Fa molts anys... la meva dona va gravar, en un recital, aquesta cançó, amb lletra de l'estimat Fèlix Cucurull i música meva. El grup Setciències d'Arenys de Mar ( un grup cultural) , al qual pertanyia la meva germana Matilde, també en Quim, fill d'en Fèlix, en Ramon Fité i potser algu altre, van organitzar (potser fa més de 30 anys) unes jornades poètiques, que en el fons, eren unes jornades independentistes. Em van demanar que musiqués uns poemes de Fèlix Cucurull i de Joan Colomines. El temps (i sobretot la Xon, la meva dona) han volgut que es guardés aquesta gravació, que no essent molt bona, pot fer una idea cabal de que, a les catacumbes, fèiem a Sinera. Sense paraules de Fèlix Cucurull (en Homenatge a un lluitador):
SENSE PARAULES
No diré avui el teu nom,
terra que m'has vist néixer.
Me'l guardo molt endins
en espera del dia que ressoni ben net
de planys i de renúncies.
Me'l guardo ben endins,
perquè la seva força
no esdevingui un cop més
un miralleig estèril.
No diré avui el teu nom,
que ja l'han usat massa
tots els aduladors...
i aquells fills teus que esperen
fer-se'n un escambell,
i els qui viuen immersos
en l'embadaliment
que els farà infants per sempre.
No diré avui el teu nom
perquè no és amb paraules
com cridarem l'estel
damunt de la bandera.
Foto: Record penjat a la casa on va ocórrer el miracle de Sant Vicent Ferrer a València.
Avui una llegenda de Sant Vicent Ferrer, un dels patrons de València i conegut pels seus miracles. El del mocadoret és dels més coneguts i entranyables. Es un miracle que comença al mercat central de València i acaba al carrer de la Tapineria, a l'indret on avui es diu la plaça del Mocadoret. De com el Sant fa veure a una colla de valencians descreguts, que a València hi havia gent pobra, molt pobra.... i la manera de fer-los-ho veure va ser a través del mocadoret que els ensenya el camí. Tants miracles va fer el Sant Vicent Ferrer que fins i tot el bisbe li va haver de cridar l'atenció de tants miracles com feia i li va prohibir que en fes cap més... però ai las! que l'endemà, el Sant va veure com un pobre home enfilat a una bastida, li cau la bastida i està a punt d'espetegar al terra. Però ell tenia prohibit fer miracles, per tant pren una decissió agosarada: fa mig miracle: el deixa suspés a l'aire sense que acabi d'arribar a terra... i seguidament va a demanar permís al Sr Bisbe que li deixi acabar el miracle , sinó el pobre desgraciat hauria acabat suspès pels segles dels segles... Es obvi que el Bisbe l'autoritza i el Sant acaba el miracle fent-lo arribar al terra sa i estalvi. Si ho voleu, podeu escoltar la contalla del mocadoret, clicant aquí o al dessota.
Avui, si us sembla, us explico el significat d'estar a la lluna de València. És prou conegut que la frase en qüestió: estar a la lluna de València, es predica d'aquell qui està absent, que estar badant, que no sembla estar per la feina que li toca fer en el moment i està pensant en les musaranyes, o també d'aquell que se li han vist frustrades les esperances. (Segons el diccionari de la RAE: Quedarse a la luna de Valencia.
1. loc. adv.coloq. Frustradas las esperanzas de lo que se deseaba o pretendía. Dejar, quedarse a la luna de Valencia.
Però en realitat és una expressió ben concreta, ben cuirosa: En temps en que València tenia les muralles en ple rendiment, quan venia a entrada de fosc i el sol s'ajocava, procedien a tancar les portes de les muralles, i sembla que la darrera era la porta de Serrans. Qui no arribava abans d'aquesta hora perquè estava badant, perquè se li havia girat feina a l'horta, perquè s'havia estat massa temps emperifollant-se per agradar al promés, o senzillament que se li havia fet tard.... trobava les portes de Serrans tancades i llavors: és clar, es quedava al portal, o sigui al ras, o sigui al dessota de la LLuna. I d'aquí l'expressió Estar a la lluna de València: Per tanoca, per no haver arribat a temps.... per haver badat.... apa! tancat al defora i a dormir al dessota de la LLuna! I d'aquí els valencians que filen molt prim et diuen: Una cosa és arribar tard i l'altra és fer tard. Oi tant que son diferents: Si hom arriba tard, pot trobar el menjar fred, i la gent ja no estar al voltant de la taula, però pots rescalfar el menjar i encara menjaràs. Però si fas tard, llavors ja no pots ni fer el menjar, ni fer obrir la porta ni res: Has fet tard! Oi que el llenguatge fila molt prim! doncs apali, ja en sabem una altra!
