Foto: Escena molt tendra de l'Enric i la Carminya a l'assaig de Miralls tèrbols: Avui, amb paraules manllevades. En Jordi Pons Ribot, el nostre gran director, ha fet aquest escrit per acompanyar el programa de mà que repartirem en fer l'obra de Miralls tèrbols.... Li he demanat permís per a penjar-lo al meu bloc i, bonhomiós que és, m'ho ha permès.
Aquí el teniu:
"Ferran de Pol, a Miralls Tèrbols, ens proposa una recreació de la paràbola del Fill Pròdig. A l'encapçalament de la novel·la, i d'una manera prou evident, hi trobem els versicles 22-24 de l'Evangeli segons sant Lluc. Ferran, però, ens presenta un personatge amb aspectes ben diferents al de la narració evangèlica: l'Enric, el protagonista, i per tant també al de la versió teatral, no sent ni té cap sentiment de culpa. Penso, doncs, que s'acostaria més al mite de Caín que no pas al del Fill Pròdig de l'Evangeli.
L'Enric, com un nou Caín, és l'home en lluita amb ell mateix, és l'home que no es complau amb les aparences, és l'home que restarà condemnat a buscar eternament un sentit a la seva existència. Caín, i en aquest cas l’Enric, ben al contrari d'Abel (personificat pel seu germà Antoni), és l'home que ens qüestiona, que ens inquieta… és aquell individu que no ens deixarà que ens acomodem fàcilment a una vida plàcida i tranquil·la. Caín, i tal vegada l'Enric, serà desterrat al país de Nod a la recerca, si és que això és possible, d'algun fragment de la veritat... o potser de la felicitat.
Salvador Espriu mitifica Arenys, a traves de Sinera; Ferran de Pol, ben al contrari, amb el seu Mareny el desmitifica. Miralls Tèrbols és també una gran obra coral, m'atreviria dir que és la història de la vida d’un poble. Ferran ens acosta a un Arenys personal, obscur, tèrbol… com un mirall en què es reflecteix el nostre interior, les nostres passions més obscures; tots aquells aspectes ocults de nosaltres mateixos que sovint no volem acceptar, i que tenim amagats en algun racó de la nostra ànima. A Miralls Tèrbols, amb la precisió d'un bon cirurgià, va fent la dissecció de les nostres vides i de la nostra existència.
Som conscients de la importància i la complexitat que planteja aquest muntatge. El nombre de personatges i escenes, per altra banda imprescindibles, no facilita gens la seva l'adaptació teatral. Esperem, però, que hàgim sigut capaços de plasmar i saber portar a l'escenari la grandesa d'aquest magnífic text de Lluís Ferran de Pol. J.P.R.
Mireu com l'enfilen dos advocats quan, l'un (en aquest cas jo,) no volgudament, aparco malament el cotxe en un d'aquests pàrkings barcelonins que estan fets per a sis-cents, o jo encara diria més, estan fets per a cotxets de nins.... I un cop aparcat malament, passa el que passa.... el "xaufer" del vehicle del costat te problemes per entrar al seu vehicle i li deixa al mal aparcador una petita targeta que, ultra informar que és lletrat, el (em) reconvé, amb educació aixó sí, per la meva acció, certament poc curosa amb el proïsme. Jo, em sento culpable, i li remeto el següent mail....
Distingit i de ben segur molt enllustrat mísser: Permeti'm que em presenti, em dic Ramon Verdaguer i sóc "l'impresentable" que avui he aparcat malament al pàrking de la plaça de Catalunya i vostè, amb la seva honorable targeta, (en la que em fa saber la seva excelsa professió) ha mostrat la seva justa indignació davant la incomprensible incorrecció que he comés. Mil excuses i perdons! No vaig per la vida volent fer el mal, ni intentant venjar-me del proïsme. Mai dels mais. Justament avui, a l'aparcament en qüestió l'he aparcat tant a prop del vehicle de la porta del conductor (o sigui, jo) i he hagut de sortir amb calçador. Una lumbàlgia galopant ha fet que sortir i entrar al meu vehicle fos una tortura... tot perquè el vehicle aparcat a la porta de l'acompanyant pogués sortir.... entre altres coses perquè la meva esposa també havia de sortir. I li puc dir que ha sortit amb força facilitat i sense cap compromís. Desconec el volum de la seva còrpora.... No voldria pensar que vostè, com jo, tingui ja una certa panxeta. Déu m'en reguard de pensar aital cosa... (Puc afirmar que els aparcaments del segle XXI estan pensats per cotxes d'inicis del segle XX- què hi farem!!) Però ja veu que, amb un xic d'humor, li puc demanar mil disculpes i oferir-me pel que vulgui, si algun dia te qualque afer a Arenys de Mar i em brindo, sense cap cost, a fer-li costat. El seu digne amic i amb tota la comprensió pel neguit que li he originat, pot estar segur, sense voler-ho: Ramon Verdaguer i Pous Advocat
I el mísser que no podia entrar al cotxe, amb un humor molt sa i una literatura irònicament brillant, em respon....
