Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Noves evidències posen de manifest la crítica situació de la tonyina al Mediterrani

0
Publicat el 30 de juny de 2007

En una nova audiència que va tenir lloc dijous a la Comissió de pesca del Parlament Europeu, es va tornar a posar de manifest la delicada situació que viu la tonyina al mediterrani. Científics, parts del sectors i ecologistes hi coincidien (veure apunt sobre audiència anterior La crisi de la tonyina vermella: crònica d’una extinció evitable). Només ho negaven una part del sector a qui sembla importar ben poc si la situació és tan crítica com sembla o no. De fet, hi ha qui aventura que podriem haver superat ja el punt de recuperació de tal manera que el final de l’espècie seria inminent. Sigui com sigui va ser prou significatiu constatar, gràcies a evidències que va proprocionar Sebastian Losada, de Greenpeace, com en nombroses ocasions hi ha embarcacions que pesquen vulnerant tota normativa (ja sigui perquè fan servir avionetes de seguiment d’estocs, o perquè traspassen captures a alta mar) amb total impunitat (veure Greenpeace presenta ante el Parlamento Europeo evidencias sobre la pesca ilegal de atún rojo). Després de l’audiència, des de Verds/Ale vàrem fer públic el següent comunicat:

Audition publique: Reconstitution des stocks de thon rouge dans l’océan Atlantique oriental et la Méditerranée: Pillage du thon rouge par les flottes européennes: les Verts UE demandent à la Commission UE d’ouvrir une enquête


Après les nouvelles révélations en commission Pêche du PE sur les activités illégales des flottes européennes qui pêchent le thon rouge en Méditerranée, les eurodéputés Verts demandent à la Commission européenne l’ouverture d’une enquête sur la pêche de cette espèce en danger.

Après l’audition publique sur l’état de cette pêche, Marie-Hélène Aubert vice présidente du Groupe des Verts et Raül Romeva membre du Groupe des Verts/ALE, tous deux membres de la commission de la pêche, ont déclaré: 

"Nous avons une fois de plus la preuve que les flottes européennes continuent leurs activités ouvertement illégales, malgré l’adoption récente d’une législation européenne règlementant la pêche au thon rouge. Même les règles adoptées par l’UE, pourtant peu restrictives, ne sont pas respectées.Les preuves apportées par Greenpeace suite à leur expédition en Méditerranée montrent bien que les Etats Membres ne font pas respecter les règles. L’utilisation d’avions de reconnaissance pour repérer les bancs de thons est interdite dans toute la Méditerranée,or, les photos prises montrent clairement des avions européensqui décollent d’aéroports européens et renseignent des navires de pêche européens.

La Commission européenne doit enquêter sur les faits rapportés aujourd’hui, renforcer ses contrôles sur les Etats membres et si les preuves sont avérées, engager des poursuites judiciaires contre les ceux qui ne respectent pas scrupuleusement les nouvelles règles de la pêche au thon rouge". 

Note aux éditeurs: 
Le thon Rouge de Méditerranée est un poisson hautement profitable, fortement surexploité et à la limite de l’extinction commerciale. CICTA, l’organisation internationale chargée de la pêche au thon rouge, a adopté, lors de sa réunion de Dubrovnik en Octobre dernier, des règles qui, selon des avis de scientifiques, ne permettront pas au stock de se reconstituer. Ce sont ces règles, entrées en vigueur suite à la réunion du Conseil du 13 Juin, qui ne sont pas respectées selon les preuves présentées à l’audition de ce matin.

Foto: Els vaixells italians Ligny Primo, el Maria Antonietta i el Luca Maria es trobaven pescant tonyina vermella a 90 milles al nord de Líbia. El vaixell insignia de Greenpeace Rainbow Warrior va ser testimoni de la pesca amb avioneta, pràctica il·legal. Font: Greenpeace

Declaració en favor de l’intercanvi humanitari a Colòmbia

0
Publicat el 29 de juny de 2007

Dimecres vaig tenir ocasió de sopar amb una delegació colombiana de persones de totes les tendències polítiques, sindicals i religioses però que tenen en comú que estan a favor d’un intercanvi humanitari com a instrument que pot ajudar a avançar en un eventual procés de pau a Colòmbia. En conèixer de primera mà la situació del país vaig fer la següent declaració:

Declaración de Raül Romeva con relación al intercambio humanitario en Colombia

Estamos profundamente consternados por la noticia de la muerte de once diputados del Valle del Cauca, a raíz de una acción fallida de rescate armado, secuestrados por las FARC desde 2002. (segueix…) 

Este desenlace atroz nos lleva una vez más a insistir firmemente que no hay otra solución a la situación que viven hoy por hoy 47 secuestrados políticos – once menos que hace unos días – que un intercambio humanitario. Compartimos esta opinión con los familiares y amigos de los secuestrados, que con toda la razón temen por la vida de sus queridos, cuando el Presidente de Colombia afirma que va a liberar los secuestrados manu militari.

El pedido de un intercambio humanitario viene de muchas partes, tanto del grupo de países amigos como de organizaciones nacionales de derechos humanos, sindicatos y la iglesia católica. Un intercambio humanitario, sin embargo, requiere de la voluntad política de ambas partes, de las guerrillas como del gobierno colombiano. Sólo es viable si ambas partes se sientan alrededor de la mesa. Desgraciadamente el gobierno colombiano considera que un diálogo con la guerrilla debilitaría su llamada política de seguridad democrática. Pero estamos convencidos que con operaciones militares el gobierno tampoco no va a ganar, y pone en peligro un sinnúmero de vidas humanas.

La ausencia de una estrategia integral de paz dificulta la búsqueda por una solución con apoyo de la comunidad internacional. Se espera esta señal, tanto más que Colombia asume la presidencia pro tempore de la Comunidad Andina este 1ro de julio 2007. Es imprescindible para la credibilidad de una presidencia de la Comunidad Andina la firme voluntad por una paz negociada.

En medio del conflicto armado y de la llamada parapolítica, el negociar un intercambio humanitario sería en este momento el primer paso que el gobierno puede dar para mostrar su buena voluntad a construir la paz en el país.

Raul Romeva, 29.6.2007

Foto: efectius de les FARC. Font: BBC 

How gay activism is still alive and kicking in Europe (publicat a The Independent, 14/06/07)

0
Publicat el 28 de juny de 2007

Avui, 28 de juny, dia de l’Alliberament Gay, Lesbià, Bisexual i Transexual, adjunto un article sobre com influeix l’activisme pro-drets LGBT a Europa publicat a The Independent (14/06/07) en què es comenten algunes de les accions que hem dut a terme, com per exemple la celebració de la Pride a Riga (veure apunt La Zoo-Pride de Letònia: millor que l’any passat, però encara lluny de la normalitat) (per cert, dissabte seré a la manifestació per l’orgull LGBT a Barcelona, adjunto també l’article que ara fa un any vaig publicar a El Pais i que segueix essent vigent Pols contra l’homofòbia a Europa):

How gay activism is still alive and kicking in Europe (The Independent,

As people prepare to party at Pride London, Justine East reports on problems facing gay activists elsewhere. (segueix…) 


Pride London, as anyone who has attended the event in recent years will know, is no longer a political event. "Gone are the days when we had to shake our fists at Westminster," says Jason Pollock, Pride chief executive. "Instead, Pride London is a celebration and a very large one at that. We are now the second-biggest event in London next to the Notting Hill Carnival, with last year having seen crowds of 600,000." While similarly positive tales can be told of Pride events in most other Western European countries, many cities in Eastern Europe are lagging far behind. Moscow is among those that have gone as far as banning a gay pride parade altogether. When gay activists last month protested against this ruling, nationalists chanted "death to homosexuals", while throwing kicks, punches and eggs at the protestors. Even the police were accused by some of colluding with the anti-gay protestors. Among those assaulted was the rights campaigner Peter Tatchell and Richard Fairbrass, lead singer of Right Said Fred.

Last year, Riga painted a similar picture. With the very first Pride in Latvia’s capital city in 2005 having been marred by violent protestors, Riga’s authorities decided – like Moscow’s – to ban the event in 2006. But this year, a more optimistic scene suddenly emerged, with the city enjoying a peaceful march on 3 June. It is no coincidence, say organisers of the event, that Pride London had taken the decision to "twin" with Riga Pride prior to the event.

"With Pride London now being a celebratory rather than just a political event, we decided to put some effort into helping Eastern European countries get to the same point," explains Pollock. "We chose Riga on the grounds that we would prefer to try to make a real difference to homophobia in one city before tackling the rest."

The story began last year, when Pride London held a conference in London entitled Prides Against Prejudice. "We had realised there was a vast disparity between the rights of gay and lesbian people in the UK and in Eastern Europe, and the conference aimed to address this. It was there that we made the decision about Riga."

Pollock explains that the signing of a joint statement of unity between Pride London and Riga Pride had several objectives. First, to help put a media spotlight on the "medieval views" held by many Latvians and second, to show gay and lesbian people in Riga that they are not alone in their fight for equality. "We also wanted to show Latvia, through our own example, the massive economic advantages that a city can gain from an annual Pride event. I think if Riga realised the massively lucrative ‘pink pound’ travel market, they would sure as hell welcome Pride."

There was also the likelihood that if Pride London was seen to support the event, other gay men and women from across Europe might journey to Latvia to show unity – and this did happen. "We just had to come here," one German visitor told UK Gay News on the Pride march. "The Latvian gays have had terrible experiences at the last two Prides, so this is my way of telling them that they are not forgotten. We are gay and we are Europeans – it’s all about solidarity."

Riga Pride also enjoyed support from many other organisations, including Stockholm Pride and Amnesty International.

