La poció màgica

panoramix

Fa temps que busquem desesperadament una poció màgica, la pedra filosofal, la fórmula que ens permeti convertir l’aigua en vi, el plom en or, el Sant Grial de la política, l’oracle de la democràcia.

Sobre la taula tenim els tres ingredients essencials, i per tant imprescindibles, que aital fórmula reclama: l’excepcionalitat de l’actual moment nacional (arran de la inqüestionable demanda ciutadana), la urgència que suposa donar resposta immediata a les necessitats d’una bona part de la població que es troba al llindar de la subsistència, i el repte estructural de recuperar la confiança en un sistema (democràcia) que viu hores certament baixes.

La dificultat de tot plegat rau –tinc la impressió–, en la manera com combinem aquests ingredients, i en la proporció, esclar. De vegades tinc la sensació que allò que ens cal en realitat, més que un full de ruta, és un Panoràmix, és a dir: un druida i una marmita.

Personalment trobo força improbable que acabem trobant la tan desitjada poció màgica, i menys ara, que Goscinny és mort i Uderzo s’ha jubilat. Allò que uns trobaran massa sonso, a d’altres els semblarà salat. Tanmateix, penso que ha de ser possible trobar una fórmula que, si més no, ens permeti fer un bon paper a la trobada anual al bosc dels carnuts, i fins i tot, perquè no, guanyar el concurs (ni que sigui per demèrit dels altres concursants).

El President Mas va fer ahir la seva contribució a aquest caldo. La setmana vinent serà Junqueras qui hi aportarà els seus ingredients. I mentrestant la resta d’actors (polítics i socials), contribueixen al menú (com ha de ser) aportant cadascú les espècies que considera més gustoses.

Avui, mentre llegia i escoltava a uns i altres comentar com creia cadascú que calia cuinar el plat en qüestió, he recordat unes reflexions que feia Martí Anglada, que ben bé podria fer aquí el paper de druida, en l’epíleg del seu imprescindible treball Quatre vies per a la independència (Pòrtic), i amb les quals coincideixo plenament. Diu Anglada: “Un dels fets que, segons la meva interpretació, crida més l’atenció dels quatre processos d’independència estudiats en aquest llibre és –Eslovàquia al marge– que en els dos països –Estònia i Eslovènia– on les forces independentistes o sobiranistes no van formar un front únic des del primer moment, sinó que es van agrupar però mantenint una pluralitat relativa d’almenys dues agrupacions, és on hi ha hagut més estabilitat institucional i política. Més consens bàsic. En aquests dos casos, l’eslovè i l’estonià, les agrupacions plurals van mostrar sempre una solidaritat bàsica entre elles. I en el cas d’Estònia, amb una gran minoria russòfona, una d’aquestes agrupacions sobiranistes va mantenir sempre forts vincles integradors amb l’esmentada minoria”.

Així doncs, toca observar, aprendre dels altres, parlar (en públic i en privat), negociar, acordar i, sobretot, avançar, abans que el cel no ens caigui al damunt. La trobada anual al bosc dels carnuts s’acosta, i serà una contesa renyida en la qual no podem descartar res, ni tan sols la possibilitat d’acabar guanyant el menhir d’or, però més val que hi anem estudiats.

Diumenge, la carpeta catalana s’inflarà encara més (i farà més incòmode seguir-la ignorant)

9788415961338

Un dels fets que fan que diumenge sigui tan important (parlo del nou9N, esclar) és, sens dubte, la lectura que en puguin fer determinats actors, lògicament espanyols, però també europeus. Des de l’11 de setembre de 2012, moment en què a escala europea es pren consciència real del ‘tema’ català, l’atenció europea per la qüestió no ha fet sinó que créixer. Haver arribat fins aquí suposa, per tant, una clara i contundent derrota de tots aquells que pretenien provocar un descarrilament o una descavalcada fent ús i abús del discurs de la por, la pobresa de les amenaces i la judicialització de la política, sense oblidar el recurs al clavagueram.

I és que, tal i com ho veig (la meva interpretació es basa només en les vivències que he tingut els darrers anys), la carpeta catalana s’ha anat fent un lloc en els escriptoris dels principals despatxos europeus malgrat els constants intents del govern espanyol per evitar-ho. És més, m’atreviria a dir que, si l’esmentada carpeta s’ha anat engruixint els darrers temps, fent-se cada vegada més incòmoda per a moltes capitals, és, precisament, degut a l’obcecació espanyola per fer veure que no existia, així com als seus galdosos intents per instar els altres actors europeus i internacionals a que l’estripessin, la llencessin a les escombraries o, almenys, la ignoressin. I ho han intentat, en dono fe, per terra, mar i aire. Ho explico a «Som una nació europea (i una carpeta incòmoda). Catalunya vista des d’Europa (Rosa dels vents)».