"Bona tarda, company.
Agraeixo i accepto les seves excuses.
Nomes aclarir-li que el aparcament on no vaig poder entrar en el meu cotxe no era el de Plaça ....... sinó el del Carrer ........ Es per això pel que em permeto fer-li avinent que el seu cotxe estava creuat i esbiaixat en la seva plaça de tal manera que la part del darrera impedia obrir, mes enllà de quatre dits mal comptats, la porta del conductor del meu (un coupé de dues portes, ambdues molt llargues) amb tan mala fortuna que la porta de l’acompanyant estava inaccessible per una columna del parking. Espero que això aclareixi la meva reacció.
Els ciutadans ens hem donat un espai de convivència en el que respectant una simple regla de joc tots seriem extraordinàriament feliços i es aquella que diu “no vulguis per l’altre el que no vulguis per a tu”, acompanyada d’una altra que es “la meva llibertat acaba allà on comença la llibertat de l’altre” que vostè segur que comparteix amb mi.
I Deu me’n guardi de voler pontificar, però en els temps que corren no hem de permetre que el que es excepcional passi per ser la regla, i cada cop son mes freqüents i “normals” les actituds incíviques, que hem de evitar que es converteixin en la regla. Atesa la seva immediata resposta queda palesa la seva civilitat i bona intenció i disculpat l’incident.
Pel que fa a les meves mides, soc llarg i prim com el parent d’en Bufa, i, ben li asseguro, que per entrar en el meu cotxe dubto que ni el Gran Houdini se’n hagués sortit.
Si algun dia va pel Montseny, Gualba de Dalt, em te a la seva disposició.
Ben cordialment"
...... Chapeau!! o millor, en català: Barretada!!! Una bona encaixada de mans al gran senyor que em va deixar la seva targeta reconvenint la meva maldestra manera d'aparcar i per la resposta tan agençada, tan ben travada i que posa fí a un petit incident que, de vegades, sol acabar massa malament.
Imatge: Un dimoni que és un porc o un porc que és un dimoni......
Avui, una de l'Amades.... Lluny, ben lluny... al nostre Pirineu hi havia, fa molt de temps, tant de temps que era llavors que de la palla en feien fems..... Un pobre pagerol, aquell any, precisament aquell any, el porc els havia sortit dolent... o sigui.... sense porc. Ai las ! que l'home estava del tot esmaperdut, sabent que, sense porc, no podrien passar l'any. Sabeu que del porc se n'aprofita tot.. els peus, les galtes, la cua, els ventrells, en fi.... tot. I quan estava més preocupat, se li acosta un home ben girat, ben cofat, un home fort d'armilla!! I li fa: Mestre... si m'endevineu tres preguntes que us faré, el porc és vostre: a.- Quan hi ha, d'aquí al cel. b.- Quan hi ha, des de la flor d'aigua fins el fons del mar. I si n'endevinava aquestes, havia de respondre, c.- Quan valia el cavaller que feia una ferum de sofre i pel camal esquerra del pantaló hi eixia una cua fastigosa... Si! Era el dimoni. I sabeu què? El pagerol endevina les respostes de les tres preguntes. Apali, si voleu saber com acaba, cliqueu aquí o bé al dessota!
