Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Llei espanyola d’armes: descafeinada, pero malgrat tot necessaria

1

Acabo de participar a Brussel.les en un nou seminari organitzat per la Presidència portuguesa relatiu a les polítiques que apliquen els Estats membres de la UE per controlar les transferències d’armes, i sobretot el risc de desviaments (adjunto el paper de la conferència, més avall). Aquest debat té lloc precisament quan, per una banda, estic impulsant un nou debat al Parlament Europeu per demanar, un cop més, per què el Consell encara no ha adoptat la Posició Comuna relativa al Codi de Conducta sobre Exportacions d’Armes, i sobre les reiterades vulneracions del mateix per part de nombrosos Governs (veure La UE vulnera el Codi de Conducta sobre exportacions d’armes: pregunta oral al Consell), i per l’altra, la Llei espanyola de Comerç d’Armes es troba en fase de ratificació al Senat. Pel què fa a aquesta segona qüestió, ja vaig comentar en el seu moment (veure apunt Llei d’armes: manca d’ambició i de voluntat de lideratge ) com el govern espanyol ha deixat perdre una excel.lent oportunitat per posar-se al capdavant de la legislació europea en termes de control de transferències d’armament, i de situar-se així (segueix…)

al nivell del paper que va jugar Canadà en la lluita contra les mines o que està jugant actualment Noruega en relació a les bombes de dispersió. Malauradament ni el President del Govern ni el Ministre d’Afers Exteriors, i per descomptat tampoc el Ministre d’Economia i Comerç, han demostrat tenir aquesta ambició. I això és trist, perque una oportunitat així serà difícil que la tornem a tenir. D’entrada, la proposta de llei presentada pel govern ara fa un any (recordem de pas que es va fer pública en ple període de vacances de Nadal) va ser el.laborada fonamental per la gent d’Economia i Indústria, posant en qüestió l’essència mateixa de la llei, que no havia de ser altra, segons es desprenia de la PNL del Congres que la va reclamar, que dotar-nos d’una llei que ens permetés ser molt mes rigorosos a l’hora d’autoritzar exportacions d’armes arreu del mon. Després del debat parlamentari el text inicial se salvat una mica, tot i que encara hi ha importants dèficits. Malgrat tot, tal i com argumenten les ONG que porten anys treballant-hi, el contingut és decebedor, però malgrat tot necessari, per la qual cosa seria desitjable que el Senat no modifiques substancialment aquest text. Ara bé, això sí. Som moltes i molts qui ens hem sentit defraudats pel President Rodríguez Zapatero, ja que en començar el seu mandat va prometre a les ONG que aquest seria un dels temes amb què volia distingir la seva legislatura. I ho ha fet, certament, però a favor de la indústria.

Adjunto a continuació el comunicat de premsa que van fer públic fa uns des les ONG impulsores de la iniciativa.

ONG demanen al Senat que agilitzi el tràmit i no rebaixi el contingut de la Llei de Comerç d’Armes

 

Amnistia Internacional, Fundació per la Pau, Greenpeace i Intermón Oxfam, donen la benvinguda a l’aprovació avui al ple del Congrés del text de la llei

 

Madrid.- Amnistia Internacional, Fundació per la Pau, Greenpeace i Intermón Oxfam han acollit amb satisfacció l’aprovació avui de la llei de comerç d’armes al Congrés per una àmplia majoria parlamentària, i han demanat al Senat que agilitzi el tràmit en aquesta cambra perquè la llei s’aprovi en aquesta legislatura sense rebaixes i amb els avanços ja inclosos, que milloren el projecte de llei inicial presentat pel govern.

 

Per les quatre organitzacions, és un important pas endavant el fet que, per primera vegada a l’estat Espanyol, es reguli per llei el comerç exterior d’armament i material de doble ús. La venda descontrolada d’armes causa una mort cada minut al món. Si el Senat dóna la seva aprovació final, la llei obligarà el Govern central a denegar transferències que no compleixin els criteris del Codi de Conducta de la Unió Europea segons el qual, no es poden exportar armes a països on es produeixin greus violacions del drets humans o on existeixi un conflicte armat, entre altres situacions.

 

A més, al suprimir-se la referència a l’article 13 de la Llei Estadística Pública del projecte de llei inicial, el Govern ja no podrà escudar-se en el secret estadístic per tal de no donar informació detallada de les armes que exporta Espanya. No obstant això, les quatre organitzacions lamenten que no hi hagi hagut el consens suficient perquè la llei obligui explícitament el Govern a proporcionar al Congrés una “descripció detallada” del producte exportat o autoritzat, encara que el fet que s’obligui a informar en forma de “categories descriptives” obre la porta a una major transparència.

 

Durant anys, les quatre organitzacions han reclamat més i millor informació sobre les exportacions d’armes espanyoles. Actualment, a Espanya encara no és possible saber què s’ha venut exactament a un determinat país o quins criteris ha utilitzat el Govern central per garantir que una exportació no tindrà un impacte negatiu en el país de destinació. Per això, atesos l’esperit i la lletra de la llei que s’ha aprovat avui al Congrés, Amnistia Internacional, Fundació per la Pau, Greenpeace i Intermón Oxfam demanen al Govern espanyol que faciliti detalls sobre cada producte que s’exporta, una informació que sí que donen altres països com els EEUUEEUU, el principal venedor d’armes del món.

 

Per altra banda, les organitzacions destaquen com a aspecte positiu en l’àmbit de control, el fet que la llei incorpori que la compareixença anual del Secretari d’Estat de Comerç al Congrés dels Diputats serveixi no només per informar de les vendes, sinó per respondre a un dictamen i a les recomanacions que sobre aquesta matèria elaborarà la Comissió de Defensa de la Cambra.

 

La llei també obligarà les empreses i operadors en general a incloure en la seva sol·licitud clàusules de no reexportació i informació sobre els mètodes de transport i països de trànsit de la mercaderia. Finalment, les quatre organitzacions valoren positivament que la llei inclogui també les armes i municions de caça i tir esportiu com a material subjecte a control i que, per tant, han d’aparèixer en les estadístiques oficials, a diferència del que passa ara. Espanya és la principal exportadora mundial de municions a Àfrica Subsahariana i només l’any passat va vendre munició a Ghana per valor de 3,2 milions d’euros. La inclusió d’aquests productes com a material subjecte a control ha estat una de les reivindicacions més importants de les organitzacions en els últims anys.

 

Exportacions d’armes a destinacions preocupants

Segons les últimes dades oficials, Espanya va vendre l’any passat material de defensa per valor de més de 845 milions d’euros, fet que el situa en el vuitè lloc entre els majors exportadors d’armes del món.

 

Espanya va vendre 441.000 euros en material de defensa a Israel, un milió d’euros a Pakistan, més de 16 milions d’euros al Marroc, i més de 3 milions d’euros a Veneçuela. L’informe oficial explica que Espanya ha venut a aquests països productes de diferent tipus entre els quals figuren els de la categoria 4: “bombes, torpedes, coets i míssils”. No obstant això, no es coneix amb precisió què s’exporta i en quina quantitat.

 

En el cas del Marroc, només s’ofereix informació sobre la meitat de les vendes, de les quals es diu que són “vehicles tot terreny per a transport”. No s’afegeix més informació sobre la resta dels productes exportats.

 

En relació a les vendes de material i tecnologies de doble ús, entre els destinataris figuren països com Iran, Colòmbia, Xina o Israel. Una vegada més, la falta de detall en algunes d’aquestes operacions no permet saber quines s’han venut exactament.