Sigui com sigui, ja fa temps que tinc assumit que això ja no té volta enrere (veure Carta a los amigos i amigas de España). No hi ha Pla B. No hi ha alternativa. No veig cap altre camí que seguir endavant, com fins ara: democràticament, escrupolosament pacífics i sobretot ferms.

La pregunta ja no és, crec, si Catalunya acabarà essent un Estat. La pregunta que es fa molta gent, dins i fora de Catalunya, és quan això passarà, i com. El 9N ha de servir per deixar clara, un cop més, la voluntat democràtica del poble de Catalunya. Jo votaré Si-Sí, com molta d’altra gent, i ho faré convençut i sense renunciar ni un gram a la meva vocació d’esquerres i ecologista.

Sóc conscient que molta gent no ho veu igual. Animo aquesta gent a expressar-se, també, a través de les urnes: que voti Sí-No, si ho creu convenient, o fins i tot No. I que siguin les majories les que acabin marcant el camí, amb respecte mutu. Al cap i a la fi, sigui quin sigui el resultat de diumenge, caldrà que continuem avançant comptant amb tothom, sense exclusions.

La independència del Tribunal Constitucional: carta a la vicepresidenta Reding

Un grup d’Eurodiputats/des de Catalunya i Euskadi hem enviat una carta a la Comissària Reding per denunciar la manca d’independència del Tribunal Constitucional.

Juntament amb Ramon Tremosa i Salvador Sedó (CiU), Maria Badia i Raimon Obiols (PSC), Izaskun Bilbao (PNB), i Iñaki Irzabalbeitia (Aralar, en representació d’ERC), hem demanat a Reding que intervingui per imposar criteris europeus d’independència judicial a l’estat espanyol

Des de fa mesos, els eurodiputats catalans de tots els partits, excepte el PP, ham mostrat la nostra preocupació per la falta d’independència judicial a l’estat espanyol, especialment després del cas del fiscal superior de Catalunya, Rodríguez Sol, que va haver de dimitir per haver-se expressat a favor del dret a decidir.

Amb tot, el coneixement públic que l’actual President del Tribunal Constitucional, Francisco Pérez de los Cobos ha estat militant del Partit Popular, almenys, de 2008 a 2011, ha posat en dubte la independència del màxim òrgan judicial de l’Estat, a més de les seves posicions marcadament anti-catalanes.

Els/les eurodiputats/des hem recordat a Reding que segons la llei orgànica del poder judicial, “els jutges i magistrats no podran pertànyer a partits polítics o sindicats o treballar per als mateixos”. Aquest extrem està confirmat per l’article 127 de la Constitució que el mateix Pérez de los Cobos haurà d’interpretar i que els mateixos integrants del TC no han respectat al votar per 9 a 2 contra la proposta de recusació de la Generalitat.

Així mateix, hem remarcat que després d’aquest fet, l’estat espanyol ja no compleix amb les normes d’independència judicial que la UE reclama a tots aquells Estats que en volen ser membres.

Per aquest motiu demanem a Reding que actuï per aturar aquesta deriva de l’estat espanyol i que intervingui per tal que l’estat espanyol segueixi criteris europeus d’independència judicial. 

Finalment, també hem recordat a Reding que el precedent d’Hongria demostra que una actuació ràpida és fonamental per resoldre aquesta classe de problemes.

Banalització del nazisme: la Comissió Europea adverteix l’Estat espanyol

Ara fa uns mesos, diversos diputats i diputades del Parlament Europeu (Bilbao, Miranda, Romeva, Tremosa i Sedó) vàrem elevar a coneixement de la Comissió Europea la participació de la Delegada del Govern espanyol a Catalunya, Maria de los Llanos de Luna en un acte en homenatge als combatents espanyols en l’exèrcit nazi, on va lliurar un diploma a la coneguda com«Hermandad de Combatientes de la División Azul».

A l’acte hi havia una dotzena de nostàlgics, vestint l’uniforme de la Falange Espanyola Tradicionalista de les JONS, el partit polític del franquisme durant la dictadura.

