Raül Romeva i Rueda

L’ONG WWF/Adena va denunciar el 29 d’agost de 2006 que havia detectat per primera vegada la presència d’una classe de retardants de flama bromats (PBDE) en el peix espasa (Xiphias gladius) de la costa italiana del Mediterrani. Tal i com aquesta organització posa de manifest: ?Els PBDE (teres bifenlics polibromats) constituïxen un grup de retardants de flama bromats molt persistents i bioacumulatius que es troben en productes com els ordinadors, els televisors i les catifes. També s’han trobat restes del plaguicida organoclorat DDT i HCB. Malgrat que la majoria d’aquestes substàncies químiques sintètiques tòxiques han estat prohibides, encara es troben les seves petjades en el peix espasa del Mediterrani. Segons l’organització mundial de conservació, aquesta nova evidència confirma la urgent necessitat de reforçar la legislació europea sobre substàncies químiques (REACH).?

Davant d?aquesta denuncia, i donat que la directiva REACH es troba en aquests moments en ple procés de discussió parlamentària a Brussel·les/Estrasburg, he presentat la següent pregunta a la Comissió Europea: (segueix…)

Pregunta: Com valora la Comissió aquests descobriments? És conscient la Comissió que afeblir REACH (és a dir no donar suport de manera sistemàtica a la substitució de totes les substàncies químiques preocupants per alternatives més segures quan aquestes existeixin, i no proporcionar suficients dades sobre el nivell de seguretat de les substàncies químiques subjectes al registre) pot suposar que aquests fets es repeteixin i augmentin?

L’estudi de WWF/Adena ?La contaminació química en el Mediterrani: El cas del peix espasa?, es va elaborar en col·laboració amb el Departament de Ciències Ambientals de la Universitat de Siena, a Itàlia. Es van analitzar 28 substàncies químiques sintètiques de tres grups de químics: els plaguicides organoclorats DDT i HCB, així com els compostos perfluorats PFOS i PFOA (utilitzats en la producció de tèxtils, envasos d’alimentació i revestiments antiadherents) i els retardants de flama bromats (19 tipus de compostos PBDE), en 17 mostres del peix espasa de la costa italiana. D’aquestes substàncies químiques s’ha comprovat o se sospita que interfereixen el normal funcionament del sistema hormonal, associant-se aquestes alteracions amb fallades en la funció neurològica, el comportament i la reproducció dels animals.

Pertanyen doncs a un grup de substàncies que es denominen disruptores endocrines. Els residus plaguicides organoclorats (DDT i HBC)es van detectar en totes les mostres de peix espasa i els retardants de flama bromats en totes les mostres menys en una. No es van descobrir en aquest estudi els compostos perfluorats PFOS ni PFOA. En tractar-se d?un gran predador, el peix espasa se situa al final de la cadena alimentària i, per això, representa un bon indicador del nivell de contaminació química en el Mar Mediterrani. A més del seu valor ecològic, el peix espasa té un alt valor comercial ja que es menja en molts països mediterranis, i és una important font d’aliment per a la dieta humana, ja que proporciona proteïnes i àcids grassos. Al mateix temps, constitueix una de les principals vies d’entrada dels contaminants a l’organisme humà. Aquestes substàncies analitzades resulten altament persistents i bioacumulatives, tot i que actualment les dades sobre la seva presència en les espècies mediterranies són escasses. Les substàncies químiques sobre les quals existeix una preocupació creixent sovint són detectades només per casualitat.

Per altra banda, encara manca molta informació científica i suficients dades sobre el nivell de seguretat d’aquestes substàncies químiques preocupants per tal de poder identificar-les i eliminar-les. En aquest sentit, la legislació REACH resulta fonamental perquè pot ser la solució a aquest problema.

