot contrari, val a dir). 

Sigui com sigui, demà recordarem un cop més al mediador Monti, que cal un major debat social en relació a la qüestió, i li transmetrem algunes de les preocupacions que ens han fet arribar diversos sectors del territori, així com el fet que aquesta és una qüestió que encara es troba en plena negociació en el si del govern català.

Foto: Dibuix de’n Jap. Font: El Punt

The King of Sushi (per la CBS)

0

Adjunto un extracte de 12′ del reportatge de la CBS News, 60 Minutes, The king of Sushi, en relació a la situació d’extrema urgència que viu la tonyina vermella, una de les espècies que se sol pescar més a la Mediterrània, però que el destí de la qual és, en un percentatge molt elevat, el mercat japonès. Es tracta, en qualsevol cas, d’un mercat que mou molts milions de dòlars, però que, segons les actuals dades científiques, a les quals les autoritats responsables en el si de la ICAAT no semblen fer el cas que es mereixen, està comportant l’esgotament de l’estoc a una velocitat difícilment recuperable, almenys a curt termini. El reportatge, que ha comptat amb l’assessorament de les organitzacions que, com WWF o Greenpeace, fa temps que denuncien aquesta situació, parla per ell mateix, i és un bon recurs audiovisual per tal d’entendre la gravetat del problema.

Font foto: CBS

Ljubljana: reunió del COARM sobre control d’exportacions d’armes de la UE

1

Marxo cap a Ljubljana (Eslovènia) on participaré, avui i demà, un cop més, en la reunió semestral del COARM (Grup de Treball sobre exportacions d’armes del Consell de la UE). Arran de l’adopció del meu primer informe sobre control de les exportacions d’armes per part del Parlament Europeu, el ponent sobre aquestes qüestions és convidat regularment a participar en aquesta mena de reunions de treball. Així he tingut ocasió de fer-ho sota les darreres presidències i aspiro a que aquesta pràctica, que depèn de la voluntat dels organitzadors, es mantingui en el futur. En les meves intervencions acostumo a assenyalar aquells aspectes que considero millores en relació al control de les exportacions d’armament de part de la UE, així com els dèficits, els quals segueixen essent molts i greus. La presidència eslovena és important, sobretot perquè suposa la preparació de la francesa. I precisament és França qui posa més impediments a una de les peticions històriques del Parlament Europeu i de la Societat Civil: que el Codi de Conducta sobre exportacions d’armes esdevingui una Posició Comuna i, per tant, jurídicament vinculant. (segueix…)

Les grans línees de la meva exposició davant el COARM (pendents encara de revisió final) són les següents:

Slovenian Presidency Informal Seminar on Arms Export Control Transparency in arms export controls: the role of the European Parliament Ljubljana, 23 January 2008
Raül Romeva i Rueda, Member of the European Parliament, on the occasion of the informal seminar convened by the Slovenian Presidency to launch the programme of the Council’s Working Group on Conventional Arms Exports (COARM). Raül Romeva i Rueda has been rapporteur for successive European Parliament Resolutions including the "Resolution on the Council’s Seventh and Eighth Annual Reports according to Operative Provision 8 of the European Union Code of Conduct on Arms Exports", adopted 18 January 2007.

1. Introduction

I would like to begin by thanking the new Slovenian Presidency for inviting me to this informal COARM Working Group meeting. I hope your Presidency is as productive and successful as that under the stewardship of Portugal which I was particular pleased to see initiated a Joint Action on outreach. I look forward to learning more about your priorities for the coming six-months and wish you every success. Such seminars mark the launch of the Presidency’s programme in the area of arms export controls and are complimentary to the more formal exchanges we have now established twice a year in the Council and in the Sub-Committee on Security and Defence (SEDE) of the European Parliament. Past meetings have allowed us to compare approaches for achieving shared strategic objectives such as the achievement of an international Arms Trade Treaty and the transformation of the Code into a Common Position. I am once more pleased to be invited here as Rapporteur for the European Parliament’s reply to the Council’s Annual report on the 1998 EU Code of Conduct. I have repeatedly welcomed the efforts by the Council to improve transparency, openness and dialogue with the European Parliament and as core principles for the successful development of the Code. I welcome the continuation of this process. As you know the European Parliament attaches particular importance to the principle of transparency in strengthening the Code of Conduct. Transparency is an important aspect of confidence building between the Member States and with Europe’s citizens and the international community, as well as in demonstrating that Europe is a responsible arms manufacturer and exporter. Whilst the European Parliament and COARM have developed a regular dialogue further progress is necessary, particularly in the provision of timely information on alleged transfers that breach the criteria of the Code or that put particular tension on certain criteria such as human rights and regional security. In addition we still see inadequate progress in collecting comparable data, in providing detailed information across the categories in the Military List, in transforming the Common Position on Brokering into national legislation and, not least, the failure to transform the Code into a Common Position represents a serious threat to the progress of recent years in the strengthening of EU Export Controls and to our international efforts towards an Arms Trade Treaty.