 

FI

Foto: Acció de les ONG en què denunciaven els moltíssim forats que té la Llei d’Armes. Font: Greenpeace

 

 

Sobre com fomentar l’ocupació femenina

0

El passat dilluns 28/11/07 em va cridar l’atenció un article a El Pais signat per Guillermo de la Dehesa, President del Centre for Economic Policy Research (CEPR) de Londres, i titulat ¿Cómo incentivar el empleo femenino?. Segons l’autor, "la discriminación positiva a través del impuesto sobre la renda es una forma efectiva de promover una mayor incorporación de la mujer en el mundo laboral y, en consecuencia, un crecimiento más robusto del PIB". L’article, que adjunto sencer més avall, em va suscitar una sèrie de reflexions. En primer lloc em preocupa que l’objectiu de la proposta vagi destinada més a promoure un increment del PIB que a garantir la igualtat. Per altra banda, si bé no sóc contrari a promoure incentius fiscals, tant personals (IRPF) com a les empreses (impostos sobre societats), sóc més partidari de generalitzar la declaració de renda de manera individualitzada (tal i com ja aconsellava la Comissió Europea l’any 81), així com d’aplicar altres mesures incentivadores com, per exemple, les quotes (ni que sigui de manera transitòria). No obstant, no crec que aquesta mena de mesures siguin suficients si al mateix temps no s’incita també econòmicament, cultural i fins i tot mediàtica, l’assumpció de les responsabilitats masculines en l’àmbit privat, la qual cosa comporta, necessàriament, una reducció de la jornada laboral per a tothom. Altrament, seguirem condemnant les dones a les dobles o fins i tot triples jornades laborals. En altres paraules, la conciliació de la vida familiar i laboral no ha de ser només una mesura pensada per a les dones sinó per a tothom. Així mateix, (segueix…)


em va inquietar la proposta relativa a la manca de contractes laborals i de flexibilitat que, segons l’autor, dificulta també l’accés de les dones al mercat laboral. Per tot plegat vaig fer-me assessorar per persones que en saben molt més que jo, d’aquest assumpte, i val a dir que van ratificar-me en les meves inquietuds. Així, Marta Martinez, per exemple, coordinadora de l’Observatori de Gènere del Partit Verd Europeu (EGGO), comentava el següent en una carta al Director a El Pais"Me parece una buena propuesta para las mujeres que se generalice la declaración de la renta individualizada, tal y como aconsejaba la Comisión Europea ya en 1981. El establecimiento de cuotas es más que necesario, de otra manera no se contará con nosotras. Pero el resto de propuestas son nefastas para las mujeres. De la Dehesa sostiene que la caída de la tasa de fecundidad no se explica por la incorporación de las mujeres al mercado de trabajo. Eso es obvio para muchas de nosotras. Menos obvio me parece la razón que el autor propone: la falta de contratos a tiempo parcial y la poca flexibilización de la jornada laboral. Primero: de esto se quejan las feministas de los países escandinavos, porque si bien es cierto que tienen Estados del Bienestar mucho más sólidos que el español, en realidad, los contratos laborales a tiempo parcial y las medidas que van en esta línea, cargan a las mujeres de precariedad laboral. Y por encima de eso, son un tipo de medidas destinadas a mantener el estatus quo: las mujeres son las que deben combinar trabajo productivo y reproductivo. ¿Acaso las mujeres deben cargar en solitario con los costes de la maternidad y la crianza? ¿Qué hay del mercado? ¿Qué hay del Estado? ¿Que hay de los hombres? ¿Tendrán algo que ver en la caída de la tasa de fecundidad? Paradójicamente, este artículo adolece de un marcado sesgo de género. La última propuesta es la más escandalosa. Ayer Rajoy y hoy De la Dehesa proponen que se bajen los impuestos a las mujeres. El colmo de lo que no debe ser una acción positiva. Ante todo que no decaigan los beneficios marginales."

En termes similars s’expressaven altres fonts que lamentaven que de l’article de la Dehesa, es deprèn que "lo único que interesa es que nos incorporemos al mercado laboral para que aumente el PIB. La idea es tener impuestos individualizados. Pero me parece absurdo pensar que mejorará la tasa de participación femenina porque haya una cierta reducción impositiva". Aquestes fonts es mostraven especialment crítiques amb la part de l’article que argumentava que no seria necessari construir més guarderies, ni donar ajuts ja que es podrà pagar amb la major renda disponible. A més a més, lamenten també que en cap moment gosi dir que la millor política és la incorporació de l’home en les tasques domèstiques, així com la reducció de la jornada laboral per a tots/es.

Sigui com sigui el debat és prou imprtant com perquè en seguim parlant.

Adjunto a continuació l’article sencer de Guillermo de la Dehesa per tal que en pogueu tenir una opinió més formada:

CRÓNICA: LA CUARTA PÁGINA
¿Cómo incentivar el empleo femenino? per GUILLERMO DE LA DEHESA (El País, 27/11/2007)

Las diferencias entre las tasas de empleo femenino y las de empleo masculino son todavía muy elevadas en la Unión Europea a 15 miembros. En el conjunto de la llamada UE 15 son de 15 puntos porcentuales, mientras que en Italia son de 24 puntos, y en España, de 23 puntos. La tasa de empleo femenino española es del 53,2%, y la del masculino es del 76,1%. Aun así, es España el país donde el empleo femenino ha crecido más, ya que en 1995 era sólo del 31,7% y este aumento ha permitido que la tasa de empleo total española sea también la que más ha crecido, pasando del 46,9% en 1955 al 64,8% en 2006. Se estima que, si estas dos tasas se igualasen, el volumen del PIB español sería un 15% más elevado, lo que demuestra que está desaprovechándose el potencial de capital humano disponible.

Los países con mayor tasa de empleo femenino (los nórdicos y Holanda) son los más fecundosEn España, las mujeres no tienden a contratar a otras mujeres más de lo que lo hacen los hombres.Esta diferencia aún tan elevada se debe, en parte, a otra discriminación tradicional anterior: el menor nivel de educación femenina, que todavía limita el empleo de las mujeres de mayor edad, ya que las nuevas generaciones femeninas tienen incluso mayores niveles de educación que las masculinas.Existen tres políticas, propuestas por distintos grupos de economistas, para intentar incentivar el empleo femenino.La primera y más obvia es eliminar todas las discriminaciones legales al trabajo de las mujeres, tanto fiscales como contractuales y de seguridad social.

Todavía, en algunos países de la UE 15, a pesar de que ya se ha generalizado la declaración de renta individualizada, el segundo trabajador en una familia (mayoritariamente mujer) sigue pagando más impuestos por su salario que el primer trabajador (hombre). Por ejemplo, en España e Italia, el segundo generador de ingresos paga aun un 60% más de impuestos que el primero. Todavía en algunos países de la UE 15, como Italia, las mujeres son obligadas a jubilarse antes que los hombres a pesar de que contribuyen igual que los hombres a la seguridad social y además tienen una mayor esperanza de vida.Por último, los países de la UE 15 con menores tasas de actividad y de empleo femeninos (como España o Italia) son aquellos que tienen un menor porcentaje de contratos laborales a tiempo parcial, un menor desarrollo de la flexibilidad horaria y una menor ayuda para guarderías o en casa. Por ello, es una falacia afirmar que la tasa de fecundidad española ha caído por la incorporación de la mujer al trabajo, cuando es exactamente lo contrario: los países con mayor tasa de empleo femenina (los nórdicos y Holanda) son los que tienen mayores tasas de fecundidad, ya que disponen de todos los medios anteriormente señalados para conciliar el trabajo y el cuidado de sus hijos.La segunda es establecer cuotas femeninas mínimas tanto en los altos cargos de la política y la Administración pública como de las empresas. Se estima que cuantas más mujeres ocupen puestos públicos y privados relevantes, más serán modelos a seguir, y más animarán a otras mujeres a buscar activamente trabajo, y más intentarán escoger y nombrar a otras mujeres en los puestos de su confianza. Así se inicia un efecto derrame, desde arriba y hacia abajo de la pirámide laboral, que multiplica el empleo femenino en los puestos de mayor responsabilidad primero y, después, en cascada, en el resto.

La evidencia empírica de muchos países de la Unión Europea justifica este sistema de cuotas. Primero, cuanto más perciben las mujeres, a través de las cuotas, que tienen mayores probabilidades de encontrar un trabajo digno de su nivel de educación y de alcanzar mayores niveles de promoción, tanto más tienden a aumentar su actividad de búsqueda de trabajo y tanto más tienden a invertir en su educación y formación para poder conseguir promocionarse. Segundo, a consecuencia de lo anterior, cuanto mayor es el nivel de actividad femenina en el mercado laboral, tanto menor tiende a ser la brecha entre el salario masculino y el femenino.Sin embargo, no parece todavía contundentemente probado en España que las mujeres tiendan a elegir o contratar a otras mujeres más de lo que lo hacen los hombres.

