Tractat Internacional sobre Comerç d’Armament: una fita històrica. Una altra.

att-ny-andrew-kelly-75830-660x290

Aquesta setmana, concretament el 24 de desembre, entra en vigor el Tractat sobre Comerç d’Armes (TCA), més conegut segons l’acrònim en anglès, ATT. És una fita històrica. Una altra.

Ara ens queda lluny aquell 2 d’abril de 2013 en què a la seu de les Nacions Unides es va aconseguir un aclaparador “sí” a favor d’un acord per controlar el comerç internacional d’armes, però arribar-hi va costar molt. Aquella data, i de fet pràcticament tot el procés, la vaig seguir des del Parlament Europeu, on durant anys vaig ser el ponent del Parlament per a l’Informe anual sobre exportacions d’armes, i l’impulsor de les resolucions relatives a la Posició Comuna sobre Exportacions d’Armes (que va substituir el Codi de Conducta de la UE, fent-lo legalment vinculant) i el mateix ATT. La meva implicació en els afers de més transparència,  control i regulació en matèria d’armament, però, provenen de molt abans. Ja al 1994 vaig començar a treballar al Centre Unesco de Catalunya, al costat de Vicenç Fisas, en la que va ser llavors la primera de moltes campanyes conjuntes en favor de la transparència. Després van venir els Tractats que prohibien les Mines Antipersones o el de les Bombes de Dispersió. Vaig ser coordinador de les campanyes de desarmament d’IntermónOxfam, vaig escriure dos llibres sobre el tema (Desarmament i desenvolupament. Claus per armar consciències; i Pau i Seguretat a Europa. Prevenció de conflictes armats a l’Europa de la postguerra freda ),  vaig fer d’investigador sobre Pau i Desarmament a l’Escola de Cultura de la Pau i, de fet, la meva tesina de doctorat té a veure amb els règims europeus i mundials sobre control d’armament.

IMG_3758-207x300  IMG_3757-208x300

És per tot això que em prenc tan a pit aquesta efemèride. L’he esperada des de fa molts anys, i he viscut el procés fins a arribar-hi des de moltes perspectives diferents.

El 25 de setembre de 2014 es va donar el tret de sortida definitiu. Més de 50 estats ja havien ratificat el TCA (l’ATT), la qual cosa va desencadenar el compte enrere de 90 dies perquè entrés en vigor. Així ens plantem al 24 de desembre d’enguany.

El tema resulta crucial. La població civil ha pagat un alt preu a conseqüència de la manca de control d’armes a nivell mundial, i això ha permès que armes i municions s’hagin transferit legalment a les mans de dictadors i senyors de la guerra. Cada any es produeixen 2 bales per a cada persona al món. Fins a 2.000 persones moren cada dia per culpa de la violència armada, i centenars de milers més són desplaçades, lesionades o perden els seus mitjans de vida. Els conflictes els costen als països africans 18 mil milions de dòlars cada any.

Igual com va passar amb les armes nuclears, les mines o les bombes de dispersió, aquest Tractat no és la fi de res, simplement és una passa més en la bona direcció i significa un punt d’inflexió respecte el passat. De morts per armes n’hi ha molts encara, de gent que s’enriqueix de manera francament immoral amb aquesta mena de comerç, també. Tot plegat ens diu que no hi ha espai ni per a l’autocomplaença, ni per al cofoisme. Però sí demostra, també, que quan les coses es fan amb convicció, sumant esforços, amb estratègies compartides i objectius clars i assumibles, és possible avançar. L’horitzó és la utopia, i queda lluny. De fet, és inabastable, però fixar-nos-la com a destí és, precisament, allò que ens permet ser, avui, una mica millors, en aquest aspecte, del que érem ahir. Prenem aire, i continuem, que el camí és llarg encara.

Per a més informació:

Una utopia menys. Ja tenim Tractat sobre Comerç d’Armes (per Jordi Armadans, al seu Bloc Malgrat tot)

Llega el Tratado sobre el comercio de Armas (per Tica Font i Pere Ortega), a Publico.es

 

 

 

Font foto: IntermónOxfam

La majoria liberal-conservadora fa retrocedir el PE en matèria de control del comerç d’armes

El Parlament Europeu acabem de votar la resolució anual sobre la implementació de la Posició Comuna del Consell sobre exportacions d’armes. Aquest és el tema amb el qual vaig començar a fer feina parlamentària (després d’haver-lo exercit durant deu anys des de l’acadèmia i les ONG), i que va comportar que durant quatre anys fos el ponent del Parlament per a la qüestió. Vaig tenir l’honor de liderar des de l’Eurocambra, per tant, la conversió del Codi de Conducta sobre exportacions d’armes, en Posició Comuna del Consell. És, sens dubte, una de les tasques que he dut a terme al llarg d’aquests gairebé deu anys d’activitat parlamentària de les que més satisfet em sento. Trobareu nombroses referències a la categoria Armes/Desarmament d’aquest bloc. Per això, malgrat que en aquest segon mandat no he pogut continuar formant part de la Comissió AFET (i per tant de SEDE), segueixo amb molta atenció l’evolució dels fets.

