Raül Romeva i Rueda

Hi ha països, i Noruega n?és un, que solen tenir un paper estrella en fer avançar Tractats Internacionals que són obvis i evidents per part d?amplis sectors de la societat civil mundial, però que determinats governs s?obsessionen en frenar o diluir. Noruega ja va tenir un paper clau en el Procés d?Ottawa contra les mines i el torna a tenir ara, en la lluita contra les bombes de dispersió. D?altres països, com l?Estat Espanyol, acostumen en canvi a amagar-se darrera la cortina del consens: Com que no hi ha consens, diuen, no podem anar més enllà, tot i que ja voldríem. El problema, però, és que cal que algú lideri i faci avançar aquest consens. I aquí és on sempre trobem els mateixos tirant del carro, (segueix…)

i també els mateixos posant pals a la roda i, en el millor dels casos, pujant al carro quan aquest ja és imparable i, a més, fa patxoca. Pel què fa a temes de desarmament i de control del comerç d?armes l?Estats Espanyol és un dels habituals del segon grup.

Comento això arran de la reunió que va tenir lloc els passats 22 i 23 de febrer, a Oslo. Un grup d?Estats, d?organitzacions de Nacions Unides, el Comitè Internacional de la Creu Roja, la Cluster Munitions Coalition i altres organitzacions humanitàries es van trobar per discutir com dirigir de forma efectiva els problemes humanitaris causats per les bombes de dispersió. Es tractava de posar les bases del què ha de ser un Nou Tractat Internacional que prohibeixi aquesta mena d?armes indiscriminades (veure Cluster Munitions: Governments to Discuss New Treaty). Seguint la via marcada pel Tractat d?Ottawa contra les Mines, l?objectiu d?aquesta mena de trobades és fer que a la vista de les evidències, les probes i els testimonis, sigui cada vegada sigui més difícil per part de Governs (entre ells l?espanyol) i empreses fabricants negar que aquesta és un arma totalment indiscriminada, que vulnera la Convenció Internacional d?Armes Indiscriminades, i que per tant, ras i curt, cal que sigui prohibida.

Sort en tenim que hi hagi Noruegues, Costa Riques i Canadàs que, de tant en tant, ens donen alguna alegria i mantenen viva l?esperança de que, malgrat tot, el món és millorable.

Per a més informació sobre el problema, la campanya, i la postura dels diferents països, podeu consultar el lloc web de Stop Cluster Munition a http://www.stopclustermunitions.org

Adjunto la Declaració d?Oslo (traduïda al català).

DECLARACIÓ (traducció al català)

Conferència d?Oslo sobre les Bombes de Dispersió (22 ? 23 Febrer 2007) 

(…)

Reconeixent les greus conseqüències causades per l?ús de les bombes de dispersió i la necessitat per una acció immediata, els Estats es comprometen a:

1. Concloure al 2008 un instrument internacional legal i vinculant que:  

(i) prohibeixi l?ús, la producció, la transferència i l?emmagatzematge de bombes de dispersió que provoquen danys inacceptables a la població civil, i

(ii) establir un marc per la cooperació i l?assistència que asseguri una adequada provisió d?atenció i rehabilitació als supervivents i a les seves comunitats, la neteja de les àrees contaminades, l?educació pel risc i la destrucció de totes les bombes de dispersió prohibides que estiguin emmagatzemades.  

2. Considerar iniciatives nacionals per redirigir aquests problemes.

3. Continuar a redirigir  els problemes humanitaris provocats per les bombes de dispersió en el marc del Dret Humanitari Internacional i en els Tractats rellevants. 

4. Reunir-se altre cop per continuar el treball, incloent  Lima durant Maig/Juny i Viena durant  Novembre/Desembre de 2007, i a Dublín a principis del  2008, i acollir l?anunci de Bèlgica d?organitzar una reunió a nivell regional. 

Oslo, 23 de Febrer 2007

Foto: Bomba de dispersió a Txetxènia. Font: MCC

La Comissió Europea, a través del Comissari Frattini, respon a la meva pregunta escrita E-0125/07 relativa a la situació de creixent racisme i islamofòbia a la UE. En la meva pregunta plantejava el següent: 

El Observatorio sobre Racismo y Xenofobia de la UE presentó en el mes de diciembre el informe "Muslims in the European Union: Discrimination and Islamophobia" en relación con la discriminación social y laboral que sufre la población musulmana de la UE. Según el informe, este segmento de población sufre discriminación en el trabajo, la educación y la vivienda. (segueix…)

Así, el informe asegura que la representación de los musulmanes, como grupo, es superior a la media en los sectores peor remunerados de la economía. Además, los resultados educativos suelen estar por debajo de la media, sus tasas de desempleo por encima y su representación en las zonas con peores condiciones de alojamiento es también superior a la media. El informe considera que es necesario actuar en materias como el rendimiento escolar de este sector, luchar contra la discriminación en el acceso al mundo laboral, garantizar un acceso a la vivienda análogo al del resto de ciudadanos de la UE o potenciar la participación de este sector en la vida pública. El informe se muestra crítico ante el hecho de que la mayoría de países de la UE (con la única excepción de Inglaterra) no hayan recopilado los datos necesarios sobre este fenómeno discriminatorio.

¿Qué medidas cree la Comisión que se deben aplicar ante las prácticas racistas e islamofóbicas denunciadas por el informe citado? ¿Piensa la Comisión pedir a los países miembros de la UE que, tal y como recomienda el informe, establezcan medidas y procedimientos de notificación adecuados para la detección de casos de discriminación e islamofobia? ¿Tiene conocimiento la Comisión del grado de cumplimiento de las directivas contra la discriminación de la UE? 

E-0125/07ES:  Resposta del Sr. Frattini en nom de la Comissió (26.2.2007)

El Observatorio Europeo del Racismo y la Xenofobia (EUMC) es un organismo comunitario independiente, cuyo primer objetivo es proporcionar a la Comunidad y a sus Estados miembros datos objetivos, fiables y comparables a nivel europeo sobre los fenómenos del racismo, la xenofobia y el antisemitismo, a fin de ayudarles a tomar medidas o formular líneas de conducta en sus respectivas esferas de competencia. En este contexto, el EUMC ha publicado recientemente el informe al que hace referencia Su Señoría.

La Comisión tiene una arraigada política de lucha contra todas las manifestaciones de racismo, xenofobia y antisemitismo, incluida la islamofobia. La Comisión ha condenado y rechazado en varias ocasiones estos fenómenos, pues son incompatibles con los valores sobre los que se asienta la Unión Europea. La Comisión puede tomar iniciativas específicas en la medida en que los Tratados le confieren atribuciones para ello. La Comisión está decidida a hacer un uso pleno de las mismas.