Mireu que és cas... fa uns anys, vaig descobrir que hi havia un poblet de Guadalajara que tenia el mateix Sant Patró que nosaltres els arenyencs (Sant Zenon), la mateixa advocació de l'església (a la mare de Déu de l'Assumpció) el mateix segon patró de la vila (Sant Roc) i que el personatge més important d'ells era el nostre Pare Fidel Fita!! Apali! i ja la tenim "armada". Em poso en contacte amb ells i en un poble de 60 habitants, tinc la sort de trobar-hi un historiador, jo encara diria més: un gran historiador, en Julio Gonzalo. I dit i fet, els anem a veure, els explico el que nosaltres sabem de Sant Zenon (ells quasi no en sabien res. A tot estirar sabien vaguetats genèriques que podrien semblar tals com "Zenón era un chico muy listo de la población y Diocleciano se lo llevó a Roma y lo hizo centurión". ) Tanmateix el dia de Sant Zenon de 2008 vaig anar a fer-hi una conferència, acompanyat de la X. i d'uns bons amics arenyencs. Emocionant trobar tota l'església plena escoltant atentament el que els podíem explicar de Sant Zenon... Allò va donar els seus fruits... En Julio Gonzalo va buscar i espigolar i va descobrir que ells tenen un certificat de les relíquies del mateix any que nosaltres 1583 (en diuen Bula) i en fa dos articles a la seva revista (No us ho perdeu: un poblet de 60 habitants té una revista que Déu n'hi dó! El Ardal ). Si voleu els podeu llegir, els enllaço. I ara, el mateix Julio ha descobert, (quasi sense cap dubte) on havia nascut Sant Zenon, que si bé va morir com a màrtir i centurió romà al lloc nomenat Aigües Sàlvies de Roma, va néixer, (sembla ser) a celtiberia, o sigui al centre de la península ibérica. I ara, en Julio, a la revista Ardal de Luzaga de Desembre de 2011, ha publicat un brillant i molt interessant article on conclou, quasi definitivament, d'on era Sant Zenon. (Cliqueu a la revista numero 7 de El Ardal, i descarregueu "el culto a Sant Zenon en Luzaga".) I si voleu us deixo uns enllaços on podeu anar seguint tota la història:
A les hores petites, a marina, podeu entrellucar una part dels regals que ens oferix la nostra vida. Una part que tenim oblidada. El neguit diari ens agombola de tal manera, que perdem el nord i ens oblidem de les petites coses plaents que ens envolten, talment com si, a cada instant, ens regalessin uns polsim de vida que, nosaltres capcots, preocupats i atuïts pel diari tràfec de neguits, deixem passar, com si el regal no ens el fessin a la nostra ànima, talment com si el regal fos una forma baldera i gratuïta de perdre el temps. I no! el temps és nostre, la vida és nostra, i els regals els hem de saber fruir. La natura, la família, la parella i els amics ens sorprenen cada dia de cada dia.... Sempre, sempre. Si tenim el cor obert i l'esperit amatent, podem gaudir dels petits tresors de les coses petites. Mireu que és cas, ara que acaben aquests dies en que necessàriament, la societat vol que estiguem sempre contents, només cal que aturem el nostre devenir temporal i gaudim de la petita bellesa del mar que, mansament, se'ns prostra als nostres peus, talment com si digués:
Un nou dia clar està començant i tu, com sempre, distret, el deixes passar tot mirant cap a una altra banda!
Foto: Una romaguera o romeguera, que tan n'hi ha i bon tros!!.
Segons el diccionari Alcover, una romaguera és:
ROMEGUERA (ant. escrit també romaguera, i var. dial. romiguera). f.|| 1. Planta de diverses espècies del gènere Rubus, de tronc espinós i flors blanques, de fruit negre o blavós, comestible, anomenat móres (Vallespir, Conflent, Cerdanya, Garrotxa, Empordà, La Selva, Guilleries, Lluçanès, Plana de Vic, Conca de Barberà, Camp de Tarr., Calasseit, Tortosa, Val.); cast. zarza, zarzamora. Pus semblant és home en figura ab mandràgola que ab romaguera, Llull Cont. 171, 6. Que li preservàs lo camp de romagueres e canyota, Metge Somni iii. La flor de la romeguera, Medic. Part. 86. En tal cas la romaguera | de afferrar-se no té lloch, Cons. casada 136. Agavellant-los d'arços i romeguera amb rapes, Atlàntida ix. a) imatge Romeguera de rostoll: l'espècie Rubus Caesius, d'espines petites setiformes, inflorescència petita corimbiforme amb algunes glàndules fines i petits agullons, i drupes grosses, blavenques, àcides; cast. parrilla, zarceta de los rastrojos.
