Raül Romeva i Rueda

Cada cop més la Conferència entra en la seva veritable dimensió: la invisible. La sala plenària és cada cop més buida i són pocs els delegats que segueixen amb atenció els discursos dels seus `col·legues’. En canvi, l’activitat als passadissos comença a ser frenètica. Ja tenim el text esborrany de la presidència, i van apareixent poc a poc les postures que sobre aquest text base de la discussió van fent d’altres actors, sobretot les ONG.

Recordo que malgrat ser membres de la delegació oficial de la UE, nosaltres, en tant que europarlamentaris/es, no som actors governamentals, de manera que tenim una certa llibertat per moure’ns entre bastidors. Així, aquest matí ens hem reunit amb les ONG per tal de recollir les seves propostes i ens hem compromès a fer-les arribar a les delegacions oficials, especialment a la de la UE, lògicament, però també se’ns ha demanat que parléssim amb les delegacions dels Estats Units, Rússia, i la Xina, la qual cosa que ens ocuparà la jornada d’avui i demà. Els punts bàsics que ens preocupen, i que estem plantejant en el decurs d’aquestes converses, són fonamentalment set: (segueix…)

1.       La proposta de resolució final distribuïda pel president de la Conferència exclou mencionar explícitament la importància que un instrument d’aquestes característiques (Programa d’Acció sobre Armes Lleugeres) té en relació a la protecció dels drets humans i del respecte del dret internacional humanitari. Així mateix, tampoc menciona de manera específica la dimensió de gènere (veure Resolució 1325 sobre dones, pau i seguretat). Ambdós aspectes haurien de ser incorporats en el text final.

2.       La proposta sí fa referència a les Directrius de la OCDE (CAD) relatives a la vinculació entre desenvolupament i desarmament, cosa que cal evitar que en el curs de les negociacions pugui desaparèixer, però en canvi evita mencionar referències específiques a la Declaració del Mil·leni, a mesures de creació de confiança o a aspectes de caràcter humanitari tals com els efectes sobre la infància del descontrol de les armes lleugeres (inclòs el fenomen dels nens soldats) o les conseqüències pel què fa al sector salut dels països afectats. Aquests són, per tant, aspectes que caldrà incorporar, especialment tenint en compte que en un esborrany previ del 18 de maig aquests aspectes sí que s’hi mencionaven. Així mateix, la proposta també rebaixa notablement el rol que poden jugar les ONG en tot aquest procés, cosa que entenem com un retrocés i que caldria corregir.

3.       Pel què fa a les transferències d’armes, la qüestió fonamental rau en incorporar una referència clara a l’establiment d’uns principis generals que tinguin en compte la responsabilitat dels Estats en l’esfera internacional, limitacions clares a l’exportació, limitacions basades en l’ús real o probable, altres factors com la probabilitat d’usar les armes, transparència, o controls exhaustius. Aquest principis generals, als quals no s’hi ha oposat ni tan sols els Estats Units, podrien en un futur proper ser la base d’un Tractat Internacional. Altres aspectes importants en les discussions tenen a veure amb: a) la necessitat d’establir mecanismes de certificació d’ús final que permetin reduir, sinó evitar, el pas del mercat legal a l’il·legal de les armes; b) augmentar el control dels intermediaris o corredors (brokering) plantejant de fet l’adopció d’un instrument internacional que reguli aquesta pràctica (la UE, de fet, ja compta amb una Posició Comuna); i c) implementar i millorar els mecanismes de marcatge i rastreig d’armes.

4.       En quant a la legislació nacional sobre armes de foc, aspecte aquest que preocupa especialment als Estats Units,  cal ser molt conscients que en molts països, especialment a Amèrica Llatina, l’absència d’aquesta mena de lleis fa que sigui extremadament fàcil adquirir armes de tota mena, la qual cosa genera uns índexs de criminalitat o homicidis altíssima. Així doncs cal que el Programa d’Acció (PoA) tingui ben present aquesta dimensió. En aquest sentit, la proposta del president en fa una menció molt general que, si es manté tal qual, podria fins i tot ser acceptada pels Estats Units, a la vegada que permetria impulsar iniciatives legislatives a d’altres països en què això és urgent.

5.        També pel què fa a l’atenció a les víctimes és important afegir algunes referències concretes en la proposta presentada, en el sentit de demanar als governs dels Estats que proporcionin totes les ajudes necessàries a les víctimes d’armes lleugeres, tant des del punt de vista mèdic o de salut, com des de l’òptica de la dimensió sòcioeconòmica de les societats afectades.

6.       La incorporació de municions i MANPADS a l’actual Programa d’Acció sembla que serà especialment complicada, però hauria de ser possible, almenys, acordar ni que fos un mecanisme paral·lel i complementari que les regulés. No és per casualitat, per exemple, que mentre Espanya està reduint les exportacions d’armes lleugeres a l’Àfrica, n’està augmentant les exportacions de munició.

7.       Finalment, el darrer aspecte delicat de les converses té a veure amb els mecanismes de seguiment de la Conferència: és a dir, en quina mesura es pot plantejar que hi haurà una nova conferència de revisió el 2012, i de quina manera cal definir el treball fins llavors. En aquest sentit, hi ha varies propostes sobre la taula que inclouen aproximacions temàtiques i/o regionals. Des del nostre punt de vista, la fórmula és negociable, allò que no ho és, però, és que cal que hi hagi un seguiment.

En conclusió, les converses segueixen el seu curs. Demà al matí tenim una nova reunió de coordinació amb totes les delegacions de la UE i a les 13.30 (hora novaiorquesa) tindrà lloc la presentació pública de les accions dutes a terme per part de les tres institucions comunitàries: Consell, Comissió i Parlament Europeu.

Ahir per la tarda varem escoltar la intervenció del Representant dels Estats Units (Ambaixador Joseph). Res de nou. Cal dir però que alguna cosa bona té el seu to arrogant i superb, i és que no cal llegir entre línees per saber quines són les veritables intencions (aquí trobareu el seu discurs sencer). En d’altres casos, en canvi, ens trobem en què darrera de paraules ben boniques i magnifiques declaracions s’amaguen intencions no tant lloables. Tal i com ja va succeir ara fa cinc anys, quan es va engegar el procés que ara estem revisant, els Estats Units han marcat les seves línees roges en veu alta: res de parlar de munició, res de qüestionar la possessió d’armes en mans de civils (això és competència nacional, reclamen), res d’impedir armar actors no estatals que puguin ser considerats aliats arreu del món, res de parlar de nous processos de revisió del Programa d’Acció, i pel què fa a un eventual Tractat Internacional sobre Armes, res de parlar d’un text jurídicament vinculant, i en tot cas, com a màxim, estan a favor de parlar de principis generals. I a partir d’aquí, negociem. (segueix…)

Ahir parlava de la importància de comptar amb ONG i assessors en les delegacions oficials, i mencionava que no tots els governs ho fan de la mateixa manera. Efectivament, mentre alguns governs es fan assessorar per Oxfam, Saferworld o Grip (algunes de les entitats que treballen en el camp del desarmament) d’altres, com el nordamericà, es fan acompanyar per l’Associació Nacional del Rifle (NRA). Un cop més, ni tots els governs són iguals, ni tots fan pressió en la mateixa direcció.

A banda d’això, la Delegació del Parlament Europeu que encapçalo ens hem reunit aquest matí amb el President de la Conferència, l’Ambaixador de Sri Lanka Prasad Kariyawasam, a qui hem pogut entregar la Resolució aprovada en el Parlament Europeu ara fa uns dies. Com que ens trobem ja en la fase de discutir l’esborrany de la proposta de resolució final que el mateix president ha distribuït entre les delegacions, li hem fet saber la nostra postura en relació a la necessitat d’incorporar la munició i els MANPADS (sistemes portàtils de protecció aèria, veure la fotografia) en el marc d’acció del Programa; d’abordar la qüestió de la possessió d’armes per part de civils; i d’establir clarament noves conferències de Revisió del Programa així com una estratègia per tal de que, un cop finalitzada la present Conferència, es comenci a treballar en l’adopció d’un Tractat Internacional d’Armes (dins o fora del marc de NNUU). A hores d’ara, la postura negociadora de la Delegació governamental europea és donar suport a la presidència de la Conferència davant dels intents de rebaixar el contingut de part dels Estats Units, i d’altres, com Egipte.

Sigui com sigui encara queda marge per a la negociació i, malgrat la postura inicial dels Estats Units, és evident que caldrà pressionar fort per tal d’obtenir algunes millores substancials respecte el Programa actual: això és, incorporar els MANPADS i la munició, encara que sigui per la via d’un procés paral·lel i complementari amb el programa, enfortir el control dels intermediaris (brokering), desenvolupar els sistemes de marcatge i rastreig d’armes, i, sobretot, aconseguir el compromís per tal que el 2012 hi pugui haver una nova conferència de Revisió, en la qual, ja sense Bush a la Casa Blanca, es puguin recuperar alguns dels temes que hagin quedat fora en aquesta ocasió.