Un reciente estudio sobre la probabilidad que han tenido 150.000 mujeres y hombres candidatos a los principales cuerpos de la carrera judicial entre 1987 y 2005 muestra que las candidatas femeninas han tenido menores probabilidades de pasar las pruebas cuando les tocó un tribunal o comité con mayoría de mujeres, y lo mismo ha pasado con los candidatos masculinos en comités con mayoría de hombres. Es decir, ambos tipos de comités se han mostrado sesgados frente a sus congéneres.Algo parecido parece haber ocurrido con los nombramientos de altos cargos (secretarios de Estado, subsecretarios y directores generales) en la Administración pública, tras la igualdad de sexos entre los ministros del Gobierno alcanzada en 2004.

Una razón por la que no se consigue atraer a más mujeres a estos puestos puede ser la dificultad de muchas mujeres con hijos para lograr conciliar un trabajo de alto cargo, de tanta dedicación horaria, con sus demandas familiares, como indica que, en el primer Gobierno de 2004, los ocho ministros tenían 24 hijos en total y las ocho ministras sólo tenían cinco.Sin embargo, el número de mujeres empleadas en la Administración general del Estado supera hoy al de los hombres, alcanzando el 51% del total. Pero esto puede obedecer a que en el sector público es más fácil la conciliación con la vida familiar que en el privado, más exigente en cuanto al número de horas y a la dedicación.La tercera forma de intentar aumentar el empleo femenino, que surge como alternativa a las cuotas y las subvenciones, es a través de una diferenciación de los impuestos sobre la renta según el sexo. Ésta consiste en reducir los tipos del impuesto sobre la renta a las mujeres y, simultáneamente, aumentarlos, algo menos, a los hombres, para conseguir que la recaudación final del impuesto permanezca invariable. Con ello se consigue aumentar la tasa de actividad y empleo femeninas, sin necesidad de intervenir directamente en el mercado laboral imponiendo cuotas, que siempre suelen encontrar una fuerte oposición por parte de muchos empresarios y ejecutivos (y también economistas), ya que impiden que los emprendedores económicos puedan igualar sus costes y beneficios marginales.

La discriminación impositiva por sexo hace que los precios relativos cambien, pero deja libertad de decisión para optimizar sus costes y beneficios en el margen. Asimismo, evita la hipocresía de afirmar que los tipos impositivos sobre el salario deben de ser iguales para todas las personas empleadas con igual nivel salarial, cuando la mitad de ellas no tienen todavía un tratamiento igualitario (a igualdad de educación, formación y competencia) en el mercado laboral.La discriminación positiva a través del impuesto sobre la renta puede asimismo ofrecer una forma de compensar a las mujeres que es menos distorsionada, más transparente y más simple que la de las cuotas. Lo que permite reducir su carga impositiva sin afectar a la recaudación total del impuesto es que la oferta de trabajo femenina es más elástica a su salario después de impuestos que la masculina. Así, al reducir sus impuestos, el empleo femenino aumenta en mayor proporción que dicha reducción, y al aumentar ligeramente su impuesto, los hombres reducen muy poco su oferta laboral.Otra ventaja de este último sistema es que no hace falta crear subvenciones directas a las madres empleadas o a sus guarderías, sino que deja que las mujeres decidan cómo utilizar directamente su mayor renta disponible después de impuestos de la manera que consideren más oportuna para conseguir financiar el cuidado de sus hijos pagando precios de mercado y no subvencionados. Por último, las subvenciones al cuidado de los niños sólo resuelven el problema de las mujeres con hijos en edad preescolar, pero no impiden la discriminación femenina en general.Por lo demás, las parejas de las mujeres salen también beneficiadas de un menor nivel conjunto de pago de impuestos.

Guillermo de la Dehesa
es presidente del Centre for Economic Policy Research (CEPR), Londres.

Font foto: Campanya Men at Work de UNFP

Rodríguez Zapatero parla a Brussel.les sobre el futur d’Europa

1

El President del Govern espanyol i membre del Consell Europeu, José Luis Rodríguez Zapatero, ha comparegut davant el plenari del Parlament Europeu per parlar sobre el futur d’Europa. Malgrat que cal reconèixer que ha aprovat, crec que ho ha fet de manera justa, sense excessos, deixant escapar així una oportunitat d’or per lluir-se. El problema és simple i complex a la vegada: Rodríguez Zapatero ha deixat tot l’espai de lideratge europeu i europeista a Sarkozy i a Merkel. Per altra banda, ha posat de manifest que, si bé està totalment legitimat per treure pit en qüestions de llibertats, tant pel què fa als matrimonis de persones del mateix sexe com pel què fa a drets de les dones, poc en pot treure en temes com política exterior o lluita contra el canvi climàtic. Dos dels temes claus en l’Europa d’avui. Finalment, tampoc sembla massa més creïble quan (segueix…)

parla de la democràcia europea i de l’Europa dels ciutadans i ciutadanes, ja que segueix essent, malauradament, un ferm defensor de l’Europa intergovernamental. En definitiva, que la seva intervenció ha suscitat que, per part meva, prengués la paraula en els següents termes:

Intervenció de Raül Romeva (ICV, Grup Verds/ALE) en el marc de la compareixença de Rodríguez Zapatero al Parlament Europeu per parlar sobre el Futur d’Europa (28 de novembre de 2007);

Cierto es, y justo es reconocerlo, Sr. Presidente, que, tras un preocupante período de incertidumbre, usted ha sido uno de los líderes que ha puesto nuevamente en marcha el trasatlántico europeo. Y por ello hay que felicitarle.

Sin embargo, para quienes nos consideramos profundamente europeístas, es triste constatar que dicho trasantlántico sigue funcionando con dos de los lastres que en su momento lo hicieron zozobrar: un exceso de mercantilismo y un exceso de intergubernamentalismo.


Además, constatamos también que, si bien la nave va, el rumbo que tiene fijado, la derrota, en términos marinos, es el que marca la brújula Merkel-Sarkozy, lo que hace que el barco escore claramente hacia la derecha conservadora. Y la pregunta es: ¿qué margen tiene usted, sr. Presidente, para aderezar el barco y corregir el rumbo? ¿Cómo piensa convencer a quienes, siendo europeistas, temen subirse al barco europeo porque no lo ven seguro o por que no saben dónde va, o porque no perciben ni la Europa social, ni la Europa sostenible ambientalmente, ni la Europa responsable internacionalmente, ni la Europa transparente, democrática y de los pueblos de la que tantas veces les hablamos?

¿Piensa usted liderar el salto de la Europa Mercado a la Europa Política? ¿Cómo?

¿Y ya que ha alabado tanto a esta casa, no cree que ya es hora de que este Parlamento sea el principal legislador europeo?

Y por cierto, ya que estamos, y a tenor de las nuevas informaciones sobre el uso de bases españolas en el transporte de presos a Guantánamo: Piensa el gobierno revisar las relaciones con Estados Unidos?

Por que todo esto, sr. Presidente, también es hablar de Europa, también es hablar de credibilidad europea.


Foto: Rodríguez Zapatero al Parlamento Europeo. Font: AFP

Andorra: l’esquerra verda a les comunals 2007

1

Confesso que sovint se’m fa difícil parlar d’Andorra com un país diferent al meu. Sempre que hi he anat m’hi he sentit com a casa, i no només per un tema de llengua. Potser per aquest motiu em dol especialment constatar com només el 20% dels qui hi viuen en són nacionals, i compten amb tots els drets pertinents, mentre que el 80% restant, provinent majoritàriament de Portugal, Espanya o França, si bé sí que contribueixen amb els seus impostos i la seva feina al progrés del Principat, no se’n beneficien en termes de molts dels drets vinculats a la nacionalitat. Aquest és, sens dubte, un dels aspectes més controvertits del vigent sistema jurídic i polític del Principat, bàsicament per què implica una conculcació de drets tant fonamentals com, per exemple, el dret a vot, i de fet va ser motiu d’un requeriment per part meva a la Comissió Europea (veure aquesta pregunta ).

Per altra banda, se’m fa també difícil pensar que Andorra no és dins la Unió Europea, i que, per tant, no té (segueix…)

 

representació a les institucions europees (Consell, Comissió i Parlament Europeu). I tanmateix és evident que les polítiques que es fan als dos Estats amb què té frontera, el francès i l’espanyol, però també en el conjunt de la UE, l’afecten de ple. Ja sigui perquè afecten, com dèiem, a molta gent que viu i treballa a Andorra, sense ser-ne nacional, ja sigui perquè, lògicament, Andorra manté importants relacions amb la UE, a través sobretot dels vincles que té amb els estat veïns i, especialment, perquè des de l’1 de juliol de 2005 existeix un Acord de Cooperació entre Andorra i la Comunitat Europea.