Basant-nos en el fet que la UE s’ha compromès reiteradament en contra del feixisme i el nazisme (de fet, així ho reflecteix l’article 3 de la Decisió 1904/2006/CE del Parlament Europeu i del Consell que estableix el programa «Memòria històrica activa a Europa») per evitar que es repetissin els crims del nazisme i l’estalinisme;

Tenint en compte a més que la Comissària Malmström va posar en funcionament el 2011 un programa de la UE per a la Sensibilització davant la Radicalització (RSR), on s’inclouen propostes com formar la policia local per detectar signes de radicalització cap a l’extremisme violent i facilitar programes de desradicalització i desvinculació dels membres de grups extremistes;

I considerant, així mateix, que el Parlament Europeu, en la Resolució de 2 d’abril de 2009, sobre la consciència europea i el totalitarisme, subratlla, en el seu apartat 3 «la importància de mantenir viva la memòria del passat, ja que no pot haver-hi reconciliació sense veritat ni memòria; reafirma la seva oposició decidida a tot règim totalitari, sigui quina sigui la ideologia en què es base »;

Vàrem informar dels fets a la Comissió Europea, alhora que en demanàvem una resposta institucional, en els següents termes:

¿Entén la Comissió que el lliurament de reconeixements militars a excombatents de les tropes nazis està d’acord amb els valors en què la Unió Europea es fonamenta, en particular amb el que disposa l’article 2 del Tractat de la Unió Europea?

 

Justament ara n’acabem de rebre la resposta, signada per la vicepresidenta Vivianne Reding. L’adjunto, per a coneixement públic.

 

EN

E-005756/2013

Answer given by Ms Reding

on behalf of the Commission

(30.8.2013)

The Commission has repeatedly condemned all forms and manifestations of racism and xenophobia, as they are incompatible with the principal values the EU is founded on, and is committed to combatting these phenomena with the instruments at its disposal.

According to Council Framework Decision 2008/913/JHA on combating racism and xenophobia, all EU Member States are obliged to penalise the intentional public incitement to violence or hatred directed against a group of persons or a member of such a group defined by reference to race, colour, religion, descent or national or ethnic origin. The intentional public condoning, denial or gross trivialisation of the Nazi crimes is also to be made criminally punishable. The Commission is currently monitoring Member State’s implementing measures and will draw up a report in this regard by the end of 2013. It is not, however, authorised to launch infringement proceedings on the basis of the Framework Decision until 1 December 2014. Furthermore, it is, and it will remain, for national authorities to investigate any instances of hate speech or Holocaust denial and to prosecute the perpetrators of such offences.

Public authorities, political parties, and civil society must indeed strongly condemn and actively fight against racist and xenophobic behaviour. Furthermore, the Commission underlines the importance of preserving the memory of the past crimes committed by totalitarian regimes and urges Member States to take the necessary measures to ensure their remembrance.

 

Foto: La Delegada del govern entregant els diplomes. Font: La Directa.com

L’exposició sobre les exhumacions es podrà veure, finalment, a Brussel.les, però no al Parlament Europeu

Després que els qüestors del Parlament Europeu em varen vetar, el passat mes de febrer, la possibilitat de mostrar l’horror de les fosses comunes de la dictadura franquista a Espanya a través de l’exposició “Exhumant Fosses, Recuperant dignitats” (ho vaig explicar en l’apunt Veten una exposició sobre les fosses comunes del franquisme al PE. Simplement, inacceptable. ), diversos col·lectius de víctimes del Franquisme han decidit mostrar el rebuig a aquesta decisió a la Plaça de Luxemburg aquest matí a les 12:30 hores.

L’exposició mostra el treball de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH) i la Societat de Ciències Aranzadi en la recerca de desapareguts i la seva identificació des de l’any 2000.
    
Sota el lema “Contra la Impunitat dels crims franquistes a Espanya”, juntament amb els organitzadors rebutjo la posició presa pel Parlament Europeu perquè considero que amb aquest tipus d’actitud s’intenta silenciar les Víctimes del feixisme espanyol. És especialment greu que aquesta mena de reflexions no tinguin espai en la casa que, diem, és de totes i tots els ciutadans d’Europa.
       
L’exposició vetada pel Parlament Europeu es podrà veure des del 7 de maig fins al 23 de juny a les Halles Saint-Géry. Entorn a l’exposició es realitzaran diverses activitats sobre les conseqüències del franquisme a Espanya i la recerca de desapareguts/des. En aquestes activitats participaran diferents associacions de memòria històrica i familiars de víctimes del Franquisme.