Reunió treball Delegació UE

Al migdia hem tingut ocasió de trobar-nos per dinar a la residència de l’Ambaixador de la UE a Nova York, Fernando Valenzuela, els tres components que conformem la Delegació Europea (Consell, Comissió i Parlament Europeu), per concretar el procés de les negociacions que estan tenint lloc entre passadissos en relació al text final.    

Intervenció Delegació espanyola

En nom del govern espanyol ha intervingut aquesta tarda el Director General de Desarmament i Terrorisme, Angel Lossada. En la seva intervenció, que podeu trobar aquí, Lossada ha recollit els principals aspectes que les ONG de la Campanya Armes Sota Control en la seva dimensió espanyola fa temps que reclamen: control de transferències, intermediació i corretatge, inclosa la munició, la qüestió dels sistemes de defensa aèria portàtils (MANPADS), el tractament dels actors no estatals i la possessió per part dels civils. Crec que cal destacar, en positiu, que la delegació espanyola compta amb dues persones de les ONG que han actuat d’assessors (Daniel Luz i Ricardo Magán), i que si bé la postura negociadora i la intervenció en plenària correspon exclusivament al govern, s’hi nota clarament la influència que les ONG han tingut al llarg de tot el procés. Podeu trobar aquí la valoració de les ONG espanyoles sobre la intervenció del Govern.

En ple esforç per superar el famós jet lag, i després d’haver superat la sempre feixuga tasca d’acreditar-nos per entrar a l’Assemblea General de NNUU, anem arrivant de manera escalada els i les integrants de les diferents delegacions internacionals. Entrem a l’edifici principal de NNUU el qual, malgrat seguir essent imponent i comptar encara amb una gens menyspreable dosi de seducció, no aconsegueix dissimular del tot certs símptomes de decadència i d’incertesa de cara al futur que ens recorden la necessitat d’encarar de manera urgent i seriosa la reforma de la institució tota ella.

Sigui com sigui aquest serà l’escenari en què afrontarem els diferents nivells de discussió pel què fa a la revisió del Programa d’Acció de NNUU sobre Armes Lleugeres. I és que la primera cosa que cal constatar en una Conferència d’aquestes característiques és que hi ha moltes conferències en una, i que no totes són visibles (segueix…)

Trobada de les ONG i parlamentaris/es

Com cada matí, a les 9.00, té lloc la reunió preparatòria de les ONG i de la xarxa IANSA, en la qual hi participem també alguns parlamentaris. La presència de les ONG en aquesta mena de conferències de caràcter intergovernamental s’ha demostrat clau, i més quan algunes d’elles fins i tot formen part, en qualitat d’assessors, d’algunes delegacions oficials. No es tracta de cap manera d’un fet casual, sinó que respon, aquesta presència d’ONG en delegacions oficials, a la feina que durant molts anys venen fent a escala nacional i internacional, i a la voluntat que moltes d’elles han demostrat per ser actors protagonistes, o si més no influents, en els espais de presa de decisions. Un dels avantatges de formar part de la delegació oficial és que les ONG normalment compten amb una  acreditació de color marró que els permet moure’s per dins l’edifici però que no els permet accedir a certs espais com, per exemple, la platea de l’Assemblea General, mentre que les que formen part de les delegacions oficials, amb acreditació roja, sí tenen accés a totes les dependències, la qual cosa els permet parlar amb tots els representants governamentals. En qualsevol cas, les reunions de les 9.00 serveixen per tal que uns (marrons) i d’altres (roges) acordin quins són els temes de discussió que cal abordar de manera bilateral o multilateral amb determinades delegacions governamentals. De la mateixa manera, moltes delegacions compten amb representants dels seus respectius Parlaments, els quals estan jugant cada cop més un paper fonamental tant en quant a legisladors com pel què fa a la seva capacitat de control de l’executiu. En conclusió, malgrat que es tracta d’una conferència intergovernamental, la presència tant d’ONG com de parlamentaris en tant que assessors en les delegacions oficials permet (que no sempre garanteix) una oportunitat d’influir en el decurs de les converses que han de conduir al resultat final. A més a més, si els Parlaments compten amb postures aprovades que van molt més enllà de les propostes fetes pels mateixos governs, pot ser també una eina que els governs més convençuts poden utilitzar en el marc de les seves negociacions amb d’altres governs més reticents.

Plenària: Assemblea General

A les 10.00 comença la sessió plenària a l’Assemblea General. Es tracta de la part més `formal’ i `formalista’ de la Conferència. Un darrere l’altre van pujant els diferents ambaixadors a l’estrada per exposar les línees generals de la seva postura. Els discursos solen tenir tots la mateixa estructura: primer es destaca la importància i la urgència de lluitar contra les armes lleugeres i la seva proliferació, amb gran profusió de dades i exemples, amb tons vehements, i amb constants referències a la lluita contra el terrorisme; després sol venir la llista de totes les coses que el govern en qüestió ha fet o fa en aquesta qüestió, i els diners que hi aboquen, la qual cosa posa de manifest que, malgrat les bones paraules, no tots compleixen amb el Programa d’Acció de la mateixa manera, ni amb la mateixa ambició; i finalment sol venir la postura que pensen defensar en el marc de la present conferència, i aquí és on apareixen els peròs, els matisos i les incerteses sobre si el representant que parla serà un dels `convençuts’ o un dels `reticents’. Si bé és cert que no hi ha massa sorpreses respecte les expectatives que ja tenim de cadascun dels governs intervinents, sempre hi ha alguna sorpresa, no sempre desagradable, pel què fa a la delegació que el govern envia, i per tant pel què fa a la possibilitat de parlar-hi.

Malgrat que si visiteu el lloc web de la conferència podeu despenjar-vos totes les intervencions voldria destacar-ne almenys dues de les que han tingut lloc fins el moment. La primera, la de la presidència austríaca de la UE. Hans Winckler, secretari d’Estat austríac, no va parlar només en nom dels 25 estat membres, sinó també dels futurs membres (Bulgaria i Rumania), Estats candidats, països del procés d’Estabilització i Associació, i d’Ucraïna i Moldova, a petició seva. El discurs de la presidència del Consell de la UE va destacar, entre d’altres coses, que `la UE està convençuda que cal intensificar els esforços de Nacions Unides en relació a les armes lleugeres, especialment en aquelles àrees en què es constaten importants problemes pel què fa a la implementació del Programa d’Acció tals com: controls de les transferències d’armes, marcatge i seguiment (marking and tracing), regulacions d’intermediaris (brokering) munició i integració de mesures d’armes lleugeres en programes de desenvolupament. A més a més, però, cal destacar també la importància d’establir de manera clara de quina manera caldrà seguir amb els treballs de la conferència’ (a hores d’ara encara no hi ha una postura consensuada al respecte). El text complert de la seva intervenció el podeu trobar aquí.

La segona intervenció a destacar és la de Juli Minoves, Ministre d’Exteriors d’Andorra, qui va fer el seu discurs en català. Pete Seeger va dir una vegada: `vull anar a Andorra, em fascina un país que no té exèrcit i que només gasta 4’70 US$ en la seva defensa’. Efectivament, Andorra és l’exemple d’un país que per la seva situació (país petit, sense exèrcit) pot assumir amb gran autoritat el debat internacional en favor del desarmament, ja sigui participant activament en el debat, o finançant programes de desarmament i conferències de NNUU. Aquí trobareu el text de la seva intervenció (en versió anglesa).

Esdeveniments paral·lels (side events)

Al marge de les intervencions en plenària i de les reunions preparatòries la Conferència compta també amb una nombrosa i rica profusió d’esdeveniments paral·lels en els quals se sol abordar diverses qüestions, de caràcter més tècnic, amb la intenció d’aprofundir en alguns aspectes concrets de la reflexió global. Així, ens trobem amb seminaris simultanis on es parla de l’atenció a les víctimes, de la coordinació entre programes de desarmament i desenvolupament, o de projectes de microdesarmament, entre d’altres.

La veritable conferència: la que no es veu

Malgrat tots els espais de discussió i debat mencionats, però, la veritable conferència té lloc als passadissos, en sales de reunió sense anuncis externs, en trobades de caràcter bilateral, o fins i tot a la cafeteria, ja que és en aquesta mena d’encontres on es pot saber quines postures i estrategies seguirà cadascú. Així, resulta fonamental cultivar espais de reunió informal que permetin acostar posicions de manera discreta.