De hecho, la Comisión ha ejercido ya estos poderes de varias maneras:

La Comisión se esfuerza por garantizar la plena aplicación de las Directivas relativas a la lucha contra la discriminación[1]. Ha publicado recientemente un informe sobre la aplicación de la Directiva 2000/43/CE[2] y continúa paralelamente su diálogo con los Estados miembros para asegurar la correcta aplicación en la UE de ambas Directivas.

La Directiva Televisión sin Fronteras[3] prohíbe la incitación al odio por razones de raza, sexo, religión o nacionalidad.

Por lo que se refiere al Derecho penal, la Comisión ha lamentado en varias ocasiones que el Consejo no haya podido llegar a un acuerdo sobre la propuesta de Decisión Marco del Consejo relativa a la lucha contra el racismo y la xenofobia[4], pero está haciendo esfuerzos, en cooperación con las presidencias sucesivas, para volver a poner este expediente sobre la mesa del Consejo y facilitar la adopción de un texto consistente.

Por lo que se refiere a la recogida de datos, la Comisión creará, en el primer trimestre 2007, un grupo de expertos[5] que trabaje en la aplicación del plan de acción quinquenal de la Comisión para desarrollar una estrategia completa y coherente de la UE destinada a medir la delincuencia y la justicia penal[6]. La Comisión ha designado al EUMC como miembro clave de este grupo y contribuyente a la aplicación del plan de acción. La pertenencia del EUMC a este grupo refleja la importancia que otorga la Comisión a la integración de la recién lanzada encuesta experimental que examina la experiencia de las minorías étnicas y de los inmigrantes en cuanto a victimización penal. Esto revestirá especial importancia para el desarrollo de las encuestas sobre victimización y para asesorar a la Comisión en cuanto a las necesidades actuales y futuras de investigación en este campo.

La Comisión también está trabajando en la mejora de la recogida de datos por lo que respecta a estadísticas sobre todos los motivos de discriminación contemplados en el artículo 13 del Tratado, para luchar contra la discriminación. La Comisión ha elaborado junto con la Presidencia finlandesa un manual sobre recogida de datos, que se distribuirá ampliamente en breve.

La Comisión mantiene un diálogo abierto, regular y transparente con religiones, iglesias y comunidades religiosas, y apoya el diálogo entre ellas.

Por lo que respecta a la juventud y la educación, la Comisión continuará apoyando proyectos de jóvenes al amparo del nuevo programa "La juventud en acción", que aspira a la comprensión intercultural. Una de las prioridades del programa es la "diversidad cultural", que fomenta las actividades conjuntas de jóvenes de diferentes orígenes culturales, étnicos y religiosos. Además, la guía del programa "La juventud en acción" indica que todos los proyectos deberán tener una dimensión europea que incluya por ejemplo "proyectos que reflejen una preocupación común de la sociedad europea, como el racismo, la xenofobia y el antisemitismo [?]." Asimismo, el fomento de una ciudadanía activa y la sensibilización cultural son objetivos esenciales del programa de trabajo "Educación y formación 2010". El futuro programa "Aprendizaje permanente" (2007-2013) también será un instrumento clave para apoyar a los Estados miembros en el desarrollo y ejecución de proyectos tendentes a desarrollar su potencial. La ampliación de oportunidades de aprendizaje para el fomento de los valores democráticos, el respeto de los derechos humanos y la educación ciudadana recibirá una atención especial en el nuevo programa "Formación permanente".

La Comisión también proporciona ayuda financiera para proyectos de lucha contra el racismo y para organizaciones de la sociedad civil, y apoyará diversas actividades en el contexto del "Año Europeo de la igualdad de oportunidades para todos – 2007" y del "Año europeo del diálogo multicultural – 2008".

El 1 de marzo de 2007, el EUMC se convertirá en la Agencia Europea de Derechos Fundamentales (AEDF). El Reglamento de base de la AEDF[7] garantiza que el racismo, la xenofobia y la intolerancia constiturán la base de sus actividades futuras.

Font foto: BBC 

Quatre anys després de la catàstrofe del Prestige, el dèficit en les mesures de seguretat en el transport matítim continua, amparat pels nombrosos buits jurídics existents en la legislació vigent. Per aquest motiu, he fet arribar una pregunta a la Comissió Europea demanant quines mesures es pensen prendre davant la manca de seguretat en els vaixells de transport de substàncies perilloses i quines actuacions es pensen dur a terme per protegir les Zones Marines Especialment Sensibles. (segueix…)

Les últimes notícies sobre els accidents patits en les darreres setmanes per part del petrolier Sierra Nava a la Badia d?Algesires i del vaixell de transport de mercaderies perilloses Ostedijk prop de les costes gallegues han desenterrat el debat sobre la seguretat en el transport marítim, i especialment la regulació d?aquestes activitats en Àrees Marines Protegides

El transport marítim juga un paper fonamental en el comerç de la Unió Europea, tant l?interior com l?exterior. La majoria d?activitats mercantils relacionades amb el transport en vaixell per Europa involucren a més d?un Estat membre de la UE, i és per això que cal actuacions eficaces que cal plantejar en l?àmbit comunitari.

Foto: Ostedijk. Font: El Periodico

La Cort Internacional de Justicia acaba d’establir que l’assassinat de 8.000 musulmans a Srebrenica l’any 1995 va ser un acte de genocidi, però que les autoritats de Sèrbia (llavors Iugoslàvia) no en són ni responsables executores, ni tan sols incitadores directes. La sentència ha suposat una gerra d’aigua freda per a moltes de les víctimes i familiars que esperaven una condemna exemplar, i conseqüentment una indemnització, de la part de Belgrad. La sentència, però, estableix que Sèrbia va vulnerar la llei internacional en no impedir els assassinats. És evident que la decisió ha estat presa de manera salomònica (segueix…)

i pensant més en el futur que en el passat. Una condemna a l?Estat serbi podria haver suposat, diuen alguns analistes, un nou problema afegit a la ja tensa situació sèrbia, en ple procés d?assumpció del nou estatus de Kosovë. Així mateix hi ha que opina que per què cal fer pagar tot un país per les accions comeses per uns quants, fins i tot quan els responsables havien estat escollits democràticament.  La gravetat dels fets, però, em porta a considerar que una sentència que hagués reconegut la responsabilitat de l’Estat serbi en els crims hauria servit a la vegada per reparar, ni que fos simbòlicament, el mal fet en nom seu, a la vegada que hauria significat un avís a les poblacions que sovint obliden les seves responsabilitats a l’hora d’escollir determinats governants. I és que el vot, a més de ser un dret, comporta també una responsabilitat.