***************************************

Following these introductory remarks I would like to elaborate a few points to underpin my message and underline the importance of the Slovenian Presidency focus upon transparency to these important issues.

2. Transparency and the Code

The principle of transparency was essential in reducing tensions during the Cold War and to the successful development of Arms Control and Disarmament strategies. As transparency was an essential pillar of Arms Control and Disarmament in the past it will be critical to continuing the intra-European process of harmonisation of arms export controls in the form of the 1998 EU Code of Conduct. In addition, transparency is central to achieving our external objectives such as towards an Arms Trade Treaty or in the EU Member States recognition of "the special responsibility of arms exporting states" and their determination to adopt "high common standards which should be regarded as the minimum for the management of, and restraint in, conventional arms transfers". The importance of transparency is therefore embedded in the Code of Conduct as a means to meet "the special responsibility of exporting nations" and to realise through the submission of data and best practices the harmonisation of national export control practices and systems.

The EP and Council have achieved a lot in the last ten years and incremental progress has been made to improve transparency as the basis for strengthening the Code, but let us not be complacent there is much still to do. Technical challenges remain in strengthening the code not least from inconsistencies in national data collection, transparency in sharing data, and from irresponsible arms transfers. The latter is a particular problem for members of the European Parliament who do not receive adequate and timely information on controversial arms transfers and who therefore cannot defend the role of the Code and the work of COARM in ensuring the EU is a responsible arms manufacturer and exporter. As we begin 2008, the tenth anniversary of the Code, it is important that we return to our commitments in 1998 and tackle allegations of corruption and irresponsible arms transfers head on.

3. The Challenges

This requires dialogue on transparency, which I regard as a courageous and important decision by the Slovenian Presidency, but it also requires a more focussed and determined effort to tackle outstanding issues such as:
1. a) Transforming the Code into a Common Position; b) apply Brokering Controls (and report the relevant data) as agreed in the Common Position on Brokering; and c) provide data, as already agreed, broken down by military list category for all three "rows" in the report (i.e. number of licences granted, value of licences granted, value of actual exports).
2. Preventing irresponsible arms transfers by strict application of the Code’s criteria and prompt public verification of any alleged abuses. This should include systematic monitoring and verification of alleged violations of UN and/or EU Arms Embargoes and strengthened EU processes and procedures for eliminating the use of European airspace for illicit trafficking and to improve the identification of high risk exports. Recent allegations about violations of embargoes by transfers need to be promptly investigated and discussed at the EU level and subsequent action taken. Some recent examples of controversial arms transfers spring to mind which have not been adequately explained to the public and parliaments in order to reassure us that the transfers are legal and responsible according to international law and to the criteria of the Code. They include: Chad – French armoured vehicles modernised and delivered by Belgium,Burma – arms and components supplied by several EU states through India,Libya – French arms supplies,Saudi Arabia – French and UK arms supplies,Lebanon – Belgian battle tanks (second hand out of the armed forces), EUFOR BiH – where arms were collected under the nose of EUFOR and sold off by brokersEtc,,, These are all cases which have been published in open sources such as Amnesty International reports or newspapers, or we have heard about though radio or television broadcasts but in most cases it is not easy to convincingly assess the real situation and facts. We have asked written questions to the Council on most of these allegations with unsatisfactory results. The lack of transparency in providing timely details on arms transfers that allegedly breach arms embargoes or the criteria of the Code is a blow at the very core of the EU’s CFSP and a betrayal of public confidence in you the Member States and your declaratory efforts to be responsible arms producing states and exporters.

