Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Arxiu de la categoria: Economia, Europa social, Joves, Crisi (Respostes) i Green New Deal

Llibertat, sobirania i poder (a l’ARA, 13/04/15)

1
Publicat el 14 d'abril de 2015

Captura de pantalla 2015-04-13 a les 23.48.37

Llibertat, sobirania i poder

 

El nou treball de Naomi Klein ( Això ho canvia tot. El capitalisme contra el clima ) té, entre altres virtuts, la de posar novament sobre la taula la necessitat d’afrontar debats incòmodes per a alguns, però vitals per a la majoria. Llegint-lo he recordat Thatcher, i l’eslògan que ella va fer famós: “There is no alternative ”. Durant anys, dècades, de fet, hem viscut pràcticament dominats per un sentiment de fatalitat segons el qual “les coses són així, i no poden ser de cap altra manera”. Fukuyama va reblar-ho determinant la fi de la història (i la victòria del capitalisme, esclar).

És l’èxit del poder intel·ligent que el capitalisme ha exercit sobre les nostres consciències, individuals i col·lectives. Ens creiem més lliures que mai, gràcies a (PODEU LLEGIR L’ARTICLE SENCER A http://www.ara.cat/opinio/Llibertat-sobirania_0_1339066094.html )

Llista Falciani i evasió fiscal: quatre debats (almenys) en un (avui, al .CAT)

2

B9ZFM1xIYAA36Q9.jpg_large

De les moltes dimensions que té l’afer Falciani, SwissLeaks, (el tema d’avui a puntCAT), n’hi ha quatre que, almenys des del meu punt de vista, mereixen una atenció especial: 1) què ens diu sobre el sistema financer global; 2) la necessitat de regular (legislar) d’acord amb criteris de justícia social i solidaritat; 3) la relació entre informació i poder; i 4) els riscos/límits de la transparència.

1. Cal un nou sistema financer (que inclogui fiscalitat europea i banca democràtica)

La llista Falciani posa de manifest, un cop més, que el rei (en aquest cas la banca capitalista) va despullat. De nou es demostra que la liberalització i la globalització dels mercats financers han convertit els bancs en unes entitats totalment ineficients pel que fa  a la seva utilitat envers la societat, i, usant la terminologia de Christian Felber (L’Economia del bé comú, Miret, 2014, pg. 85) els ha allunyat de la seva funció essencial, això és, la transformació dels estalvis (capital financer) en crèdits accessibles (també a les empreses i l’administració).

És un fet que avui les institucions bancàries internacionals es dediquen fonamentalment a maximitzar beneficis, i per això mateix no tenen massa escrúpols (vaja, sovint cap) alhora d’acceptar fons procedents d’evasors fiscals (posant per tant en risc el manteniment de les estructures que han de garantir l’Estat del Benestar per a tothom), o fins i tot diners tacats de sang (la llista de noms relacionats amb el narcotràfic, el comerç il·lícit de Coltan al Congo, o en el tràfic d’armes a Libèria destinades a nens soldats, i fins i tot els mantenien quan els crims que cometien ja eren coneguts i denunciats per les Nacions Unides és llarga i sucosa, en efecte, com es pot veure, entre d’altres a Els noms tacats de sang de la ‘llista Falciani’ ) .

A més, els mercats financers globals, examinats en detall, són una contradicció en ells mateixos. En aquest escenari els bancs tendeixen a créixer molt per tal de poder ser competitius (diuen), la qual cosa ve alimentada per la regulació actual preponderant en el marc de l’Organització Mundial del Comerç (per exemple). La conseqüència és que esdevenen sistèmics i, per tant, invaliden normes fonamentals del mercat competitiu posant en escac en cas de crisi, fins i tot, els mateixos Estats (recordem allò del Too Big to Fail). És a dir: les normes actuals, a escala internacional, estan al servei d’uns bancs enormes que, de fet, estan poc, o gens, interessats en el mercat, i encara menys en la democràcia. Diguem’ho clar, aquest tipus d’institucions fan mal tant a l’economia com a la comunitat. És hora de posar-hi fi, i substituir-les per una model radicalment diferent de banca (molt més democràtica, i socialment i ambientalment responsable), però també de fiscalitat europea (per tal d’evitar, entre d’altres, l’actual política de dumping fiscal que alguns Estats practiquen).

D’alternatives, recordem’ho també, n’hi ha força, i l’Economia del Bé Comú, per exemple, en proposa de perfectament factibles. Algunes fins i tot ja es troben actualment en marxa. El problema, per tant, no és de propostes, sinó de marc legals. I esclar, de qui comanda avui les majories que manen i legislen.

2. És un problema legal, sí, però qui fa les lleis?

Serveixi el següent exemple com a indicador: a iniciativa del Grup dels Verds al Parlament Europeu, 192 parlamentaris van signar fa unes setmanes una petició per constituir una comissió d’investigació sobre el cas ‘Lux Leaks’ i els avantatges fiscals que Luxemburg va concedir a centenars de multinacionals mentre Jean Claude Juncker, actual president de la Comissió Europea, n’era Primer Ministre. La Comissió d’Investigació no va prosperar ja que els tres grups (Populars, Socialistes i Liberals) que donen suport a Juncker van considerar que la proposta era ‘il·legal’, i van bloquejar-la, tot substituint-la per una comissió especial (de rang molt inferior, esclar) sobre els acords tributaris (tax rulings’) que els Governs de la UE han signat amb multinacionals amb la intenció de minimitzar el pagament d’impost.

La comissió especial (presidida pel conservador francès Alain Lamassoure), té un mandat inicial de sis mesos i la seva missió consisteix a examinar les decisions tributàries anticipades preses des de l’1 gener de 1991, i també la forma en què la Comissió Europea gestiona les ajudes estatals als Estats membres i les seves decisions fiscals. A més, ha de determinar l’impacte negatiu de la planificació fiscal agressiva sobre les finances públiques i es plantejaran recomanacions per al futur. Coneixent una mica com funcionen aquestes comissions, i essent clarament conscient de quines majories existeixen avui al Parlament Europeu (les mateixes que precisament porten anys defensat la desregularització dels mercats financers i bloquejant tota mena de mecanismes de control de fluxos financers i de control dels lobbies, per exemple), em manifesto, almenys de moment, escèptic.

3. Informació i poder

La informació és poder, diuen, i avui més que mai assistim a una guerra d’informacions. Vegem, sinó, la càrrega que el Ministre Montoro, i el PP en general, però també altres mitjans i dirigents polítics del PSOE, han fet contra Monedero en relació a la famosa complementària dels 200.000 euros, i comparem-ho amb el clamorós i vergonyant silenci d’aquests mateixos en relació a, per exemple, els 2.000 milions que Botín tenia ‘amagats’ a l’HBSC, entitat que, a més, es vanagloria d’haver assessorat alguns insignes sobre com defraudar més i millor (veure: Falciani contra la corrupción, la jauria contra Monedero) .

A Monedero (i per extensió, a Podemos) els convé que no hi hagi cap dubte sobre la seva situació fiscal, sobretot tenint en compte que d’aquest tema n’han volgut fer una bandera immaculada, però la hipocresia i el cinisme d’algunes veus (mitjans i opinadors), pretenent amagar la dimensió del problema associat a SwissLeaks a través d’una veritable cacera contra Monedero i Cia és de calaix.

En el rerefons és cert que existeix una qüestió que exigeix una reflexió aprofundida: les societats pantalla permeses per la legislació espanyola, i que alguns argumenten que és l’única manera d’evitar certes arbitrarietats, mereix una revisió a fons (veure per exemple http://annarossell.com.es/2015/02/03/operar-con-sociedades-para-pagar-menos-impuestos/). Segons Hervé Falciani, perdem cada any en evasió fiscal l’equivalent a la totalitat del deute.

Tornem a la qüestió central, doncs: pertoca, ja, canviar de model econòmic, financer i fiscal. El problema és el model, el marc, el sistema que ens han muntat, un sistema que, segons els tècnics d’Hisenda, permet que més del 70% de l’evasió fiscal provingui de les grans empreses, o que el 94% de les societats de l’IBEX s’allotgin en paradisos fiscals.

I a tot això cal afegir els incomptables casos de corrupció (Gürtel, Púnica, Eros, …) o altres (com per exemple herències a Andorra) que, tenint en compte estimacions força benèvoles, gira al voltant dels 40.000 milions anuals (recordo, per cert, que el cost per a la Unió Europea de la corrupció era d’uns 120 mil milions d’euros).

4. La transparència: eina de doble tall

Malgrat tot, però, convé posar de manifest una paradoxa en tot plegat: en l’actual era de la informació, la transparència pot esdevenir una arma de doble tall. M’explico: si la informació és poder (i en algunes mans fins i tot beneficis econòmics), quin és el grau de transparència que una societat es pot permetre per tal de mantenir-se mínimament cohesionada? En relació a l’activitat pública o relacionada amb aquesta, cap dubte. La transparència és un deure en tota democràcia. Però, i a partir d’aquí?

En altres paraules, és legítim que un Ministre d’Economia faci ús de dades privades per engegar una guerra política personal contra determinats adversaris? Sí, ja sé que em direu que el mateix dret a la intimitat tenen els integrants de la Llista Falciani. I tanmateix el matís que crec que cal tenir en compte és, per mi, clar: si s’ha comès un delicte, o no.

La segona pregunta esdevé obvia també: defineixi delicte. I aquí tornem al debat de sempre: les lleis, i sobretot qui les fa, i en base a quins interessos.

Vaja, que estem enmig d’un debat que, em temo, tot just està naixent: té límits la transparència? N’ha de tenir? Quins? Qui els ha de posar? En definitiva, parlem de política i de justícia social, però també de drets i llibertats (inclòs el dret a la intimitat). Són compatibles aquests conceptes? Jo crec que sí.

Goso fer la pregunta d’una altra manera: és possible habitar en un món convertit en un espai de permanent exposició? Segons Byung-Chul Han (a La Sociedad de la transparència), una transparència total no és desitjable i de fet adverteix sobre la «tirania de la visibilitat». “L’imperatiu de la transparència”, diu, “fa sospitós tot allò que no se sotmeti a la visibilitat. En això rau la seva violència”. I afegeix: “La comunicació visual es realitza avui com un contagi, desfogament o reflex. Li manca tota reflexió estètica. La seva estatització és, en definitiva, anestèsica”.