Pollock adds that the "twinning" provided an opportunity for Pride London to invite members of the Metropolitan Police to give presentations on the way homophobia and hate crimes are addressed in London. Police from Stockholm also gave a similar address.

Despite his optimism, however, Pollock admits he felt more than a little concerned when violence erupted at the banned protest in Moscow the week before the planned march in Riga. "We knew we faced the same level of hostility in Riga," he says.

Indeed, the No Pride group staged a counter-event nearby – a rock concert and rally with the title "World Against Homosexuality". Organisers had predicted an attendance of 10,000.

But when the big day arrived, just 1,500 attended the counter-event, while around 1,200 gay and lesbian people – more people than ever before – marched for Pride. Kristine Garina of Mozaika, the Pride organisers, points out that this is a far cry from 2005, when 70 people marched and thousands protested. "I don’t think so many local people would have attended if they didn’t know beforehand that there would be such huge support for them from Pride London," she says. "I think people always fear they will be the only ones if they come to the march, but because of Pride London’s support, they knew it would be well attended."

Among the marchers were politicians from countries ranging from Spain to Finland. One – Raul Romeva, a vice president of the European Parliament’s Intergroup for gay and lesbian rights – called the event a "marvellous achievement", although he admitted that the event was not like most Prides around the world. It was essentially a walk round Vermanes Gardens, which was completely sealed off with very tight security, leading some participants – including Romeva – to report that it was a bit like "being in a zoo". But the main thing, agreed everyone, was that it happened and that it was peaceful. In fact, many referred to it as "the first real gay parade in Riga".

Unlike in Moscow, and indeed in Riga two years previously, the police could not be praised enough by the gay and lesbian community. "The police forces were totally amazing," says Garina. "Of course there were incidents and there were problems, but police dealt with them and we felt genuinely safe. I hope it will encourage more people to come next year."

There was a scary moment when some explosives were thrown into the crowd at the end, she admits. "But it turned out to be firecrackers and the guys who did it were quickly arrested," she says.

Surprisingly perhaps, Garina believes that most people in Latvia are indifferent to homosexuality. The exception to this, she says, is a small group of radical organisations "that simply make a lot of noise" and more concerning still, the Catholic Church, some members of which "are agitating against homosexuality quite actively". "Last year, several religious leaders declared ‘war on homosexuality’ in Latvia and the number of people who are influenced by such religious leaders is worrying," she says.

But counteracting this is the sea change in attitudes among politicians in Latvia, she says. "The week before Pride, the prime minister was on the news talking about it and it was radically different from what he said two years ago on the same subject. Back then, he said it’s unacceptable that things like Pride were going on in our Christian country. But this year, he talked of our human rights to march and democracy. Quite a change!"

Garina is clearly confident about the future for gay and lesbian people in Latvia. "Pride London is like a guest from the future for us – how things will be in five or 10 years time," she says.

Pollock hopes she is right: "Latvia has flagrantly disregarded the rules of the EU in its treatment of gay and lesbian people, with its views straight out of the dark ages. The country simply can’t enjoy the benefits of the EU without obeying the rules and I sincerely hope we are helping them see that."

Font foto: Bordeaux Pride

Publicat dins de LGBT | Deixa un comentari

Merkel ens visita

0
Publicat el 27 de juny de 2007

A hores d’ara només comptem amb els grans titulars del què ha de ser el futur Tractat de la UE. Manca la lletra petita, la important, per la qual cosa és encara prematur avançar quin hauria de ser la nostra postura en el moment en què toqui votar el text, no en referèndum, que ja se’ns ha avisat que a l’Estat espanyol no n’hi haurà, sinó al Congrés. De moment, però, la meva impressió inicial és que, a grans trets, el futur Tractat incorporarà la majoria d’aspectes que suposen un avenç respecte dels Tractats actualment vigents, els quals havien estat fonamentalment acceptats a la Convenció per a una Constitució Europea i que saludaven tant els partidaris del sí crític com els del no europeista en el marc del referèndum sobre el Tractat Constitucional. (segueix…)

Alguns aspectes es maquillen canviant-los el nom, és cert, però en essència, tots aquells aspectes que ja saludàvem llavors segueixen endavant, posant de manifest, tal i com dèiem alguns, que el fet que no s’aprovés el Tractat Constitucional no impedia en absolut que aquesta aspectes positius fossin adoptats més endavant. Entre d’altres aspectes, cal felicitar-se pel fet que la Carta de Drets Fonamentals mantingui el seu caràcter jurídicament vinculant, així com per les millores en relació al nombre de matèries colegislatives o a les que es decidiran per majories qualificades en lloc de per unanimitat. En especial cal saludar les millores respecte del Tractat Constitucional en temes com l’energia o la lluita pel canvi climàtic. Queden fora aspectes de caràcter més simbòlic, cosa que, per altra banda, només fa que posar de manifest que si volem seguir avançant cap a una veritable Unió Política, no ho podem fer sotmesos al continuat fre (en alguns casos directament xantatge) dels més euroescèptics. Cal pensar ja en com seguir avançant en diferents velocitats (veure apunt Unió Europea: més ambició, diferents ritmes (publicat a El Punt el dia 29/03/07) )

Ara bé, el principal problema que cal lamentar, un cop més, és l’elevadissim grau de secretisme amb què s’ha dut tot el procés, secretisme del qual Angela Merkel n’ha fet continuament bandera. Per ara comptem només amb unes conclusions del Consell de la UE dels passats 21 i 22, i amb la informació que ha anat apareixent en premsa.

Avui, precisament, Angela Merkel ens visita al Parlament Europeu i tocarà demanar-li que doni una mica més de llum a les parts de l’acord que no coneixem, ni tan sols a l’Eurocambra. I és que, no ho oblidem, un dels motius que va generar més desafecció entre molta gent europeista és la poca capacitat d’implicació i de participació demostrada per part dels governs dels Estats en tot el procés de construcció europea. En aquest aspecte, almenys, no sembla que hagin après la lliçó. 

Font foto: Consell UE

Destrucció de la costa a qualsevol preu (Greenpeace): calen més dades?

1
Publicat el 27 de juny de 2007

Demolidor informe de Greenpeace sobre la falera constructora a la costa espanyola. Calen més dades?

Nota de Greenpeace ? En el último año, los ayuntamientos han proyectado 2.999.743 nuevas viviendas, 202.250 plazas hoteleras, 316 campos de golf y 112 puertos deportivos con 38.389 nuevos amarres. Además, se han conocido 90 casos de corrupción urbanística que implican a más de 350 implicados.

Greenpeace ha presentado hoy (per ahir, dia 26) en rueda de prensa el informe Destrucción a toda costa 2007 en el que se analiza la situación del litoral. El documento repasa las principales amenazas, destacando como principal la construcción, el aumento del número de campos de golf asociados a segundas residencias, las denuncias de corrupción urbanística, el incremento de nuevos amarres deportivos, los efectos del cambio climático y los problemas de contaminación debido a la escasa depuración de las aguas residuales y a los vertidos de buques en el mar. (segueix…)

Las cifras presentes en el informe constatan el inmovilismo de las administraciones para solucionar los problemas del litoral y la necesidad de acometer amplias reformas en la gestión costera para frenar la destrucción de la costa:

2.999.743 nuevas viviendas proyectadas en planes urbanísticos o territoriales;
99.519 viviendas ilegales detectadas;
89 casos de corrupción urbanística investigados y 354 implicados (alcaldes, concejales,  constructores, testaferros?) hasta el momento;
316 nuevos proyectos para construir campos de golf;
202.250 nuevas plazas hoteleras;
112 nuevos puertos deportivos o ampliaciones de éstos para 38.389 amarres;
350 municipios con vertidos ilegales o mala depuración.

Este año, Andalucía ocupa la peor posición de todas las comunidades litorales, con un elevado número de viviendas proyectadas (683.350), viviendas ilegales en la costa (41.800), campos de golf (200 proyectos), acoso a espacios naturales protegidos, la mayor cantidad de amarres deportivos (9.051) y el mayor número de casos de corrupción urbanística (26) que implican a 180 personas por diversos delitos urbanísticos y contra la ordenación del territorio.

A continuación, se sitúan las Islas Canarias, donde la previsión de construcción de plazas turísticas y puertos deportivos es la más elevada de todo el Estado y se perpetúan los vertidos en el litoral y la Comunidad Valenciana, donde destaca especialmente el casi medio millón de viviendas previstas.

En el cuarto puesto se encuentra la Región de Murcia, que proyecta la construcción de 330.000 viviendas en una franja litoral que no llega a los 300 km de longitud, lo que arroja la espeluznante cifra de 1.137 viviendas por kilómetro de costa murciana frente a las 50 del litoral en Asturias.

Le sigue Galicia, con sus ayuntamientos reclamando la construcción de 800.000 viviendas en los próximos años, 16 casos de corrupción urbanística y planes para construir más de 8.000 amarres deportivos.

Baleares, Calatuña y Cantabria se sitúan a continuación. Cataluña y Baleares experimentan una subida importante en el número de viviendas y puertos deportivos proyectados con respecto a años anteriores, mientras Cantabria acumula sentencias de derribo de viviendas ilegales y sigue apostando por llenar su costa de amarres deportivos sin tener en cuenta sus impactos negativos.

Por último, Euskadi y Asturias presentan en conjunto cifras más bajas aunque no están exentas de problemas. En el caso de la costa vasca, destaca negativamente el aumento de viviendas proyectadas en el litoral, que alcanzan las 172.000, mientras Asturias continúa con su apuesta por los campos de golf, con 17 proyectos este año y autorizando un número mayor de viviendas que habitantes tienen sus localidades costeras.

