Foto: El amics que m'han acompanyat a la passejada.
Sovint anem a can Quintí al carrer de la Torre, a comprar, obviament. Tenen bons productes, ben escollits, i bona cuina quan ens fa falta. Pugem del despatx cap a casa i passem per davant de la botiga. Moltes vegades entrem, però no només a comprar, sinó a fer-la petar, bona conversa tenim sempre amb la Teresa, la seva filla i el personal. No us perdeu, si veniu a Arenys , de demanar on és a can Quintí i de ben segur que en sortireu contents, amb bona compra, bons productes i una estona riallera amb la mestressa. Aquesta setmana, comentant, em diu que li vénen uns amics a veure Arenys, que els recomani qué poden veure: -I cà, que faig jo, ja us portaré a fer un tomb per Arenys. -Home, no vull molestar... -Si no és molèstia, al contrari. Anirem al Cementiri... - Al cementiri, vols dir, que potser s'ho prenen malament.. No dona no!! I avui, en bona companyia hem pogut fer un tomb pel nostre cementiri. Fa goigmirar Arenys des del Mirador que ens han fet, amb encert, al
capçal del cim de la Pietat, i ara l'una ara l'altra, he pogut fer una
de les coses que més em plau: Mostrar part de la nostra història i la nostra literatura a qui la vol escoltar. Molt bons companys de viatge!!!! Per a ells i per a tots, us enllaço alguns escrits que fan referència al Cementiri. Itinerari pel cementiri Toni Cucarella ens roba la batalla. Fotos del cementiri de Sinera.
Avui una contalla del Pallars.... De quan al món hi havia unes sequeres importants. Tan importants que ni traient el Sant Cristo Gros de les esglésies s'aconseguia que caigués una sola gota d'aigua. Però vet-ho-aquí que els del poble d'Ancs troben una petita estatueta de Santa Cecilia. Davant d'una sequera important els d'Ancs demanen permís al pare Abat de Gerri que els deixi treure Santa Cecília per a congriar la pluja. El pare Abat que els fa: - Home si ni amb el Sant Cristo Gros fem ploure, com voleu que aquesta petita estatueta de Santa Cecília aconsegueixi la pluja!! Doncs sí, Santa Cecilia va fer que plogués a bots i a barrals. Petita, però potent!! Ella sola va aconseguir la pluja. Apali, si voleu cliqueu aquí , o al dessota i podeu escoltar la contalla.
Us heu fixat que no diem anem a veure missa, i si bé diem que anem a missa, la frase més corrent que deien els nostres avantpassats i que encara avui (de la poca gent que hi va) en diu anar a oir missa. Us heu preguntat perquè?. Fàcil si entreu a una catedral i veieu la seva estructura. Al bell mig de les catedrals, basíliques i temples grans, al bell mig de la nau central hi ha el cor, que és el lloc
de l’església destinat als cantors on es resa i es canten els cants litúrgics.
Com a espai arquitectònic ha tingut diferents ubicacions en lesdiferents èpoques. Està documentat com
a espai separat des de l’època visigòtica, quan els cantors es situaven darrere
i als costats de l’altar. A partir dels segles XIV i XV, en col·locar els grans
retaules gòtics darrere l’altar, el cor es va traslladar a la nau, ocupant un
espai central des del transepte cap a l’entrada, normalment tancat amb parets o
reixes, i amb una reixa a la banda de l’altar, on hi tenien accés només els
músics i els clergues i canonges, que participaven als cants interpretant les
melodies gregorianesen
alternància amb el cor polifònic de músics professionals.
Si, i tot això està molt bé, però el cor, com veieu, era destinat als canonges, cavallers, etc.... I el poble?.... El poble s'havia de col.locar a l'entrada, sense sobrepassar el cor, allunyat de l'altar que està situat al seu darrera i per tant, el poble no veia, ni mirava, ni entrellucava la missa, perque no podia... el cor li ho impedia..... Només els quedava oïr-la.... I d'aquí ve l'expressió anem a oir missa.. Apali!