Però també pot ser:
| 3. fig. Torbany, cosa o persona que es troba pel camí i destorba d'arribar prest (Empordà). «Jo bé hauria vingut d'hora, però he trobat una romeguera i m'ha fet fer tard».
I d'aquestes darreres romagueres, a Sinera prop del mar n'hi ha moltes, o potser moltes no, però algunes si.... Quan surts de casa i vols anar a qualque indret una mica allunyat ( no us penseu, amb trenta metres ja és allunyat a Sinera) hi el perill de trobar una romeguera, indefectiblement la trobareu... i sempre, sempre, fareu tard allà on aneu....
Fins que ve un dia que un amic, molt amic, com per exemple el doctor M.M. et troba i t'etziba:
-Mira Ramon, tu i jo no en trobem de romagueres.... les romagueres, SOM NOSALTRES!!.
I és així com, també, anem confegint el dia a dia de la nostra relació amb l'entorn....
Apali! i de vegades, escadusserament, també és bo trobar alguna romaguera!!
Foto: l'ermita del Puig (foto cedida per en Toni Cucarella)
Avui em plau molt poder explicar aquesta contalla de les terres de Xàtiva. Mireu com va anar: Vaig veure al bloc d'en Toni Cucarella que avui presentava la contalla "un pam de Déu" arranjada per ell mateix. En Toni Cucarella és un gran escriptor, domina el llenguatge com poques vegades ho he vist, t'endinses en la seva prosa sense massa enfarfagaments, tot i que és una prosa molt rica i de paraules precises i amb un dring agradívol. I en veure que presentaven la rondalla li vaig demanar si me la podia fer conèixer. Depresset, rebo un correu en el que m'acompanya la contalla.... Perfecte, curta com han de ser les rondalles, però precisa i polida com un bri d'or. I tal dit tal fet, avui a Radio Arenys, l'he explicada. Procurant barrejar la rica prosa d'en Toni, amb les nostrades paraules. Apali, si voleu, escolteu aquesta rondalla d'unes ermitanes que, de tant enemistades, Déu deixa caure la seva mà i les descomparteix pels segles dels segles....
FOTO: Cartell de l'obra Miralls Tèrbols. (Un gran cartell, com sempre, d'En Santi Artigas)
Lentament, amb un xup xup que fa bones les menges fetes al foc plaent de l'amor i que les fa ben acabades.... Es així que l'obra de teatre Miralls Tèrbols va creixent.... ja es besllumen les vores, ja se li va veient l'entrellat d'aquesta gran obra, que, peça a peça, en Jordi Pons ha sabut (com sempre) anar pouant d'una obra literària i fer-ne una obra teatral.. De primer la llegeix, després l'estima, més endavant l'esbudella per treure-hi el goig d'una obra ben travada. Sempre és igual que l'original i sempre és diferent. Qui hagi llegit el llibre i vingui a veure l'obra, veurà que els miralls d'en Ferran de Pol, van cedint a la paràbola del fill pròdig... Però ben bé no: El fill pródig de la nostra fe religiosa, de la nostra infantesa copsada als entrenyables Pastorets, no te res a veure amb aquest fill pròdig de Miralls Tèrbols: Aquell, era el retorn a la llar, després d'haver entrellucat que el món és tallat d'un patró que no és el que nosaltres pensàvem i, tot amb tot, encara ens abelleix més retornar al pare per tal que, amb submissió, tornem amb un intent de recomençar allò que un dia es va trencar..... L'amor incondicional que ens fa retornar a l'inici, encara que pel camí haguem perdut una part de la nostra dignitat. Però a l'obra d'En Jordi no es primfila aquest neguit, es fila un neguit més pregon, més explícit, menys sentimental. El fill no retorna de forma incondicional a devora del pare... el fill retorna, sí, però amb condicions, sense llibertat, per acabar no retrobant el pare, sinó que fitant al mar, potser al lluny retrobarà el seu propi jo, com un gran mirall que retorna la imatge tèrbola...... En fi, talment, com el mateix Ferran va deixar entreveure, a la dedicatòria del recull de contes Tríptic.:
Al meu pare, JOSEP, fill de Jaume i Dolors, fabricant, monàrquic, admirador de Gaziel, creient de l'Espanya Gran, amic de Registradors i Notaris, i que hauria passat per tot -fins per veure'm escriure- amb que jo hagués estat notari. Ho sento. Però sempre el vaig estimar, i l'estimaré encara, fins que ens reunim, a les Ombres, on, finalment d'acord, ja no discutirem.