Greenpeace repasa en el informe Destrucción a Toda Costa 2007 los mayores problemas del litoral en cada una de las comunidades autónomas costeras:

1.- URBANISMO: este año los ayuntamientos del litoral han propuesto en sus planes urbanísticos la construcción de cerca de tres millones de nuevas viviendas para los próximos años, dejando claro que la utilización del suelo hecha por ayuntamientos y comunidades autónomas no responde al interés general sino a intereses privados. La construcción se ha convertido en un potente motor económico que roba al litoral el equivalente a tres campos de fútbol al día. En 2006, se visaron  920.000 viviendas (aunque no todas han comenzado a construirse) y se sabe que la superficie reclasificada para su urbanización triplica a lo ya construido en la franja costera andaluza y mediterránea, lo que hace prácticamente imposible revertir esta situación.

Los casos de corrupción urbanística investigados por la justicia en el litoral se elevan a casi un centenar. No se trata de casos nuevos o desconocidos, pero no ha sido hasta este año cuando la justicia se ha puesto en marcha. Las fiscalías investigan en la actualidad 89 casos que involucran a más de 350 personas, muchos de ellos servidores públicos, entre ellos 55 alcaldes.

Propuestas de Greenpeace: Greenpeace ha presentado un decálogo de urbanismo sostenible que propone un cambio en la gestión urbanística que limite al 10% el aumento posible de urbanización en los planes municipales, elimine la figura del convenio urbanístico, impida la construcción de viviendas asociadas a campos de golf y puertos deportivos, haga obligatorio identificar las necesidades de recursos como el agua y la energía como requisito previo a la urbanización y mejore y fomente la participación ciudadana tanto en el diseño de las ciudades como en el control del urbanismo. Greenpeace considera urgente la desclasificación de suelo urbanizable.

2.- TURISMO: La industria turística acumula por sexto año consecutivo un descenso de ingresos, que en 2006 se situó en un 2,8% a pesar del aumento del número total de turistas. A pesar de la bajada de rentabilidad, este año se ha planteado la construcción de 202.500 nuevas plazas hoteleras repartidas en su mayoría entre Andalucía (126.750), Canarias (52.500) y la Región de Murcia (23.000). La construcción de segundas residencias de forma masiva en la costa es una de las principales causas de la mala marcha del turismo. Otra es la destrucción imparable de la belleza litoral.

Propuestas de Greenpeace: la protección del litoral está íntimamente ligada al buen desarrollo de la industria turística. Debe analizarse la situación real de este sector en base a criterios de rentabilidad, sostenibilidad y perspectivas de futuro. De igual forma, debe hacerse un análisis riguroso del estado del litoral que permita establecer políticas que aseguren la supervivencia del sector.

3.- CAMBIO CLIMÁTICO:  para el 2050 se espera una subida media de 35 cm en Galicia, Islas Canarias y el Cantábrico y de 20 cm en el Mediterráneo. Cada centímetro de subida se transformará en un retroceso de un metro de la línea de costa.

Propuestas de Greenpeace: resulta imprescindible poner en marcha políticas y estrategias que incorporen estas previsiones en todas las actuaciones que se lleven a cabo en el litoral. Además es necesario llevar a cabo una revolución energética que acabe con la dependencia de los combustibles fósiles mediante su sustitución por energías renovables y reduzca la emisión de los gases de efecto invernadero. Todas las comunidades autónomas tienen suficiente capacidad para abastecer su propia demanda de energía eléctrica mediante métodos limpios y renovables.

4.- OTROS IMPACTOS EN EL LITORAL: los planes del Ministerio de Medio Ambiente para la costa no convencen. Buenas palabras y programas que no se concretan y con presupuestos ridículamente bajos que muestran la falta de voluntad real para proteger la costa. Este año se ha conocido la peor cara del Ministerio con obras como los quince diques que convertirán las playas urbanas de Barcelona en piscinas estancadas de agua salada, o la destrucción y privatización de un tramo de marisma de Puerto Real (Cádiz).

La construcción de puertos deportivos sigue imparable. Un centenar de proyectos añadirán al litoral más de 38.000 nuevos amarres sin tener en cuenta los problemas que llevan aparejados: destrucción y privatización de grandes tramos costeros y desaparición de praderas submarinas, contaminación de las aguas litorales.

La última de las grandes amenazas es la contaminación. Los retrasos en los planes de saneamiento y depuración de aguas residuales en la costa son alarmantes y ponen de manifiesto la dejación de funciones de las administraciones ambientales al perpetuar esta situación. Galicia, Canarias y Andalucía ocupan los peores puestos. En el informe Greenpeace ha contabilizado más de 350 municipios donde no se depuran correctamente las aguas residuales o se producen vertidos ilegales.

Propuestas de Greenpeace: el Ministerio de Medio Ambiente debe abandonar las prácticas de ingeniería dura en el litoral y centrar sus esfuerzos en proteger y conservar los terrenos amenazados por la construcción.

Debe decretarse una moratoria en la construcción de nuevos puertos deportivos y fomentar medidas como el alquiler de embarcaciones.
Acabar con los problemas de vertidos y contaminación debe convertirse en una prioridad para todas las administraciones.

Greenpeace considera que la situación es cada vez peor y que es necesario  poner en marcha también medidas globales que garanticen una protección integral, entre las que destaca el establecimiento de una Red de Reservas Marinas que salvaguarde y revalorice la costa, la productividad de los mares, la vida marina y sus ecosistemas para los muchos millones de personas que dependen y disfrutan de este espacio.

Foto: Portada informe. Font: Greenpeace

Informe Romeva sobre feminicidis (XIII): vist per a esmenes

0
Publicat el 26 de juny de 2007

Ahir al vespre vàrem debatre a la Comissió de Drets de la Dona i Igualtat d’Oportunitats del Parlament Europeu (FEMM) l’esborrany del meu informe sobre Feminicidis a Mèxic i Amèrica Central. A la sala, a més a més de diputats i diputades, hi eren presents una nombrosa delegació del Govern, Senat i Ambaixada mexicana, a més a més dels ambaixadors de Guatemala, El Salvador i Nicaragua, així com representants de la Federació Internacional de Drets Humans, Amnistia Internacional, Comissió Europea i la mare de Hester van Nierop, una de les noies holandeses que van ser assassinades a Ciudad Juarez. El debat va ser, tal i com m’esperava, força tens.

En la meva intervenció vaig començar argumentant que es tracta d’un tema complex, greu i urgent. I que és en base a aquesta triple dimensió que cal fer passes endavant per a fer-hi front. És evident que un informe del Parlament Europeu, per moltes propostes que s’hi facin, no acabarà amb el problema, però em conformo amb què contribueixi a generar les sinergies i les dinàmiques que van en la direcció d’aconseguir-ho. (segueix…)

Amb l’informe busco tres coses fonamentalment: situar el tema novament en les agendes polítiques Mexicana, centreamericana, europea i bilateral; instar a les autoritats mexicanes i dels països centreamericans que considerin la qüestió una prioritat en tots els àmbits (prevenció, atenció víctimes, legislativa, judicial i penal, mèdica, policial, educativa, …); i finalment instar la Comissió Europea, el Consell de la UE i els Estats Membres a que situïn el tema entre les àrees de prioritat tant pel què fa al diàleg polític amb aquells països, com pel què fa a la cooperació. L’objectiu a curt termini, certament factible si hi ha la voluntat política suficient, ha de ser combatre l’elevadíssim grau d’impunitat que avui per avui caracteritza aquest fenomen.

No per què no es pugui aconseguir tot, hem de renunciar a aconseguir allò que sigui possible, per poc o petit que pugui semblar. Allò que importa és avançar en la bona direcció. I és per això que lamento profundament que hi hagi qui pretengui aturar la nostra iniciativa al Parlament Europeu argumentant que és un tema cultural i universal. És evident que hi ha una dimensió cultural darrera. Precisament la cultura del patriarcat, que cal canviar. I una manera de fer-ho és que des de les institucions es deixi de considerar els assassinats de dones com un tema menor i s’afronti de manera ferma i inqüestionable la persecució dels responsables. Com també és cert que es tracta d’un tema universal, que afecta a tot el món, també a la ‘civilitzada’ Europa. En efecte, tal i com hem pogut constatar a l’Estat espanyol, una llei no és suficient per acabar amb la violència contra les dones (ja en van 42 d’assassinades en el que portem d’any), però si està ben feta, és creïble, i s’acompanya amb les mesures adequades, pot, si més no, contribuir a facilitar la denúncia, el tracte a les víctimes i a reduir la impunitat. I és que es tracta d ‘això, també a Mèxic i a Amèrica Central. Sense paternalismes i sense pretendre donar lliçons, però sí amb la convicció que aquest tema ha de ser una prioritat aquí i allà.

 La gravetat i la urgència farien pensar que hauria de ser un tema de fàcil acord. Però malauradament no és així. Tal i com va es va desenvolupar el debat va quedar clar que no serà fàcil aconseguir un text de consens. Hi ha moltes susceptibilitats, i també massa vergonyes, de part d’alguns actors que estan influint de manera especialment intensa en el procés d’elaboració d’aquest informe. A algunes i alguns col.legues sembla que els preocupa més que ‘la imatge’ d’algun país, com Mèxic, quedi qüestionada, que no pas fer front amb valentia al problema de la violència contra les dones en aquells països.

Per part meva no quedarà. Seguiré buscant l’acord per tal que el tema segueixi en l’agenda. Ara els grups tenen temps fins el 11 de juliol per a presentar esmenes, que valoraré tant bon punt les tingui.