En un altre passatge del llibre, Han apunta que transparència i veritat no són idèntics. Més informació o una acumulació d’informació per ella sola no suposa una veritat. Li manca la direcció, el sentit. Per això, diu, “la societat de la transparència va de la mà de la postpolítica. Només és completament transparent l’espai despolitizat. La política sense referència degenera, convertint-se en referèndum”.

És això el que volem? És cap aquí cap on volem anar? Personalment adverteixo un cert perill en una societat construïda en base a aquests paràmetres. Un Gran Germà permanent sobre tot i tothom m’espanta com a concepte, ho he de dir, però sobretot m’espanta per l’ús que segons qui pugui fer de la informació que en tregui, i que no sempre serà, m’ensumo, el de perseguir el bé comú.

Sigui com sigui, i com a conclusió simplement preliminar, m’atreveixo a dir que potser la solució passa per encarar un canvi de sistema, de model i de lideratges.

És a dir: amb unes estructures financeres menys desastroses i menys delictives (i més responsables), unes institucions polítiques més creïbles i respectables, i uns lideratges més respectats (per exemplars i dotats d’autoritat), el debat sobre la transparència segur que seria un altre.

Comencem a fer la feina doncs, cadascú a casa seva, i no esperem que siguin els altres qui la facin per nosaltres.

Davos, o la muntanya màgica

1

9788434409408

Avui comença la cimera de Davos. La ja famosa estació d’esquí suïssa acull, novament, l’elit econòmica, financera i política mundial. Hi ha qui hi veu un fòrum de progrés, modernitat i excel·lència. D’altres, però, titllen la trobada d’exercici de cinisme vestit de filantropia. Pensament únic en estat pur, diuen.

Sigui com sigui, les dades són concloents. El capitalisme, aquests sistema que avui anomenem globalització (és menys pejoratiu), és rendible, sí, tot i que només per a uns quants. Concretament l’1% que és igual de rica que els 7000 milions de persones restants (veure Tenerlo todo, y querer más d’Oxfam)

I el planeta? Patint, esclar. Avui, més que mai, ens amenaça l’entropia. El salt que té lloc en la consciència empàtica de la que sovint parla Jeremy Rifkin (La civilització empàtica) és possible gràcies a l’expropiació de grans quantitats d’energia i d’altres recursos del planeta. Si bé aquesta despesa ha permès, a una part de la humanitat, un nivell de seguretat molt alt i així les condicions que permeten passar d’uns valors de supervivència, materialistes, a valors basats en la idea de qualitat de vida, en la confiança en els altres i en la necessitat de cuidar el medi ambient, una altra part de la humanitat, la majoria de la població mundial, s’ha empobrit i camina en direcció contrària.

Em permeto aquí fer una confessió: no he aconseguit mai acabar La muntanya màgica, de Thomas Mann. L’he començat desenes de vegades i el punt de llibre no ha anat mai més enllà de la pàgina 100. Vull pensar que el problema és no haver encertat mai el moment (cada lectura té el seu, això ja fa temps que ho tinc comprovat). No m’hi vull fer mala sang. Algun dia el recuperaré i, n’estic segur, el llegiré d’una tirada. Tanmateix, sí que he llegit Andy Robinson, l’autor de Un reportero en la montaña màgica. Cómo la élite econòmica de Davos hundió el mundo (Ariel, 2013). Un revelador recorregut per la història de Davos, els paradisos fiscals i la falsa filantropia. Una denuncia (amanida amb extraordinària ironia) de com determinades elits empenyen el món muntanya avall, mentre fan ostentació d’opulència a la privilegiada estació alpina.

Avui, dia en que comença un nou Davos, em sembla un bon moment per recordar-lo, i, lògicament, recomanar-lo.

No et limitis a produir o consumir: Prosumeix!

2

Jeremy-Rifkin-coste-marginal-cero

Afirma Jeremy Rifkin, a ‘La Sociedad de coste marginal cero’ (Paidós), que ens trobem davant d’un canvi de proporcions colossals en el món laboral. Si la Primera Revolució Industrial va acabar amb el treball d’esclaus i serfs, i la Segona Revolució Industrial va comportar la reducció substancial del treball agrícola i artesanal, la Tercera Revolució, en la qual ens trobem actualment (originada per les energies renovables, les tecnologies de la informació i la comunicació, el cotxe elèctric o les impressores 3D), està clavant la ‘puntilla’ al treball assalariat massiu de sectors industrials i de serveis, i a moltes categories d’ocupació en el sector professional.

Això és un fet. La pregunta, lògica, que s’imposa davant d’aquesta situació és: Tenint en compte que capital i ocupació s’alimenten mútuament en els mercats capitalistes, què pot succeir si, pel fet d’haver-hi tan poques persones assalariades, no hi ha compradors suficients per als béns i els serveis que s’ofereixen?

Rifkin proposa dues respostes, complementàries entre elles. La primera consisteix a posar de manifest que l’economia que ell anomena de cost marginal zero canvia del tot la noció del procés econòmic. S’esberla, ho veiem cada dia, l’antic paradigma basat en propietaris i treballadors, en venedors i consumidors. Els consumidors es converteixen en productors. Neix el terme persones prosumidores. Cada cop més consumirem, produirem i compartirem els nostres bens i serveis en un procomú col·laboratiu amb uns costos marginals que s’acostaran a zero, amb la qual cosa apareixeran noves formes d’organització de la vida econòmica més enllà del model de mercat capitalista tradicional.

En segon lloc, una gran part del treball humà alliberat per l’automatització en tots els sectors de l’economia de mercat s’està traslladant a la naixent economia social. En aquesta nova era, la participació plena en el procomú col·laboratiu adquireix la mateixa importància que ha tingut l’esforç en l’economia de mercat, i el capital social adquireix el mateix valor que s’ha atorgat al capital de mercat. La participació en la comunitat i la recerca de transcendència i significat definiran la mesura de les nostres vides més enllà de la riquesa material.

Si traduïm això en el terreny de la concreció, significa simplement que els nínxols de generació d’ocupació (i per tant les ofertes de treball) apareixeran cada cop més en llocs que reforcin la infraestructura social, això és, sectors com les arts, la sanitat, l’educació o dins d’organitzacions sense ànim de lucre. Així mateix, la construcció d’un coneixement global comporta invertir en connectivitat, a tots els nivells. Així doncs, en la fase immediata (que Rifkin estima en dues generacions, a les quals anomena intermèdies) la prioritat rau en construir la plataforma cap a una Internet de les Coses (IdC), que inclou des de carreteres intel·ligents o instal·lació i millora de sensors (que facilitin la circulació de cotxes elèctrics), fins a totes aquelles tasques que no pot desenvolupar una màquina i sí un ésser humà, afavorint la transició paradigmàtica.

La de Rifkin és només una veu més, entre tantes i tantes d’altres, que gosen vaticinar la fi del capitalisme (oh, sacrilegi!) i la substitució d’aquest sistema, en molts aspectes fracassat, per un nou paradigma basat en la cooperació enlloc de en la competència.

La idea no és nova. De fet, la humanitat no ha estat sempre tan obsessionada amb la propietat o l’individualisme, com ha passat des de la Il·lustració i els orígens del capitalisme. En el seu llibre, Rifkin posa com a exemple de col·lectivisme una època amb tan mala fama com l’Edat Mitjana: “L’agricultura feudal presentava una estructura comunal. Els pagesos unien les seves parcel·les en pastures i camps comuns que conreaven entre tots. El procomú es va convertir en el primer exercici de presa de decisions democràtica d’Europa “.

Tanmateix, allò que trobo certament revolucionari d’aquesta mena d’aproximacions a la realitat actual és que totes elles parteixen de la constatació que aquell mite segons el qual l’ésser humà és egoista i només busca el benestar individual, per definició, és conceptualment, però també biològicament, fals. Cada vegada més estudis posen de manifest com els éssers humans, en determinades circumstàncies, tendeixen a afavorir actituds empàtiques i a buscar el benestar comú. Aquesta és, doncs, la clau: crear les condicions per tal que enlloc de potenciar el ‘jo, meu i per a mi’, potenciem un ‘nosaltres’ de dimensió planetària i transgeneracional.

Rifkin no predica cap Utopia, sinó un marc concret amb polítiques i propostes aplicables. De què depèn que es compleixi? Doncs certament de la capacitat de lideratge dels dirigents polítics i de la capacitat de mobilització de la societat

Els diners per avançar cap aquí, que ningú ho dubti, hi són. Allò que fa falta ara és el canvi de consciència, individual i col·lectiva, que ens permeti avançar-hi. Són nombrosos els símptomes que apunten que, si es fan bé les coses, hi podem arribar. No és cap qüestió de fe, sinó de fer la feina que cal fer.

****************

Nota final 1: Aquestes idees, que Rifkin exposa adaptades al moment actual i amb exemples ben reconeixibles avui dia, les trobem des de fa anys en autors ben diversos. Un d’ells és Fritjoff Capra, a ‘Las conexiones ocultas. Implicacions sociales, medioamabientales, económicas y biológicas de una nueva visión del mundo, Ed. Anagrama, 2003). D’ell en parlaré en apunts posteriors.

Fritjof Capra- las Conexiones Ocultas

Nota final 2: Per altra banda, és precisament la convicció que ens cal, ja, canviar de paradigma allò que em va motivar a escriure, en forma de ficció, el llibre ‘Retorn a Shambhala’ (Rosa dels Vents). De fet, en aquesta novel·la sí fantasiejo sobre una utopia, però la faig servir com a far que indica el camí a seguir amb la intenció d’avançar en una direcció que, crec, és la correcta.

L389153.jpg

Utopia bifocal i economia del Bé comú: més enllà dels mercats i l’Estat

0

Sovint s’atribueix a Eduardo Galeano una frase que, en realitat, és del director de cinema Fernando Birri a qui l’escriptor cita sovint. En un acte que van fer conjuntament, un dels assistents els va preguntar: Per què serveix la Utopia? Va respondre Birri.

