Raül Romeva i Rueda

Enmig de la campanya electoral catalana hi ha hagut una gran noticia que ha passat mig desapercebuda: NNUU inicia el camí cap a un Tractat Internacional que reguli el Comerç d?Armes. El passat 26 d?octubre, el Primer Comitè de NNUU (Desarmament i Seguretat Internacional) es va aprovar per clara majoria un text en aquest sentit que caldrà que sigui ratificat per l?Assemblea General el proper mes de gener de 2007. Aquesta votació és el resultat d?una perseverant tasca duta a terme per nombroses ONG, sobretot les que integren la campanya Armes sota Control -IANSA, Amnistia Internacional i Oxfam-, d?un col·lectiu de Premis Nobels de la Pau encapçalats per Oscar Arias, així com de diferents òrgans institucionals com el mateix Parlament Europeu, des del qual portem reclamant (segueix?)

aquest Tractat des de fa anys. Aquest pas històric obre les portes a que el proper Secretari General de NNUU, Ban Ki-moon, estableixi un Grup Intergovernamental d?Experts que s?encarregaria d?establir un primer document de treball sobre l?àmbit d?aplicació i el contingut de l?eventual Tractat. Aquest text, que hauria d?estar disponible a finals de 2007, haurà d?incloure els paràmetres d?un Tractat jurídicament vinculant que estableixi els estàndards internacionals sobre exportació, importació i transferencia d?armament convencional.

Aquí podeu trobar el text de la resolució, que en la seva presentació al Primer Comitè de NNUU va ser esponsoritzada per 116 països, i finalment votada favorablement per 139. Només els Estats Units s?hi van oposar, mentre que d?altres, com la Xina o Rússia s?hi van abstenir. Especialment significatiu va ser el suport dels països d?Amèrica Llatina, Africa i Europa. Aquí podeu consultar com va votar cada país.

Vaig començar a  treballar en favor del control del comerç d’armes l’any 1994, quan des del Centre UNESCO de Catalunya aportàvem, liderats per Vicenç Fisas, el suport tècnic a la campanya espanyola ‘Hi ha secrets que maten’ amb la qual reclamàvem major transparència d’aquest comerç. Des de llavors s’han succeït diverses campanyes, algunes més exitoses que d’altres però que han marcat globalment una tendència positiva. Així, he pogut viure al llarg d’aquests anys notables avenços com l’adopció del Codi de Conducta de la UE, l’adopció del Tractat Internacional sobre Mines (Tractat d’Ottawa), o l’adopció del Programa d’Acció de NNUU sobre Armes lleugeres, entre d’altres. Totes aquestes ‘victòries’ són per sí mateixes insuficients, i suposen una part molt ínfima del què cal fer per acabar amb el gravíssim problema de l’armament i la irresponsabilitat internacional, però en conjunt marquen una tendència fonamental per canviar mentalitats, actituds i, sobretot, pràctiques. Ara, des del Parlament Europeu, i en tant que ponent de l?informe anual sobre exportacions d?armament de la UE em trobo en aquests moments treballant en el tercer dels informes sobre el tema que serà votat en Comissió d?Afers Exteriors (AFET) el proper 21 de novembre, i en el qual, entre d’altres coses, reiterem la nostra petició que el Codi de Conducta de la UE esdevingui una Posició Comuna (i per tant jurídicament vinculant) i que s’adopti un Tractat Internacional sobre les Transferències d’Armament.

En síntesi, un dels objectius d?aquest bloc ha estat contribuir al reclam internacional d?un Tractat Internacional, i quan el mes de juny vaig participar com a president de la delegació del Parlament Europeu en la Conferència de Revisió de Programa d?Acció de NNUU sobre Armes Lleugeres, ja vaig enunciar algunes de les dificultats que tenia l?adopció d?aquest Tractat Internacional.  Veure els següents apunts: A l?ONU se li encasquella el gallet en la lluita contra les armes lleugeres   ; Conferència sobre Armes Lleugeres a Nova York V (canvi presidència)   , IV (essència debat)  , III (EEUU, res de nou)  , II (moltes conferències en una)  , I (Amrtya Sen)   ; Parlamentaris reclamen més control transferències armes  ; Nou impuls control comerç d?armes  .

Ara, però, en som més a prop. La perseverància sovint es veu recompensada, sempre i quan, però, vagi acompanyada de treball en equip, de potenciar sinergies, de plantejar estratègies a curt, mig i llarg termini amb objectius assolibles que permetin avançar i, sobretot, de capacitat de seducció i convicció.

Foto: Campanya Dones víctimes de les Armes de Foc. Font: IANSA

Cap de setmana de campanya. Divendres vespre a Berga. Xerrada-debat amb gent militant, simpatitzant i cap d’aquestes coses. Intercanvi d’opinions ben diverses, algunes favorables a la gestió per part d’ICV-EUiA d’aquests tres anys, d’altres crítiques. Conclusió: hi ha aspectes que cal corregir però la tendència iniciada és globalment bona, i cal que continuï. Dissabte vespre a la Seu d’Urgell, amb els/les amics/gues de les terres de l’Alt Pirineu i la Vall d’Aran, així com d’Andorra. Sempre és un plaer visitar aquestes terres, i ara, amb les expectatives de treure finalment un diputat, es respira a més un aire de certa eufòria i d’un cert ‘ja és hora’. El candidat no podia ser més indicat: Francesc Pané (foto), la seducció feta persona, síntesi de capacitat de gestió, il·lusió i compromís amb l’avui i el demà. Tant a Berga com a la Seu el mateix factor comú denominador: l’afluència de públic triplica les expectatives dels/de les organitzadors/es. Alguna cosa es mou. Cap on? Dimecres ho sabrem.

Crec que no podem negar (és més, crec que l’hem d’agrair i aplaudir) la gran tasca que està fent en Saül Gordillo per tal de dinamitzar la blocsfera catalana. En aquest sentit, en tant que assidu seguidor de les seves informacions, agraeixo molt que hagi tingut en compte el meu bloc en la seva tria per al reportatge publicat ara fa uns díes a Presència: Polítics a la Xarxa.

Adjunto aquí l’entrevista que em concerneix.

Font foto: Presència

Com cada dijous de sessió plenària a Estrasburg acabem amb un debat i votació sobre tres casos de vulneració de drets humans. En aquesta ocasió, els tres casos a tractar són: Guatemala (extradició de l’ex-dictador Rios Montt i d’altres ex-militars guatemalencs a Espanya); Tibet (agressions policia xinesa sobre 70 persones tibetanes que es dirigien a Nepal i India, dues de les quals, menors, van resultar mortes); i l’Uzbequistà. Personalment m’he encarregat de negociar per part del meu grup, Verds/ALE, dos d’aquests casos, el de Guatemala i el del Tibet.  En ambdós casos  (Guatemala i Xina) la UE manté una relació privilegiada. Mentre amb Guatemala es troba en negociació un acord d’associació UE-Centreamèrica, amb la Xina existeix un Diàleg estructurat sobre Drets Humans UE-Xina. Així doncs, es tracta d’aprofitar aquests marcs per tal de posar sobre la taula qüestions fonamentals de drets humans. Adjunto a continuació les meves dues intervencions al respecte (segueix…):  

Foto: En primer pla, Efraim Rios Montt. Font: BBC

URGENCIAS: Sobre los hechos ocurridos en Tibet

Los hechos ocurridos el pasado 30 de Septiembre cerca de la frontera con Nepal, cuando 70 personas tibetanas fueron brutalmente agredidas y disparadas por la policía china, suponen una gravísima vulneración de los derechos más fundamentales y de ninguna manera deberían quedar impunes.

En esta ocasión, a diferencia con otros casos similares anteriores, contamos con imágenes que claramente desautorizan a las fuentes oficiales chinas cuando niegan que dichos hechos tuvieran lugar, y que en los mismos murieran al menos dos personas. Así mismo, estas imágenes también desmienten a la agencia Xinhua cuando presenta los hechos como actos de ‘defensa propia’. Las personas tibetanas agredidas, entre las que había varias menores, iban desarmadas.