Noticies relacionades amb la presentació de l’informe:

Article a LaMalla.net; Article a ElPorvenir.com;  Nota d’Europa Press; Nota a AolLatino.com; Article a MujeresHoy; Article a Proceso; Nota i entrevista per Radio a Ràdio Nederland;

Foto: obra de Yan Maria Yaoyólotl. Font:  Radio Nederland

Campanya suport parlamentari en favor dels Drets Humans al Tibet i la Xina

1
Publicat el 25 de juny de 2007

Adjunto un text de base/manifest en suport dels drets humans al Tibet i a la Xina que està essent distribuit entre membres del Parlament Europeu i d’altres parlaments estatals, regionals i nacionals:

MANIFESTE DES ELUS POUR LES DROITS HUMAINS AU TIBET ET EN CHINE

Nom :

Pays représenté :

Date :

En conformité avec le droit et en application des principales résolutions, déclarations et conventions internationales (*références en annexe) nous, élu(e)s du Parlement européen, déclarons :

1) Demander officiellement et publiquement aux autorités de la République populaire de Chine : (segueix…)


*la libération immédiate de la totalité des prisonniers d’opinion Tibétains dont le Lama Tenzin Delek, le Panchen-Lama et sa famille ainsi que celle des prisonniers d’opinion, qu?ils soient Tibétains ou issus des autres minorités ethniques et religieuses, dont les adhérents du mouvement spirituel Falun Gong. Toute libération devant s’accompagner pour chaque prisonnier de la liberté pleine et entière de voyager dans tout Etat de son choix ;

*la possibilité de visiter librement tous les lieux d’enfermement ( hôpitaux, hôpitaux spécialisés, prisons, camps militaires, camps de "rééducation" par le travail) pour les représentants de l’ONU, de la Croix-Rouge, du Croissant-Rouge ou d’Amnesty International;

*l’arrêt immédiat et dans tous les cas avant les JO de 2008, des exécutions capitales et de la pratique des prélèvements d’organes.

*la possibilité de retour des exilés, avec la garantie de la sécurité de leur personne et de leur famille.

*la réalisation effective et durable d?un statut d?autonomie véritable pour le Tibet, tel qu?il a été reconnu légitime par les accords sino-tibétains de 1951, ce qui ne porte nullement atteinte à l?intégrité de l?Etat.

*la mise en ?uvre d?un programme d?urgence de protection des ressources en eau, et plus particulièrement de la protection des cinq plus grands fleuves d?Asie, qui prennent tous leur source au Tibet.

L?instauration d?une liberté d?expression authentique pour les personnes et pour la presse.

2) Défendre la valeur universelle des droits de l’homme et des droits des peuples,

en déclarant publiquement la primauté absolue du droit international en référence aux principaux pactes, conventions, déclarations, résolutions (*annexe) sur toute autre considération politique, diplomatique ou commerciale, en particulier:

a) En soutenant la politique européenne d’embargo sur les armes à destination de la République populaire de Chine tant que cette mesure sera considérée comme justifiée ;

b) En nous opposant à la ratification par les gouvernements des pays européens de conventions d’extradition avec la République populaire de Chine, tant que celle-ci ne se sera pas devenue un Etat démocratique;

c) En oeuvrant à favoriser les démarches diplomatiques, pour que la situation des droits de l’homme en République populaire de Chine soit examinée par le Conseil des Droits de l’homme de l’ONU avant la tenue des JO de Pékin de 2008, sachant que la République populaire de Chine est membre du CDH depuis le 9 mai 2006 et que la situation des membres du CDH doit être examinée par le Conseil au cours de leur mandat.

3) Susciter et soutenir toutes les initiatives de l’Union européenne et résolutions du Parlement européen tendant à obtenir sous contrôle international l’exercice pour le peuple tibétain de son droit inaliénable à son existence et à son intégrité, par la pratique libre de sa culture, de sa langue, de sa religion, de ses droits ; à mettre fin également à la situation d?accroissement de la colonie de peuplement et d’exploitation imposée par les armes par les autorités de Pékin depuis l?invasion du Tibet de 1949 (invasion qui, en dépit des appels répétés des responsables tibétains d?alors, fut acceptée dans un silence assourdissant par la communauté internationale, ce qui constitue un paradoxe de l?Histoire, un processus général de décolonisation étant alors à l??uvre sur la planète ! Si nous, décideurs d?aujourd?hui, n?y avons qu?une responsabilité collective, planétaire et historique, il nous appartient en revanche de ne pas être complices de la situation dans le temps présent, situation qui n?est pas acceptable ni justifiable. Or, la situation actuelle au Tibet s?apparente à une nouvelle forme du concept de « solution finale » (même si ce mot doit garder une spécificité historique, convoquer le concept n?est pas abusif dans la mesure où, aux campagnes de stérilisation forcée des femmes tibétaines, s?ajoute la difficulté pour les tibétains de naissance d?obtenir des soins ; réalité par ailleurs renforcée par une sinisation forcenée qui est en voie d?achèvement, l?afflux considérable de colons visant à dissoudre l?identité et la culture du peuple du Tibet), faisant ainsi disparaître une nation pacifiste et indépendante depuis près de deux millénaires, afin d’augmenter de 2,5 millions de km2 "l’espace vital" ouvert à l’ethnie majoritaire, et de surexploiter à l?envi les prodigieuses ressources de ce territoire.

4) Susciter et soutenir toutes les initiatives envisageables afin que l’Union européenne se dote enfin d’un représentant spécial pour le Tibet, ainsi que le demande depuis de nombreuses années le Parlement européen (en particulier en janvier 1998, avril 2002, novembre 2003) et jusqu’à sa récente Résolution du 15 février 2007 invitant les Etats membres à "promouvoir activement l’approfondissement du dialogue et, en l’absence de résultat tangible, à évaluer, en consultation avec les deux parties, le rôle que l’Union européenne pourrait jouer à l’avenir pour faciliter une solution négociée au Tibet, notamment en nommant un représentant spécial de l’U.E pour le Tibet."

5) ?uvrer pour que le Dalaï-Lama soit reçu officiellement par les gouvernements des pays européens, ainsi que les émissaires du Gouvernement tibétain en exil, démocratiquement élus, en tant que représentants légitimes de ce peuple, afin de suivre l’avancement du dossier tibétain et d’en informer les peuples d?Europe.

6) Rejoindre l?Intergroupe Tibet du Parlement européen, afin de favoriser une résolution pacifique, rapide et durable de la question tibétaine.

Nous, élu(e)s du Parlement européen, affirmons avec conviction notre attachement aux Droits fondamentaux des peuples et des personnes, ce qui devrait permettre que l?Union européenne refuse des politiques d?acceptation et de mutisme à l’égard de la dictature chinoise, lorsqu?elle tente par pressions, menaces et chantages, d’imposer ses règles à tous les Etats de la planète. Nous ne sommes pas indifférents au devenir de la planète, et nous pouvons légitimement nous interroger : qu? adviendra-t-il, si la République populaire de Chine, en voie de devenir puissance mondiale majeure, demeure dans le même tant une dictature, avec son propre peuple comme avec ceux qu?elle a, et continue, de coloniser ? Les espoirs d?ouverture et d?évolution positive par le biais des échanges commerciaux et humains s?avèrent à ce jour illusoires; la période préparatoire aux Jeux olympiques de Pékin, Jeux attribués à la Chine par le CIO dans le but déclaré de favoriser la démocratisation du pays, n?a en réalité (et tous les observateurs indépendants s?accordent sur ce point) fait jusqu?à ce jour que renforcer la brutalité du régime, et donné lieu à une répression accrue envers tous ceux qui, parmi ses citoyens, tentent par des voies pacifiques de faire avancer la Chine vers plus de respect du Droit, à une complète mise sous contrôle du pays sous tous ses aspects. Face à cette réalité, une politique de fermeté et de clarté s?impose, et la population de l?Union européenne peut compter sur nous pour défendre avec lucidité et courage une telle politique.

Nous assurons les peuples qui composent aujourd?hui la République populaire de Chine de tout notre respect et de notre amitié. Ce faisant, nous demandons aux autorités de Pékin de donner, avant la tenue des Jeux olympiques de 2008, des preuves tangibles et concrètes de sa volonté de respecter dorénavant les libertés et droits fondamentaux des peuples et des individus, tels qu?ils sont définis par la Déclaration universelle des droits de l?Homme de 1948, et précisés et complétés par les textes ultérieurs élaborés par l?ONU. En cela, rien ne porte atteinte, ni à la Constitution chinoise ni à la souveraineté de l?Etat chinois. Nous demandons tout particulièrement des assurances sur les questions énumérées au point 1.

Nous rendrons compte à nos concitoyens de l?évolution de la situation dans les temps à venir.

SIGNATURE :

Annexe: les divers points de la lettre ci-dessus sont en référence à

1) La Convention pour la prévention et la répression du crime de génocide (ONU, 9 décembre 1948);

2) La Déclaration universelle des droits de l’Homme (Nations-Unies, 10 décembre 1948);

3) Les Résolutions de l’Assemblée générale de l’ONU du 21 octobre 1959 (n° 1353), du 20 décembre 1961 (n° 1723), et de 1965 (n° 2079), rappelant les droits et libertés fondamentales du peuple Tibétain dont, comme pour tous les peuples et nations, son droit à l’autodétermination;

4) Le Pacte international relatif aux droits économiques, sociaux et culturels (décembre 1966 entré en vigueur le 3 janvier 1976, ratifié par la RPC le 27 mars 2001) dont tout particulièrement l’article 1: "Tous les peuples ont le droit de disposer d’eux-mêmes. En vertu de ce droit, ils déterminent librement leur statut politique et assurent librement leur développement économique, social et culturel"; l’article 2: "Pour atteindre leurs fins, tous les peuples peuvent disposer librement de leurs richesses et de leurs ressources naturelles"; ainsi que l’article 27 : "dans les Etats où il existe des minorités ethniques, religieuses ou linguistiques, les personnes appartenant à ces minorités ne peuvent être privées du droit d’avoir en commun avec les autres membres de leur groupe, leur propre vie culturelle, de professer et de pratiquer leur propre religion ou d’employer leur propre langue";

5) La Déclaration universelle des droits des peuples (Alger, 4 juillet 1976), dont tout particulièrement les articles de la section I "Tout peuple a droit à l’existence" et ceux de la Section II " Droit à l’autodétermination politique" dont l’article 5: "Tout peuple a le droit imprescriptible et inaliénable à l’autodétermination. Il détermine son statut politique en toute liberté, sans aucune ingérence étrangère extérieure": et l’article 6: "Tout peuple a le droit de s’affranchir de toute domination coloniale ou étrangère directe ou indirecte et de tout régime raciste";

6) La Convention contre la torture et autres peines ou traitements cruels et inhumains ou dégradants (Nations-Unies 10 décembre 1984).