Dedicatòria d'en Ferran de Pol a Tríptic) De ben segur que l'Enric, el protagonista de Miralls Tèrbols, també, algun dia, es retrobarà amb la part d'ell mateix : (el seu propi pare). Ell serà el mirall que el farà veure el seu propi jo... potser, algun dia, quan la feina afluixi.... Talment com la vida mateixa.....
Foto: Radio Arenys, on cada dimecres, de bona hora, explico la contalla setmanal.
I avui us poso una foto de les dependències de Radio Arenys, on cada dimecres, de cada dimecres, a les hores primerenques, explico la contalla consuetudinària. Fa de molt bon anar a radio Arenys. Bon dia, en Joan emmurriat, sempre et torna el bon dia. Mira que és bon noi, però la rialla no va ser el millor regal que li va fer la naturalesa, però la bonhomia si que li va regalar, i l'Olga, atenta com sempre, fem petar la xerrada per mentre i tant arriben els qui ens han d'obrir els micros i connectar la gravadora... I tots, el director, en Josep Maria Cano, i l'Elena ... i tots de qui sempre m'he sentit molt ben acollit... I avui us enllaço una contalla de "preufetaires" o sigui que va a segar a preu fet i que no te ni un caleró... manera, fer tractes amb un Sant per tal que, jugant, jugant ...... li pugui esquilar la soldada.... I si voleu, podeu clicar aquí o al dessota per escoltar la contalla del Pla d' Urgell.
Foto: Sabatetes d'Arenys bessones un matí de Nadal a Sinera prop del mar....
NADAL (De Joan Salvat-Papasseit)
Sento el fred de la nit i la simbomba fosca. Així el grup d'homes joves que ara passa cantant. Sento el carro dels apis que l'empedrat recolza i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.
Els de casa, a la cuina, prop del braser que crema, amb el gas tot encès han enllestit el gall. Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena; i ells recullen les plomes, i ja enyoren demà.
Demà posats a taula oblidarem els pobres -i tan pobres com som-. Jesús ja serà nat. Ens mirarà un moment a l'hora de les postres i després de mirar-nos arrencarà a plorar.
Foto: Portada del llibre de contes d'En Ferrran de Pol "Entre tots ho farem tot".
I avui permeteu-me que us expliqui una petita joia. En Lluís Ferran de Pol, tothom sap, que era un gran contista. Però els seus contes han restat mig amagats davant la seva potent literatura. Jo recordo, des de molt jove, quan vaig entrar a Vida Parroquial, la revista d'Arenys de Mar, en Lluís tenia una secció fixa: " El racó de la mainada": Una joia. A cada número, en Lluís espigolava contes d'altri, rondalles, embarbussaments, rodolins.... em definitiva una pàgina èpica per a la mainada que algun dia haurem de recuperar. Però ell tenia una dèria: explicar contalles per a tots, els adults i infants (el centaure i el cavaller, Abans de l'Alba i d'altres..) Però potser el més desconegut és aquest "Entre tots ho farem tot" i dins del mateix hi ha aquesta contalla màgica sobre el pessebre vivent: un pessebre vivent fet al Mareny, la seva terra, on el gos es un xai, el bou és un petit vedellet, i el nen Jesús és el cosinet...... I ja teniu el pessebre vivent la nit de nadal... Apali! si voleu, podeu escoltar-lo clicant aquí o al dessota. En definitiva, amb ell us desitjo UN BON NADAL I FELIÇ ANY NOU!!!
Video: En Joan Pera recitant el poema de Nadal... una troballa ben girada:
I si us abelleix, podeu llegir la presentació que vaig fer a petició d'en Joan Pera, el desembre de 2006 al teatre Principal d'Arenys de Mar.
