L'Ibañez Escofet, va batejar el llibre on explicava les seva vida de gran periodista: La memòria és un gran cementiri. Vaig en camí d'anar retrobant part de la meva memòria al cementiri. Avui rebo la notícia de la mort de l'Enric Barbat. Els records, que mai tenen ni edat ni sexe, m'han fuetejat i m'han dut al cine de Llavaneres (el cine d'En Victu) , als anys 64 o 65 quan, amb en Joan Ramon Colomines i alguns altres, varem començar a programar unes matinals de cançó catalana. Després de la primera en varen venir algunes altres, amb en Serrat, en Guillem d'Efak i altres.... però la primera la recordo molt bé, massa bé. Havíem convidat els Setze Jutges... jo, creient-me un mil-homes, era un marrec que començava a entrellucar el món des de Llavaneres.... Llavaneres però, era massa lluny del món. A Llavaneres, però, per sort, els estiuejants no tots eren el "gobernador civil" i el "gobierno Militar" i en Porcioles i en Muñoz Grandes......... també teniem el Dr. Colomines, que portava en Triadú, en Claudi Martí, en Passola, i amb ell la seva filla Isona. I també les germanes Rueda, l'Eulàlia entre elles, la Montse Guixé.... i molts i molts d'altres... i aquest pòsit ens permetia poder entrellucar el que es començava fer al país... i amb el país la cançó... i amb tots ells, varem fer el primer recital de cançó... Matí encalmat, jo, molt neguitós, havíem convingut que presentaria el recital ... cercant informació de qui eren els components dels jutges... surten tots a l'escenari: En Quico, la Maria Amèlia Pedrerol, en Delfí Abella, l'Espinàs i un de desvergonyit:L'Enric Barbat... va cantar "el gamberret" .... I jo, petit pagerol de poble, copsava, bevent a glops, que la ironia, l'humor, era tan sa, com les cançons emblemàtiques d'en Raimon. I ells, em van anar confegint un pòsit que sempre l'he portat amb mi. I ara, la dama endolada amb la dalla esmolada, em va prenent, a sacsejades, part de la meva motxilla. Epour si muove!! Ita Diis placuit!!!!
Avui, una d'ànimes en pena: Què li passa a un capellà quan diu la darrera missa sense el preceptiu escolanet. Si ja se que avui això sorprèn, però en aquell temps, en que de la palla en feien fems, passàven aquestes coses i moltes més... Un pobre capellanet es troba sense escolà per ajudar missa. Valora si és millor suspendre la missa o bé dir la missa sense escolà. Ell escull dir la missa sense l'escolanet. Però, fillets de Déu, acabada la missa, el criden des del cel, i el pobre capellanet mor de cop, d'un mal fat del destí. I ja la tenim armada... Al cel, tot i que tenia una fulla de serveis impecable, no el deixen entrar perquè no ha tingut escolanet a la darrera missa. Penitència: Baixar a la terra i dir una missa amb escolà. Problema: Si va al seu poble, ningú el voldrà ajudar car saben que és mort i s'esglaiaran en veure'l I si va a un altre indret no en voldran saber res. Manera: Vagarejar de nits per la seva església fins que..... Si voleu saber com acaba, cliqueu aquí o al dessota.
La meva avia, de les frases fetes que deia, n'hi havia una que em cridava sempre l'atenció: - Jo no em vull morir fins que no vegi la setmana dels tres dijous.... Si, ja se que en aquella época tots fèiem la cantarella de : "hay tres jueves que relucen mas que el sol: Jueves Santo, Corpus Christi i el dia de la Ascensión... " Però no, ella volia veure la setmana dels tres dijous abans de morir... Pobre iaia Tereseta, es va morir abans que, alguns espavilats, ens col.loquessin una setmana de tres dijous entre cap i coll!. Apa! jo ja se que la iaia, des del cel deu xalar de valent veient com ens trobem en aquest desficaci: avui dilluns, demà dijous, demà passat dimecres, l'altre dijous.... i així fins a tres. Ondia Manela!! cosas veredes Sancho. Ah! i sembla que la frase ve d'antic... Rabelais en la seva obra Pantagruel donava una pista (un xic faceciosa i envitricollada....): ""... Aquell any van ser descobertes les calendes en els breviaris dels grecs. Al mes de març no li va tocar res de la Quaresma, i el mig agost va caure en el mes de maig. El mes d'octubre, em sembla, o potser el de setembre (ho dic per no equivocar-me, perquè me'n vull guardar amb molta cura), va haver-hi aquella setmana, tan celebrada en els annals, que és anomenada la setmana dels tres dijous, perquè va haver-n'hi tres, a causa dels irregulars bissextils i perquè el sol va trontollar una mica cap a mà esquerra, la lluna va variar de curs més de cinc canes...""