La votació d’avui, però, ha posat de manifest un cop més la preocupant visió curta de mires de la coalició ECR-PPE-ALDE, que finalment han aconseguit imposar el seu criteri (en contra de la versió alternativa que havíem presentat Verds, GUE i Socialistes).

La decepció després d’aquesta votació és màxima, i mostra com hi ha una clara divisió entre els qui entenem que la nostra prioritat és la defensa dels drets humans arreu, i els qui defensen sense complexes els interessos de la indústria militar.

Que s’hagi adoptat una resolució tan conservadora comporta que el Parlament renuncia a posar pressió sobre el Consell per tal de millorar la transparència i la lluita contra la corrupció en les activitats lligades a la compra/venda d’armes.

A més, la resolució és vergonyosament dèbil en termes de protecció de drets humans. El principi de protecció d’aquests drets a l’hora de decidir on exportar armes és la pedra angular de la Posició Comuna. Malauradament, però, la resolución que han aconseguit imposar la coalició liberal-conservadora és fins i tot menys progressista que les postures nacionals de molts estats membre, la qual cosa trenca amb la tradició que vaig tenir l’honor de consolidar de situar el PE en la vanguarda del debat i les demandes en aquesta qüestió. Tot plegat, peró, es deu a un sorprenent canvi de postura del grup liberal, que fins ara se sumava a l’ala progressista de l’eurocambra i que, en aquesta ocasió, ha preferit aliar-se de manera alarmant amb la línea més conservadora.

Font: visual.ly

El Tractat sobre Comerç d’Armes: nou pas, nova lliçó

Finalment, després de diversos intents fallits, aquesta setmana s’ha signat el Tractat Internacional sobre Comerç d’Armes (veure’n els detalls aquí). Era una demanda de centenars d’organitzacions que representen a milers, milions, de persones, i que porten anys reclamant—lo (n’he parlat sovint, en apunts que he recollit en l’apartat Armes/desarmament del meu Blog). 

Me’n sento feliç i partícip, i voldria dedicar un reconeixement especial a les entitats catalanes, com IntermonOxfam o la Fundació per la Pau (amb en Jordi Armadans al capdavant), que han estat al peu del canó (perdó per la metàfora) des del primer moment fins el darrer.

Un cop més la voluntat de l’optimisme s’ha imposat a la fatalitat i la paràlisi del pessimisme.

Totes les grans revolucions històriques han començat amb la mobilització d’un grup de persones que no han fet cas als qui deien: ‘és impossible’, ‘hi ha massa interessos’, ‘els polítics mai escolten la veu del poble’, i d’altres excuses (repeteixo: excuses) per justificar la inacció. Esclar que és difícil, esclar que hi ha interessos, esclar que hi ha determinades opcions polítiques (i més quan tenen majories absolutes) que escolten més a aquests interessos que als clams de grans sectors de la societat civil. I què?

Si malgrat tot això no hi hagués hagut gent que en un moment donat es va dir: ‘Oi que cal fer—ho? Doncs som—hi’, avui no hauríem arribat fins aquí.

Els qui van començar a lluitar per l’abolició de l’esclavatge no sabien quan trigarien a aconseguir-ho, ni tampoc les dones que van començar a reivindicar els seus drets més bàsics (com el de votar). Era gent que, simplement, estava convençuda que aquella situació era injusta, i que calia canviar-la. I ho van fer. Malauradament aquestes victòries no són, encara, universals, però el fet que s’hagi aconseguit en alguns indrets on semblava impossible posa de manifest que, allà on avui encara sembla impossible, també es pot aconseguir.

Vaig començar a treballar en qüestions de desarmament l’any 1994, de la mà de Vicenç Fisas i gràcies al Centre UNESCO de Catalunya (dirigit per en Fèlix Martí). La primera campanya en què vaig participar: ‘Hi ha secrets que maten’, va suposar una experiència pionera (quatre grans ONG —Amnistia, Greenpeace, IntermónOxfam i MSF— treballant juntes amb un objectiu comú). Avui sembla la cosa més normal del món, però, com sempre, algú va haver de ser el primer a obrir via. Després d’anys de feina van arribar la Llei de transparència, el Codi de Conducta a la UE, el Tractat Internacional sobre Mines, el Tractat sobre Bombes de dispersió i, ara, el Tractat sobre Comerç d’Armes (entre d’altres). Tots són instruments millorables, imperfectes, però tenen en comú que, poc abans que se signessin, poca gent ho creia possible. I tanmateix s’han signat.