The European Parliament will continue to demand transparency, both as concerned citizens and as Parliamentarians meeting our responsibilities under the Treaties which include a duty to be informed on the main aspects and basic choices of CFSP and to make recommendations such as through resolutions in the European Parliament. The lack of transparency and timely investigation of alleged breaches of arms embargoes undermines parliamentary scrutiny, exacerbates the democratic deficit in CFSP, and undermines the confidence and trust amongst the citizens of Europe in the European institutions and in the Member States.

The European Parliament and COARM has built a good relationship in recent years on the process of developing the Code, but we have not satisfactorily managed to find a way to exchange information in a timely manner on controversial transfers that attract media headlines. Our relationship should not be held hostage to newspaper headlines and open sources of unsure quality of information. Nor should it be rocked by surprising announcements such as in the case of Lebanon whereby the new Belgian Minister of Defence who somewhere during Christmas suddenly said on the Belgian state television that he was happy to announce that he had been able to secure a contract to sell off a large quantity of second-hand Leopard 1 Battle Tanks to the Lebanese armed forces. The deal was announced as a unique opportunity to cash in some hundreds of thousands of Euros which the Belgian army will use to buy new equipment. Such battle tanks, although of a previous generation or armour, are formidable weapon systems sent to an unstable region such as the Middle East. There was no reference at all to the tense and instable political and military situation in Lebanon (elsewhere in the same programme it was said that once again no election of the President had been possible). There was no mention of the Belgian arms export legislation, nor to the EU code of conduct. There was also not any mention of the international mission in Lebanon of where several EU member states take part. For me this means that decisions in Belgium on this type of dossiers are taken by individuals who have no contact whatsoever with their colleagues in COARM. We learned about this only by chance listening to the programme. Not even the Belgian parliament was in session at that moment and so there was no scrutiny even at the national level. I think that our colleagues in the COARM must be able to see that this is a problem which could be resolved by better coordinated and timely information and communication with national parliaments and the European Parliament in order not to undermine the effectiveness of their own commitment to control arms exports. Thinking about this, I get the feeling that the code of conduct is applied only on the small number of countries on which has been imposed a formal UN embargo (at least that seems to be the bottomline). But if that is so, why do we need such a complicated tool anyway?

3. Tackling corruption which undermines the Code, our commitment to recognising "the special responsibility of arms exporting states" and the pursuit of international efforts (including in the OECD) against corruption and progress towards an international Arms Trade Treaty; 4. Mainstreaming the implementation of the Code into CFSP and in particular ESDP, so that no ESDP mission can be charged with overseeing controversial proliferation of weapons such as allegedly occurred under the watch of EUFOR in BiH. It is now time for the EU to improve coherence across instruments of arms control, stabilisation and peacekeeping, and weapons collection and destruction. The EU is celebrated for having a "complete toolbox" for preventing conflict, promoting stability and post conflict reconstruction and Peacebuilding. Through greater transparency we aim to ensure this approach is also coherent with other CFSP priorities such as the Code and that the toolbox is complemented with effective arms export control, collection, storage, destruction and technical assistance programmes; 5. Initiate a transparent debate on the difficulties of existing EU Member States to generate a complete set of data as required under the Code on arms exports. Follow up with proposals for concrete assistance that can be provided amongst EU Member States and with third countries on generating the data necessary for meeting the terms agreed under the Code; 6. Think strategically and reflect upon the role of the Code in dealing with upcoming issues such as the absence of a regulatory framework for private militarily and security companies/services.

4. Conclusion

As a friend of those that work on Export Controls, such as the COARM Council Working Group, or those committed supporters from expert non-governmental organisations, my presentation may appear to have a hard tone. However, I believe that the Code of Conduct is seriously threatened by a lack of political courage to transform the Code into a Common Position, by irresponsible arms transfers, by the failure to publicly monitor and investigate alleged violations of arms embargoes, and from a perceived culture of corruption throughout the arms business that includes exporting governments and industry to importing governments and non-state actors. The responses to these threats are within the reach of the EU and the Slovenian Presidency. The successful transformation of the Code into a Common Position would be an important sign that we are serious about the challenges ahead and give us something to celebrate in 2008 which is the year of the tenth anniversary of the EU Code of Conduct.