Així doncs, per exemple, quan es prohibeix a les persones homosexuals donar sang a Andorra argumentant que l’acord amb l’hospital de Tolosa així ho estableix, allò que se’ns està dient és que el problema, a més a més d’andorrà, és també de la UE, i aquí sí que, en tant que diputat europeu, hi tinc competències. De fet vaig dirigir en el seu moment diverses preguntes tant a la Comissió, com al Consell, les quals, en no comptar amb una resposta prou satisfactòria ja que aquestes dues institucions es limitaven a dir que no hi tenien competències, vaig reformular de la següent manera, i novament decebut per la resposta, vaig presentar conjuntament amb els altres col.legues de la mesa de l’intergrup pels drets LGBT, una tercera bateria de preguntes.

O quan, per exemple, parlem dels drets de les persones que treballen a Andorra, a les quals se’ls demana uns certificats mèdics abusius (també pregunta a la Comissió), o quan es deneguen permisos de treball a persones que pateixen diversos tipus de malalties, indiferentment de si estan o no qualificades per dur a terme la feia a la qual opten (cas concret que vaig elevar també a la Comissió Europea), o pel fet que el model turístic andorrà, i especialment les enormes quantitats de residus que aquest genera, acaben essent enviades cap a l’Estat espanyol (també li vaig fer notar a la Comissió a través d’aquesta pregunta), o fins i tot quan tractem sobre els enormes dèficits de la Llei Sindical, tema que vaig fer arribar també a la Comissió i al Consell, via pregunta, i sobre el qual vaig fer un apunt específic al meu bloc (Andorra i la llei sindical: hi té alguna cosa a dir la UE?).

Molt sovint la resposta de la Comissió Europea o del Consell es limita a fer referència a l’acord de Cooperació de 2005, tot afegint que en les qüestions específiques que se li plantegen no hi tenen competències. Lògicament lamento aquest desenteniment, i per tant segueixo, i seguiré, insistint en portar a les institucions europees totes aquelles qüestions que, provinents de ciutadans i ciutadanes que viuen i treballen a Andorra, consideri que hi poden trobar alguna mena de resposta.

Per tot plegat, sóc dels qui pensa que seria altament desitjable que el Principat es plantegés definitivament formar part de la família europea, entrant a la UE. Els beneficis d’aquest pas serien indubtables, no només en termes lingüístics (tot i que reconec que aquest és un aspecte que per als catalans i catalanes és prou sensible, ja que això permetria que el català esdevingués, finalment, llengua oficial de la UE i ens estalviaria molts maldecaps als qui defensem aquest dret en el si de les institucions europees), sinó sobretot en termes de drets de tota mena: socials, ambientals, culturals, …

Però en aquest camí no em trobo sol, per descomptat. De fa temps que compto amb un excel.lent grup d’amics i amigues, els Verds d’Andorra, els quals, malgrat no tenir, encara, representació institucional, estan duent a terme una tasca titànica, i més que lloable, tenint en compte especialment les dificultats amb què es veuen obligats i obligades a fer-la.

Ara tenen una nova oportunitat per corregir aquest biaix i aspiren, a les Comunals del 2 de desembre, a aconseguir aquesta representació que el sistema polític andorrà els ha negat fins ara.

De fet, quan ara fa uns mesos van iniciar el seu procés participatiu per a el.laborar les propostes programàtiques, els Verds andorrans reclamaven el següent: "Els nostres Comuns necessiten un impuls clar d’eficàcia, necessiten un desenvolupament sostenible i rigorós. Tenim clar que els nostres Comuns seran el que les seves ciutadanes i ciutadans vulguin que sigui. Els nostres Comuns necessiten entrar realment al segle XXI, per això les ciutadanes i ciutadans d’aquest país tenen molt a dir en aquesta consulta". No cal dir que m’hi sumo, a aquesta petició.

Coneixent la vocació i la capacitat de treball que tenen, entre d’altres, persones com la Jael Lozano, candidata a Escaldes-Engordany, confio fermament en què aquest cop aconseguiran els vots necessaris. Tanmateix, si per ventura no ho aconseguissin, seguiran trobant en mi un ferm aliat amb qui podran seguir treballant, ja sigui des de Brussel.les, Estrasburg o Catalunya.

Andorra es mereix uns comuns més participatius, sostenibles i actius en la defensa dels drets de les persones, siguin o no nacionals andorranes, i això, em temo, avui per avui només ho pot garantir una forta presència de l’esquerra verda als comuns.

Foto: Jael Pozo, cap de llista dels Verds d’Andorra al Comú d’Escaldes-Engordany. Font: Diari d’Andorra

Entrevista a TV Sant Cugat

1

Adjunto l’Entrevista que em va fer la setmana passada Maria Xinxó, la Cap d’Informatius a la TV local de Sant Cugat. Confesso que m’agrada especialment col.laborar amb TV locals. El fet que la gent que hi treballa ho faci la majoria de les vegades per afició, o fins i tot per passió, ja que sovint s’hi dediquen de manera voluntària o amb sous més aviat minsos, sumat al fet que permet fer una programació i informació realment molt propera a la inmediatesa de l’espectador o espectadora, suposa per a mi un al.licient especial. I convençut com estic que la política europea no és en cap cap una política llunyana sinó que ens afecta de manera tan directa com ho pugui fer la municipal o la nacional, considero un privilegi que les televisions locals s’interessin per la feina que fem. I si a sobre és la TV del teu poble, doncs encara millor.  
Font Foto: TVSC.

Albert Bargués i Servane Escoffier: regatistes sense fronteres

0

L’11 de novembre va començar una de les regates més espectaculars de les que tenen lloc actualment: la Barcelona World Race (BWR), la qual consisteix a donar la volta al món sense escales, amb tripulacions de dues persones i en vaixells classe IMOCA Open 60. Tot i que sóc una persona apassionada pels assumptes marins, així com pels esports que exigeixen un important esforç físic (com ara la natació, la cursa a peu o el ciclisme), mai no he estat especialment aficionat a les regates de velers. En aquest cas, però, hi va haver un element que em va cridar l’atenció: un dels vaixells que hi participen navega amb l’eslògan Educació sense Fronteres. A més a més d’aquest fet, però, també em va atrapar la personalitat d’un dels dos tripulants d’aquest vaixell: n’Albert Bargués. Sigui com sigui, sense saber ben bé com, em vaig descobrir seguint amb especial interès aquest esdeveniment. Malgrat fer una bona sortida, des de l’inici es va posar de manifest que l’Educació sense Fronteres, el qual també compta entre els seus copatrocinadors amb TV3, tindria poques opcions de cara a la lluita pel triomf final, sobretot pel fet que forma part d’una generació de vaixells més antiga que la dels altres competidors. Però, tal i com un i altre cop insisteix n’Albert, el seu repte era, és, un altre: promocionar el dret universal a l’educació. (segueix…)
De tant en tant entro al lloc web de la cursa per saber com van. Ara sembla que els vaixells es troben atrapats en una zona encalmada coneguda com els doldrums. A través de les cròniques que envien per vídeo o per escrit és possible saber també com s’ho munten en aquestes condicions tan extremes, però també conèixer una mica més sobre les seves motivacions més personals.

La Vanguardia publica avui les darreres reflexions de n’Albert Bargués, titulades Regatas de Pateras, i en què fa referència al drama de la gent que, a diferència d’ell, s’embarca per necessitat o per desesperació. I destaca com el dret a l’Educació és fonamental per tal de poder escollir, entre d’altres coses, si es llencen a la mar per plaer o per què no hi veu cap altra sortida (l’adjunto sencer més avall).

Difícilment l’Educació sense Fronteres guanyarà aquesta regata, però si l’objectiu era cridar l’atenció, pel què fa a mi, almenys, ho han aconseguit. I és que, com passa en tants d’altres temes, reclamar el dret universal a l’Educació és una obvietat, però en som molt lluny encara i, precisament per això mateix, cal recordar-ho tantes vegades com faci falta, també des de la mar.

Bona sort Albert i Servane, i que els vents us siguin favorables.