“La Utopia es troba a l’horitzó. Sé que mai no hi arribaré. Que si jo camino deu passes endavant, ella s’allunyarà deu passes. Com més la busqui, menys la trobaré, perquè ella s’allunya a mesura que jo m’hi acosto. Bona pregunta: per què serveix la Utopia? Doncs la Utopia serveix per caminar”.

Sóc un ferm defensor d’aquesta filosofia. Al llarg de la història, les grans revolucions democràtiques i de drets fonamentals s’han aconseguit seguint aquest principi. Des de l’abolició de l’esclavatge fins a la redacció de la Declaració dels Drets Humans, passant per la Declaració dels Drets de l’Infant o el Tractat Internacional contra les Mines antipersona, entre tants d’altres.

En l’actualitat són innumerables les causes que reclamen mantenir aquesta premissa activada. Obviar-la és un luxe que la humanitat no es pot permetre. Caure en el facilisme (per no dir nihilisme) del ‘no hi ha res a fer’, ‘tots són iguals’, ‘sempre guanyen els mateixos’ em provoca sovint un estat de desànim que combato recordant la frase de Birri. Parafrassejant-la: que una cosa no sigui imminent, ni fàcil, no vol dir que sigui impossible. Ho va fer perquè no sabia que era impossible! D’això es tracta.

Malgrat les nombroses derrotes, hagudes i per haver, seguir caminant és sempre la victòria més important. Tot plegat ve a tomb perquè, davant l’evident declivi del sistema imperant (capitalista), cal treballar per un model diferent que promogui els valors de la igualtat i la justícia. I aquest model, per molt que hi hagi nostàlgics d’un i d’altre credo que discrepin, no passa per recuperar l’anacrònica disputa capitalisme-comunisme, sinó per mirar endavant, més enllà dels mercats i l’Estat. Se’n diu Economia del Bé Comú, i és, sobretot, un horitzó, un objectiu, una utopia cap a la qual convé avançar.

Mentre ho fem, però, no perdem de vista un altre proverbi, aquest cop xinès: ‘Aquell qui només es fixa en l’horitzó, es perd les belleses dels prats que té al davant’. Podem fer compatibles les dues visions? Jo crec que sí, sens dubte.

Horitzó i proximitat. Utopia bifocal. Aquí i allà. Ara i demà. Nosaltres i vosaltres. I ells. I elles. Copulativa (i) enlloc d’adversativa (o). Cooperació. Co.

La prova que això és possible la trobem en reflexions com les que fan, entre d’altres, Christian Felber, qui demà, dimarts 25 de novembre, a les 12:00h, presenta el seu nou llibre Dinero. De fin a medio (editat en català per Miret Editorial amb el títol Diners. Noves regles de joc).

Serà a l’Aula Magna de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona Seu de Diagonal, 690 (Metro Palau Reial).

I és que el llibre, agosarat i trencador, proposa alternatives concretes per a ordenar i equilibrar el sistema monetari i financer imperant, entre les quals es troba la defensa de les decisions del poble sobirà per sobre de les de l’economia financera.

Seguim avançant, doncs, cap a l’horitzó birrià sense perdre de vista les necessitats i els reptes immediats.

I la culpa és de …

2

635513972384975052w

El fet que molta gent hagi conegut Jean Claude Juncker (President de la Comissió Europea) fa relativament poc temps diu molt de com s’ha construït el projecte europeu. L’euroentusiasme de fa uns anys (lustres? dècades?) ha derivat en una creixent eurofrustració, quan no directament euroescepticisme o eurofòbia. ‘La culpa és d’Europa’ s’ha convertit en un mantra hitparade.

Juncker és l’autor de la mítica frase: ‘no he estat mai en una cambra tan fosca com la de la Convenció’ (es referia a la Convenció que va redactar el fracassat Tractat Constitucional Europeu). Una cínica manera de fer pal·lès qui mana.

Juncker, que ha manat molt a Europa (cap d’Estat –Luxemburg-, president de l’Eurogrup), diu ara que desconeixia l’entramat d’enginyeria financera de què s’aprofitaven evasors de tot el món (també europeus), conegut gràcies al Luxleaks. Tot plegat, afirma, es deu a que no existeix una harmonització fiscal europea. La culpa és, un altre cop, d’Europa, com sempre. Així, en abstracte.

En un debat del .CAT , dedicat precisament al frau fiscal, vaig defensar que el problema de l’evasió residia en l’existència d’un sistema ‘legal’ d’evasió de capitals que permetia les grans fortunes (i empreses) estalviar-se grans quantitats de diners en impostos. I per fer-ho no calia marxar gaire lluny. A unes hores en tren teníem Luxemburg. Alguns fiscalistes del programa em van contra-argumentar que si la llei ho permetia, llavors no es podia criticar, que el que calia, en tot cas, era canviar la llei. Mira que bé! Com si les 340 grans empreses que tenen la seu a Luxemburg (per interès fiscal) no tinguessin res a veure amb les lleis actuals, o amb el fet que Juncker sigui ara qui és.

I així, mica en mica, anem omplint la pica d’euroescèptics, d’indignats i de políticofòbics, tot plegat per que tot continuï lampedusianament igual. Però sospito que aquest cop no se’n sortiran tan fàcilment. La pica fa temps que vessa, i demana un canvi de règim, i més que això, de sistema.

 

Font foto: Reuters

Corrupció i bé comú (i 3): la resposta ciceroniana

0

Cicero addressing the Roman Senate

(NOTA: Ve de Corrupció i bé comú (1 de 3): el sistema zombi i Corrupció i bé comú (2 de 3): competència (por, avarícia) versus cooperació )

Ja Aristòtil, i sobretot Ciceró, apunten les arrels de la corrupció, i les respostes que cal donar-hi. En el cas de Ciceró, per exemple, tal i com relata Salvador Giner en un article a El Periódico (La corrupció i Ciceró, 31/03/05), aquest va fer un arriscat i extraordinàriament valent atac parlamentari contra la corrupció de Verres a Sicília, segons la qual a qualsevol administrador que actués en nom del Senat i del poble romà li convenia robar amb mesura -i no parlava d’un mer 3%! -.

Segons Ciceró, diu Giner, el problema no era robar, sinó la magnitud del robatori. En altres paraules: robar massa, espoliar. En el fons, insisteix el sociòleg, el més trist no és que s’enriqueixin els polítics de París, Milà, Moscou, Chicago i Barcelona (per no parlar de Mèxic o Indonèsia, on la cosa va desbocada), sinó que la ciutadania caigui en l’escepticisme, privatitzi encara més la seva pròpia vida i li importi un rave la causa pública.

Davant d’això hi ha diverses respostes possibles. La neoconservadora, en primer lloc, parteix de la base que la corrupció és inherent en la persona (i per tant en el sistema) i que aquesta no impedeix el progrés. De fet, de vegades fins i tot l’esperona. Les regles del mercat, diuen els ideòlegs d’aquesta tesi, inclouen untar tantes mans com calgui si això dinamitza l’economia.

La segona resposta, encara segons Giner, és la posició puritana, la que pretén eradicar la corrupció per complet. Tanta rectitud moral, diu, commou, “però un es pregunta com és que tots els règims polítics puritans que al món hi ha hagut han acabat en el més atroç abisme de la corrupció, i en l’avenc insondable del totalitarisme.”

En termes similars s’expressa Byung-Chul Han a ‘La Sociedad de la transparencia’, on estableix que “qui refereix la transparència només a la corrupció i la llibertat d’informació, desconeix la seva real envergadura (…). La coacció de la transparència anivella l’home mateix fins a convertir-lo en un element funcional d’un sistema. Aquí rau la violència de la transparència. (…) l’ànima humana necessita esferes en les que pugui estar en ella mateixa sense la mirada de l’altre”.

Tal i com ho veig, però, tot plegat rau en un problema estructural: la manca de confiança en el sistema (ho he explicat més amunt, en l’apunt Corrupció i bé comú (2 de 3): competència (por, avarícia) versus cooperació), en una democràcia que fa aigües per tot arreu i que ha perdut les essències del què significa la gestió d’un demos actiu que legitimi les estructures. En paraules de Ponç Pons, aquest cop: “les dictadures torturen, les democràcies anestesien” (‘El rastre blau de les formigues’).

El problema, però, és la democràcia? O és ‘aquesta’ democràcia?

El pensament neoliberal i conservador, en la seva habitual pràctica de pervertir el sentit d’alguns conceptes, tendeix a dir “democràcia” quan en realitat vol dir “capitalisme”.

Davant d’aquest dilema, doncs, què s’hi pot fer?. Giner proposa una tercera via, la ciceroniana, que potser no complaurà, diu, ni als tiris del cinisme conservador ni als troians de la puresa imposada amb guillotina o masmorra, però que, tanmateix, sí convenci a “demòcrates i ciutadans que comprenen que la lluita per la decència és lenta, poc espectacular, pacient i amb una fe residual, però essencial, en institucions com pugui ser-ho una premsa lliure i responsable. Aquests no són només desitjos pietosos. Prova d’això és que hi ha associacions, com Transparència Internacional, que publiquen any rere any els seus informes sobre la corrupció igual que altres, com Amnistia Internacional que, tot i bolcades a altres menesters -la lluita contra la tortura- denuncien règims cleptocràtics i parasítics amb relativa encara que singular eficàcia”.

Segons Giner, no hi ha cura absoluta. Així doncs, la salvació no es troba ni en l’acceptació fatalista de la corrupció ni en la proclamació d’un règim angèlic, que acabarà sent infernal. Està en el mateix combat, en la recerca tossuda i responsable de la decència pública.

Nou de cada deu persones volen un canvi de sistema, i més concretament, de sistema econòmic. La meva aposta, reitero, passa per avançar en la direcció que apunta l’economia del bé comú. Per fer-ho, però, cal que el marc d’incentius legals i institucionals abandonin les falses guies ètiques que han alimentat fins al moment actual (afany de benefici i competència) i les substitueixin per guies que serveixin els interessos de la majoria (confiança, cooperació, solidaritat i voluntat de compartir).

