SERRALLONGA

I si voleu, avui una contalla d’un pobre vailet tanoca i mig beneit..
A tall de presentació us puc dir que quan s’apropava la Quaresma i la gent havia d’estar neta de pensament i de consciència,  anaven a confessar-se per entrar nets a Quaresma.
I el vailet mig beneit, se’n va a confessar.
.- Quins pecats tens, que li pregunta el confessor…
.- Que soc mig beneit… que li respon el vailet.
.- Però això no és pecat, això és una desgracia... que raona el mossèn….
I continua el capellà:
. Veiam, diga’m alguna malifeta....
.- Home, que li respon el pobre vailet- quan és temps de recollir les patates, entro al camp del veí i li prenc la meitat de la collita i la porto al nostre camp…..
.- I si ets mig beneit, perque no ho fas també al revés, que treus la meitat de les patates del teu camp i les portes al camp del veí….
.- Home Mossèn..!!!! això no seria ser mig beneit…. Això seria ser beneit del tot..!!!
Apali, si voleu, cliqueu aquí o al dessota, per escoltar la contalla.

Avui, em permeteu que dediqui la contalla?
La dedico al meu bon amic de Cassà de la Selva En Martí Basart.
Un home esplèndit, d’esplèndida nissaga, d’esplèndida companyia i que, a més a més, és home culte i amic dels seus amics….
I d’afegitó …. és de Cassà de la Selva!!
I la contalla d’avui va de la patrona de Cassà….
La Mare de Déu de les sogues….
Una Mare de Déu que,  davant les maltempsades de la pesta, no fa altra cosa que prendre la soga de les campanes i vinga a repicar…..
Que la dama de la dalla fugi de Cassà i se’n vagi a fer malvestats a qualque altre indret!!!

Si la voleu escoltar, cliqueu aquí, o al dessota……

Avui una de facècies del Rector de Vallfogona……
Un seguit de facècies…..
En voleu saber de com es va fer amb l’ajuda del seu famós escolanet que es de França i se’n va a Cervera…
O de com el rector bescanvia una majordona,  ja revinguda,  de més de 50 anys, a petició del bisbe, per dues de 25 anys….
O de com a la rectoria només hi ha un llit en el que han de dormir el rector i la majordona…. la de 25 anys…..
I el Bisbe, en veure-ho li pregunta, on dormiu vosaltres dos: al rector i la majordona…..
Doncs tots dos al mateix llit…. però hi posem un tauló al mig i no passa res….
i , diu el bisbe, si vénen les temptacions….
Oh! llavors no hi ha problema,….. traiem el tauló i llestos….
Apali, si voleu escoltar, cliqueu aquí o al dessota !!

Foto: I un dia, el Puigsesolles va ser la platja dels somnis….

I , amb enyorament, us enllaço una sortida de fa ja un temps….

“A bona horeta matinera, amb plaent companyia, serena, complaguda, amatents a fer una passejada per una part de la Vall montsenyenca. Ens saludava la llebre saltironejant al mig del camí, uns bolets de soca ens esperaven amb els seus colors groguencs totjust acabats d’estrenar, les papallones revoltaven convidant al camí, talment com una festa engrescadora que ens endinsava a la catedral de la natura, on els faigs feien de clau de volta, i l’empedrat ens saludava com un escenari obert, des d’on podiem entrellucar el Turó de l’Home mort, les Agudes amb els Castellets, el turó de Puigsesolles i fins i tot, amatent i consirós ens saludava el turó de Palatreques…

 I per agomboiar la sortida, com qui portés el pòndol de la muntanya , s’ens oferia tranquil el llac montsenyenc, des d’on,  ara un pas ara l’altre, hem retornat a l’origen sinerenc. Un matí pel gaudi de l’esperit i la conversa plaent amb la natura i amb els bons amics…

Apali, feu una llambregada al Turó del Morou….

“Res no hi ha de més repugnant que això que s’en diu una majoria: perquè es compon d’uns quants capitostos de força, de pillets que hi cerquen llurs conveniències, de febles que s’hi deixen assimilar i de la massa que va seguint sense saber ni poc ni molt de què es tracta.”

Goethe.

