Dimecres vaig ser invitat pels responsables de la presó de Figueres, a fer una xerrada sobre Serrallonga. Impactant. Hi anàrem amb el meu amic Martí Monclús. Ens frapà la feina que els responsables fan a la presó. Ens copsà l'atenció de quasi tots els interns que seguien la conferència. Una conferència on el català i el castellà els anava intercanviant perque fos seguida per tothom. Una bona experiència en tots sentits. Molt agraïts al centre per la oportunitat de poder fer una xerrada als interns de la presó. Sorpresa: en sortint, un intern ens va obsequiar amb una peça de ceràmica de la seva creació: Impacte.
Els petits plaers de les coses petites. Hom marxa lluny a veure grans coses... però les coses ens prenen a nosaltres, som nosaltres que donem vigor i valor a les petites coses que ens envolten a cada moment. Mireu.. Gàlicia és moltes coses, però també és la solitud d'un gaiter, els poms de porta lluents, les catedrals amb cordes esperant botafumeiros, petits grafitis... petites coses que ens fan plaent el nostre pas per la vida. Els ulls ens menen cap on volen... Galícia, també son les coses petites......
Per untema professional, fa uns dies vaig haver d’anar a la ciutat de la Justícia de Barcelona. La descripció us la pot fer qualque persona que l’hagi visitada. Impressionant. Amplia, nova, ben agençada. Poca informació, però la poca que et donen et fa arribar a lloc. Ai! La justícia. Però deixeu-me que us en faci notar un petit detall. Entrant al gran vestíbul de l’edifici, em trobo allí, a una paret, com qui no vol la cosa, sense que cridi massa l’atenció, un poema de l’Espriu, que jo cito sempre als polítics amb el que tinc el goig de poder treballar. Un poema que hauria d’encapçalar tots els despatxos de persones dedicades a quefers públics, a persones que fan (o haurien de fer) de la seva vida un servei. Un poema de ca meva, del meu admirat Espriu. Un poema de fonaments impressionants i a qui sembla que tothom oblida...
Ah! El poema està al vestíbul de la ciutat de la Justícia i hauria d’estar a tots els despatxos dels nostres administradors públics. Per cert, només conec un altre lloc públic que hi ha el poema, estampat d’una manera artística, el poema està al darrera de la cadira d'un corifeu municipal: de l’alcalde d’Arenys de Munt. S’hi va col·locar en el mandat del meu bon amic Andreu Majó i continua amb l’altre meu bon amic Carles Mora.
Us sóna aquest dies Arenys de Munt... doncs això.. que tenen bons principis des de fa ja anys.
Una bona amiga ens va fer un preuat present: dia 31 de juliol a entrada de nit i als jardins de cap Roig canta Raimon. Aplegats una bona colla de seguidors raimonians. L’edat és la que és i els records, el present i el futur (el que ens quedi) també. Fa goig anar desgranant cançons antigues (no velles), de no tant antigues i alguna de nova. Totes plaents, passeig pel temps, per la memòria, pels records i amb el pensament que no cal estar massa cofois del mon present. I la lluita i l’esperança ressonaven potents dessota una lluna magnífica. I com sempre, acabar amb Al Vent, una petita joia per a un futur d’esperança!.
Foto: Església de Sant Martí (Sant Erasme) i la seva sagrera, on s'ha celebrat l'acte.
Avui he tingut el goig de poder participar en festa grossa. Els amics de Sant Celoni m’han demanat que participés, fent una petita xerrada, a l'acte de celebració dels 30 anys d’Ajuntaments democràtics. (La podeu escoltar, dura uns 10 minuts-) De veritat que m’ha plagut molt fer aquesta xerrada. L’he mirat de fer historicista, no exempta d’engatjament al país, als Ajuntaments i al futur. I els de Sant Celoni poden lluir d’història, poden lluir de privilegis tals com escollir els seus representants als ajuntaments l'any 1354. A ells sols… I a Sant Celoni havien debolit els mals usos dos cents anys abans de la sentència de Guadalupe… i … en definitiva, m’ha fet molt de goig poder fer la xerrada invitat per en Francesc Deulofeu digne alcalde actual de Sant Celoni. I he pogut retrobar molts amics. No endebades ja fa 22 anys que em deixen anar els dilluns a l’Ajuntament a ajudar (espero que no a entorpir) la feina jurídica de l’Ajuntament de la Vila de Sant Celoni. Ah! I he fet una recordança i un gran agraïment a n’en Ramon Vila i Roca (al cel sigui), gran amic, gran funcionari, i amb ell també a tots els funcionaris santcelonins, tan amatents sempre de poder ajudar i servir… gran paraula que a Sant Celoni no ha perdut el seu sentit..