Dia per dia, el 31 d'agost de 2011 ha fet 10 anys que, cada setmana de cada setmana, he explicat un conte, rondalla, llegenda, anècdota.... a Radio Arenys. La cosa va començar quan vaig explicar a l'Oriol Ferran, llavors director de l'emisora que aniria a París a buscar una espasa que ens guardaven al museu de l'Armée de Paris (on està enterrat en Napoleó) L'espasa en qüestió era l'espasa de Vilardell de la llegenda del drac de Sant Celoni.... Havia descobert que la lllegenda celonina no era tal, sinó que era una història ben travada: el culpable del descobriment fou el llibre de Martí de Riquer: Llegendes històriques catalanes. I constato que, a Sant Celoni, l'any 2000 encara eren vius tots elements de la llegenda, només ens faltava l'espasa i en Martí de Riquer ens descobreix que la tenen a París. Carta de l'alcalde de Sant Celoni, en Joan Castaño, al museu dient que un celoní hi anirà a veure l'espasa. I ja em teniu a mi, a mig agost de l'any 2001, mentre i tant la família passejava per París, vaig tenir el goig d'entrar al Museu de l'Armée... travessant portes de seguretat fins a Direcció on em lliuraren l'expedient d l'espasa de Vilardell. Jo anava preparat, els portava el llibre d'en Martí de Riquer i dins, un punt del la llibreria el Setciències -en Tallaferro- que des d'aquell dia ens espera a les entranyes del Museu que anem a buscar l'espasa.... I amb aquesta explicació, l'Oriol em diu... i per qué no vens a explicar aquesta anada a París i així el dia 31 d'agost de 2001 vaig i l'explico a la Radio... a partir d'aquí, em varen demanar que, és clar, havia d'explicar la llegenda... i així, de setmana en setmana, de mes a mes i d'any en any fins a 10. Molt ben acompanyat per la Isabel Artero, la Miriam Farelo, l'Ivan Llensa, la Montse Calopa, en Josep Ma Cano i molts d'altres que puntualment m'han fet companyia en aquests deu anys de contacte amb el nostre imaginari. I sobretot els oidors i oidores que dia rera dia m'han anat donant consells, comentant, blasmant i xalant els contes que anava explicant.....!!! I així, aquests bons amics i amigues de Radio Arenys m'han fet una entrevista per recordar aquesta dada. Si voleu, cliqueu aquí o al dessota i la podreu escoltar.....
Foto: Sant Ramon Nonat . Imatge de Villalba -Lugo- Patró d'aquesta Vila.
I com que Sant Ramon Nonat és el meu patronímic, m'ha abellit explicar a Radio Arenys la història d'aquest Sant Nostrat... Bé potser la història ben bé no, perquè, com el seu propi nom indica Sant Ramon fou un "No nat" o sigui que no va néixer ... però a més a més de no néixer... no va existir, o almenys no en podem donar dades certes.... Com diu mestre Mn Antoni Pladevall, de Sant Ramon no n'hauríem de dir Nonat sinó Sant Ramon l'indocumentat..... Ai quines coses. No obstant i aixó, per ser un Sant amb poca història potser és el sant del que en sabem més coses.: La seva mare va morir estant prenys. va caure morta a un bosc prop del Portell -la Segarra- I un cavaller - Es diu que possiblement fou En Ramon Folc IV vescomptede Cardona va practicar-li la primera cessària de la història i li obrí la panxa , d'on isqué en Ramon sa i estalvi. A partir d'aquí el van fer mercedari i donada la seva seducció en la oratòria el van enviar a convertir i rescatar captius al nord d'Àfrica... Sembla que en convertia tants al cristianisme que el van empresonar. Però es clar , allà, a la presó feia servir la oratòria per a convèncer els carcellers.... I amoïnats, li van posar un candau a la boca.... Retorna a Catalunya i s'instal.la a Cardona on mor en olor de santedat. Tots els qui l'estimaven el volien enterrar al seu poble, al final decideixen col.locar el cos damunt d'una mula cega i allí on caigués morta la mula seria enterrat.... I la mula eixí de Cardona s'encaminà al Portell i quan tothom pensava que l'enterrarien al lloc on va néixer, doncs no, va passar de llarg i en un camp erm la mula morí. Allí li varen erigir el monestir de Sant Ramon " El Escorial de la Segarra". I fins avui. Ah! I per cert, Ramon és un nom alemany, que ,traduït el més aproximadament possible, vol dir : aquell que convenç o sedueix pel consell!. Si voleu escoltar la història cliqueu aquí o al dessota.