Por todo ello, urge llevar a cabo una investigación a fondo de los hechos, y que el tema sea tratado como central en el marco del Diálogo de Derechos Humanos entre UE y China.

A poco tiempo de que tengan lugar los Juegos Olímpicos en China, hechos de esta magnitud deben preocuparnos especialmente.

URGENCIAS: Sobre la extradición de Rios Montt et al (Guatemala)

Diez años después de firmarse los Acuerdos de Paz en Guatemala, país con el que la UE está negociando un acuerdo de asociación y que pretende conseguir un puesto en el Consejo de Seguridad de la ONU, el Acuerdo global sobre Derechos Humanos sigue sin implementarse. Y ello es preocupante en uno de los países que más ha sufrido en términos de dictaduras, genocidios y crímenes de lesa humanidad. Pero más preocupante aún es la impunidad casi absoluta de la que gozan quienes fueron los principales responsables de estos hechos, algunos de los cuales siguen ostentando cargos de alta responsabilidad en las instituciones guatemaltecas.

Sin embargo, cuando el pasado 7 de julio de 2006 el Juzgado Central de Instrucción Número 1 de la Audiencia Española decretó una orden internacional de detención contra varios ex-dictadores y ex-militares guatemaltecos, se reabrió la esperanza de que se hiciera finalmente justicia.

Así, ante la total inhibición del sistema judicial guatemalteco, la Audiencia Española asumió, en base al principio de justicia universal, la responsabilidad de contribuir a acabar con la impunidad.

Ante esta iniciativa, por tanto, cabe reclamar a las autoridades guatemaltecas que cooperen plenamente haciendo todo lo posible para la clarificación de las violaciones de los Derechos Humanos que tuvieron lugar en Guatemala y para que quienes son explícitamente mencionados en la orden internacional de detención, así como en la presente resolución, sean detenidos y entregados a la justicia para ser adecuadamente juzgados.

Así mismo, teniendo en cuenta que muchos de los responsables de estos hechos gravísimos en la historia de Guatemala han estado enriqueciéndose y acumulando bienes y capital en bancos locales e internacionales, es necesario también que las entidades bancarias concernidas colaboren en el retorno de dichos bienes con objeto de que estas personas asuman también sus responsabilidades civiles y financieras.

Finalmente, Europol e Interpol deberían poner todos los medios necesarios para proceder a la detención y extradición a España de las personas mencionadas con objeto de ser adecuadamente juzgadas.

Avui, 25 d’octubre, al Parlament Europeu hem debatut i votat la resolució de suport al procés de pau a Euskadi. En tot procés de pau, sobre tot en els seus inicis, els diferents actors implicats fan gestos per tal d’encarar les negociacions des de la millor situació possible i per tal que aquestes els siguin al final el més favorables possibles. Així mateix, els responsables de negociar per cadascuna de les parts solen enviar missatges a la ‘seva’ gent per tal de fer-los sentir que estan pressionant al màxim de les seves possibilitats. Però malauradament, també, en tot procés de pau hi ha qui no té cap interès en què el procés acabi en un acord que permeti finalitzar una situació de violència insostenible i que, per tant, es dedica a fer tot el possible per torpedinar-lo.  (segueix…)

Tots aquests factors els estem percebent aquests dies en el marc del procés de pau a Euskadi, i han resultat claus també a l’hora d’afrontar el debat a l’Eurocambra. Per exemple, l’obstrucció constant del PP espanyol al procés en general, i al suport del Parlament Europeu en particular (veure aquesta noticia de Le Figaro d’avui titulada, pertinentment, La droite espagnole contre la UE), és un dels exemples que cal d’avaluar en la complexitat del marc actual, com també ho és, d’altra banda, el robatori de pistoles al sud de França. En el procés de negociació de la resolució europarlamentària, per altra banda, han estat especialment presents les discrepàncies entre diverses organitzacions de víctimes (algunes clarament en contra del procés, i d’altres reclamant-lo) o les declaracions d’intencions de Batasuna i el seu entorn.

Tot plegat ha obligat als/a les diputats/des que més directament estàvem implicats en la negociació d’aquesta resolució a explicar als nostres companys/es de grup quina era la realitat actual i la complexitat de la mateixa, a fer-los prendre consciència de la importància històrica del moment i a demanar-los, en el meu cas, que votessin clarament contra la proposta del PP i a favor de la que havíem consensuat els altres grups polítics (PSE-ALDE-Verds/ALE-GUE). I és que cal comprendre que a un/a diputat/da txec/a, suec/a o finlandès/a, el tema del conflicte a Euskadi i el procés de pau els quedi una mica llunyà, i que davant de determinats discursos i fets, se sentin confosos i incòmodes a l’hora de donar suport una proposta o una altra.

Em comentava ahir un diputat irlandès del PPE especialment sensible en temes de drets humans, que el seu problema era que no entenia perquè el Parlament Europeu havia de ‘forçar’ un govern d’un Estat a fer res en aquest tema. La meva resposta va ser que no es tractava de ‘forçar’ ningú a fer res, sinó de ‘dona suport’ a un procés que ja està en marxa, i al qual ja han donat suport, d’altra banda, el Consell de la UE, diversos governs europeus, i fins i tot el mateix Vaticà.

Per tot plegat, les negociacions d’aquests dies han estat llargues i difícils, tot i que en alguns grups més que en d’altres, també ho he de dir (en el nostre, Verds/ALE hem comptat des de l’inici amb una notable complicitat per part dels/de les nostres companys/es de grup). I de fet hem tingut problemes fins al darrer minut ja que la votació d’aquest matí ha estat plagada de complicacions i d’intents de darrera hora per part del PP per intentar que allò que no havien aconseguit guanyar en el debat del matí (en el qual ha quedat manifest que el PPE espanyol s’havia quedat sinó aïllat, sí amb menys suports dels què esperaven obtenir), guanyar-ho per la via del K.O. tècnic. Com que el procés havia estat correcte, però, no se n’han sortit i la votació final, si bé que ajustada, ha posat de manifest el suport de l’Eurocambra al Procés de Pau. D’entrada ha calgut, primer, votar la proposta de Resolució que el PP va entrar a registre en primer lloc, la qual ha estat derrotada per 302 vots a favor, 322 en contra i 31 abstencions, i després hem votat la proposta conjunta signada per PSE, ALDE, Verds/ALE i GUE la qual ha estat adoptada per 321 vots a favor, 311 en contra i 24 abstencions.

En definitiva, malgrat que no és l’escenari més desitjable (hauria estat preferible un debat més relaxat i més discret, i que hagués permès assegurar una majoria més àmplia), tenint en compte el moment i el context era esperable que succeïs d’aquesta manera. Sigui com sigui, aquí podeu trobar el text de de la resolució finalment adoptada, així com la nota de premsa que recull la intervenció que ha fet la copresidenta del nostre Grup, Monica Frassoni.

Així mateix, adjunto també la declaració de vot que he fet al final de la votació:

El Parlamento Europeo ha construido hoy un nuevo peldaño en la escalera de la paz en el País Vasco. No ha sido una tarea sencilla, pero es que en ningún proceso de paz las cosas son sencillas.

Estos días hemos visto ciertos gestos y ciertas actitudes que no ayudan nada a resolver el conflicto vasco, pero ello no debe hacernos desistir de nuestro empeño por encontrar una salida razonable que permita encauzar la complejidad de la situación vasca hacia un marco de discusión política en el que no quepa la violencia en ninguna de sus formas.

Porque, en definitiva, esto es lo que hemos votado y aprobado hoy: la denuncia de la violencia, la solidaridad con las victimas y el apoyo a la paz. Es triste constatar que no todos están por la labor, pero somos suficientes como para confiar en que estamos, realmente, ante el principio del fin de la violencia.