No obstant, i malgrat que cal considerar com a nota positiva el fet que l?actual President serbi Boris Tadic hagi reclamat al Parlament serbi, en acatar la sentència, que condemni la massacre de Srebrenica, comparteixo la decepció per una decisió que deixarà moltes ferides obertes, un elevat grau de frustració i una sensació que després d?esperar tant no s?ha fet justicia, i encara menys, s?ha reparat el mal fet, dues de les condicions indispensables per garantir que un procés de pau avanci de manera sòlida i durable. 

La singularitat del cas li concedeix, per altra banda, un significat especial. Es tracta de la primera vegada que un Estat ha estat jutjat per genocidi, ja que fins ara les sentències per genocidi requeien exclusivament sobre individus.

El cas Bòsnia i Herzegovina contra Sèrbia i Montenegro va començar ara fa un any. Bòsnia argumentava que Belgrad havia incitat a l?odi ètnic, havia armat les milicies serbobosnianes i havia estat un participant actiu en les successives massacres que van significar la mort de més de 100.000 persones entre 1992 i 1995. Per la seva banda, Belgrad argumentava que es tractava d?un conflicte intern entre diferents comunitats ètniques a l?interior de Bòsnia i rebutjava assumir cap responsabilitat sobre els fets ocorreguts.

Després de llegir-se la sentència, el líder bosnià i membre de la presidència tripartita bosniana, Haris Silajdzic, va mostrar davant la BBC la seva decepció. Tanmateix, es mostrava satisfet pel fet que la sentència, almenys, deixés clar que Sèrbia i Montenegro havien vulnerat la Convenció sobre la Prevenció del Genocidi en no haver fet prou per tal d?impedir-lo, i encara menys per castigar-ne els principals responsables. I és que cal recordar que els dos principals responsables de les massacres, Radovan Karadzic i Ratko Mladic, segueixen en llibertat per a frustració de la Fiscal en Cap del TPIY, Carla del Ponte.

Per part de la UE, Alemanya, actual presidenta del Consell, va alentar ahir Sèrbia a interpretar la sentència com una nova oportunitat per distanciar-se encara més dels crims comesos pel règim de Milosevic, i van recordar que el procés de diàleg per a una futura incorporació de Sèrbia a la UE es troba en aquests moments suspès degut a la manca de cooperació  per part de Belgrad en la recerca, captura i entrega a la justicia internacional dels responsables d?aquelles massacres.

Adjunto alguns enllaços per a comptar amb més informació:

La presidència de la Cort llegeix la sentència

Acabarà fent front a la Justicia Ratko Mladic?
Hunt for fugitive Ratko Mladic is more complex than it seems Hunt for Karadzic and Mladic

Mladic handover ‘by end of April’

Analysis: Serbia in the dock

Shattered lives in Srebrenica

Srebrenica timeline

WAR CRIMES TRIBUNAL

Karadzic and Mladic: The charges

Hague tribunal at a glance

In-depth: Milosevic trial

What is a war crime?

PERFILS

Radovan Karadzic

Ratko Mladic

ENLLAÇOS RELACIONATS

International Court of Justice

International Criminal Tribunal for the former Yugoslavia

Government of Serbia

Bosnia-Herzegovina government

Font foto: AFP/BBC

La Comissió Europea, a través del Comissari Frattini, em respon a la pregunta escrita E-5748/06 relativa a la situació dels menors i la inmigració clandestina. En la pregunta posava de manifest el següent:

En relación con la inmigración clandestina, y más concretamente la de menores, las prácticas de retención de las personas interpeladas, al uso hoy en día, constituyen una violación de lo dispuesto en la Convención internacional sobre los derechos del niño, de 20 de noviembre de 1989, de la que son signatarios todos los Estados miembros, por cuanto que en el apartado 1 del artículo 3 de la misma se establece que "en todas las medidas concernientes a los niños que tomen las instituciones públicas o privadas de bienestar social, los tribunales,  (segueix…)

las autoridades administrativas o los órganos legislativos, una consideración primordial será el interés superior del niño", y, en su art. 37, que "ningún niño [será] privado de su libertad ilegal o arbitrariamente". Los centros de retención crecen en tamaño, y el trato dispensado a los niños es cada vez más deshumanizado. Los locales habilitados para el efecto se asemejan a campos de retención. Es cada vez más frecuente encontrar en ellos a familias enteras, con niños de corta edad e incluso en período de lactancia.Los niños no acompañados que entran a territorio español son expulsados sin amparo legal y sin vigilancia por cuanto atañe a su salud física. La situación es parecida en el caso francés: en 2006, de los 381 menores extranjeros no acompañados que llegaron ilegalmente al aeropuerto de Roissy, 213 fueron repatriados. Recordemos que estos menores no han agredido a nadie ni han dañado bienes, y que, en cualquier caso, una retención siempre debe estar supeditada al principio de proporcionalidad. La Directiva 2001/40/CE[1] de 28 de mayo de 2001 (art. 4), exhorta a los Estados miembros a que velen por el derecho de los nacionales de terceros países a interponer un recurso contra la ejecución de la decisión. Suelen existir, sin embargo, dos modos de extrañamiento: la expulsión, que se efectúa en virtud de una decisión administrativa con arreglo a un procedimiento formal, y la denegación de entrada, que se formaliza en la mayoría de los casos mediante un simple levantamiento de acta, sin posibilidad de recurso.

¿Qué gestiones piensa emprender la Comisión para investigar estas violaciones de los derechos de los menores?

¿De qué modo se cerciora de que los Estados miembros respetan los derechos de los menores durante los procedimientos de retención, máxime sabiendo que la mera retención ya constituye una violación de sus derechos? ¿Cómo garantiza la Comisión el pleno cumplimiento del art. 4 de la Directiva 2001/40/CE por los Estados miembros, tomando en consideración la distinción entre denegación de entrada y expulsión?  

E-5748/06ES: Resposta del Sr. Frattini en nom de la Comissió (23.2.2007)

Los derechos de los menores, en general, es un tema que ha recibido la más alta prioridad por parte de esta Comisión cuando diseñó sus prioridades para su mandato 2005-2009. Esto quedó patente, entre otras cosas, por la adopción de la Comunicación "Hacia una Estrategia de la Unión Europea sobre los Derechos de la Infancia" el 4 de julio de 2006[2].

Esta Comunicación presenta las medidas que deben tomarse tanto en políticas internas como externas de la Unión. Ello incluye, en especial, los derechos de todos los menores en el territorio de la Unión (no sólo de sus ciudadanos), incluyendo por lo tanto a los menores inmigrantes ilegales.