Foto: Un detall diletant de l'Albufera: Una barca, el sol, la serenor de l'aigua i una umbrel.la: la bellesa de l'estiu.
Ja ho sabeu: Quan eixim de sortida de l'estiu, em plau captar unes fotogràfies diferents de les que, potser, faria tothom. Em plau trobar un petit detall del lloc on hem anat. Enguany hem estat a València (tan a prop i tan lluny!!!) i m'ha abellit anar prenent fotografies de les coses molt i molt petites: El braç del rei en Jaume que ens assenyala el camí de la victòria. Una umbrel.la a l'albufera, amb barca inclosa. Unes piles de paquets d'arrós, exponent del que és un mercat a València i arreu. Uns grafitis que, lluny de ser empipadors, ens ofereixen una llambregada a la modernitat. Entremig, la tomba del nostrat poeta Ausiàs March que has de trobar entrellucant la catedral, ensenyorida pel Miquelet. i el capdanser del Tribunal de les aigües que, de temps immemorials, arranja els problemes de les cèquies sense haver d'acudir a la justícia ordinària.... i petits detalls que, de ben segur, que ens faran treballar el magí per saber d'on son!!. I així, tranquilament ens hem passejat per la València dels nostres cors.... Tan a prop i tan lluny!!!!!. Si voleu, cliqueu aquí i veureu les petites coses de la València de les coses petites.....
Foto: Una colla de macipes i macips a punt de refermar el Vot de Vila.
Ja fa uns dies que us vaig penjar un post de qui era Sant Roc. Avui, si us sembla, us enllaço una entrevista amb els de Radio Arenys, on intento explicar com hem celebrat Sant Roc en el decurs del temps. Si teniu la paciència d'escoltar-la, anireu veient que des de sempre, Arenys, ha estat un xic diferent. Sempre ens hem muntat les festes nosaltres mateixos i en el decurs dels anys, hem anat trobant la formula de fer-les més participatives. Avui, ens omplim la boca de democràcia. Hem d'escollir tots i tothom per a qualsevulla càrrec públic... I passa el que passà... només heu d'obrir els diaris... Ah! però els de Sinera varem trobar una formula que ens permetia tres coses: a.- Que tothom hi podia participar, fossin del braç que fossin i tinguéssin els cabals que tinguéssin . b.- Que tothom participava en recollir els calerons per a pagar la festa. c.- L'administrador i la Junta sortien escollits, per insaculació, tot fent un rodolí. Antigament, l'administrador de la festa (un macip), havia de pagar els petits xeflis que es convocaven en tan magna diada. A Arenys, de seguida , varem veure que així no aniríem enlloc: sempre seria l'administrador gros un vailet de possibles. Doncs què voleu! ens inventem una formula: Els macips i les captadores sortien al llevant de taula (havent dinat) a recaptar cabals... i així amb els doblers necessàris ja no havia de ser administrador el que tingués més possibles. TOTHOM HO PODIA SER. I així, acabada la processó de Sant Roc, tothom a la rectoria i una mà innocent treia un rodolí que prèviament s'havia posat dins una saca i així s'anava escollint l'administrador i la junta. Ah! i quan treien un rodolí, tocaven un cop fort de tabal.... Per allò de la signatura. Si voleu, cliqueu aquí o al dessota i ho podreu escoltar.