A Espanya encara hi ha centenars de fosses comunes per tota la geografia i alberguen els cossos de 113.000 desapareguts/es durant el Franquisme. A dia d’avui no hi ha polítiques de reparació per a les víctimes i els seus familiars a Espanya, deixant completament impunes aquests crims.

Foto: Amb Dolores Garcia i Ramon Tremosa, durant la concentració, aquest matí, en protesta contra el veto del PE a l’exposició. Font: Conchi Ortigosa

Per una PAC més verda, justa i solidària

Aquesta tarda al Parlament Europeu hem debatut la reforma de la Política Agrària Comuna i demà votarem els informes relatius. Els Verds demanem a tots els i les eurodiputades que donin suport a les nostres esmenes per tal d’aconseguir una PAC justa i solidària, verda, i responsable globalment.

Una PAC justa i solidària.

Actualment, en tots els Estats membres, només alguns productors agroindustrials (el 0,12% del total), majoritàriament grans empreses, reben més de 300.000 euros l’any, principalment per augmentar la seva competitivitat i fomentar el seu creixement. La proposta de la Comissió és establir el límit de subvenció a 300.000 euros. Això permetrà estalviar, sí, però només 1.450.000.000 d’euros. ICV i els Verds proposem establir el límit a 100.000 euros l’any per a cada explotació agrícola. Aquesta mesura només afectaria al 3,5% dels agricultors però permetria estalviar i redistribuir 7.000.000.000 d’euros entre els Estats membres i els agricultors. A més, aquests fons permetrien invertir en la promoció de l’agricultura sostenible davant l’agricultura tradicional i en la creació d’ocupació a llarg termini en les economies rurals.

El cas espanyol és força paradigmàtic, ja que només el 0,16% dels agricultors reben més de 300.000 euros anual en ajudes de la PAC. L’establiment del límit proposat per la Comissió permetria estalviar 112,4 milions d’euros, però la proposta dels Verds de posar el límit a 100.000 euros anual permetria estalviar 476 milions d’euros que es podrien redistribuir entre el 94,34% petits i mitjans agricultors. La qüestió és, doncs, a qui se li volen treure els diners per redistribuir? Alguns exemples: La Casa de Alba (va rebre gairabé 3 millions d’euros al 2011), Nestlè (va rebre 2,7 millos d’euros al 2011), Xenet SA (3,2 millions d’euros), o Mercadona (2,5 millions al 2011).

Una PAC verda

Menys diners no implica que la PAC sigui menys verda. La dreta conservadora vol més diners per aplicar mesures suposadament verds, però els Verds sabem que una distribució eficient i exigent amb els compromisos amb el mediambient no exigeix, necessàriament, més recursos.

La PAC hauria de promoure la rotació de cultius enlloc de donar incentius per al monocultiu. Això disminuiria l’ús de pesticides i fertilitzants i, per tant, es reduiria l’emissió de gasos d’efecte hivernacle provinents del sector agrícola. Augmentar la biodiversitat dins del sector agrícola, millorar la fertilitat de la terra i protegir l’aigua i el benestar dels animals haurien de ser les bases de la productivitat i de la seguretat alimentària a llarg termini.

Creació d’ocupació juvenil

A Europa, només el 6% dels agricultors té menys de 35 anys, mentre que el 80% té més de 55 anys. Si la reforma de la PAC no té en compte aquest aspecte, més de 7 milions d’agricultors desapareixeran en els pròxims deu anys sense deixar successors. La PAC hauria de servir per fer la vida rural més atractiva, no només per als joves agricultors “competitius”, sinó també per als nouvinguts

Una PAC democràtica i responsable globalment

Els agricultors no volen dependre de les subvencions, sinó d’un salari just en relació a la quantitat d’aliments que produeixen i d’altres béns públics públics que proveeixen.  Una PAC democràtica hauria de trobar un equilibri just, que eviti l’especulació amb productes alimentaris i fent que els mercats garanteixin als agricultors un preu just per allò que produeixen. La PAC hauria d’ajudar a restablir un contracte social entre agricultors i la ciutadania, i fomentar les cadenes de proveïment de aliments locals. Així mateix, hauria d’aportar transparència i informació sobre el procés d’elaboració de les polítiques i la manera d’influir als responsables de la presa de decisions.