Tot plegat, la frase només expressa allò que mai, cap èsser mortal, podrà veure complert. Com voleu un setmana de tres dijous... vinga, home, vinga!! .... Però viure en un indret en el que et manen els altres, ja solen passar aquestes coses!!
Mestre Pla. Cal rellegir-lo sempre, per la descripció, el vocabulari i la sabiduria que desprenen els seus escrits és bo tenir-lo sempre a mà. Avui he pescat aquesta troballa:
"Al castell de la Mota, que històricament és tan important, hi hem trobat el cicerone més extravagant i anticiceronesc que respira l'aire de la terra. En veure'ns pujar la costa del castell ens ha esperat davant de l'ex-pont llevadís amb l'americana cordada, mirant distretament el cel. Quan ens ha tingut a la vora, s'ha acostat i ens ha dit amb una gran cordialitat. - Com estan aquests senyors? ¿La família, sense novetat?... Creixells que ve d'Alemanya, país de coses perfectes i naturalment, de cicerones perfectes....."
I aquest passatge m'ha recordat un viatge que varem fer, amb la familia, a Munich. Ens havien recomanat que no ens podíem perdre la visita a l'Allianz Arena, el camp de futbol del Bayern Munich. I cap allí, amb metro.... fem el camí, captem la immensitat i bellesa de l'estadi. Entrem, no dominem l'alemany... és més, no entenem ni les beceroles... de cop ens trobem en una visita guiada, encapçalada per un cicerone jovenàs, no més de 35 anys... Tot amb alemany... I us puc ben assegurar que vaig xalar de valent, sense entendre ni un borrall del que explicava... -Però quin cicerone!! La tonalitat d'una veu aguda, que es tornava greu quan havia de fer una facècia. Un somriure de gat mesquer, precedia una gran riallada, que tu ja sabies que faria, pel posat de la mueca del seu rostre. Una posta en escena espectacular... Fins i tot ens va fer cridar l'himne del Barça per veure com retrunyia el crit a tot l'estadi. Mireu, en això de comunicar, de vegades no valen només les paraules. Si hom domina l'art de la comunicació, pel to, per la compostura, per les rialles, ara mofetes, ara iròniques, ara estèticament boniques.... En acabar però vaig tenir un temor..... Massa segur de si mateix. Massa xarmant davant de l'auditori. Potser massa perfecte.... massa cregut... massa superior , per damunt del bé i del mal ... Com ara, no trobeu...... Veient a la Merkel m'hi ha fet pensar!!!!
Us enllaço l'escrit que vaig fer el dia que varem poder veure en el seu esplendor el Gorg Negre, després d'haver-ho intentat moltíssimes vegades.:
Una prometença cal complir-la. I avui ha estat el gran dia. Amb En Manel i En Toni hem fet cap al Gorg Negre. De bon matí, pel camí de Can Prat, on, en passar-hi ens ha semblat sentir el plor de l'amo, enderiat per no trobar l'estimada goja que, un dia, pel seu mal cap, va perdre a l'estimball del Gorg Negre. Hem seguit la pista de can Prat fins al peu de la creu, resseguint el corriol d'aigua que ens parlava de les angoixes de la contrada. Hem passat pel suro gros. Val la pena que li feu una ullada per copsar la natura com se les enginya per fer créixer una alzina surera damunt una roca.
Hem arribat al peu de la creu. On em vaig haver d'aturar el darrer dia. Des d'allí hem iniciat la remuntada del riu. Grimpant com escaladors i ajudant a n'en Xaloc a guanyar els desnivells. Per fi, la resclosa davant nostre..., Quina joia! Quin esclat d'aigua, quina fúria l'embat del torrent! Encisador ! El lloc te l'encanteri de la dona d'aigua, de la goja, de l'esperit ferreny de l'aigua obrint-se pas per la torrentada!!!! Hem quedat impregnats d'una pau sens fi.... Fins i tot hem trobat l'ànima del dimoni perduda dins l'aigua en forma de gripau... groc... !.
Ah! i en Xaloc s'ha portat com un "jabato" pujant per allí on era materialment impossible de pujar un gos.... Bravo per ell!!