En especial, por lo que respecta a los procedimientos de expulsión e internamiento temporal de personas, incluidos los menores, la Comisión presentó el 1 de septiembre de 2005 una Propuesta de Directiva del Parlamento europeo y del Consejo relativa a procedimientos y normas comunes en los Estados miembros para el retorno de los nacionales de terceros países que se encuentren ilegalmente en su territorio[3], que fue objeto, antes de su adopción por la Comisión, de un examen profundizado para asegurar su compatibilidad con los derechos fundamentales como principios generales de Derecho comunitario, así como con el Derecho Internacional y con las obligaciones de derechos humanos derivadas del Convenio Europeo de Derechos Humanos. En este proyecto de Directiva, la Comisión propuso normas comunes que también prevén ? como medida de último recurso ? el internamiento temporal de menores; sin embargo, esto va acompañado de múltiples salvaguardias destinadas a tener en cuenta el mejor interés del niño objeto de la expulsión, a saber:

– El artículo 5 de la Directiva propuesta obliga expresamente a los Estados miembros a tener en cuenta el interés superior del niño de conformidad con la Convención sobre los Derechos del Niño de las Naciones Unidas de 1989 al aplicar esta Directiva;

– El artículo 6, apartado 4, prevé que no se expedirá ninguna decisión de retorno cuando los Estados miembros estén sujetos a obligaciones resultantes de los derechos fundamentales derivadas, por ejemplo, del Convenio europeo para la protección de los derechos humanos, tales como el derecho de no devolución, el derecho a la educación y el derecho a la unidad familiar. De haberse expedido ya una decisión de retorno, ésta se retirará;

– El artículo 8, apartado 2, letra a) obliga a los Estados miembros a aplazar la ejecución de una orden de expulsión cuando haya falta de garantía de que los menores no acompañados puedan ser entregados en el punto de salida o de llegada a un miembro de la familia, un representante equivalente, un tutor del menor o a un funcionario competente del país de retorno, tras una evaluación de las condiciones a las que se retornaría al menor;

– El artículo 13 hace aplicable el artículo 18 (sobre los menores) y el artículo 19 (sobre los menores no acompañados) de la Directiva 2003/9/CE[4] sobre las condiciones de estancia de los solicitantes de asilo a los niños respecto de los cuales se ha aplazado la ejecución de una decisión de retorno o que no pueden ser expulsados;

– El artículo 15 trata sobre las condiciones del internamiento temporal. Prevé que los Estados miembros garantizarán que no se mantenga a menores sujetos a internamiento temporal en centros penitenciarios comunes. Se separará a los menores no acompañados de los adultos, a menos que se considere que el interés superior del niño aconseja no hacerlo.

Por tanto, la Comisión no puede suscribir la declaración general hecha por Su Señoría de que el internamiento temporal de niños, como tal, incumple la normativa internacional y en especial la Convención de las Naciones Unidas sobre los Derechos del Niño. Siempre que se respeten todas las salvaguardias para garantizar el mejor interés del menor (por ejemplo, el derecho a realizar actividades lúdicas y recreativas, así como el derecho a la educación y a la vida familiar), el internamiento temporal de los niños puede ser una medida legítima de último recurso para garantizar la expulsión de nacionales de terceros países ilegales, incluidos los menores.

La Comisión hará todo lo posible por que se adopte esta Directiva cuanto antes, a fin de garantizar que todos los Estados miembros apliquen las elevadas normas de protección mencionadas anteriormente a los menores objeto de internamiento temporal.

Por lo que respecta al artículo 4 de la Directiva 2001/40/CE relativa al reconocimiento mutuo de las decisiones en materia de expulsión de nacionales de terceros países[5], cabe subrayar que esta disposición sólo se aplica a los casos en que una decisión de expulsión expedida por un Estado miembro es reconocida y ejecutada por otro Estado miembro. La Comisión, en su papel de "guardiana del Derecho comunitario" previsto en el artículo 211 del Tratado CE, está supervisando la correcta transposición y aplicación de esta disposición. La Comisión no ha recibido hasta ahora ninguna denuncia que indique que los Estados miembros no garantizarán correctamente el cumplimiento de esta Directiva.

Foto: curs d’idiomes per a joves immigrants. Font: BBC 

Acabo de rebre una nota de premsa ben interessant de la Coordination Paysanne Europeene / European Farmers Coordination que fa referència al creixent debat relatiu als agrofuels o agrocombustibles (terme, per altra banda, que prefereixen al de biofuels o biocombustibles). En síntesi, la nota posa de manifest que: 1. Els agrocombustibles industrials no aconseguiran fer front a la crisi agricola ni a l?ambiental; 2. Entraran en competència amb la producció alimentària; 3. Cal canviar de manera urgent les actuals polítiques agrícoles, de transport i d?energia; 4. El sector agrícola pot contribuir de manera molt activa a la reducció del canvi climàtic. Vegeu el text sencer de la nota: (segueix?)

1)      The industrial agro-fuels are inefficient on the levels of energy, economy  and society

It is a mistake to produce fuels industrially from corn, wheat, beet or rapeseed. These industrial agrofuels of first generation,  resulting from intensive farming, have a very low energy effectiveness[1] and poor balances regarding the greenhouse gas emissions.

It is better to give priority to raw rapeseed oil produced at the farm rather than agro-fuel plants: these have a very disputed energetically and climatic profitability; their economical profitability depends on large subsidies (taxes exemptions), and they will favour the large farms in detriment to rural employment.

The settlement of these plants often close to large harbours shows that the priority will be given indeed to the import of cheaper tropical agro-fuels .

The development of 2nd generation fuels resulting from biomass (wood, cellulose, organic waste) seems more promising from the energy point of view than annual intensive cultures, providing that soil organic matter is preserved. However the expected volumes of these fuels would represent only a  marginal part of the oil fuels we are using now.  

2)      In competition with the food production in Europe and worldwide

The only incorporation of 5,75% of agrofuels in oil fuels would require 20% of  the present grain area. By using the whole agricultural area of the EU, one could provide only 30% of the present needs for fuels. If the EU would import agrofuels, the problem of competition with food would be moved to other countries and the great energy dependence of Europe would be maintained. Instead of giving priority to the reduction of transport, the industrialized countries develop great projects of agro-fuel production in tropical countries like Colombia, Indonesia, Malaysia, Brazil,… That is done to the detriment of food security and biodiversity[2].

It is necessary to urge a wide debate in Europe on the priorities to be given to the use of land.  It must be taken in account that a massive production of meat, characteristic of the industrialized countries, needs much land. 

