Raül Romeva i Rueda

No el veiem, ens queda lluny, probablement ningú que llegeixi aquest article hi anirà mai al llarg de la seva vida. De fet, la mateixa comunitat científica té encara molts dubtes sobre què hi ha exactament allà baix. I, tanmateix, tot el que hi passa, el que hi fem, en siguem conscients o no, ens afecta, molt, ara, i molt més que ho farà en el futur, si no en prenem consciència.

Parlo de les profunditats oceàniques, d’allà on la llum desapareix per deixar pas a la foscor més absoluta.

No en parlem sovint. De fet, gairebé mai. Però algú n’ha de parlar. Algú hi ha de pensar. I, sobretot, algú hi ha de fer alguna cosa abans no sigui massa tard… (podeu llegir l’article sencer aquí )

Elogi del dubte

Emergeix darrerament, en diversos àmbits, també en el del debat nacional, una categoria difusa, però molt buscada (fins i tot perseguida): la dels indecisos.

Advertia Bertrand Russell que el problema al món és que els estúpids estan segurs de si mateixos, mentre que els intel·ligents viuen carregats de dubtes. Per la seva banda, Arthur Conan Doyle defensava que qualsevol veritat és millor que el dubte indefinit. No són aforismes contradictoris, ans al contrari.

La síntesi la trobem en Sòcrates: “Només sé que no sé res”. En realitat, com és ben sabut, el filòsof grec expressa una certesa. No ens diu que no sàpiga res en absolut, sinó que no es pot arribar a saber mai res amb total i absoluta certesa, fins i tot en aquells casos en què creiem que estem del tot segurs.

Certesa no és igual a veritat absoluta. (es pot llegir l’article sencer a: http://www.ara.cat/opinio/Elogi-del-dubte_0_1361863857.html )

Hi ha alternatives al creixement? Fa pocs dies aquest diari s’ho preguntava. No existeix cap resposta màgica, cert, però reflexionar-hi és a la vegada pertinent i urgent. D’entrada una reflexió: tal com va dir Kenneth Boulding (economista ecologista), “Algú que pensi que l’activitat econòmica pot créixer de manera infinita en un planeta finit o bé és boig o bé és un economista. No es pot aconseguir”. Doncs bé, jo sóc economista, i estic d’acord amb Boulding.

Una ràpida llambregada al nostre voltant ens permet adonar-nos que la humanitat camina inexorablement cap a un escenari de col·lapse social i ambiental: desregulacions (o regles injustes) en favor de les elits, pèrdua de confiança en les institucions, desigualtats que creixen, i un planeta cada vegada més maltractat, explotat i contaminat. La revolta, per a molta gent, és l’única sortida digna davant la perspectiva d’un no futur. (…pots llegir l’article sencer a l’ARA…http://www.ara.cat/opinio/Menys-mi-mes_0_1351664832.html )