"Bona nit i bona hora i Bon Nadal quan sigui hora.
BON NADAL!!
Ai, aire d’aquesta nit
Quina sentida de rosa
Hi ha en l’aire gelat que es posa
Sobre el pols esfereït?.
I no, no sóc en Joan Pera, sóc en Ramon Verdaguer i Pous.
Ramon perquè és sant ferreny de la terra ferma. Sant no nat, no nascut, però si ho hagués estat, hauria nascut a secà.
Verdaguer, què voleu, de la plana de Vic. I el nom no és perquè si, Verdaguer ve de verdejar, i per tant, no puc pas dir que marinegi.
I Pous, més de terra ferma encara, de Setcases i del Sud de França. O sigui de l’interior de l’interior.
Amb aquests antecedents, per força, el rabadà que us parla havia de néixer terra endins…
Mireu: Mal m’està el dir-ho però sóc un arenyenc vingut de fora. Sóc un arenyenc de Sant Andreu de Llavaneres.
I ai las, què voleu, quan un ve de fora, et pot agradar la terra promesa, o et pot desplaure d’allò més. Però jo, en les meves etapes primerenques, vaig pujar pel fondo del cementiri, sí, pel Turó de la Pietat i al arribar al cimbell, allà on uns quants arenyencs a redós de la ingent vegetació d’aleshores el 3 de maig de 1599 van fundar Arenys de Mar, jo vaig descobrir, un matí de tardor que als meus peus hi havia una joia, una joia dins una clovella. Blanca com la neu, blava com el cel i el mar, entre mig de dos turons, el d’en Palom i el de la Pietat i jo, petit rabadà vingut de Llavaneres, em vaig enamorar d'ella. Ah! I en aquell instant el dia es deixondia i apareixia, per l’horitzó, la primera llum del dia que reflectia al port, com una pintura d’En Monet. Què voleu, les noies si son boniques enamoren més depressa.
Però mireu que és cas, ja pot ser bonica la noia, que si no t`ofereix res més ja pots cridar ja, que si l’ase no vol beure, l’amor, aquella estimació esbojarrada del principi es torna cendra, foc d’encenalls, es torna no res, i per això, potser els primers anys vaig veure com la tenia al costat i no em deia res….
Però quan ja la començo a conèixer i amb ella conec les persones, començo a conèixer el tarannà de la vila, me n’adono de dues coses: Mireu, què voleu que us digui, jo vinc de Llavaneres, i Llavaneres, que te moltes i moltes virtuts, la virtut de la parla ufanosa no era pas la que l’abellia més. Allà parlàvem com calia fer-ho: Escolta tu dallonses, vine cap aquí, agafa el daixonses, que farem allò i anirem cap allà.
I ja està, perquè esmerçar més paraules que les estrictament necessàries per fer entendre una acció?.
Però aquí a Sinera, no. Aquí m’adono que parlen un altre llenguatge. Conec a la Xon, qui avui és la meva dona, i ai las, com parla, com explica les coses, com les raona, les matisa, les abelleix amb paraules gràfiques… I com saben explicar coses, com parlen, amb claredat, amb prudència i amb riquesa, cada paraula te un sentit i un sentit per cada paraula. I és llavors que entro a Vida Parroquial, i allà ja era cosa de no dir. Com fluïen els pensaments en les boques d’en Ferran de Pol, d’en Fèlix Cucurull, d’en Fidel Soler, d’en Rafel Bertran, de l’Agustí Espriu, d’en Joan Enric Torrent, d’en Miquel Maresma, de la Teresa Bertran, presidits per Mn Martí Amagat ….. i no m‘en vull deixar cap. Allà vaig trobar la universitat. I un que no venia a les reunions, però era el mestre havia pontificat: ”però hem viscut per salvar-vos els mots per retornar-vos el nom de cada cosa….”
Ep, la xicota, a més a més de ser bonica, sabia parlar, sabia trobar el seny just per expressar sentiments….