Foto: Bárbara Dührkop, vicepresidenta del Grup Socialista del Parlament Europeu, víctima ella mateixa de la violència d’ETA i una de les principals defensores del procés de pau. Font: Diario de Álava

Al Parlament Europeu (Estrasburg) acabem d’adoptar aquest matí, quasi per unanimitat, l’informe de la nostra companya de grup, Marie Anne Isler Beguin, relatiu a l’Instrument Financer per al Medi Ambient, LIFE+, el qual és determinant per establir els diners que la UE aportarà a polítiques de Medi Ambient durant el període 2007-2013. El tema és fonamental per a països com Catalunya amb una importantíssima xarxa d’espais protegits en el marc de Natura2000 (al voltant del 30%) i pels quals no és just que, havent fet una feina responsable impulsant i ampliant la xarxa, no comptin amb un suport explícit del pressupost comunitari. Si la UE vol seguir liderant les polítiques ambientals a escala mundial, com pretén, cal reconèixer i premiar aquells actors que, (segueix…):

dins la UE, aposten per aquesta via, i una manera de fer-ho és amb suport econòmic. Adjunto la nota de premsa que la mateixa Isler Beguin (recentment nomenada ‘Capitana Life+’ -veure aquest apunt-), ha fet després de la votació:

COMMUNIQUÉ DE PRESSE – Strasbourg, le 24 octobre 2006 

Vote du PE sur Instrument financier pour l’environnement LIFE+

Le Parlement européen défend massivement un budget pour l’environnement européen

Ce mardi 24 octobre 2006, le Parlement Européen a voté à la quasi-unanimité le rapport en deuxième lecture de Marie Anne Isler Béguin sur l’Instrument financier pour l’Environnement LIFE +. Il déterminant le budget Environnement pour les 7 prochaines années (2007-2013).

La rapporteure, Marie Anne Isler Béguin, membre de la Commission de l’environnement, de la Santé publique et de la protection des Consommateurs du PE a estimé à l’issue du vote que:

" Par le vote en 2ème lecture, la Parlement européen a aujourd’hui rejeté une tentative de renationalisation des politiques européennes de l’Environnement. Confier aux Etats-membres la charge de répondre seuls aux grands défis de l’environnement, c’est prendre le risque de l’échec. Notre ambition est que l’Union européenne reste le leader mondial qui initie les lois en matière de protection de la planète.  

En effet, alors que l’Europe a du mal à trouver les moyens financiers pour assurer la gestion du réseau Natura 2000 – le Parlement avait demandé 7,3 milliards en 1ère lecture -, le Conseil voulait se tailler la part du lion en octroyant en gestion déléguée aux Etats membres 80% du budget LIFE+. 

La Commission doit conserver la responsabilité et le contrôle de la qualité des projets environnementaux. La politique européenne ne doit en aucun cas palier à des Etats-membres défaillants dans le domaine de l’environnement, c’est pourquoi nous refusons de leur donner un chèque en blanc.

Dans ce bras de fer, la balle est à présent dans le camp du Conseil  et de la Commission. Quant à lui, le Parlement, est disponible pour ouvrir des négociations et trouver un accord acceptable à condition que l’environnement reste un des points forts de politiques de l’Union Européenne."

Foto: espais xarxa Natura 2000 a Catalunya. Font: DMAH

És comprensible, trobo, que en campanya electoral cada partit intenti vendre al màxim les seves virtuts ja que l’objectiu és aconseguir convèncer els/les votants per tal que aquests/es apostin pel partit que representes. Així doncs no em sembla estrany que després del debat de divendres els/les militants, votants i simpatitzants, actuals o potencials, es fixessin sobretot en com ho feia el ‘seu’ candidat. I és també normal que la valoració que en fem, uns i altres, sigui en funció de si creiem que el ‘nostre’ candidat va fer un bon paper o no. En definitiva la intenció de tota formació política en una campanya electoral és doble, mantenir fidels els/les ja convençuts/des i, si és possible, fer-los créixer per tal de treure el màxim nombre possible de diputats/des, ja sigui per poder negociar en base al propi programa amb més força davant un eventual pacte de govern, o ja sigui per fer una bona oposició. (Segueix…)   

En aquest sentit, la meva valoració personal del debat de divendres (darrer apunt), i que lògicament algunes persones no comparteixen, ja sigui totalment o parcial, es fonamentava en tres paràmetres: un, la capacitat de convicció i lideratge que podia demostrar el ‘meu’ candidat, lògicament Joan Saura; dos, en les possibilitats que es reedités un tripartit que permeti seguir amb la transformació que crec que necessitava Catalunya després de 23 anys de CiU, però aprenent dels errors comesos; i tres, en la necessitat que el mapa polític català s’allunyi del bipartidisme i consolidi un espai polític plural que permeti el debat, el pacte i la discrepància constructiva.

Així doncs, tenint en compte aquests paràmetres penso, en primer lloc, que en Joan Saura va fer un gran debat. Aquí discrepo humilment de Salvador Cardús de qui, per cert, en guardo un gran record de quan el vaig tenir de professor a la UAB. En Saura va demostrar ser un candidat gran d’un partit que, tot i ser numèricament petit en comparació amb CiU, PSC o la mateixa ERC, té encara espai i voluntat de créixer per la via de la convicció i la suma.

Pel què fa al segon paràmetre, la repetició del Tripartit, crec que després de 23 anys de governar la Generalitat qualsevol partit adquiriria vicis preocupants. Això ha passat amb CiU, i per això penso que calia, ara fa tres anys, apostar per tal que el Govern de la Generalitat canviés de mans. A quines? Doncs donada la correlació de forces existents avui a Catalunya el Tripartit era, i segueix essent, una opció ideològicament i pràcticament prou interessant per tal de conduir el país, almenys durant una temporada. Així mateix, penso que és innegable que el paper d’en Saura al Govern ha estat important, i segurament superior en aportacions i capacitat de lideratge del que li tocaria per representativitat. De la mateixa manera que trobo que el Departament de Medi Ambient i Habitatge ha dut a terme una tasca fonamental, primer amb Milà al capdavant i després amb Baltasar. Vol dir això que en Saura, en Milà i en Baltasar són millors que els altres consellers/es? Doncs depèn. Que alguns/es potser sí, i que d’altres segurament no. Tanmateix, penso que és legítim defensar la feina feta i jutjar-la a partir del fet de dir que, si ICV-EUiA tornés a tenir possibilitats de ser al govern, podria aportar-hi una dosi de responsabilitat, d’il·lusió i d’originalitat importants.

Finalment, pel què fa a la necessitat de reequilibrar el mapa polític català, quan dic que ERC estava sobre-representada al Govern vull dir que, possiblement, el creixement que va viure ara fa tres anys va ser massa gran i ràpid, i que això ha fet que hagi estat dificil de gestionar tal creixement (deixo de banda que la llei electoral afavoreix clarament tant CiU com ERC). Però això que li ha passat a ERC li hauria passat segurament a qualsevol. La impressió és que, si hagués crescut de manera més lenta, hauria tingut més temps i possibilitats de consolidar el seu projecte, segurament hauria pogut control·lar millor els impulsos per anar massa ràpid, i de manera desitjable hauria tingut més vocació/voluntat de treballar en equip. De la mateixa manera, en canvi, trobo que una formació com ICV compta amb més suport moral del que després es tradueix en vots. Vaig entrar a ICV perquè entenia que era un espai que permetia a gent amb la meva manera de veure les coses, i el món, contribuir a la conformació d’un model determinat de societat, de país i de planeta. Fins ara ICV ha estat un partit petit (comparat amb CiU i PSC), però veient allò que succeeix arreu d’Europa penso que l’espai que representa és un espai creixent, i que el mapa polític català necessita també d’aquest discurs i d’aquesta pràctica. No crec que ICV sigui millor que ningú, però sí crec fermament que té un espai propi que, ara com ara, és superior a la representació institucional que de moment té. ICV també ha comès errors, i segurament en cometrà, en cometrem, més en el futur. Tanmateix allò que cal valorar no és si un partit o uns dirigents cometen errors, ja que això és com demanar que la pluja no mulli -tots/es som humans i, per tant, imperfectes-, sinó la dimensió d’aquests errors, i la voluntat d’assumir-los, de corregir-los i de posar les mesures necessàries per tal de no repetir-los.