Aquesta tarda es repartirà un primer esborrany de la declaració final que s’ha d’aprovar a finals de la setmana vinent, i que es distribueix entre les delegacions per negociar-ne el contingut. Llavors començarà la veritable conferència, la que no es veu.

Em trobo de camí cap a Nova York (amb el permís d’IBERIA i, sobretot, de la T4) on avui comença la Conferència de NNUU sobre armes lleugeres. Tal i com vaig prometre en la darrera entrada en què parlava d’aquesta qüestió, i en la qual trobareu totes les dades tècniques, enllaços o informació rellevant sobre el tema, em proposo anar relatant el transcurs d’aquesta cimera des de la perspectiva de la delegació que encapçalo, la del Parlament Europeu, però també des de la complicitat amb molts d’altres actors que han impulsat accions en favor d’un major control de les armes, i especialment les ONG integrants de la campanya Armes sota control.

Avui diversos mitjans ja s’han fet ressò del `tret de sortida’ de la conferència (vegeu, per exemple, El País). No obstant, voldria començar aquesta crònica cridant l’atenció sobre un article que ahir publicava a l’International Herald Tribune Amartya Sen, premi Nobel d’Economia (1998), assessor d’Oxfam, i autor entre d’altres del manual `Development as freedom‘. (segueix…)

"It’s time for global control of small arms, Amartya Sen International Herald Tribune. Published: June 25, 2006

Informed by the harrowing lessons of World War II, the United Nations Charter was signed in San Francisco on June 26, 1945. Exactly 61 years later, the UN review conference on small arms will open on Monday in New York. This will be the first major conference on the UN program of action on the global menace of small and light weapons of combat. In recent years, discussions on terror and safety have tended to concentrate on weapons of mass destruction. And yet there are other problems that are already causing havoc, which also demand urgent attention. It is important to appreciate why an effective system of the control of trade in small arms is so badly needed right now.

First, the use of small arms is constantly fed and heavily promoted in the world by the sellers, for there is much profit to be made there. While it is true that arms trading needs willing buyers in addition to eager sellers, the pushing of arms is no less a phenomenon today than the pushing of drugs.  

Given the fact that arms buying tends to be concentrated in relatively few hands, typically governmental administrators or the military or paramilitary (including insurgents), swaying the purchasers is often relatively easy and well within the profitable reach of the merchants of death. The French economist Jean-Baptiste Say might have enunciated a rather doubtful general principle when he argued, 200 years ago, that "supply creates its own demand," but his maxim fits the arms trade alarmingly well.

Second, arms trading would not be hard to control if the international community were resolved to do so. Arms production tends to be concentrated regionally, and so is the export of arms. As it happens, the leaders of the world, in the shape of the Group of 8 countries, have been persistently responsible for more than 80 percent of global arms exports.  

Furthermore, the states of the world seem to have already agreed in previous meetings that they would restrict arms transactions to what international law allows. Yet there is no current agreement between the states on standards for arms transfers. At the UN conference that starts Monday, states need to agree on global principles restraining arms transfers if there were a likelihood they would be used to commit genocide or identifiable crimes.

A comprehensive approach would have to address direct transactions, indirect transfers, brokering, transit and transshipment. The UN General Assembly can then move toward agreeing on an international Arms Trade Treaty.  

Third, the conference could also bring out the fact that the terrible consequences of the use of small arms go well beyond the outrageous killing and maiming they cause. Small arms are vital ingredients of terrorism, civil war and generalized violence, which in turn lead to the disruption of social services, health care and basic education, and can also reduce the incentives for long-term investment and economic development. Many of the difficulties faced by Africa from the 1970s onward can be traced to this process.

The G-8 countries have not taken an active leadership role in curbing arms trade until recently, but there are some welcome signs of greater resolve right now. It is also important for non-G-8 countries to take more initiative on this.  

My own country, India, has good reason to use whatever influence it has, especially with the growing recognition of its importance in the global world. This is not only because reduction of armed conflicts fits well into the global objectives that were championed by India when it struggled for independence and sought a global voice, but also because India itself suffers a great deal from the illicit movement of arms that feed local insurrections and terrorist acts.

Even though China is currently the seventh-largest exporter of arms in the world, it also has a stake in limiting the movement of arms into its own territory. The G-8 countries, too, have reasons of enlightened self-interest to do this (despite the money that these countries make from this terrible trade), given the growing threat of terrorism that affects these countries as well.  

Countries across the world, despite their many variations, increasingly have a shared vulnerability. The time has come for the world as a whole to turn a page, through effective controls on the global arms trade."

Adjunto un article que em varen publicar ahir (22/06/06) a la secció Catalunya de El Pais, titulat El pulso contra la homofobia en Europa.

"El próximo 28 de junio tocará salir de nuevo a la calle para reivindicar el día del orgullo gay, lésbico, bisexual y transexual. Aunque a muchos nos puede parecer un anacronismo tener que defender en la Europa de 2006 lo que es obvio; es decir, que nadie debería en ningún caso ser discriminado debido a su orientación sexual, lo cierto es que hoy por hoy las personas lesbianas, gays, bisexuales y transexuales (LGBT) siguen sin contar con un reconocimiento social que les permita vivir su sexualidad con total normalidad, especialmente en algunos países de la Unión Europea. (segueix…)

Así, los hechos recientes de manifestaciones homófobas en algunos Estados miembros, como Polonia o Letonia, impulsadas incluso por sus respectivos ejecutivos y legislativos, han motivado que el Intergrupo pro-Derechos colectivo LGBT del Parlamento Europeo hayamos tenido que dedicar los últimos meses a promover en la Eurocámara varias iniciativas de condena de dichos hechos y actitudes, la última en la pasada sesión plenaria de Estrasburgo.

Cuando un numeroso grupo de nuevos Estados entró a formar parte de la Unión Europea, era de todos sabido el hecho de que en algunos de ellos la actitud para con el colectivo LGBT era más negativa que en el resto de la UE. Por tanto, debíamos evitar que este hecho influyera negativamente en el rumbo del trabajo en el ámbito europeo e intentar contagiar las actitudes progresistas por toda Europa. Pero los recientes acontecimientos ocurridos en Polonia y Letonia hacen necesario no bajar la guardia a todos los niveles, y especialmente en aquellas instituciones que, como el Parlamento Europeo, tienen como mandato el control y la promoción de los valores fundacionales de la UE, entre los cuales se encuentra la obligación de garantizar la no discriminación por motivos de orientación sexual.

Que este debate es necesario y urgente lo demuestra que tras aprobar en febrero en el Europarlamento la resolución de condena a la homofobia, una emisión televisiva de una cadena letona titulaba Homosexuales contra Letonia en el Parlamento europeo, mientras que al mismo tiempo, aunque esto era de esperar, también el Vaticano condenó la resolución.

Lo que ahora estamos percibiendo es el choque entre dos visiones de Europa, que no es entre la de la Europa de los Quince y la de los nuevos Estados miembros. La homofobia aúna diferentes fuerzas religiosas conservadoras y políticos populistas que necesitan de un enemigo común. Éstos pretenden negar derechos humanos escondiendo tras ello una determinada opinión religiosa y una "moral pública". Pero nuestra visión de Europa choca frontalmente con la de ellos. La mayoría del Parlamento Europeo quiere una Europa basada en el respeto por los derechos humanos y seguiremos trabajando para que ello sea la piedra angular de todas las políticas en Europa. Las resoluciones adoptadas en estos últimos meses han sido un gran paso en nuestro trabajo para que las cuestiones relacionadas con el colectivo LGBT sean más visibles y entren en la agenda de la Comisión. Asimismo, estamos también presionando a la Comisión para que cumpla con sus promesas, por ejemplo, la de presentar una directiva horizontal en materia de no discriminación.

Sea como fuere, no basta con leyes y manifiestos de la clase política europea para luchar contra la homofobia. Sólo podremos conseguir una sociedad democrática y respetuosa con todas las opciones sexuales si desde la ciudadanía se erige de forma alta y clara un clamor a favor de dicha igualdad. Por ello es tan importante que las conmemoraciones vinculadas al Día del Orgullo LGBT, o a favor de la igualdad, o contra la homofobia cuenten con una masiva presencia de gente en las calles. Y cuanto más colorido, festividad y alegría, mejor, pues nada mejor que mostrar la felicidad y el orgullo de ser cada uno lo que quiera para vencer los miedos de quien se pueda sentir amenazado."