Mireu que és cas. El bloc Serrallonga ha estat inscrit a l'apartat de Cultura dels Premis Blocs Catalunya. Es veu que cal votar per arribar a la final. Si ho voleu, podeu clicar aqui, posar el vostre mail i votar. Vilaweb d'Arenys n'ha fet un apunt dels dos blocs arenyencs que hi participem. (ull! que em posen com a lloc de naixement Sant Vicenç de Montalt, quan va ser Sant Andreu de Llavaneres) Apali, Vosaltres mateixos.
Avui en faig seixanta. Així, sense números, amb paraules, paladejant cadascun dels sons dels seixanta. Amb números no, que son massa. Si es cert que ens fem vells en el moment que els records pesen més que les il.lusions, encara dec ser un jovincell. Però res no hauria estat possible sense Ella, la Xon, qui porta el pòndol del temps, de l’espai, del passat, del present i del futur. D'aquest futur per viure junts, ben junts, ara fa ja molts anys….
Foto: Davant la imatge de Sant Zenon de Luzaga amb en Julio i l'Alfredo
Ignorase el feliz suelo, donde la Cuna tubistes, para que creamos, fuiste todo venido del Cielo. Siempre fue vuestro desvelo desempeñar tal blazon. …Amparadnos cuidadoso, invicto Martyr Zenon.
Aquest era l’inici dels “Gozos” de Sant Zenon, patró d’Arenys la gaia vila. Fa un any, per la diada del Sant (9 de juliol) vaig tenir el goig de poder anar a Luzaga, un poblet petit de Guadalajara. Prèviament havia descobert que a Luzaga tenen els mateixos Sants patrons que a Arenys: Sant Zenon i Sant Roc. Tenen l’església dedicada a l’honor de la Mare de Deu de l’Assumpció, com a Arenys… i un dels personatges més importants de Luzaga fou el pare Fidel Fita d’Arenys de Mar. En va estudiar el seu famós bronce de Luzaga. Ens varem posar en contacte amb una gent inquieta de Luzaga i per Sant Zenon de 2008 vaig tenir el goig de poder fer una xerrada a l’Església de Luzaga, amb una seixantena de persones escoltant atentament (a Luzaga son 80 habitants). Amb uns amics d’Arenys varem gaudir d’un fi de setmana a aquest bell poble. Ara, a la web de Luzaga, han decidit publicar la conferència. Com que la vaig gravar, la podeu escoltar… és clar que en castellà . Al final de la conferència em vaig atrevir a cantar a capela, l'himne a Sant Zenon...
A les envistes d’unes eleccions, i només amb ànim de fer tabola, us presento unes facècies electorals: Atenent que aquest pobre blocaire, per durant molts anys, va ser membre d’una junta electoral, i per tant vaig viure moltes eleccions… però viscudes des de la cuina, o sigui allà on no es veu des del gran públic, però on hi ha les anècdotes més llustroses i poc conegudes. Apali. Si us abelleix podeu escoltar com un pobre lladre es convocat per advocats, jutges i tuti quanti, perquè obri la caixa de cabdals en la que, en mala hora, els saberuts membres de la junta electoral , varem creure que estarien ben custodiats els sobres de les meses electorals .. però sense conèixer-ne la combinació d’obertura … resultat… un lladregot, dels condemnats pels jutges presents, va ser proposat per obrir la caixa en robatori.. però… ho va aconseguir?... ah, doncs a escoltar… I després una altra facècia, en la que un representant d’un grup polític, impugna els vots d’un altra partit perquè les pestanyes que tancaven els sobres dels vots, que havien repartit als seus simpatitzants , eren diferents dels aprovats per la Junta Electoral Central. La tanca era rectangular quan havia de ser triangular. Motiu suficient per declarar nuls els vots amb aquests sobres… Penseu en l’esglai dels pobres membres de la junta que havíem de declarar nuls quasi tots els vots d’un partit capdavanter… Ja començavem a mirar on ens exiliàvem.. Però … les varem declarar nules, o no?… apali… a escoltar….