Ondia tu!.... Aquest matí, anant en cotxe, escolto aquesta noieta que s'esgargamella periòdicament a tots els canals catalans, castellans, per radio i televisió, per terra mar i aire, i de la qual, demà passat és el seu patronímic, sense encomanar-se ni a Déu ni al diable, etziba: Con la iglesia hemos topado, Sancho!!! Home, que jo aquesta noia la tenia per enllustrada!!! Al vespre a Can Cuní, tornem-hi que tornem-hi.... Que si la mateixa cançoneta.....con la Iglesia hemos topado.... Home, la gent que parla d'oïdes, mira, passem-hi, és el que te parlar d'oïdes... Però una senyora enllustrada i que treu pit per qualsevulla cosa que se li pregunti, no estaria de més que llegís el capítol IX de la segona part del "Ingenioso Hidalgo don Quijote de la Mancha" I perque no tingui gaire feina, aquí li transcrivim...
Hallemos primero una por una el alcázar –replicó don Quijote–; que entonces yo te diré, Sancho, lo que será bien que hagamos. Y advierte, Sancho, que yo veo poco, o que aquel bulto grande y sombra que desde aquí se descubre la debe de hacer el palacio de Dulcinea. –Pues guíe vuesa merced –respondió Sancho–: quizá será así; aunque yo lo veré con los ojos y lo tocaré con las manos, y así lo creeré yo como creer que es ahora de día. Guió don Quijote, y habiendo andado como doscientos pasos, dio con el bulto que hacía la sombra, y vio una gran torre, y luego conoció que el tal edificio no era alcázar, sino la iglesia principal del pueblo. Y dijo: –Con la iglesia hemos dado, Sancho. –Ya lo veo –respondió Sancho–. Y plega a Dios que no demos con nuestra sepultura; que no es buena señal andar por los cimenteños a tales horas, y más habiendo yo dicho a vuesa merced, si mal no acuerdo, que la casa desta señora ha de estar en una callejuela sin salida. I que l'amic Jordi Bilbeny em perdoni, perque en Cervantes, com tothom sap, era català... Apali, bona vesprada.
De vegades, la vida, ens retorna una part de la joia entrellucada fa ja uns quants anys. De matinet, amb els meus fills, l'A. i en X. tots dos ja una realitat present i plaent, hem anat a la recerca d'una part de la muntanya, aquella que, avui, encara em veia en cor de fer.... Un cotxe a Sant Martí del Montseny i l'altre cap a Collformic.... I ara una giragonsa, ara l'altra, en la millor companyia, mentre i tant la Xon s'havia quedat a preparar el dinar, per a tots, l'avi també, i a esperar-nos que retornessim del lleure dominical, (per ella, la feina dominical) .... i a poc a poquet, el camí avançava... i ens hem apropat a Sant Cristòfor de la Castanya, on hem pogut pujar al campanar, com sempre ens deixen els bons masovers, i hem pogut fer repicar les batallades de la campana que ressonaven a la vall, i totes i cadascuna de les batallades anaven a les boscuries i ens retornaven al nostre encalç, talment com si la vida, plena de giragonses, s'endugués i ens tornés aquests moments que avui ens permetia gaudir-los nosaltres tres. Sabent, però que l'estima mai és closa i sempre compartida amb els que estimem.
Ja podeu resar!! Aquest any, si no hi ha res que ho destorbi, potser serà un any en que la tardor ens pintarà llapissades grogues, ocres, vermells, blaus, grisos, als capçals dels arbres, ... en definitiva ... podem tenir un any de pintura cromàtica a la nostra muntanya. Vegem-ho: La foto que encapçala aquest post és de 2003. Des d'aquell any, la muntanya, a la primavera d'hivern, no ens ha sabut pintar aquestes coloraines tan plaents al caminant. Les fulles, tots aquests anys, han caigut a mig setembre. I és així, que no han pogut tornassolar-se al cimbells dels faigs, dels pollancres, i d'altres espècies de fulla caduca... Resultat: Res de colors a muntanya: del verd hem passat al gris... i tot acabat. Aquest any és donen les mateixes circumstàncies de l'any 2003 i alguns altres anys (pocs) : Ha plogut al Juliol (força). L'agost ha estat prou calurós. Setembre ha estat parcialment plujós. I tot amb tot, no ha fet massa vent. Les condicions son òptimes perque aquest any tinguem colors a muntanya. Ara!: Reseu perquè no faci vent i que faci una mica de fresqueta.... Si és dónen aquestes circumstàncies tindrem les fulles colorejant-se al cim dels arbres i : SIMFONIA DE COLORS A MUNTANYA!!!
