SERRALLONGA

DE SINERA ESTANT.....

Arxiu de la categoria: FRASES FETES

DONAR CARBASSA

DONAR CARBASSA.

És una expressió que tots reconeixem com un trencament de l’amor que, un dia, volíem iniciar amb una  noieta o un noiet, i aquest no estava per gaires galindaines i ens engegava a dida!.

Això era donar carbassa…..

Però , de veres de veres, l’expressió surt del fet que , quan un vistaire volia saber si podia empaitar una mossa…. i sobretot, si els pares de la mossa i la mossa mateixa hi estarien d’acord, anaven a la casa d’ella i allí l’espiaven, miraven si convenia i si convenia, li posaven un plat a taula amb les millors menges….. I si no plaïa a la mestressa i a la noieta, li posaven un plat de carbassa bullida….

El vistaire ja estava avisat que no havia de seguir per aquest comí, i s’esquitllava com podia i no s’hi tornava a acostar.

Si voleu escoltar la contalla , cliqueu aquí. !

ELS QUE ENS EMPAITEN ENCARA FUGEN

Imatge: Tarda de platja de Jack Vettriano. Veieu la donzella de l’esquerra que potser voldria empaitar la parella, encara fuig…..

Frase que deia el meu pare, quan algú el volia encalçar i potser volia fer-lo baixar de la somera,  a base de fer servir arguments no gaire católics, o sigui, no gaire de fiar, i amb una certa malvolença i  que la única cosa que pretenia era espantar-lo, o amenaçar-lo, preveient un mal que, en el moment de l’atac, no era previsible.

Ell se sentia amençat i de bursada, de la seva boca sorgia indefugiblement aquesta frase que, obviament, descol.locava al pavero de torn.

“Els que ens empaiten, encara fugen! “

Fa uns dies, davant un barbamec que es creia un milhomes, em va sortir la frase…

Es va acabar la comèdia de cop……

FULLEJANT PER INTERNET………

L’altre dia, escoltant Radio Arenys, (una tertúlia entranyable…. feta per persones ja d’una certa edat provecta..-més o menys com la meva-) anaven desgranant els fets d’actualitat…. que si verdes, que si madures…. qui la diu més grossa i qui diu el darrer comentari sorgit de la més profunda relació amb el país…. o no, que pel cas vindria a ser el mateix……
Més visceral que raonat, però crec que aquestes tertúlies fan que la vila es vagi també configurant ….
No se si som massa, els  oidors d’aquests productes radiofónics…..
I de cop, un tertulià diu una frase que em va semblar magistral….
.- L’altre dia, fullejant per internet…..
Magnífica!!!
Descriu tota una generació a la que internet ja ens ha agafat grans. Que el fem servir perquè ens dóna prestacions…. per internet entrelluquem una part del mon, però per internet només rebem petites llambregades….
Però en el fons del fons, el que fem, no es entrar a internet. No és navegar per internet, no anem a la recerca del més pregon que corri per internet….
No, nosaltres prenem internet com un llibre, amb mentalitat de llibre, amb esquema de llibre…. Per nosaltres internet no és interactiu (si ni sabem que vol dir la parauleta!)
 Per nosaltres internet és un gran llibre obert que, quan el necessitem o quan ens vaga, el fullegem…….
Penso que és una de les frases més entenedores -i també més corprenedores- d’una generació que,  quan varem néixer,  pels carrers corrien carros i tartanes i amb poc més de mig segle hem acabat fullejant internet….
I que per molts anys ho puguem fer!!!!
Però, nosaltres,  la llambregada que fullegem per internet la sabem col.locar al seu espai determinat…..
A mi em fa però, que els vailets i vailetes que avui naveguen per aquest maquinari, potser acaben confonent la revolució francesa amb el Sant Sopar…. i de ben segur que si algú els parla d’en Longinos, l’acaben confonent amb un rellotge… o quan miren el Gran Germà creuen que és un programa -infecte- de la tele, i no la gran troballa de l’Orwell a 1984…
Què hi farem….
Que Déu hi faci més que nosaltres !!!!

CAL FER MOLTES BOGERIES PER NO PARAR BOIG …….

Imatge: Dalí, la persistència de la memòria.

Aquesta frase no l’he sentida massa vegades, millor dit, només una vegada. Però en vaig tenir prou, ha entrat a formar part del meu imaginari particular…..

De ben segur que la nostra existència està plena de bones obres, de bon tarannà, com a bons judeo-cristians,  som bona gent i a més a més ho volem semblar….
Però sempre acabem traginant el gegant (fixeu-vos que el gegant sempre te la mateixa expressió, la mateixa fesomia, el mateix moviment … no és res, és una carcassa…. qui importa és el ritme del geganter, del nostre jo, de qui el tragina, no del gegant mateix que, en definitiva, només és una màscara….):
M’explico…..
Tots i en cada moment,  volem semblar alló que som i el que no som. Pensem que els altres tenen una imatge de nosaltres i volem sempre respondre a l’estereotip. Sempre pensem que ens cal no fer les coses que poden malmetre l’estereotip que els altres han fet de nosaltres ……. Quin mal fat, si pensem que hem de fer les  coses que potser els demés no entendran, o ens jutjaran malament perquè nosaltres no actuem com caldria a les bones maneres….. ….
Un drama….
Creiem que  fugirem del nostre rol… i , pensem:
.- Això farà allunyar als altres….
I així, pensem, s’allunyaran els amics, els coneguts i els saludats…..