3)      Agrofuels subsidies instead of CAP subsidies ?

The CPE wonders about the very strong agro-industrial lobbying in favour of agro-fuels, with the support of the European Commission. Facing the lack of legitimacy of the current CAP support from the international and social points of view and by anticipating a strong decrease of the agricultural budget after 2013, they try to direct the public opinion to the need for subsidizing the production and the use of agro-fuels. That would guarantee the maintenance of great subsidies for large farms and industry.

4)      The farms can contribute positively to the decrease of global warming: 

–          by changing the ways of farming (to decrease in priority the use of nitrate fertilizers, which represent around 40% of the energy use of the farms),

–          by adopting systems of production and farming techniques which raise the organic matter rate of the soil, in order to increase the quantities of carbon confined in the soil,

–          if one favours the production of raw oil pressed on the farm, as well as biogas,

–          if one favours the development of solar electricity on the roofs of the agricultural buildings .

5)      It is necessary to change the agricultural and trade policies  

The climatic crisis condemns the logic of the current CAP and WTO, which increase transport and imposes to relocate the economy, giving priority to efficiency, employment and environment. That is the way the EU has to choose at the next EU summit on 8/9 March, and not to give credit to the illusion of the industrial agro-fuels.

(a longer text is available at www.cpefarmers.org) 

[1] The energetical effectiveness indeed is:

– around 1,00 for corn ethanol (1,00 =same energy used to produce it as energy in the final product)

– 1,06 for wheat ethanol  – 1,14 for sugar beet ethanol – 1,66 for rapeseed methylic ester

– these figures become 1,35 (wheat) -1,25 (beet) – 2,23 (rapeseed)  if we integrate the savings generated by the use in animal feed of the by-products.

The rapeseed oil pressed on the farm has better results (1,88 and 3,8), especially regarding greenhouse gas emissions.

Only the ethanol from sugar cane has very good energetically results. But Europe does not produce any.

See EDEN study:   http://www.espoir-rural.fr/images/stories/section/agrocarburants%20%20synthese%20eden%202006.pdf 

[2] See the NGO letter to the EU – http://www.corporateeurope.org/Open_Letter_EU_biofuels

Foto: Camp de blat destinat a agrocombustible. Font: BBC

És, i seguirà essent durant molt de temps, un dels temes més tractats pels mitjans de comunicació: l’escalfament global omple pàgines de diaris, reportatges i minuts de telenoticies. Només cal llegir els diaris aquest cap de setmana per tal de constatar-ho. Ahir dissabte, per exemple, Maricel Chavarria feia a La Vanguardia una interessant peça dedicada a IntermónOxfam en la qual exposava els riscos de l’escalfament per a l’Àfrica. El mateix tema és l’objecte de l’entrevista de Michele Catanzaro a Patrick Luganda que avui publica El Periodico (veure més avalla). I El Pais se suma a la campanya pro Al Gore (de la qual participo) presentant ‘en primicia’ un dels capítols de la versió en castellà del llibre ‘Un inconvenient truth‘. Fa anys que nombrosos científics, ONG, partits polítics verds, o divulgadors ambientals, entre molts d’altres, (segueix…) 

demanàven que dediquéssim més atenció a un assumpte que ha esdevingut el principal repte de la humanitat. Ara en parlen diaris de totes les tendències, partits de tots els colors, i governs de totes les sensibilitats. Però no n’hi ha prou.

Quan éren pocs els qui en parlaven era més fàcil fer quedar aquests arguments com a obsessions pròpies de quatre ximple ecoradicals. Tanmateix, si bé aquesta actitud desqualificadora és cada vegada més dificil de mantenir, encara en queden defensors. Per aquest motiu cal seguir insistint en com és d’important, de vital i de prioritari afrontar mesures serioses per fer front a l’escalfament global.

Sigui com sigui, i malgrat que cada cop més ens acostem cap a un consens pel què fa a la gravetat de la situació, no tothom planteja solucions igualment eficaces, solucions que comencen, com no, en l’àmbit local, els municipis.

Davant les properes eleccions municipals és hora que cadascú avalui els discursos i les pràctiques i mesuri qui considera que es creu més això de l’escalfament global, i qui es pren més seriosament l’assumpte. 

De moment, però, adjunto a continuació la transcripció de l’entrevista amb Patrick Luganda, periodista i científic ugandès (Michele Catanzaro, El Periodico, 25/2/07), la qual ajuda a fer-nos una mica més conscients de la dimensió del problema:

"L’escalfament alimenta les lluites tribals a l’Àfrica"

Lloc de naixement i edat a Uganda, 49 anys
professió cronista del diari ‘The New Vision’ i director de la publicació ‘Farmers’ Voice‘ reconeixements el 1999 la FAO li va atorgar el premi H. A. Boerma i presideix la xarxa de periodistes climàtics de la banya de l’àfrica

Darfur, Somàlia, el nord d’Uganda… El canvi climàtic és un ingredient important en nombrosos conflictes africans. Almenys així ho considera Patrick Luganda, el periodista i escriptor ugandès que el 14 de febrer va oferir la xerrada inaugural del Màster de Comunicació Científica, Mèdica i Mediambiental de la Universitat Pompeu Fabra. I deu tenir part de raó, ja que les seves afirmacions sempre es fonamenten en l’experiència directa: dirigeix la publicació Farmers’ Voice (La Veu del Granger) i no ha deixat mai de cultivar la terra i criar bestiar. A més a més, el 1999 va ser guardonat per la FAO com el millor periodista especialitzat en agricultura.

–Als països occidentals, ens adonem que el canvi climàtic és una amenaça real quan ens veiem obligats a portar samarreta a l’hivern. ¿Com es viu aquest fenomen a l’Àfrica?
–Per a l’Àfrica és com una bufetada a la cara d’un malalt. Una bufetada no mataria una persona sana, però a un malalt li pot fer molt de mal. El que aquí genera molèsties, allà pot comprometre vides humanes. De fet, el canvi climàtic alimenta els conflictes tribals. Molts consideren que són el resultat de la mentalitat o la cultura dels implicats, però també hi influeix la competició per accedir a la terra fèrtil i l’aigua. Aquesta lluita es fa més agressiva si les condicions meteorològiques redueixen els recursos. El conflicte de Darfur, per exemple, a més a més de ser un xoc ètnic entre el món àrab i el món negre, és una lluita entre ramaders i agricultors. I una cosa semblant passa a Somàlia i al nord d’Uganda.