Foto: Podria ser en Brillon. Ai! avui, la contalla no és explicada sinó que avui hem d'escoltar en Brillon fent un monóleg que ens il.lustra de la seva vida, com a gos del Molí Vell de Gualba, seguint el seu amo En Joan. En Joan, un propietari rural que només fa que treballar, sempre mirant el solc, la fanga, el xapo, el tràmec... en fi , només treballar i ha perdut el gust de gaudir. De cop li diagnostiquen fatigus cronicus.... i a partir d'aquí fa el canvi, que es seguit de prop pel gos Brillon I aquest, ens va explicant el canvi d'en Joan fins que queda gravada la seva cara a la paret del Salt de Gualba. Un conte molt bonic de Joan Barat, del llibre Això va passar a Gualba. Avui introbable.
Em permetreu que dediqui la contalla a la meva bona amiga Àngels, de Sant Celoni i que avui viu a Gualba, amb qui comparteixo l'estima a aquest poble. Si ho voleu escoltar, cliqueu aquí , o al dessota.
Foto: Cabdal de l'obra de teatre en preparació Miralls tèrbols.
I ja hi tornem a ser.... En Jordi Pons, en el centenari del naixement de Ferran de Pol ha fet una obra mestra: adaptar l'obra Marenyenca de Lluís Ferran de Pol, Miralls tèrbols. Ja us ho he dit altres vegades: una gran novel.la, cal llegir-la, és una joia poder-la saborejar, pal.ladejant totes i cadascuna de les paraules... Però d'aquí a transformar-la en una obra de teatre, hi va un gran pas. Doncs en Jordi, com sempre, ho ha aconseguit.... Ara tot just la comencem... I a servidor de vostès, en Jordi ha pensat que podria fer el personatge d'En Dotres. (ja em plau ja, però penso, com sempre, que no en seré capaç) Secretari municipal i una rata de sagristia: Us el presento de la ma de l'Angelina, una de les protagonistes de la novel.la:
"Fixem-nos ara en el senyor Dotres. El primer que fa quan arriba és estirar el coll, avançar el nas i flairar l'olor del café. Després s'asseu a la taula i agafa les cartes de qualsevol manera, hi dóna una ràpida llambregada i, sense ordenar-les, les deixa damunt la taula de cap per avall. Agafa l'havà, l'estova delicadament entre els dits tenyits de nicotina; es treu de la butxaca un ganivetet i, amb tota pausa, talla les puntes del puro perquè tiri millor; després l'encén amb una mena de tendresa. Mentrestant ja li han cridat l'atenció perquè tothom ha consultat el seu joc i dit el que fa al cas. Aleshores, apressat, hi dóna un altre cop d'ull, diu el primer que li passa pel cap, i torna a la minuciosa feina d'encendre l'havà a poc a poc. Juga d'esma, i el notari li mou un escàndol o be li etziba: -Vosté que és tan aficionat a les cites llatines, senyor Dotres, prengui nota d'aquesta:Quod natura non dat salmantica non praestat- macarrónica insolència que el deixa tan fresc. Tampoc aquest home no pot ser un jugador, ni bo ni dolent. Estic segura que entre glop i glop de café o de licor i entre pipada i pipada, va pensant en les seves menudes investigacions, en els petits personatges de la seva minúscula epopeia marenyenca. El senyor Dotres sent massa interés per les seves pròpies coses, te massa imaginació, sobretot, per divertir-se jugant. Per això sempre bada."
I ja ho sabeu: Quod natura non dat salmantica non praestat.... O sigui que si ets ruc... ja pots mirar que t'enllustrin ja, que si l'ase no vol beure!!!! .....
FOTO: Portada del llibre: "Un intrús a l'estany" de Joan Marcé.
Aquest matí em truca el meu bon amic Martí Monclús, llibreter, com sabeu, a Sant Celoni. Hem de dinar plegats.... Tenim, com sempre, moltes coses a dir-nos.... amb els amics cal trobar-se sovint per posar al dia els engranatges de l'amistat... i en Martí és un molt bon amic... , un gran santceloní ... un gran llibreter.... i una excel.lent persona.
-Ramon, em diu.... Podries haver avisat que eres científic i protagonista del darrer thriller de les nostres lletres...
- ? ! ? !----- No entenc res....
M'ho explica... Resulta que en Ramon Verdaguer és el protagonista de la novel.la de Joan Marcé: "Un intrús a l'estany" . Però potser millor que us mostri la contraportada del llibre i ja teniu a algú que es diu com jo, fent de protagonista literari... -
La meva àvia no és volia morir mai: sempre n'aprenia de noves!!!