7) La Convention relative aux droits de l’enfant (Nations-Unies, 26 janvier 1990) dont tout particulièrement l’article 30: "Dans les Etats où il existe des minorités ethniques, religieuses ou linguistiques ou des personnes d’origine autochtone, un enfant autochtone ou appartenant à une de ces minorités ne peut être privé du droit d’avoir sa propre vie culturelle, de professer et de pratiquer sa propre religion ou d’employer sa propre langue en commun avec les autres membres de son groupe";

8) Les Résolutions du Parlement européen tout particulièrement celles des 15 décembre 1992 et 11 avril 2002, des 8 septembre et 26 octobre 2006, invitant notamment le Gouvernement de la RPC "à geler immédiatement le projet controversé d’immigration massive au Tibet";

9) Les Rapports de la Commission internationale des Juristes à Genève depuis 1959 et 1960 dont tout particulièrement celui de décembre 1997 concluant notamment: "Les Tibétains sont un peuple sous domination étrangères et en tant que tels peuvent se prévaloir du droit à l’autodétermination prévu en droit international pour déterminer librement leur statut politique. Le peuple tibétain n’a pas encore exercé ce droit qui requiert une expression libre et authentique de sa volonté."

Font foto: campanya Free Tibet

La Confederació Europea de Sindicats (CES) defensa la Carta de Drets Fonamentals

0
Publicat el 22 de juny de 2007

En el marc de l’actual debat sobre el futur del Tractat Constitucional tothom està marcant les seves línes vermelles. La setmana passada ho va fer el Parlament Europeu, i recentment ho va fer també la Confederació Europea de Sindicats (CES). Aquesta darrera, a més a més, va convocar a l’inici de la cimera europea que està tenint lloc a Brussel·les (i que sembla que va per llarg), una assemblea de les organitzacions sindicals membres, per tal de reivindicar la Carta de Drets Fonamentals. I és que en el marc del debat que el Tractat Constitucional va significar entre les diferents families sindicals europees, hi havia en qualsevol cas un absolut consens sobre el fet que la Part II del Tractat, és a dir la Carta de Drets Fonamentals, era innegociable, com també ho és pel Parlament Europeu, i per descomptat pels Verds Europeus i per ICV. Adjunto la Declaració urgent sobre la Carta de Drets Fonamentals (CAT) (i en versió en castellà Declaración urgente sobre la Carta de Derechos Fundamentales (ES) ). (segueix…)

Declaració Urgent sobre la Carta de Drets Fonamentals:

Fer que la Carta sigui jurídicament vinculant

La CES ha tingut coneixement, amb gran preocupació, que s’han formulat propostes, durant discussions intergovernamentals reservades, per relegar la importància de la Carta de Drets Fonamentals en qualsevol tipus de nou minitractat possible de la Unió Europea. La Carta hauria d’haver estat plenament integrada si el projecte de Tractat constitucional hagués estat adoptat, com és desig de la CES. Hi ha un ampli suport perquè la Carta sigui plenament reconeguda en el dret comunitari. En la seva situació jurídica actual, s’aplica plenament en les institucions comunitàries, però la forma en què ha de ser aplicada als estats membres segueix sent ambigua, la qual cosa suposa una important limitació.

La Carta de Drets Fonamentals va ser aprovada en el Consell Europeu de Niça, el 2000. La CES va organitzar una manifestació massiva a Niça, que va reunir 60.000 persones, per reclamar l’adopció de la Carta com a part del Tractat de Niça i fer-la plenament vinculant per a la UE i els estats membres. Però va fracassar. El 2001, després d’una altra manifestació massiva de 100.000 persones a Brussel·les, la CES va aconseguir representació en la convenció encarregada de revisar els tractats europeus. Aquesta convenció, els treballs de la qual es van portar a terme amb àmplia participació pública, va recomanar la plena incorporació de la Carta en els tractats europeus.

Actualment, és la Carta més progressista aconseguida per un moviment sindical en el món: situa els drets econòmics i socials al mateix nivell que els drets humans. De manera més específica, garanteix els drets a la informació i a la consulta, i els drets a negociar i portar a terme accions col·lectives, inclosa la vaga. Garanteix una protecció contra els acomiadaments injustificats, els drets de seguretat social i el principi de condicions de treball justes, així com l’accés als serveis públics.

Acció

Per a la CES, la Carta és un element essencial del futur d’Europa. La Carta va ser concebuda per acostar Europa a la gent, i si se suprimeix o es redueix, tota l’Europa social en sofrirà les conseqüències. La Carta és el fonament d’una política social ambiciosa, que té en compte la necessitat d’una societat plural que dóna lloc a més ocupacions, i de millor qualitat.

Els governs de la UE, la Comissió Europea i el Parlament Europeu han de tenir clar que la CES no donarà el seu suport a cap nou tractat que no doni a la Carta un caràcter jurídic vinculant, sense ambigüitats. Farem campanya contra qualsevol iniciativa que intenti ometre o relegar la seva importància, i portarem a terme accions davant del Parlament Europeu i els parlaments nacionals. Mentrestant, ens mobilitzem per aconseguir que les nostres opinions siguin escoltades pels caps de govern que assisteixin a la cimera dels dies 21 i 22 de juny a Brussel·les. A més a més, demanarem als afiliats/des de cada país que facin campanya per assegurar que els caps de govern que participin en la cimera de la UE prenguin la decisió correcta. Mentre l’Europa social estigui en perill, Europa també ho està.

Una delegació de dirigents sindicals, amb el suport d’una manifestació de sindicalistes, es reunirà amb els presidents de la Comissió i del Parlament Europeu i amb el govern belga. Demanarem a les organitzacions afiliades que enviïn delegats a aquesta manifestació perquè passem a l’ofensiva en favor d’una Carta de Drets Fonamentals.

Font foto: CES

Urgències DDHH (Birmània, Etiòpia i Cuba)

1
Publicat el 21 de juny de 2007

Malgrat que, lògicament, la nostra atenció avui està molt pendent del Consell Europeu que té lloc a Brussel.les, i del qual haurà de sortir una proposta de text per seguir endavant en el procés constitucional, el Parlament Europeu, en sessió plenària a Estrasburg, afronta un nou debat sobre assumptes d’urgència relatives a vulneracions dels Drets Humans en el món. En aquesta ocasió, els tres temes són la situació a Birmània (i l’allargament de la condemna a Aung San Suu Kyi); la situació de drets humans a Etiòpia; i, en tercer lloc, la decisió el Consell de la UE en relació a Cuba. Sobre el tercer tema, però, voldria comentar el següent: (segueix…)

Malgrat que la Conferència de Presidents havia acordat que el tercer tema de discussió fos la situació de les persones refugiades a l’Iraq, la pressió del PP espanyol, més pendent, un altre cop, de portar al Parlament Europeu la seva oposició al govern espanyol, es va acabar imposant en el seu grup i, amb la connivència dels grup UEN i ALDE, van reinstaurar el tema en la terna de les urgències.

La meva incomoditat amb aquesta decisió recau no en el fet que no hi hagi vulneracions de drets humans a Cuba, que hi són, i que he lamentat en nombroses ocasions, sinó en el fet que seguint una motivació de política estricatment interna espanyola, es canvii un punt de veritable urgència com és la situació de la població refugiada a l’Iraq (especialment al voltant del Dia Internacionald e la Persona Refugiada), per un debat sobre una postura del Consell que ja ha estat presa (i per tant no és una Urgència), i que, precisament, va en la línea de reclamar al govern cubà més apertura, i de considerar la cooperació de la UE un instrument que s’ha de basar en una resposta positiva de part del règim de l’illa caribenya en la millora d’aspectes com la democràcia, les llibertats i el respecte per la pluralitat d’opinions polítiques. Tal i com es pot deduir de la proposta de Resolució que han presentat (és aquesta), considero que més que estar preocupats per la situació dels drets humans a Cuba, ho estan per atacar el govern espanyol i, en concret, el ministre d’Exteriors. No em toca a mi fer una defensa del Ministre Moratinos, i no ho faré, però en tant que diputat europeu sí procuro que hi hagi una coherència entre el mandat que se’ns ha atorgat i l’energia, temps i recursos que destinem a determinats temes. I constato amb preocupació que des del PP llegeixen aquest mandat, no en clau europea, sinó, manifestament, en clau estrictament d’oposició a l’Estat espanyol.  Adjunto aqui la el video de la meva intervenció, penjat a YouTube.

Novament, el PP ha posat de manifest el menyspreu cap al Parlament Europeu en usar-lo com a arena política on abocar-hi les seves frustracions en política espanyola. Ni és la primera, ni, em temo, serà la darrera vegada que això passa. Sigui com sigui, no deixa de créixer la perplexitat entre les delegacions d’altres països sobre els continuats intents de part d’alguns diputats i diputades per espanyolitzar determinats debats de l’Eurocambra.

El problema, però, és que tenen una important majoria, resultat, no ho oblidem, de les eleccions de 2004. És en aquesta mena de situacions quan ens adonem de com important és no deixar el Parlament Europeu en mans exclusivament dels grans grups.