No sé què passarà el proper 1N, però sí sé què m’agradaria que passés, i això és que el mapa polític català es reequilibrés de tal manera que permeti que el debat polític català estigui conduït des de Catalunya, que sigui quin sigui el govern que surti en funció de l’aritmètica electoral permeti consolidar un projecte de país que tingui molt en compte les necessitats socials, ambientals i nacionals dels ciutadans/es de Catalunya, indiferentment del lloc on aquests/es ciutadans/es hagin nascut, i que faci de Catalunya un país que assumeixi la seva responsabilitat europea i universal.

El cas, però, és que si aquest és el model de país que desitjo que el Govern de la Generalitat lideri a partir del 2N, em sembla també comprensible que defensi que no totes les propostes ni totes les combinacions que tenim avui sobre la taula ens permetin creure en la factibilitat d’aquest model i que per tant manifesti les meves preferències. Significa això ser partidista? És possible, però és que estem en període electoral, i en moments com aquest l’equidistància o el ‘tots són iguals’ no em sembla la millor manera d’afrontar la situació.

No va ser un debat atractiu, des del punt de vista de l?espectador, però va ser molt il·lustratiu de la realitat del moment. En Saura va ser, amb diferència, qui més arguments i contingut va posar sobre la taula, qui més clar va deixar quines són les opcions de govern que poden comptar amb ICV-EUiA, i quines no, qui va vendre l?acció de govern i va demostrar que, malgrat el silenci mediàtic provocat per l?enrenou de l?Estatut, el govern ha iniciat des de finals de 2003 un procés de transformació del país que feia falta després de 23 anys de CiU, qui a més a més va posar en evidència en Mas quan aquest s?atribuïa tots els mèrits de l?Estatut, i qui més clarament va exposar que, pel futur de Catalunya, convé continuar amb la línia iniciada per l?actual govern en polítiques socials i ambientals. En Piqué, per la seva banda (segueix…)

El proper dimecres 25 d’octubre el Parlament Europeu començarà la seva sessió matinal, a Estrasburg, amb un debat sobre l’incipient procés de pau a Euskadi (ja vaig parlar-ne en aquest apunt anterior). El PP va entrar a registre la seva pròpia resolució, totalment contrària al Procés de Pau, mentre que els grups PSE-ALDE-Verds/ALE-GUE van acabar de consensuar ahir una versió alternativa a la del PP en suport del procés de pau (text més avall). Les resolucions es votaran el mateix 25 al migdia. La importància del debat és doble: (segueix…)

primer perquè permetrà que el procés de pau compti amb un nou suport europeu, en aquest cas el del Parlament Europeu, la qual cosa farà que tots els actors implicats en l’esmentat procés se sentin a la vegada recolzats però també obligats a no fallar cadascú en el seu paper; i segon perque deixa en evidència alguns membres del PP espanyol, ja que constatem que molts dels seus companys de grup d’altres països no entenen l’obsessió de Mayor Oreja y Cia per posar pals a les rodes del procés. El fet, per exemple, que el mateix president del PPE, Poettering, no hagi signat la resolució del PP sobre el tema, posa de manifest la manca de consens sobre el tema. I això és bo, ja que posa de manifest la solitud en la qual el PP espanyol  s’ha situat per voluntat pròpia, solitud que ja no és exclusivament d’àmbit espanyol, sinó que també es dóna a la UE.

El PP s’ha pres molt seriosament aquest afer, tal i com demostra els esforços personals i econòmics que han destinat a intoxicar els/les eurodiputats/des amb falsedats, mitges veritats,  i oblits històrics, i el pitjor de tot, instrumentalitzant de manera certament pornogràfica les víctimes. Per sort, almenys pel què fa al nostre grup, la gent no s’ha deixat enredar, i aquest matí el conjunt del Grup Verds/Ale ha fet explícit el seu suport a la proposta de resolució conjunta sobre el procés. 

Adjunto el text de la resolució presentada conjuntament per PSE-ALDE-Verds/ALE-GUE.

RESOLUCIÓN COMÚN de acuerdo con el artí­culo 103 (4) del Reglamento del Parlamento Europeo presentada por

Martin Schulz en nombre del Grupo PSE,
Graham Watson en nombre del Grupo ALDE
Francis Wurtz en nombre del Grupo GUE/NGL
Monica Frassoni y Daniel Cohn Bendit en nombre del Grupo Green/EFA 

sobre el proceso de paz en el País Vasco

El Parlamento Europeo,

1. Hace suya la Declaración del Consejo Europeo de 23 y 24 de marzo de 2006 bajo Presidencia Austriaca en la que " El Consejo celebra la noticia dada por el Presidente del Gobierno español sobre el anuncio de un alto el fuego permanente hecho por el grupo terrorista ETA".

2. Apoya la comunicación del Presidente del Parlamento Europeo Josep Borrell de 22 de  Marzo de 2006 a tenor de la cual "es una buena noticia para la sociedad española y para toda Europa, que demuestra que se puede combatir el terrorismo desde la fuerza de la democracia, es un momento para demostrar serenidad y prudencia; es un momento para recordar a las muchas víctimas del terrorismo. Y es un momento para la esperanza, para la unidad de todas las fuerzas polí­ticas democráticas".

3. pide al Consejo y a la Comisión que actúe en en consecuencia.

4. Condena la violencia porque es moralmente inaceptable y absolutamente incompatible con la  democracia.

5. Expresa su solidaridad con las ví­ctimas del terrorismo.

6. Apoya la lucha contra el terrorismo y el proceso de paz en el Paí­s Vasco en los términos fijados por el Congreso de los Diputados de España en su Resolución de 20 de Mayo de 2005, según la cual "convencidos como estamos de que la política puede y debe contribuir al fin de la violencia, reafirmamos que, si se producen las condiciones adecuadas para un final dialogado de la violencia, fundamentadas en una clara voluntad para poner fin a la misma y en actitudes inequívocas que puedan conducir a esa convicción, apoyamos procesos de diálogo entre los poderes competentes del Estado y quienes decidan abandonar la violencia, respetando en todo momento el principio democrático irrenunciable de que las cuestiones políticas deben resolverse únicamente a través de los representantes legí­timos de la voluntad popular. La violencia no tiene precio político y la democracia española nunca aceptará el chantaje de la violencia". 

7. Encarga a su Presidente que transmita la presente resolución al Consejo, a la Comisión y a los Gobiernos de los Estados Miembros.

L?eslògan que ICV ha llançat al llarg de la precampanya catalana ? ecologia, equitat i ètica- i que resumeix el seu programa electoral, és una proposta pensada per tal que sigui perfectament adaptable al debat polític europeu actual. I és que parlar avui dels dèficits i els reptes de la UE ? i de manera més general d?Europa com a continent – vol dir donar respostes a aquestes tres ?e? de manera simultània i complementària. Casualment, mentre el Grup Verds/ALE ens trobem aquests dies a les Illes Canàries per concretar el pla de treball per al present curs polític (inclosa la qüestió de la immigració), el diari El País publica avui en portada que la presidència finlandesa proposa reobrir el debat sobre l’energia nuclear en la propera cimera del Consell de la UE, que començarà divendres 20. Els dos temes, immigració i energia, són (segueix…)

fonamentals per l?Europa del present i del futur, com també ho són la manca d?una política social europea o el paper de la UE a l?exterior.   