Gràcies a la nova proposta de legislació Europea sobre substàncies químiques REACH les substàncies químiques més perilloses podran ser identificades i eliminades gradualment. No obstant això, només pot succeir en el cas que REACH sigui enfortida, incloent en la fase d’autorització totes les substàncies químiques altament preocupants tals com els disruptors endocrins, i aplicant de forma sistemàtica el principi de substitució sempre quan alternatives més segures existeixin. Malauradament, però, tal i com ja vàrem constatar en la primera votació en el Parlament Europeu, els tres grans grups de la Cambra (PPE, PSE i ALDE), han estat sempre molt més sensibles als interessos de la indústria que al dels consumidors i el medi ambient. Cal veure si aquesta mena d?evidències permet canviar la dinàmica.

Podeu obtenir més informació sobre la campanya internacional sobre substàncies químiques a campanya DETOX, i podeu seguir la campanya de lobby sobre els/les diputats/des europeus/es impulsada per diverses ONG a Chemical Reaction.

 (Font foto: www.sea-stories.net)

Aquest matí s
‘ha reunit la Comissio d
‘Afers Exteriors (AFET) del Parlament Europeu per avaluar, conjuntament amb la Presidencia del Consell (ambaixador finlandès Tanner), el Representant Especial pel Procés de Pau al Pròxim Orient (Marc Otte), i la Comissió (Christian Leffler, Director General per a la regió del Pròxim Orient), la situació actual al Pròxim Orient, i especialment al Líban. La primera constatació a fer és que resulta molt lamentable que l
‘esmentada Comissió AFET no hagi estat convocada abans, i l
‘argument del President de la mateixa, Elmar Brok, de que no calia fer-ho per què ja s
‘havia reunit la Conferència de Presidents no és, al meu parer, prou sòlid. Sigui com sigui, l
‘intercanvi d
‘impressions d
‘aquest matí ha permès, entre d
‘altres coses, deixar palès el gran descontentament per part de la majoria de grups respecte a la lentitud en respondre per part de la comunitat internacional, i de la UE en particular. Per altra banda, (segueix…)

alguns hem reiterat també el fet que la manera com els governs han gestionat la crisi ha mostrat novament la manca de voluntat política intergovernamental d’avançar cap a una politica exterior europea àgil i coherent que no quedi continuament presonera pels interessos particulars de cada Estat membre (veure per exemple aquest article de Paul Reynolds, per a la BBC ). A més a més, les propostes fetes fins ara s’han basat, gairebé exclusivament, en com afrontar, organitzar i actualitzar el mandat de la FINUL cosa que, com hem dit en altres ocasions, és necessària, però no suficient.

La setmana vinent, durant la sessió plenària a Estrasburg, està previst que l’Eurocambra adopti una resolució al respecte de la qüestió. En aquest sentit, els diferents grups ens hem reunit ahir i avui per elaborar cadascú la nostra proposta de text de resolucio. Pel que fa al grup Verds/ALE, alguns dels aspectes que considerem clau que sigui presents en aquesta resolució inclouen, entre d’altres, els següents:

§ cal lamentar que la descoordinació entre els Estats membres a l’origen de la crisi ha dificultat que el Consell dugués a terme una resposta més ràpida i eficient, i posa de manifest les mancances pel què fa a la política exterior europea;

§ cal constatar que no existeix solució militar al conflicte regional i que, en tot cas, les accions bèl.liques d’una i altra part només han servit per alimentar i enfortir les opcions més radicalitzades;

§ cal afrontar de manera immediata i efectiva la rehabilitació postbèl.lica del Líban, per la qual cosa cal també exigir a Israel que assumeixi la seva responsabilitat en la destrucció en base al principi de ‘qui destrueix, que pagui la reconstrucció’;

§ cal aplicar d’una vegada la clàusula democràtica de l’Acord d’Associació UE-Israel

§ la rehabilitació només serà efectiva si s’enfoca des d’una perspectiva holística, i plantejada amb objectius i mitjans a curt, mig i llarg termini;

§ cal que Israel aixequi el bloqueig per mar i aire al qual sotmet el Líban;