La PAC ha de ser també globalment responsable , per això els Verds volem eliminar els incentius per tal que les asseguradores de risc entrin al mercat alimentari i especulin amb la nostra alimentació, i evidenment cal prohibir la subvencions a l’exportació.

Foto: Acció davant ple Estrasburg demanant una PAC més verda i justa.

Veten una exposició sobre les fosses comunes del franquisme al PE. Simplement, inacceptable.

Ahir els qüestors* del Parlament Europeu van mostrar la seva cara més rància i conservadora en rebutjar la meva sol·licitud de portar a l’Eurocambra una exposició sobre l’exhumació de fosses comunes de la Guerra Civil espanyola.

Vaig presentar la sol·licitud de reserva de l’espai a principis del 2012, juntament amb tota la informació requerida per l’Administració del Parlament Europeu relativa a l’Exposició “Exhumant fosses, recuperant dignitats”. L’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH) i la Societat de Ciències Aranzadi recull en aquesta exposició el treball que han realitzat al voltant de la investigació de fosses de la Guerra Civil des de l’any 2000. L’exposició s’havia de presentar al Parlament Europeu, Brussel·les, la setmana del 18 al 22 de febrer de 2013.

L’eurodiputat responsable de la resposta, el Sr Higgins (Partit Popular Europeu, Irlanda), ha rebutjat autoritzar l’exposició al·legant que les fotos podrien generar controvèrsia política i que les imatges són impactants.

I esclar que ho són, però més ho és voler-ho seguir silenciant. És inacceptable que una institució democràtica restringeixi la llibertat d’expressió dels eurodiputats i de la societat civil, però més inacceptable és que no es comprometi amb la recuperació de la memòria històrica d’Espanya i d’Europa.

Exposicions com “Exhumant fosses, recuperant dignitats” són crucials per a la reconstrucció de la memòria col·lectiva europea, no es pot al·legar que les imatges són xocants, potser no és xocant que encara avui existeixin aquestes fosses a Europa? Veritat, Justícia i Reparació són els tres principis bàsics del dret internacional per les Víctimes de Violació de Drets Humans, en això s’hauria d’haver basat el Sr Higgins abans de prendre la seva decisió.

Penso fer arribar la meva queixa al President del Parlament Europeu, Martin Schulz, i prendrem, juntament amb les organitzacions implicades, les accions necessàries perquè Europa es comprometi amb la recuperació de la Memòria Històrica a Espanya.

De fet, el vicepresident de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH), Marc Antoni González, ha mostrat també la seva perplexitat. Literalment ha dit: “Aquesta actitud és una forma de negacionisme. Els milers de desapareguts de la dictadura franquista formen part de la història d’Europa i per tant són la història de totes i tots els eurodiputats “.

Cal dir també que l?ARMH ha mostrat l’exposició en universitats, centres culturals i nombroses institucions.

Marc Antoni González ha afegit, a més: ?La nostra obligació és que es conegui la veritat de la dictadura franquista i que les seves víctimes puguin exercir els seus drets. Un Parlament que ha acollit exposicions de l’holocaust o de les víctimes del terrorisme, amb imatges molt dures, no pot negar-se a veure la història amb l’argument que hi ha imatges impactants. Des que es va donar la primera autorització sabien que era una exposició sobre les fosses.

Aquesta prohibició frega la censura amb un assumpte de drets humans.”

L?associació porta des del 2000 exhumant desenes de fosses comunes.

(*NOTA: Els qüestors s’encarreguen de les qüestions administratives i financeres que afecten directament als eurodiputats i garanteixen que aquests disposin de les infraestructures necessàries per fer la seva feina.)

 ***

 

COMUNICADO DE PRENSA – Estrasburgo, 6 de Febrero 2013

 

EL PARLAMENTO EUROPEO VETA LA INSTALACIÓN DE UNA EXPOSICIÓN SOBRE LAS FOSAS COMUNES DEL FRANQUISMO

Ayer los  Cuestores* del Parlamento Europeo demostraron su más rancia y conservadora cara al rechazar la solicitud del Vicepresidente del grupo Verdes/ALE y eurodiputado de ICV, Raül Romeva i Rueda, para realizar una exposición sobre la exhumación de fosas comunes de la guerra civil española.