Adjunto la meva intervenció al respecte:

"Quisiera en primer lugar manifestar mi preocupación por el hecho que este punto relativo a las relaciones con el gobierno cubano haya sustituido a otro que, en términos de Urgencias, considero mucho más apropiado, como es el de la situación de la población refugiada en Iraq.

Y es especialmente preocupante cuando, en realidad, el motivo de fondo de esta modificación no tiene que ver con un hecho que concierne a la isla caribeña, sin más bien con la ya habitual tendencia de algunos colegas del PP de usar el Parlamento Europeo para hacer su oposición particular al gobierno español.

No es a mí a quien corresponde defender la postura del gobierno español, puesto que no formo parte del mismo, pero sí me preocupa que un espacio tan importante como es la sesión de los jueves por la tarde dedicado a situaciones de vulneraciones de derechos humanos en el mundo, quede cuestionado por este tipo de iniciativas que contravienen el espíritu mismo de estos debates. 

Por otro lado, quiero recordar también que el Consejo ya aprobó el lunes sus conclusiones con relación a las relaciones con el gobierno cubano, en las que, una vez más, reiteró su intención de mantener el diálogo con la sociedad civil y ofreció la reanudación de diálogo con el gobierno cubano en base a un interés mutuo, recíproco y no discriminatorio.

Cuba debe hacer muchos progresos en temas como libertades, derechos (sobre todo políticos) y apertura democrática. Pero insisto, esto no es nuevo, no es una urgencia. Es más, precisamente entiendo que la postura adoptada por el Consejo establece los parámetros para avanzar en esta línea, especialmente en cuanto que se desmarca de la estrategia de los Estados Unidos basada en una confrontación estéril y en un embargo que es a la vez ineficaz e irresponsable, entre otras cosas porque precisamente dificulta ciertas reformas en el interior de la isla que permitirían llevar a cabo una transición más ordenada.

Asimismo, tal y como planteamos en nuestra propuesta de Resolución, la de Verdes/ALE, la cooperación debe ser un instrumento en favor del desarrollo para conseguir los objetivos del milenio y no una herramienta de condicionamiento para conseguir fines políticos.

Font foto: BBC

El Parlament Europeu insta als governs a armar-se d’arguments en favor d’un Tractat Internacional sobre Transferències d’Armament

0
Publicat el 20 de juny de 2007

En el marc del debat que tindrà lloc aquesta tarda a Estrasburg entre el Consell, la Comissió i el Parlament Europeu en relació al Tractat sobre el Comerç de Armament: establiment de normes internacionals comunes per a la importació, exportació i transferències d’armament, en tant que ponent de l’informe anual del Parlament Europeu sobre control d’exportacions d’armament i promotor, així mateix, de la Resolució que avui debatim (veure apunt anterior Nou impuls en favor del Tractat Internacional d’Armes al Parlament Europeu), he preparat la següent intervenció:

"Son numerosas ya las veces que este Parlamento se ha pronunciado en favor de un Tratado Internacional de Transferencias de Armamento (ATT), pero lo que hace que el debate de hoy sea especial es el hecho de que Naciones Unidas ya ha puesto manos a la obra estableciendo un calendario y solicitando a los Estados Miembros que le hagan llegar sus puntos de vista sobre la factibilidad, el ámbito de aplicación y los contenidos para dicho Tratado. Bueno es recordar, además, que la resolución de NNUU fue votada favorablemente por 153 países de su Asamblea General en diciembre de 2006, lo que otorga una enorme legitimidad al proceso. Entre dichos países destacan todos los Estados miembros de la UE, además de Japón, Brasil y Sudáfrica. Hubo 43 abstenciones, entre ellas la de Rusia y China, y un sólo voto en contra, el de Estados Unidos. 

Así pues, en este nuevo contexto, aquello que el Parlamento Europeo solicita en la presente Resolución es lo siguiente:

Primero, que los 153 países que firmaron la propuesta en Naciones Unidas hagan llegar sin más demora sus informes favorables al ATT a la Secretaria General (en el siguiente link pueden encontrar los textos de quienes ya han enviado sus propuestas, incluida la UE: http://www.controlarms.org/peoples-consultation/submissions.htm).

Segundo, que en dichos informes se parta de la actual legislación internacional, especialmente con relación al derecho humanitario i a los derechos humanos en general.

Tercero, que los gobiernos de los Estados se comprometan a llevar a cabo una rigurosa investigación sobre el grado de cumplimiento e incumplimiento de las actuales normas reguladoras, embargos internacionales y, en el caso europeo, de la estricta aplicación del Código de Conducta sobre exportaciones de armas. Mención especial merece, entre otros, el caso de las exportaciones de armas a Sudan, tema del que nos ocuparemos específicamente, en la plenaria de julio.

En cuarto lugar, los gobiernos deben prestar especial atención y dar todo el apoyo a la creación de un Grupo de Expertos que deberá establecerse en 2008 con objeto de definir ya el contenido del Tratado.

Finalmente, debemos ser conscientes de que el proceso hacia un Tratado Internacional de Transferencias de Armas, aunque esté ya en marcha, será lento, y que mientras tanto las ventas de armas en el mundo siguen creciendo (según el SIPRI en 2005 éstas fueron de 290.000 millones de dólares, de las que entorno a un tercio proceden de la UE).

Así pues, entretanto, es preciso ser especialmente rigurosos y exigentes con los mecanismos de control ya existentes, y prestar especial atención al control de los intermediarios, al cumplimiento de los embargos, al incremento de la transparencia y el control parlamentarios de dichas exportaciones.

Foto: avions de combat de fabricació chinesa, Fantan, han estat vistos a Darfur, al Sudan, en manifesta vulneració, per part de la Xina, de l’embargament internacional sobre aquella regió en conflicte. font: BBC

Sobre la ‘rebel.lió’ dels Mossos, per Jaume Asens i Gerardo Pisarello (El Periodico, 17/06/07)

0
Publicat el 19 de juny de 2007

M’ha semblat un article complert, valent i més que interessant. Així doncs, l’adjunto, per a la reflexió….

SOBRE LA REBEL.LIÓ DELS MOSSOS, per Jaume Asens i Gerardo Pisarello*, El Periodico, 17 de juny de 2007

? La lluita contra la impunitat policial suposa una victòria de la lògica de l’Estat de dret

"El vincle entre la seguretat i l’actuació policial s’ha convertit, en les últimes setmanes, en un dels eixos centrals de l’agenda política catalana. El primer desencadenant van ser les imatges difoses urbi et orbi, a través de la televisió o internet, d’agressions de mossos a detinguts a la comissaria de les Corts. Poc més tard, i en ple període electoral, va entrar en escena el famós punxó (segueix…)


anomenat kubotan, que va acabar de sacsejar les aigües ja remogudes per la denúncia d’altres irregularitats policials.
Al cap de no pocs dies els va incomodar que s’obrís un debat sobre el tracte dispensat als detinguts a les comissaries catalanes i sobre el modus operandi d’un cos al qual se suposava alliberat de certes pràctiques del passat. Bona part de la discussió inicial es va plantejar al voltant de si els incidents denunciats s’haurien d’haver amagat o no. La reacció dels partits de dretes va anar més enllà i es van sentir diferents veus que demanaven la dimissió del conseller d’Interior, Joan Saura, per estar "més preocupat pels delinqüents que per la policia".

EN UN REFLEX instintiu del ja conegut corporativisme, alguns sindicats policials també van fer pinya i van justificar les actuacions qüestionades. Com a resposta a les crítiques rebudes des de diferents entitats de defensa dels drets humans, van convocar una inusual manifestació en la qual es van sentir crits i consignes del tipus "Saura dimissió" "kubotan, kubotan" o "boti, boti, okupa qui no boti".

Si la llei 10/1994 estableix un autèntic codi de conducta o de bones pràctiques per als Mossos d’Esquadra, aquesta manifestació va representar un clar exemple de la seva mala aplicació. En lloc d’inspirar empatia social o fortalesa democràtica, els Mossos van donar una imatge de descrèdit i politització, del tot allunyada de l’aparença d’imparcialitat professional que exigeix la llei i que és d’esperar d’un cos nascut i format en una democràcia.

Una esquerra conseqüent, o simplement compromesa amb l’Estat de dret i amb la defensa dels drets humans, no s’hauria d’acomplexar davant d’aquest tipus de reaccions. Més encara, hauria d’assenyalar de manera inequívoca la incongruència que comporta denunciar la vulneració de drets als diferentes Guantánamo que hi ha pel món mentre es pretenen amagar els draps bruts d’una policia autòctona.

Qualsevol política de seguretat pot presentar dues direccions oposades: orientar-se cap al model del "dret a la seguretat" o bé cap al model de la "seguretat en els drets". El primer d’ells pretén reduir l’eficà- cia policial al desplegament de mesures exemplaritzants bé sobre els sectors econòmicament i socialment més vulnerables, bé sobre la dissidència política i cultural. El segon, en canvi, parteix del fet que l’únic ordre democràtic pel qual val la pena lluitar és aquell que està preocupat per reduir al mínim les intervencions repressives i sí, en canvi, per eliminar el desordre causat per les grans desigualtats econò- miques i socials.

No es tracta, com voldrien els sectors més conservadors, de polítiques realistes contra polítiques irrealistes. El suposat realisme dels que identifiquen l’eficàcia policial amb la falta de controls democràtics és un realisme estret de mires i de molt curt abast. Per contra, l’únic model sostenible de seguretat és un model fundat no en la demagògia del populisme punitiu, sinó en l’escrupolós respecte dels drets socials, polítics i civils de tothom. Això inclou també els drets dels detinguts en dependències policials, que, més enllà de tota una altra consideració, són, en aquell moment, part feble davant la possible arbitrarietat dels cossos de seguretat.

