Tractat de Lliure Comerç entre la Unió Europea, Perú i Colòmbia: la UE posa els interessos de les seves multinacionals per davant dels drets humans

Avui, 11 de desembre 2012, el Parlament Europeu ha votat a favor al controvertit Tractat de Lliure Comerç (TLC) entre la Unió Europea, Colòmbia i Perú. Amb aquesta ratificació, i la dels parlaments de Colòmbia i Perú, el tractat entrarà provisionalment en vigor.

El Grup de Verds/ALE, però, hi hem votat en contra.

Les raons són diverses. Entre d’altres, el vot amplia encara més l’abisme existent entre la retòrica de la Unió Europea sobre els drets humans i la realitat que practica. Precisament ahir, els representants de la Unió Europea van rebre, entre aplaudiment, el Premi Nobel de la Pau. Però avui, quan toca posar en la balança els interessos econòmics i comercials per una banda, i els drets humans per l’altra, els conservadors, socialdemòcrates i liberals no han dubtat a votar en contra dels drets humans. Lamentable.

La societat civil i els sindicats s’han mobilitzat massivament en contra del tractat de lliure comerç. Per als sindicalistes, Colòmbia és el país més perillós del món. El 47 per cent dels assassinats de sindicalistes que tenen lloc en el món, ocorren a Colòmbia, i amb una impunitat gairebé total.

A més, actualment es trepitgen els drets de les poblacions indígenes per implantar grans obres d’infraestructura i mines. S’han fet estudis que evidencien com el tractat de lliure comerç empitjorarà encara més la situació d’aquestes persones. Amb el vot a favor del tractat, els socialdemòcrates han abandonat el seu paper de lluitadors pels drets sindicals. Els grans guanyadors d’aquest tractat, per tant, seran grans empreses europees com Siemens i Telefónica.

Finalment, en el marc de la crisi financera, i precisament quan és més urgent que mai regular el sector financer, és del tot irresponsable promoure una desregulació massiva dels serveis financers, tal i com fa el TLC, la qual cosa obre la gran porta a l’evasió d’impostos i facilitarà el rentat dels diners als narcotraficants.

Podeu trobar més informació sobre la nostra postura en relació a l’acord a: http://www.greens-efa.eu/el-tlc-con-colombia-y-peru-significa-desplazamiento-de-campesinos-y-lavado-de-dinero-8794.html

 

 

ESP 

Tratado de Libre Comercio entre la Unión Europea, Perú y Colombia 

La UE prioriza sus multinacionales ante los derechos humanos.

Hoy, 11 de diciembre 2012, el Parlamento Europeo ha votado a favor al controvertido Tratado de Libre Comercio (TLC) entre la Unión Europea, Colombia y Perú. Los Verdes votamos en contra de este acuerdo. Con la aprobación por la eurocámara, y la de los parlamentos de Colombia y Perú, el tratado entrará provisionalmente en vigor. El Vicepresidente de Verdes/ALE y Eurodiputado de ICV, declaró:

“El voto de hoy amplía aún más el abismo existente entre la retórica de la Unión Europea sobre los derechos humanos y la realidad que practica. Tan sólo ayer, los representantes de la Unión Europea recibieron, con aplauso, el Premio Nobel de la Paz. Pero hoy, a la hora de poner en la balanza los intereses económicos y comerciales por un lado y los derechos humanos por el otro, los conservadores, socialdemócratas y liberales no dudan en votar en contra de los derechos humanos. Esto es muy lamentable.

La sociedad civil y los sindicatos se han movilizado masivamente en contra del tratado de libre comercio. Para los sindicalistas, Colombia es el país más peligroso del mundo. El 47 por ciento de los asesinatos de sindicalistas que acontecen en el mundo, ocurren en Colombia, y con una impunidad casi total. Actualmente se pisotean los derechos de las poblaciones indígenas para implantar grandes obras de infraestructura y minas. Se han hecho estudios que evidencian cómo el tratado de libre comercio va a empeorar todavía más la situación de estas personas. Con el voto en favor del tratado, los socialdemócratas se han despedido sin pena de su papel de luchadores por los derechos sindicales. Los grandes ganadores de este tratado serán sobre todo empresas europeas como Siemens y Telefónica.

A la luz de la crisis financiera parece absurdo que se promueve en el TLC una desregulación masiva de los servicios financieros. Estudios muestran que el tratado abre la gran puerta a la evasión de impuestos. A los narcotraficantes se les facilitará el lavado del dinero. Contradictoriamente, esto se hace cuando a Europa le urge regular su sector financiero.”

http://www.greens-efa.eu/el-tlc-con-colombia-y-peru-significa-desplazamiento-de-campesinos-y-lavado-de-dinero-8794.html

 

Foto: Karel de Gucht, Comissari Europeu encarregat de la cartera de Comerç.