CONTRAPORTADA DEL LLIBRE:
L'arquitecte Joan Marcé ambienta la seva primera novel·la a l'estany
Al laboratori de l'institut de biologia de Nova Jersey on treballa,
el científic Ramon Verdaguer fa una inesperada i desconcertant troballa
en la seqüència de l'ADN. La descoberta l'inquieta, però sobretot
l'apassiona, fins que la mort del matemàtic a qui havia demanat consell i
la misteriosa desaparició de la seva pròpia xicota el convencen
d'abandonar la recerca i tornar a Banyoles, la seva ciutat, fins a on el
perseguiran, implacables, els agents d'una multinacional molt
interessats en la seva troballa. Aquest és l'argument d'Un intrús a l'estany (Ed.
62), la primera novel·la de l'arquitecte barceloní Joan Marcé
(Viladecans, 1965), que l'escriptor i periodista Martí Gironell, en la
faixa publicitària de la portada, compara entusiàsticament a Michael
Connelly i Stieg Larsson pel poder addictiu de la seva trama.
Marcé,
establert a Besalú, on té despatx des de fa set anys, va descobrir la
seva afició literària l'any 2008, quan l'editor del setmanari La Garrotxa
d'Olot, on també havia desenvolupat la seva activitat professional, va
encarregar-li una sèrie d'articles sobre arquitectura sostenible que va
anar derivant en peces d'opinió general. Un intrús a l'estany serà presentat pel mateix autor i per Martí Gironell el dia 17 de setembre, a la Sala Gòtica de Besalú (20.30 h).
I abans, d'abans, d'abans, el Pedraforca, era el Pedra i gràcies.... No hi havia la forca.... Al cimbell del Pedra hi havia un castell on vivia un senyor d'alló més bó... servia, com Déu mana, als seus serfs., feia justícia justa (mireu que sóna bé, eh!!) En definitiva tenia cura del seu territori i dels seus súbdits.... Però això, que com veieu, anava bé, va acabar del tot quan un personatge, amb una certa ferum de sofre, fa apareixer i va capgirar el cervell del pobre senyor. I tanta va ser la malvestat que va fer el pobre senyor-titella (en mans del dimoni, ja ho deveu haver endevinat) . I en aquesta situació, el poble cerca qui l'ajudi... i a tomballons fan que els fats divins malmetin el senyor, el castell i el dimoni... i quan desapareix la pols, el poble contempla astorat, que allà on hi havia una muntanya a dues aigües , va aparèixer la tartera, feta de les pedres del castell en ensulsiada. Apali, si voleu conèixer la contalla, cliqueu aquí o al dessota.
I mentre i tant, retornen els sons de jovenesa. Els sons d'un recital dels Sapastres a Barcelona .... que tristes tienes los ojos, que grande es tu lagrimal..... Ella el mira fixament, una mirada clara, nítida, però tanmateix, anguniosa. Allò, allò de llavors va ser un miratge de jovenesa, quan a ell li plaïa la companyia d'ella, però ella el mirava llunyana... encara que amb una propera amistat. El cor d'ella maldava per trobar un altre miratge...... I avui, després dels anys, de massa anys, ella el ve a veure, com el que és, com el que ha estat sempre, com una amiga, una gran amiga. - Mira, hem estat molt feliços amb en X, però ara vindran cartes mal donades per la sort, li fa ella .... . - En X (aquell X que el neguitejava, a ell, de jove, perquè li furtava la noia que ell volia en exclussiva) avui, En X ha entrat en davallada. I ara, ella i ell, es miren, ulls tristos però serens, ell l'escolta, ella el correspon i si poden, (i podran) s'ajudaran ... sense cap reserva, com el que han estat sempre, com el que son i com el que seran: uns bons, uns grans amics, d'aquells amics que, quan cal, sempre, sempre, estan als giravolts de la vida, aquesta vida que s'ha anat escolant dels dits però que encara te això, el que els cal, el que els és imprescindible: l'amistat forjada de tants i tants anys... I ara, davant per davant, la cançó ressona.... ........que tristes tienes los ojos, que grande es tu lagrimal, sucias cosas lo agrandaron, de tanto hacerlo llorar.... I potser, ara, fit a fit, els rellisquen unes llàgrimes cara avall. Potser per aquest present tant dur, potser per allò que han viscut, però potser també per allò que la vida els ha regalat i que ara, potser ara, a l'hora que arriben els primers correus no demanats, es poden ajudar com allò que sempre han volgut ser, son i seran:
Foto: Colors de primavera d'hivern a Gualba: (primera foto publicada).