Enyorança de l'espai frescoral de la nostra oblidada muntanya. A recer d'un matinet prou ardent, amb un sol que picotejava de valent, després d'unes hores de feina, cap a la muntanya!. Fa temps que no havia copsat les clapissades de sol que s'entrelluquen per les fulles verdorenques dels faigs sadollats d'aigua plaent. El juliol ha estat benèvol. Si a Déu plau, enguany, a tardor, la muntanya ens regalarà uns colors vius, apareixeran els marrons, els ocres, els vermells, els grocs .... en fi una simfonia de colors, si tenim la sort que enguany, plogui una mica més i les fulles no caiguin abans de tornassolar-se arrapades a l'arbre al que pertenyen.. Oh! quina verdor més jovenívola que, amb remors de l'aigua del sotabosc que regalava l'orella, el verd dels faigs fent sardana amb el lila de les violes, i la llum que planava sobre el gran bassiol del Montseny. Quin goig retrobar la muntanya! Ella sempre espera per sorprendre el caminant escadusser que, amb calor a la vall, hi puja encara que només sigui a fer tat. Si voleu, podeu entrellucar les fotografies totjust sortides del forn....
Ja m'haureu llegit que Sant Roc, el Sant nostrat i sinerenc (que ens va guarir de la pesta), està a tot el territori de l'Espanya de les Espanyes, a més a més de ser el nostre Sant Estimat i segon patró de la Vila d'Arenys de Mar. (busqueu-lo pertot arreu, fins a Galicia i tot) Com que darrerament he sentit a explicar moltes i moltes coses de Sant Roc, no sempre encertades, m'ha semblat que, abans de la nostra festa dels Macips i del Vot de Vila, no estaria de més explicar la Història d'aquest Sant francés (No home no, Sant de la Corona d'Aragó!!!!) Ja sabeu que Sant Roc va néixer a Montpeller, o sigui com el nostre rei en Jaume i per mor del casament del nostre Rei en Pere amb la Maria de Montpeller, (pares del nostre Rei) per un temps, Montpeller va pertànyer a la Corona d'Aragó. I fou llavors que nasqué el Sant. I doncs que us pensàveu!! I essent com era molt bon noi..... i va esmerçar tota la seva vida a guarir els pobres, quan va arribar la pesta a la Toscana va continuar fent la mateixa feina fins que ell mateix va quedar empestat.... I gràcies al gos, va poder subsistir i ajudar a tothom qui li ho demanava. Per això el dia 16 d'Agost és Sant Roc i el dia 17 a molts indrets de Catalunya (Barcelona inclosa) temps era temps que celebraven Sant Gos. Sense anar més lluny a la plaça Nova on hi ha la capelleta de Sant Roc, (Bé ara no hi ni capelleta ni res, només la imatge del Sant encastada al capçal del carrer del Bisbe....) Ah! i fixeu-vos si està a tots els llocs el nostre Sant que fins i tot a Tordeshumos un petit poblet de Valladolid... allí encofurnat en una església llòbrega el varem trobar, tot cercant i cercant!. Si voleu veure més Sants Rocs de la Rioja, Lleó i altres indrets, cliqueu aquí. Si voleu, cliqueu aquí o al dessota per escoltar la vida del Sant.
No! si això ja es veia a venir.... Varem començar per prostituir la tomba i ara, apa!!! Tothom s'hi veu en cor!!! El títol avui el manllevo del mateix qui ens furta una part de nosaltres. El bloc d'en Toni Cucarella... es diu "Toni Cucarella en roba de batalla". Doncs apa! vols caldo! tres tasses!! Home, que això no es fa. Permeteu-me que m'expliqui: Fa uns dies, amb la meva dona varem practicar un dels esports que més ens abelleix: Trapassejar per llibreries... I ara un llibre ara un altre, els passem per la mà, de la mà al magí i quasi sempre del magí a la bossa. I en aquesta feina tan agradívola: Voilà, quina fuetejada: Em trobo amb la tomba d'En Pasqual Sentís: la portada del llibre d'en Toni Cucarella l'Ultima Paraula, recentment reeditat per 3 i 4. (Cliqueu i veieu-ne la foto i compareu-la amb la de l'Emilia Rovira de Preses que encapçala aquest post!!!!) I mireu quines coses: M'han prostituït la tomba, m'han tret a l'Emília amb les seves cuites, m'hi etziben un camàndula a la portada i no en tenen prou, que a dins, ni citen d'on han tret el retrato!!! No home no!! Que això no es fa. Que aquesta tomba és un tresor i massa preuat perquè ens el violi qualque indocumentat i el posi a la portada d'un llibre, sense citar d'on l'ha tret!. Castigats sigueu a les penes eternes d'en Pere Botero! Si voleu, cliqueu per veure les fotografies d'un cementiri que és una joia : El de Sinera. Si voleu, cliqueu un post antic on explico algunes dades. I per que en tingueu coneixement, us escric la llegenda resumida.