(NOTA: Per altra banda, els fets ocorreguts a Moscú ara fa unes setmanes, quan l’alcalde va prohibir celebrar el dia de l’Orgull, i que va acabar amb un enfrontament violent per part dels manifestants anti-llibertats i la policia contra els manifestants, va ser motiu de que dos membres del Parlament Europeu, Lissy Gröner (PSE) i jo mateix ens reuníssim amb l’ambaixada russa a Brussel·les per tal de manifestar-li la nostra preocupació pels fets i manifestar-li així mateix el nostre rebuig, en nom de les entitats, partits i institucions europees de defensa de les llibertats sexuals. Podeu trobar aquí una referència aquesta acció davant l’ambaixada russa, i aquí molta més informació sobre els esdeveniments a Moscú)

A cinc díes de la Conferència Internacional de les Nacions Unides per a la revisió del Programa d’Acció sobre el control del tràfic il·legal de les armes lleugeres, trobada que es celebrarà a Nova York del dia 26 de juny fins al 7 de juliol, el Parlament de Catalunya debatrà/aprovarà avui dijous, 22 de juny, una proposta de resolució, consensuada per tots els grups de la Cambra, que dóna suport al procés internacional en marxa per l’elaboració d’un Tractat Internacional que reguli el comerç d’armes.

La setmana passada el Parlament Europeu, en sessió plenària a Estrasburg, també va debatre (aquí teniu la meva intervenció ) i va adoptar una Resolució en aquest sentit (la podeu trobar aquí), i dilluns viatjarem una Delegació del Parlament Europeu cap a Nova York per participar directament en les converses en les quals, entre d’altres coses, caldrà acordar aspectes com: incorporar la munició a l’àmbit d’aplicació del Programa, establir controls a les transferències, concretar mesures de marcatge i seguiment de les armes, acordar mesures de control sobre el corretatge (brokering), establir mesures de coherència entre desarmament i desenvolupament, i, segurament la part més complexa, definir de quina manera caldrà seguir amb el tema (follow up). Pel què fa a l’adopció de l’ATT (Tractat Internacional d’Armes), no està previst que se’n parli de manera oficial, però sí permetrà que a escala informal es pugui plantejar una estratègia per tal que, inmediatament després de la Conferència de Nova York, es pugui començar a caminar. (segueix …)

Per altra banda, recordo un cop més que aquest és un tema que té també molt a veure amb un debat que aquests díes s’està obrint a Catalunya en relació a la proliferació d’armes lleugeres i del seu ús per part de civils (veure, per exemple, aquesta entrada anterior).

Tant la iniciativa portada al Parlament de Catalunya com la que hem impulsat en el si del Parlament Europeu s’emmarquen dins la campanya Armes sota Control promoguda per Intermón Oxfam, Amnistia Internacional i la Xarxa d’Acció Internacional contra les Armes Lleugeres (IANSA), i que a Catalunya està representada per la Fundació per la Pau.

Armes sota control vol cridar l’atenció sobre el fet que cada minut una persona víctima de les armes lleugeres, i que cada any es fabriquen 8 milions d’armes, que s’uneixen als 640 milions ja existents. També es produeixen 14.000 milions de municions, que equivalen a més de dues bales per cada home, dona i nen del planeta. És urgent i necessari regular el comerç d’armes a nivell internacional.

El paper dels Parlaments (regionals, estatals o supraestatals) s’està demostrant cada vegada més decisiu en el marc de promoure iniciatives a escala mundial en favor del respecte dels drets humans i el desarmament. Aquest era un àmbit que en els fòrums internacionals era gairebé exclusivament conduit pels governs dels Estats (executius) però en el qual les ONG i els legislatius estan tenint una creixent presència. Vull recorda, per exemple, que en el tema de l’adopció d’un codi europeu sobre exportacions d’armes, va ser el Parlament Europeu qui va liderar el debat fins que finalment el Consell va adoptar-lo l’any 1998. I que ara és també el Parlament Europeu qui reiteradament n’està impulsant la revisió, enfortiment i conversió en jurídicament vinculant. En aquests moments, de fet, estic ja treballant en l’informe del Parlament Europeu sobre com el Consell i els Estats membres han implementat l’esmentat Codi els anys 2004 i 2005, responsabilitat que ja vaig assumir pel què fa als anys 2002 i 2003.

Finalment, diversos/es parlamentaris/es d’arreu del món portem anys impulsant una xarxa internacional en favor del desarmament i el control de les armes lleugeres. Aquest Forum Interparlamentari sobre Armes Lleugeres procura implicar membres dels parlaments tant de països productors i exportadors, com de països receptors i consumidors d’armes, amb l’objectiu d’establir estratègies conjuntes que ens permetin legislar i controlar l’acció dels respectius governs de manera coherent.

A partir de dilluns em comprometo a explicar aquí mateix el dia a dia de les negociacions.

No sol passar, i de fet és bo que no passi sovint, però de vegades passa. Em refereixo al fet que un debat en una Comissió del Parlament Europeu reuneixi a representants de tots els grups polítics de l’estat amb representació a l’Eurocambra. Això ha succeït aquest matí, a la Comissió de Peticions (PETI), en què hem comparegut diputats/des de gairebé totes les formacions polítiques de Catalunya i l’Estat (PSOE, CIU, ICV, IU i PP). El tema de debat: la petició que ha presentat el periodista i ara eurodiputat del PP, Luis Herrero Tejedor en relació a la concessió de llicències a la Cadena COPE a Catalunya. Aquí podeu trobar-hi la nota que n’ha fet Europa Press.

Ara fa uns mesos vuit periodistes encapçalats per Luis Herrero van impulsar una recollida de signatures (en van aconseguir 700.000) ‘sobre la negativa de les autoridades regionales catalanas a renovar las licencias radiofónicas de la emisora de radio COPE en Cataluña‘ (Petición 0924/2005). Els peticionaris apel.len al dret a la llibertat d’expressió per justificar la seva petició. Deixant de banda la legitimitat moral que aquesta emisora té per considerar que se li vulnera el dret a la lliure expressió (més endavant m’hi referiré) el cas és (segueix…)

que aquesta llicència ja va ser concedida per part de la Generalitat, després d’una sentència del Tribunal Suprem d’abril en què instava el Govern a renovar l’esmentada llicència fins el 2008, i, per tant, la petició en si ja no té cap mena de validesa i esdevé improcedent. Així doncs, allò que tocava fer en la Comissió de Peticions era simplement arxivar el tema. No obstant, els peticionaris han intentat fer una finta i han reconduit la seva ‘queixa’, dirigint-la ara contra la Llei del CAC (Comitè Audiovisual de Catalunya), en un intent de deslegitimar el què, de fet, no és sinó un inqüestionable esforç per part del Parlament Català per tal de crear a Catalunya un organisme independent del Govern que sigui qui supervisi els mitjans de comunicació i concedeixi llicències, organisme que ja existeix en la majora de països europeus, i que d’aquí a quatre díes fins i tot les institucions comunitàries l’exigiran al govern de l’Estat. L’estratègia del PP, per tant, consisteix a mantenir el tema viu, encara que no hi hagi base, per tal d’utilitzar el Parlament Europeu com a altaveu per tal de denunciar suposades violacions de drets i, tal i com tan els agrada fer, generar confusió i malestar.

Basant-se en una sorprenent, per totalment inadequada, interpretació del Reglament del Parlament, el president de la Comissió PETI, Marcin Libicki (UEN, Pol), ha fet allò que alguns companys han anomenat ‘cacicada’ o ‘acte de filibusterisme’, i que ha consistit en atribuir-se el dret a decidir unilateralment sobre si aquesta qüestió havia d’entrar a tràmit o no, quan aquesta és una decisió que de cap manera pot prendre sol, sinó que ha de ser la Comissió Parlamentària qui ho faci. Lògicament aquesta acció tindrà conseqüències.

Sigui com sigui, coneixent el perfil de Libicki tampoc ens ha de sorprendre massa aquesta decisió, especialment si tenim en compte la seva estreta vinculació amb els sectors més ortodoxos de l’església catòlica i el Vaticà, tal i com sovint posa de manifest en les seves intervencions. Així doncs, al PP li ha sortit un bon aliat pel què fa al tema de la COPE, de moment. 

La Comissió de Peticions és una Comissió realment important, ja que és aquell al qual els ciutadans/es que considerin que els seus drets estan essent vulnerats en base a l’aplicació del dret comunitari s’hi poden adreçar. Va ser aquí, per exemple, on va tenir lloc una de les batalles més importants que van permetre frenar el Trasvassament de l’Ebre o que han permès cridar l’atenció sobre la bogeria urbanitzadora del litoral Valencià. Tanmateix, l’intent per part del PP de manipular la Comissió per treure’n un rèdit polític a l’Estat posa de manifest almenys dues coses: primer, que l’elevat nombre de diputats que tenen (24 de 54) és inversament proporcional al seu grau de compromís amb el projecte i les institucions europees;  i segon, que malauradament encara passa masa sovint que el Parlament Europeu només és notícia quan s’hi discuteix algun afer de caire estatal, encara que es tracti d’un tema que ni és pertinent, ni té cap mena d’interès pel què fa a la dinàmica europea.