Sopant amb Zelaya

Entra
a l’hotel envoltat de guardaespatlles. Alt com és (prop de metre noranta)
destaca en un país de gent més aviat baixa. El personal de l’hotel i alguns
clients que estan de pas giren el cap per mirar-se’l. Ell somriu, i saluda
tothom. Tinc la impressió que encara conserva una alta dosi d’estimació entre
la gent. És evident que l’acompanya encara aquella aurea presidencial que van
intentar arrencar-li els militars colpistes enduent-se’l en pijama per la força
cap a Costa Rica, el juny de 2009, a set mesos d’acabar el seu mandat.

Gràcies
a un pacte polític ha pogut tornar al país (després de 17 mesos a l’exili), i
està liderant la creació d’un nou partit, LIBRE, del qual ell no en podrà ser
candidat.

El
govern actual de ‘Pepe’ Lobo diu que vol passar pàgina, que cal mirar cap al futur, però la
realitat és que si per una banda neguen contínuament en els seus discursos
l’existència d’un cop d’Estat, de l’altra els fets diuen que els colpistes han
estat amnistiats mentre que l’equip de Zelaya ha estat assassinat o processat,
com el ministre al qual acusen de malversació de fons per haver promogut una
quarta urna en què pretenia demanar a la gent que s’expressés sobre la
necessitat de canviar la Constitució, la mateixa Constitució que el President
de Costa Rica va titllar de ‘adefesio
juridico
’.

Entrem
a la sala que hem reservat pel sopar privat. Ens hi esperen també els ambaixadors de la UE al país. Ens asseiem cara a cara amb ‘el Presidente’, com encara l’anomenen. Presideix la reunió la Presidenta de la Delegació, Emine Bozkurt. Ens dóna la paraula als dos eurodiputats que l’acompanyem, un liberal belga i jo. Li exposo les meves
sensacions dels tres dies de visites i li ratifico la meva decepció per què la
UE no hagués sabut estar a l’alçada dels esdeveniments i no hagués fet més per
ajudar a que fos restituït en el càrrec.

Ell
ho agraeix, i comença a parlar. És molt bon orador, culte, amb contingut, lluny
de la retòrica buida que he escoltat d’altres representants i funcionaris
governamentals.

Diu
que no creu en les ideologies, tot i que s’ubica en el centre-esquerra. Que
alguns l’acusen de comunista simplement perquè creu que el neoliberalisme ha
fracassat al país, ja que ha dut més pobresa i més desigualtat, i perquè defensa
que l’estat assumeixi certes responsabilitats que no poden quedar en mans del
mercat. ‘Però si jo sóc empresari’, es defensa, ‘això sí: el comerç’, diu, ‘ha
d’estar al servei de les persones’. ‘El liberalisme’ sentencia ‘ha d’evolucionar cap a
la justícia social’.

No
parla des del rancor, tot i que té motius de sobra per estar ressentit. Parla
de reconciliació, demana justícia, proposa una sortida política a l’atzucac
actual. Però també demana que la Comisión
de la Verdad
vagi a fons de les causes del cop d’estat, que no es quedi
només amb els fets d’aquell dia. ‘La reconciliació és possible, i necessària,
però ha d’estar basada en la veritat’, diu.

En
un país tan armat com aquest, on cada ciutadà major de 18 anys pot tenir fins a
cinc armes legals (les il·legals són incomptables), considero que té molt mèrit
que la víctima d’un cop d’Estat hagi liderat una resistència pacífica. Les
dades són clares: les víctimes, polítiques i personals (assassinats i
desapareguts) són tots del costat dels colpejats, no del colpista. Per això diu
que el problema de la seguretat al país no és culpa, només, de la policia, sinó
d’un sistema judicial que està en mans de les oligarquies colpistes.


idees polítiques, i les vol debatre en públic, fins i tot amb els responsables
del Cop d’Estat. Ja que no hi ha hagut justícia als tribunals, demana que n’hi
hagi almenys a les urnes. Està convençut que si LIBRE es pot presentar a les
eleccions, i sobretot si aquest arriba ‘viu’ (literalment), arrasaran, i seran al
proper govern del país. La cita: el 2013.

La
reunió s’allarga molt més enllà dels postres. L’ambient és amigable. Quan ens
aixequem una foto s’imposa. Ha estat un bon tancament de missió, demà tornem a
casa.