La immigració, per exemple, no es pot enfocar estrictament des d?una perspectiva receptora, sinó que cal també tenir en compte els factors que porten a l?emigració. Així, quan constatem que des de la UE ens dediquem a explotar i exhaurir sovint els recursos i mitjans de vida dels països que produeixen més emigrants, per exemple la pesca en el cas de països com Senegal, cal considerar aquesta explotació com un dels instruments a tenir en compte a l?hora de definir les polítiques de gestió de les migracions. Així mateix, cal tenir en compte cada cop més els migrants ambientals, és a dir, aquells que es veuen forçats a migrar degut a causes de caràcter mediambiental (sequera, inundacions, contaminació excessiva,…), i avaluar la nostra responsabilitat en aquests fenòmens ambientals (canvi climàtic).

Al mateix temps, quan negociem els acords energètics amb, per exemple, països com Rússia, no podem oblidar que la situació actual d?aquell país, especialment en termes de drets humans. Així, negociar amb algú com Vladimir Putin en nom de l?interès particular de la UE i de les necessitats energètiques europees, fa que el discurs europeu relatiu a la promoció de drets humans a escala mundial perdi força i legitimitat.

Per altra banda, la UE no només ha de vetllar per tal que els drets humans estiguin reconeguts i garantits fora de la UE, sinó que a la nostra obligació és construir un entorn absolutament inqüestionable des d?aquest punt de vista. No podem exigir als altres que facin allò en què nosaltres no en som exemplars. En aquest sentit, l?episodi dels vols de la CIA, per exemple, són un trist precedent que posen en qüestió la credibilitat mateixa del projecte europeu.

Més encara, la UE és fonamentalment una Unió de valors i, en concret, tal i com estableix el Tractat de la UE en el seu article VI, una entitat no només fonamentada en la no discriminació sinó que obliga a les seves institucions a garantir aquesta no discriminació i ple respecte pels drets humans a tots/es els/les ciutadans/es europeus/es. Tanmateix, constatem preocupants intents de reobrir debats com el del retorn de la pena de mort (Polònia), o com alguns països membres de la UE pretenen fer passes enrere en quant a drets fonamentals, com els drets LGBT (Letònia). Tot plegat fa pensar que no tots els nous Estats membres han entès d?igual manera què vol dir ser una unió de valors, i quins són els valors que cal enarborar com a bandera.

En resum, reclamar mesures de responsabilitat ecològica i de sostenibilitat ha de ser un instrument al servei de la qualitat de vida del conjunt de la humanitat, així com de les generacions futures, però sobretot ha de ser un instrument que permeti avançar en l’equitat i la justícia distributiva dins i fora de la UE. Plantejar les polítiques ambientals exclusivament com a mesures per tal que les classes altes i la població més privilegiada d?Europa i del planeta puguin gaudir d?entorns de somni és un greu error. Les mesures sostenibilistes han de servir per reduir les desigualtats entre ciutadans/es europees, però també entre la UE i la resta del món. I això ens obliga a enfrontar de manera valenta i immediata polítiques com, per exemple, la Política Agrària Comunitària o la Política de Pesca de la UE. Mentre la UE es percebi exclusivament com un gestor econòmic i no en canvi com un actor que garanteixi la igualtat, la justícia i l?equitat, la distància entre població i institucions no deixarà de créixer.

Els grans reptes de la sostenibilitat, la justícia, la igualtat d?oportunitats, de gestió de la immigració, la promoció de la pau, la garantia i promoció dels drets humans, etc… estan tots totalment interrelacionats i no es pot avançar en un d’aquests camps sense tenir en compte també els altres.

El proper 1N també votem tot això, i per això mateix cal reaccionar. Cal engegar, amb mitjans, recursos i convicció una revolució en favor de les tres ?e´: ecologia, equitat i ètica, les quals dibuixen juntes una E majúscula, Europa. I aquesta revolució ha de començar a casa nostra, a Catalunya, en tant que país integrant de la UE, i amb vocació i capacitat de contribuir en el seu lideratge.

Foto: Manifestació a Cherburg (França), el passat mes d’abril contra la construcció d’una central nuclear. Font: EFE/El País

Dissabte vaig tenir ocasió de dinar, a Ginebra, en el marc del II Congrés del Partit Verd Europeu, amb el nou Ministre verd del govern italià Alfonso Pecoraro, la candidata verda a la presidència francesa, Dominique Voynet, la presidenta dels Ecolo (verds de Valònia-Bèlgica), Isabelle Durant, a més a més del Secretari General del Partit Verd Europeu, Juan Behrend, i la copresidenta del Grup Verds/ALE al Parlament Europeu, Monica Frassoni. Vàrem parlar de les eleccions catalanes ja que al llarg dels propers díes moltes d?aquestes persones, i d?altres representants dels partits verds europeus, participaran en diferents actes de campanya donant suport a ICV. La sensació és que el projecte d?una Esquerra Verda es consolida a tot el continent (segueix…)

malgrat la dolorosa sortida del govern alemany en favor de la Gran Coalició, SDP-CDU, i de que no sempre la pujada dels partits verds en les eleccions dels respectius països ha anat acompanyada darrerament de la possibilitat d?assumir responsabilitats de govern. Així, mentre a Itàlia la coalició liderada per Prodi ha permès al mateix temps batre Berlusconi i que un verd esdevingués ministre de Medi Ambient, la pujada dels verds suecs, belgues o dels austríacs no els ha servit per tenir prou força i negociar un govern que els inclogués. Aquest és el risc que lògicament corre també ICV. Les expectatives individuals són bones, però la incògnita de quina serà la correlació de forces final i de com aquesta correlació serà interpretada per les direccions dels partits es manté.                 

Tanmateix, alguna cosa ha canviat en els darrers tres anys. Per a bé. Si a les anteriors eleccions al Parlament de Catalunya molts dels meus coneguts reduïen el debat a si el president seria Mas o Maragall, i això els feia decantar el seu vot cap a CiU o PSC com si fossin les dues úniques opcions, ara constato que s?ha consolidat -ja era hora-, una certa mentalitat de coalició. Ja no és tant important qui guanyarà les eleccions, ni qui serà el President de la Generalitat, sinó quina serà la composició del govern i el pes que cada partit tindrà en el si del mateix. Així, no és el mateix, lògicament, que Mas sigui president amb el suport del PP o del PSC o d?ERC, o que Montilla o sigui amb el suport d?ERC+ICV (menciono només les opcions més probables, la qual cosa no vol dir que no n?hi hagi més). Per tant té més sentit que mai analitzar i parlar dels projectes, els equips i la feina feta al llarg d?aquests anys per part de tots i de cadascun dels partits que es presenten a les eleccions.

Pot semblar una obvietat això que estic dient, però més enllà del meu entorn d?amistats i coneixences més proper penso que aquesta reflexió, que ja llavors fèiem algunes persones, avui s?ha extès i s?ha normalitzat. I això, insisteixo, crec que és bo i demostra una maduresa política que feia falta.

Personalment, de totes les opcions possibles n?hi ha una que, lògicament, trobo la més desitjable, i aquesta és la d?un Tripartit revisat i refundat sobre uns nous fonaments, que aprengui dels errors comesos (que no són pocs, si bé estan desigualment repartits) però que no renuncii al somni que moltes molts catalans vàrem començar a creure factible ara fa tres anys: el de construir una Catalunya moderna, integradora, socialment justa, ambientalment sostenible i que no només miri cap a Europa, sinó que se senti europea i vulgui contribuir al projecte europeïsta amb veu, sensibilitat i propostes pròpies.

El procés de transformació iniciat ara fa tres anys hauria estat molt més visible sense tant de soroll innecessari, i malgrat que això s?ha repetit a tort i a dret, no per això és menys cert. I és que els arguments que llavors feien vàlid el Tripartit i que van dur al Pacte del Tinell segueixen essent útils ara.