*******************************

Just as transparency was an essential pillar of Arms Control and Disarmament in the past it remains crucial to the EU today if it is to sustain a united approach to harmonising arms export controls as well as to build trust externally for priorities such as an international Arms Trade Treaty. Thank you once more to the Slovenian Presidency for the invitation to address you today and may I wish you a very successful term in office.

Font foto: BBC

La pastisseria del carrer Hospital

3

Durant prop de set anys vaig viure al C/ Hospital 82, al Raval, precisament davant de la pastisseria motiu de tanta pol·lèmica aquests dies. I sí, hi anava algunes vegades a comprar dolços. Lògicament coneixia a moltes de les persones que, fossin originàries del Paquistà, el Marroc, o Filipines, regentaven comerços pel barri. El risc que l’extremisme islamista s’estengui arreu del món, inclosa Catalunya, existeix. Això és cert i més que evident, com també ho és, o hauria de ser-ho, el fet que des de fa molts anys molta gent originària d’aquests llocs, o d’altres, està venint a instal.lar-se i treballar aquí, a casa nostra, amb el legítim desig que esdevingui, també, casa seva (de fet, escoltava avui que el propietari de la pastisseria havia arribat a Catalunya l’any 1971, precisament l’any que vaig néixer, és a dir, (segueix…)

que en termes d’anys viscuts, seríem igual de catalans).

Barrejar les dues coses és, a més a més de falaç, contraproduent. És més, en molts casos, molta de la gent que vé ho fa fugint d’aquells radicalismes que, al seu lloc d’origen, arriben a l’extrem d’assassinar de manera impune la candidata de l’oposició.

No estic en condicions de dir si cap de les 14 persones detingudes a Barcelona (per cert 12 paquistaneses i dues índies) són o no culpables de res. Això ho decidirà la justícia, que és qui ho ha de sentenciar. Però sí crec que és important que no només primi la presumpció d’innocència, sinó que, fruit d’aquest episodi, no s’estigmatitzi a tot un col·lectiu que, em consta, fa temps que treballa, i molt, per tal que comunitats d’origens ben diversos trobin en el Raval un espai de convivència i de vida en comú.

Sí, ja sé que són arguments de sobra coneguts, almenys per alguna gent, però no per això deixen de ser importants, i n’hi ha prou amb copsar l’alta preocupació que transmeten els líders de la comunitat paquistanesa a Catalunya, especialment els del Raval, per adonar-se’n.

Dic això perquè no han trigat gens ni mica a sortir alguns dels opinadors i opinadores de sempre carregant sobre aquells que demanen prudència i defugen l’alarmisme als quals acusen, per aquest fet, gairebé de còmplices dels terroristes.

En aquest sentit em sembla important l’esforç que ha fet aquest cap de setmana tant TV3 com d’altres cadenes per tal de posar de manifest el punt de vista d’aquestes persones que lamenten l’existència dels radicalismes violents, i que fins i tot s’ofereixen a col.laborar en les investigacions que faci falta, a la vegada que demanen que no es posi en risc els esforços que s’estan duent a terme de fa anys en favor de la convivència.

No crec que fer aquest exercici de prudència i de responsabilitat, defugint l’alarmisme incendiari que tant agrada a alguns sectors mediàtics, polítics i d’altres àmbits inclassificables del nostre país, sigui defugir el problema, que insisteixo, hi és, i és altament preocupant, com és la sospita que pugui haver-hi algunes cèl.lules de sectors radicalitzats que vulguin desestabilitzar precisament aquesta convivència, atacant, fins i tot, als seus propis germans i germanes als quals consideren massa ‘moderats’, simplement per què no són fonamentalistes. En aquest sentit cal tenir en compte, entre d’altres elements, que una de les comunitats paquistaneses que més manifestament es va expressar en favor de Benazir Bhutto, qui havia de ser un dels símbols de l’apertura democràtica del Paquistà, ha estat la que viu a Catalunya.