 
Regatas de pateras, por Albert Bargués – LV, 26/11/2007Al adentrarme en plena noche con Servane y el Educación sin Fronteras en el mar de Alborán pienso en la embarcación en la que voy y en el placer que me invade al navegar, lo que quiero y me gusta. Pero también pienso que en este mar cada semana, quizá cada día, muchos seres humanos de la costa sur montan en frágiles embarcaciones y se adentran en las aguas esperando encontrar una nueva vida en la costa norte.

Pienso en esos hombres y mujeres huyendo a bordo de pateras y me digo que tamaño disparate sólo puede ser fruto de la más absoluta inconciencia o de la más terrible de las necesidades. En contraste, me veo a mí mismo en esta embarcación, equipada con las últimas tecnologías y los más precisos sistemas de seguridad. Pienso en las miles de horas necesarias para diseñarla, construirla y prepararla. Los que lo han hecho y los que estamos a bordo para volver a la misma costa de donde partimos tras dar la vuelta al mundo fuimos niños que tuvimos la gran suerte de estar bien alimentados y de contar con la herramienta indispensable para poder ser libres: la educación.

YoYo soy libre de adentrarme cuando me plazca en el mar de Alborán. Lo hago porque es mi trabajo de navegante, pero sobre todo porque he elegido ser navegante. Estos cientos de seres humanos que a diario se embarcan en una patera no han elegido serlo.

Incluso no creo equivocarme al suponer que alguno de ellos descubre sorprendido la salinidad del agua del mar el día que se embarca.

Estos hombres y mujeres sólo han contado con la educación de la supervivencia, cuya crueldad no deja espacios ni para la libertad ni para la creatividad. Sin educación, los individuos pierden la posibilidad de ser libres. Sin educación, los pueblos pierden la posibilidad de desarrollarse con autonomía y respeto a sus valores culturales.

El día que veamos partir de las costas africanas la primera regata de pateras querrá decir que hombres y mujeres educados para ser libres se lanzan al mar para rememorar el valor y el sacrificio de sus antepasados. Hasta que ese día llegue, tenemos mucho trabajo por hacer.

Foto: L’Educació Sense Fronteres. Font: Santi Serrat/BWR

25N: Dia D, de Dona, sense V de Violència, amb L de Llibertat

3

Ahir vaig poder gaudir, acompanyat de bons amics i amigues, del concert de na Concha Buika. Extraordinària, ella, i extraordinària la seva veu. En presentar la cançó Jodida pero contenta va voler-la dedicar a totes les dones que pateixen qualsevol mena de violència, però afegint un toc d’esperança en apel.lar al dret inalienable de tota dona a ser feliç. Ho va fer amb un to d’humilitat, i fins i tot de vergonya, que sempre m’ha fascinat en artistes que, per altra banda, desprenen una força creativa i sobre els escenaris desbordant. Va dir en el seu accent mallorquí: ‘em sent tan petita, parlant d’aquestes coses tan grosses’. I és que efectivament són molt grosses algunes de les coses que passen. Com el cas de na Svetlana, assassinada amb la complicitat, encara que sigui involuntària, de l’avarícia d’alguns programadors de televisió. (segueix…)
Sigui com sigui, un any més hem de recordar que són desenes les dones mortes a l’Estat espanyol per culpa de la violència de gènere, però que en són milers arreu d’Europa i del món, com són milions les que pateixen diverses formes de violència, de tota mena, fruit d’un model de societats patriarcals que encara no han entès que els drets de les dones són drets humans, i que són la base de tota societat que es vulgui dir democràtica i avançada.

Avui, 25 de Novembre, Dia per a l’Eradicació de la Violència contra la Dona, és molt més que un Dia per recordar una de les pitjors xacres que pateix avui la humanitat. És també un dia per passar comptes, de tot allò que cal fer, de tot allò que s’ha fet bé i de tot allò que s’ha fet malament.

I per a mi hi ha tres elements claus en aquesta lluita: TRENCAR el SILENCI, ACABAR amb la IMPUNITAT, i assumir la RESPONSABILITAT UNIVERSAL.

Trencar el silenci vol dir parlar-ne, de la violència, però sobretot de les causes. Vol dir, com s’ha fet, advertir i fins i tot prohibir a les televisions i programes d’entreteniment que es frivolitizi i es faci espectacle amb aquesta violència. En aquest sentit crec molt encertades les dues campanyes institucionals destinades, una, a abordar la desigualtat entre homes i dones en l’àmbit laboral, i l’altra, a reivindicar l’amor en llibertat i sense violència. Especialment significatiu trobo que aquesta segona s’enfoqui cap a la gent jove, per a mi un dels sectors en què més esforços hem d’esmerçar, sens dubte.

Acabar amb la impunitat vol dir que primer hi ha d’haver lleis ambicioses, i després aquestes s’han de complir. Sabem, malauradament, que una llei no és suficient per canviar les coses, i encara menys les mentalitats patriarcals. Però encara ajuda menys la impunitat. En la mesura que la resposta policial, judicial, social, davant d’un crim sigui ràpida, eficaç, eficient, i exemplar, la impunitat anirà desapareixent. Cal saludar, en aquest sentit, els grans i constants esforços que s’estan fent, per exemple, al cos de Mossos i Mosses, de la mà del programa liderat per n’Alba Garcia (veure aquest apunt anterior Estius masclistes, per Alba Garcia Sánchez (El Punt, 22 de juliol de 2008) )

I, finalment, cal assumir la nostra responsabilitat universal partint de la base que el problema de fons és una estructura mental, social i econòmica fonamentalment patriarcal, que tracta la dona com si fós un ésser inferior a l’home, i per això mateix, susceptible de ser dominada. La manifestació d’aquesta violència és diferent a cada lloc, com també la seva dimensió. Però només afrontant-la globalment, universalment, tal i com exigeix el 3 Objectiu del Mil.leni (per la igualtat entre dones i homes) serà possible eradicar-la. No és, com sentim massa vegades, un problema que afecti, només ‘als altres’. I sobretot cal, per descomptat, invertir en educació i en prevenció.

Com diu na Mercè Claramunt, Presidenta de Dones amb Iniciativa: ‘ens hem apoderat de tot el mes de Novembre per denunciar aquesta violència i per recordar tot allò que encara cal fer per eradicar-la’. I és que, malauradament, encara ens en queda molt, de feina per fer.

Foto: acte a Girona sobre ‘Feminicidis, el problema global’, en què vàrem participar n’Alba Garcia, Mercè Claramunt, Rosa Bagué, i un servidor. Font : Diari de Girona

Més sobre els ‘lobbies’ a Brussel.les

1

Tot just acabo d’arribar de Girona, on he participat en un nou acte de Dones amb Iniciativa en el marc de la ‘Campanya Global contra els feminicidis’, i reviso quatre notes perquè demà dissabte seré a Madrid, a la Fira de Biocultura, en què participaré en una taula rodona sobre els lobbies a Brussel.les. La qüestió de fons és: quin paper han de jugar, i poden jugar, els grups d’interès (lobbies) en el marc de les institucions europees? Aquesta és la pregunta que de fa temps ens fem al Parlament Europeu (veure aquest apunt anterior, El poder dels lobbies a Brussel.les, o aquest altre Els lobbies a Brussel.les (reportatge d?Ana Carbajosa), o aquest article del gabinet de premsa de l’Eurocambra). El paper dels grups d’interès o ‘lobbies’ al Parlament Europeu fa temps que és motiu d’un intens debat que ens afecta a totes les persones que tenim alguna vinculació amb les institucions comunitàries i, per extensió, a totes les ciutadanes i ciutadans que es veuen afectats per les normatives comunitàries. La següent nota que ha preparat l’equip de premsa del Parlament defineix prou bé el problema. Ara la Comissió es planteja (segueix…)

establir
uns criteris que regulin aquesta pràctica, cosa que em sembla bé, és
clar. El problema, com sempre, és com, qui i amb quins criteris. I en
aquesta definició és evident que els primers interessats a posar-hi
cullarada són els mateixos ‘lobbies’. Sigui com sigui,
en el marc d’aquest debat recomano vivament la lectura del llibre: Conspiraciones Tóxicas. Cómo atentan contra nuestra salud y el medio ambiente los grupos empresariales, escrit per Rafel Carrasco, Miguel Jara i Joaquín Vidal i publicat per Edicions Martínez Roca-Grupo Planeta (veure aquesta entrevista digital amb els autors).

Dissabte 24 de novembre a les 12 horas.