Doncs, mireu, aquesta frase em va ajudar molt per a tornar a reivindicar, cercar i intentar trobar el meu jo real….
I d’aquí va sortir tornar a ser jo i el meu entorn, amb els meus estimats…. tornar a anar a la muntanya, tornar a cantar, tornar a fer teatre, tornar a explicar contalles…… en fi, el retrobament amb mi mateix, deixant de banda l’esterotip, la imatge prefabricada, l’aparença…..
Apali… que no és una frase feta, però potser algun dia ho serà…..

DE LA SECA A LA MECA……

Imatge: Planol de Barcelona del carrer la Seca i Montcada.

Aquesta és una expressió que hem sentit dir als nostres avis….. Dit d’una persona que belluga molt…..
Però  el que ara veureu, potser és que belluga poc….
Veiem-ho: La Seca era la fabrica de la moneda de Barcelona. Atès que la paraula ve de l’àrab i que ve de “sekka” o sigui : fàbrica de moneda….
Es per això que  avui, tothom coneix “la ceca” com la fàbrica de la moneda….
Però nosaltres ho tenim més proper…. L’àmbit que va del carrer Flassaders, carrer Cirera,  Mosques i el carrer la Seca de Barcelona (veieu plànol) era on hi havia la fàbrica de la moneda de Barcelona…. Sembla que per dissimular, hi varen construir una xemeneia per tal que semblés una fàbrica d’altres coses i no de moneda, no fora cas que els lladregots s’encaterinessin per anar-hi a robar. Avui, la xemeneia encara llueix ben dreta…..
I si tenim la Seca, on fabricaven la moneda, cal trobar la Meca…. I podem veure que estan a tocar….. Si al planelll adjunt veieu el carrer Montcada (on hi ha el museu Picasso) un dels edificis del carrer Montcada –el palauet senyalat de numero 19- era el palau dels Meca… gent de molts possibles que convidaven la “florinata” d’arreu…. i feien unes festasses que es feien dir :.Sí senyor!! .
I és clar, amb tanta festassa, se’ls acabaven els neulers i havien d’anar a repostar…. I on anaven en una època que no hi havia caixers?…. doncs a la fàbrica. O sigui a la Seca, al darrera del Palau on s’hostajaven…..
I si aquesta és una versió, n’hi ha una altra que diu que la Seca era una casa de les valls d’Andorra i la Meca era un collet de la mateixa Andorra…. I potser aquí la darrera part de la frase ….. De la Seca a la Meca i les valls d’Andorra….. amb tot, sembla que això no era ben bé així, i potser la frase és afegida, de quan a Andorra hi volgueren fer un casino i és clar, ja lligava…. anaven al casino a gastar-se els doblers que retiraven de la Seca….
Però això sembla molt agosarat i jo no m’atreveixo a dir-ho. 
Però si que ja a l’obra Espill de Jaume Roig escrita pels volts de 1460  es deia:

«ha prou cassat,

lo mon çerquant

he trespassant

per Çequa y Mequa,

la Vilaçequa

he Vall d’Andorra,

Volta d’en Torra

he Senta Creu,

pertot arreu,

ffins Pont Tranquat.»

I estudiosos com Antònia Carré han dit que els paratges Volta d’en Torra i Pont Tranquat eren dos prostíbuls de Barcelona…. i per tant, caldria concloure que tota la frase està ubicada a Barcelona.
En fi…. continuarem investigant, però de moment podem dir que de la Seca a la Meca…….  és al barri del Born de Barcelona….
Apali!!!

(Nota : si voleu saber-ne més del Poema l’Espill de Jaume Roig, cliqueu aquí i podreu escoltar Raimon cantant-ne una part)

BON ANY SIGUI DE BÉ!

Foto: La primera sabateta d’Arenys a l’eixida de casa.

Avui hem pogut contemplar ja la primera sabateta oberta!. N’hi ha un gabadell * que estan a punt d’esclat…. Fa goig de veure….
Aquestes orquídies que, a Arenys, les hem batejat amb el nostre nom. Deixen de tenir el seu propi nom i passen a ser sabatetes d’Arenys….
I ai las! que ningú ens les vulgui prendre, son nostres, perquè  amb paraules d’En Pep Quintana:

“Resulta “que un frare caputxí, aquell que es lleva de bon matí i toca la campana i menja pa amb avellana”, va venir a passar uns dies de  recers espirituals al convent arenyenc. Ell era un missioner llec –un fraret de sucre, que en diem- instal·lat a l’Índia més profunda i va portar en el seu equipatge escàs un esqueix d’aquesta planta, que tan sovintejava en aquell indret asiàtic. Va provar de plantar-la en una  torreta i deixar-la crèixer en el claustre conventual. I, oh! miracle,
l’orquídia es va fer gran i capritxosament va voler florir els dies més sagrats del Nadal cristià. La nostra, aquesta sabateta que s’obre i no es tanca, és preciosa. És de la família de les orquidàcies i més  concretament de la “paphio insigne”. I tant si n’és d’insigne!, insigne, gloriosa, elegant i aquí al darrere afegiu-hi tots els  adjectius positius que trobeu al diccionari. Pel que sembla, la primera planta es va trobar en el claustre caputxí com si estés a ca seva. El microclima arenyenc era exacte que el microclima indià. I d’aquell esqueix insignificant avui s’ha fet exèrcit. Qui més qui menys, en aquest poble i en aquesta època, llueix aquesta flor tan esvelta i no gens olorosa.”