En paraules del mateix Felber: l’economia del bé comú agafa el nucli bo del capitalisme, que és la llibertat de l’individu i de l’empresa privada, i la singularitat de l’individu sense caure en l’extrem de l’egoisme. I també agafa la societat coherent, sòlida i justa del comunisme, sense caure en el socialisme a costa de la llibertat de l’individu. És una dialèctica que hem après de les dues experiències històriques extremes, que han sigut necessàries per saber comprovar que la llibertat no s’aconsegueix en cap extrem.

Tal i com ho veig, la lluita contra la corrupció forma part d’aquest canvi de paradigma. La revolució fa temps que ha començat.

Foto: Cicero dirigint-se al Senat Romà. Fotografia de: Baldwin Ward/Corbis, publicada al The Guardian.

Corrupció i bé comú (2 de 3): competència (por, avarícia) versus cooperació

2

burros

(NOTA: Ve de Corrupció i bé comú (1 de 3): el sistema zombi )

La corrupció es basa en gran mesura en la por i l’avarícia. La por a perdre diners, i poder, i l’avarícia de ser més rics, més poderosos. Si aconseguim que tenir diners i tenir poder deixi de ser un objectiu en si mateix, aconseguirem atacar la corrupció d’arrel. Aquesta és la filosofia de l’anomenada Economia del bé comú.

Tot plegat rau en posar l’èmfasi en la confiança, més que no pas en l’eficàcia. Ho explica perfectament Christian Felber (L’economia del bé comú’, Miret Editorial): “(…) quan en el mercat hem de témer constantment que els altres s’aprofitin de nosaltres així que en tenen la més mínima oportunitat, es perd una cosa essencial: la confiança. Els economistes diuen: ‘No passa res, perquè en economia es tracta d’eficàcia’. Això és pervers. La confiança és el bé social i cultural més gran que es coneix. La confiança és allò que manté profundament unida la societat, i no l’eficàcia”.

Hi ha tres mites que avalen la corrupció dins el sistema capitalista:

Primer: “No hi ha alternativa a l’economia de mercat, i la competència és el sistema més eficaç que coneixem”. Això és fals. Tal i com recorda Felber, no hi ha cap estudi empíric que demostri que la competència sigui el millor mètode conegut.

Segon: “Aquell qui dubta del mercat vol, en realitat, catapultar-nos cap a la pobresa o cap al comunisme, i ja sabem com acaba això”. Recordo aquí la demolidora sentència de Jeff Sparrow sobre els mals que sí ha causat el capitalisme “tot allò que temíem del comunisme –que perdríem les nostres cases, que se’ns obligaria a treballar eternament amb salaris escassos i que no tindríem ni veu ni vot– ha esdevingut una realitat amb el capitalisme”.

I tercer: “El sistema de mercat és el sistema econòmic més productiu que hi ha, així ho ha decidit la història. A més, la competitivitat és inherent en l’ésser humà i, per tant, inevitable’. També és fals. Cada vegada més estudis demostren que no és cert que, tal i com defensa el capitalisme, l’ésser humà sigui egoista per raons genètiques, i en canvi demostren que, si es donen les condicions oportunes, les persones tendeixen a preferir la cooperació a la competència. I la raó és ben simple: els guanys de cooperar són infinitament superiors als de competir i rivalitzar. Recordem el famós dilema del presoner de la Teoria de jocs: si parteixo de la idea que només puc guanyar si l’altre perd, acabem perdent tots dos. La competència es basa en la por, i aquesta por (a perdre la feina, ingressos, estatus) és l’essència que posa en contacte el corruptor i el corromput, i per tant alimenta la corrupció. Tot plegat en detriment del bé comú.

Si els economistes honrats, diu Felber, volguessin realment construir l’economia de mercat amb el mètode més eficaç que coneixem, tenint en compte els resultats actuals de les investigacions científiques interdisciplinàries, ho haurien de fer sobre la base de la cooperació estructural i la motivació intrínseca.

El fet que no ho facin demostra que no es tracta de cap ciència, sinó de protegir, amb una determinada ideologia, les actuals estructures de poder imperants. D’aquí la impunitat que empara la corrupció en determinats àmbits i nivells.

(NOTA: continua a Corrupció i bé comú (i 3): la resposta ciceroniana )

Corrupció i bé comú (1 de 3): el sistema zombi

1

6299277342_877b2fdce3

La corrupció és un fenomen complex que afecta totes les dimensions: des de la política a l’econòmica, passant per la social i la cultural (veure els resultats de l’eurobaròmetre (per UE i ESP)).

En un estudi sobre corrupció publicat per la Comissió Europea fa uns mesos, es calculava que el cost per a la Unió Europea de la corrupció era d’uns 120 mil milions d’euros. La quantitat és relativament fàcil de recordar, ja que és, aproximadament, el pressupost europeu anual.

El problema, un cop més, no és la idea d’una Europa unida, sinó el sistema imperant avui, el model capitalista o neoliberal, basat en el creixement desmesurat i en la riquesa com a únic factor per mesurar el progrés. I la víctima? Doncs, senzillament, el bé comú.

L’actual forma de l’economia, l’economia de mercat capitalista, ha creat un escenari perillós plegat de bombolles econòmiques, atur, desigualtat en el repartiment, canvi climàtic, crisi energètica, fam, crisi de consum, d’identitat, de democràcia, crisi, crisi, crisi.

I és que totes aquestes crisis estan relacionades, comparteixen una arrel: l’ambició pel benefici, la competència, l’enriquiment individual.

En aquest context, la corrupció no és res més que un símptoma, un indicador, un senyal d’alerta que posa en evidència les falles del sistema. Així doncs, la lluita contra la corrupció no es pot resumir en una sola mesura, ni tan sols en un conjunt de mesures. Essent moltes d’aquestes necessàries, no són suficients. El problema és el sistema mateix.

No és que hi hagi corrupció en el sistema capitalista, és que el capitalisme en ell mateix és corrupte, en la mesura que persegueix el guany individual per sobre del bé comú, i l’enriquiment personal per davant del benestar col·lectiu.

La mesura unilateral del rendiment per mitjà d’indicadors monetaris és una causa important de la deshumanització de l’economia científica, com recorda Christian Felber a l’Economia del bé comú. I quan s’arrenca l’ànima a un organisme, allò que en queda és un zombi (el concepte és de l’economista Tomás Sedlácek).

El capitalisme és un sistema sense ànima, i per tant un zombi. Un zombi corrupte.

Un sistema que prima el tenir per davant del ser, que mesura la riquesa en base a criteris purament monetaris i que oblida, per no dir que menysprea, aspectes com la igualtat, la dignitat, la confiança, la democràcia, el respecte, aquest sistema és un càncer per a la societat. La corrupció és, doncs, la febre que ens indica que estem malalts.

Cal atacar la febre? Per descomptat, però el mal és molt més profund. Atacar la corrupció és com una cataplasma que alleuja, però no cura.

NOTA: Continua a Corrupció i bé comú (2 de 3): competència (por, avarícia) versus cooperació i Corrupció i bé comú (i 3): la resposta ciceroniana

Unió bancària: too little, too late.

0
Publicat el 15 d'abril de 2014

Al Parlament Europeu hem votat avui les mesures legislatives destinades a crear una unió bancària europea (el mecanisme únic de resolució bancària i la directiva de resolució i rescat bancari), que introdueixen un sistema per gestionar entitats amb problemes, un fons de 55.000 millions d’euros, i un sistema de garantia de dipòsits.

Sens dubte, aquest paquet és essencial per regular el sector financer amb una perspectiva europea més coherent que l’actual, però malauradament manté un dels problemes estructurals de base: moltes de les disposicions bàsiques de l’esquema de resolució bancària continuen basades en simples acords intergovernamentals, es concedeix massa poder al BCE i a la Comissió Europea, i deixa molts problemes pendents de solució.

Un pas important, per tant, però massa petit, a banda de massa tardà. Per això m’he acabat abstenint en la votació final.

Després de 5 anys de crisi bancària i financera, hem arribat a un acord que finalment permet aplicar mesures graduals i pal·liatives que començaran a desenvolupar-se partir de 2016 però que trigaran … 8 anys!

Sí, són mesures necessàries i representen un pas endavant per la creació d’un sistema bancari europeu, però s’han quedat molt lluny de que calia, i del que esperàvem molta gent.

Novament, els governs dels Estats de la UE continuen reservant-se la darrera paraula, i fonamentalment es tracta d’un acord intergovernamental que menysté el Parlament Europeu.

Recordo que l’objectiu general de la necessària unió bancària era acabar amb la percepció que molt gent té que, quan es rescata una entitat financera que ha fet fallida, en realit s’està estafant a les persones contribuents. En canvi no hem aconseguit massa cosa més que una nova resolució bancària i una garantia de dipòsit que són simples pedaços a la situació actual.

Ja és hora que el BCE actuï realment com a prestamista d’última instància, que l’impost a les transaccions financeres s’apliqui de manera generalitzada a la UE i que es separi els bancs d’inversió dels bancs comercials.

Aquesta unió bancària que hem aprovat avui no servirà per fer front a la propera gran crisi financera, almenys fins que la UE no es prengui seriosament acabar amb els bancs que són massa-grans per fer fallida (Too big to exist), els quals, de fet, hauríem de considerar que són massa grans per existir (Too big to exist).

Així doncs, qualsevol mesura pal·liativa ens quedarà petita davant la propera crisi” ha acabant dient l’eurodiputat.

 

Informació adicional:

• El mecanisme únic de resolució bancària inclou un fons de 55.000 milions per al tancament de les entitats en fallida. El fons s’introduirà de forma gradual en un període de vuit anys a partir de 2016. Ha estat aprovat per 570 vots a favor , 88 en contra i 13 abstencions . Informe Elisa Ferreira ( S& D, Portugal )

• La directiva de rescat i resolució inclou la creació de fons nacionals de resolució finançats a través de taxes bancàries. Aquesta directiva ha rebut el suport de 584 eurodiputats, davant 80 en contra i 10 abstencions, complementa el reglament que estableix el mecanisme únic de resolució bancària i també començarà a aplicar-se a partir de 2016. Informe Gunnar Hökmark , ( PPE, Suècia )

• La directiva sobre garantia de dipòsits ha estat declarada aprovada al no haver-se presentat esmenes al ple. Començarà a aplicar-se a mitjans de 2015 (maig o juny). Aquesta norma garanteix tots els dipòsits fins als 100.000 euros. La principal diferència amb el sistema actual és que, si bé fins ara eren els Estats els que aportaven aquests diners , les noves normes introdueixen fons nacionals finançats pels propis bancs. Informe Peter Simon ( S&D , Alemanya)

Font foto: Dave Simons

Una perspectiva política para la izquierda ecosocialista en Europa, por Yanis Varoufakis (publicat a SinPermiso, el 30.3.14)

0
Publicat el 1 d'abril de 2014

Por qué la izquierda en Gran Bretaña y en la Eurozona debe aspirar a un New Deal verde paneuropeo.