ADDENDA: LA LLEGENDA DE LA ROSA
La llegenda de la història de la rosa, fou tal que l'Emilia Rovira de Preses i en Rafael Martinez Ortiz es varen enamorar quan aquest darrer, cubà, va venir a Catalunya per estudiar medicina i es va ostatjar a casa d'uns parents d'Arenys. Quan la carrera fou acabada, el pobre Rafael se'n retornà a Cuba, no sense abans haver promés a l'Emília que s'escriurien i, el dia de demà, si s'esqueia, es casarien. Les cartes, totes, foren obstruides per la familia d'ella. Tant les d'anada com les de tornada. Emília morí de pena d'amor. Passats molts anys, ja casat i emmainadat, En Rafael , diplomàtic cubà ve a Europa a un Congrés a París. S'arriba a Arenys a veure als seus coneguts i saber que en fou d'aquella noia, l'Emilia... Li expliquen: Es morí de sentiment esperant l'estimat cubà. Ell, en recordança d'aquella bella amistat fa construir la tomba amb marbre de París. Un cop construïda demana autorització a la família de l'Emília que quedava. El permís li és negat. La llegenda ens il.lustra que el cavaller cubà, es treu una rosa fresca, acabada de collir que lluïa a l'ullal de l'americana i la llença, solitària, dins la tomba... El simbol excels de l'amor: Una rosa, encara tendra, que reposi en recordança pels segles dels segles que l'amor, a voltes, no és res més que una rosa perlada de gotims de rosada.....
Després, unes mans maldestres, la malmeteren posant les restes de la pobre Emília a la tomba i trencant l'encanteri de l'amor... volent-la convertir en una tomba adotzenada... I la història ens retorna el seu desengany... Ara, per greuge de visitants, a la tomba de l'Emilia, sempre, sempre ... hi ha unes roses de plàstic... (Apa! castigats per sempre més) I és clar... Havent trencat l'encanteri, què voleu!! qualsevol passerell es veu en cor de tornar-la a violentar!!! Salvem la tomba, salvem l'amor... I en Toni Cucarella, home enllustrat i de provat senderi......, crec que, algun desgreuge o altre ha de fer......
Avui explico la contalla que dóna nom a un dels llibres més ben girats de les contalles del nostre país. En Pep Coll va conjuminar molts esforços per a poder nodrir-nos d'una part del nostre imaginari pirinenc. I aquesta és la contalla que l'encapçala. De com les Muntanyes més ufanoses del Pirineu, per una mal acollida a Nostramo, varen perdre-ho tot: l'herbei, les pastures i fins i tot l'honor. Només un vailet va acollir el nouvingut i el va nodrir d'alló elemental: Un mos de pa, un traguinyoli de vi i un jaç per a poder aclucar l'ull quan el cansament ens corprèn. Apali, si ho voleu, cliqueu aquí , o al dessota....
Ronsejo en acabat de dinar. M'arribo, ara una giragonsa, ara una altra, fins al llindar de la porta del clos eclesiàstic i tranquil de Sant Esteve de la Costa. A la llunyania, unes nuvolades espantadisses. El sol llueix esmorteït. El comunidor es dreça tranquil, encapçalant aquesta vall pregona de la nostrada Muntanya. Una fotografia, ara una altra... De cop, el temps s'atura. L'aire pren una finíssima serenor. El sol, temorenc, s'amaga al darrera la nuvolada... la dringadissa i els piulets dels ocells, de cop, aturen el seu tarannà bellugadís. El xiprés es dreça endiumenjat, tot dient, baixet, baixet, una pregària.... El silenci total.... De sobte, les batallades del campanar de Sant Esteve, van escampant-se arreu, tot anunciant que son les cinc de la vesprada..... Pausadament, harmoniosament. El seu dring és potent. El so ha d'arribar a tota la muntanya. La magnificència del so que ens porta al recolliment de la solitud acompanyada. Marxo: dos vailets, agombolats per la seva mare, corren pels camps que verdegen.... Retorn a la vall..... Si voleu, podeu clicar les fotografies d'una sortida antiga.
Foto: L'alzina del Passeig de Gràcia a 27 de juliol de 2011.