Quan l’any 2004 vaig canviar la responsabilitat social per la política institucional ho vaig fer amb un objectiu clar: continuar amb la tasca que havia iniciat, 10 anys abans, i concretar—ho des de dins, des de la política. La meva voluntat era fer de corretja de transimissió de tota aquesta gent amb qui havia treballat durant anys, construint sinergies amb elles i ells.

Vaig entrar a formar part de la Subcomissió de Seguretat i Defensa i vaig ser quatre anys consecutius el ponent del PE sobre Exportacions d’armes: la demanda, reiterada fins la sacietat, era que el Codi de Conducta de la UE esdevingués una Posició Comuna (i per tant jurídicament vinculant). Això va passar l’any 2008 (veure el comentari que en vaig fer al Bloc). Mentrestant vaig continuar col·laborant amb la Campanya Control Arms. Llavors l’objectiu era el Tractat Internacional sobre Comerç d’Armes. Un grup de diputats i diputades obsessionats amb el tema vàrem liderar any rere any resolucions en aquest sentit. La intervenció que segueix (de l’any 2010) és una de tantes en aquest sentit:

I dinou anys després que en Vicenç Fisas m’iniciés en aquesta sovint ingrata, però sempre necessària, lluita pel desarmament, ha arribat el resultat: millorable (per descomptat), conseqüència de diversos fet circumstancials (obvi), però que consolida un llarg procés i enorme esforç de milers de milions de persones (obligat reconèixer—ho).

Si alguna cosa he après al llarg d’aquests dinou anys és que quan la pregunta no és: ‘Podrem?’, sinó ‘Cal?’, llavors les sinergies es mouen en la direcció que toca, i més tard o més d’hora, allò que molt gent creia impossible, en un moment donat, gràcies als qui malgrat tot hi han dedicat temps, ganes, energia i coratge, esdevé una realitat. Gràcies, doncs, a totes i tots aquests.

I és que personalment em trobo molt més còmode entre els qui, veient tot el que cal fer, s’arremanguen i es posen a treballar—hi, que no pas entre els qui, davant les adversitats i les dificultats, troben mil i una excuses per justificar—se amb el tant efectiu ‘és impossible’, i es miren la feina dels altres des de la barrera, confortablement parapetats en el seu nihilisme sempre guanyador (per què, esclar, sigui quin sigui el resultat, sempre serà perfectible).

Un pas més, doncs, en favor d’una major control del comerç d’armes (era necessari, encara que sigui insuficient), i una nova lliçó de com les coses passen quan s’hi aposta de debò, encara que semblin, a priori, reptes impossibles.

Foto: Les organitzacions reunides a Nova York celebrant el resultat. Font: Controlarms.com

El Tractat sobre Comerç d’Armes, a debat a l’ONU.

Comença, a Nova York, una trobada d’un mes per negociar el Tractat de Comerç d’Armes que pretén regular un mercat global valorat en més de 47.500 milions d’euros.

Les ONG que reclamen sistemes de control recorden que cada minut mor una persona al món com a conseqüència de la violència armada i insisteixen en la necessitat d’aturar el comerç il·lícit cap a zones en conflicte.

Aquest és un dels temes que més a fons he treballat abans de ser membre del Parlament Europeu (al Centre UNESCO de Catalunya, Intermón-Oxfam i Escola de Cultura de Pau), i que, des que sóc a Brussel·les, he liderat amb més passió. Durant tres anys vaig ser, de fet, el ponent responsable per a l’assumpte, impulsant l’adopció de la Posició Comuna de la UE.

Caldrà seguir de ben aprop les negociacions: UN Conference on an Arms Trade Treaty.

No arms for Assad!

Aquest cap de setmana hem conegut dos nou casos en què Estats membre de la UE (en concret Xipre i Alemanya) han vulnerat l’embargament d’armes segons el qual es prohibeix “la venda, subministrament, transferència o exportació d’armes i material connex de tot tipus a Síria, i han transferit armes al règim d’Assad (1).

