SERRALLONGA

Ja fa uns onze anys que  vàrem enterrar el pare.
En vida, el silenci… l’oblit… fins la rancúnia..
Recupero un conte antic. El rellegeixo…
Se m’acut: Gràcies pare… A voltes, només tenim  les manyes i la força per ajudar-nos, i la ràbia de la feina per fer.
Una gran lliçó, apresa després de … massa anys…

Entrelluques l’espai erm. La sentor de la cendra tot just acabada de cremar. El bosc té un color confós com mai l’havies vist. Negre,  just encetada la nova etapa. La verdor de fa quatre dies, quan, amarat de suor et llençaves, destral en mà, abatent els arbres que, majestuosos, enfilaven la cresta vers l’infinit , ha desaparegut. Et senties un déu. Els abaties sense quasi cap esforç. El ritme pausat de la destral grossa, el destraleig compassat, dos tres, cinc, deu, vint cops, i el pi, cruixent s’anava vinclant .. ara un petit esgarip, ara un gran esglai i majestuós es tombava, de primer a poc a poc, i després furients, queien amb gran terrabastall. I així, un, dos, tres.. . Només quedaven  els plançons, el testimoni dels que, anys a venir, serien també abatuts, però avui no, avui restaven com a penyora de futur. La verdor restava immòbil. Un xerric a la bota. Una pausa lenta, deixar el temps just per anar al fato i prendre la botifarra i les seques i poder esmorzar. Beneeixes aquests instants que t’han retrobat amb la natura, encara que, maldestre, intentis malmetre-la. Abats els arbres, talment un déu de l’Olimp. Les pobres criatures empeses per la força de la destral que amb violència fas giravoltar, cauen abatudes. El bosc però resta ferm  dins de la destrossa. Els plançons saben la feina que tenen. Créixer per demà…..

Però el demà, per ells,  tampoc existeix. L’abrandat foc se’ls ha cruspit. Ho ha deixat tot erm. Dues, tres potser quatre llargues i interminables hores han sobrat per deixar anorreada la feina feta aquests darrers dies. Els guanys, els presumibles guanys ja no seran comptats. La ruïna. No en traurem res d’aquests encenalls.
Va ser aquell dia, quan vas sentir el fort crit del pare:
.- Agafa el camió i ves a carregar els pins de cal Acai .
.- Oh! , i qui m’ajudarà?… t’exclames .
.- Crida en Força i en Manyes. Ells t’ajudaran.
Mai havies sentit aquests noms, els teus companys de colla en abatre els arbres eren en Terra i el Coix. Mai havies sentit els dos noms que el pare et nomenava perquè carreguessis el camió. Malgrat tot, prens la baluerna. T’aferres al volant. Grunys, car avui, al vespre, hi havia la trobada de poesia. I fas cap al bosc on, fàcilment, amb en Manyes i en Força carregaràs el camió.
.- Manyes…!!
.- Força…..!!!
I així dues, tres, quatre, fins a quinze o vint vegades de cridar i comprens, davant el bosc cremat, que és una més, una altra, de les barrabassades del pare. Vol que siguis valent. Vol fer-te un home. La força i la manya son les que tu et donaràs per poder carregar el camió de pins cremats. Els grills carrisquegen amb fúria davant l’erm negrós. Només les despulles dels que havien estat pins ufanosos fins fa dos dies, i avui son desferres que, per no servir per a res més, serviran per a paper. Acules el camió al marge, fas alçaprem sobre un pi. L’estintoles a la caixa del camió, puges a la cabina, tires enrere la baluerna i quan balanceja el pi, baixes del camió fins a empènyer-lo cap dins de la caixa. I així, fins a carregar tot el camió. Mentre i tant els grills, amb el seu ric-ric  impertinent han iniciat la simfonia de sons que, en la teva angoixa, prens com una burla, una terrible burla de la naturalesa.
La xerrada pendent amb el pare. No serà pas avui que voldràs tenir-hi conversa. L’engegaries. De ben segur que li diries de tot. No es possible aquesta mala jeia. No es possible que, quan et veu arribar, brut de sutge, amb el camió farcit de desferres, se li escapi un lleuger somriure sorneguer.

I a sobre, se ne’n fot.

No pot ser aquesta mala manera de fer les coses. De ben segur que em sentirà… Però no em sent. En el fons se que ell sabia que baixaria el camió carregat……

Se que amb ell no es pot parlar. Els signes serviran. Altiu, em dreço davant d’ell, m’eixugo la suor de la cara, que, bruta de sutge, em deu conferir una presència d’espant. Me’l miro de dalt a baix.
.- Ah , no he trobat en Manyes ni en Força.. Aquí tens el camió carregat. En Julio i el vailet el poden descarregar.
Penso   (Per mala jeia la meva)

.- No és això el que volies.?
Giro cua i me’n vaig a l’aigüera a rentar-me.
Però com sempre va fer veure que no et sentia. No vas alçar la veu. Sabies que series massa ferotge. La conversa interrompuda altre cop.

……… A la nit, amb la cara neta i el cor encongit, amb els amics de sempre, ens reunim per preparar les lectures de poesia de la setmana vinent……