Estaba cantado: el capitalismo europeo tenía que terminar desquiciado tras el descarrilamiento del el sistema global de posguerra conocido como Bretton Woods. Y así ha sido.

Luego de que los EEUU perdieran sus excedentes, hacia fines de los 60, el sistema de tasas de cambio fijas y movimientos de capital severamente regulados de que se nutrió la Edad de Oro del capitalismo estaba condenado. Su inevitable colapso no podía sino empujar a la baja el dólar, liberar a los banqueros de las restricciones a que habían estado sujetos por treinta años y hacer retroceder los derechos y los servicios públicos que el trabajo había venido arrancando al capital desde la guerra.

La victoria electoral de la señora Thatcher en 1979 fue un momento clave en la era post-Bretton Woods. Fue un momento de la verdad, en el que el establishmentse reveló menos conservador (con “c” minúscula) que la clase obrera y la izquierda. Sintiendo el debilitamiento de su poder, la burguesía británica, tan renuente como conscientemente, dio a la señora Thatcher luz verde para lanzar su bola de demolición sobre la industria del acero, sobre las fábricas de automóviles y camiones, sobre las minas de carbón, sobre los astilleros; en todos y cada uno de esos sitios se hallaba atrincherado el “enemigo interior”,es decir, el movimiento obrero organizado. La reacción de la izquierda fue la de la defensa de los medio de vida a través de la defensa de un modelo de negocio en el que el propio mundo de los negocios ya no tenía interés. No es, pues, sorprendente que la izquierda fuera duramente derrotada: la amenaza de huelga carecía ya de efectos amedrentantes para unos capitalistas que habían dejado de estar interesados en… la producción.

Los gobiernos de Thatcher no fueron los responsables de la marea de cambios que se llevó por delante el modelo industrial de Gran Bretaña. El declive de ese modelo resultaba ya evidente antes de 1979, y como hemos venido a comprobar una y otra vez desde entonces en la Europa continental, el trabajo y la industria se batían por doquiera en retirada. Sin embargo, lo que hizo la señora Thatcher fue: a) crear la ideología necesaria para presentar la desindustrialización como un proyecto político populista progresista; b) alimentar, promover e hinchar una doble burbuja (bienes raíces y finanzas) que permitió gestionar el capitalismo británico en un momento de hundimiento industrial; y c) exportar su neoalquimismo ideológico y su doble burbuja al resto de Europa.

Huelga decir que la “contribución” de la señora Thatcher a la historia europea no habría sido posible de no haber existido ya ciertas corrientes subterráneas harto independientes de cualquier factor que pudiera aparecer en la pantalla del radar de la Dama de Hierro. Los EEUU, bajo la lúcida guía del presidente de la Reserva Federal, Paul Volcker, se estaban ya convirtiendo en una gigantesca aspiradora capaz de atraer hacia su territorio: a) las exportaciones netas mundiales, y b) el grueso de un capital mundial procedente de los beneficios dimanantes de la exportación a los EEUU –o a otros países— posibilitada por la demanda agregada que los propios EEUU estimulaban globalmente con su déficit comercial. Fue ese asombroso mecanismo de reciclaje global lo que suministró a la señora Thatcher la tabla a que agarrarse para poder poner fin a la industria británica. [1]

Pues, en efecto, cuando la señora Thatcher residía en el número 10 de Downing Street empezaba a abatirse sobre Wall Street un verdadero tsunami de capital procedente de Japón, Alemania, Holanda, Francia, los países productores de petróleo o (luego) China: eso cerraba el circuito de reciclaje y financiaba los déficits norteamericanos. Ni un segundo tardaron los banqueros de la City de Londres y sus amigos políticos conservadores en elaborar un nuevo modelo de negocio para el Reino Unido: convertir la City financiera de Londres en una estación de paso capaz de mediar entre Wall Street y las naciones exportadoras netas del mundo. Y deshacerse así de la propia industria (infestada de sindicalistas).

Años después, en 2008, las pirámides de dinero privado construidas por la City de Londres y Wall Street sobre la peana de ese tsunami constante de capital se desplomaron y ardieron. Al comienzo, los europeos dibujaron una sonrisa. Fue el momento del: “ya os lo avisamos”,espetado a unos anglosajones que se habían pasado una o dos décadas cachondeándose del terco y anticuado empeño del Continente en la producción industrial. Pero ese momento, ¡ah!, duró muy poco. No tardaron en darse cuenta de que sus propios bancos estaban rebosantes de activos tóxicos y de que habían permitido a sus banqueros incurrir en deudas (o “apalancamientos”) el doble de grandes que los de los banqueros de la esfera anglosajona. Dicho simplemente: la burbuja de la señora Thatcher había sido subrepticiamente exportada a Francfort, París, Roma, Madrid, Bruselas, etc. Lo mismo que el “modelo” de construir una competitividad fundada en una contracción salarial, que puso a las economías locales –encandiladas y eclipsadas por las ostentosas urbanizaciones y el brillo glamoroso de la jet set globalizada— en un permanente estado de lenta combustión recesiva.

Luego de 2008, mientras los EEUU y la Gran Bretaña buscaban el rescate de los banqueros con una combinación de dinero del contribuyente y políticas monetarias de flexibilización cuantitativa –con el evidente propósito de reinflar agresivamente los activos tóxicos pinchados—,Europa se hacía un lío con ese mismo proyecto. Habiéndose deshecho de sus propios bancos centrales, los políticos de la Eurozona hicieron todo lo que estuvo en su mano para cargar el peso de los activos de los bancos en apuros sobre las espaldas de los contribuyentes más débiles, lo que no pudo menos de causar una terrible recesión y poner a la Unión Europea en rumbo de desintegración segura. Sin embargo, a pesar de las diferencias significativas entre Gran Bretaña y la Eurozona, la imagen general es la misma: el establishment respondió a la crisis financiera hinchando unos activos bancarios e inmobiliarios que habría sido mejor abandonar a su suerte, y acorralando al grueso de la población con una austeridad que hacía mella en sus bolsillos, no menos que en su moral. En pocas palabras: el modelo Thatcher potenciado con esteroides.

La deuda histórica da la izquierda

Cuando la señora Thatcher tuvo que librar una guerra de clases sin cuartel por encargo de la clase dominante, no tuvo reparos en destruir capital a fin “cargarse” al trabajo y a su expresión organizada. La izquierda no se percató de eso a su debido tiempo, y el resultado es la actual crisis sin fin. En el mundo posterior a 2008, el capital está todavía menos interesado en la creación de valor que entre 1970 y el momento Lehman Brothers. En el momento de escribir estas líneas, asistimos a un fenómeno notable: mientras los Estados andan rebañando en el fondo del barril para cuadrar las cuentas (es decir, para financiar al sector público y refinanciar la deuda pública), cerca de 2 billones de dólares de ahorro empresarial ocioso andan brujuleando por el Reino Unido y Europa, demasiado amedrentados por la baja demanda como para decidirse a inversiones en actividades y procesos productivos. En vez de invertir en máquinas y trabajo calificado, las grandes empresas de toda Europa usan su efectivo para recomprar sus propias acciones en una apuesta para levantar el precio a corto plazo de esas acciones y el monto de los bonos de sus ejecutivos, ligado al precio de las acciones de las empresas. Eso, unido a la terrible arquitectura institucional de la Eurozona–que tiene atadas a dieciocho naciones al grillete de una permanente deflación por deuda—, hace que el trabajo y la sociedad en Europa agonicen y se hallen a merced de los cantos de sirena de la extrema derecha.

Gran Bretaña, en particular, bien podría calificarse como la Nación de la Recompra, porque, además de las recompras de acciones empresariales, el Banco de Inglaterra no dejado de recomprar deuda pública y privada a los bancos en un intento de reinflar la doble burbuja de la señora Thatcher. Tomados de consuno, los esquemas de recompra del Banco de Inglaterra y de las empresas privadas representan una buena parte del ingreso nacional. ¿Y para qué? Para hinchar los precios inmobiliarios en el sur (sobre todo en Londres) y causar una nueva oleada de consumo inducido por la deuda que está llevando a Gran Bretaña directamente al regazo de la próxima catástrofe financiera, económica y social. Entretanto, miesntras el el señor Osborne celebra su sombría “recuperación”, la industria sigue en pelota, y la inversión en bienes de capital está en sus mínimos históricos.

Dicho en pocas palabras: a menos que la izquierda intervenga con éxito, las sociedades europeas no se recuperarán. En 1979, la señora Thatcher alcanzó la victoria a lomos de la brillante consigna deSaatchi and Saatchi: ‘Labour isn’t working’ [en el doble sentido de “el trabajo no funciona” y “el Partido Laborista no funciona”; T.]. En 2014 tenemos que ser capaces de darle la vuelta a esa consigna conservadora (tanto en GranBretaña como en la Unión Europea) con esta otra, que no es sino la simple verdad: “el capital ya no es capaz de crear valor, ni está interesado en hacerlo”. De manera, pues, que el deber histórico del trabajo es llenar ese vacío; intervenir políticamente para hacer que la creación de valor sea de bueno posible y esté al orden del día.

Hacia un New Deal verde europeo

El crecimiento no es el asunto. La izquierda comprende que hay muchas cosas, cuyo crecimiento debe ser sofocado: los desperdicios tóxicos, los derivados tóxicos, las finanzas Ponzi, la producción de carbón, el consumo que deja insatisfecho al consumidor y daña al planeta, etc. No; el asunto es un crecimiento ecléctico en las tecnologías y en los bienes que contribuyen a una vida más plena en un planeta sostenible. La izquierda siempre ha sabido que los mercados son horribles a la hora de proporcionar sosteniblemente esas tecnologías y esos bienes, es decir, de manera tal, que fije los precios al nivel que reflejan su valor para la humanidad. En lo que la izquierda nunca ha sido demasiado buena es en la conversión de ese buen sentimiento en una política factible que puedan respaldar sus beneficiarios, que son la inmensa mayoría.