Pujo
a l’habitació i abans d’anar-me’n al llit reviso el Twitter. Avui ha començat
la campanya electoral pel 20N. En les enquestes van endavant els qui van avalar
el cop d’estat  a Honduras. I és que, com
diu Zelaya: ‘si això d’aquí fos un problema local, només d’Honduras, ja ho hauríem
resolt fa temps. Ens hauríem assegut al voltant d’una taula i hauríem trobat una
solució. Però no ho hem pogut fer encara perquè aquest és un problema de
dimensió internacional’.

Foto: Zelaya amb Romeva, Tegucigalpa, 3.11.11

UE-Honduras: del cop d’estat al ‘business as usual’?

Em trobo a Honduras, formant
part d’una delegació del Parlament Europeu que està visitant el país en el marc
de l’Acord d’Associació UE-Amèrica Central.

Arribar-hi, ahir al
matí, ja va ser complicat, degut a que un temporal en el petit aeroport de
Tegucigalpa va impedir que l’avió que ens havia de dur diumenge al vespre
arribés a enlairar-se. Vàrem haver de passar la nit a Costa Rica (San José). El
temps va millorar ahir i finalment vàrem poder arribar.

Només aterrar ens va
rebre el delegat UE a Amèrica Central: ‘Muy buenas. Bienvenido al país con
más muertos del mundo. Hace pocos días secuestraron a un miembro de la
Delegación, le robaron todo y lo dejaron desnudo en el monte. No se preocupe,
está vivo. Pero le recomiendo que no salga del hotel solo. Suele haber tiroteos
por las calles, cuando no secuestros exprés.
‘. Com a rebuda no està
malament, vaig pensar.

Al vespre vaig tenir la
primera reunió (aquesta personal, fora del marc de l’agenda oficial) amb
diverses ONG de drets humans que em van exposar la situació del país, i que em
van deixar força més preocupat del que ja estava: situació crim generalitzat i
impunitat total. Persecució de dirigents sindicals, periodistes, ong, dones,
persones LGBT, opositors,…

Aquest matí, ja dins el marc
oficial, hem tingut un intercanvi d’impressions amb els representants de la UE
al país, una reunió amb representants de sectors empresarials i de negocis, una
llarga trobada amb diversos ministres i el president mateix del país, Porfirio
Lobo
. Durant els intercanvis d’opinions he pogut plantejar diverses de les qüestions que les ONG em van fer arribar, i que de fet adjunto més avall en forma de versió resumida. 

Òbviament els punts de vista
d’uns i altres divergeixen sensiblement. Però la qüestió és: qui és que
realment porta el país? És el govern? O és més aviat la mateixa oligarquia que
ja als anys 80 va ser responsable d’impulsar les desaparicions i el clima
persecutori a les veus crítiques del país? La mateixa oligarquia, recordem-ho,
que va instar el cop d’estat de fa dos anys, i que l’actual govern simplement
s’ha encarregat de legitimar? No és per casualitat que quan fan referència a
aquell atemptat contra la democràcia parlen simplement de ‘los
acontecimientos
’, enlloc d’anomenar-lo pel seu nom: cop d’estat. Valgui com
exemple el fet que la policia està totalment controlada pel crim organitzat i
són, juntament amb l’exèrcit, els principals responsables de les nombroses
víctimes i desaparicions que es produeixen al país.

I és que tot el que he vist
i escoltat em ratifica en l’opinió que ja tenia, molt crítica amb l’Acord
d’Associació, i em deixa més convençut encara que en aquestes circumstàncies
l’Acord només beneficiarà a determinats sectors oligarques del país (així com a
determinades empreses multinacionals europees que cauran sobre el país amb els
ullals inversors ben afilats).

Un cas més en què el business
as usual
pot acabar legitimant règims repressors que probablement acabem
lamentant algun dia. Trista política, aquesta, que tants nefastos resultats ha
donat al llarg de la història, i de la que, malauradament, no sembla que n’haguem tret les conclusions que pertoca.

Demà, en qualsevol cas,
farem una visita a Danlí, i dijous ens reunirem amb diferents personalitats del
poder legislatiu, del Parlacen i, fins i tot, amb el president derrocat Manuel
Zelaya
. Serà interessant conèixer els seus punts de vista.

 

MECANISMOS DE REPRESIÓN EN CONTRA
DEFENSORES DDHH, ACTIVISTAS Y PERIODISTAS EN HONDURAS DESDE 28 JUNIO DE 2011
HASTA LA FECHA (ESPACIO ACI-DDHH, OXFAM INTERNACIONAL)


 


CONCLUSIONES




1)   
El contexto refleja un ambiente de deterioro de las condiciones para
el ejercicio de la defensoría incluidos obstáculos de políticas públicas en
materia de seguridad y defensa, legislaciones que restringen libertades civiles
o criminalizan a los defensores/as, constriñen su libertad de asociación, reunión e incluso el derecho a
defender los derechos humanos, hasta situaciones extremas de ataques a la
libertad, seguridad y a la vida..
 