–¿Els africans són conscients del paper que té a les seves vides el canvi climàtic?
–Sense assabentar-se’n, estan parlant del tema contínuament. Només s’ha de passejar per un mercat: la imprevisibilitat del temps és el tema estrella. Allò que els desconcerta és la seva incontrolable variabilitat. Ja no poden preveure si al juny haurà arribat l’estiu o encara serà primavera, cosa que els obliga a adaptar les tècniques agrícoles tradicionals, utilitzant, per exemple, cultius que maduren més ràpidament. Quan no ho aconsegueixen, abandonen el camp i emigren a les ciutats, on exerceixen una pressió insostenible. Una altra conseqüència que té és l’augment de les malalties derivades de les inundacions, com el còlera i la malària.

–Sembla que els ciutadans del tercer món paguen els plats trencats dels del primer.
–Quan es parla de canvi climàtic, tota la humanitat està en el mateix vaixell. No ens podem desentendre del que passa lluny de casa. Hem de posar-nos d’acord. No té cap sentit tallar la branca de l’arbre sobre la qual estem tots asseguts.

–¿La solució està en mans dels països desenvolupats?
–No del tot. La compravenda d’emissions de diòxid de carboni pot ser un negoci important per a l’Àfrica. D’una banda, els països desenvolupats són els principals causants d’aquestes emissions; de l’altra, l’Àfrica necessita reforestar- se. Si els primers li paguen a la segona una quota per plantar arbres que compensin aquestes emissions, tothom hi sortirà guanyant. A la muntanya Elgon, a Uganda, aquest negoci s’està desenvolupant.

–Però amb la compravenda les emissions no desapareixen.
–Naturalment, i per això no hem de deixar de buscar mitjans per reduir-les. A més a més, la compravenda no és cap panacea. Per tractar les conseqüències de la variabilitat climàtica a l’Àfrica, abans s’ha de reaccionar a nivell local. Els agricultors han d’adaptar les seves tècniques: utilitzar fertilitzants, plantar llavors millorades…

–¿Es refereix al que aquí anomenem llavors transgèniques?–No. En perspectiva, els transgènics poden ser una opció important. Però de moment ni la investigació ni la producció han arribat a la maduresa que requereixen les exigències africanes. El desenvolupament de transgènics hauria d’involucrar investigadors africans, perquè poguessin incloure les peticions dels agricultors, a més de les de les empreses productores. Per ara, els pagesos africans necessiten tècniques senzilles, com seleccionar i encreuar les millors plantes.

–És una qüestió d’educació.
–Sí. I d’informació. A Uganda s’ha fet una campanya exitosa contra la sida. Avui és tan fàcil trobar un missatge antisida com un cartell de no fumar. Aquesta campanya és un bon model per a la gestió del canvi climàtic. La Xarxa de Periodistes Climàtics de la Banya de l’Àfrica, que dirigeixo, té l’objectiu d’anunciar amb antelació als pagesos les condicions meteorològiques que els esperen i informar-los sobre la millor manera de reaccionar davant seu.

–¿El desenvolupament econòmic de l’Àfrica no incrementaria l’impacte de la humanitat sobre el planeta?
–No, perquè l’Àfrica s’està industrialitzant sota les noves regles, que tenen en compte el respecte del medi ambient. Si se segueixen, l’Àfrica s’incorporarà al món desenvolupat de forma sostenible.

Foto: El periodista i agricultor Patrick Luganda, fa uns dies, a la Universitat Pompeu Fabra. Font: Marina Vilanova, El Periodico

En el marc del 5è aniversari del segrest per part de les FARC d?Ingrid Betancourt i de Clara Rojas, i mentre tenen lloc a La Havana noves rondes de converses per explorar com afrontar l?agenda de negociació entre el Govern colombià i la guerrilla de l?ELN, el Partit Verd Europeu ha demanat un cop més que la UE aprofiti els diferents espais de relació que manté amb Colòmbia per tal de reclamar que es facin passes segures i decidides cap a un Acord Humanitari. La situació actual és cada cop més preocupant com ho demostra, entre d?altres factors, les constants proclames en favor d?una acció militar (segueix…)

Comentant el Consell de Medi Ambient que va tenir lloc fa dos dies a Brussel.les, Claude Turmes, eurodiputat luxemburguès i vicepresident del Grup Verds/ALE al Parlament Europeu, va declarar: "Un autre Conseil et une autre occasion au cours desquels les ministres de l’environnement montrent leurs véritables intentions lorsqu’il s’agit de combattre les changements climatiques. La semaine dernière, les ministres de l’énergie ont revu à la baisse les propositions clefs pour combattre les changements climatiques et la sécurité d’approvisionnement énergétique. Cette semaine, leurs collègues ministres de l’environnement ont approuvé (segueix…)

des réductions d’émissions qui sont très en dessous du strict minimum préconisé par les scientifiques: 30% d’ici 2020. En conditionnant leur engagement à celui des autres pays industrialisés, les ministres de l’environnement font abdiquer l’UE de son rôle de leader en matière de lutte contre les changements climatiques". 

Per la seva banda, l?eurodiputada verda francesa del Grup Verds/Ale i membre de la Comissió de Medi Ambient, Marie Anne Isler Béguin, assenyalava ahir que: "Le Conseil d’aujourd’hui semble être marqué par un marchandage entre les Etats membres sur la limitation de leurs propres contributions nationales. Si les Etats membres ne sont pas en mesure de se mettre d’accord sur une approche commune forte au sujet de la réduction des émissions de gaz à effet de serre, alors il est à craindre que les perspectives en vue d’une réponse multilatérale soit compromise pour l’après 2012. Nous espérons que les Chefs d’Etat et de gouvernement seront plus courageux lorsqu’ils se pencheront sur la question à l’occasion du prochain Conseil de printemps au mois de mars".

Foto: Acció de Joves d’Esquerra Verda contra el canvi climàtic, davant la Delegació del Govern, divendres passat. Font: JEV

Les funcions del Conseller de Vicepresidència del govern català, Josep Lluís Carod-Rovira, l’han dut a fer d’embaixador de Catalunya per l’India. Circumstàncies protocolàries han fet que es passegi amb un cotxe oficial amb bandera espanyola, la qual cosa ha estat assumida pel Vicepresident amb ‘total naturalitat’. I és que no hi té més remei, per molt sobiranista que sigui. Tanmateix, per a mi això no és més que un fet anecdòtic, d’aquells que serveixen per treure punta de situacions aparentment paradoxals. En canvi, allò que més m’ha interessat de la crònica que en fa el corresponsal de la Vanguardia, Jordi Joan Baños, és que el Conseller afirma que “l’estil propi que volem donar a la nostra acció exterior (segueix…)

de la Generalitat, és no tant explicar allò que som i volem ser, cosa que ja sabem, sinó participar en els grans debats internacionals, fent un ús normal de la nostra llengua“. I hi estic totalment d’acord.