En aquest context cadascú ha de saber quin és el seu lloc i el seu paper. I és evident que existeix un lloc i un paper cada vegada més determinant per a projectes com els d?ICV. En altres paraules, sóc dels qui pensa que si ICV no existís caldria inventar-la. No perquè sigui millor que ningú, ni perquè la gent que hi milita sigui més llesta o capaç que molta d?altra gent que milita en d?altres forces polítiques (o en espais diferents dels partits), sinó perquè cal que hi hagi en l?espai polític català una força que treballa, pensa i parla de la manera com ho fa ICV, i que estableixi sinergies amb d’altres actors per tal de transformar la societat en positiu. No he cregut mai en el vot com a finalitat, sinó que sempre l?he vist un instrument, entre molts d?altres, per construir. Però això requereix que els partits polítics ofereixin productes atractius, i que aquests productes tinguin un codi de barres que determini, de manera transparent, què es farà amb la compra d?aquest producte, és a dir, amb el vot. I a hores d?ara la única formació que ha dit clarament què farà el dia 2N, i perquè, és ICV. Penso que només això ja hauria de ser un motiu de respecte i de reconeixement.

Així mateix, també cal parlar clar a l?hora d?avaluar el paper que es pot jugar en un govern de coalició. A més presència, més pes, i a més pes, més capacitat d?influir. Això també sembla evident. I tanmateix és una evidència que a determinats sectors sembla que els costi veure, ja sigui per mandra, ja sigui per justificar la passivitat/inacció fonamentada en una suposada frustració. És evident que quan s?és la tercera força política d?un govern no es pot aspirar a que el govern executi el teu programa electoral, però la pregunta és: què faria aquest govern sense aquesta tercera força que condiciona almenys polítiques clau com la medioambiental, la social, la cultural o la d?immigració? En altres paraules, allò que votem l?1N no és si ens agrada més Mas o Montilla, sinó si el futur govern farà polítiques socials i ambientalment més responsables o no.

Per altra banda, en clau del debat nacional/nacionalista potser ja va essent hora que analitzem la política catalana en línia amb la política que s?està fent a la resta de la UE, i això vol dir també establir espais polítics amb dimensió, projecció i mentalitat europea. En altres paraules, fonamentar el debat, els discursos i les pràctiques polítiques en clau estrictament catalana o catalano-espanyola és perillós, i certament allunyat de la realitat que és un món globalitzat i globalitzant-se. Tampoc en aquest terreny és el mateix un govern que un altre. Si l?objectiu és que Catalunya sigui a la vegada escoltada, respectada, tinguda en compte i reconeguda pel seu valor afegit a la UE, i al continent en general, cal que el Govern català sigui un govern ambiciós i responsable a la vegada, sense caure en caricatures, però tampoc a submissions gratuïtes en relació al govern de l?Estat, i que tingui una clara vocació europea i una ferma voluntat de conduir la UE cap a una Unió política que transcendeixi l?actual fórmula, ja caduca, del simple mercat únic i la suma d?Estats. Això també ha de ser un tema de la campanya electoral.

En definitiva, per una vegada tenim l?oportunitat de parlar de política, de programes, de continguts, d?objectius, d?equips i de capacitat d?aquests equips. Els partits tenen ara dues setmanes per demostrar que la seva és la marca bona, però seria desitjable que, a més a més, la gent comprés (votés) no només en funció de l?etiquetatge i el continent sinó també del contingut del producte, i a més a més, encara seria millor si a l?hora de votar la gent valorés amb quins altres productes pot combinar aquell que escull.

Benvinguts/des, ha arribat l?hora de la política. I que duri. 

Foto: Alfonso Pecoraro, Monica Frassoni i Joshka Fischer. Font: Blog d’Alfonso Pecoraro

Quan dimecres passat Javier Solana, Alt Representant de la UE per a la Política Exterior, va comparèixer davant el Parlament Europeu per explicar la gestions dutes a terme per part de la UE en relació a la crisi oberta pel règim de Pyongyang, va insistir molt en què encara no hi havia cap certesa de que Corea del Nord tingués capacitat per fabricar una bomba atòmica. I és que com més segueixo la qüestió (veieu, per a més informació, aquesta sintètica llista de preguntes i respostes) més constato que ens trobem novament davant d’un cas de voler retornar a la lògica de la Guerra Freda, aquella segons la qual la pau estava ‘garantida’ per la mútua amenaça nuclear i per la consegüent (segueix…)

Destrucció Mútua Assegurada (MAD, segons sigles en anglès de Mutual Assured Destruction, que vol dir ‘ximple’ o ‘boig’).

Corea del Nord presumeix d’haver fet una prova nuclear, i Kim Jong-Il manté així el seu tradicional discurs de la constant amenaça exterior, mentre continua sotmetent la seva gent sota una de les pitjors opressions actuals. Sobre aquest tema en vaig parlar al Parlament Europeu durant un debat específic que va tenir lloc el 15 de juny de 2006. Aquesta és la meva intervenció. Però cal dir aquest ‘bluf’ també va molt bé a determinats règims d’occident de cara a justificar la seva pròpia estratègia nuclear i de divisió maniquea del món. És cert, malgrat tot, que això no és tampoc un argument per abaixar la guàrdia, però també és cert que, un cop més, que es posa de manifest l’existència d’una doble vara de medir. Quan les amenaces les fan Israel, o Paquistà, o quan les proves nuclears les fan França (recordeu Mururoa), la resposta és ben diferent. Que Corea del Nord tingui capacitat per a produir armament nuclear és un problema per al país (certament la fam és un poblem molt més urgent i important), per a la regió (tensions amb la Xina i el Japó sobretot) i mundial (permet alimentar el discurs dels Estats pàries i de l’Eix del mal.

De moment el Consell de Seguretat ha optat per les sancions i ha frenat, almenys de moment, les obsessions militaristes d’alguns dels seus membres (veure aquest article de Paul Reynolds). És possible que alguna cosa hi tingui a veure el fet que el sud coreà Ban Ki-Moon serà el nou Secretari General de l’ONU, i que precisament un dels grans mèrits que cal reconèixer-li sigui el procés de distensió cap a Corea del Nord, tot i que segurament ha estat molt més decisiu el fet que Corea del Nord tingui en la Xina i Rússia dos aliats de pes en el sí del Consell que han forçat als EUA a diluir la seva postura.

Sigui com sigui, i veient com van les coses amb l’afer de l’armament nuclear, cada cop tinc més clar que la única via efectiva i coherent d’afrontar la qüestió és procedint al desarmament nuclear universal aplicant de manera estricta el Tractat de No Proliferació Nuclear. I això val per Corea del Nord i l’Iran, però també per l’Índia, el Paquistà i Israel, i sobretot pel club dels cinc (Xina, EUA, Rússia, França i el Regne Unit). Tot allò que no sigui avançar en aquesta direcció simplement ens allunya de la pau, per molt que, en moments com l’actual, l’ONU freni una mica el desastre. 

Foto: Kim Jong-Il. Font: BBC

Més de 600 representants de partits verds de tota Europa ens trobem aquest cap de setmana a Ginebra, Suïssa, per participar en el 2on Congrés del Partit Verd Europeu (PVE). Es tracta del primer Congrés que té lloc després de l’exitós llançament del Partit Verd Europeu a Roma l’any 2004.  A Ginebra, el Partit Verd Europeu centrarà els seus debats en el futur de la UE i votarà la ponència ‘Un futur verd per Europa’. La ponència serà votada avui dissabte per 228 delegats dels partits nacionals, estatals i regionals. Els Verds adoptarem també la Carta Verda de Principis: un nou conjunt de principis verds, (segueix…)

la qual hauràn d’assumir totes aquelles formacions que vulguin formar part de la cada vegada més gran família dels verds europeus. La història del Partit Verd Europeu és la història d’un somni i d’una necessitat al mateix temps i s’enfronta ara al repte d’haver de fer propostes concretes que facin sortir la UE de la seva situació crítica actual, la qual cosa comporta llegir amb responsabilitat i intel.ligència els ‘no’ al Tractat Constitucional que van donar els referèndums a França i Holanda, i fent propostes ambicioses sobre com avançar, en verd, cap a l’Europa del futur.