L’any 1969 vaig tenir el goig de guanyar el primer premi de la Cançó del Montalt….
Una experiència molt i molt plaent.
I fixeu-vos com ho fèiem:
El festival era per a principiants de la cançó. La votació era popular, o sigui, un espectador un vot… per tant, calia obtenir quants més vots millor i el que calia era, mirar que et votèssin a tu, i no als altres… Eh que era fàcil!
Doncs alguns ho feiem molt i molt malament:
Jo m’hi vaig presentar sol, amb la guitarra….
Però també en “Canito” un bon amic de Llavaneres es va presentar amb una cançó  meva….
I per a acabar-ho d’adobar, jo també em vaig presentar amb el meu germà cantant una cançó de folk….
Per tant, vaig dividir tots els vots i per tant, m’ho havia posat difícil per a guanyar….
Però els fats divins van fer que guanyés el festival.
El premi era anar a Radioscope de l’Escamilla, a Radio Barcelona.
I ja em teniu a mi, amb la guitarra cap a Radio Barcelona un matí concertat….
L’Escamilla no hi era…. no se que li devia haver passat….
Assajo una miqueta en un estudi al costat de l’estudi Toreski….
De cop, s’encen l’alçaveu de l’estudi on assajava i sento una veu greu, potent, brillant, plena….
.- I per a tots vostès el guanyador del Primer Premi de la Cançó del Montalt……
Entro a l’estudi Toreski i un noiet desnerit (un xic més gran que jo), secalló, amb una forra de cabells molt ben clenxinats,  em fa un gest que m’acosti, em pren de la ma, em planta davant del micròfon i, apali…. a cantar…
i una altra vegada més que em van convidar, també em va presentar en Constantino Romero…
Em va quedar gravada la veu (i de quina manera!!!) … i amb el temps sempre l’he reconeguda, encara que la seva figura,  com la de tots nosaltres, els anys l’han  anada  canviant .
Descansi en Pau!
Si voleu, podeu escoltar una tertulia una xic llarga dels organitzadors del festival de canço del montalt que va durar uns quants anys….

Apali! que aquest mes, els d’Arenys, tornem a organitzar la fira dels indians….
I els de La Xarxa Comunicació Local, Radio, ens han convidat al Regidor Romà Pascual i a un servidor perquè poséssim paraules al que es feia a la festa i què eren els indians i quins indians tenim a Arenys.
I com sempre, m’ha plagut posar el meu granet en fer conèixer aquest tresor que tenim els pobles i viles de la costa i que ens van nodrir dels indians.
Indià foren aquells que marxaren cap a Amèrica, fugint de la misèria i van intentar fer fortuna a enllà dels mars….
Però, és clar, nosaltres només ens recordem d’aquells que se’n van anar, van fer doblers, van tornar i en van invertir uns quants a la Vila……
Dels altres ningú en parla .
I avui he tingut el goig de parlar-ne d’un que no es gaire conegut: En Francisco Torrent Carbonell.
Si voleu, podeu clicar al dessota i podeu escoltar…..

De sempre, i els que em seguiu en sou coneixedors, quan sortim a voltar-la, no em fixo, només, en el que et va apareguent pel camí. Intento copsar petits detalls que solen passar desapercebuts si no bades una miqueta.
I avui, us enllaço un aplec de fotografies en el que, al costat d’algunes prou conegudes, en trobareu d’altres de petits detalls, detalls potser nimis, però que ens fan descobrir la petita història de qualque racó, o qualsevulla mirada fonedissa en un indret. De ben segur, uns instants després ja no te la mateixa lluïsor amb que l’heu retratat fa uns instants.
I quan vam anar  al País Basc, o millor: a Sant Sebastià, (o Donostia, si ho preferiu) I aquí us enllaço una curiositat: Sant Sebastià no es tradueix en basc com Donostia, sinó que Donostia és el Senyor d’Ostia, o sigui el Sant Sebastià que tenen per patró que era d’Ostia…. I altres troballes, com trobar Sant Ramon a la Catedral de Sant Sebastià, o el millor retaule gòtic gascó del sud d’Europa que està en un poblet encantador, (Larrabetzu) on ens van rebre a mans plenes i tenen de patrons Sant Celdoni i Sant Ermenter….. Ah! i no us perdeu Sant Roc, que també està a la gran Església de la Virgen del Coro……
En fi, feu una passejada tranquil.la pel país de “tots els colors del verd”

I conegueu la història de Don Ostia

I si voleu veure les imatges, cliqueu aquí.

I si voleu escoltar País Basc de Raimon….. cantada per mi…..  cliqueu al dessota…

