Dos dels temes que s’han tractat aquesta setmana a Estrasburg han estat la situació actual a Euskadi i la immigració. El primer entre passadissos, el segon en plenària. Pel què fa a la qüestió d’Euskadi, cal parlar, un cop més, de la irresponsable actitud del PP clarament dirigida a posar tants impediments com pugui a l’incipient procés de pau. Aquesta setmana la delegació espanyola del PP ha portat a l’edifici d’Estrasburg l’exposició amb fotografies de víctimes d’atemptats que la setmana passada era a Brussel.es. Cal dir que l’exposició presenta alguna modificació no menor, com és el fet que a Brussel.les incorporaven fotos de l’11M sense mencionar l’autoria i fent així una indirecta vinculació entre l’11M i ETA, mentre que aquest cop l’etiqueta ja especifica que l’autoria no és d’ETA sinó d’Al Qaeda. I aquí ve la primera paradoxa: finalment admeten, almenys aquí a Estrasburg, que l’11M no és obra d’ETA. Per altra banda, (segueix…)
han convidat també a diverses associacions, entre elles el Foro d’Ermua, a presentar l’exposició. Vull deixar clar, abans de seguir, que tinc un absolut i profund respecte per totes les víctimes de qualsevol mena de fanatisme. I és precisament en nom d’aquest respecte que trobo lamentable la instrumentalització que el PP està fent d’algunes de les víctimes d’ETA, i encara més quan l’objectiu d’aquesta actitud és posar tantes trabes com pugui al procés de pau. Cal dir, però, que el PP no només es troba sol a l’Estat amb la seva actitud aillacionista i partidista, sinó que cada cop més els seus propis companys de grup dins el PPE els estan deixant sols en la seva obsessió, i lògicament també els/les membres dels altres grups. Ningú entén aquí com és que quan allò que toca és posar-nos tots/es a treballar en favor de la pau, també des de les institucions europees, el PP insisteixi en anar en direcció contrària. I no només no s’entén, sinó que, com és el cas del nostre grup, es rebutja de ple. El més preocupant de tot plegat, però, és que sembla que al PP no l’afecti massa aquesta solitud. Tant encegats estan amb la seva veritat, o potser és que estan tant cofats de si mateixos, que ni tant sols els preocupa que els seus propis companys de grup els donin l’esquena.
L’altra qüestió que ha protagonitzat el debat ha estat, un cop més, la immigració, tema que s’ha tractat aquest matí en plenària. Les intervencions inicials del president del Consell i del Comissari han suscitat novament que molts/es dels qui hem intervingut després recordéssim la necessitat de no usar arguments que sovint defensa, entre d’altres, el PP, com són el de barrejar terrorisme i immigració. Per altra banda, el president del Grup Socialista, Martin Schultz, alemany, ha criticat durament aquells governs que s’oposen a aplicar la clàusula de la passarel.la del TUE que permetria afrontar el tema, ara en mans dels Estats, de manera comunitària. Ho subscric. El problema, però, és que el seu partit ha presidit el govern alemany durant molts anys i mai han impulsat això que avui defensava, fins i tot davant la insistència dels seus socis de govern Die Grüne. El mateix Schultz ha donat la clau per entendre-ho: i aquesta és que els governs no volen cedir competències, la qual cosa, des del meu punt de vista, no és sinó una enorme i preocupant ceguesa de greus conseqüències, tal i com estem veient. Tot plegat em porta a insistir, un cop més, en la necessitat de reclamar un veritable salt polític de la UE. Hi ha temes, com la immigració, que simplement es queden petits si es tracten a escala nacional, regional, o estatal. Sí, és clar que la gestió s’ha de fer quan més propera ciutadania millor(principi de subsidiarietat) i així ho preveu per exemple el nou Estatut de Catalunya. Però la definició de la política, i la responsabilitat de definir els fluxes migratoris, ha de correspondre a la UE.
Adjunto la meva intervenció:
Estimados y estimadas colegas, creo que debemos partir de una premisa incuestionable: la emigración es un fenómeno actual y creciente. Cada vez más la gente se ve forzada a marcharse de sus países por razones mil (guerras, pobreza, desastres ecológicos…), y pretender que es posible poner barreras y muros a este fenómeno es ilusorio e incluso no deseable.
A partir de aquí, de lo que se trata es de hablar de mecanismos sobre cómo regular esos flujos migratorios para evitar que esta gente se juegue la vida en el mar. No son sólo más radares ni más fragatas lo que hace falta, sino más política. Y sobretodo, más política europea. Porque, seamos claros, muchas de estas personas no van a Canarias, simplemente pasan por allí por que es la puerta más cercana a Europa. Y por ello no puede haber una respuesta efectiva si ésta no es en clave europea, política y financieramente. Asumamos de una vez nuestra responsabilidad colectiva.
No entiendo, y aun menos comparto, las reticencias a convertir este tema al pilar comunitario (eso es, activar con carácter de urgencia las cláusulas de pasarela recogidas en el artículo 42 del TUE y 67.2 del TEC, con objeto de pasar el tema del tercer pilar intergubernamental al primer pilar).
Y aún comprendo menos a quienes insisten en esconder esta falta de voluntad política ‘delegando’ en terceros países, algunos bien conocidos por su falta de respeto de los derechos humanos, como Marruecos o Libia, la responsabilidad de acoger y atender a las personas procedentes de otros países.
La política del avestruz en este tema es, me temo, una pésima política.
Demà votarem una resolució al respecte. De moment, podeu consultar aquí la que hem presentat el Grup Verds/ALE. En breu podré posar també a la vostra disposició la que s’ha consensuat entre els grups, i a la qual encara s’hi poden presentar esmenes durant la votació de demà.