2)   
La implementación de políticas de seguridad del Estado y seguridad pública
ha limitado la vigencia de las libertades fundamentales consagradas constitucionalmente
y en los tratados internacionales; manteniendo la militarización del país y aumentando
el poder discrecional y falta de control en las fuerzas de seguridad del
Estado.




3)   
Un factor
asociado al ejercicio pleno de la defensoría de derechos humanos es el
acceso  a la justicia independiente,
igualitaria, pronta e imparcial. Existe en Honduras una alta propensión a la
impunidad de las violaciones a derechos humanos, donde se refleja una deuda
histórica desde los crímenes de la Doctrina
de la Seguridad Nacional
hasta los cometidos por la aplicación de mano dura o cero tolerancia a partir de
mediados de los años 90s y la primera década de este siglo[1].
La impunidad está afectando incluso la falta de implementación de medidas
cautelares de la CIDH, sentencias de la Corte Interamericana y recomendaciones
de otros mecanismos de protección internacional.
 


4)   
El estudio arroja que existe un contexto donde los
defensores/as de los derechos económicos y sociales son sujeto/as de especial
vulnerabilidad, sobre todo comunidades originarias y afro descendientes, organizaciones
campesinas y defensores ambientalistas que deben reclamar sus derechos frente a
grandes empresas, guardias de seguridad privadas, empresas trasnacionales,
industrias extractivas en especial la minería, terratenientes y el propio
Estado. Particular atención demanda la situación en las comunidades garífunas,
la conflictividad en el Bajo Aguán, Zacate Grande y en los territorios donde se
han concesionado suelos para minería y empresas hidroeléctricas.




5)   
Después del Golpe de Estado del 28 de junio de
2009 Honduras figura, de acuerdo a
la CIDH, como uno de los cuatro
países del continente sujeto a atención
especial
. A partir de la ruptura Constitucional se destaca
acá el especial riesgo de algunos grupos de defensores como los dirigentes de
pueblos indígenas, de grupos LGTBI, periodistas, dirigentes gremiales y
sindicalizados, organizaciones de mujeres.
 


6)    Del
análisis de casos emblemáticos se observa que el defensor/a en Honduras es
sujeto de varios mecanismos de agresión: 1) Atentados físicos a los defensores/as: que
incluyen ejecuciones extrajudiciales, lesiones y atentados a la integridad
física, detenciones arbitrarias; 2) Atentados contra su estabilidad emocional
que incluyen amenazas, intimidaciones por medio directos o indirectos,
estigmatizaciones; 3) Atentados contra su actividad, que contemplan
allanamientos ilegales, destrucción de propiedades, robos de información,
judicializaciones, legislaciones de control y criminalizante, medidas
administrativas del poder público y la impunidad como mecanismo de agresión.




7)    A pesar de la
identificación de una amplia gama de mecanismos de represión contra los
defensores en el país, existe dificultad para el registro de los casos y para
conocer la magnitud y características de las violaciones reportadas.
 


8)    La represión no
discrimina el ser actor nacional o internacional, pues incluso miembro/as de la
Comisión de Verdad han sufrido represión con ataques graves.




9)    Los mecanismos de
agresión identificados obedecen a un patrón donde se identifica tanto al Estado
como actor directo de los ataques a raíz de la aplicación de políticas
expresamente dictadas para limitar o criminalizar la defensoría de derechos
humanos; o como parte de  agresores
invisibles pertenecientes a grupos ilegales, paramilitares y/o sicarios
alentados presuntamente pos actores privados, grupos facticos y posiblemente
órganos estatales, lo cual amerita profundizar en la investigación de estos
vínculos.
 


10)Falta de investigación y sanción
frente a las violaciones a derechos humanos que acompañan los defensores/as y
frente a los propios ataques que sufren ellos mismos.




11)El marco
jurídico nacional pese a contener disposiciones generales sobre la obligación
del Estado y los particulares de respetar y promocionar los derechos humanos,
en general resulta ineficaz e insuficiente para garantizar el pleno
desenvolvimiento de los defensores/as. 
No existen siquiera mecanismos de protección ante amenazas y otros
ataques a su vida, libertad, seguridad, incluidos el desenvolvimiento libre de
su actividad.
 


12)Se observa un marco legal que
tiende a limitar, vigilar, controlar y criminalizar el trabajo de los
defensores de derechos humanos como ser el artículo 332 que facilita acusar de
asociación ilícita a defensores principalmente de los derechos sociales en sus
actividades de protesta, y otros delitos como rebelión,
terrorismo, manifestación ilícita; Ley contra el Financiamiento del Terrorismo, Ley sobre la Privación del Dominio de Bienes de Origen
Ilicitito,  Ley de
Ongs, Decreto de Amnistía 2010, Ley de Policía y Convivencia Social.