Per altra banda, avui, al voltant de les 17.30, compareix Pervez Musharraf davant la Comissió d’Afers Exteriors del Parlament Europeu. Em toca intervenir-hi en nom del meu grup. Li haurem de preguntar si coneix els fets, i si és conscient que la mala imatge que estan donant episodis com l’assassinat de l’opositora Benazir Bhutto i la dificultat per tal d’organitzar unes eleccions clares, transparents i democràtiques, així com la manca de llibertat de premsa i d’informació que viu el país, pot tenir també efectes altament perjudicials per a milers de persones paquistaneses que viuen arreu del món, també a Barcelona. I a la resta del món caldrà preguntar-nos si el de Musharraf és un règim digne de fer-hi els nombrosos tractes que s’hi han fet fins ara, incloses les abundoses vendes d’armes provinents de països europeus (França, Àustria, Regne Unit i Alemanya, sobre tot, però també Espanya, recordem sinó les negociacions iniciades pel llavors ministre de defensa, i futurible president del Congrés, José Bono, l’any 2005, per tal de vendre’ls 4 submarins S-80 per valor de 1000 milions d’Euros).

Foto: Pervez Musharraf, president del Paquistà. Font: AFP/BBC 

En defensa de LambdaIstanbul

1

Fa temps que els i les membres de l’Intergrup pels drets LGBT al Parlament Europeu rebem denúncies de tota mena provinents de Turquia segons les quals les institucions governamentals estan perseguint l’organització GayLesbiana Lambdaistanbul, a través, entre d’altres mesures, de la seva il.legalització. Aquestes mateixes denúncies ens arriben tant des de l’interior del país (hem pogut escoltar nombros testimonis al respecte) com de la xarxa d’entitats en favor dels drets LGBT d’arreu d’Europa. En aquest sentit cal fer-se també ressò de la intensa campanya organitzada en suport de l’organització (i en contra de la seva il.legalització) que inclou la signatura d’un manifest i manifestacions de suport a diverses ciutats europees, entre elles Barcelona, els propers 26 i 27 de gener. (segueix…)


La recentment adoptada Carta dels Drets Fonamentals augmenta la capacitat de la UE per assumir accions concretes i fermes en relació a les vulneracions dels drets LGBT tant a l’interior dels Estats membres com en aquells amb els quals la UE hi té, o espera tenir-hi, relacions formals, cas, entre d’altres, de Turquia.

Per tot plegat, i a més a més dels requeriments específics que hem fet a la mateixa embaixada de Turquia a Brussel.les, he presentat la següent pregunta a la Comissió Europea

Written Question by Raül Romeva i Rueda on the ‘ Threatened closure of LGBT organisation Lambdainstanbul

In recent months, I have received worrying reports that the LGBT organisation Lambdaistanbul has been taken to court on the accusation that its work is immoral and therefore in contradiction to the city’s statutes.

Despite Turkey having decriminalised homosexuality, this court case proves that in practice the criminalisation of homosexuality has been moved to the very dubious litmus of morality. Ensuring respect for human rights and fundamental freedoms forms a key element of the responsibilities of all EU Member States. Support for human rights defenders is a priority under the Common Foreign and Security Policy.

These factors, taken with Articles 12 and 21 of the Charter of Fundamental Rights, provide a compelling basis for the EU to take firm action to support Turkey’s LGBT community.

Moreover, the acquis communautaire that must be adopted by Turkey before it can be admitted as a Member State of the European Union, in particular Article 13 of the Treaty on European Union bans discrimination on the basis of sexual orientation or gender, should surely be further reason to ensure that Turkey respects its international human rights obligations.

What actions will the Council take now vis-à-vis the Turkish authorities,within the framework of the accession talks, to persuade the Turkish authorities to ensure the protection of the LGBT community and to take measures to stop the hindrance of LGBT organisations’ work within Turkey?


Font foto: Lambda Istanbul

Publicat dins de LGBT | Deixa un comentari

De nou d’acord amb Jordi Sánchez

4

Jordi Sánchez publicava dilluns passat un nou article a El País en què comentava les més que preocupants, però altament significatives, declaracions de José Blanco quan aquest afirmava el següent: Las reformas de los Estatutos cierran el mapa autonómico. L’article de Jordi Sánchez, El fin de las reformas autonómicas, novament, aporta un punt de vista interessant que cal tenir en compte, i el qual subscric.