I la primera proposta és consolidar la política en clau europea. Cada cop més les respostes que cal donar als grans reptes socials, ambientals, institucionals, de respecte i promoció a la diversitat, etc… són respostes que no es poden donar sinó és a escala europea. Per això cal que els partits polítics, massa tancats encara en lògiques regionals o estatals, adoptin estratègies i estructures de caire europeu. Aquest és el repte que s’ha proposat afrontar el Partit Verd Europeu, i ICV en tant que membre.

Plantejar polítiques en clau europea, per altra banda, vol dir implicar en el debat els diferents actors institucionals, des dels ajuntaments fins el Parlament Europeu, passant lògicament pels Parlaments nacionals, regionals o estatals. ICV s’ha pres això molt seriosament i està organitzant pels propers 8 a 10 de novembre la Trobada de Càrrecs locals verds europeus, amb el qual es pretén treballar sobre una proposta municipalista verda i social amb dimensió europea.

La UE existeix, i avança, però malgrat els incomensurables èxits que ha viscut al llarg de la seva història, essent el més important, probablement, el d’existir, encara té molt dèficits estructurals, institucionals i conceptuals per resoldre. La qüestió és si volem influir o no en aquesta evolució. Jo fa temps que vaig prendre la decisió d’apostar-hi, formant part d’una família política que critica allò que considera que no va bé, però que al mateix temps fa propostes pròpies.

Tal i com deia Antoine de Saint-Exupéry, no hi ha solucions, sinó forces en marxa, i això val per a Catalunya i per Europa.

Foto: Daniel Cohn-Bendit, copresident del Grup Verds/ALE al Parlament Europeu. Font foto: Parlament Europeu

Adjunto la nota de premsa que han fet els integrants de la Delegació de la Comissió Civil Internacional d’Observació dels Drets Humans després de la seva visita al Parlament Europeu en seguiment dels fets d’Atenco i de la vulneració dels drets humans a Mèxic. Aquesta nota té a veure amb els apunts anteriors Els fets d’Atenco (Mèxic) i la responsabilitat europea i Violacions de drets fonamentals a Mèxic, mentre el Consell de la UE no sap/no contesta.

ATENCO EN LA AGENDA DEL PARLAMENTO EUROPEO

"Estamos muy contentos de la recepción que tuvo nuestro informe sobre la represión policial en Atenco", dijo Bernard Riguet, uno de los tres representantes de la CCIODH  (Comisión Civil Internacional de Observación por los Derechos Humanos. El 11 de octubre 2006, (segueix…)

llevaron a cabo un maratón en el Parlamento Europeo para presentar oficialmente el informe preliminar que  resultó de su visita a San Salvador Atenco  y Texcoco en mayo y junio pasado.

Diputados y diputadas  de varios partidos y nacionalidades como también  representantes del Consejo y de la Comisión recibieron el informe. Los representantes de la CCIODH tuvieron la ocasión de explicar ampliamente los eventos de Atenco. Con sorpresa notaron que pocos miembros de las Instituciones Europeos estuvieron informados adecuadamente de los hechos. En todas las entrevistas el gran tema fueron las expectativas que tiene la CCIODH para con la Unión Europea. 

Para la delegación de la CCIODH fue importante hacer énfasis en el contexto estructural de violaciones a los DDHH en México: "Es el cuarto informe de la CCIODH desde 1998, cuando fuimos a México para reunir datos sobre la masacre de Acteal en Chiapas, donde murieron 45 indígenas a manos de paramilitares", dijo Hélène Roux, periodista francesa quien forma parte de la CCIODH desde su inicio". Al igual que sus colegas, ella puso de relieve el contexto de impunidad, hecho que ha sido presentado en reiteradas oportunidades ante la UE y ante distintas instituciones, en el cual se registraron los excesos cometidos por la policía en Atenco: "No es un caso aíslado", dijo, "la certeza que no habrá persecución del crimen,  hace que lo que pasó en Acteal o en Atenco puede repetirse en cualquier momento". 

Por tanto, además de recordar a los miembros de la UE, la necesidad de actuar conforme a la cláusula democrática que constituye el preámbulo del Acuerdo de Asociación entre la UE y México, la delegación recordó aquellos aspectos en los cuales la UE tiene incidencia directa. En este sentido mencionaron los programas de cooperación, y en particular los acuerdos de cooperación entre policías, como también proyectos de desarrollo rural en Chiapas, fuertemente criticado por la población indígena. 

Los interlocutores de la UE mostraron su disposición en dar seguimiento a las conclusiones y recomendaciones planteadas por la comisión y en particular en presentar en distintos niveles de interlocución, la inclusión del tema DDHH en el dialogo político que mantiene con México. 

Concordaron con Raul Romeva, diputado europeo de los Verdes (ICV) España, que falta mucho por activar el tema de los derechos humanos dentro del diálogo político que existe entre la Unión Europa y México: " Tenemos que interrogar al Consejo y a la Comisión clarificar quien hace las agendas y quien se encarga de poner el tema de los derechos humanos sistemáticamente en el orden del día", dijo Romeva. El diputado europeo Tobias Pflueger, de la Izquierda Unida Europea por Alemania señaló que la próxima presidencia alemana del la Unión Europa ( a partir del enero del 2007) tendrá que asegurar que el diálogo político con México refleja las preocupaciones señalados en el informe de la CCIODH como también de otras organizaciones nacionales e internacionales de derechos humanos. 

El alto representante personal por los Derechos Humanos del Secretario General del Consejo de la UE, Michael Matthiessen, se mostró muy susceptible a la situación sufrida por l@s ciudadan@s de Atenco e invitó a la delegación de buscar sistemáticamente la interlocución del Consejo, la Comisión y el parlamento cuando acontecen eventos como el de Atenco. De la conversación con él salieron varias sugerencias para agilizar mecanismos que permitan una actuación rápida y concertada entre las distintas instancias de la UE para fortalecer los mecanismos de vigilancia en cuanto a respeto de los DDHH. En este sentido las organizaciones de derechos humanos están llamadas a coordinar un sistema de alerta rápida. 

En entrevista con Erika Mann, presidenta de la delegación europea dentro de la Comisión Parlamentaria Mixta UE/México, la delegación de la CCIODH  hizo la petición formal. "Le pedimos a la señora Mann que proponga al embajador alemán en México, cuando tengan su próxima conversación, qué él ponga el tema de Atenco en la agenda de la coordinación de embajadores europeos en México", dijo Doris Palvio, médica danesa y representante de la CCIODH.  Asimismo la presidenta de la delegación con México se comprometió a incluir un debate sobre el tema de los Derechos Humanos en la próxima misión de su delegación a México, prevista para inicios del 2007.

Un tema recurrente a lo largo de las reuniones del día fue la preocupación de los parlamentarios por la situación de las personas aun detenidas tras los sucesos de San Salvador Atenco /Texcoco y la situación de intimidación que aun denuncian muchos pobladores de este lugar. Varios diputados prometieron a llevar este tema a las diferentes instancias competentes de la UE. 

Personas entrevistadas en este dia :

Michael Matthiessen, Representante Personal del Solana; Didier Cossé, Encargado de los DDHH en el Consejo; Willy Meyer Pleite, MEP GUE/NGL; Raul Romeva, MP Verdes/ALE; Rosa Miguelez, MEP PSE; Hélène Flautre, Presidenta de la Subcomisión de DDHH y MEP Verdes/ALE; Eva Lichtenberger, MEP Verdes/ALE, Erika Mann, Presidenta de la Delegación con México y MEP PSE; Tobias Pflüger, MEP GUE/NGL                       

Foto: manifestacions a Atenco. Font: BBC

Tal i com recullen avui Europa Press i EFE ahir vàrem acordar, alguns representants dels diferents grups de la càmera, l’esborrany d’una resolució sobre el Procés de Pau a Euskadi de la qual només se’n va quedar fora el PP. La resolució es presentarà i votarà el proper dia 25 d’octubre, a Estrasburg, durant la sessió plenària, i diu (encara en esborrany) el següent:

El Parlamento Europeo,

1. Hace suya la Declaración del Consejo Europeo de 23 y 24 de marzo de 2006 bajo Presidencia Austriaca en la que " El Consejo celebra la noticia dada por el Presidente del Gobierno español sobre el anuncio de un alto el fuego permanente hecho por el grupo terrorista ETA". (segueix…)

2. Apoya la declaración del Presidente del Parlamento Europeo Josep Borrell de 22 de  Marzo de 2006 y pide al Consejo y a la Comisión que actúen en consecuencia.