En resposta, el grup dels Verds / ALE al Parlament Europeu hem enviat una carta oberta a l’Alt Representant de Política Exterior, Catherine Ashton, demanant un mecanisme de la UE per garantir el respecte dels embargaments d’armes de la UE tots els Estats membres, així com una investigació sobre el paper que hagi pogut tenir Xipre (propera presidència del Consell de la UE, a partir de juliol) en el marc de l’acord entre Rússia i Assad (2).

En concret, els Verds/ALE hem exigit el següent:

 “EU member states have a duty to ensure the EU arms embargo is not flouted. In the case of the Cypriot authorities facilitating the transfer of arms to Syria this is clearly not the case. In the case of the German cargo ship ‘Atlantic Cruiser’ apparently circumventing the embargo it is at least questionable if the German government could not have done more to prevent this incident. The failure to vigorously enforce the embargo will not only exacerbate the humanitarian crisis, it also undermines this key foreign policy tool and, thereby, the EU’s foreign policy efforts and credibility with regard to the Syrian crisis.

“The EU needs to improve the monitoring and oversight of the implementation of sanctions, and hold those member states accountable that do not comply with the rules. EU high representative Ashton must raise the arms deal between Russia and Assad with the Cypriot government and investigate Cyprus’ role in the incident. Cyprus financial bail-out by Russia cannot be at the expense of the Syrian people and opposition.”

 

(1) On 10 January, Cypriot authorities allowed the docking and refuelling of Russian ship MS Chariot, carrying more than 59 tonnes of Russian weapons for the Syrian authorities.

On 13 April, the German cargo ship ‘Atlantic Cruiser’, sailing under the flag of Antigua and Barbuda, was stopped on its way to Tartus, Syria. According to media reports it was carrying heavy weapons and ammunition from Iran for the Assad regime. After public protests the ship reportedly changed its course to Turkey but then switched off its transponder and could no longer be located. The German government is currently investigating the case.

(2) The open letter is available at: http://www.greens-efa.eu/fileadmin/dam/Documents/Letters/Open_letter_to_Ashton_on_Syria_17.04.2012.pdf
A brief note on the current mechanisms to implement EU sanctions and how these could be improved is available at: http://www.greens-efa.eu/fileadmin/dam/Documents/Background_notes/Note_implementation_of_EU_Arms_Embargos_2012-04-17.pdf

 

Acció de denuncia de Verds/ALE

Pepe Beunza: la referència

Hi ha persones que, per alguna raó o altra, et marquen la vida i tot allò que faràs després. En Pepe Beúnza és una de les que ha tingut aquest efecte en la meva. El vaig conèixer quan jo era un nen, i vivia a la Granja Escola Torre Marimón, a Caldes de Montbui. El meu pare n’era el director, i en Pepe un dels professors.

Em va fascinar conèixer al vida d’aquell personatge que, el mateix any que jo vaig néixer, el 1971, va decidir encapçalar tot un moviment d’objecció de consciència contra el llavors obligatori Servei Militar. Per ell em vaig fer objector de consciència, i per ell em vaig implicar en tota mena de moviments que, al voltant del pacifisme, apostaven per una nova lògica de funcionament mundial. La seva historia és la d’un pioner, algú que va jugar a pòquer amb el diable (llavors aquest es deia Franco) i el va guanyar.

Va ser amb ell que vaig entrar en el món del pacifisme, va ser ell qui em va presentar el qui anys després seria un altre dels meus referents vitals, en Vicenç Fisas, i al costat de qui esdevindria Investigador per la Pau. La primera conferència sobre objecció la vaig fer amb ell (i amb un altre crack, en Dani Lopez).

Encara avui recordo que és gràcies a gent com ell que sóc on sóc, i faig el que faig, millor o pitjor, però en qualsevol cas convençut.

En definitiva, són tantes les raons per les quals en Pepe mereix ser reconegut que, avui, n’esmento només una: acaba de rebre el Premi ICIP Constructors de Pau que cada any concedeix l’Institut Català Internacional per la Pau.

Felicitats Pepe, per aquest reconeixement, i gràcies per obrir camí.

 

 

Entrevista que va publicar ahir El PUNTAVUI

 “Hem de canviar la cultura de la mort per la de la vida”

01/04/12 02:00 – Barcelona – Núria Puyuelo

 

Com és que decideix fer-se objector l’any 1971?

Tenia 23 anys i ja havia demanat tres anys de pròrroga per estudiar. L’any 1967 vaig viatjar a França i vaig conèixer una comunitat de pacifistes que es deia L’Arca. Jo era una persona polititzada i allà em van parlar de l’objecció. Aquí aquestes idees eren pràcticament desconegudes. Vaig preparar-me dos anys abans no vaig prendre la decisió perquè sabia que si em negava a fer la mili m’enviarien a la presó.