§ Hezbolla ha d’acceptar que la responsabilitat militar de controlar el territori correspon al govern libanès, i ha de procedir al desarmament de les seves milicies;

§ constatem que aquestes accions han enfortit les posicions dels enemics de la pau de totes bandes, la qual cosa pot suposar que tingui lloc una nova cursa armamentística a la regió, cosa que cal impedir prohibint de manera immediata l’enviament d’armes i equipaments militars tant a Israel com a Hezbollah, en base al Codi de Conducta de la UE sobre Exportacions d’Armament

§ cal clarificar el mandat de la missió internacional, especialment pel què fa als criteris sobre com procedir al desarmament de la zona;

§ cal que Iran i Siria respectin la sobirania del Líban i no interferexin en el procés;

§ cal que Israel garanteixi la llibertat d’accés i de moviments a Gaza, que aturi la destrucció de les infraestructures d’aquella zona, i que estableixi relacions/diàleg amb l’Autoritat Nacional Palestina;

§ la presència de forces de manteniment de la pau a la zona s’han d’extendre també a la Franja de Gaza i al West Bank;

§ cal que es procedeixi inmediatament a l’alliberament dels integrants del govern de l’ANP i del Parlament, així com dos soldats israelians detinguts per Hezbollah i del que es troba retingut a la franja de Gaza;

§ la gestió del Quartet s’ha d’enfocar cap a l’organització d’una conferència regional per tal d’afrontar la qüestió en la seva globalitat, i seria oportú que el Quartet s’ampliés ara amb la Lliga Àrab;

§ cal que el contingent de la FINUL (que incrementa de 2.000 a 15.000 efectius) compti també amb integrants de països Arabs i Islàmics;

§ cal que comenci de manera immediata una investigació internacional sobre les violacions del dret humanitari, l’assassinat de cuatre membres de la FINUL, la massacre de Qana i l’ús d’armes químiques, bombes de raïm i d’urani empobrit per part de l’exèrcit israelià;

§ cal continuar amb els esforços (ja iniciats per part de la Comissió) de netejar el litoral libanès del vessament de petroli, així com disposar tots els efectius necessaris per tal de netejar el territori de mines, restes de bombes de raïm i explosiu no esclatats;

(Foto: dona libanesa. Font: BBC)

Demà comença formalment l?activitat al Parlament Europeu amb una agenda plena de temes urgents i importants a la vegada. L?actualitat no s?atura però, malgrat això, de tant en tant convé aturar-se i prendre distància de la immediatesa del dia a dia, agafar perspectiva o, simplement, cultivar la ment i l?esperit. L?aturada estival normalment ens permet fer-ho.

Així, al llarg de les setmanes estivals que ara s?acaben he pogut gaudir, ni que sigui de manera intermitent, del plaer d?estar amb la meva família més dies i nits del què l?activitat laboral em permet al llarg del curs, a la vegada que immergir-me en dos dels plaers que durant el curs tinc més dificultats per dur a terme: la lectura i el submarinisme. Pel què fa a les immersions literàries (segueix…)