Foto: Quan vaig arribar a Sant Celoni, ja fa més de vint-i-tres anys, a col.laborar amb l'Ajuntament, vaig conèixer, i després vaig estimar molt, el que fou el secretari i amb el que vàrem esdevenir molt i molt amics, el plorat i enyorat Ramon Vila Roca.... Entre feinada i feinada, teníem temps d'explicar-nos algunes facècies.... jo li explicava les d'Arenys i ell les de Sant Celoni i rodalies. Un dia, explicant-me una forta embolicada que havia tingut un Ajuntament del voltant, amb alguns veïns, em descrivia gràficament el desori que s'havia organitzat a la sala de plens de l'Ajuntament i em conclou: -Es va organitzar un visclabat que Déu n'hi dó!! A mi em va quedar la paraula. Paraula que vaig entendre com a sinònim de molt d'enrenou, però no li vaig preguntar exactament què volia dir... Després, passats uns anys, llegint l'Amades i el seu Folklore a Catalunya, he conegut el seu significat.... com sempre, molt ilustrador de com, la nostra parla, es va nodrint d'antigalles però que la fan més propera. Les esposalles de molts pobles de Catalunya, havien de ser comanades per l'Abat dels Boigs. Una figura imprescindible a la gatzara dels casoris. Era l'home de la parella del darrer casament de l'any. Aquest tenia, per tot l'any vinent, el càrrec d'Abat dels Boigs. La seva feina no era altra que embolicar el casament de tots els nuvis del proper any... Si podia, els posava tots els entrebancs per a poder-se casar, els ho impedia amb les més burdes accions... tot però adreçat a fet més facecioses les noces... I podeu comptar, tot el dia de gatzara i de broma, i a cada casa els donaven el xarel.lo corresponent, i quan arribaven a final de l'àpat de noces, ja no tocaven ni quarts ni hores... ja ni s'aguantaven drets.... el vinet ja havia fet el seu fet I és clar, del nítid: - Visca l'Abat!! es passava a una llengua que s'entortolligava i s'acabava amb un: -Visclabat!!! I així, el nom ha quedat com a sinónim de desori, de gatzara, de forrolla, de batzarria, de desgavell..... en definitiva, de bona festa passada pel bon vi i bon xarel.lo. !!
Foto: Un instant dels assajos, amb l'escenari despullat i negre....
L'escenari net, sense cap atrezzo, unes cadires escadusseres ronden d'un costat a l'altre. Una taula serveix de barra de bar i també de taula de menjador de can Crostes. Un espai que sembla erm... però de cop s'enfila, s'enlaira, retruny la veu d'en Massana, que vol un port que el llanci a l'estrellat polític, I l'empresari més important del Mareny, en Jaurés, que vol acabar el port per tal que se'l vegi com l'home potent que ha volgut i obtingut un panteó al costat dels homes de possibles del Mareny. I que, als seus anys, li ha fet un fill a la dona... I la veu suau del director... i la vida que va prenent forma... - I vostè ja sap que el Mareny va ser, al seu orígen, un simple barri de pescadors... un element provisional del Muntreny situat a cinc quilometres lluny del Mar.... -I fet i fet.... aquest poble és lleig!!! I tones i tones de pedra... I tones i tones d'incomprensió. I .... sí: El teatre ens va agombolant cap a un espai irreal... però tan misteriós, que la realitat, molt dura, ens corprèn a tots... Ah! i si voleu veure-la, si Déu vol, a finals de gener al Principal!!!
Ja ho veia a venir: els diaris ja fa dies que diuen que aquests del color blau arrasaran: immisericordes.... anirem tots a can pistraus!! I tots a veure-les a venir.... com si plogués, com si només poguéssim ser planyívols! com si només poguéssim condoldre'ns.... I al damunt, el diari Ara hi acaba de posar la cirereta del pastís: Ens comunica que avui, precisament avui, aquest corifeu dels blaus de la gavina, cap al tard, quan ja sàpiga que ha guanyat i ben guanyat..... es retirarà sol a un cambra i allí, a la vora dels déus, desembolicarà, pausadament, lentament un puro de colossals dimensions: hi retirarà la corona i ... Àpali: quina flaire que fan els puros Partagàs!! I dó!!! Si el nostre compatrici arenyenc en Jaume Partagàs i Ravell no hagués fundat, el 1845 "La Flor de tabacos, Partagás i cia" almenys avui, aquest galifardeu, no xalaria a costes nostres!! Mireu com, els arenyencs, sense voler-ho serem responsables del plaer immens d'aquest camàndula!! Ai! Mare de Déu quines coses!!! Que Nostramo no ens ho tingui en compte!!