En conclusió, no tinc cap dubte que el tema de la COPE s’acabarà resolent per la via ordinària i procedimental pertinent en el marc de la Comissió de Peticions del Parlament Europeu. Allò que sí em preocupa més, però, és que s’instauri una dinàmica segons la qual aquell qui insulta i calumnia, aquell que genera odi i construeix enemics fantasmes, l’ofensiu en definitiva, aparegui a sobre com una víctima a qui s’ha ofès i vulnerat en els seus drets. Només faltaria. Prou que hem d’aguantar aquest to quan agafem un taxi (tot i que confesso que cada cop més demano amablement al conductor que l’apagui, cosa a la qual no sempre accedeixen amb la mateixa amablitat amb la que els ho demano), i crec fermament que, per molt que no m’agradi, ni a mi ni a milers (milions diria) de persones, tenen el seu dret a opinar i a emetre. Ara bé, de cap manera em sembla justificable que ens haguem de sentir dir al Parlament Europeu que se’ls persegueix ideològicament. Així doncs, caldrà estar amatents, al tema en sí, per descomptat, però em temo que també a les seves reaccions.

S’ha escrit i s’ha parlat tant al llarg de les darreres setmanes en relació a l’Estatut que se’m fa dificil afegir res de nou, fins i tot després del referèndum d’ahir. Així doncs em limitaré a constatar allò que ja ha dit molta d’altra gent. Primer: la participació no va ser la que ens hauria agradat a moltes persones, tot i que no per això queda deslegitimat el resultat final. Cal pensar que les raons de la no participació són diverses i van des de la clara desafecció cap el procés estatutari des del seu inici, a un cansament per la llargària del mateix, fins a una total confussió pel fet que en la campanya, amb honroses excepcions (i permeteu-me que mencioni sense cap complexe la campanya que ha procurat dur a terme ICV, amb en Joan Saura al capdavant), els missatges han estat de poc contingut i massa retret.

I segon, per altra banda, és també evident que la movilització prové dels qui han promogut el Sí. En canvi els qui han promogut el NO no s’han vist seguits pels qui suposadament representaven. Especialment significatiu ha estat veure com el NO no ha estat tant destacat com es pensava en aquelles parts del territori on el votant és suposadament més nacionalista, i en canvi on sí ha sobresortit més (dins de la seva baixa proporció global) és en aquells municipis i zones en què el votant és més afí a discursos de caràcter més espanyolista. (segueix…)

La pregunta, per a mi, és: què hauria passat si els quatre partits catalanistes haguéssim fet una campanya a la una, parlant dels aspectes positius del text, informant la gent dels continguts (sense enganyar ni generar falses expectatives), explicant que tot plegat forma part d’un procés legítim, democràtic i que respon a la correlació de forces polítiques i socials actuals? Penso, de fet n’estic gairebé convençut, que la participació hauria estat molt superior, i per descomptat el sí també, la qual cosa ens hauria permès afrontar la fase que ara encetem, la del desplegament del text estatutari, amb majors garanties.

Sigui com sigui el resultat és el que és, i penso que és de sobra bo i legitimador. I tal i com també he dit en d’altres ocasions, passada la campanya toca fer balanç i afrontar el futur amb major optimisme i, si se’m permet, amb menys victimisme. Cada partit, entitat, moviment social, fins i tot cada periodista u opinador farà, farem, ara una avaluació de tot plegat. I per començar em semblen totalment pertinents, i un excel.lent punt de partida per a la reflexió, les idees que ens proposa avui en Jordi Sánchez a El Periodico, en el seu article ‘Després del sí massiu‘. I és que si d’altres ja ho han dit, i ho diuen millor, perquè repetir-ho?

L’activitat a Estrasburg, durant la plenària, és certament frenètica, ja que és el moment en què toca tancar acords, negociar esmenes, plantejar estratègies de vot, informar-se de tots aquells temes que haurem de votar i que, per raons òbvies de manca de temps, no hem pogut seguir durant el procés en comissions, etc… Això és especialment important en grups petits com el nostre (Verds/ALE), que només som 42 diputats/des d’un total de 732, la qual cosa ens obliga a multiplicar-nos i a seguir cadascun/a de nosaltres diversos dossiers al mateix temps.

Tot plegat fa que sigui molt important, per una banda, establir dins del Grup qui serà l’encarregat/da de seguir determinades negociacions (ja sigui directament com a ponent, si aquest és del nostre grup, o com a ponent a l’ombra, o shadow, quan el ponent és d’un altre grup), i de marcar per tant el vot i la línea a seguir, i per l’altra, cal ser molt conscient, si et toca liderar algun d’aquests debats, que la resta seguirà, en principi, les teves recomanacions (tot i que cal recordar que aquí no hi ha disciplina de vot i que, per tant, tothom és finalment responsable del seu vot final). Així doncs, en aquesta entrada vull destacar algunes de les accions que m’ha tocat liderar aquesta setmana, i d’altres que han liderat d’altres companys/es, però que considero especialment rellevants: (segueix…)

Resolució sobre Racisme, Xenofòbia i Homofòbia

Davant la cada vegada més important proliferació d’actes i actituds de caràcter homòfob, racista i xenòfob que estan tenint lloc a diversos països de la UE, alguns diputats/des hem impulsat una resolució (que trobareu aquí) en la qual, entre d’altres coses, es reclamen mesures concretes i polítiques valentes tant en la prevenció d’aquests fets, com en la condemna dels mateixos. Així mateix, jo mateix he presentat finalment una esmena d’addició per tal que la resolució faci especial esment a "la agresión que sufrió el sábado 8 de abril Fernando Ujiguilete, portugués de origen guineano, en la localidad de Castellar del Vallés, España. A causa de la agresión, que tuvo móvil racista, Ujiguilete estuvo ingresado varios días en el hospital", de la mateixa manera que menciona casos similars ocorreguts, entre d’altres països, a Bèlgica, Itàlia, França o Regne Unit.

Per altra banda, això em permet recordar que en el passat ja hem presentat diverses preguntes parlamentàries (algunes de les quals estan encara pendents de resposta) tant al Consell com a la Comissió, entre les quals la que tot just vàrem presentar el 8 de juny, sobre violència neonazi, o les que vàrem presentar els díes 7 de febrer (sobre racisme en el futbol) i 9 de febrer (sobre apologia del franquisme per part de Fabio Capello, entre d’altres coses), i que podeu trobar aquí.  

Armes lleugeres i propera conferència de NNUU (juny/juliol)

Finalment, ahir per la tarda vàrem debatre amb el Consell/Comissió la tantes vegades comentada en aquest bloc Resolució sobre Armes Lleugeres, la qual serveix, entre d’altres coses, per establir la postura de la UE en la propera Conferència de NNUU sobre Armes Lleugeres que tindrà lloc a Nova York des del 26 de juny fins 13 de juliol, i en la qual participarem per primera vegada una delegació del Parlament Europeu. La Resolució del Parlament Europeu, que ja va ser votada en el Comitè AFET per unanimitat, serà ratificada demà. La versió en anglès de la Resolució la podeu trobar aquí, així com les notes de premsa que hem preparat en català, castellà, francès, i anglès. Podeu consultar la meva intervenció sencera aquí. Per altra banda, recordo un cop més que aquest és un tema que té també molt a veure amb un debat que aquests díes s’està obrint a Catalunya en relació a la proliferació d’armes lleugeres i del seu ús per part de civils, tal i com ja vaig comentar en aquesta entrada anterior.