El fin de las reformas autonómicas, per Jordi Sánchez (El PAÍS, 14/01/08)

En la edición de ayer, EL PAÍS ofrecía una entrevista a José Blanco, secretario de organización del PSOE, en la cual anunciaba que su partido daba por cerrado el desarrollo del Estado de las autonomías con las reformas de los estatutos que se han producido en esta legislatura. Como suele ocurrir con muchas declaraciones políticas a las puertas de unas elecciones, es más que probable que el paso del tiempo ponga estas manifestaciones de Pepiño Blanco entre aquellas que demuestran que no hay afirmaciones políticas tan contundentes que resistan el paso de los años.
(segueix…)



Blanco confunde voluntades con posibles realidades. Pretender condicionar lo que en un futuro pueda ser el Estado de las autonomías con esa afirmación tan taxativa, al margen de ser una sentencia gratuita, es impropio de una persona con sus responsabilidades políticas. El Estado de las autonomías será lo que políticamente se plantee en cada momento, no lo que ahora el secretario de organización del PSOE sentencie. De la misma manera que en los años noventa nadie imaginaba un proceso de reforma generalizada de estatutos como el que se acaba de producir, nadie puede predecir ni condicionar lo que ocurrirá en el 2020, ni siquiera Pepe Blanco.


Pretender que el trayecto autonómico ha llegado a su fin es tanto como afirmar que el único escenario para obtener más autogobierno ya no se puede producir en el contexto de la España autonómica diseñada en la Constitución de 1978. De lo que Blanco dice se desprende, incluso, que no hay reforma constitucional posible. Pues bien, si ese es el sentir de la mayoría de la clase política española (y nadie debería dudarlo si nos fijamos en el tono y el contenido de los dirigentes socialistas y populares que José Blanco tan bien a reproducido) hay que empezar a imaginar un escenario de conflictividad no muy lejano. Cuando en algunas comunidades se impulse una nueva reforma estatutaria o simplemente se ponga encima de la mesa la necesidad de una reforma constitucional para avanzar hacia un modelo federal, habrá que recordar a todos los Blancos de la política española y ver qué soluciones aportan.


Las declaraciones de Blanco tienen además otro flanco muy peligroso. Indirectamente, desmienten la idea que con el juego democrático como escenario político se podría ir tan lejos en la configuración nacional y de autogobierno de Euskadi o Cataluña, por citar dos ejemplos, como la voluntad popular, a través de las mayorías de cada momento, decidiese. La afirmación de Blanco refuerza a quienes niegan que con las instituciones democráticas y el ordenamiento jurídico vigente se pueda avanzar, por ejemplo, hacia un Estado plurinacional donde algunas comunidades puedan consolidar significativamente más aún sus instituciones de autogobierno y donde las instituciones centrales del Estado español respondan a una realidad plural que ahora no incorporan.


La afirmación de que el proceso de descentralización y de autonomía ya está cerrada, niega de raíz cualquier espíritu federal para el Estado español. Y si el federalismo ya no es una respuesta posible, habrá que aceptar que el soberanismo crezca como solución a un modelo de Estado que se ha bloqueado por voluntad de sus dirigentes. Es posible que el PSOE crea necesitar afirmaciones como las de Blanco para contentar a una parroquia electoral que el PP le puede disputar. Pero no es menos cierto que hacer creer que cualquier aspiración de vascos y catalanes es ilegítima, desestabilizadora y que no cabe en nuestro ordenamiento, es una irresponsabilidad. Y digo vascos y catalanes porque 30 años después del inicio de la transición volvemos a estar en el origen de lo que fue el Estado autonómico: dos comunidades que plantean unos escenarios de reconocimiento y otras que se suman -legítimamente, eso sí- a esos planteamientos.


Supongo que ni en el PP ni en el PSOE nadie duda que llegarán nuevas demandas para profundizar el Estado autonómico, como mínimo aquellas que planteen una reforma de la Constitución para permitir avanzar hacia un Estado federal. Y cuando lleguen, probablemente lo harán apoyadas por los parlamentos autonómicos correspondientes. Es evidente que los mecanismos de reforma constitucional exigen mayorías reformadas, pero eso no evita que un rechazo de cualquier propuesta de reforma constitucional para avanzar hacia un Estado federal, genere un conflicto político de primera magnitud.