Foto: Un moment de l'acte inaugural de l'ampliació. (Foto de Xavi Salbanyà)
Avui hem gaudit d'un acte important a la vila d'Arenys de Mar. Hem inaugurat l'ampliació de la Residència Vil.la Betània. Des de fa més de 103 anys, les germanes del Cor de Maria de Baugé estan presents a la vila d'Arenys, tot ajudant a les persones grans, en una residència que fa goig de veure. I més goig fa ara un cop acabada l'ampliació. I l'acte ha estat lluït: La mare provincial francesa Sor Claire Monnique. Sor Bibiana, la superiora d'Arenys, la presidència de l'alcalde. I l'arquitecte Miquel Fané que ha explicat les obres i un servidor que ha clos l'acte tot explicant que el lloc on ens trobàvem, o sigui a l'edifici antic (avui renovat) de la residència, va ser inicialment Can Faló, el primer lloc on Arenys de Mar va tenir un teatre on representar-hi la Passió de Crist, i amb els calerons que es recollien, s'ajudava l'hospital dels pobres d'Arenys, situat al Carrer de l'Església cantonada carrer Sant Jaume. I així, de baula en baula, hem arribat als nostres dies que, també, en aquest edifici s'ajuda a la gent gran, tot fent una tasca lloable. Si voleu veure les fotos d'en Xavi Salbanyà, podeu clicar aquí.
Ahir vaig anar a fer la conferència "Hereus, pubilles, cabalers i fadristerns" a l'Aula d'Extensió universitària de formació permanent de Manresa. En realitat, hi havia d'anar dijous que vé. No obstant , per uns problemes que van sorgir amb el conferenciant, em van demanar si la podia avançar. Vaig accedir i ja enes teniu (la meva dona i jo) anant a Manresa a fer la conferència. Escolteu!" Molt plaent: un auditori ple de gom a gom. Uns alumnes (més femení que masculí) seguint molt atentament cadascuna de les giragonses de la xerrada. En acabar, algunes dones s'em van acostar i m'exposaven que, alló que havia explicat, malgrat de fer-ho d'una manera un xic irònica, era el gran drama de la dona catalana. I m'explicaven el seu propi drama. Oh! i tant, quin drama tant pregon per a les dones catalanes. Elles, i només elles, portaven el póndol de la Masia, gran eina per salvar el nostre país.... descansant sobre les esquenes de les pobres pubilles que es casaven amb l'hereu. Per problemes tècnis no em va quedar ben gravada la conferència, però us enllaço la mateixa conferència que vaig fer ja fa temps a Arenys de Mar.
Foto: Amb en Joan Portals, abans de començar la xerrada. El bon amic Martí Monclús i la seva família, ja fa temps em van convidar: Si volia presentar la xerrada sobre : "Les fortificacions i altres aspectes inèdits de la tercera guerra Carlina a Sant Celoni" un article de Joan Portals publicat al volum 26 de les Monografies del Montseny.
Avui al migdia, amb una bona remullada (important per les arbredes de l'entorn celoní) i acompanyats per un grapat de bons amics, hem pogut destriar la situació de mitjans del segle XIX a Sant Celoni. I per emmarcar-ho , m'ha plagut explicar alguns fets que m'ha semblat que descrivien bé la situació bel.lica de carlins i lliberals.... Per acabar, fent un cant i llocança a Sant Celoni i als celonins, que, de vegades obliden, que son Vila important en el context de la nostra Nació de l'estat i de la resta d'Europa i que, com sempre, han estat una Vila acollidora. Avui hem pogut veure com varen acollir als que es van poder escapar els dies 10 i 11 de gener de 1874 dels fets de Collformic i que els celonins varen acollir.... quan s'escapaven de les urpes carlines i del trabuc de Mn Galceran (rector de Mossèn Cinto a Vinyoles d'Orís) Com sempre!!! Apali: Si voleu podeu clicar aquí o al dessota.