Quin suport va tenir fora de la presó?

Havia viatjat per Europa i els grups d’objectors i pacifistes europeus em van donar molt de suport, perquè per a ells Franco era una taca massa forta.

Se n’ha penedit mai?

No, perquè va valdre la pena. Quan vaig sortir de la presó encara estava més convençut que quan hi havia entrat. Van ser trenta anys de campanya, però vam aconseguir el que no havíem arribat a somniar mai: que un milió de joves decidissin fer-se objectors, que 40.000 més es declaressin insubmisos i que s’aconseguís abolir el servei militar obligatori.

Com es defineix políticament?

Sóc ecologista, perquè considero que la manera com està creixent el món no porta enlloc. No m’identifico amb cap partit perquè m’han decebut molt però em defineixo d’una esquerra indignada i ecologista.

Què l’ha decebut?

Gairebé no hi ha cap partit que tingui el desarmament entre els seus objectius principals i és una cosa imprescindible. Tenim bombes atòmiques per destruir quinze vegades la vida a la Terra i continuem fabricant armes. Amb la quarta part del que el món gasta en armament resoldríem la fam, la pobresa, la desertització… És a dir, viuríem en un món totalment diferent. I si tinguéssim les tres quartes parts restants… això seria un paradís. Tenim un paradís i l’hem transformat en un polvorí.

De què es faria objector de consciència actualment?

De moltes coses. Tenim un sistema en què mana la banca. Hem passat de la dictadura de Franco a una altra de financera internacional. Penso que totes les conquestes que havíem aconseguit de l’estat del benestar les estem perdent.

Què opina del moviment dels “indignats”?

Per mi va ser com una alenada d’aire fresc. En aquesta època en què tothom es pensa que no hi ha res a fer, està tot per fer. Penso que és un moment de canvi i que hi ha gent molt ben preparada i que pensa alternatives. Hem de buscar solucions als conflictes de manera pacífica, no violenta i de manera intel·ligent. El que no pot ser és que quan hi ha un problema l’arreglem amb la violència. Hem de canviar la cultura de la mort per la cultura de la vida.

Foto: Pepe Beúnza. Font: Quim Puig ElPuntAvui.

I per superar la crisi: venem més armes!

A mitjans de desembre la Fundació per la Pau i d’altres organtitzacions vinculades a la campanya Armes sota control denunciaven que la crisi econòmica podria incrementar la venda
d’armes a destins preocupants. En concret feien notar que l’Estat espanyol va exportar armes per un import de més
de 900 milions d’Euros el primer semestre de 2010, més del doble del que es va
exportar en el mateix període de 2009. Malgrat que aquest no és un tema en el qual el Parlament Europeu hi tingui una competència específica, he seguit amb atenció l’assumpte, primer, des de 1994, formant part de les campanyes de les ONG denunciant els fets, i després, des del Parlament Europeu, a partir del 2004, en tant que ponent durant diversos anys de l’informe anual de les exportacions d’armes de la UE.

Un cop més, em vull fer ressò del fet que la campanya Armes sota control alertava que,
davant el descens de les vendes internes, les indústries de defensa busquen,
amb el suport del govern, incrementar les seves exportacions. Aquest fet
augmenta el risc que les armes i material de doble ús arribin a països que
estiguin en conflicte armat, on es cometin violacions dels drets humans o que sofreixin
situacions de greu inestabilitat interna.

A través d’una nota de premsa conjunta, la campanya “Armes
sota control” alerta que la situació de crisi que viu l’economia espanyola
està generant una clara tensió entre els interessos de la indústria espanyola
de defensa i la Llei 53/2007 sobre comerç d’armes, que estableix limitacions
per a exportar a països i territoris on les armes puguin ser usades per violar
els drets humans, o ser emprades en accions que pertorbin la pau, l’estabilitat
o la seguretat, exacerbar tensions o conflictes.

Davant el descens de les vendes internes, les
indústries de defensa busquen, amb el suport del govern, incrementar les seves
exportacions, fet que augmenta el risc que aquestes armes i material de doble
ús acabin arribant a destinacions preocupants (països que estiguin en conflicte
armat, sofreixin situacions de greu inestabilitat interna o en els quals es
cometen greus violacions dels drets humans).

Amb l’assistència tècnica de l’Institut
d’Estudis sobre Conflictes i Acció Humanitària
(IECAH), Amnistia Internacional,
la Fundació per la Pau, Greenpeace i Intermón Oxfam han analitzat les
exportacions realitzades de material de defensa i doble ús en el primer
semestre de l’any, segons les dades estadístiques de l’Agència Tributària. Les
conclusions de l’anàlisi de les xifres i de l’actual context del sector són
preocupants.