Avanzamos, si nadie hace algo para evitarlo, hacia una colisión de legitimidades, la que pueda emanar de una mayoría amplia y representada en el Parlamento catalán o vasco, y una mayoría representada en el Parlamento español. Si en las formaciones democráticas españolas la única respuesta es la negación, el conflicto está servido. Muchos ciudadanos que no son en origen independentistas ni en Cataluña ni en Euskadi, pueden adoptar esas posiciones por inviabilidad de las otras. No creo que esa posibilidad sea una mala noticia para los intereses de Cataluña o Euskadi, pero sí es con seguridad un nuevo escenario para la vida política española que debe ser tenido seriamente en consideración.


La idea del derecho a decidir no se puede menospreciar tan facilmente. La lógica de la mejora y el fortalecimiento democrático que las democracias europeas necesitan plantear para su supervivencia, lleva asociada la aceptación del derecho a decidir si éste se plantea por canales democráticos. El derecho a decidir no es una moda. No proyectar el presente político en España sin esa idea es plantear escenarios poco realistas. En esta lógica es donde se puede afirmar que las declaraciones de Blanco, al margen de electoralistas, son muy poco realistas.


Foto: José Blanco, Secretari d’Organització del PSOE. Font: Cristóbal Manuel/El País

Sistema de defensa antimíssils: petició de debat a la plenària del Parlament Europeu

0

Em trobo entre els més de 80 MEPs (Membres del Parlament Europeu) que hem signat conjuntament una petició per tal que sigui debatuda en la propera sessió plenària la qüestió del sistema de defensa contra atacs amb míssils que l’Administració dels Estats Units està intentant promoure amb el suport d’alguns membres de la Unió Europea com Polònia, Txèquia o el Regne Unit. El tema ja l’he tractat en anteriors apunts com Bufen nous vents des del llevant europeu ; Aspectes vells i nous de la guerra freda (per Pere Vilanova, 17/07/07) ; Escut antimissils a Europa: ens trobem davant d’un retorn a la Guerra Freda? ; o Escut antimíssils: de què estem parlant i quin serà l’impacte per a la seguretat europea?. La pregunta/debat està redactada en els següents termes: (segueix…)

Oral question to be debated in Plenary on the Missile Defense System, by several MEPs

The government of Poland, the Czech Republic and the United Kingdom are in negotiations with the United States over deployment of elements for a US anti-ballistic missile shield. Security threats from Iran have been advanced by the US as the main reason to justify the plans. According to the US, the defence system is intended to protect Europe as well as the United States against missile attacks, and the decision for its deployment bears important consequences for all members of the European Union and its neighbours.

The recent assessment by the United States Intelligence agencies – the National Intelligence Estimate – on Iran’s nuclear intentions and capacities comes to the conclusion that Iran stopped its nuclear weapons program in 2003 and that it has not restarted it as of mid-2007.

The agencies further state that "Tehran’s decision to halt its nuclear weapons program suggests it is less determined to develop nuclear weapons than we have been judging since 2005." In consequence, the main argument in favour of the missile shield has faltered.

The new Polish government announced this week that the benefits and the risks of the system have to be discussed fully before a decision is made.


Have the new US security estimates and its consequences for the missile defence system been discussed in the Council meetings?

Is the Council being consulted and kept informed about the ongoing bilateral negotiations between the US and the concerned governments?

Is the planned anti-missile system compatible with the goals of the European Security Strategy and does the Council believe it to be the right answer to counter international terrorism?

Does the Council see a relevance of the missile defence plans for EU relations with its neighbours, notably Russia?

Does the Council share the concern of many observers that the planned missile defence will contribute to a renewed technological arms race (for example Russia’s recent decision to deploy short range missiles at the Belarus border with Poland)?

Foto: L’oposició ciutadana al desplegament d’aquests sistema de defensa creix a la Rep. Txeca. Font: BBC

França prohibeix el blat transgènic MON 810: què farà la Comissió i la resta d’Estats?