3. Condena la violencia porque es moralmente inaceptable y absolutamente incompatible con la  democracia.

4. Expresa su solidaridad con las Víctimas del Terrorismo.

5. Apoya la lucha contra el terrorismo y el proceso de paz en España en los términos fijados por el Congreso de los Diputados en su Resolución de 20 de Mayo de 2005.

 6. Encarga a su Presidente que transmita la presente resolución al Consejo, a la Comisión y a los Gobiernos de los Estados Miembros.

Qui, amb una mica de sentit comú i de la responsabilitat històrica podria votar en contra d’aquesta proposta?. Aquesta és la pregunta que esperem que es facin els membres de l’Eurocambra de tal manera que fins i tot els membres del PPE deixin en evidència els seus companys espanyols. El PP, per la seva banda, ja ha començat la seva particular acció obstruccionista i els/les eurodiputats/des no parem de rebre als nostres correus electrònics missatges en els quals directament s’oposen a que s’inicii un procés de pau, usant de manera escandalosa les víctimes tal i com ja han fet en diverses ocasions a través d’exposicions que han dut a Brussel.les i a Estrasburg (veure aquest apunt).

Tanmateix, el convenciment de la resta de grups, i el fet que aquesta és una petició que vé directament de les parts més afectades tals com els governs basc, espanyol i francès, així com actors socials i polítics bascos, instàncies internacionals, etc… fan que sigui més que probable que el PP espanyol s’acabi quedant sol.

Per altra banda, no es demana al Parlament Europeu res que no s’hagi ja demanat i concedit abans, concretament l’any 1994, quan va iniciar-se el procés de pau a Irlanda del Nord, amb una salvetat, llavors, a més a més de suport polític, es demanava també suport econòmic. Ara es demana només l’aval polític a l’inici del procés, i no es demanen diners. I, tal i com va dir un conservador britànic, a l’hora de determinar la seva postura: ‘That helps’.

A tall d’informació general adjunto també algunes dades i antecedents que poden ajudar a contextualitzar la qüestió:

Solidaridad de la Unión Europea en los procesos de paz de los Estados miembros. A lo largo de su historia, las instituciones de la Unión Europea (Comisión, Consejo y Parlamento) han mantenido una política de solidaridad y apoyo a los Estados miembros que han sufrido la violencia terrorista. El caso más notorio los encontramos en el largo proceso de paz para Irlanda del Norte, iniciado en 1989 y relanzado a partir de la declaración del primer ministro británico John Major, y su homólogo de Irlanda, Albert Reynolds, en 1993. En este proceso, las instituciones comunitarias llevaron a cabo las siguientes iniciativas:

I. Unión Europea. Proceso de paz en Irlanda del Norte. ? En diciembre de 1993, a raíz de la Declaración Conjunta sobre la Paz suscrita por el primer ministro británico, Jonh Major, y el irlandés, Albert Reynolds, el entonces presidente de la Comisión Europea, Jacques Delors, y el Consejo de ministros de Exteriores expresaron en resoluciones su "apoyo" al incipiente proceso de paz. ? El 27 de septiembre de 1994, en Parlamento Europeo aprueba una resolución de apoyo al proceso de paz en Irlanda del Norte. En uno de los párrafos de esta resolución se indica que se harán todos los esfuerzos necesarios para apoyar este proceso. La Eurocámara da este paso al inicio de las conversaciones entre Gran Bretaña y el Sinn Fein.

El Parlamento Europeo,

1.Apoya plenamente la declaración del Presidente HÄNSCH de 14 de septiembre de 1994 y pide al Consejo y a la Comisión que respondan rápidamente en este período vital aumentando la ayuda comunitaria;

2.Pide a todas las organizaciones paramilitares que demuestren su compromiso total y absoluto con el proceso de paz;

3.Confía en un diálogo político cuyo objetivo sea un acuerdo sobre todas las relaciones que han definido ambos Gobiernos, que deben obtener el completo apoyo y acuerdo de todas las tendencias tradicionales;

4.Encarga a su Presidente que transmita la presente resolución al Consejo, a la Comisión y a los Gobiernos de los Estados miembros.

? En diciembre de 1994, Comisión y Consejo reiteraron ese apoyo y acordaron reforzar su contribución al Fondo Internacional para Irlanda, una iniciativa para promover el desarrollo socioeconómico del Ulster y facilitar así la pacificación. ? En 1995, fueron más allá al aprobar el Programa de la UE para la Paz y la Reconciliación en Irlanda del Norte (Programa Peace), que se mantiene actualmente con un presupuesto de 852 millones de euros para el periodo 2000- 2006.

II. Apoyos al proceso de paz en Euskadi. ? En diciembre de 2001, la UE incluye a ETA en la lista de grupos y entidades terroristas. ? El 23 y 24 de marzo de 2006, ante el anuncio de alto al fuego de ETA, el Consejo Europeo, bajo presidencia austriaca, expresó su solidaridad y apoyo a España: "El Consejo Europeo ha celebrado la noticia dada por el presidente del Gobierno español sobre el anuncio de alto el fuego permanente hecho por el grupo terrorista ETA". ? Los jefes de Estado de países de la UE que asistieron al Consejo Europeo de marzo de 2006, se pronunciaron con unanimidad de modo altamente favorable al proceso de diálogo anunciado por España y felicitaron a Zapatero por esa iniciativa de paz y diálogo. El presidente de la República de Francia, Jacques CHIRAC, declaró al respecto: "Nos hemos sentido muy felices. La esperanza de España es la esperanza de Europa". ? El presidente de turno del Consejo de la UE, el canciller austriaco, Wolfgang Schüssel, declaró tras la cumbre: "Naturalmente apoyamos plenamente los esfuerzos del gobierno español para poner fin a este conflicto de larga duración. Esperamos que éste sea el principio del fin del último grupo terrorista en Europa." ? Por su parte, el presidente de la Comisión Europea, José Manuel Durao Barroso, se adhirió a una valoración altamente positiva y de solidaridad con el proceso de diálogo y se felicitó por "el momento portador de grandes esperanzas que vive España y que seguiremos con gran atención desde Europa". Del mismo modo se expresó el Alto Comisario para la Política Exterior, Javier Solana. ? Asimismo, el presidente del Parlamento Europeo, Josep Borrell, al inicio de la sesión plenaria de marzo de 2006 en Bruselas, saludó oficialmente la buena noticia, a la que se sumó el resto de grupos políticos en la Eurocámara. ? Además de las instituciones europeas, el secretario general de la ONU, Kofi Annan, ha mostrado su apoyo al proceso de paz: ?Urge que este compromiso sea cumplido y que de esta manera ponga fin a la violencia que ha causado tanto sufrimiento a lo largo de tantos años?. ? El Gobierno de Estados Unidos también se ha posicionado en relación al alto el fuego de ETA. El embajador de George Bush en Madrid, Eduardo Aguirre, confió en que este anuncio ?sea el principio de un final? y ofreció la colaboración estadounidense. ?Como hemos hecho en otros momentos anteriores de la lucha contra el terrorismo, continuaremos trabajando con España y dando cualquier ayuda que España solicite para que un día en el mundo ya no haya terrorismo?.

Foto: Dona passant davant d’un cartell demanant l’acord a Irlanda del Nord. Font: BBC