I com passa el temps! Alça Manela! sembla que era ahir que li deia a l'Assumpció Maresma que em faria goig d'obrir un bloc a Vilaweb. Abans el tenia a un altre lloc. Es preveia que ens farien Serrallonga per la tele, i em feia goig poder dir alguna cosa del personatge i la pel.licula i em calia anar-me fent en el nou bloc (qué voleu, a mi això d'internet i els blocs m'ha trobat ja granadet, però amb ganes d'aprendre!!). I així va ser com, de broma en broma, després dels primer apunt ja n'han vingut més de 350.... I fins i tot, els amics de Vilaweb, van voler que sortís per la seva tele tan innovadora, parlant de Serrallonga i : apali, varem anar trescant muntanyes i fer un curt, penso, que força digne, gràcies al bon fer d'en Roger Cassany. I des d'aquell dia, els mes llegits han estat els següents:
I la cançó és perd en el record. Els dos+un havien fet una cançó tendra... l'havia escoltat unes quantes vegades, de lluny... no era el meu estil, no em sentia massa identificat amb aquelles veus que semblaven més de sopranos que de tenors... Nyigo nyigo.. o alló va ser el que em va semblar quan la sentia en la veu dels seus autors.. Però vet-ho-aquí una vegada que per mor de cantar missa un vicari, els de Sinera varem fer cap a Sant Fèlix de Girona. La missa solemne, com correspon quan hom cantava missa. De cop es feu el silenci i la Roser i l'Assumpció, amb la guitarra, varen començar a entonar la cançó: Cançó del que estima.... Recordo que em varen venir calfreds... Ostres quina bellesa:
Amor és obrir la porta, si és que encara no és oberta.....
En record d'un dels seus autors, mort fa unes hores : Ia Clua. Per ell i pels temps i les cançons que ens varen ensenyar a anar entrellucant el futur... aquest futur que pretenem viure en plenitud i que serà plaent mentre i tant una brisa suau ens porti una cançó tendre com la vida mateixa....
Avui una contalla de les valls del Pirineu: Un ferrer corpulent, orc, taujà, malparlat, renegaire.... en fi, una floreta que fa anar de corcoll tots els seus veïns, que, mireu quina desgràcia! han d'anar a raure a la ferreria més sovint del que voldrien... però és clar, el ferrer esmola les eines, ferra els matxos, arranja les aixades i arranja els atuells de tot tipus. Fa tanta por, que fins i tot , les mules, quan les porten a ferrar, no gosen ni respirar no fóra cas que el ferrer les esbronqués. I en aquestes que arriba un pidolaire que li demana una ajuda per a poder continuar el camí . El pidolaire va descalç i el ferrer, tocacampanes que és, li tira una ferradura roenta als peus tot dient-li que es calci i que se'n vagi a pasturar amb els bous i els xais. Reïra!! El pidolaire no era d'altre que Nostramo que el condemna, pels temps dels temps, a ser un ós que pot enfilar-se als arbres menys l'arç i l'avet. Si voleu escoltar la contalla, cliqueu aquí o al dessota.