[1] Particularmente en los
asesinatos por “limpieza social” contra adolescentes y jóvenes, etiquetados
como “supuestos delincuentes”; pero también existe una falta de juzgamiento
para los crímenes de “odio” por razones género (femicidios), asesinatos contra
miembros de la comunidad LGTBI, casos de tortura, trato cruel y asesinatos por
las fuerzas de seguridad del Estado, la violencia carcelaria, entre otros

 

 

Foto: Porfirio Lobo
durant la seva presa de possessió, acompanyat pel general colpista Romeo Vásquez

 

El sabor agredolç de la Cimera Eurollatinoamericana

Vet aquí la meva valoració de la Cimera Eurollatinoamericana:


El final de las distintas cumbres UE-ALC deja un sabor agridulce

Desde que empezaran el pasado domingo, las distintas reuniones celebradas en el marco de la cumbre Unión Europea – América Latina y Caribe han ido concretando acuerdos concretos entre distintas partes de las dos regiones. Si bien en líneas generales se constata un avance en las relaciones bi-regionales, sobretodo comerciales, los avances en otros tipos de cooperación, como en el campo de los derechos humanos, brillan por su ausencia.  

Raül Romeva, vicepresidente de los Verdes/ALE en el PE, ha manifestado:

“Los acuerdos económicos eran previsibles, puesto que se llevaba tiempo trabajando en ellos, aunque cabe preguntarse las razones por las cuales al final se ha acabado cerrando el acuerdo con Centroamérica, teniendo en cuenta que las negociaciones se rompieron la semana pasada dadas las altas exigencias en cuota de mercado en productos autóctonos clave como los lácteos que imponía la UE. Si al final se han acabado imponiendo las condiciones europeas, se tratará de nuevo de un caso de abuso de condiciones comerciales. No podemos estar satisfechos de que la UE continúe una vez más en la vieja lógica de conseguir acuerdos de libre comercio a toda costa que amplíen sus mercados, sin la más mínima consideración en los efectos que a medio y largo plazo estas condiciones tengan en el desarrollo económico y la soberanía alimentaria de dichas regiones.”

Romeva, que en 2007 fue ponente del informe del Parlamento Europeo sobre feminicidios en América Central y México, ha añadido:

“También produce cierta tristeza comprobar que el potencial de acuerdo de asociación birregional con la Comunidad Andina (CAN), se visto resquebrajado al firmarse simples acuerdos comerciales con Colombia y Perú, dos países además con un historial particular de severas violaciones a los derechos humanos. Precisamente,  la cuestión de los derechos humanos es una de las grandes olvidadas de la cumbre. Si bien se menciona en alguno de los puntos de la Declaración final, estas referencias son inexistentes en el plan de acción vinculado a la misma. Es especialmente triste comprobar como finalmente las presiones y el cabildeo del gobierno mexicano han conseguido impedir la aparición del problema de los feminicidios con todas sus letras en la declaración, sustituyéndolo eufemísticamente por un compromiso en la lucha contra la violencia de género.”

Foto de familia des i les assistents a la VI Cimera de la Unió Europea, Amèrica Llatina i Carib. Font: EFE

Matussera campanya govern colombià / Chapucera campaña gobierno colombiano

Fa pocs dies que hem sabut de la matussera campanya del servei de seguretat colombià (DAS) destinada a desprestigiar determinats membres de l’oposició inventat-se falsedats com, per exemple, vinculacions entre aquests membres i les FARC. És el cas de Piedad Córdoba, entre d’altres (veure apunt Suport a Piedad Córdoba) i a organitzacions internacionals, inclosa la sub-comissió de drets humans del Parlament Europeu. Ahir en vaig parlar al ple, i li vaig demanar a la Vicepresidenta de la Comissió i Alta Representant del Consell, Ashton, present a l’hemicicle, que investigués el cas(aquí podeu veure la meva intervenció en video). Avui li enviem formalment, per escrit la denuncia i la petició que en faci un seguiment exhaustiu:

Preguntas escritas de Raül Romeva, Catherine Grèze, Ulrike Lunacek a la Comisión Europea y al Consejo

Espionaje escandaloso del Servicio Secreto del Gobierno colombiano (DAS) en contra del Parlamento Europeo, la ONU, políticos colombianos de la oposicion y migrantes colombianos y otros.