LA DECISIÓ de crear un comitè d’ètica de la policia i, sobretot, l’anunci per part del Departament d’Interior d’instal.lar càmeres de videovigilància a les dependències policials són mesures segurament insuficients, però van en la bona direcció. Poc importa que la Constitució garanteixi als detinguts drets si després es concedeixen a la policia amplis poders discrecionals. En qualsevol comissaria, la relació del detingut amb l’agent es consuma en secret i és de tal dependència o subjecció que pot donar peu a abusos o maltractaments difícilment controlables. Això, aquí i a tot arreu.

Per aquest mateix motiu, l’Estat espanyol va aprovar i recentment va ratificar el protocol facultatiu per a la prevenció de la tortura i altres tractaments o penes cruels, inhumanes o degradants. També per aquest motiu, el Parlament català es va comprometre a "implementar les recomanacions del relator especial de Nacions Unides sobre la tortura", entre les quals s’incloïa la instal.lació de càmeres als calabossos de les comissaries.

EL CONTROL democràtic dels cossos de seguretat no es pot banalitzar com una expressió d’ingenuïtat o hippisme polític. Per descomptat, no ho és per a les víctimes reals, i per desgràcia massa freqüents, d’actuacions arbitràries. Tampoc per a les víctimes potencials, que seríem tots els ciutadans, si s’imposessin les suposades tesis realistes. La lluita contra la impunitat policial suposa una victòria de la lògica de l’Estat de dret davant de la lògica de la raó d’Estat. Després de tot, en un sistema que es pretengui democràtic sempre serà preferible tenir una policia sota sospita que una policia descontrolada."

*Asens és vocal de la Comissió de Defensa del Col.legi d’Advocats, i Pisarello, vicepresident de l’Observatori de Drets Econòmics, Socials i Culturals.

Font foto: Martin Tognola, El Periodico

Conciliar familia i estudis: un dret fonamental, també per a la UE

0
Publicat el 19 de juny de 2007

De nou setmana de plenària a Estrasburg (veure agenda aquí). Ahir va tocar afrontar l’anomenada ‘guerra del vodka‘ i clarificar algunes definicions que mantenen enfrontats alguns productors i països. Per altra banda, avui pel matí toca, entre d’altres temes, debatre l’informe Panayatopoulos sobre ‘un marc regulador per a mesures de conciliació de la vida familiar i del període d’estudis per a les dones joves a la UE‘, i sobre el qual intervindré en el plenari en nom del nostre grup. En la meva intervenció plantejo el següent: (segueix…

Intervenció en plenària de Raül Romeva (ICV – Greens/EFA) sobre Informe PANAYATOPOULOS sobre conciliació vida familiar i estudis (1′)

19 juny de 2007

La educación y la formación supone en si misma un derecho fundamental y es, asimismo, un elemento esencial para que el resto de derechos sociales, económicos, culturales y políticos se vean también satisfechos.

La clave para avanzar en la conciliación de los ámbitos familiar, laboral y estudiantil (como es el caso que nos ocupa) pasa por abordar la compleja cuestión del reparto y la gestión del tiempo, no sólo de las mujeres, sino de la sociedad en su conjunto. Y para ello, por tanto, es necesario plantear reformas sociales y económicas que garanticen, entre otras cosas, una modificación de las actuales pautas mayoritarias según las cuales es la mujer, por definición, quien carga con la mayor parte, sino la totalidad, de las responsabilidades familiares.

Las respuestas a este reto deben venir de fomentar las llamadas políticas de la cotidianeidad, con una visión integral de las necesidades y estableciendo políticas transversales de servicios públicos ?garantizando la prestación de medidas como jardines de infancia, movilidad pública-, con una flexibilidad horaria que responda a las diferentes realidades concretas, sin que ello suponga un perjuicio en la calidad del servicio, y ayudas económicas y fiscales que permitan que en definitiva formar una familia sea una decisión personal. 

Font foto: California daily

Vivenda i Unió Europea (per Salvador Milà, publicat a El Pais el 15 de juny de 2007)

1
Publicat el 18 de juny de 2007

Adjunto l’article de Salvador Milà, ex-conseller de Medi Ambient i Habitatge i actualment diputat al Parlament de Catalunya sobre la qüestió de la vivenda en el marc de la UE.

LA VIVIENDA: POLÍTICA EUROPEA, SIN TRATADO, por Salvador Milà (El Pais, 15 junio 2007)

La construcción de la unidad europea, a lo largo de más de cincuenta años, se ha basado no sólo en aportaciones institucionales ?tratados, organismos, directivas y reglamentos- sino también en la incorporación de nuevas políticas para abordar nuevos problemas comunes a los ciudadanos de la Unión, ampliando así los ámbitos de competencia en los sucesivos Tratados. Me atrevo a afirmar que (segueix…)

la utilidad de la Unión Europea, entendida como conjunto de demandas sociales y acciones concertadas para resolverlas, ha salido reforzada cuando ha surgido de abajo arriba, como es el caso de la lucha contra el cambio climático y ahora con las políticas de cohesión urbana y de vivienda.

Hasta ahora los temas urbanos y de vivienda no se contemplaban como políticas comunes de la Unión, si bien el proyecto frustrado de Constitución Europea colocaba el objetivo de la cohesión territorial al mismo nivel de los objetivos de cohesión social y económica. Pero la movilización social por una vivienda digna y unas ciudades habitables ha llevado al Parlamento Europeo a adoptar resoluciones reclamando acciones de la Comisión Europea y de los Consejos de ministros de la UE, al constatar que la falta de viviendas decentes a precios asequibles influye de manera directa en la vida de los ciudadanos limitando sus posibilidades de inserción social y de movilidad, a la vez que numerosas ciudades europeas padecen problemas relacionados con la vivienda: oferta insuficiente o excesiva, subidas de precios, viviendas vacías, mal estado de los inmuebles, degradación de determinados barrios, los sin techo, sin olvidar la incidencia de los problemas de salubridad y de degradación medioambiental.

Los problemas de la vivienda se hacen más complejos en la medida que casi siempre van asociados a las deficiencias en el espacio urbano, a la falta de equipamientos y a la exclusión social y cultural de determinadas zonas urbanas, ya sean centros históricos degradados o determinados barrios periféricos, con problemas de convivencia. De otra parte, se constata como los ejes principales de las políticas ambientales de carácter global sólo tienen éxito si se basan en una gestión urbana que haga de la sostenibilidad un factor de calidad de vida de sus ciudadanos, como en el caso de la lucha contra el cambio climático, por la preservación de la biodiversidad y del buen estado ecológico de las aguas, el ahorro y eficiencia energética o la recuperación de residuos.

Es así como las políticas de cohesión urbana y de vivienda se han hecho un hueco en las repletas agendas de las instituciones comunitarias; el Consejo de Ministros de Empleo, Política Social, Sanidad y Consumidores ha declarado prioritario el problema de las personas sin hogar y de la exclusión vinculada a la vivienda en el marco de la estrategia europea de inclusión y protección social, en tanto que los ministros de Ordenación del territorio y Desarrollo Urbano, en su reunión informal del pasado mes de mayo en Leipzig, han solemnizado que las ciudades europeas son la expresión del modelo económico, social y cultural al que aspiramos, a la vez que expresan la diversidad de las regiones europeas.

Más allá de declaraciones y buenos propósitos, es de destacar que por primera vez una parte sustancial de los fondos estructurales europeos – trescientos ocho mil millones de euros en el período 2007-2013, se destinaran a las ciudades directa o indirectamente, tanto en aspectos de rehabilitación y mejora del espacio físico urbano como a las políticas sociales. La Comisión Europea debe tener cada vez más en cuenta los aspectos territoriales y urbanos al evaluar las políticas de integración económica y cohesión social, en tanto que las ciudades europeas han de saber integrar sus estrategias de desarrollo en el contexto de la construcción de un modelo europeo avanzado.

Ahora que nuestras ciudades inician una nueva andadura política, un factor determinante para recuperar el interés y la participación ciudadanas en la vida política es que se apliquen soluciones efectivas a las problemáticas derivadas del acceso a una vivienda digna y asequible, a la calidad del medio ambiente urbano y la mejora de los servicios públicos de carácter social y ambiental. Conviene, por tanto, dar a estas políticas una dimensión europea, hacer que el proceso de construcción de la Europa social y política tenga a los pueblos y ciudades como protagonistas.

Salvador Milà i Solsona, Diputado de ICV-EUiA, Parlament de Catalunya

Font foto: Dibuix de Forges, El Pais

Pöttering respon en català, però no n’hi ha prou

3
Publicat el 15 de juny de 2007

El President del Parlament Europeu, Hans-Gert Pöttering, ha tingut la delicadesa de respondre a la carta que li vàrem enviar alguns i algunes membres del Parlament Europeu (veure Preguntes en català a la Comissió i al Consell: Pla B i Eurodiputats i eurodiputades pregunten en català al Consell i a la Comissió), demanant-li poder-nos dirigir en català, en tant que diputats i diputades, a les diferents institucions europees: Comissió, Consell i el mateix Parlament Europeu. Seguint amb la unitat d’acció que els eurodiputats i eurodiputades de parla catalana hem dut a terme des de fa ja molt de temps, hem preparat una resposta conjunta al President Pöttering que avui comentarem, a més a més, amb el mateix President del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, i en base a la qual afrontarem les properes iniciatives. Tal i com ja he comentat en altres ocasions, aquesta és una qüestió que requereix d’una gran tenacitat i unitat, però també d’ambició i convicció. I val a dir que, amb l’excepció del PP, la resta de formacions polítiques catalanes representades al Parlament Europeu estem per aquesta via, convençudes que no podem defallir (segueix…).