Taula rodona: Lobbies industriales. Los que mueven los hilos de nuestra salud y medio ambiente.

Lloc: Fira de Biocultura. Madrid

Participants:

Rafael Carrasco. Periodista de medio ambiente coautor de Conspiraciones tóxicas: Cómo atentan contra nuestra salud y el medio ambiente los grupos empresariales (Ediciones Martínez Roca, 2007)

Joaquín Vidal. Periodista de Interviú, coautor de Conspiraciones tóxicas.

Carlos Bravo, coordinador de la campaña antinuclear de Greenpeace.

Raül Romeva, Eurodiputado por Iniciativa per Catalunya Verds

Miguel Jara. Escritor y periodista independiente, autor de Traficantes de salud: Cómo nos venden medicamentos peligrosos y juegan con la enfermedad (Icaria Editorial, 2007) y coautor de Conspiraciones tóxicas.

Més informació:

Grupos de interés acreditados ante el Parlamento Europeo
Código de conducta
Estudio de 2003 del Parlamento Europeo sobre grupos de interés (en inglés)
Iniciativa en favor de la Transparencia de la Comisisón
Comisión de Asuntos Constitucionales del PE

Foto: Rafel Carrasco, Miguel Jara i Joaquín Vidal, autors de Conspiraciones tóxicas. Font: El Mundo

MAT: Encara moltes preguntes pendents

0

Mario Monti, el mediador designat per la Comissió Europea per tal de mediar entre els Estats francès i espanyol en relació a la interconnexió de xarxes, ja ha visitat el territori, una mica per sorpresa, val a dir, almenys per a algunes de les entitats que l’esperaven de fa temps. Si bé la visita és un fet a celebrar, no és tant el resultat de la mateixa. N’Anna Puig explicava a El Punt fa un parell de dies l’esdeveniment (veure El mediador europeu no dubta que la interconnexió es farà i que serà beneficiosa per a Girona ; «La meva feina és escoltar i escoltar, però no sóc el mediador entre l’Estat i els antilínia»Una reunió que no arriba a dues hores ), com també ho feia, entre d’altres, en Ferran Cosculluela, a El Periódico (El mediador europeu destaca que la MAT beneficiarà Girona). De tot plegat, allò que més m’ha inquietat és  (segueix…)

el fet que constatem allò que ja sospitàvem, que és que en realitat el mediador no té cap altre mandat que el de posar d’acord els dos governs estatals pel què fa al punt de connexió, però no es planteja cap altra qüestió ni pel què fa al sentit mateix de la línia, ni pel què fa a possible alternatives tant de forma, com de trajecte, com de capacitat de la mateixa. Per això mateix trobo fonamental que en Monti es reuneixi amb els diferents actors afectats, però no com fa dos dies, tots junts i acompanyat en tot moment del Secretari d’Estat d’energia, sinó per separat, per tal de copsar de primera mà les inquietuds de bona part del territori.

Aquest és el motiu i el sentit de la pregunta que acabo de presentar a la comissió Europea: 

Pregunta de Raül Romeva sobre el inicio de la actividad del coordinador de la interconexión eléctrica entre Francia y España

El coordinador de la interconexión eléctrica entre Francia y España, Mario Monti, se reunió ayer en Girona con diferentes agentes sociales de las comarcas gerundenses. En primer lugar, es motivo de celebración el constatar que el coordinador de la UEUE se ha puesto manos a la obra y se ha reunido con diferentes representantes de los territorios afectados.

Asimismo, es importante reseñar que no solamente se reúna con representantes institucionales y empresariales sino con agentes de la sociedad civil, como los representantes de plataformas ciudadanas de oposición a la línea de muy alta tensión. Es importante que el sr. Monti conozca y tenga en cuenta la existencia de dicha opinión contraria en amplios sectores de la sociedad con tal de obtener un reflejo más realista de la situación.

Por ello, es esencial que dedique suficiente atención a escuchar sus argumentos y sus demandas, y que dicha sensibilidad se vea reflejada en su trabajo de coordinación. De esta manera, es de esperar que a esta primera toma de contacto y ronda de reconocimiento de las diferentes partes implicadas, le sigan nuevas reuniones, tanto bilaterales como conjuntas.

A tenor de lo expuesto, ¿puede la Comisión tener a bien de facilitar el calendario subsiguiente de reuniones del coordinador europeo de la interconexión eléctrica entre España y Francia?

Foto: Mario Monti (amb maleta) acompanyat pel secretari general d’Energia de l’Estat, Ignasi Nieto, i el subdelegat, Francesc Francisco-Busquets. Font: Anna Puig, El Punt

NNUU-UE, més enllà de la reforma

0

Plou a Nova York. Des de la meva habitació a la planta 28 del Millenium Hotel, al número 3 de la 44, puc veure el sostre de Manhattan, la riba est del Hudson i l’edifici de Nacions Unides. A la llunyania s’intueix el pont de Brooklyn. New York by night. Les llums, encara no excessives malgrat la proximitat del Nadal, em fan pensar en una de les tantes pel.lícules que ens parlen de la ciutat dels gratacels. Confesso que amb els anys m’he reconciliat amb la ciutat. A mida que he tingut ocasió d’anar-la coneixent, m’hi he fet més. Aquest cop, però, la visita serà curta, només dos dies, i a més a més amb una agenda extremadament carregada. Objectiu de la visita: (segueix…)  

la reunió anual de la Delegació del Parlament Europeu encarregada de les relacions amb Nacions Unides. 9 membres i diversos assessors/es. El programa ha començat, com toca en aquesta mena de reunions, amb la trobada amb els ambaixadors especials representants de la Comissió Europea (Fernando Valenzuela) i el Consell de la UE (Pedro Serrano) davant NNUU. És el primer cop que escolto una crítica al Tractat de Lisboa des de fonts diplomàtiques. I l’argument és simple, però comprensible. Ara els 27 estats membres de la UE tenen dret a paraula a l’Assemblea General amb l’acord que sigui la presidència qui parli en nom dels altres 26. Amb el Tractat de Lisboa haurà de ser la Comissió Europea/Consell qui assumeixi aquesta responsabilitat. El problema és que actualment l’estatus de la Comissió Europea en el si de Nacions Unides és d’observadora, i per tant no té dret a paraula. Caldria, diu Valenzuela, que almenys la Comissió pogués comptar amb un status especial similar al del Vaticà o Palestina. El tema, sigui com sigui, està pendent de resoldre. A banda, la implementació del Tractat suposarà un altre problema a resoldre, aquest de caràcter més pràctic, que consistirà en organitzar el servei exterior a partir de les actuals oficines i delegacions de la UE, bàsicament de la Comissió, ja que el Consell no en té.

De la resta de les reunions, amb personal de diverses responsabilitats executives tant dels Departaments d’Operacions de Manteniment de la Pau o d’Afers Polítics, com de l’Assemblea General, em quedo amb la constatació que un dels debats que trobo més importants en el moment actual en relació a una de les resolucions del Consell de Seguretat recentment adoptades, concretament la que té a veure amb les mesures de lluita antiterrorista, és simplement, inexistent: l’afer de les llistes negres de persones i grups terroristes, les dues, tant la de la UE com la de NNUU.

El problema de fons, per a mi és doble. Si per una banda la simple existència d’aquestes llistes fa que determinats processos de pau esdevinguin molt més complexos en la mesura que una de les parts que hauria de formar part de la solució es troba, simplement ‘prohibida’ (Hamàs a Palestina o Tigres Tamils a Sri Lanka, entre d’altres), per l’altra el fet que no existeixi un mecanisme per a retirar noms de les llistes fa que comptem ja amb diversos casos en què, malgrat que fa anys que s’ha demostrat que no hi ha cap vinculació entre la persona denunciada i els càrrecs que se li imputen, el seu nom es manté subjecte a unes restriccions que afecten des de la mobilitat, fins el control dels comptes financers, així com a una constant sospita i persecució policial inacceptable en un Estat de dret. Ara sembla que amb l’adopció de la resolució del Consell d’Europa (altre cop liderada per Dick Marty, el mateix que va treure tot l’afer dels vols de la CIA) el tema pot començar a tractar-se, però insisteixo que m’ha sorprès, en aquest cas negativament, l’absència de reflexió i de debat en relació a aquesta qüestió.