Desde 2009, el Servicio Administrativo de Seguridad (DAS) está siendo denunciado por haber practicado interceptaciones telefónicas ilegales a magistrados, opositores y periodistas. A principios de abril 2010, la Fiscalía de la Nación capturó a Gian Carlo Auque De Silvestri, ex director de inteligencia y ex secretario general del DAS, y a Germán Villalba, ex subdirector de fuentes humanas junto con otros cinco ex altos funcionarios del organismo, entre ellos el ex jefe de inteligencia, Fernando Tabares; el ex director de contrainteligencia, Jorge Lagos y la ex directora operativa, Luz Marina Rodríguez.

En la misma ocasión, se decomisó al DAS una serie de
documentos con sello del gobierno de Colombia que evidencian una clara estrategia de espionaje, persecución y supresión de la oposición política en Colombia, nombrando personalidades como la senadora Piedad Córdoba, el político del Polo Alternativo Gaviria. La estrategia propuesta por el DAS va desde la desinformación, el desprestigio, montajes de falsos vínculos con la guerrilla y el narcotráfico y generación de falsos documentos hasta sabotajes, amenazas, chantajes y actos terroristas. En dichos documentos se especifica como  objetivo de operaciones del DAS “neutralizar influencia en sistema jurídico europeo”, mencionando explícitamente  la Sub-Comisión de DDHH del Parlamento Europeo, la Oficina de la Alta Comisionada DDHH de la ONU, la Corte Interamericana de DDHH y se propone “la acción desestabilizadora” de las ONG nacionales e internacionales.

Tras estos escándalos, los Estados Unidos anunciaron el 12 de abril 2010 que retirarían inmediatamente la ayuda a los servicios de inteligencia colombianos.

Puesto que el DAS
depende directamente del Ejecutivo colombiano y que su  director es nombrado por el presidente,  piensa la Unión Europea retener la firma al Acuerdo Multipartes concluido con Colombia y Perú hasta que se hayan establecido las responsabilidades en el caso descrito?

La Comisión piensa proponer al Consejo medidas en el marco de la cláusula democrática y de derechos humanos, contenido en el Acuerdo de Partenariado y Cooperación concluido en 2003?

C
uales son las medidas que la Unión Europea va a adoptar para proteger instituciones europeas y colombianos viviendo en territorio europeo?

 

Foto: El President Uribe amb membres del Departamento Administrativo de Seguridad (DAS)

Suport a Piedad Córdoba

Avui he tingut l’oportunitat de compartir taula i roda de premsa amb la Senadora Colombiana Piedad Córdoba. Ens ha explicat, un cop més, les seves impressions sobre la situació de drets humans a Colòmbia, i ha denunciat, tal i com moltes i molts de nosaltres fem aquí, la constant manipulació i tergiversació amb qué tant les informacions sobre allò que passa a Colòmbia ens arriben a Europa. Un dels escàndols més sonats, el del descobriment d’una Fosa Comuna a La Macarena (a uns 300 kilòmetres de Bogotà) on hi ha enterrats milers de cossos.

Les autoritats colombianes estan dedicant una ingent quantitat de diners i energies en fer creure que es tracta d’un antic cementiri i que no té res a veure amb els paramilitars. Hem sabut també que el nombre de falsos positius (persones assassinades, moltes d’elles pels cossos de seguretat de l’Estat, a les quals les autoritats relacionava directament amb les FARC) arriba ja als 5000.

Finalment, hem sabut també aquesta setmana que s’ha descobert uns dossiers al departament de Seguretat colombià en què s’explica amb detall com es seguia, investigava i es construïen falsos perfils a membres destacats de l’oposició. Existeixen clares sospites que alguns cossos de seguretat europeus haurien pogut contribuir-hi seguint i investigant a persones colombianes que es trobaven fora del país. Sobre tot això estic demanant informació a la Comissió Europea i seria pertinent que aquesta i els governs europeus obrissin una investigació, especialment en el marc de l’Acord de Comerç que la UE és a punt de tancar amb Colòmbia.

 

Foto: Roda de premsa a Brussel.les (Parlament Europeu) al costat de Piedad Córdoba, acompanyat també de Lothar Bisky i Eva Britt Svensson.

Mèxic de nou en l’agenda PE (militarització, impunitat, criminalització defensors drets humans, …)

Mèxic torna a formar part de la nostra agenda europarlamentària. Fa temps que ho reclamem, especialment per què el nivell de tensió i de militarització del país és cada vegada més preocupant. En aquest context, he promogut una Resolució (és aquesta) en la que poso de manifest algunes de les qüestions per a mi més rellevants de la situació actual mexicana.