VII Programa Marc de Recerca

Els meus companys de Grup, David Hammerstein (Es), Mari Anne Isler Begin (Fr), Rebeca Harms (Al) i Claude Turmes (Lux), han participat activament en la discussió per determinar la postura del Parlament Europeu relativa al 7è Programa Marc sobre Recerca. Aquesta és la seva valoració en castellà, francès i anglès. No es tracta, malauradament, d’un tema que tingui massa atenció mediàtica, però sens dubte resulta fonamental per determinar quina és l’aposta de futur de la UE pel què fa a les prioritats en recerca. Entre d’altres coses, per exemple, determinarà quin esforç destinem a promoure les energies renovables i quant a la promoció de la nuclear. La votació final d’aquest matí, malauradament, ha suposat una nova victòria del lobby pro-nuclear, tot i que cal també dir que s’ha aconseguit incorporar-hi algunes petites aportacions ‘verdes’ tal i com s’explica en aquest comunicat que hem tret després del vot. No cal dir que a aquesta part el nostre Grup hem votat unànimament en contra. Pel què fa l’altra part del programa de recerca, que es votava per separat, el nostre grup s’ha vist dividit sobre una qüestió, la de la necessitat de finançar o no recerca amb cèl.lules mare. Alguns, entre els quals m’incloc, hem considerat que calia fomentar aquesta mena de recerca, i per tant ens hem oposat a moltes esmenes que, provinents de la dreta conservadora i catòlica, intentaven eliminar aquesta opció. D’altres companys/es, però, han votat afirmativament a aquestes esmenes, no pel seu contingut moral, sino basant-se en l’argument del risc, que certamen existeix, que hi hagi una comercialització d’aquesta recerca, cosa que ens obliga, lògicament, a ser vigilants, però que des del meu punt de vista no ha de suposar un bloqueig a que es pugui fomentar aquesta mena de recerca desde les institucions públiques, ja que es tracta d’una qüestió vital per a molta gent. Sigui com sigui, aquí podeu trobar un resum del l’informe resultant.

Urgències: Timor Leste

Tal i com solem fer cada sessió d’Estrasburg els dijous per la tarda, avui també debatim i votem tres resolucions d’urgència que tenen a veure amb la stuació de drets humans arreu del món. Els temes que es tracten aquest cop són: Timor Leste, Corea del Nord i Síria. Pel què fa a mi, m’ha tocat negociar finalment la resolució sobre Timor Oriental. La versió que vàrem presentar el Grup Verds/ALE és aquesta, mentre que el text finalment acordat amb els altres grups el podeu trobar aquí.

Aquest matí ha tingut lloc al Parlament Europeu un debat per preparar el Consell Europeu (reunió de caps d’Estat i de Govern dels Estats membres) que comença demà. El Consell té previst abordar, entre d’altres, qüestions com el futur d’europa (com seguir en el camí de la construcció), l’ampliació, les diferents seus del Parlament Europeu, la inmigració o la política energètica. En el debat han participat també el President de la Comissió, José Durao Barroso, i en nom de la presidència austríaca del Consell, el Secretari d’Estat Hans Winkler.

El debat, entre d’altres coses, ha servit per tal de tractar l’informe Leinen sobre el futur d’Europa, sobre el qual voldria dir que personalment em preocupa que s’estigui imposant en molts àmbits, també al Parlament Europeu, una percepció de que cal seguir endavant amb els processos de ratificació del Tractat Constitucional com si res hagués passat a França i Holanda. (segueix…)

Per fer front a aquest corrent, una de les esmenes presentades per alguns diputats/des consisteix a reclamar que l’informe Leinen es limiti a plantejar que el Parlament Europeu confirmi "el seu compromís per assolir sense esperar més del necessari una solució constitucional per Europa", però que no podem demanar que aquesta solució sigui l’adopció del Tractat Constitucional Europeu que ja ha estat rebutjat per parts molt importants de la ciutadania. Així mateix, en una altra esmena es demana que "el Consell reconegui que la Constitució de 2004 no pot entrar en vigor sense que hi hagi modificacions".

El nostre vot final, per tant dependrà en gran mesura de si s’adopten o no aquestes esmenes, ja que tal i com he argumentat en altres ocasions , no tinc cap dubte sobre que cal una Constitució, però sí tinc molts dubtes sobre el fet que el Tractat Constitucioanl tal i com està presentat, i especialment les Parts III i IV sigui el text que necessitem per fer més Europa, i per tal que aquesta sigui més social i més sotenible i més responsable en política internacional.  (NOTA DESPPRÉS del vot: finalment hem votat en contra de l’informe ja que no s’han adoptat les esmenes a les quals feiem referència, i per tant s’insisteix en què cal seguir endavant com si res. Nosaltres entenem que cal una mica més d’autocrítica, i sobretot de responsabilitat europeïsta per tal de fer front a la situació actual. Pel què fa al debat general sobre l’agenda del Consell, podeu trobar també la nota de premsa que ha fet la copresidenta del nostre grup, Monica Frassoni, després del debat, aquí).

Inmigració

Un altres dels temes que cada cop més es reclama que sigui abordat des del Consell és la qüestió de la inmigració. En aquest sentit, va ser molt oportuna, ahir mateix, dimarts, la compareixença davant la Comissió LIBE (Llibertats i Interior), de la Vicepresidenta del Govern espanyol, Fernández de la Vega, per tractar la qüestió de com gestionar la inmigració, i especialment la situació a Canàries, després que una delegació del Parlament Europeu s’hi desplacés fa uns díes. L’informe d’aquesta delegació el va elaborar la meva companya de Grup, Jean Lambert (Greens, RU).

En resum, la Vicepresidenta va insistir en què no es podia seguir tractant la qüestió de la inmigració en clau estrictament estatal, sinó que calia una política europea d’inmigració, a la qual cosa se li va respondre, majoritàriament, que d’acord, però que d’això, al Parlament Europeu ja n’estàvem convençuts/des, i que el qui semblava que no ho havia entès encara era el Consell, és a dir, els Governs dels Estats. En un altra entrada ja m’hi vaig referir.

Avui acaba el termini per tal que els/les diputats/des al Parlament Europeu signem la resolució escrita 14/2006 relativa a aliments, llavors i pinsos genèticament modificats, presentada, entre d’altres, per la nostra companya de Grup Caroline Lucas (Greens, RU). El text de la resolució demana, entre d’altres coses, que:

‘A. Respetando los deseos de la mayoría de los ciudadanos de la Unión Europea y de numerosas regiones de los Estados miembros que se han pronunciado en contra de la presencia de OMG; B. Teniendo en cuenta la enorme dificultad que supone la coexistencia de OMG y de otros cultivos; C. Reconociendo que la biodiversidad contribuye a nuestra seguridad alimentaria en medida mucho mayor que cualquier tecnología genética aplicada a las plantas o a los animales; D. Teniendo en cuenta que la producción de alimentos con métodos tradicionales y ecológicos constituye la mejor oportunidad de desarrollo para la agricultura en Europa; E. Teniendo en cuenta el riesgo reconocido que entrañan los OMG para la salud humana y animal, así como para el medio ambiente; F. Teniendo en cuenta que los derechos de patente sobre los organismos vivos provocan un considerable aumento de los costes para los agricultores; (segueix…)

1. Pide que cada país y región tenga derecho a prohibir la importación, el cultivo y la venta de organismos modificados genéticamente; 2. Insta al Consejo y a la Comisión a que establezcan la responsabilidad, estricta e ilimitada, de las empresas de tecnología genética por los daños al medio ambiente, la salud y la economía causados por la introducción y utilización de OMG; 3. Pide que se declare la nulidad de los derechos de patente sobre los organismos vivos; 4. Encarga a su Presidente que transmita la presente Declaración, acompañada del nombre de los firmantes, al Consejo y a la Comisión.

(nota: aquí podeu consultar les declaracions escrites)

Aquesta és una petició que cada cop més fan ciutadans/es europeus/es, i fins i tot institucions, la qual cosa ens obliga a ser molt conscients sobre el fet que no només no s’ha de menystenir la voluntat de molta gent de poder comptar amb un entorn lliure de productes genèticament modificats, sinó que penso que cal promoure de manera activa aquesta direcció, la qual cosa passa per promoure les regions lliures de transgènics (veure lloc web de la campanya europea).

Malauradament, però, la sensibilitat institucional encara no és del tot la que caldria, tal i com ho demostra, per exemple, el fet que per tal que aquesta declaració esdevingui un text adoptat pel Parlament cal que la signin la meitat de la Càmera, és a dir, 366 MEP (membres del Parlament Europeu), però a data d’avui només l’hem signada uns 200.

Així doncs, cal seguir treballant en dos fronts: un, el ciutadà, fent que el debat sigui cada vegada més visible i assumit per amplis sectors de ciutadans/es que, fins ara, es consideren al marge del mateix; però, dos, cal seguir insistint a escala institucional, ja que al final és aquí on es prenen les decisions, i veient quines són les tendències actuals constato que encara hi ha molta feina per fer i que, permeteu-me també dir-ho, encara som massa pocs els qui l’estem assumint.

Finalment, vull des d’aquí també solidaritzar-me amb el company de Grup, Gérard Onésta (Verts, Fr), qui ha estat jutjat i condemnat, conjuntament amb el diputat francès Noël Mamère i l’activista José Bové (ambdós a la foto) entre d’altres, per dur a terme accions de protesta contra plantacions de transgènics al sud de França, malgrat que, a aquell país, la gran majoria de població ja está reclamant de fa temps poder consumir productes lliures de transgènics.