A banda d’aquest tema, però, hem tingut ocasió d’abordar d’altres aspectes com la preparació de la Cimera de Bali relativa al seguiment del Protocol de Kioto, o de casos més concrets geogràficament com són la situació a l’Iraq o l’Afganistan, les relacions amb l’Iran, el futur estatus de Kosova, o alguns processos estancats com el del Sàhara Occidental.

La conclusió és simple, les relacions UE-NNUU són cada cop més estretes, i no només pel fet que la UE aporta més d’1/8 dels Estats membres, actualment una tercera part dels integrants del Consell de Seguretat o el 40% del pressupost, sinó perquè políticament el pes, la influència i la capacitat de gestionar situacions, mediacions i missions al terreny per part de NNUU passa per una UE més i millor coordinada, més efectiva, i més coherent en termes, sobretot, d’apostar per un multilateralisme que es troba a les antípodes de l’unilateralisme que han vingut imposant fins ara l’administració nord-americana amb el suport d’importants aliats europeus, començant per l’ex-president Aznar o els encara actius governs polonès, txec o romanès, entre d’altres.  

Que Nacions Unides s’han de reformar és una obvietat que, malgrat tot, cal seguir recordant. Però al cap i a la fi ens trobem en l’organització intergovernamentalintergovernamental per excel.lència. I és per tant als governs que cal dirigir les nostres queixes, propostes i ambicions. També als de la UE

Font foto: NNUU  

Un món que es mou, sí, però cap a on?

2

Camí de Nova York, on participo fins dimecres en una nova bilateral NNUU-UE, conec la noticia de la mort de Gregori López Raimundo. Persones molt més autoritzades que jo mateix ja han glossat la seva figura i el paper, fonamental, que va jugar sobretot durant el franquisme i la transició (veure per exemple aquest obituari escrit per Xavier Folch a El País, aquest d’Andreu Mayayo a El Periódico, o aquest altre de Jordi Borja també a El Periódico). Era sens dubte una persona que imposava, amb la seva sola presència, una aurea de respectabilitat que només és comprensible quan es duu a les esquenes una bona part de la història del país. La comparació amb n’Antoni Gutierrez Díaz, també traspassat fa poc, és, aquí, inevitable. Dues llegendes. Dos mites. Dos insubstituïbles. Dos éssers humans, amb defectes i virtuts, com tothom, però fonamentals per entendre el nostre passat, així com per comprendre algunes de les claus que determinaran el nostre futur. (segueix…)

I mentrestant el món que es mou, sí, però cap a on? Els grans reptes d’avui reclamen, de fa ja temps, una visió global, universal, internacionalista. I reclamen, també, propostes, marcs d’actuació i models de pensament nous. No es tracta de renunciar al passat, sinó d’aprendre’n per adaptar-lo a un nou present i a un futur incert. Es tracta de trobar eines, però sobretot voluntat política, per tal d’avançar en la direcció correcta.

En Gregori, com n’Antoni Gutierrez, van assumir en el seu moment el lideratge de la lluita contra el franquisme i la democràcia i en favor de l’eurocomunisme. Ja llavors defensaven la resposta global als problemes globals, tot i que segurament poc podien imaginar llavors, en la seva joventut, les dimensions, i sobretot els ritmes frenètics, que vivim en l’actual món globalitzat. Món en què NNUU i la UE poden, i han, d’assumir un paper més ferm, però també més coherent amb els principis que prediquen. 

El capitalisme, i especialment la seva actual deriva neoliberal, ha provocat tres grans fractures que són les que obliguen a reaccionar de manera individual i col.lectiva: la fractura social (desigualtat rics-pobres, Nord-Sud, inclosos-exclosos); la fractura de gènere i la fractura ambiental. Sóc dels qui pensa que no és possible trobar respostes i eines per tal de superar una de les tres fractures sense fer-ho, simultàniament, amb les altres dues.

La mort de’n Gregori coincideix, de fet, amb el final de la reunió dels experts del Grup Intergovernamental sobre Canvi Climàtic (IPCC) que ha tingut lloc a València, i que es va tancar ahir amb un esperat informe final a partir del qual es negociaran les mesures per frenar l’escalfament global a partir del 2012, un cop acabat el període de temps del Protocol de Kyoto.

Les dades presentades per l’IPCC són contundents i no hi ha dubte: el canvi climàtic el provoquem els humans i els seus efectes es notaran durant molts segles. Fins aquí res de nou. Vaja, almenys per a la majoria, ja que sembla que encara hi ha qui ho nega. Però és clar, també hi ha qui defensa encara les tesis del creacionisme (de fet hi ha un diputat al Parlament Europeu, el polonès Maciej Marian Gyertich que fins i tot ha editat un petit opuscle al respecte que ens ha fet arribar als altres Membres de l’Eurocambra, es tracta del mateix que quan es va fer el debat de condemna al franquisme es va aixecar defensant que la història d’Europa havia de reconèixer el paper de dos grans homes, Franco i Salazar).

En Gregori té el seu lloc a la història. Simplement se l’ha guanyat. Però la història continua. Els temps canvien, els reptes també, així com les formes d’organització i de lideratge. Avui constatem que determinats lideratges que van servir fa uns anys per afrontar les reivindicacions socials i en favor de la igualtat ja no serveixen, que han evolucionat, però això no vol dir que no se’n pugui aprendre. Tan en Gregori com en Guti han estat proves vivents d’aquesta capacitat d’evolucionar amb els temps. Per això cal contextualitzar cada acció en el seu moment. I seguir avançant. Aquest és, penso, el millor homenatge que podem fer a qui a dedicat la seva vida a lluitar per la democràcia i la llibertat.

 Font foto: El Periódico

Feminicidis: ‘la gira’

2

Avui sóc a Santiago de Compostela, convidat pel govern gallec (Secretaria Xeral da Igualdade), per tal d’explicar la feina feta al Parlament Europeu en relació als feminicidis a Amèrica Central i Mèxic, en el marc de l’informe del qual vaig ser ponent i que va ser recentment aprovat per l’Eurocambra (veure tots els apunts anteriors al respecte a Feminicidis). En aquest acte tindré l’honor d’acompanyar na Marcela Lagarde, ex diputada del Congrés mexicà, pel PRD, presidenta de la Comissió sobre Violència contra les Dones, i promotora, entre d’altres, del concepte Feminicidi i de la Llei per a l’Accés de les Dones a una Vida Lliure de Violència. Precisament aquesta llei és la que l’actual govern del PAN abandera amb tant d’orgull per tal de demostrar que estan a l’avantguarda de la lluita contra aquesta mena violència, però que en el moment de la seva tramitació tant el PAN com el PRI van fer tots els possibles per tal que no sortís. L’acte s’emmarca en el 1 Congreso Internacional sobre Violencia de Xénero, que forma part de les activitats al voltant del dia 25N, Dia Internacional per a l’Eradicació de la Violència Masclista. De fet, ara fa uns dies vaig tenir també l’oportunitat de participar en diversos actes organitzats per Dones amb Iniciativa en els quals vaig poder acompanyar a (segueix…)

dues altres magnífiques lluitadores contra aquesta mena de violència com són Alba Estela Maldonado, diputada per la URNG a Guatemala, i Lucha Castro, advocada mexicana de l’Associació Justicia para Nuestras Hijas. Amb elles vàrem dur a terme diversos actes que van comptar amb una magnífica resposta per part de les persones assistents. I és que el tema s’ho val. I la necessitat de donar-hi resposta encara més. L’informe del Parlament Europeu, que ha costat enormement d’aconseguir, és només un pas més, però ara toca la part més complicada: que els destinataris de les recomanacions mencionats en l’informe, ja sigui les institucions comunitàries, o les institucions governamentals mexicanes i centre-americanes, les apliquin. La feina no està feta, ni de bon tros. De fet, tot just comença.