Jo, d’amagat, em vaig prometre que, quan seria gran volia deixar de ser rabadà i entrar al clos dels pastors del pessebre, o sigui, que coi!, volia ser arenyenc. Però mireu, encara em sento rabadà d’amagat del pessebre…
I a més a més, de saber parlar, sabien obrar, i amb tremp i altruisme, n’hi havia que perdien hores i les esmerçaven pels altres, es podien haver fet rics, es constituïren amb la millor promotora de pisos socials, Vivendes Santa Maria, un exemple de treball pels altres, En Josep Montmany, En Marià Salmeron, l’Antoni Doy, l’Andreu Bertran, en Frederic Quintana i en Joan Enric Garcia, ajudats per la Paquita Nicolau i presidits pels Mossens de Torn, Mossen Comas, Mn Xutglà i Mn. Martí. Quina gent…!
I les festes, què voleu que us en digui, Descobreixo que, per tenir, fins i tot tenen les festes pròpies. La fumadora (bé aquesta la tenim un xic tocadeta, els temps no li son propicis) i la batzarria i enjòlit, quina gatzara sentir els picarols de l’alegria guaridora de les almorratxes de Sant Roc, i el cerimonial de la Dansa, i la comunió de les Completes, i el Sant patrici que només el tenim a Arenys, pel nostre acolliment, i la bandereta signe antic de la nostra independència, i la crema de la bota per Sant Marçal, i la nit de naps i cols i…
I ja, per acabar-ho de farcir. M’adono que a més a més de tot el que us he explicat, aquella Sinera que vaig trobar fa molts anys, te ànima. I quina ànima!! l’ànima és diu Joan Pera i Serra, I com en sap aquest actor de mostrar-nos l’ànima del poble, saber fer viure les passions, els sentiments, l’amor, l’odi…. ell, corifeu d’aquest estol de gent del teatre, que ens apropen els clàssics,…. i amb ell tota la gent del teatre: La mà mestre d’en Jordi Pons… com saben transmetre, no només les paraules, sinó els sentiments, les sensacions, el seny, la rauxa , la bondat, bonhomia, en definitiva l’ànima en estat més pur……
Penso que algun dia, podré demanar, sense que se n’adonin massa els arenyencs que jo també vull ser un d’ells. Ep, però tot això no serà pas per sentir-nos cofois, d’un cofoisme anorreador, ni per esmerçar hores en disputes eixorques de si son naps o cols, “pitus” o flautes, raves o xirivies…. sinó que ens ha d’afermar aquest sentiment d’orgull de pertinença a banda armada. On les armes siguin les paraules, el seny (una mica de rauxa tampoc fa mal, eh!), la raó, el diàleg, la bonhomia ……
I tot amb tot:
Procurem ser una mica criatures,
amorosint el baladreig raspós
i criem Glòria a Deu a les altures
amb aquell to que ho deien els pastors
I si tot l’any la mesquinesa ens fibla
i l’orgull de la nostra soledat
almenys aquesta nit fem el possible
per ser homes de bona voluntat.
I ara, tots nosaltres, rabadans i pastors, al darrera la cleda del pessebre, farem un silenci respectuós perquè sorgeixi la màgia del Poema de Nadal i us vull demanar un petit i darrer favor, escolteu i pareu esment: Arenys és integrador, avui podeu sentir els sons d’Arenys, però també de Llavaneres, de Santa Coloma de Queralt, de Setcases, de Vilanova i la Geltrú, de Sant Vicenç de Montalt, fins i tot alguna llapissada de Bèlgica….
Foto: Una ampolla de Calisay al barrio de las letras de Madrid.