vull destacar-ne algunes que m?han impactat especialment, com les memòries de l?amic, mestre i exemple en molts camps i aspectes, Fèlix Martí, qui va ser durant uns anys el meu cap al Centre UNESCO de Catalunya, i a qui dec no poques coses en el terreny personal, emocional, professional, i, perquè no dir-ho, espiritual. El llibre Diplomàtic sense Estat (memòries) (ed. Proa, 2006), ha resultat ser, tal i com esperava, una petita joia íntima i profunda, a la vegada que contundent i emotiu. Un altre dels llibres que també m?han ocupat diverses hores ha estat El quinto dia, de Frank Schätzing (Planeta Editorial, 2006). Són gairebé mil pàgines apassionants d?un espectacular thriller ecològic escrit amb un estil viu i dinàmic (se n?espera aviat una versió en pel·lícula), a la vegada que suposa una excel·lent metàfora (o potser acabi essent una predicció) del risc que correm la humanitat si seguim maltractant l?entorn, i especialment el món marí i submarí. Es tracta d?un exercici a la vegada entretingut i didàctic, en el qual abunden dades, explicacions científiques, i informació molt ben documentada que ens permeten aprendre i gaudir de la lectura al mateix temps. El tercer llibre que he tingut el plaer de llegir és una versió actualitzada d?una obra escrita l?any 1975, El Tao de la Física, de Fritjof Capra (Sirio, 2005), en la qual aquest Doctor en Física Quàntica austríac exposa de manera molt planera els principis fonamentals de les teoríes de la física moderna i les compara amb les doctrines mil·lenàries budistes, hinduistes i taoístes. Capra descriu com des d?una i altra perspectiva s?afronta la qüestió de que l?Univers és en realitat un Tot íntimament interconnectat, i que ambdues són, simplement, dues maneres diferents d?explicar-ho. En quart lloc, voldria esmentar la relectura de Made in China, de Manel Ollé (Destino, 2005), que ja havia llegit, però que he volgut recuperar ja que al Parlament Europeu ens trobem en ple debat sobre com enfocar les relacions UE-Xina, i aquest llibre exposa de manera molt planera la història, els reptes i les paradoxes de la societat xinesa. Un manual imprescindible per entendre i prendre posicionament pel què fa a l?evolució d?aquesta potència en el món actual. Finalment, permeteu-me acabar amb un petit somriure, precisament el que m?ha proporcionat la lectura del darrer recull de monòlegs d?Andreu Buenafuente (i equip), a He dit (Columna, 2006). Un toc d?humor, tan necessari com difícil de fer, i del qual considero en Buenafuente un dels grans mestres actuals.

Per altra banda, pel què fa a les immersions submarines, la visita dels fons marins permet prendre consciència de la fragilitat dels nostres mars a la vegada que suposa una experiència incomparable que, almenys a algunes persones, ens omple de sensacions, emocions i plaers que difícilment es poden trobar en la superfície terrestre. La darrera l?he pogut fer aquest mati, a la Reserva Natural de Ses Negres, a Begur, participant per segon any consecutiu a la neteja del fons marí de la Reserva. L?activitat, organitzada conjuntament per l?ONG Nereo, en col·laboració amb el centre d?immersions Sa Rascassa, permet, en primer lloc, constatar la bona feina que l?entitat Nereo està fent en aquell espai i, en segon lloc, contribuir, de manera modesta però necessària, a mantenir nets uns espais que, malauradament, són considerats massa sovint com abocadors per a molta gent desaprensiva i inconscient, amb greus conseqüències per a la flora i fauna de la zona. (Foto: imatge del fons de la Reserva, de la web de Nereo)

Finalment sembla que serà la UE qui assumirà la responsabilitat principal en la missió que NNUU preveu dur a terme al Líban. Portem molts dies seguint aquest culebrot sobre quants soldats cal aportar-hi, amb quin mandat, i sota el comandament de qui. A hores d’ara l’acord preveu: augmentar de 2.000 a 15.000 els efectius de la missió internacional, dels quals entre 5.600 i 6.900 provindrien d’Estats de
la UE; el comandament recaurà sobre França primer (fins el febrer de 2007), i Itàlia després; i l’objectiu de la missió consistirà en tres fases i començarà amb el desplegament d’una avançadeta d’efectius que permeti a l’exèrcit libanès continuar amb el seu replegament cap al sud del país. La resta d’efectius anirà arribant els dos o tres mesos següents, en la mesura que es donin les condicions establertes en
la Resolució 1701, entre les quals hi ha l’obligació que el govern israelià aixequi l’embargament marítim i aeri sobre el Líban.