Ahir al vespre vàrem votar en la Comissió TDIP l’informe preliminar que havia elaborat Claudio Fava (PSE, It) referent a les activitats de la CIA a Europa. La votació implicava votar les esmenes i finalment el text resultant amb les esmenes incorporades. Aquí podeu trobar el text inicial, les esmenes presentades, i alguns documents de treball. La votació va anar tal i com estava previst: la coalició PSE-ALDE-Verds-GUE va derrotar la majoria de les esmenes proposades pel PPE encaminades a debilitar el text, a aturar els treballs de la Comissió investigadora, i a incloure l’adjectiu ‘suposada’ en les accions atribuides a la CIA, fins i tot pel què fa als vols que la mateixa CIA ja ha reconegut haver realitzat. Ja no parlem de supòsits, sinó de fets i evidències. I ja no es tracta de saber si van tenir lloc aquestes detencions i entregues il.legals, sinó quantes i quan van ser, i sobretot qui ho sabia i n’és responsable per activa o per passiva, i compte, perquè això darrer apunta clarament, entre d’altres, a les autoritats espanyoles. Les esmenes de compromís acceptades subratllen, entre d’altres coses, ‘que resulta clarament inversemblant que els governs dels Estats membres no sabessin què estava passant’, que ‘considera inacceptable l’actitud demostrada per alguns governs quan eludeixen tota responsabilitat i es limiten a dir que demanaran informació als serveis secrets‘. Així doncs, l’adopció de l’informe Fava (tot i que ara cal que sigui ratificat per la plenària, cosa que està previst que passi en la sessió del 3-6 de juliol) situa el Parlament Europeu en la mateixa línia que l’altra institució europea que està investigant aquests fets, el Consell d’Europa. Aquí podeu trobar algunes valoracions generals fetes per agències. (segueix…)

Per altra banda, avui també votem la resolució sobre Guantánamo que ja vàrem debatre en la darrera minisessió de Brussel.les, i l’esborrany de la qual podeu trobar aquí (veure també nota a El Pais).Cal recordar que el Parlament Europeu va ser qui va començar a trencar el silenci còmplice quan ara fa uns mesos ja va aprovar una primera resolució d’urgència reclamant el tancament de Guantanamo, (en la qual també hi vàrem tenir un paper destacat). És trist, però, que hagin calgut tres suicidis per tal que els governs europeus s’adonessin que no podien seguir avalant amb el seu silenci còmplice aquest absolut menyspreu a la justicia internacional i a la humanitat en general que significa Guantánamo. Més val tard que mai, cert. Però potser que ja va essent hora també que entenguem desde Europa no podem seguir exercint d’escolanets de Bush, i que cal fer una clara i convençuda aposta en favor del multilateralisme i en contra de l’unilateralisme interessat i criminal que pregona l’actual administració nordamericana. Cada vegada hi ha més gent convençuda, però encara no prou.

Encaro la darrera setmana de campanya pel referèndum estatutari des d’Estrasburg, on té lloc una nova sessió plenària del Parlament Europeu. En altres ocasions ja m’he referit a l’absurditat d’haver de distribuir la tasca parlamentària europea entre Brussel·les (reunions de comissions, grups i algunes minisessions plenàries) i Estrasburg (plenàries), i conjuntament amb d’altres diputats/des, hem engegat una campanya per tal que només hi hagi una sola seu del Parlament Europeu, ja que això, a més a més de molt més econòmic pel contribuent (veure aquest article al respecte), resultaria també molt més funcional. Si voleu, podeu sumar-vos a la campanya entrant a aquest lloc web. De moment ja han signat més de mig milió de ciutadans/es europeus/es.

Sigui com sigui, avui tornem a ‘peregrinar’ cap a Estrasburg amb una agenda notable. Pel què fa als temes que habitualment seguim des de la nostra formació/grup cal destacar els següents: (segueix…)

Dilluns 12: Debat sobre la prostitució forçada al durant el mundial de futbol; reunió de la Comissió TDIP que investiga les activitats de la CIA a Europa (inclou votació esmenes informe FAVA).

Dimarts 13: Declaracions/debat amb Consell i Comissió sobre la vulneració de Drets Humans a Tunísia, i sobre la 17a Cimera UE-Rússia; Probablement votació sobre Resolució sobre Guantánamo, que malgrat que ja va ser debatuda la darrera minisessió, no va ser votada perquè el PPE va forçar-ne l’endarreriment. També dimarts compareixerà la vicepresidenta del Govern espanyol, Maria Teresa Fernández de la Vega, per tractar la qüestió de l’arribada de persones immigrades a les costes canàries (veure entrada anterior).

Dimecres 14: Preparació del proper Consell Europeu (inclou debat sobre com seguir endavant amb construcció europea); Declaracions/debat amb Consell sobre l’augment de la violència racista i homòfoba a Europa; Debat Resolució sobre propera Conferència Armes Lleugeres de NNUU (NY juny/juliol06) (NOTA: aquesta resolució la vaig impulsar fa unes setmanes en Comissió AFET on va ser adoptada per unanimitat, i ara cal que sigui ratificada en plenària per tal que la Delegació que viatgem a Nova York d’aqui a dues setmanes tinguem un mandat clar de negociació);

Dijous 15: com sempre, per la tarda, debat/votació resolucions sobre tres casos de vulneració de drets humans, tema que segueixo especialment en tant que coordinador de drets humans del grup Verds/ALE. Aquest cop els temes que s’abordaran són: la situació de Timor Leste; violacions de drets humans a Síria; i violacions de drets humans a Corea del Nord.

Com sempre, procurarem informar puntualment de l’evolució de cadascuna d’aquestes qüestions. 

Malauradament no podré ser aquest vespre amb els meus companys i companyes d’ICV en l’acte central en defensa del SÍ a l’Estatut, degut a que em trobo encara a Brussel.les. Tanmateix, també aquí ens va tocar fer campanya ahir, ja que cinc eurodiputats catalans (Guardans -CiU-, Joan -ERC-, Obiols -PSC-, Romeva -ICV-, Vidal-Quadras -PP-) vàrem ser convidats pel Casal Català a Brussel.les a fer un debat sobre l’Estatut la qual cosa ens va permetre exposar les nostres postures i contrastar arguments i estratègies.

Per altra banda, encara que de vegades no ho sembli, hi ha vida i activitat més enllà de l’Estatut, i especialment al Parlament Europeu, on aquesta setmana ens hem dedicat a preparar la sessió plenària de la setmana vinent a Estrasburg (veure ordre dia), i a presentar diverses iniciatives com, per exemple, la que té a veure amb la reivindicació de la Memòria Històrica relativa a la lluita contra el Franquisme, entre d’altres coses: (segueix…)

Memòria històrica i franquisme

Aquest matí hem presentat a la premsa la iniciativa conjunta que hem dut a terme diversos/es eurodiputats/des de diferents grups polítics consistent en presentar una pregunta oral a la Comissió i al Consell en relació al 70 aniversari de la sublevació feixista del 18 de juliol i el 75 aniversari de la proclamació de la República. Entre els iniciadors ens trobem membres del PSE (Yáñez, Martínez, Carnero), de la GUE (Meyer), d’ALDE (Guardans, Ortuondo) i dels Verds/ALE (Romeva, Joan), però hem aconseguit almenys 200 signatures més que donen suport al text presentat, pertinents als 25 Estats membres. L’objectiu de la iniciativa és fonamentalment afrontar el debat de la Memòria Històrica en el cas espanyol des de la perspectiva europea, tal i com ja va fer recentment el Consell d’Europa, i promoure el reconeixement de la lluita per la democràcia a Espanya com un dels valors fonamentals de la UE, així com reclamar una compensació cap a les víctimes de la Guerra Civil i del Franquisme moltes de les quals no han estat encara reconegudes com a tals, i encara menys compensades. Per altra banda, el fet que el cop d’estat fos recolzat per Hitler i Mussolini posa encara més de manifest l’evident dimensió europea dels fets que es conmemoren. Ara la pregunta oral serà sotmesa a la Conferència de Presidents (25juny) i serà presentada i debatuda, si així ho decideix la Conferència de Presidents, en la sessió plenària de juliol a Estrasburg (3-6 juliol).

Visita Consell Català del Moviment Europeu

Diputats/des catalans/es hem tingut l’agradable oportunitat de xerrar amb la delegació del Consell Català del Moviment Europeu que ens ha visitat al Parlament Europeu i d’explicar-los les nostres activitats, així com de respondre a les seves inquietuds. Els temes tractats van desde les ocupacions pròpies de cada eurodiputat/da, fins a la situació actual del procés constituent, o sobre les dificultats per tal de fer arribar la nostra tasca a la ciutadania. Una conclusió agradable és que s’ha reconegut el paper d’allò que Raimon Obiols anomena la web2, és a dir la blogsfera, com a mecanisme de transparència i difusió de la tasca parlamentària. Ho celebro i em ratifica en la meva convicció sobre la necessitat de continuar amb aquest petit esforç gairebé diari d’explicar el dia a dia d’un eurodiputat. 