Para volver a ser relevante políticamente en un momento en que las elites europeas andan sonámbulas camino de la próxima crisis, la izquierda tiene que admitir que no está todavía en condiciones de llenar el vacío que abriría ante nosotros el colapso total del capitalismo europeo con sistema socialista capaz de funcionar: un sistema capaz, esto es, de generar una prosperidad compartida para la multitud. Lo cierto es que la crisis que empezó en 2008 y que está metamorfoseándose en nuevas tensiones socioeconómicas por toda Europa a lo que apunta, ahora mismo, no es robustecer el poder de la izquierda, sino a ofrecérselo en bandeja a la extrema derecha. Exactamente igual que ocurrió durante la Gra Depresión. Nuestra tarea debería ser doble: ofrecer a quienes no quieren entenderse a sí mismos como gentes de izquierda un análisis lúcido de la situación presente, acompañando ese análisis razonable con propuestas estabilizadoras de Europa, tendentes, esto es, a poner fin a una espiral bajista que, a fin de cuentas, no hace sino reforzar a los fanáticos reaccionarios e incubar el huevo de la serpiente.

Esas propuestas deberían concretarse en un New Deal europeo verde. Como el viejo New Deal propuesto por Franklin Roosevelt en 1933, nuestro New Deal europeo debería incluir un plan creíble de: 1) inversión en infraestructuras; 2) la noción de una red (paneuropea) de bienestar transfronterizo; 3) instrumentos de deuda pública común; y finalmente, pero no, desde luego, menos importante, lanzar 4) una contundente proclama amenazando a los banqueros con severísimas correcciones. A diferencia, en cambio, del viejo New Deal, el New Deal verde europeo debería también: a) ser capaz de combinar la financiación centralizada de proyectos de investigación energética a gran escala con la asistencia descentralizada a pequeñas unidades y cooperativas que pueden crear desarrollo local sostenible en las ciudades y en las zonas rurales; b) operar a nivel paneuropeo sin desbaratar la soberanía nacional; y c) pasar buena parte del coste de realización y financiación al Banco Europeo de Inversiones y al Fondo Europeo de Inversiones, respaldados ambos en esa tarea por el Banco Central Europeo y el Banco de Inglaterra.

Rehabilitar al Estado

Uno de los éxitos más singulares de la señora Thatcher fue la propagación de la creencia de que nada bueno puede esperarse de las entidades públicas democráticamente controladas (o, más en general, del Estado), mientras que, en cambio, no habría límites a los milagros que puede hacer el sector privado. Fue un logro más que notable en el dominio de la propaganda manipulatoria en un mundo como el nuestro, en el que los computadores, los transistores, los viajes espaciales, el Internet, el Wifi, el GPS, las pantallas táctiles de los teléfonos inteligentes y el 75% de los nuevos fármacos más importantes son precisamente el resultado de… ¡la financiación pública en investigación y desarrollo!

Los Apps y los medios sociales pueden ser inventados rápida y eficientemente por el sector privado sólo porque el sector público ha hecho previamente el trabajo duro de invertir durante décadas en innovación a largo plazo que precisa de una financiación firme, fiel y continuada que el sector privado es absolutamente incapaz de suministrar. Como ha expuesto brillantemente Mariana Mazzucatio en su libro The Entrepreneurial State [El Estado emprendedor] [2], el capital de riesgo privado se mantiene a verlas venir mientras el sector público financia la investigación básica, y sólo entra en acción cuando se han producido los avances decisivos, limitándose entonces a cosechar oportunistamente los frutos y a patrocinar cínicos ataques políticos contra la “incapacidad del Estado” para innovar, o contra los “efectos de expulsión” de la inversión privada que supuestamente tendría la actividad pública, etc.

Dos son los cargos presentados contra el estado: su deuda, que supuestamente lastra al sector privado; y su incapacidad para innovar. Ambos cargos son fraudulentos e interesados. Gran Bretaña y la Eurozona tienen una deuda pública aplastante sólo porque los Estados tuvieron que poner orden tras el caótico desplome de las finanzas privadas. Y si los logros del Estado en materia de innovación se ha reducido y se han espaciado es porque llevamos treinta años despotricando del Estado, estrangulando la financiación pública de la investigación y de las instituciones y pasando una bola de demolición thatcheriana por los departamentos e institutos que podrían haber mantenido la capacidad europea de innovación.

La peor y más costosa de las manipulaciones de nuestro tiempo es la que presenta a la innovación como una función inversa de la fiscalidad, de los salarios y del compromiso público. Aunque es verdad que, ceteris paribus, los inversores prefieren impuestos más bajos, salarios más bajos y menos administración pública, las otras cosas nunca permanecen igual, e impuestos más bajos, salarios más bajos e inversión pública más baja están fuertemente correlacionados con trabajadores desmotivados y descalificados y con un empobrecimiento del ecosistema I+D, que es el único capaz de nutrir una inversión seriamente volcada a las actividades productivas. La izquierda debe, así pues, volver a pensar el papel que el Estado ha de desempeñar en la financiación de las tecnologías del futuro. En esa revisión intelectual es resulta central nuestra actitud ante la banca y las finanzas.

Devolver a la botella el Genio de la banca: estrategias para yugular la financiación de las apuestas de casino y para financiar la inversión

Un fantasma recorre Europa. Es el fantasma de la bancarrota. Un curioso régimen del imperio de los bancos en bancarrota. Un notable arreglo político, por el cual el mayor poder extractivo (de los ingresos y los logros de otros) está en las manos de los banqueros que controlan las instituciones financieras con mayores “agujeros negros” en sus carteras de activos. Es un régimen que lleva a marchas forzadas a la mayoría de inocentes a la trampa de los apuros inducidos por una austeridad que sólo beneficia al puñado de culpables capaces de mantener bajo chantaje al Parlamento y a la sociedad civil. Mucho se habló en 2008 de introducir “criterios regulatorios” más estrictos: ahora sabemos que nada substancial se ha hecho para reformar las finanzas.

Los gobiernos del Reuni Unido y de los países europeos están imbuidos de la falsa idea, según la cual la recuperación se producirá a través de una flexibilización cuantitativa monetaria capaz de reinflar el valor de los activos dudosos (incluidos los precios inmobiliarios antisociales) y de llenar las arcas de los bancos en la esperanza desesperada de que, entonces, los banquerios prestarán dinero a las empresas innovadoras. En pocas palabras, la estrategia de la señora Thatcher en 1980: contraer el trabajo y apostar al ladrillo, a la hipoteca y a la City financiera; una y otra vez. Lo que la izquierda necesita hacer es desafiar esa doblemente necia fantasía de dos maneras: con un nuevo sistema fiscal y regulatorio parta la banca y con un énfasis renovado en la banca pública de inversión.

La fiscalidad y la regulación bancarias

El actual sistema regulatorio y fiscal en materia bancaria es absurdamente contradictorio. El Estado impone unas tasas mínimas de capitalización y patrimonio propio. Y sin embargo, al propio tiempo, se ofrece a los bancos desgravaciones fiscales por tomar prestado dinero para apostar. Ese absurdo resulta de gravar fiscalmente los “beneficios” de los bancos. Pero cuando un banco toma prestado dinero para comprar derivados, los costes de intereses en que incurre se descuenta de sus ingresos fiscalmente gravables. Puesto que la noción de “beneficios bancario” es cuando menos dudosa, la sencilla solución pasa por abolir los impuestos de sociedades para los bancos y substituirlos por un impuesto sobre sus pasivos. Si juntamos eso con una drástica elevación de los mínimos de capitalización requeridos (de un 15%, pongamos por caso, de sus activos), el Genio bancario regresaría a ka botella de la que nunca tendría que haber salido.

Una banca de inversión pública verde

Una adecuada regulación bancaria, cualesquiera que fueren los otros beneficios sociales que reportara, no conseguiría por sí sola revertir la escasez de inversiones en actividades productivas. La experiencia internacional sugiere que para movilizar las montañas de ahorro ocioso existentes, necesitamos bancos públicos de inversión dirigidos por especialistas en los sectores que necesitamos desarrollar.

Un error que la izquierda debe a todo precio evitar esta vez es el de pensar que la solución radica enteramente en el área de los proyectos de infraestructuras. Aunque es verdad que la construcción de sistemas de transporte urbano y la inversión en tecnologías existentes de energía undimotriz, solar y eólica son importantes tanto para el medio ambiente como para laceración de puestos de trabajo a corto plazo, el reto que hay que plantearse debe ser mucho mayor: cómo invertir en tecnologías transformadoras. El recientemente fallecido Tony Benn dijo una vez que ningún general dejaría de hacer un bombardeo porque se hubiera rebasado el presupuesto. Si eso es así, resulta grotesco que nuestras sociedades no puedan reunir los recursos para lanzar un nuevo Proyecto Manhattan que emplee a tantos científicos como sea posible con el encargo de descubrir nuevas formas de energía verde, no sólo de desarrollar las tecnologías primitivamente verdes ya existentes.

La financiación de un Proyecto Manhattan verde de este tipo sólo puede venir de una visión ambiciosa que ponga a trabajar en común al mayor logro europeo, el Banco Europeo de Inversiones (así como su organización hermana, el Fondo Europeo de Inversiones, que ya tiene el encargo de financiar empresas pequeñas y medianas en el área de la renovación urbana, de la tecnología y de la energía verde) y a nuestros bancos centrales (el BCE y el Banco de Inglaterra, los bancos centrales de Suecia, Dinamarca, etc.). En nuestra Modesta proposición para resolver la crisis de la Eurozona, [3] hemos expuesto la vía por la que eso podría hacerse. Resumiendo: ¿por qué la flexibilización cuantitativa tendría que reducirse a la creación de dinero por el banco central con el propósito de hinchar los bonos públicos, los activos inmobiliarios y los derivados tóxicos, y no con el propósito, harto más productivo, de sostener el valor de los bonos del Banco Europeo de Inversiones )BEI) y, potencialmente, de un nuevo banco británico público de inversión que colaborara con el BEI? Esa sería la respuesta europea innovadora al BNDS brasileño (que acab de invertir más de 5 mil millones de dólares en tecnologías limpias) o al plan quinquenal chino (2011-15) de invertir 1,5 billones de dólares (cerca de un 5% del PIB de China) en energía verde, biotecnologíaa y automóviles sin emisiones.