És més, aquesta és la manera com algunes persones encarem la nostra feina, especialment quan aquesta es desenvolupa en fòrums internacionals com, entre d’altres, el Parlament Europeu.

Ho he comentat en d’altres ocasions, i em ratifico, crec que la millor manera de fer bandera de país pel món és essent útil a causes globals, universals, i no tant mantenint postures resistencialistes que, per experiència pròpia, allò que generen és incomoditat i cansament, quan no rebuig, per part de persones que, de fet, haurien de ser aliades nostres.

En el temps que fa que hi treballo he pogut constatar que no hi ha res que incomodi més al Parlament Europeu que una defensa persistent, i sovint descontextualitzada, de determinades essències nacionals, ja siguin aquestes pròpies d’un Estat (vegi’s per exemple les cada vegada més freqüents utilitzacions partidistes del PP espanyol, les carregoses intervencions dels membres del Partit Britànic UKIP, les preocupants al.locucions del grup Identitat, Tradició i Sobirania, recentment creat per Le Pen i Mussolini, o les constants soflames nacionalistes grecoxipriotes, sobretot pel què fa a la disputa amb Turquia) com no estatals (i aquí entrem nosaltres, entre d’altres). Val a dir que en cap cas poso al mateix nivell unes i altres. És més, mentre m’identifico amb les segones, rebutjo de ple les primeres. El problema, però, és que per a molta gent que no coneix de prop la nostra realitat, unes i altres fan la mateixa nosa. I aquest és, per a mi, un dels riscos més preocupants, és a dir, que se’ns posi al mateix nivell que segons qui.  

Vol dir això que hem de reununciar a defensar la nostra llengua, cultura, tradicions, història o voluntat nacional? En absolut. Però sí que vol dir, primer, que cal ser conscients de les dimensions (les nostres reivindicacions són legítimes, però en molts casos estan a anys llum de la situació que viuen pobles pels drets dels quals treballem, com per exemple el Sàhara Occidental, el Tibet o Timor), i segon, allò que ens cal són aliats, no enemics o gent avorrida de la nostra queixa, per la qual cosa cal saber escollir bé els moments i els contextos on es reivindiquen, així com mesurar bé el risc de sobresaturació.

Insisteixo, no afirmo en cap cas que no es tracti de reivindicacions legítimes, sino de constatar fins a quin punt poden ser més o menys útils per assolir les finalitats que es persegueixen.

Així doncs, cal dir que estic totalment d’acord amb el Conseller de Vicepresidència quan afirma que cal desdramatitzar i treballar per un benestar comú i col·lectiu, i que és precisament fent això com guanyarem simpaties i suports cap a aquelles reivindicacions pròpies que considerem justes i legítimes.

Val a dir que les institucions internacionals en van plenes de catalans i catalanes que fa anys que treballen en aquesta línia, i cada cop estic més convençut que aquesta és la manera més eficaç de vendre la marca Catalunya a l’estranger.

Si el Conseller de Vicepresidència segueix per aquesta via, cosa que espero, trobarà molts aliats i aliades al llarg dels seus viatges pel món. Bona feina.

Foto: Carod, amb la delegació catalana a Delhi. Font: ACN X. Alsinet/El Punt   

De tant en tant el calendari del Parlament Europeu marca una setmana de color groc que serveix per tal que els eurodiputats i eurodiputades puguin fer feina de circumscripció, és a dir, fer territori. Consisteix a visitar la regió d’on cadascú prové i representa per poder copsar millor les necessitats locals. Això és el que vaig poder fer ahir, a Palafrugell, terra i comarca de suro. De la mà de l’Alcalde, Lluis Medir, vaig visitar una empresa centenària que fabrica de taps de suro (Vigas) i em vaig reunir amb la gent de l’Institut Català del Suro. El motiu de la visita respon a una invitació que em van fer amb motiu de la creació d’una xarxa de municipis amb voluntat de consolidar a escala europea un ‘Territori del suro’, el qual engloba municipis portuguesos, extremenys, catalans, francesos i italians.

Es tracta, en síntesi, de potenciar el tap de suro com a producte ecològic, de qualitat i, fins i tot, amb denominació d’origen. I cal dir que hi estic totalment d’acord. Com també ho estan diverses ONG ambientals com ADENA, que de fa temps estan (segueix…)

duent a terme una campanya per potenciar l’ús del suro contra el creixent recurs a productes derivats del petroli i sintètics.

I és que de totes totes el suro aporta unes característiques que el fan especialment atractiu: és ecològic, reciclable, aporta una qualitat a la conservació del vi,cava i xampany que cap altre producte aporta, i a més a més, les suredes són plantacions d’un gran valor ecològic i que, per la seva caractacterística ignifuga, són altament recomanables en zones de risc d’incendis.

Si tot és tant fantàstic, quin és el problema? Doncs que cada cop més està començant a promocionar-se una mena de tap sintètic, molt usat a les zones anglosaxones i que es pot trobar fàcilment a ampolles provinent de Nova Zelanda, Austràlia, Sudàfrica i algunes de França, entre d’altres, que no només no aporta la mateixa qualitat de conservació que el tap de suro sinó que, a més, és un producte més no biodegradable.

A la UE la legislació sobre l’assumpte és poca. I aquest és precisament el repte. Manca cultura del suro a les institucions europees? És possible. Però precisament per això cal fer l’aposta.

En les reunions amb la gent dels municipis afectats, de la patronal del suro, de l’Institut Català del Suro i de les ONG, m’he compromès a procurar establir una xarxa de diputats i diputades sensibles per tal de promoure l’ús del suro a Brussel·les en aspectes tant concrets com l’etiquetatge, la recomanació d’usar taps de suro enlloc de derivats, la vinculació de la qualitat del vi a l’ús de taps de suro, etc… 

D’arguments no en manquen. Un cop més, allò que convé ara és augmentar la sensibilitat institucional i, perquè no, la movilització.

Font foto: Radio Txeca

Divendres va tenir lloc al Barcelona Teatre Musical un Homenatge (amb majúscules) a l?Antoni Gutiérrez Díaz, Guti, traspassat el sis d?octubre de 2006. Vaig tenir l?honor de poder dedicar-li unes paraules des de l?escenari, com d?altres persones que el van viure i sentir de prop. L?escenografia, a càrrec del gran director teatral i millor persona Joan Ollé, va ser un acte digne de recordar. Les intervencions van fer un repàs per la vida personal i política, privada i pública, de?n Guti. (segueix…)

Per als qui per edat, com jo, només hem coincidit amb ell un període concret de la seva vida, la pel·lícula d’aquesta vida llarga i intensa apareixia davant nostre com un documental de la història de Catalunya i d?Europa. I és que sens dubte la de l’Antoni ha estat una vida de les que formen part dels annals de la història.