Romeva había presentado a principios del 2012 la solicitud de reserva del espacio y se presentó a su debido tiempo toda la información requerida por la Administración del Parlamento Europeo para que se autorice la Exposición “Exhumando fosas, recuperando dignidades”. La Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica (ARMH) y la Sociedad de Ciencias Aranzadi recoge en esa exposición el trabajo que han realizado en torno a la investigación de fosas de la Guerra Civil desde el año 2000.La exposición debía presentarse en el Parlamento Europeo en Bruselas ente el 18 y el 22 de Febrero de 2013.

El eurodiputado responsable de la respuesta, el Sr. Higgins (Partido Popular Europeo, Irlanda), decidió rechazar la exposición alegando que las fotos podrían generar controversia política y las imágenes eran impactantes. Frente a este hecho, Romeva comentó:

“Es inaceptable que una institución democrática restrinja la libertad de expresión de los eurodiputados y de la sociedad civil, pero más inaceptable es que no se comprometa con la recuperación de la memoria histórica de España y de Europa”

“Exposiciones como “Exhumando fosas, recuperando dignidades” son cruciales para la reconstrucción de la memoria colectiva europea, no se puede alegar a que las imágenes son chocantes, acaso no es chocante que todavía hoy existan estas fosas en Europa? Verdad, Justicia y Reparación son los tres principios básicos del Derecho Internacional para las Víctimas de Violación de Derechos Humanos, en esto se debería haber basado el Sr. Higgins antes de tomar su decisión.”

“Elevaremos nuestras quejas al Presidente del Parlamento Europeo, Martin Schulz, y tomaremos las acciones necesarias para que Europa se comprometa con la recuperación de la Memoria Histórica en España”

Por su parte, el vicepresidente de la Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica (ARMH), Marco Antonio González, ha mostrado su perplejidad: ?Esta actitud es una forma de negacionismo. Los miles de desaparecidos de la dictadura franquista forman parte de la historia de Europa y por lo tanto son la historia de todas y todos los eurodiputados?.

La ARMH ha instalado la exposición en universidades, centros culturales y numerosas instituciones. ?Nuestra labor es lucha para que se conozca la verdad de la dictadura franquista y sus víctimas puedan ejercer sus derechos. Un Parlamento que ha acogido exposiciones del holocausto o de las víctimas del terrorismo, con imágenes muy duras, no puede negarse a ver la historia con el argumento de que hay imágenes impactantes. Desde que se dio la primera autorización sabían que era una exposición sobre las fosas. Es increíble un acto que roza la censura con un asunto de derechos humanos?, añade el vicepresidente de un colectivo que desde el año 2000 ha exhumado decenas de fosas comunes.

* Los cuestores se ocupan de las cuestiones administrativas y financieras que afectan directamente a los eurodiputados y garantizan que éstos dispongan de las infraestructuras necesarias para llevar a cabo su trabajo. 

 

Foto:Una fotografia de la fossa 4 de La Andaya. Font: Jon URBE/ARGAZKI PRESS.

Quatre preguntes sobre corrupció, per a la Comissió Europea

Corrupció a l’Estat espanyol i a Catalunya? Sí, als passadissos de Brussel.les i Estrasburg se’n parla, i la preocupació és alta.

Així doncs, adjunto a continuació les quatre preguntes que acabo de presentar sobre Llei de Transparència, Cas Bárcenas, ITV, i Cas Pallerols. Totes elles amb la confiança que la Comissió sigui més concreta que fa uns dies, i no ho resolgui amb un ‘això és un tema intern’. No ho és. És un problema que afecta a la línia de flotació de la democràcia, també europea. És molt més que una crisi política, és una crisi de sistema, de dimensions mai conegudes.

 

Pregunta 1: sobre la proposta de Llei de transparència a l’Estat espanyol:

Davant la creixent onada de denuncies i acusacions de corrupció que arriben fins el mateix president del govern, Mariano Rajoy, i tenint en compte la Comunicació de la Comissió “Una Política Global de la UE contra la Corrupció”, voldria fer notar a la Comissió Europea alguns trets de la proposta d’avantprojecte de la llei de Transparència, Accés a la informació pública i Bon Govern presentada pel govern d’Espanya.

La llei és aplicable per a totes les administracions públiques però no afectarà el patrimoni i assignacions a la Casa Reial. D’altra banda, la sol·licitud d’informació podrà ser denegada per les administracions si argumenten un perjudici per “els interessos econòmics i comercials”, “la política econòmica i monetària” o “la protecció al medi ambient” i l’administració tindrà com a màxim un mes de termini per respondre als, tot i que el silenci és una possible resposta administrativa.