4

Arran de la decisió del Govern francès de prohibir la sembra de blat modificat genèticament MON 810 (veure notícies d’avui a El País, La Vanguardia, així com la nota que en va fer Greenpeace), hem fet la següent nota i estem preparant una bateria de noves preguntes a la Comissió per demanar-los si pensen assumir la decisió com a pròpia i instar així als altres països a fer el mateix.

Raül Romeva insta al Govern Espanyol a seguir els passos del Govern Francès i que prohibeixi els cultius transgènics. L’eurodiputat d’ICV afirma que “la prohibició a França del cultiu de transgènics tolerats a Espanya és una advertència severa de la seva perillositat”

L’eurodiputat d’ICV adscrit al grup Verds/ALE, Raül Romeva, ha instat avui al Govern espanyol a sumar-se a la moratòria francesa i prohibeixi el cultiu de transgènics. Segons Romeva, “a un govern coherent i responsable, a la vista d’evidències clares de risc per a la salut pública, no li queda una altra alternativa que prohibir el cultiu d’aquests organismes modificats genèticament (OGM)”. “En un tema tant seriós com és la protecció de la seguretat pública no hi ha interès econòmic justificable”, ha afegit. (segueix…)


Així, Romeva s’ha mostrat molt crític amb l’executiu espanyol, que malgrat els precedents continua permetent i defensant el conreu d’aquests perillosos cultius: “Mentre aquesta prohibició posa encara més de manifest la tendència regressiva del cultiu de transgènics a la UE pels riscos que aquests comporten a diversos nivells, el Govern espanyol s’entesta a remar a contracorrent. Entre la protecció de les persones i medi ambient o els interessos de les grans multinacionals és evident que sucumbeixen davant els segons”.

Romeva ha recordat que “fins i tot el govern francès, que no té res de progressista, va decretar divendres passat la prohibició de sembrar el blat modificat genèticament anomenat MON 810, com a conseqüència d’un informe elaborat per l’‘Alta autoritat sobre transgènics’, on s’inclouen noves dades científiques que proven la perillositat d’aquests conreus.” L’executiu francès s’ha emparat en la denominada “Clàusula de Salvaguarda” sobre transgènics de la UE (2001/18/CE), prevista per als casos en què un Estat membre disposi de dades que mostrin que un Organisme Modificat Genèticament (OMG) constitueix un risc per a la salut o el medi ambient.

En aquest cas, els estudis científics en els que té origen la decisió demostren les conseqüències del conreu de blat d’aquest tipus (entre ells el MON 810) sobre el medi ambient i la salut –com la gran capacitat de dispersió del pol•len que fa impossible evitar la contaminació d’altres conreus o els efectes tòxics sobre els ecosistemes, sobretot els insecte pol•linitzadors-, i detecten insuficiències tècniques i aspectes no resolts d’una producció controlada.

Les organitzacions i forces polítiques ecologistes s’han felicitat per aquesta decisió, que arriba després d’uns mesos d’intens debat social a Europa i de manera especial a França. A més, aquesta decisió és especialment significativa, ja que França es tracta del major Estat agrícola de la Unió Europea, esdevenint aquesta decisió una referència a tenir en compte en l’àmbit agrícola comunitària.

A nivell de la europeu, el comissari de medi ambient Stavros Dimas, que ja recentment havia recelat del cultiu de blat transgènic a la UE i que ha establert un precedent proposant la prohibició de dos blats transgènics (Syngenta Bt11 y Pioneer/Dow’s 1507) pels riscos que suposen per al medi ambient, ha donat també resposta a la pregunta presentada per l’eurodiputat d’ICV en relació a la situació dels transgènics a Espanya.

Dimas afirma no tenir constància de cap infracció de la legislació comunitària per part de l’Estat espanyol, però es compromet a efectuar una investigació més exhaustiva al respecte en cas de rebre proves concretes. En base a aquesta comunicació i degut a l’alarmant situació de l’Estat espanyol, on hi ha actualment 75.000 ha dedicades al conreu de blat transgènic, i en particular de Catalunya, on el ràtio de blat transgènic és del 60%, Romeva ha manifestat la seva determinació en aportar documentació que permeti obrir una investigació de la Comissió.

Foto: acció de Greenpeace a Paris. Font: Greenpeace