Epílogo: en campaña por la democracia, estabilizar el capitalismo y reimaginar el socialismo

Si la señora Thatcher tiene una lección que ofrecernos a la izquierda es la de que el radicalismo progresivo es el único antídoto contra el radicalismo regresivo. Durante décadas, hemos permitido que nuestra“razonabilidad” fuera el cómplice pasivo de un asalto total a la racionalidad, al desarrollo y a la propiedad. Durante la Conferencia del Partido Laborista en 1976, Tony Benn había ya advertido: “Estamos pagando un grave precio político por 20 años en los que, como Partido, hemos puesto sordina a nuestra crítica del capitalismo y edulcorado nuestra defensa del socialismo”. Es trágico que en los 20 años que siguieron al lúcido discrso de Benn, los socialistas europeos perdieran la capacidad hasta de distinguir entre el capitalismo y ciertos“sistemas de mercado” supuestamente neutrales. Entretanto, el capitalismo ponía enérgicamente manos a la obra socavándose a sí propio y cimentando el camino hacia su propia implosión en 2008. Ha llegado la hora de que la izquierda reviva su perspectiva crítica sobre el capitalismo y comience a planificar un futuro que vaya más allá.

Eso no quiere decir que estemos cerca de estar en condiciones de reemplazar el capitalismo, El realismo nos obliga a reconocer que quien hoy está plenamente al mando del continente europeo es la Bancarrotocracia, y que las únicas fuerzas en marcha son las de la extrema derecha más obtusamente fanática. La izquierda no puede volver a equivocarse como en los años 30, pensando que la gran crisis llevará de modo natural a algo mejor. Muy bien podría ser que lo que trajera consigo fuera la más abominable distopía. Por eso es esencial estabilizar el capitalismo –a través de la regulación bancaria, de un vínculo entre los bancos centrales y la inversión pública y de una red de seguridad social más amplia—, al tiempo que se lucha por una revitalización de la democracia a todas las escalas: local, nacional y europea.

Nuestro éxito en ese limitado pero crucial empeño es condición necesaria de la forja de un futuro sostenible en donde el grueso de la población pueda trabajar retribuidamente en empresas innovadoras de las que ellos mismos sean los solos accionistas.

NOTAS: [1] Para una explicación completa de este mecanismo de reciclaje global, véase Yanis Varoufakis: El Minotauro global, Madrid, Capitán Swing, 2013. [2] Mariana Mazzucato (2011). The Entrepreneurial State: Debunking public vs private sector myths, London: Athem Press. [Véase en SinPermiso, 6 de agosto de 2013: Mariana Mazzucato, “El mito puramente ideológico de los “emprendedores” privados tecnológicamente innovadores”.] [3] Yanis Varoufakis, Stuart Holland James K. Galbraith (2013). “Una modesta proposiciñon para resolver la crisis de la Eurozona, Versión 4.0”, en SinPermiso, 21 julio sw 2013.

Yanis Varoufakis es un reconocido economista greco-australiano de reputación científica internacional. Es profesor de política económica en la Universidad de Atenas y consejero del programa económico del partido griego de la izquierda, Syriza. Actualmente enseña en los EEUU, en la Universidad de Texas. Su último libro, El Minotauro Global, para muchos críticos la mejor explicación teórico-económica de la evolución del capitalismo en las últimas 6 décadas, fue publicado en castellano por la editorial española Capitán Swing, a partir de la 2ª edición inglesa revisada. Una extensa y profunda reseña del Minotauro, en SinPermiso Nº 11, Verano-Otoño 2012.

Traducción para http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=6819: Mínima Estrella

sinpermiso electrónico se ofrece semanalmente de forma gratuita. No recibe ningún tipo de subvención pública ni privada, y su existencia sólo es posible gracias al trabajo voluntario de sus colaboradores y a las donaciones altruistas de sus lectores.

Foto: Giannis Varoufakis.

El PE s’atreveix a criticar la troica, però malauradament es queda curt en alguns punts importants

1

Avui, el Parlament Europeu ha adoptat els informes finals que recullen importants crítiques al paper de la troica. A grans trets, els dos textos adoptats posen l’èmfasi sobre les desastroses conseqüències socials dels programes fiscals imposats per la troica, denuncien que aquests programes han tingut conseqüències del tot inacceptables sobretot en las franges més vulnerables de la societat, i exigeix que la situació no es repeteixi. Els informes també demanen a la Comissió que avaluï les conseqüències d’aquests programes sobre la pobresa i la inclusió social, així com també l’impacte sobre els drets fonamentals, la delinqüència i l’augment de la xenofòbia. Per altra banda, es demana un major suport a les mesures per fer front a l’atur massiu a la UE i a l’assistència a les persones que viuen en la pobresa, especialment a través de programes per a l’accés a un habitatge digne i assequible.

La investigació del Parlament Europeu posa de manifest que els anomenats programes d’assistència s’han elaborat a partir de diagnòstics completament errats, al mateix temps denuncia l’existència de nombrosos conflictes d’interessos. Tot plegat, a més, es veu enfortit pel fet que la manca de control democràtic en relació a les decisions adoptades i implementades per la troica comporten que el descrèdit en les institucions europees no pari de créixer.

Així mateix, també s’insisteix a la Comissió Europea per tal que prengui mesures en els pròxims dos mesos que assegurin que els programes respectin els convenis col·lectius i perquè proporcioni els mitjans suficients per prestar serveis essencials de salut i d’educació. És important destacar que els informes també demanen una major reestructuració del deute sobirà grec i sol·licita activar de manera retrospectiva la recapitalització directa del sector bancari als Estats membres en virtut dels programes d’assistència.

No obstant això, alguns dels apartats que han acabat incorporats al text són excessivament tous (i fins i tot complaents) amb el paper de la troica, i no s’assumeix amb la dimensió crítica que pertocaria les gravíssimes conseqüències de les decisions adoptades. Era un moment per assenyalar culpables i corregir algunes d’aquestes mesures, i no s’ha fet, almenys no en la profunidatt que el moment requeria. També lamento que nombroses esmenes presentades tant pels Verds/ALE com per la GUE hagin estat rebutjades, les quals, si s’haguessin incorporat al text, haurien enviat un missatge molt més clar i contundent, especialment en relació a la necessitat de desmantellar la troica i de dur a terme una auditoria del deute, que algunes i alguns de nosaltres entenem imprescindible per tal de determinar quina part d’aquest deute és il.legítim i, per tant, s’ha de cancelar.

Per tot plegat he optat per abstenir-me a la votació final, ja que considero que tot i que el Parlament ha fet un pas important endavant, aquest ha quedat massa curt.

Garantia Juvenil Europea (una bona idea mal executada)

0

Avui el Parlament Europeu aborda la qüestió de la Garantia Juvenil Europea.

Darrerament aquest concepte apareix en nombrosos textos, intervencions i articles. Tanmateix, tenint en compte que la idea sorgeix, entre d’altres, de nosaltres, el Grup Verds/ALE al Parlament Europeu, considero que tinc una certa legitimitat, moral i política, per parlar-ne i per, d’alguna manera, reclamar-ne ni que sigui una part proporcional en termes de drets de paternitat/maternitat.

 

Comencem pel principi: de què es tracta?

La Recomanació del Consell adoptada finalment el 22 d’abril del 2013 defineix la Garantia com una recomanació als estats perquè vetllin perquè tots els joves menors de 25 anys rebin una bona oferta d’ocupació, educació contínua, formació d’aprenentatge o període de pràctiques en un termini de quatre mesos després de quedar aturats o acabar l’educació formal. En vaig parlar en aquest bloc el dia següent (Tenim alternatives i propostes: la garantia juvenil).

 


D’on sorgeix?

La Garantia Juvenil és una proposta que Verds / ALE va posar sobre la taula el 2010, quan es feien evidents les greus conseqüències de la crisi econòmica i financera sobre els i les joves. Tal i com la vàrem plantejar, la consideràvem una mesura estructural destinada a minimitzar els costos de transició entre l’educació i l’ocupació de les persones joves. Des de Verds/ALE vàrem celebrar enormement, com és lògic, la recomanació del Consell, l’abril de 2013, sobre Garantia Juvenil i vàrem aplaudir els nombrosos discursos de diversos líders europeus sobre la mateixa. Fins i tot Mariano Rajoy va fer seva la idea!

 

Com la interpreta el govern espanyol?

De fet, el govern espanyol va presentar al desembre de 2013 el Pla Nacional d’Implantació de la Garantia Juvenil. Aquest pla preveu la inversió de més de 2.800 milions d’euros provinents del pròxim Fons Social Europeu 2014-2020.

Segons que va explicar la Ministra d’Ocupació, les mesures s’articulen al voltant de 4 eixos principals: la millora de la intermediació i de l’ocupabilitat, els estímuls a la contractació i el foment de l’ emprenedoria.

Com en tantes d’altres coses han fet, aquesta lectura no deixa de ser una preocupant instrumentalització del concepte. Han agafat una idea que reclama un marc estructural diferent, i se l’han apropiada per convertir-la en una simple mesura cosmètica, circumstancial i electoralista.

No ens enganyem: el 55% d’atur juvenil a Espanya no se soluciona augmentant l’anomenada “ocupabilitat dels i les joves”. De fet, la idea original de la proposta consistia a garantir els drets de la joventut en situació de normalitat, però no és una política de xoc que permeti reduir radicalment les grans bosses d’atur juvenil al sud d’Europa .

A l’estat espanyol hi ha 889.300 joves aturats (dues vegades la població de Malta 452,215 hab.). Si hi afegim aquells que estudien, el nombre de joves sense feina suposa el 22% del total de persones menors de 25 anys que viuen al país. D’aquests, el 10 % té estudis superiors i un 25 % no ha completat l’ESO (dades INE 2012).