Ahir, per mor de feina, vaig haver d'anar a Barcelona. Un cap al tard agradívol... Surts del despatx de Sinera per anar al cap i casal a una reunió de feina. Però, quan vens de lluny, sempre passa el mateix... o ets el primer o ets el darrer. Ahir tarda, el tràfec va anar prou bé i vaig arribar amb molt de temps.... Vaig fer tat a veure l'alzina del Passeig de Gràcia: Estava allà, ufanosa, alterosa, perduda enmig de la gran ciutat... pobreta, què hi fa una alzina al mig de brogit de la ciutat? .-.. i els records em portàven a Mn Cinto, quan, en plena desgràcia.... es recordava de la pobre alzina i des de l'església de Betlem, ara una passa ara l'altra, s'arribava fins al peu de la pobre alzina i tot planyent-se li murmurava:
"Filla de les muntanyes, ¿qui t’ha plantada ací a la vora d’un passeig i enmig l’eixamplament de la ciutat? Ben segur que ningú. Ets un record de les antigues boscúries que baixaven del Tibidabo, una borla del seu mantell de setí verd que arribava fins prop de la mar. La Providència t’ha deixada enmig de la nova Barcelona per recordar-li que fou un prat, com els empresaires de les vies fèrrees deixen un montorull de terra de cada desmont, com a testimoni de la feinada feta que diu als viatgers: “mirau on érem i on som”.
I el pobre Mn Cinto, parlant amb l'alzina, es preguntava a ell mateix, qué hi feien tots dos perduts a Barcelona: L'alzina i ell, tots de muntanya, perduts en el brogit i l'asfalt? I en la pregunta, pobre Mn Cinto, hi trobava la resposta: Res.... Només que per una maltempsada, quan tots dos es creien poc menys que els reis de la creaciò, varen anar a raure a les planúries barcelonines.... Per restar desubicats pels segles dels segles....
Foto: Els savis de l'escola d'Atenes, pintura de Rafael Sanzio, pintor de l'escola renaixentista italiana.
Avui, una contalla molt, molt i molt antiga: Tant que, temps era temps, un rei bondadós, volia trobar la manera de saber governar els seus súbdits. Volia trobar la manera de ser correcte, bonhomiós, però just, bon jan però curós amb les seves decisions.... en definitiva, el rei estava freturós de poder servir bé al seu poble... però ai las!! ningú li ho havia ensenyat... ningú li havia explicat com s'havia de comportar per tal de fer la seva feina amb la cura que calia.... i en aquestes estava, quan crida tots els savis del regne per tal que l'enllustrin en conèixer les formes de poder comportar-se acuradament pel servei del seu poble. Els savis estan nogensmenys que vint-i-cinc anys per a confegir 100 llibres gruixuts... els presenten al rei.. No li abelleixen massa... passen més anys i els cent llibres es converteixen en 7... Res, pobre rei, no sap com s'ha de comportar... i quan ja estava a les portes de la mort... el darrer savi viu que quedava, li porta un llibret ben primet: Resultat: En aquesta vida , neixem, patim una mica, gaudim una altra mica, i al final morim: Aquest era el resultat del savi... I el rei , abans d'expirar.... diu: i jo encara hi afegeixo: - En els llargs anys de govern, he descobert que en aquesta vida només som alló que donem, alló que perdonem i alló que estimem .... i dita aquesta sentència, va expirar. Voleu dir que els saberuts i governants d'avui dia han descobert que viure és això: - Som allò que donem, allò que perdonem i allò que estimem . Si ho voleu escoltar cliqueu aquí, o al dessota....
Foto: Capvespre ennuvolat al port de la rada de Llevant de Sinera, amb els tres turons al fons.
La mare Muntala desa la claror a l'armari. La veu de l'Espriu ressona per la claror de Sinera i l'Altíssim resa la darrera oració abans que el sol deixi en tenebres el Xibalbà del Mareny.
Vilatans,
patricis de Sinera: som a les acaballes de la faula. El sol s’ajoca enllà dels
turons del Mont-Alt, una ora suavíssima es desvetlla al Mal Temps i ens portarà
sentors de fonoll i de menta, l’aigua cau a primes gotes per la molsa del
safareig del tritó, ulls del vespre comencen a esguardar-nos. Atorgueu-vos,
sense defallences, ara i en créixer, de grans i de vells, una almoina recíproca
de perdó i tolerància. Eviteu el màxim crim, el pecat de la guerra entre
germans. Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments
petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum."
De vegades, la vila marinera te aquests punts de poesia que, sense massa paraules, la vida et retorna la grandesa d'un instant.