A molta gent ens ha marcat de manera especial el seu contacte. I en el meu cas no amago que suposa una enorme responsabilitat haver assumit el relleu d?una de les tasques que l?Antoni va desenvolupar amb més rigor i compromís, la d?eurodiputat. Comentava en Pere Portabella, durant l?acte, que sovint sentia la mirada de?n Guti darrera seu, vigilant, atent, sempre a punt per donar un consell, un advertiment o una felicitació. Em vaig sentir especialment identificat amb aquesta confessió. Tant que fins i tot ara que ja ens ha abandonat el segueixo sentint darrera meu, com si volgués assegurar-se que seguim endavant amb el seu projecte d?una Catalunya, una Europa i un món més just, més solidari, més humà. Que sigui aquest el meu, el nostre, gran i permanent homenatge.

Poc puc afegir a tot allò que ja estat dit. Em limito, per tant, a mostrar un cop més el meu agraïment a totes les persones que van fer possible aquell acte, i en especial, a Joan Ollé, Àngels Espuny i Jordi Guillot. I reitero l?honor que per a mi ha estat no només conèixer, sinó compartir i, si se?m permet, patir, l?extraordinària personalitat de?n Guti.

***

Nota de premsa d?ICV

16/02/2007

ICV ret homenatge al Guti, desaparegut el sis d?octubre de 2006

Un miler de persones despedeixen a Antoni Gutíerrez Díaz en un acte d?homenatge al Barcelona Teatre Musical on hi han intervinut persones importants en la seva trajectòria personal i política

Personalitats com Gregorio López Raimundo, Jordi Solé Tura, Maria Salvo, Santiago Carrillo, Eulàlia Vintró, Gaspar Llamazares, Carlos Jiménez Villarejo, o Pere Portabella entre d?altres, han despedit avui a l?històric dirigent del PSUC i d?ICV, Antoni Gutíerrez Díaz, el Guti, mort el passat sis d?octubre. Tots ells han coincidit en reconèixer el seu paper en la lluita antifranquista, la lluita per una societat més justa, més igualitària i més humanitària, la seva participació en l?Assemblea de Catalunya, i la seva contribució a l?esquerra catalana. En nom d?ICV, el seu president, Joan Saura ha destacat ?la seva fermesa en els ideals, fermesa que segueix viva a ICV?.

Des de llavors fins les darreres eleccions europees del 13 de juny 2004 va mantenir la relació d?ICV amb el grup dels Verds al Parlament Europeu i amb les institucions europees en general.

Va col?laborar en diverses emissores de ràdio i altres mitjans de comunicació, especialment fent pedagogia -com li agradava dir a ell- de la nostra condició de ciutadans europeus.

Font foto: El Periódico

La Comissió Europea em respon a tres de les preguntes que vaig presentar fa unes setmanes sobre la Directiva per a una Estratègia Marina Europea, sobre les àrees marines protegides a Canàries, i sobre la pesca de xarxa de fons de la part nordest de l’Atlàntic. Les tres preguntes es basen en denuncies i iniciatives que, entre d’altres, han estat impulsades per ONG que treballen per la protecció de mars i oceans com WWF-Adena, Greenpeace o Oceana.

Acabem avui una nova sessió plenària a Estrasburg clarament marcada pel debat sobre la CIA. Tanmateix, com cada dijous de la setmana de plenària a Estrasburg, avui toca debatre i votar tres resolucions d’urgència sobre tres casos de vulneracions de drets humans. En aquesta ocasió, els casos que centren la nostra atenció són: la represa del Diàleg entre el govern xinès i els enviats del Dalai Lama, l’actual situació política a Guinea,  i la situació humanitària dels refugiats procedents de l’Iraq. (Segueix…) 

1. Sobre la represa del diàleg entre les autoritats xineses i els representants del Dalai Lama: adjunto aquí la proposta de Verds/Ale i aquí la consensuada amb d’altres grups polítics.

Adjunto també la meva intervenció en plenària:

A pesar de que desde 2002 llevamos ya 5 rondas de diálogo entre el Gobierno de la Republica Popular de China y los representantes del Dalai Lama, es harto evidente que existen diferencias de fondo que dificultan llegar a un acuerdo definitivo que permita clarificar la situación del Tibet de un modo que sea satisfactorio para todas las partes, pero al mismo tiempo justo y digno, sobre todo para la población tibetana. 

Sin embargo, soy de los que piensa que la responsabilidad de cada una de las dos partes por no haber llegado a un acuerdo no es comparable.  

El Dalai Lama, como representante temporal del pueblo tibetano, ha manifestado en diversas ocasiones su voluntad de diálogo y acuerdo, e incluso ha renunciado a pedir la total independencia en favor de una autonomía verdadera que garantice el respeto por la identidad étnica, lingüística, cultural y religiosa en el Tibet. 

En este sentido, creo que es el Gobierno chino quien debería mostrar ahora signos de mejor voluntad y aceptar, al menos, la reanudación del diálogo con objeto de llegar a un buen acuerdo.  

Y por ello insto a la Comisión Europea, al Consejo y a los Estados miembros a que aprovechen todos los espacios existentes para apoyar una nueva ronda del diálogo sinotibetano.  

En especial, creo es fundamental aprovechar las negociaciones sobre un  nuevo Acuerdo marco de colaboración y cooperación UE-China, iniciadas el pasado 17 de enero, para poner de manifiesto el compromiso comunitario en favor del diálogo y de una solución justa y duradera con relación al Tibet. 

2. Resolució sobre persones refugiades provinents de l’Iraq: adjunto aquí la proposta de Verds/ALE i aquí la que finalment ha estat consensuada amb d’altres grups.

3. Sobre la situació actual a Guinea: adjunto aquí la proposta de Verds/Ale i aquí la consensuada finalment amb d’altres grups. 

Foto: Manifestació a Londres en favor de la llibertat del Tibet (Campanya Free Tibet). Font: AP/BBC

Adjunto aquí el text final consolidat de la Resolució sobre l’ús per part de la CIA de territori i mitjans europeu per al transport i la detenció il.legal de persones que vàrem adoptar ahir al Parlament Europeu. El text inclou les esmenes aprovades durant la votació d’ahir.

Foto: Claudio Fava, ponent de l’informe. Font: Parlament Europeu