La crisi econòmica i el context actual
d’austeritat pressupostària, s’estan traduint en que el Ministeri de Defensa té
menor capacitat per adquirir armament i absorbir una part significativa de la
producció del sector. No obstant això, i davant l’interès a consolidar aquest
entramat empresarial que agrupa unes 850 empreses, amb una facturació anual que
supera els 3.600 milions d’euros i que genera 18.000 ocupacions directes, el
govern i les empreses estan apostant per l’increment de les exportacions.

Aquesta tendència suposa un risc que els
interessos comercials tinguin prioritat per davant del que determina l’article
8 de la Llei 53/2007, que regula el comerç exterior de material de defensa i
doble ús, i que estableix límits a la venda d’aquests productes.

Les ONG han expressat la seva preocupació pel
fet que fer prevaldre les exportacions augmenti el risc de vendes que puguin
violar l’article 8 de la Llei espanyola de venda d’armes. que estableix que
“les sol·licituds d’autorització d’exportació d’armes seran denegades i les
autoritzacions suspeses o revocades quan existeixin indicis raonables que
puguin ser emprats en accions que pertorbin la pau, l’estabilitat o la
seguretat o poden emparar-se per a cometre violacions dels drets humans”.

Anàlisis de les dades semestrals

Segons les dades de l’Agència Tributària, les
exportacions realitzades de material de defensa el primer semestre de 2010 van
ser de 907,6 milions d’euros. Encara que la tendència podria no mantenir-se en
el segon semestre, si fos així suposaria un nou rècord de vendes al final
d’any, acostant-se als 2.000 milions d’euros (un 33% més que en l’any 2009). Un
42,3% d’aquesta xifra correspon a vendes a països de la UE i de l’OTAN, mentre
el 57,7% restant es reparteix entre 60 països.

Tres anys després de l’aprovació de la Llei,
segueixen existint importants volums de vendes a destinacions considerades
preocupants i que dubtosament compleixen les restriccions que estableix
l’article 8 de la llei. Entre elles figuren l’Aràbia Saudita, Colòmbia, Israel,
Ghana, Pakistan o El Marroc. Alguns dels principals serien els següents:

    * Aràbia Saudita va rebre el primer semestre de
2010 productes de defensa espanyols per valor de més de 453.000 euros,
especialment en munició i paracaigudes. A més, i tot i que encara no s’ha pres
una decisió, hi ha en marxa un esforç de les autoritats espanyoles per assolir
una operació de venda de carros de combat Leopard 2E a aquest país (fabricats
per Santa Bàrbara Sistemes, del grup General Dynamics). Fins on se sap,
l’operació podria suposar el lliurament de 200 d’aquests carros (50 d’ells, ja
durant 2011), i es tractaria de la major operació de venda d’armes de la
història espanyola, per valor de 3.000 milions d’euros. Les organitzacions han
expressat la seva preocupació per aquesta possible operació, atès que Aràbia
Saudita és un país amb greus violacions dels drets humans, i exigeixen que es
condicioni a l’establiment de forts salvaguardes, per evitar que siguin usades
per a violar els drets humans o el Dret Internacional Humanitari (especialment
en el nord d’Iemen). Les organitzacions es van adreçar al president Zapatero en
aquest sentit en una carta el passat 12 de novembre de 2010, fins a data d’avui
no s’ha rebut resposta. 

    * A més, durant el primer semestre s’ha venut
material a Colòmbia per més de 285.000 euros, malgrat el seu greu conflicte
armat intern en el qual totes les parts implicades han comès violacions dels
drets humans i del Dret Internacional Humanitari. Israel ha rebut més de 3,2
milions d’euros en diferents tipus de material, incloent projectils i
municions. El Marroc ha adquirit material de defensa per 4,1 milions d’euros.
En la llista també figuren més de 215.000 euros venuts al Pakistan; gairebé
115.000 a Tailàndia i 38,9 milions a Turquia (la majoria corresponent a un
avió).

Davant aquesta situació, les organitzacions
recomanen
:

    * Facilitar informació sobre les exportacions
amb antelació suficient, per assolir un avenç en la compareixença del govern
per a informar sobre operacions efectuades o en marxa, millorant així el
control parlamentari.

    * Reforçar el control de les exportacions a
destinacions considerades preocupants, amb una millor aplicació dels criteris
necessaris per aprovar o denegar transferències. Això implica un estudi cas a
cas de la situació del lloc de destinació, així com millorar la implicació del
Congrés en aquest procés (facilitant-li els criteris utilitzats i les fonts
d’informació).