Si bé es pretén sancionar la corrupció i prohibeix als alts càrrecs “acceptar regals que superin els usos habituals, socials o de cortesia, ni favors o serveis en condicions avantatjoses que puguin condicionar el desenvolupament de les seves funcions”, no defineix quantitats ni característiques específiques. Sancions com la destitució del càrrec, la inhabilitació o la no percepció de la pensió d’indemnització, queden a discreció de la interpretació de cada cas.

A l’apartat “El bon govern”, es contemplen sancions a les administracions per incomplir els serveis mínims en cas de vaga, per assumir compromisos de despeses, reconeixement d’obligacions i ordenació de pagaments sense crèdit suficient o la subscripció d’un conveni de col·laboració o una subvenció que no compti amb l’informe favorable del Ministeri d’Hisenda.

Finalment, els partits polítics queden exclosos.

Quina opinió té la Comissió d’aquesta proposta? ¿Considera adequat que no s’inclogui la Casa Reial a la llei de transparència? Creu que la no especificació dels casos de corrupció o conflicte d’interessos va en contra del que exigeix ??la seva comunicació? Creu que Espanya ha d’adoptar mesures més contundents contra la corrupció? Li farà recomanacions específiques en aquest camp? ¿Creu que hauria d’incloure els partits polítics? ¿Considera que les mesures de “bon govern” van exclusivament orientades a garantir l’austeritat, restringint les competències dels ens locals i regionals?

 

Pregunta 2: sobre el Cas Bárcenas

“Espanya continua lluitant contra la crisi econòmica més punyent de l’era democràtica, en un moment en què gairebé totes les seves institucions, des de la monarquia fins al poder judicial, mostren signes de putrefacció”. Aquesta frase correspon a l’editorial del Financial Times el dilluns 4 de febrer.

Fa una setmana diari El País destapava la suposada comptabilitat B del Partit Popular, segons la qual, Mariano Rajoy hauria rebut sobresous en diner negre durant 20 anys, informació desmentida pel mateix president del Govern. En l’anomenat “cas Bárcenas” es revela el finançament irregular d’alts càrrecs del Partit Popular.

En moments on la UE demana a Espanya realitzar enormes esforços pressupostaris per reduir el dèficit i el deute públic, el suposat finançament irregular del Partit Popular i del mateix president, enforteix la desafecció política ciutadana i posa en dubte la capacitat del Govern actual de sanejar els comptes públics i encaminar Espanya cap a la recuperació econòmica.

Segons sabem, el tràfic d’influències i la concessió de permisos públics de manera irregular hauria estat una de les maneres com el PP s’hauria finançat, pressumptament. De ser certes totes aquestes acusacions seria un exemple més de l’alt grau de poder que tenen les corporacions dins el govern i de com algunes empreses tenen un tracte preferent, fet que no només significa un dany moral, sinó la manca de competència en el mercat únic i un cost final per als consumidors.

Quina opinió té la Comissió sobre això? ¿Investigarà, a través de l’OLAF, si hi va haver fons europeus involucrats en el cas Bárcenas? Considera aquestes denúncies de corrupció d’alt risc per a l’estabilitat política i econòmica del país? No hauria la Comissió reforçar la confiança dels mercats garantint institucions transparents i no corruptes, en lloc d’imposar l’austeritat sense límits? Per què la Comissió no va garantir l’assignació justa de contractes públics i preservar el mercat únic, protegint en última instància als consumidors? 

 

Pregunta 3: Cas ITV Tràfic d’influències 

El fiscal anticorrupció Fernando Maldonado va demanar, dilluns 4 de febrer de 2013, a la jutge de Barcelona, Silvia López Mejías, la imputació del president del grup parlamentari de CiU i secretari general de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), Oriol Pujol Ferrusola, així com la inhibició al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). La raó de tal imputació tindria a veure amb una suposada trama formada per empresaris i càrrecs polítics per adjudicar, de forma irregular, estacions d’inspecció de vehicles.

Els informes de la Unitat de Vigilància Duanera, dependent de l’Agència Tributària, assenyalen que Oriol Pujol, suposadament, hauria participat com a accionista, mitjançant el consultor Sergi Alsina, a l’empresa Upprime Energy, amb la qual es pretenia aconseguir de forma fraudulenta l’adjudicació d’una estació d’inspecció tècnica de vehicles (ITV) i entrar en el negoci de l’eficiència energètica.