Comunicat conjunt dels eurodiputats i eurodiputades de parla catalana

En resposta a la carta rebuda del President de l’eurocambra Hans-Gert Pöttering

Els eurodiputats signataris de la carta enviada a Hans-Gert Pöttering el passat 3 d?abril sobre l?ús del català al Parlament europeu hem rebut del President de l?Eurocambra la carta de resposta que s?adjunta (veure arxiu adjunt). Els eurodiputats catalans voldríem però matisar tres qüestions:

-En primer lloc agrair la delicadesa del President del Parlament europeu en redactar la resposta en català.

-En segon lloc, no compartim el contingut de la resposta del president del Parlament Europeu ja que existeix un acord amb el Govern espanyol pel qual es pot intervenir en català a la Comissió Europea i al Consell de la Unió Europa. Per aquesta raó, demanem fer el mateix a la cambra europea, tant pel que fa a les intervencions en plenària com pel que fa a les comunicacions escrites a les altres dues institucions europees.

-I en darrer terme anunciem que en els propers dies demanarem una reunió amb el president Pöttering per mantenir un intercanvi d?impressions i expressar-li les nostres inquietuds i reivindicacions pel que fa a l?ús de la llengua catalana a la cambra europea.

Nota: veure les diferents iniciatives que estem duent a terme en aquesta qüestió a la categoria Llengües (català a la UE, multilingüisme,…).

Font: Hans-Gert Pöttering, President del Parlament Europeu. Foto: Wikipedia

Nou impuls en favor del Tractat Internacional d’Armes al Parlament Europeu

1
Publicat el 14 de juny de 2007

Tal i com em vaig comprometre fa uns dies (veure apunt Tractat Internacional d’Armes (ATT): el procés ja ha començat ) estic impulsant en el si del Parlament Europeu una Resolució en suport del Tractat Internacional d’Armaments (ATT), i en denúncia d’algunes de les flagrants vulneracions dels embargaments d’Armes com, per exemple, el del Sudan (comentada també en els apunts Més sobre enviaments d’armes al Sudan ; Darfur (Sudan) i l’embargament d’armes). A continuació adjunto la proposta de Resolució tal i com l’he presentada en format esborrany i que serà debatuda i votada la setmana vinent a Estrasburg. (segueix…)

DRAFT RESOLUTION

The International Treaty on Arms Trade (ATT), arms brokering, and arms embargoes and the ongoing failure to address such issues in Darfur/Sudan.

tabled by: Raül Romeva i Rueda on behalf of the Green/EFA Group

The European Parliament

Having regard to its  resolutions of 15 March 2001, 15 November 2001, 19 June 2003 and 26 May 2005 on combating the proliferation and misuse of small arms and light weapons (SALW), as well on its annual resolutions on the implementation of the EU Code of Conduct on Arms Transfers;

Having regard to its resolution of 15 June 2006 urging the international community to start negotiations of an international Arms Trade Treaty (ATT) within the United Nations directly after the 2006 UN Review Programme of action Review Conference in order to establish a legally binding instrument to regulate arms transfers at global level;

Having regard to Rule /// of its Rules of Procedure;

A) Welcoming the adoption of  Resolution 61/89 by the UN General Assembly on 6 December 2006 marking the formal start of a process towards an Arms Trade Treaty (ATT) and noting the overwhelming support that resolution received from 153 states, indicative of strong global political conviction that the time is ripe to end the irresponsible arms trade;

B) Noting that as a first step the UN Secretary General is to seek the views of Member States on the feasibility, scope and draft parameters for a comprehensive, legally binding instrument establishing common international standards for the import, export and transfer of conventional arms;

C) Taking into account that approximately 100 governments have submitted their views, and that the UN Office for Disarmament Affairs has indicated that while submissions before 20 June 2007 will be included in the report of the UN Secretary General to be presented at the UN Committee on Disarmament in October 2007, states that miss the June deadline will still be able to have their submissions included as addenda to the report;

D) Considering that Resolution 61/89 also mandates the Secretary General to convene in 2008 a Group of Governmental Experts (GGE) to examine the feasibility, scope and draft parameters for a comprehensive, legally-binding instrument establishing common international standards for the import, export and transfer of conventional arms;

E) Underlining that a positive outcome of this consultation process is crucially important to lay the foundations of the future negotiations on the Treaty;

F) Reaffirming that until these negotiations will have been concluded successfully, irresponsible arms transfers will continue to cause unacceptable human suffering and exacerbate armed conflict, instability, terrorist attacks,  bad governance and corruption, as well as grave violations of the rule of law, human rights and international humanitarian law; and undermine sustainable development;

G) Convinced that pending the outcome of these negotiations states should not continue to allow previously agreed arms embargoes to be contemptuously ignored and mocked by parties  by parties to armed conflict and unscrupoulous arms suppliers;

H) Extremely concerned about the ongoing supply of arms and military equipment of all types to Sudan and the use of these items in the current human rights and humanitarian disaster in the Sudanese province of Darfur as documented in recent reports by the United Nations Panel of Experts and Amnesty International;

I) Welcoming and supporting the ongoing campaigning efforts of civil society organisations;

therefore

1) Calls on  all 153 states who voted for the UN-resolution, amongst these all the EU Member states, to send in their submissions supporting an ATT to the UN Secretary General without further delay,

2) Urges the Council to develop a programme of activities using various international fora, including NATO, the OSCE as well as the ACP/EU Assembly to encourage States to send in their submissions,

3) Urges all states to emphasize in their submissions that the ATT should codify already existing obligations under international law with respect to arms transfers, and especially those covering human rights and humanitarian law,

4) Strongly recommends that in order for the ATT to be effective, states base their submissions on the following parameters:

1. States are responsible for and must regulate all arms transfers that are relevant to their jurisdiction;

2. States must assess all international arms transfers according to three categories of restriction under existing law;

a) express prohibitions where States must not transfer arms in certain situations based on existing prohibitions on the manufacture, possession, use and transfer of arms;

b) prohibitions based upon the likely use of the weapons, in particular whether the arms are likely to be used to commit serious violations of international human rights law or international humanitarian law;

c) criteria and emerging norms that must be considered when assessing arms transfers including whether the arms will be used for terrorist attacks, violent and/or organised crime, adversely affect sustainable development or regional security or stability, or involve corrupt practices;

3. States must agree a monitoring and enforcement mechanism providing for prompt, impartial and transparent investigation of alleged violations of an ATT and appropriate penalties for offenders,

5) Calls on all states to support the work of and engage with the Group of Governmental Experts (GGE), to be established in 2008 to ensure it makes significant progress towards a meaningful ATT;

6) Remains convinced that critical to the success of the ATT will be greater openess and a new willingness to exchange information about arms transfers, including information on end-users; and that this will require the use of mechanisms, such as an improved version of the UN Register for Conventional Arms, to create a compensating and mutual guarantee of global transparency,

7) Calls upon all States pending the adoption of an ATT  to take efficient measures to stop the irresponsible brokering and transportation of arms, ammunition and associated military and security equipment of all types, including components and items of dual use as well as the transfer and licensing of foreign production of such equipment to parties subject to international arms embargoes or who persistently commit serious violations of international human rights law or international humanitarian law,

8) Calls in this perspective on the EU to transform without delay its common position on arms brokering into a legally binding instrument with maximal efficiency,

9) Categorigally denounces the trade of arms and ammunition in violation of United Nations Security Council arms embargoes and recognises that such transports are primarily conducted through air channels. Calls upon EU Member States to enhance their cooperation and cooperation with other States in this area. Calls upon the competent international and the interested regional organisations to recommend, in coordination with the air transport industry, appropriate preventive measures;

10) Condems the blatant violation of the UN arms embargo by the Government of Sudan and the systematic violation of human rights and humanitarian law;

11) Calls upon EU Member States to introduce forthwith stricter monitoring and verification procedures to ensure compliance with UN Security Council Resolution 1591 of 29 March 2005 and EU Council Common Position 2005/411/CFSP of 30 May 2005 concerning restrictive measures against Sudan so that the procedures apply to EU nationals, EU registered companies, EU funds and EU registered vessels and aircraft or companies operating within EU territorial jurisdiction regarding:

(a) the supply of dual-use technology to Sudan so that the prohibition on this supply is fully consistent with Council Regulation (EC) No 1334/2000 setting up a Community regime for the control of exports of dual-use items and technology and the Wassenaar Arrangement on Export Controls for Conventional Arms and Dual-Use Goods and technologies;

(b) a requirement in the civil-military cooperation frame of the single sky legislation that EU member states and EU organisations strictly monitor cargoes of flights which may contain military or dual use items and technology that may be destined for Sudan, in particular when those cargoes are passing over the territory of the European Union; freight by ships should be monitored as well;

(c) the use of all legitimate means to promote full and strict observance and compliance by all states with the UN arms embargo and sanctions on Sudan as set out in the UN Security Council Resolutions of 30 July 2004 (S/Res/1556) and 29 March 2005 (S/Res/1591), including strict prohibitions of arms and military items likely to be used by the Government of Sudan in Darfur;

(d) the design of a stricter and more comprehensive regime of arms and trade prohibitions on Sudan that applies to the supply of military equipment to Sudan from subsidiaries and associates of EU companies,

(e) measures to avoid that means for the transportation of humanitarian aid into the region are used in parallel to transport embargoed military items,

* * *

12) Invites its president to forward this resolution to the Council, the Commission, the governments and parliaments of the EU Member States, the Secretary-General of the United Nations, the Secretary-General of NATO, the OSCE, the African Union, the Parliamentary Forum on Small Arms and Light Weapons, the Assembly of the Inter-Parliamentary Union, and to the NGO Arms Trade Treaty Steering Committee.

(end)

 

Font foto: BBC