Foto: Marcela Lagarde. Font: Fòrum Barcelona 2004

Estats fràgils i Urgències (Somàlia; Llibertat pensament religiós; Uzbequistan)

1

La sessió parlamentària d’avui dijous està dedicada especialment a la situació dels Estats fràgils, debat que té lloc aquest matí (adjunto més avall la intervenció que m’he preparat), mentre que per la tarda afrontarem una nova sessió de debat i vot de tres Resolucions d’Urgència. Els temes per a aquesta sessió són: Somàlia (aquesta és la resolució del nostre grup i aquesta la consensuada amb els altres, en les quals he treballat; sobre llibertat de pensament religiós (aquest és el text que hem presentat el nostre grup, de la qual també me n’he hagut de fer càrrec), i sobre l’Uzbequistan (tema sobre el qual intervindré aquesta tarda per tal d’assenyalar l’encara preocupant situació, vegi’s directament persecució i empresonament, que viuen les persones LGBT en aquell país). (segueix…)

Intervención de Raül Romeva  (Verdes/ALE) (1,5′) sobre Situación Fragile States

15 noviembre de 2007

Realmente celebro que este tema sea tratado en esta cámara porque, aunque es cierto que normativamente no existe una definición exhaustiva de lo que es un estado frágil, sí tenemos muchos casos que de forma empírica se encuentran en dicha categoría.

Así pues, esta resolución nos permite abordar algunos de los problemas más graves que dichos contextos deben afrontar como son, por ejemplo, el hecho de que dicha fragilidad se fundamente a menudo en una situación de extrema pobreza que suele conllevar una situación de colapso institucional y de inseguridad a todos los niveles.

Por otro lado, es también crucial partir del principio que la fragilidad de dichos estados supone un reto para el desarrollo y hace urgente que definamos una agenda coherente basada en el principio humanitario del ‘Do No Harm’ (No Hacer Daño).

En cuanto a la acción exterior, y particularmente la europea, en dicho tipo de contextos, ésta debe basarse en la implementación de programas en el terreno los cuales deben ser flexibles y adaptables a las necesidades cambiantes del mismo, y elaborados en base a una estrategia planificada a corto, medio y largo plazo.

Por último, no quiero dejar de mencionar la importancia de establecer un doble mecanismo de contabilidad que incluya la obligación, por parte de los países receptores de ayuda, de rendir cuentas hacia los donantes con relación al uso de dichos recursos, por supuesto, pero también hacia su propia población, algo de lo que los propios donantes deberían estar también vigilantes que suceda.   

Foto: Imatge de Mogadishiu (Somàlia). Font: BBC

UE i la Tonyina Vermella: Crònica d’una mort enunciada?

0

Debatim avui (i votem demà) al Parlament Europeu, a Estrasburg, l’Informe Braghetto sobre Recomanacions al Consell en relació al Pla de recuperació de la Tonyina Vermella. El nostre debat coincideix amb la Reunió Ordinària de la Comissió Internacional per a la Conservació de la Tonyina Atlàntica (ICAAT/CICAA) que té lloc a Antalya del 9 al 18 de novembre. Per cert, per a aquelles persones que acusen d’alarmistes les denuncies que tant les ONG (veure sobretot Greenpeace i WWF/Adena), com parts significatives del sector, com alguns partits polítics, els recomano llegir l’informe científic del Comitè Permanent de Recerca i Estadístiques (SCRS). El tema no és nou i ja n’he parlat en anteriors apunts que trobareu a la categoria Mars i oceans (pesca, tonyina, arrossegament, Estratègia marina,…) d’aquest blog. Per altra banda, (segueix…)

adjunto a continuació la intervenció que m’he preparat per a l debat d’aquest vespre.

Intervención de Raül Romeva  (Verdes/ALE) (3′) sobre Informe BRAGHETTO sobre plan recuperación atún

14 noviembre de 2007

Quiero empezar por reconocer el trabajo del colega Braghetto en este informe. Sin embargo, tal y como ya mencioné cuando el texto fue discutido en la comisión de Pesca, y basándome en los informes que numerosos científicos, organizaciones ambientales e incluso partes del sector están elaborando, creo que el título del informe debería modificarse. En lugar de referirnos a una supuesta regulación del plan de recuperación del Atún Rojo, deberíamos llamar a este plan, ‘plan de no-recuperación’, o mejor aún, plan de aniquilación del atún.

Porque seamos claros, cuando el mal llamado Plan de recuperación fue adoptado en la ICAAT (CICAA) celebrada hace un año en Dubrovnik, ya entonces la comisión científica alertó de que, y cito, ‘en general, los resultados preliminares indican que no es probable que las medidas adoptadas, aunque son un paso en la dirección correcta, cumplan plenamente el objetivo del plan’. Y añaden, ‘si la implementación es perfecta y si el reclutamiento futuro se encuentra en aproximadamente el nivel de los 90 y no se ve afectado por el nivel reciente de biomasa reproductora, existe un 50% de probabilidad de recuperación en 2023 con las regulaciones actuales’

Por otro lado, el Comité también cree que no es posible evitar totalmente la mortalidad por descarte de los peces pequeños, ni reducir de forma importante y continua el esfuerzo pesquero a niveles muy bajos para lograr los objetivos del plan de recuperación. En suma, con estos supuestos (bien una implementación imperfecta o bien un reclutamiento que descienda respecto a los niveles recientes a medida que la biomasa reproductora desciende, o ambos) los objetivos del plan de recuperación difícilmente se podrán cumplir. E insisto en que me baso, ni más ni menos, que en los datos científicos.

Y por si esto fuera poco, resulta que este plan, que de forma provisional ya se ha puesto en práctica este 2007, ha funcionado tan mal que la Unión Europea ha superado la cuota que le correspondía en un 26% lo que llevó a la Comisión a cerrar las pesquerías antes de lo previsto (medida que no tiene precedente), y a iniciar procedimientos legales contra todos aquellos países que no hayan respetado las reglas, sobre todo Francia y Italia. Por cierto, que aprovecho también para interesarme sobre como es que otro país, España, haya exportado en 2006 casi 9000 toneladas de atún cuando sólo declaró haber capturado 4700 toneladas para ese año (tal y como denunció hace unos días Greenpeace y WWF/Adena).

 

Por último, también seria interesante saber qué medidas piensa tomar la Comisión, así como los gobiernos, para controlar, e incluso reducir, el tamaño de la flota pesquera dado que parece cuando menos difícil pensar que es posible reducir las capturas si cada vez tenemos más y mejores barcos que, en la mayoría de los casos, viven precisamente de las subvenciones europeas. Quizás en la reunión de ICAAT (CICAA) que está teniendo lugar estos días en Antalya (Turquía), a la que asistirán mis colegas Marie Helène Aubert y Michael Earle, se nos den algunas respuestas.

En este contexto, el informe que presumiblemente adoptaran ustedes mañana (y digo ustedes porque nuestro grupo ya ha manifestado su voto contrario) es más bien una ‘crónica de una muerte anunciada’. Y me temo que, como ocurre en tantos otros temas ambientales, dentro de unos años dirán ‘pues tenían razón aquellos científicos’. Pero para entonces ya será tarde, y el daño irreparable.

Font foto: Lionel Flageul/Comissió Europea

Sentencia a El Jueves

1

Amb motiu de la sentència feta pública ahir contra el dibuixant i el guionista de la revista satírica El Jueves, Manel Fontdevila i Guillermo Torres, per la portada referent als Prínceps d’Astúries (veure foto), i donat que entenc aquest episodi des dels seus inicis com una preocupant vulneració d’un dret tan fonamental com necessari en tota democràcia com és el de la llibertat d’expressió, he presentat la següent pregunta a la Comissió Europea:

Hoy martes 13 de noviembre la justicia española ha declarado culpables a los dos imputados por injurias a la casa real española, con una condena de 3000 euros para cada uno de los dos humoristas gráficos responsables del diseño de la portada de la publicación 1.573 de la revista el Jueves. (segueix…)

Según los argumentos expuestos por el magistrado, la portada muestra un contenido objetivamente injurioso, tanto en referencia al dibujo, donde se ve al príncipe y la princesa desnudos en una explícita postura sexual, como al texto de la viñeta. La Fiscalía, la había cualificado de denigrante e infamante y de claro atentado contra la honorabilidad del Príncipe, por lo que se trataría de un delito de injurias a la Corona. El proceso empezó con la denuncia presentada por el Ministerio Fiscal tras la aparición de dicha publicación, lo cual motivó el secuestro de la misma de todos los kioscos de España por orden de la justicia.

A la vista de lo expuesto, ¿qué opinión le merece a la Comisión los hechos acontecidos en lo que refiere la apertura del citado proceso judicial? Teniendo en cuenta el principio de libertad de expresión, incluido en la Carta de Derechos Fundamentales de la UE, ¿no cree la Comisión que dichos acontecimientos vulneran este derecho? ¿Ha tomado, o piensa tomar, la Comisión alguna medida al respecto?

Font foto: El Jueves