En altres paraules, l’estat espanyol presenta una de les taxes de joves menors de 25 anys que no estudien ni treballen (els coneguts com a ‘NiNi’ o, en anglès, ‘NEET’ –Not in employment , education or training-) més altes de la Unió Europea, cinc punts per sobre de la mitjana i només per darrere de Bulgària, Itàlia i Grècia.

 

On som ara?

Han passat ja tres mesos des que el govern espanyol va fer l’anunci, i la lectura que molta gent en fem és que el govern del PP s’ha limitat a amagar-se darrere d’aquest programa, aparentant que així fa alguna cosa en favor de l’ocupació juvenil, oblidant-se completament (vaja, obviant) la dimensió estructural de la qüestió.

De fet, el gran problema rau en la reforma laboral que el mateix govern va aprovar fa dos anys, una reforma que, no ho oblidem, precaritza encara més la vida dels i les joves a Espanya.

Tant el CNJC com els sindicats han titllat el “Pla Nacional de la Implantació de la Garantia Juvenil a Espanya” de “retrocés en els principis marcats per la Comissió Europea per al desenvolupament de la Garantia juvenil i la lluita contra l’atur juvenil”. I és que, tal i com l’han plantejat, el programa deixa fora el col·lectiu de joves formats i sense feina, no incorpora el diàleg amb els agents socials (essencial per a la seva elaboració), no contempla una de les principals aportacions de la Garantia Juvenil , com és l’orientació professional personalitzada i integral (bàsica en el disseny dels projectes laborals i vitals dels joves), i no respecta la territorialització de la totalitat dels fons (tal com estava prevista).

Per tot això, demanen que es retiri el concepte ” nini “, el qual no deixa de ser un terme culpabilitzador i profundament insultant per a la majoria de joves que no treballen no perquè no vulguin, sinó simplement perquè no troben feina, malgrat que tenen un nivell acadèmic més que demostrat.


Quin és el problema de fons?

Simple: les polítiques d’austeritat, més conegudes com Austericidi.

En primer lloc topem amb la gasiveria dels governs (es preveuen 6.000 milions d’euros per a la mesura, mentre que els sindicats fa temps que reclamen destinar-hi, almenys, 21.000 milions). El segon problema, per mi, consisteix en que allò que realment fa falta no és més formació, sinó més feina. Sense polítiques actives que generin llocs de treball, no serà possible augmentar l’ocupació. Posar l’accent simplement sobre l’esforç dels joves, tal i com acostumen a fer tants governs conservadors i alguns socialdemòcrates, és anacrònic. Comptem probablement amb una de les generacions de gent jove més formada i preparada. I ho és perquè durant anys els hem dit: ‘estudieu, prepareu-vos, treballeu, formeu-vos’. El problema ara, repeteixo, és que malgrat tota aquesta preparació no troben llocs on aplicar-la.

La prioritat del govern espanyol, i de les polítiques europees, per tant, hauria de ser crear ocupació. Res a veure, per tant, amb els discursos triomfalistes i paternalistes de Rajoy i cia.

El Parlament Europeu examina (i suspèn) la troica

0

Ahir la Comissió d’Afers Econòmics del Parlament Europeu va aprovar un informe on s’avalua el paper de la troica (Comissió Europea- BCE- FMI). El Grup Verds/ALE vàrem acollir amb satisfacció les conclusions de l’informe, elaborat a partir d’un seguit d’audiències públiques on van participar totes les institucions i agents socials rellevants.

El Parlament Europeu no podia continuar al marge de l’actuació de la troica. Nosaltres (Verds/ALE) ja vam lamentar la creació d’aquesta estructura coneguda com els ‘homes de negre’, i hem reclamat sempre que el Parlament Europeu s’hi pronunciés. Aquest informe ofereix un retret clar i detallat del paper de la Comissió Europea dins de la troica i en destaca els principals defectes en la seva gestió de la crisi econòmica. La investigació ha posat al descobert que les previsions econòmiques eren de llarg massa optimistes, i que es va fer una mala projecció dels multiplicadors econòmics. També ha posat de relleu les nefastes conseqüències socials que ha convertit la suposada política d’austeritat en un veritable austericidi. Cal extreure’n la lliçó més important: que deixin d’aplicar-se aquesta mena de polítiques, dissenyades suposadament per estabilitzar els mercats, però que al final acaben provocant un gran patiment per a les persones mes vulnerables.

L’informe posa se manifest diversos conflictes d’interessos, inherents a la participació de les institucions de la UE en la Troica i el Mecanisme Europeu d’Estabilitat. Això ha soscavat, fins i tot eliminat, el control democràtic de les polítiques econòmiques, i ha fet més difícil d’identificar els veritables responsables, debilitant així l’equilibri de poders entre les institucions de la UE i entre aquelles a escala europea i nacional. Per això, l’informe proposa desmantellar la Troica i que s’introdueixi un mecanisme de rendició de comptes dins de l’arquitectura de la UE pels programes d’assistència. És al Parlament Europeu a qui pertica controlar les polítiques que es duen a terme. A curt termini, s’insta l’Eurogrup a discutir i debatre amb el Parlament qualsevol programa que es vulgui aplicar en el cas de rescat d’un país.

Ara pertoca a la Comissió Europea proporcionar una avaluació completa, ex post, de la seva participació en els programes de la Troica, incloent una exhaustiva descripció de com els drets fonamentals han estat menystinguts. A més, instem també la Comissió a adoptar mesures urgents en els propers tres mesos per assegurar que els programes existents no vulneren en cap cas drets fonamentals i respecten els convenis col·lectius. Per últim, en relació al Banc Central Europeu, aquest hauria de quedar al marge de la presa de decisions polítiques i s’hauria de limitar a actuar en qualitat d’observador i assessor de la Comissió.

El text ha de sotmetre’s ara a la votació en ple, on espero que rebi també el suport de la majoria, i que les seves recomanacions siguin ràpidament implementades.

Foto: Un home camina per davant d’un graffitti on es llegeix “Troika go home”, a Nikosia, Març 2013. Font: AFP PHOTO/YIANNIS KOUTOGLOU

El Banc Central Europeu em respon (sobre el deute dels ajuntaments)

0

El 12 de novembre del passat any vaig enviar una carta al president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, en la que li demanava que “condicionés els crèdits que el BCE atorga a les entitats financeres, com els LTRO, a que aquestes prestin capital a tipus similars a les administracions públiques que ofereixen servies bàsics de ciutadania. Ho vaig fer després que ajuntaments com els de Badalona i Cerdanyola del Vallès aprovessin resolucions a instància d’ICV per tal de “declarar com a il·legítim el deute públic generat per la posició dominant de la banca”.

El deute públic és un dels principals problemes de les institucions públiques i afecta la vida quotidiana de la ciutadania i l’obligatorietat a l’hora de pagar limita la capacitat d’actuació dels ajuntaments, afirmava en la carta, i argumentava que “els mecanismes del BCE per proveir liquiditat a l’Eurozona, com els LTRO (long-term refinancing operations) permeten a la banca espanyola accedir a crèdits a un interès inferior a l’1 % (entre el 0,75% i l’1% en l’últim any), però després és la mateixa banca privada la que atorga crèdit a les administracions públiques cobrant elevats interessos del 5,54%”.

Això implica que en el cas de Cerdanyola del Vallès, per exemple, s’hagi de pagar 3.000.000 € addicionals en concepte d’interessos contrets pel préstec d’un capital de 8.610.354,05 €. En canvi, només s’haguessin contret 700.000 € de interessos si el préstec s’hagués fet via ICO (Institut de Crèdit Oficial) al tipus d’interès de l’1%.

En el cas de Badalona, Caixabanc, CatalunyaBanc, Bankia, Banc Sabadell, CAM , Banc Santander, Banesto, Banco Popular, Bankinter, Caixa Espanya, Cajamar i BBVA van atorgar un préstec al ajuntament de Badalona per un total de 31.036.946,75 € a un tipus d’interès del 5,54%, mentre que aquestes entitats han estat rescatades amb diners públics o rebut finançament públic a interessos inferiors a l’1 %.

La posició dominant dels bancs és clarament abusiva i per això vaig demanar al president del BCE que considerés il·legítim el deute públic dels ajuntaments al derivar-se de fons oportunistes en condicions abusives, donat que així obligaria als bancs a renegociar el deute o cancel·lar la part del deute relativa als interessos desproporcionats. També vaig demanar que s’implementés una política de condicionalitat estricta pels bancs que reben finançament públic, tant del BCE com del FROB, que impliqui l’obligació dels bancs a facilitar als ens públics l’accés al crèdit en condicions favorables i justes.

Avui n’he rebut resposta. És la següent:

 

Mario DRAGHI

Presidente

 

Sr Raül Romeva i Rueda

Miembro del Parlamento Europeo

Parlamento Europeo

60, rue Wiertz

 

B-1047 Bruselas

 

Fráncfort,

9 de enero de 2014

 

L/MD/14/15

Asunto:

 

Su pregunta escrita

 

Estimado Sr. Romeva i Rueda:

 

Agradezco su pregunta escrita, que me ha sido remitida por Sharon Bowles, presidenta de la Comisión de Asuntos Económicos y Monetarios, acompañada de una carta de fecha 29 de noviembre de 2013.

En general, las entidades de crédito pueden utilizar la liquidez que reciban del BCE de acuerdo con sus consideraciones de negocio y de gestión del riesgo.

Asimismo, la determinación del precio y de los criterios para la concesión de un nuevo préstamo corresponde enteramente a las entidades de crédito y el BCE no puede influir en ella: de conformidad con el Tratado de Funcionamiento de la Unión Europea (TFUE), el BCE ejecuta la política monetaria «respetando el principio de una economía de mercado abierta y de libre competencia».

Además, la prohibición de la financiación monetaria y del acceso privilegiado para los Gobiernos (artículos 123 y 124 del TFUE) incluye también la concesión por el BCE de condiciones de financiación más favorables al sector público que al sector privado.

 

Atentamente,

 

[firmado]

 

Mario Draghi

Font foto: AFP