La meva àvia era una dona molt assenyada i d'una cultura bàsica important. Sàvia i profunda... amb paraules planeres i conceptes ben aclarits i fonamentats en la cultura popular... allò que alguns en diuen que no és cultura, sinó intuició. I jo us dic que no, que era una persona sàvia... i va ser ella que em va ensenyar que en aquesta vida s'ha de badar molt.... per no badar gens.... I ja heu anat veient en algunes entrades en aquest bloc, que als llocs on vaig m'agrada badar, poder entrellucar petits detalls que, de no badar, ens passarien ben desapercebuts.... I si fem això, a Madrid, podreu trobar ampolles de Calisay al Barrio de las Letras, on hi ha el restaurant més antic del mon (això diuen ells) o unes fruites ben parades en qualsevulla mercat... o una frase escadussera... o unes paraules ben girades al terra per fer veure on vivien els autors (enemistats tots ells)... que si en Quevedo no podia veure a n'en Lope de Vega... que si en Cervantes estava enemistat, amb.... I també podeu veure el café Fornos i el que avui és l'hotel Regina que, en el seu dia, va ser també un café de tertúlies incabables, fins a les petites de la matinada.... I passejant i badant i badant i passejant, podeu fins i tot, com heu vist, trobar una ampolla de Calisay... això si, molt moderna... no de les que ens agraden als arenyencs de pro...... però val més trobar una ampolla de Calisay, encara que no sigui de les d'En Magín Mollfulleda!! I així, de petit detall en petit detall, podeu gaudir d'unes passejades prou plaents per barris cèntrics però també pels barris ben amagadets.... els petits canvis son poderosos!!!! Si voleu, feu una passejada per les coses petites de Madrid.
Si aneu a qualsevulla lloc, de qualsevulla país del món, de primer, mireu si mestre Pla en diu alguna cosa. Si trobeu que només en diu quatre paraules, és igual.... endueu-vos el llibre i si teniu un moment a qualque cafeteria, de qualsevol lloc... i en el meu cas és de Madrid (si és dels verals dels austries, millor) obriu el llibre i repasseu les paraules de Pla. En el cas de Madrid en teniu moltes de pàgines de Pla de Madrid, però aquestes que us transcriuré son de Primera Volada, (pagines 636 i 637). Encara que escrites ja fa anys, sempre, sempre, hi trobes la paraula justa adequada, correcte, sonora, precisa, lluminosa i el concepte.... sempre és viu. Mireu sinó:
"Després, la Puerta del Sol és un símbol. A la voravia del Ministerio de Governació hi ha un roc, una llamborda de granit -una fita. Aquesta fita -que de vegades contemplo- te un valor simbólic. Hi ha qui creu que representa el centre geogràfic de la Península.... Totes les carreteres surten d'aquesta llamborda i per tant la pedra representa el quilòmetre 0 dels radis de la roda del país.... És gairebé segur, doncs, que el roc és d'inspiració francesa, que simbolitza el sentit d'unitat política i administrativa. .... No, la pedra de la Puerta del Sol és molt més important: té un simbolisme transcendent. Es un programa, un desideratum, un axioma. Es la concreció de les idees de la monarquia absoluta unitària francesa. Aquesta pedra ho explica gairebé tot. Es la pedra angular de Madrid i la clau de volta de la cúpula de la península. Per a un observador frívol, la Puerta del Solserà sempre un lloc ple d'amenitat, una concentració d'humanitat densa. Aquesta pedra, no se la mira gairbé ningú. El nombre de persones que en coneixen l'existència és escassíssim. El seu valor simbólic i real és però, grandíssim.
I potser algú encara no ha capit que en Llach ja ens advertia que tots estem lligats a l'estaca... No, volia dir al centralisme, i com que els d'allà son així, apa, ben visible el símbol del lloc on ells volen que en surtin totes les coses. Més clar l'aigua.... fins que no canviem els girs dels quilometres..... malament rai !.
Imatge: Un raig de sol es filtra a l'habitació....
Una contalla amb un cert regust agre. De com, es pot descobrir, sense massa treball, quan hom ha actuat malament, en front dels altres i en front de la seva pròpia consciència. Estem tranquils davant dels fets que sabem que, mai dels mais, poden saber els altres. Son nostres, dins la nostra maldat, els guardem en el lloc més pregon de la nostra ànima... Però ai las! que un petit fet, sense cap importància, sense que n'hi donem ni poca ni molta, d'importància, ens fa cometre l'error de comentar a altri el nostre secret més ben guardat. I ai! la consciència és el nostre millor aliat. Quan anem a dormir hem de practicar l'exercici del mirall... quan ens rentem les dents, preguntem-li a qui tenim al davant, al mirall, si som qui volem ser, qui pensem ser i qui volem semblar que volem ser.... I si no ho fem així, un lleuger raig de sol... simple, senzill.... ens descobreix la nostra maldat enfront de nosaltres i dels altres. Apali, si voleu escoltar la contalla, cliqueu aquí o a l'enllaç de sota...