    * Aplicar la dimensió preventiva de la Llei,
millorant els mecanismes per suspendre una exportació, fins i tot una
autoritzada amb anterioritat, si la situació del lloc de destinació és
preocupant o empitjora.

    * Millorar els mecanismes pel seguiment del
material en el país de destinació. Les organitzacions demanen al Govern que
doni instruccions als agregats de Defensa de les ambaixades espanyoles perquè
facin seguiment del material exportat, tal com va demanar el Parlament al
Govern en 2008

    * Avanços
concrets en la transparència de la informació sobre les transaccions
realitzades, amb informació sobre el tipus de producte i usuari final per a
totes les transferències d’armes espanyoles, així com sobre les denegacions
d’autoritzacions d’exportació i evitar la discrepància en les dades
d’exportacions entre les xifres oficials i les del sector industrial espanyol
de la defensa.
Foto: acció de destrucció de milers d’armes colombianes, l’any 2007. Font: EFE

Armes europees: continua la irresponsabilitat

Ahir vaig poder reprendre al Parlament Europeu un dels temes que segueixo de fa més temps, el del comerç d’armes de la Unió Europea. Vaig iniciar-m’hi ja l’any 1994, quan de la mà de Vicenç Fisas i del Centre Unesco de Catalunya (dirigit llavors per Fèlix Martí) vaig tenir el privilegi de col.laborar en la campanya ‘Hi ha secrets que maten‘, que reclamava la transparència de les exportacions d’armes espanyoles. En el meu primer mandat al Parlament Europeu vaig ser per tres anys el ponent del PE per a la conversió del Codi de Conducta en Posició Comuna, i per tant jurídicament vinculant, cosa que es va aconseguir el 2008.

Més darrerament, quan va esclatar la crisi grega alguns MEPs vàrem denunciar la hipocresia d’alguns governs, com el francès i l’alemany, que mentre obligaven a fer ajustos estructurals que afectaven sobretot la gent de rendes més baixes, seguien venent armes a Grècia, i lògicament exigint-ne el pagament, cosa que suposa un cost enorme per l’erari públic grec.

Ahir, alguns col.legues de la Subcomissió de Seguretat i Defensa van denunciar que França estigués negociant amb Rússia la venta d’un portahelicòpters Mistral, malgrat les tenses relacions que aquest país tenia amb alguns Estats de la UE en particular (per exemple Estònia o Finlàndia). El problema és que la majoria dels meus col.legues d’altres grups, sobretot PPE, ECR, SiD i ALDE, es limitaven a lamentar la qüestió en termes de seguretat europea, però al mateix temps defensaven una política activa d’exportació d’armes i reclamaven aprofundir en l’Agencia Europea de Defensa. Per a ells, es tracta d’una activitat comercial més que cal potenciar, per a la qual cal buscar i potenciar mercats, i que més enllà de les possibles suspicàcies en relació a la seguretat europea no suposa cap altra problema addicional.

Vaig haver de reaccionar (adjunto la intervenció) per lamentar la manera com s’estava duent a terme el debat, per reclamar més responsabilitat i més coherència, per recordar que exportar armes no és com exportar neveres, que aquestes maten, destrueixen i empobreixen societats senceres, que la UE hi contribueix exportant armes a Israel, a Colòmbia o a Afganistan, entre d’altres, i per exigir, finalment, que la UE s’impliqui molt més en la promoció del Tractat Internacional sobre Exportacions d’Armes.

Convenció sobre Munició de dispersió

Em trobo entre els impulsors d’una resolució que hem votat aquesta setmana al Parlament Europeu en relació a l’entrada en vigor de la Convenció sobre Munició per a Armes de Dispersió (Convention on Cluster Munitions). Entre d’altres temes, la resolució diu el següent:

    1. Urges all EU Member States to sign and ratify the Convention on Cluster Munitions (CCM) as a matter of urgency before 1 August 2010, including the non signatory states Estonia, Finland, Greece, Latvia, Poland, Romania, Slovakia and the states that have signed but not yet ratified as Bulgaria, Cyprus, Czech Republic, Hungary, Italy, Lithuania, the Netherlands, Portugal, and Sweden; mindful that the CCM enters into force on 1 August 2010 states and after this date states will need to accede to the Convention in a one step process;

      2. Urges all EU member states that have signed the Convention on Cluster Munitions to take every opportunity to encourage States not party to the CCM to sign and ratify or accede to the Convention as soon as possible, including through bilateral meetings, military-to-military dialogue and multilateral fora, as they are obligated to under Article 21 of the Convention;