Avui, una expressió molt i molt bonica i que per desgràcia ha caigut en desús.... Avui, gairebé ningú va a tornajornals. Avui, els que tenen a sort de treballar, treballen, i a fi de mes, o de setmana, en el millor dels casos, reben una contraprestació. Però jo encara he conegut el valor de la paraula tornajornals. La verema (collir raïms, en dèiem nosaltres) a Llavaneres la fèiem a primeries de Setembre. Tots els que tenien vinya ho havien de fer quasi a les mateixes dates. No hi havia cups per a tots i per tant, els qui tenien cups els llogaven ara a una família, ara a l'altra. I si una sola familia s'havia de collir tots els raïms de la seva vinya, no acabava mai i la tanda del cup ja els havia passat. Manera: Anàvem tots a tornajornals. Els dilluns el de can Pajaron -i tot el carrer, o tots els veïns anàvem a collir els raïms de la vinya d'en Pajaron,- els dimarts, tocava als de cal Racó, els dimecres els de can Mingo, els dijous, can Paxó, i els divendres a cal Ferrer, o sigui nosaltres.... I així, d'aquesta manera: ara jo faig el meu jornal per a tu i demà tu me'l tornes per a mi.... Entre tots els veïns es podia collir el raïms en el temps que no es fessin malbé i tots teniem el cup a la nostra disposició un dia a la setmana. Bonica manera d'aprofitar l'esforç. Ara, ningú, o quasi ningú va a tornajornals... i de jorn de vila, ningú no en parla. Més endavant explicarem el significat del jorn de vila.
Foto: La riera de Gualba a la vesprada de la diada de Tots Sants.
Ja us vaig anunciar que enguany podríem tenir un Montseny engarlandat. En teniu una mostra: si voleu veure les fotos que he pogut obtenir aquesta tarda de Tots Sants, cliqueu aquí. M'ha enxampat un aiguat de molta potència, però he pogut pujar pel camí de Riells, i ara una giragonsa ara una altra, he anat copsant els colors de la primavera d'hivern que ens va oferint la muntanya: els grocs, els verds, els marrons glacé, algun vermell esclatant i algun escadusser color granatós. Una joia per a la vista i l'esperit i avui, també , la muntanya m'ha regalat les seves millors endreces. Només arribar al cimbell del camí de Riells, on es pot veure amb tota l'esplendor la vall de Gualba engarlandada, m'ha sortit a l'encontre un bon ruixat. Regal dels Déus que han volgut que el tast de tardor fos d'alló més plaent. Encara no hem arribat als colors de la primavera d'hivern de 2003, però Deu n'hi do.!!!! Si continueu resant, frescoreja un xic i no fa cap ventada, veurem altra volta la lluminositat dels vermells, tot fent rotllana amb els colors vius que la gran baluerna ens oferia aquesta tarda.
Ho sento... quan em van trucar no em van trobar. Ells condolguts per mi, perque tenien al davant l'espasa....
M'expliquen que l'espasa està bellament exposada al Museu de l'Arméede Paris.... I al costat una bonica explicació de la mateixa (tota ella extreta del llibre de Martí de Riquer "Llegendes històriques catalanes" un exemplar del qual els vaig portar personalment a la direcció del Museu i els vaig explicar el que en sabíem nosaltres de l'espasa....)
Ells, els dirigents del Museu, em van facilitar el que tenien: un expedient petit, esquifit, en el que no hi havia ni una dada històrica....
En Pep , fotetes:
-No,.... és clar.... com que els vas explicar tan bé la història... han enllustrat l'espasa, li han posat un bon embolcall i ara la tenen com en un altar. Fa goig, ella soleta... les altres espases adotzenades, totes ficades en un expositor comú.... Però la nostra no... ara en saben la història, i l'expliquen , i la llueixen....
-Home... Que li responc... doncs mira, ja m'agrada que la tinguin tan ben abillada....
-Si, si, si Que respon en Pep.... Futut burru!.. Que gràcies a tot els que els vam portar fa anys, han descobert que tenen una joia... i ara que?... ara no ens la donaran mai...Han descobert la seva vàlua... i tot, com?... doncs perque nosaltres els ho vam explicar!!!
-Home.... que li responc amb un fil de veu.... Però l'espasa la tenim lluent i esponerosa al Museu de l'Armée a París, per qui vulgui anar.-a a veure.
Dibuix: Una favera dibuixada per Sheila Garcia alumna del CP Santa Maria del Mar.
Avui una contalla de l'Amades, que ja vaig explicar fa temps, però qse m'ha ocorregut de tornar-la a explicar, perqui vulgui comprovar com una mateixa contalla es pot explicar de maneres diferents. Si voleu, cliqueu aquí per escoltar l'antiga. L'he tornada a explicar d'una altra manera.
De com el cel premia els bons i blasma els dolents.... Ai! si un dia perdeu la bona manera de viure amb els veïns i amics. Ai si us agraden massa les coses d'altri... Vindrà un xarop de bastó... O el que és el mateix: Nostre Senyor te un bastó que pica i no fa remor.