Hans Blix

Membres del Comitè d’Afers Exteriors (AFET) i del subcomitè de Seguretat i Defensa (SEDE) ens hem reunit aquest migdia amb el Premi Nobel de la Pau i ara President de la Comissió sobre Armes de Destrucció Massiva, Hans Blix, el qual ens ha presentat les conclusions de l’informe que ha elaborat l’esmentada comissió titulat ‘Weapons of Terror’ en el qual s’analitzen les amenaces que avui viu el món, especialment les que tenen a veure amb el fet que encara hi ha 27.000 armes nuclears, a més a més dels intents i esforços que alguns països i potser grups terroristes estan fent per tal que aquesta xifra augmenti encara més. L’informe (i la discussió que hem tingut) aborda la manera com aquests riscos es poden adreçar, incloent les actuals crisis en relació als temes de l’Iran (en una entrada anterior m’hi vaig referir), Orient Mitjà, Corea del Nord, India i Paquistà. Blix ha reiterat que és hora ja de revifar la cooperació internacional sobre desarmament i ha destacat, d’entre les 60 recomanacions que fa a l’informe, el fet que tots els governs han d’acceptar l’acord que prohibeix les probes nuclears adoptat fa deu anys, que els Estats actualment en possessió de l’arma nuclear han de reduir els seus arsenals i que s’ha de deixar de produir plutoni i d’enriquir urani per a noves armes nuclears. El lloc web de la comissió d’armes de destrucció massiva és aquest.

Armes Lleugeres

Per la tarda els tres membres de la Delegació que participarem en la Conferència de Nova York sobre Armes Lleugeres hem tingut una primera reunió amb la Presidència del Consell i la Comissió per tal de preparar la postura de la UE en l’esmentada Conferència que tindrà lloc des del 26 de juny fins 13 de juliol. En tant que ponent de la Resolució sobre Armes Lleugeres, assumiré la presidència de la delegació parlamentària, i participaré també en diversos esdeveniments (side events) que tindràn lloc aquells dies a la seu de NNUU de Nova York. La Resolució del Parlament Europeu, que ja va ser votada en el Comitè AFET per unanimitat, serà ratificada la setmana vinent a Estrasburg (debat dimecres 14/06 a la tarda, i vot dijous 15/06). La versió en anglès de la Resolució la podeu trobar aquí.  Per altra banda, aquest és un tema que té també molt a veure amb un debat que aquests díes s’està obrint a Catalunya en relació a la proliferació d’armes lleugeres i del seu ús per part de civils (veure entrada anterior).

CIA

Finalment, un altres dels temes que també hem hagut de treballar aquests díes té a veure amb la investigació sobre els vols i les activitats de la CIA a Europa, especialment després de la presentació del nou Informe que Dick Martin ha presentat per part del Consell d’Europa, que assenyala clarament l’Estat espanyol en la trama (veure noticia País i Vanguardia), i de l’informe preliminar del Parlament Europeu (Informe Fava) del qual dilluns votarem les esmenes presentades en el Comitè Temporal sobre la CIA (TDIP).

Els assalts a domicilis catalans han generat una gran alarma social que ha comportat que s’alimentin novament dos imaginaris preocupants, i de conseqüències incertes: el primer és l’increment de peticions per a treure’s el permís d’armes i tenir-ne una a casa per tal de sentir-se més segurs; el segon és la tan sentida equiparació d’immigració amb delinqüència.

Quant al primer aspecte, el fet que els assalts i robatoris hagin dut a molta gent a pensar que si tingués una arma a casa estaria més ben protegida i segura, cal advertir de l’alt risc que suposa aquesta percepció. Si aquells qui no estem acostumats a dur i a usar armes en tenim una a les mans i pretenem enfrontar-nos amb ella a un ‘professional’, el més probable que passi és que acabem malferits, o fins i tot morts. I això per almenys tres raons: perquè el delinqüent sol tenir l’arma neta i ben greixada, cosa que redueix, per exemple, el risc que se li encasqueti; perquè el delinqüent té l’arma a punt per a ser usada, mentre que en el nostre cas l’hauríem d’anar a buscar al calaix on la tinguéssim amagada; i finalment, el més important, perquè el delinqüent probablement té una predisposició per a usar l’arma que nosaltres no tenim. I és que una cosa és tenir una arma a les mans, i una altra molt diferent és usar-la contra una altra persona, fins i tot per a algú que, sent caçador, estigui habituat a disparar-li a senglars o conills. A tot això, a més, cal afegir el risc que suposa tenir armes a casa, especialment si hi ha criatures. (segueix …)

Tot i que aquest debat tot just acaba d’arribar a casa nostra, en molts països del món constitueix un tema de discussió diari: Brasil, Estats Units, El Salvador, Guatemala, Indonèsia, Libèria, Somàlia, etc… I això ha motivat precisament que s’impulsi un Pla d’Acció de Nacions Unides sobre Armes Lleugeres i Petites, el qual s’ha de revisar i actualitzar a finals d’aquest mes, en la Cimera que tindrà lloc a Nova York (veure el lloc web de la Campanya Armes sota Control). Per cert, que una delegació del Parlament Europeu participarem per primera vegada de manera oficial en les negociacions arran de la resolució que vàrem aprovar per unanimitat en la Comissió AFET i que serà ratificada, sinó hi ha sorpreses de darrera hora, en la sessió plenària de la setmana vinent a Estrasburg. En un dels punts de la resolució es "recomana efusivament als governs que prohibeixin a la població civil la possessió no autoritzada i l’ús d’Armes Lleugeres i Petites (ALP), fusells automàtics i semiautomàtics i metralladores".

La segona conseqüència preocupant és que una vegada més hem escoltat a diversos responsables polítics (irresponsables caldria anomenar-los) dir poc menys que tota persona immigrant és un delinqüent, encara que sigui potencial, fregant en alguns casos notables, com el d’Acebes, el més pur estil Le Pen (que per cert, és eurodiputat). Encara que és cert que les bandes organitzades semblen estar formades cada cop més per persones procedents d’Europa de l’Est (romanesos, albanokosovars, etc…), el fet de convertir automàticament a tota persona immigrant en delinqüent, ni que sigui potencial, és certament impropi d’una societat que es diu respectuosa amb l’Estat de dret i amb la presumpció d’innocència. I tot i així l’imaginari s’estén. No és difícil estar en una cua d’una botiga i escoltar comentaris que relacionen inseguretat i immigració, i automàticament surt el comentari despectiu cap al veí o veïna immigrant. Tot això ens fa oblidar que, el més probable, és que la persona que ens ajuda en les tasques de la casa sigui llatinoamericana, que qui ens puja el butà a casa, un setè sense ascensor, sigui un pakistanès, o que qui ha recollit aquestes patates que ens ven el botiguer andalús sigui un nigerià o un senegalès. Totes aquestes persones són delinqüents? D’altra banda, només cal fixar-se en les cares exhaustes de les persones subsaharianes que arriben a les nostres costes del sud, i escoltar les seves històries sobre com les seves famílies han invertit tot el seu capital en una aposta incerta i arriscada que consisteix a enviar a un dels seus a provar de fer fortuna allà a la rica Europa. Per descomptat que el paternalisme no ajuda tampoc a canalitzar l’assumpte, però per a ser efectius i eficaços són necessaris més recursos, millorar les vies d’entrada legal de persones i facilitar els tràmits de regularització, i afrontar la qüestió de la immigració no com una qüestió d’inseguretat, i per tant competència policial exclusivament, sinó com un assumpte de política social i fins i tot laboral. Més enllà d’això, fa temps que aquesta és una qüestió que no pot afrontar-se ja a escala estatal, sinó que és necessari un enfocament europeu, al mateix temps que la implementació d’aquestes polítiques ha de fer-se, sobre la base del principi de subsidiarietat, al nivell més proper al ciutadà possible, això és, ajuntaments o Generalitat, tal i com ja he defensat en alguna altra ocasió.

Així doncs, davant la preocupant proliferació d’assalts i robatoris, penso que la solució no passa per estigmatitzar la immigració ni per acumular un petit arsenal a casa, sinó mes bé per exigir que actuï a qui correspon fer-ho, això és les administracions competents, la policia i la justícia, i per a això, és cert, són necessaris més mitjans, més efectius, més eficàcia, i per descomptat més voluntat política, però també una mica menys de demagògia i de populisme.