        3. Calls on the EU Member States not to take any action that might circumvent or jeopardise the CCM and its provisions; in particular, calls on all EU Member States not to adopt, endorse or subsequently consent to be bound by a possible Convention on Conventional Weapons (CCW) protocol allowing for the use of cluster munitions which would not be compatible with the prohibition of such munitions pursuant to Articles 1 and 2 of the CCM; calls on the Council and EU Members States to act respectively at the next CCW meeting on 30 August – 3 September 2010 in Geneva;

          4. Urges EU Member States that are not yet party to this Convention to take interim steps pending adherence, including to adopt a moratorium on the use, production and transfer of cluster munitions and to start the destruction of cluster munitions stockpiles as a matter of urgency;

            5. Urges all states to participate in the upcoming First Meeting of States Parties (1MSP) that will take place on 8 November – 12 November 2010 in Vientiane, Laos, the most heavily cluster munitions contaminated country in the world;

              6. Urges EU member states to take steps to begin to implement the Convention including by destroying stockpiles, undertaking clearance and providing victim assistance, and contribute to funding or different forms of assistance to other states to undertake implementation of the Convention;

                7. Urges EU Member States that have signed the Convention to pass legislation to implement it at a national level;

                  8. Calls on the High Representative of the Union for Foreign Affairs and Security Policy to make all efforts in order to realize the accession of the Union to the CCM which is possible after the entry into force of the Lisbon Treaty;

                    9. Calls on the High Representative of the Union for Foreign Affairs and Security Policy to make all efforts in order to develop a strategy for the first review conference in the form of a Council Decision on a Common Position;

                    10. Calls on Council and Commission to include the ban on cluster munitions as a standard clause in agreements with third countries in addition to the standard clause on non-proliferation of weapons of mass destruction;

                    11. Calls on Council and Commission to introduce the fight against cluster munitions into Community assistance programmes in order to support third countries in destruction of stockpiles and humanitarian assistance;

                    12. Urges EU Member States to be transparent about their efforts undertaken under this resolution and to report on their activities publicly;

                    Font foto: Cluster Bombs In The Olive Grove – Simon Conway

                    Comerç d’Armes, (des)control i violència contra les dones

                    Dos dels temes als quals porto anys dedicant especial atenció són el (Des)Control del Comerç d’Armes i la violència contra les dones, especialment en contextos de conflictes armats. Ambdós, però, es troben altament relacionats tal i com va posar de manifest un seminari organitzat recentment a Brussel.les i el qual m’ha servit per reiterar, un cop més, la importància del Tractat Internacional sobre Transferències d’Armaments, aquest cop en relació a´la violència que sovint s’exerceix contra les dones en conflictes armats (els quals alimentem amb les nostres armes). La pregunta, dirigida a la Comissió Europea, diu així: 

                    Written Question by Raül Romeva i Rueda to the European Comission on the Links between the Arms Trade Treaty and sexual violence in the DRC

                    According to the United Nations Population Fund (UNFPA), over 8,000 women were raped in eastern Democratic Republic of the Congolast year.  Although the Hutu rebel militia known as the Forces démocratiques de libération is largely responsible for the rapes, says the UN agency, the national army (FARDC) is also known to have committed sexual abuse in North and South Kivuprovinces.

                    Combating impunity for perpetrators of sexual violence is clearly imperative, and according to Bibiane Aningina Tschefu, a representative of a peace initiative known as Women as Partners for Peace in Africa, what’s also critical for protecting women in the DRC from sexual violence is the negotiation of an Arms Trade Treaty that prohibits the international transfers of weapons and ammunition in places where there exists a significant risk of sexual and gender-based violence and of human rights violations.  In other words, the international community must play a greater role in recognizing and addressing how our presently flawed arms trade exacerbates sexual violence in conflict zones.

                    On February 11, the United Nations Institute for Disarmament Research (UNIDIR), in concert with the EU, held an international forum in Viennaon the topic of the proposed Arms Trade Treaty (ATT).  Following this event, how much progress has been made, in the Commission’s opinion, towards the negotiation of such a treaty?  What specific role is the EU playing in this process?  Furthermore, what measures will the Commission take to ensure that an ATT includes the necessary mechanisms to protect victims of sexual violence?  Finally, to what extent does the Common Position 2008/944/CSFSP, the EU’s current instrument used to assess export control standards, provide such mechanisms?  

                     

                    Font foto: http://www.stolenchildhood.net/entry/arms-in-hands-of-congolese-kids/