FOTO: Bocí del llistat de malnoms de bosquerols que presideix l'exposició:
La meva bona amiga Carme, esposa d’En Martí Boada m’ho va fer saber aquesta passada setmana: En Martí, de la mà amb en Perejaume, inauguraven una exposició de destrals a Sant Pol de Mar. Per motius personals no vaig poder anar a la presentació, però aquest matí hem anat a veure aquesta exposició curiosa. Destrals… no és pas un estri comú, ni un estri del nostre quefer diari, però a mi, que vaig néixer com aquell qui diu amb una destral a la mà i que va ser la meva feina temps i temps, em va copsar l’exposició. Bona exposició d’aquests estris, ben acompanyada per descripcions literàries i fins i tot científiques, i amb un videu que enllustra uns passatges d’abatre un arbre… Però, si puc dir quelcom, li falta la ferotgia de la feina, els colps de la destral que retrunyen al cervell, en ple migdia, després d’haver fet un mos i un traguet al fato… Els xerrics dels grills que sembla que es riguin dels pobres deus caiguts que destral en mà, feien una feina dura, molt dura… podríem dir ferotge… I també hi he trobat a faltar els renecs… Si ja se que això no és políticamente correcte, però sense els renecs, la gent de bosc no era res… com sense el bot de vi, com sense el fato, com sense el crit, l’esgarip…. En fi… Molt bona exposició, però pregaria a n’En Martí i en Perejaume, coneixedors de primera mà dels bosquerols que l’enllustrin d’esgarips, de colps, de crits (si volen que s’estalviïn els renecs)… i llavors que hi portin tots els nens de les escoles perquè capeixin, ni que sigui de lluny, la ferotgia de la feina dels seus avantpassats… Per cert, m’ha plagut molt el llistat dels malnoms dels bosquerols que presideixen l’exposició. (Altrament, jo era "el gran de cal ferrer") Felicitats Martí: Una molt bona pensada a la que li falten molts efectes especials perquè sigui verídica….
Foto: Advocat pavero... a l'inrevés que una secretaria eficient. (Honore Daumier)
Si vaig penjar l'homenatge al mestre en dret el Sr Bartra, em sembla just fer un homenatge a la meva primera secretària: La Maria Rosa, que ja ho era del despatx. Un conte que li vaig fer fa temps, el transcric:
"Amarat per la petita pluja prima de febrer entres amb temor al gran despatx. L’Antoni t’ha dit que avui et podies presentar davant del misser. T’has abillat un xic més curosament que els altres dies. Tal volta t’hauries d’haver posat corbata. Però ca!. Com vols posar-te corbata si mai n’has dut. Els estudis els has fet treballant els matins i a les tardes, cap a la facultat amb el macuto i els texans.....
Hi ha setciències: son necessàris. Hi ha gent intel.ligent: necessària. Gent saberuda: necessària. Gent important: necessària. Gent dirigent: necessària. Algun miserable: l'hem d'aguantar. Gent dolenta, hi hem de comptar. Hi ha gent bona, molt bona, com la tia Dolors, aquesta és imprescindible!. Ahir la vàrem enterrar en la pau dels justos. Descansi al cel.
Divendres dia 20 vaig tenir el goig de participar en un acte de justícia: Es reconeixia la carrera professional de quatre advocats de Mataró. Un acte solemne celebrat a l'Ajuntament de Mataró, presidit per l'Alcalde de la ciutat En Joan Antoni Barón, la Consellera de Justícia Na Montserrat Tura i el Degà del Col.legi d'advocats de Mataró En Josep Masó. Em van demanar que fes la glossa d'un d'ells: el qui ha estat el meu mestre en la feina del dret En Joaquim Mª Bartra Soler. Ho vaig fer amb un goig immens. Com que l'acte havia de ser llarg vaig haver de reduïr el parlament. El penjo sencer aquí com a homenatge al meu mestre i amic Sr Bartra.
"Bon vespre:
Ara els pregaria, si són tant amables, de fer-me la mercè d’acompanyar-me a les calendes del mes de setembre de l’any 1980, servidor de vostès es troba al davant del pis segon segona de la Muralla de Sant Llorenç número 23 d’aquesta ciutat de Mataró. I en aquelles primerenques hores del matí em trobava xop, mullat de dalt a baix.
A Mataró plovia, no molt, però queia un ruixim que empapava. Jo venia d’Arenys de Mar, on feia un dia clar. Venia instruït per l’avi Pons, perdó, per l’eminent jurista arenyenc Sr Josep Ma Pons i Guri que m’havia advertit que entre Arenys i Mataró mai res era el mateix. Aquell dia físicament vaig comprovar-ho.
(Foto: Amb el pare i la mare i dos galldindis. Totjust encetant la vida)
El dia 4 de juny de 2005, vàrem enterrar el pare. El mateix dia que jo feia 56 anys. Havia fet un conte ja feia temps . El recupero:
Avui hem enterrat el pare. En vida, el silenci... l’oblit... fins la rancúnia.. Ara recupero un conte antic. El rellegeixo... Se m’acut: Gràcies pare... A voltes, només tenim en Manyes i en Força per ajudar-nos, i la ràbia de la feina a fer. Una gran lliçó apresa després de ... massa anys... i veient com avui embolcallem en paper de fumar la mainada que puja i potser no sabran trobar ni en Manyes ni en Força …..
Entrelluques l’espai erm. La sentor de la cendra tot just acabada de cremar. Els bosc té un color confós com mai l’havies vist.....
Hi ha setciències: son necessàris. 