D’entre els aspectes que considero fonamentals en destaco els següents: denúncia de la militarització sota mandat de Calderón com un dels factors que expliquen l’escalada de la violència, augment dels casos de denúncies sobre violència comesos er efectius de la policia i dels cossos de seguretat (de 182 el 2000 a 1230 el 2006), denuncia de la flagrant impunitat d’aquests casos (menció especial als casos de Guadalajara, Atenco i Oaxaca), denúncia violència contra les dones (feminicidis, aspecte aquest que he tractat abastament en anteriors apunts), denuncia que es tracta d’un dels països més perillosos per a exercir el periodisme, criminalització dels col.lectius socials i de defensors de drets humans per part de les autoritats mexicanes, etc…

Per altra banda, d’entre les mesures a emprendre cal assenyalar amb especial èmfasi la necessitat que s’aturi la militarització, la persecució de col.lectius socials, acabar amb la impunitat (també la que afecta als efectius dels serveis públics), que s’implementin les Directrius sobre Defensors de Drets Humans, sobre Violència contra les dones, de la Resolució 1325 i 1820 de NNUU, etc…

En la resolució de compromís que hem pactat amb la resta de grups hem aconseguit incloure algunes d’aquestes qüestions, prou importants. No és la resolució que hauríem presentat en solitari, per descomptat, però inclou aspectes que considerem fonamentals com la lluita contra la impunitat i la denúncia de determinats efectius i cossos de seguretat.

Sigui com sigui, la situació a Mèxic ens obliga a no abaixar la guàrdia, especialment en el marc de l’Associació estratègica en curs entre aquest país i la UE.

Font foto: Prometeo Lucero (presa de Flickr)

Cuba al Parlament Europeu

Avui dimecres debatim a Estrasburg (Parlament Europeu) una resolució sobre Cuba en relació a la malaurada mort d’Orlando Zapata Tamayo (la qual, per cert, vaig condemnar en l’apunt Orlando Zapata d’aquest bloc). En tant que Grup Verds/ALE, hem presentat una proposta de Resolució (l’adjunto més avall). Ahir es va negociar un esborrany conjunt amb els altres grups, i avui toca fer el debat en ple (he sol.licitat poder-hi intervenir). La votació serà demà.

8.3.2010

B7?0178/2010

MOTION FOR A RESOLUTION to wind up the debate on the statements by the Council and Commission pursuant to Rule 110(2) of the Rules of Procedure

on the death of Orlando Zapata Tamayo in Cuba Franziska Katharina Brantner, Raül Romeva i Rueda on behalf of the Verts/ALE Group

 

B7?0178/2010
European Parliament resolution on the death of Orlando Zapata Tamayo in Cuba

The European Parliament,
          having regard to the statement made by the spokesperson for the High Representative, Catherine Ashton, on 25 February 2010,
          having regard to the Council Conclusions on Cuba of 15 June 2009,
          having regard to Rule 110(2) of its Rules of Procedure,

A.         whereas Orlando Zapata Tamayo died in prison following a hunger strike, and whereas his death could have been avoided,
B.         whereas all States have a duty and responsibility to protect the lives of their citizens and persons living within their borders, irrespective of the conditions they find themselves in,
C.         whereas the Council has engaged in a political dialogue with Cuba and has relaunched development cooperation with Cuba, and whereas Cuba is a member of the ACP group,
D.         whereas in its external policy the EU follows a general approach based on dialogue and support, rather than isolation, and whereas numerous European development agencies and foundations are active in Cuba,

1.         Deeply deplores the death of Orlando Zapata Tamayo and expresses its condolences to his family and friends;
2.         Rejects the idea that any country in the world should have political prisoners, calls for all such prisoners to be released, and insists that prisoners, whatever they are accused of, must be treated in a humane manner and held under conditions which safeguard their health;
3.         Reiterates that freedom of expression and information is a fundamental right and that over almost two decades the Internet has become one of the most important tools to guarantee freedom of expression and information; calls on the Commission to offer its financial and technical support with a view to ensuring that all Cuban citizens have access to the Internet;
4.         Takes the view that the signing of the International Covenant on Civil and Political Rights and the International Covenant on Economic, Social and Cultural Rights by Cuba in Washington in February 2008 offers Cuban citizens the fundamental tools to pursue social and political progress as they perceive it, and invites them to use those tools; in the light of those covenants, condemns the attitude of the Cuban Government towards Orlando Zapata Tamayo;
5.         Considers that the existing embargo is anything but conducive to achieving such progress, and urges all the parties involved to refrain from imposing such embargoes, including economic embargoes;
6.         Instructs its President to forward this resolution to the Council, the Commission, the Member States and the Government of Cuba.

 

Foto: Orlando Zapata. Font: desc. 