Enguany,  han atorgat una de les Creus de Sant Jordi a la Societat Coral l’Esperança d’Arenys de Mar.
I aquesta entitat, potser molta gent no ho sap, pot explicar, ella sola, la història d’un temps i d’un país i de com, sempre i en tot moment, la societat civil  ha sabut estar a l’alçada dels  moments que ens toca viure:
Era 1861 quan dos amics arenyencs en Marti Pons i Llobet i l’Andreu Arnau, dos músics (d’instruments) la feien petar tot anant a “tocar ratlla” . I xerrant,  xerrant s’adonen que si bé Arenys te orquestres, no te cap grup coral, i pensen que a Arenys potser li caldria una agrupació coral, tot emmirallant-se en el moviment creat per en Clavé.
I mireu que és cas, posen fil a l’agulla i van a veure el propi Clavé,  qui els facilita el primer director de la Coral i ja teniu que a Arenys,  comptem amb una agrupació Coral de primer ordre…..
I faltava el nom…. i fins i tot el nom te la seva grandiositat….
No oblidem que l’època en que es crea la Coral, el país estava revoltat i el “maquinisme” (la automatització de les fàbriques- les barres de politges-)  fa estralls en la classe obrera…. Un neguit veure com les grans fàbriques van foragitant a grapats els obrers dels centres de treball, (les barres de politges eliminen les cadenes humanes de treball.. )
 Les bullangues i rebomboris, la crema de fàbriques i convents i les morts i assassinats estan a l’ordre del dia. Veieu aquest apunt del balcó de la Delegació del govern condemnat perquè,  des del qual,  varen matar el general Bassa i tot seguit, “la xusma” va a cremar la fàbrica de la Bonaplata, al capdevall de la rambla barcelonina.
I és en aquesta tessitura que a Arenys , es creu que no cal posar cap dels noms que es proposaven per a la Coral:  ” la Lira d’Arenys” ni “La Violeta” sino que el bategen com a “Coral l’Esperança” que segons ells “significava moltes i molt bones coses” Una esperança davant d’un futur molt i molt negre…. A Arenys cridàvem el bon temps, no la maltempsada.
I és a partir d’aquí que a l’any 1928, per 10.000′- Pessetes,  la Coral va comprar el solar del teatre que  llueix avui,  a l’Ajuntament d’Arenys, tot i posant, però, algunes condicions:
.- No es pot hipotecar el local,
.- Si es vol vendre primer ha de ser el propi Ajuntament 
.- Si es disol la societat l’edifici passa a l’Ajuntament
.- S’ha de vetllar pel teló i
.- l’Ajuntament es reserva unes entrades per a cada funció.

I és així que, els socis de la Coral, davant del fet de ser propietaris del local, apliquen la figura coneguda com “el jorn de Vila” i d’aquesta manera els ferrers, els fusters, el calafats, els mestres d’aixa,  els mariners, els paletes i mestres d’obres i tots els altres socis,posant bona voluntat….. , posen mans a la feina i arrangen un teatre prou agençat per tal que serveixi per a gaudi de la vila i els vilatans, el Teatre Principal.
I passa el temps i la societat te els seus neguits, però sempre retorna, i amb l’empenta del teatre, que s’afegeix al cant Coral,  posa en marxa un gran projecte….
Fins  que a 1999, algú emet i presenta un informe que el teatre te certes patologies a l’estructura que el fan perillós.
La societat no pot fer front a la despesa que representaria arranjar les patologies i aquí comença la segona vida del Coro.
Ressorgeix com un au fènix de les seves pròpies cendres i amb dos noms propis que encapçalen la revifalla:
.- el President Julià Rebollo i
.- el president del grup de Teatre en Jordi Pons-Ribot que  engresquen la societat i el propi Ajuntament i uns anys més tard, en un exercici de generositat,  és dóna el teatre a l’Ajuntament però amb la condició que sigui l’Ajuntament que faci les obres necessàries i l’arrangi per a que continuï servint per a gaudi de l’esperit dels arenyencs…..
Fixeu-vos:
S’ha sabut interpretar els temps per tal que el teatre  i la Coral facin la seva funció: un lloc on la cultura presideix tots els actes…… ( I dit sigui de passada, encara cal acabar)

Un exemple a seguir….
I no es debades que ara i aquí la Generalitat s’ha recordat de donar al Coro  La creu de Sant Jordi….
I nosaltres, agraïts per la Creu, però sobretot,  per comprovar que hem  tingut gent que han  interpretat, en tot temps, els signes de la vida i de la Vila….
Amen.

I avui, renovellant el vot de vila i en recordança de la nostra independència de la Vila d’Arenys de Munt, després de missa de 12, s’ha pujat al campanar de Santa Maria d’Arenys de Mar i s’ha canviat la bandereta vella que onejava des del primer diumenge de maig de l’any passat i s’ha col.locat la nova.

I tot en recordança del dia (3 de maig de 1599) festa de la Santa Creu en que a la plaça de Santa Maria , -avui plaça de Flos i Calcat- es van escollir els primers representants de la nova Vila d’Arenys de Mar, i amb el temps, l’embolcall de Sinera.
Si us abelleix us adjunto alguns altres apunts d’aquest bloc que us en donaran més noticia!!.

Bandereta simbol independència

La bandereta i el sr Magi.

Un crapula ens ha furtat la bandereta!

Bandereta habemus