Tot plegat correspon a la gestió immediata de la situació. Tanmateix, ja sabem de fa temps que malgrat que aturar la guerra és imprescindible, no és suficient, ni de bon tros. La construcció de la pau, començant per engegar un procés de pau i continuant pel desenvolupament d’un programa a curt, mig i llarg termini de rehabilitació postbèl·lica, requereix d’una voluntat política que transcendeixi el curtterminisme (i moltes vegades oportunisme) que caracteritza alguns governs, i sobretot d’una inversió econòmica i en personal molt superior a la que en aquests moments caracteritza els pressupostos dels Estats membres i de
la UE. (segueix…)

El debat que s’ha obert amb la situació del Líban -i els problemes que planteja- no és nou, com tampoc ho són per altra banda les solucions (veure per exemple l’excel·lent informe de l’International Crisi Group titulat Israel/Palestine/Lebanon: Climbing Out of the Abyss).

La UE avança a batzegades i, almenys pel què fa Política Exterior, clarament esbiaixada. De la crisi dels Balcans, resolta tardanament i de manera precària, en va quedar, si més no, la convicció que calia un ‘telèfon únic’ pel què fa a la política exterior europea, i d’aquí en va sortir la figura de l’Alt Representant. Això sí, condicionat clarament al Consell, i per tant als Governs dels llavors 15 i avui 25.

Potser aquesta nova crisi servirà per afrontar un altre dels temes pendents, la racionalització dels efectius militars de

la UE. Recordem, per exemple, que si sumem els efectius militars dels 25 estats membres comptem amb gairebé gairebé 1 milió de professionals (que costen plegats més de 160.000 milions d’euros). Només el 2% d’aquests efectius, però, participa en operacions de manteniment de la pau arreu del món. La resta es dedica a prioritzar els interessos dels Estats membres a l’exterior (vegi’s, per exemple, la recent estratègia alemanya i francesa al Congo, o els desplegaments a l’Iraq) o, en el cas espanyol, a garantir la unitat de l’Estat i evitar-ne el desmembrament, si aquest s’arribés a produir, tal i com s’ensenya a l’Acadèmia Militar.

Mentrestant escoltem contínuament (és un clàssic en
la Subcomissió de Seguretat i Defensa del Parlament Europeu) que ens calen més diners per poder dotar Europa d’un exèrcit propi, amb l’objectiu de ser més autònoms dels Estats Units, i més eficients en la promoció de l’estabilitat mundial.

Davant d’aquesta situació he de dir que no m’oposo a la creació i ampliació d’un exèrcit europeu sempre i quan es donin, simultàniament, les següents circumstàncies: que aquest exèrcit no suposi un 26è exèrcit, sinó una substitució progressiva dels 25 existents en l’actualitat; que tingui per objectiu donar suport a les operacions de manteniment de la pau impulsades en el marc de Nacions Unides; que aquesta sigui l’única via per la qual als governs dels Estats europeus se’ls permeti enviar tropes a l’estranger; que s’incrementi substancialment els recursos destinats a promoure esforços diplomàtics o paradiplomàtics (inclosa la diplomàcia paral·lela no governamental); que es doti el Parlament Europeu de plena capacitat legislativa i de control pel què fa a

la Política Exterior de manera que sigui aquesta institució europea -la única directament elegida per la ciutadania-, la que exerceixi el control sobre les operacions militars exteriors; o que es garantís una coherència de polítiques de tal manera que mentre es procura fer avançar un procés de pau en un moment i lloc determinats, no s’estigui alimentant simultàniament conflictes en altres llocs (en aquest sentit, per exemple, el desarmament nuclear ha de ser un requisit universal, així com l’establiment d’un Acord Internacional sobre Transferències d’Armament).

Ara com ara cal resoldre la dimensió immediata de la crisi al Pròxim Orient però, al mateix temps, seria bo també que veiéssim també l’oportunitat de dur a terme alguns canvis estructurals en el si de
la UE per tal de resoldre aquells aspectes que han dificultat, per exemple, una millor política preventiva i una resposta més eficaç davant dels fets viscuts a aquella zona (i a d’altres) aquest estiu.