Cal felicitar els de la Casa Gran que hagin decidit fer un Itinerari pel Cementiri de Sinera. Cal agraïr l'esforç i cal agraïr que ho hagin fet amb molta dignitat. Fa goig de veure com qualsevulla visitant pot anar al cementiri i en trobarà les tombes, panteons i qualque explicacions. No obstant la bona feina feta, hi ha alguns petits oblits que, de ben segur, s'aniran corregint en les properes edicions. Per exemple en l'explicació del panteó dels esposos Vinardell Tarré. Es fa una petita descripció, es diu que l'arquitecte, Antoni Rovira va ser qui va construir l'Asil i poca cosa més. Home, potser caldria dir que allà hi ha enterrat l'Antoni Torrent, el benefactor que va donar l'Asil, i els vitralls de l'interior no son dels sants dels propietaris del panteó (Sant Ignasi. Per Ignasia Tarre) i Sant Jaume, per Jaume Vinardell. Sino que també hi ha, a l'esquerra la Dolorosa (per la Dolors Vinardell, esposa d'Antoni Torrent) i Sant Antoni, (per Antoni Torrent, benefector de l'Asil) , del qual, a l'interior del panteó hi ha una pintura de la cara del Sr Antoni Torrent.... En fi ja ho anirem corregint. Hi falta també, al meu parer, un farciment més acurat de la literatura lligada al Cementiri: Miralls tèrbols de Ferran de Pol és un paradigma de com cal mirar el nostre cementiri: els graons del mateix, talment com les classes socials, van pujant d'avall cap amunt.... I també falta Fèlix Cucurull i el Pons i Guri... en fi... falta un marc literari més acurat... Però en el que no estic d'acord i crec que és un gran error és en la descripció del sepulcre de l'Emilia de Rovira i Preses... Ultra que l'explicació de la tomba no fa cap referència a la llegenda (no contrastada, però per la que és coneguda la tomba -la rosa), es descriu somerament la situació històrica... I s'acaba amb el següent comentari: " Per iniciativa d'alguns arenyencs, des de l'any 2000 les restes d'Emilia reposen per fi en aquesta tomba" Home això és una opinió, no una descripció!. Els autors del text manifesten una opinió ben personal, sense tenir en compte que fent aquesta declaració, bandegen de bell antuvi la visió dels qui tenim, del cementiri, una altra concepció, si voleu més simbólica que la prosaica d'enterrar unes despulles a un determinat lloc.... Perdoneu, pero l'expressió "per fi" cal retirar-la d'immediat! Enlloc està escrit que la senyora Emília ha de reposar a la tomba. Qui ho havia de permetre, no ho va permetre, i a nosaltres ens va fer el regal de tenir una tomba que era un (el) símbol excels de l'amor.... Com a tota representació del mateix: una rosa, una sola rosa ocupant la tomba. Una rosa llençada, abans de tancar el panteó per l'amic en recordança d'un amor de joventut no reeixit... tan poc reexit que ni tan sols a la tomba h va poder enterrar el cos de l'estimada... Una rosa símbol excels de l'amor no realitzat però tanmateix desitjat... (si ho voleu literaturitzar: la rosa tota perlada de rosada.) Símbol excels de l'amor no correspost, símbol de l'amor etern, símbol de la màxima expressió d'un amor no clos (pel motiu que fóra) I en front d'això, varem cometre el sacrilegi de banalitzar aquesta màxima expressió de l'amor i la varem menystenir (de tombes d'amantes de..... tonta ella i tonto el) n'hi ha a milers pels cementiris del mon mundial. Però de tombes amb un simbol excels de l'amor representat per una rosa, perlada de rosada (i de ben segur plena d'espines) en representació de la malmesa relació amorosa..... només la teníem a Arenys. Bé, ja la varem fer grossa quan varem deixar soterrar les despulles de l'Emilia!! Ja està... quan jo explico la llegenda de la tomba blasmo aquest fet... I ara no tenim cap dret, ningú te cap dret, a ferir als qui pensen que en aquella tomba només hi ha d'haver una rosa... Per tant, demano, suplico, reitero a qui correspongui que a la propera edició es retiri l'expressió "per fi". Fareu un favor a la història, a la simbologia, al cementiri i a la inteligència sensible dels visitants del cementiri. De passada, donareu raó als poetes que ens han cantat el cementiri, als novelistes que ens l'han descrit i farem justícia a n'en Fèlix Cucurull que, en el darrer passatge de la seva novela "Només el Miratge" ens diu:
Més enllà, a la dreta, un bust de dona presideix una tomba buida. Es dreça com si enmig de la mort volgués ignorar la corrupció dels cossos. Mai ningú no jaurà dessota d’aquest bust de dona, ni tan sols aquella qui l’escultura és una reproducció fidel. Es dreça com una mena d’homenatge a totes les quimeres, a tots els somnis impossibles. Es una tomba inutil. En Ricard s’hi adreça, inconscientment i la contempla en silenci. No s’hi havia fixat mai. Es curiós: el bust de dona que presideix la tomba buida s’assembla a Irma."
El subratllat és meu.
Estem a l'espera doncs que en la propera edició es retiri l'expressió "per fi".
Crec que seria de justícia i a l'ensems tornariem al cementiri ... la dignitat que un mal dia, mans matusseres (potser amb massa bona voluntat) li van prendre!!!