Coneix la Comissió aquest cas de corrupció?

Vista la seva Comunicació sobre lluita contra la corrupció, creu que l’acusat Oriol Pujol ha de dimitir del càrrec per permetre un tràmit judicial just sense influències polítiques? ¿Considera que l’activitat portada per Oriol Pujol viola la Directiva de 2004/17/CE sobre adjudicació de contractes? En la modificació de la Directiva, s’introdueixen mesures per a evitar el tràfic d’influències? Considera que aquest cas de tràfic d’influència perjudica considerablement el Mercat Únic de la UE?

 

Pregunta 4: Cas Pallerols

 

El passat dimarts 8 de gener de 2013, es va assolir un acord respecte al procediment del cas Pallerols, pel qual els processats, entre els quals figuren alts càrrecs i militants del partit Unió Democràtica de Catalunya com Josep Antoni Duran Lleida, van acceptar desviar fons de la Unió Europea destinats a cursos de formació per a aturats a través de les societats de l’empresari andorrà Fidel Pallerols.

El pacte ha estat possible després que el ministeri públic, que inicialment sol·licitava per als processats penes de fins a cinc anys de presó -l’Audiència de Barcelona va fer una petició inicial de 11 anys-, s’hagi avingut a rebaixar la condemna a quatre d’ells, retirar els càrrecs a dos més i reduir les indemnitzacions. Concretament, el ministeri públic ha rebaixat a 388.000 la suma defraudada, ja que inclou en aquesta xifra només les quantitats que es consideren totalment acreditades, enfront dels prop de 600.000 euros en què inicialment xifrava el desfalc. D’aquests 388.000 euros, el fiscal reclama a UDC que respongui com partícip a títol lucratiu de 200.000 euros i, en qualitat de responsable civil subsidiària, dels 100.000 que va desviar el seu exsecretari d’organització, Vicenç Gavaldà.

El pagament de la responsabilitat civil per part d’UDC comporta assumir que es va embutxacar part de les subvencions europees. Els acusats han reconegut que entre els anys 1994 i 1999 van concedir a Fidel Pallerols diversos milions d’euros en subvencions del Departament de Treball amb el compromís de lliurar part d’aquestes sumes per al finançament del partit democristià.

El Programa Mundial contra la Corrupció de les Nacions Unides defineix la corrupció com un «abús de poder per obtenir guanys privats». Segons aquesta definició, tant UDC i com el seu líder Duran Lleida, podrien ser considerats corruptes.

Coneix la Comissió aquest cas? ¿Tenia alguna sospita la Comissió del desviament de fons de la UE? Creu que l’OLAF hauria d’haver intervingut prèviament? ¿Considera que la rebaixa de les penes és excessiva? Considera que l’acord és insuficient coneixent la comunicació “UNA POLÍTICA GLOBAL DE LA UE CONTRA LA CORRUPCIÓ”? Quines mesures adoptarà perquè no es tornen a produir aquests fets?

Font foto: El país

Rajoy (i PP) i Eurobons: ‘ni sí, ni no, sinó todo lo contrario’

Ahir el PE vàrem preparar la reunió del Consell Informal d’avui. Van ser nombroses les referències a la necessitat de sortir de la reunió amb un clar compromís a favor de potenciar sectors econòmics claus, com les renovables, i de mutualitzar el deute (Eurobons). Ho va dir el Comissari Rehn (en nom de Barroso), i molts d’altres intervinents de totes les forces polítiques.

La situació de l’Estat espanyol va centrar bona part del debat. A destacar que, mentre des de Brussel·les (CE, PE) i nombrosos països europeus se li diu a Rajoy que miri cap a les renovables, ell va i se les poleix d’una tacada.

Així mateix, mentre Hollande, a través del seu Ministre de Finances (Moscovici), ja insisteix en la necessitat de crear els Eurobons, Rajoy s’alia amb Merkel (a qui no fan massa gràcia) al so del ‘Ni sí, ni no, sinó todo lo contrario’. Davant de càmera diu que no, que de cap manera, però els seus representants a l’Eurocambra ho neguen i diuen que en realitat sí que els vol, … després d’aconseguir la consolidació fiscal. Almenys això és el que va respondre l’Eurodiputat Zalba, quan li vaig demanar què pensava fer, avui, Rajoy, a la Cimera informal…