Orlando Zapata

La mort d’Orlando Zapata és un fet trist i lamentable. No hi ha excuses ideològiques que valguin per justificar l’empresonament de persones per motius de consciència, ni tampoc per justificar les condicions amb les que moltes d’aquestes persones viuen arreu del món.

Cuba ha de prendre nota d’aquest i d’altres fets, i ha de ser conscient que no pot demanar solidaritat internacional per la seva ‘causa’ mentre proliferin situacions com aquesta. Sóc dels qui pensa que hi ha senyals d’apertura en el règim cubà, però casos com els d’Orlando en dificulten la bona marxa.

No he amagat mai la meva sensibilitat d’esquerres i la meva vocació social i socialista, però, per sobre de tot, reivindico la meva condició de persona implicada i defensora dels drets humans allà on aquests es vegin vulnerats.

M’inquieta, en aquest sentit, el maniqueïsme latent que determinats casos susciten, i em revolta que aquest maniqueïsme a voltes es tradueixi en desqualificacions i etiquetatges gratuïts.

Que, posem per cas, Cuba i Colòmbia no és el mateix, és un fet. Però vull poder lamentar i denunciar la mort d’Orlando Zapata, per què és un fet lamentable en ell mateix, així com las constants vulneracions de drets humans que tenen lloc a Colòmbia, Rússia, Xina, Estats Units, Israel, Palestina, la UE, Nigèria, Malawi, Birmània, i un llarg, llarguíssim, etcètera, de les quals toca parlar-ne tant sovint com convingui, i de manera tant alta com sigui possible.

Això sí, demano una mica d’eqüanimitat a tanta gent que només veu les maldats cubanes i s’oblida de tantes altres que es fan en el nom, suposadament, de ‘les llibertats i la democràcia’, com també demano a tanta gent que considera que tot allò que passi a Cuba està justificat en nom d’una revolució que, com a mínim, mereixeria ser revisada en el fons i en la forma. 

Entremig d’aquestes dues postures hi ha molta gent, diria que la inmensa majoria. Jo m’hi compto.

Avui per tant, lamento, condemno i deploro la mort d’Orlanda Zapata, i demano que sigui la darrera, bàsicament per què reclamo l’alliberament de totes les persones preses polítiques, de Cuba, i del món.

Foto: Orlando Zapata. Font: AFP, Adalberto Roque.

Honduras: el risc de legitimar el cop d’Estat, via negociacions Acord Associació

Ahir vàrem discutir a la Delegació de Relacions Parlament Europeu – Amèrica Central les situacions de Panamà i Hondures. La Comissió Europea i el Consell ens van exposar la seva estratègia en relació a la negociació dels Acords d’Associació en quant a aquests dos països, Acords sobre els quals manifesto, un cop més, les meves enormes reticències, especialment en relació a la situació d’Hondures, i a la legitimació que aquestes negociacions poden comportar de’un règim colpista. Confesso que no sóc especialment simpatitzant del President derrocat, Zelaya, però encara ho sóc menys de la manera com se’l va derrocar, sobretot pel precedent que aquest fet pot suposar en la regió i per al món sencer. És per això que ahir vaig voler posar de manifest la meva preocupació a través de la següent nota de premsa: 

PRESS RELEASE – Brussels, 1 February 2010

Honduras

EU Association Agreement talks would legitimise coup

Today the European Parliament’s Foreign Affairs Committee and Central American Delegation held a joint meeting on the subject of Panamaand Honduras. Green MEP
Raül Romeva, a member of the EP Delegation to Central America, commented:

“Today’s meeting in the European Parliament represents a clear manoeuvre by the EPP and certain Liberals to forget about the coup in Hondurasand get the negotiations for an EU-Central American Association Agreement back on track.

If the EU invites the new government of Hondurasto the negotiation table, it rewards the perpetrators of a coup against a democratically elected government. The EU must not turn a blind eye to the grossly inflated participation rates that were designed to legitimise Porfirio Lobo’s election and the move to grant amnesty to all who committed human rights violations in the wake of last year’s coup. This would send a message around the world that the EU will eventually embrace those who illegitimately seize power.

As EU foreign affairs High-Representative, Ashton should know better than to naively express hope in the new Agreement on National Reconciliation and Strengthening of Democracy in Honduras. The leadership has already flagrantly ignored other agreements mediated by the OEA, the UN and Costa Rican president Oscar Arias – why would it change now?

Narrow economic interests are the real motive for those who advocate association agreement negotiations with Honduras. They want a weak negotiating partner in order to facilitate access to cheap mining concessions, agrofuels and textiles at the expense of the Honduran population as a whole. The EU must stand by its democratic values if it wants to be seen as a credible power in the world.”

*** ENDS ***

Foto: Porfirio Lobo, actual President d’Honduras. Font: RTVE