 Apali!, Bon any sigui de bé….. : Aquesta frase la vaig aprendre de la meva iaia Tereseta….. I a casa, sempre dels sempres, quan encetem una menja de temporada, o estrenem una flor del temps diem la mateixa frase que ens lliga al passat, que ens fa sentir part d’una història que, en la mesura que podem, la continuem dient pels segles dels segles….. Esperem!!

* I també hi he posat una paraula que no trobo a cap diccionari: gabadell... La meva iaia la deia per fer referència a un conjunt de moltes coses de la mateixa espècie, o sigui, un munt, un bon feix, etc…. però ella en deia un gabadell i jo, en memòria seva, la continuo dient….

Filòlegs absteniu-vos!

IN BOCCA DI LUPO

Foto: Al “Repente de Comèdia” amb la Mercè Pons.

Sempre, sempre, quan faig teatre, dic als companys l’expressió italiana “in bocca dei lupo”…
Em sembla més ajustada a la realitat del que viurem, quan estiguem, sols, davant la gola del llop….
Si no ho heu provat, ni que sigui per experimentar, pugeu en un escenari i mireu al pati de butaques….  Tothom mira…. i tu, en el millor dels casos, no veus res…..
Es ben bé una gola de llop.
I es que la frase consuetudinària que diu tothom em molesta i em fereix:
“Molta merda”.
Si ja se que te una història, però a mi no em diu res i no la dic.
Pels qui no en sàpiguen el perquè de la frase  us adjunto unes paraules de la Núria Corredor, molt aclaridores:

“Desitjar bona sort porta mala sort. Aquesta és l’essència de l’expressió “molta merda” que se sent als camerinos abans d’una estrena. L‘origen es remunta a segles enrere, quan el cavall era el mitjà de transport habitual. L’exterior de teatres i corrals es convertia durant la representació en un aparcament equí, en el qual descansaven els animals. Així, com més públic hi assistís, més cavalls hi hauria; i com més cavalls, més excrements. Al món anglosaxó, el recurs és molt menys escatològic. Ells desitgen simplement que et trenquis una cama (break a leg), evocant el gest de doblegar el genoll en fer una reverència a l’antiga usança. És a dir, que moltes salutacions equivaldrien a més possibilitats de fractura. A Gran Bretanya també s’utilitza l’expressió knock ‘em dead (estaborneix-los fins a la mort) i a Rússia es diu k chortu! (al diable!).

Apali! In bocca di lupo!!

MANDAT OPUS

Foto: Cartell parcialment explicatiu….

Avui,  que us sembla si us explico una expressió de castellà antic….
Veureu que el castellà ben entès i ben parlat , també ens pot enllustrar per saber com es desenvolupen els nostres veïns, encara que, com veureu, no ho saben tot de la seva llengua.

Us fa que veiem una frase molt estesa i que quasi ningú li dóna un sentit que no te…..
Per endavant una explicació personal:

Un dia, abans de començar un judici, em ve de gust dir-li a un jutge un xic fatxenda i cregut, i que era qui en sabia més de tots:
Senyor jutge, avui haurà de dictar una sentència “por uebos” .

Ell que fa:
Mire, porque le tengo aprecio, porque si no, ahora mismo le amonestaba por escrito!.
– I quin és el motiu de la meva falta i/o del meu desvergonyiment, que pregunto jo.
Hombre, por hablar de forma tan soez en la sala de vistas, aunque sea antes de un juicio.
– Home, mira, que a mi em sembla que parlo amb un castellà prou curós, assenyat i volgudament pulcre….
No me joda, eh!!
I com que servidor anava preparat li poso al damunt de la taula, part del diccionari de la Real Academia Española ….
Ell que es mira els papers i fa:
– Bueno, pero  que sea la ultima vez:

I els papers deien:
 
   uebos.

(Del lat. ?pus, necesidad).

1. m. ant. Necesidad, cosa necesaria. Uebos me es. Uebos nos es. Uebos de lidiar.

 

“Y la famosa expresión “Manda Uebos” proviene del latín “mandat opus” (manda la necesidad o la necesidad obliga) que se usaba en el ámbito judicial para indicar que unas pruebas o argumentos eran tan contundentes que obligaban a ver los hechos de una determinada forma y actuar en consecuencia.”

Un consell: Si voleu fer el fatxenda i dir a algú: “Manda uebos” assegureu-vos de portar el diccionari de la Real Academia Española a la butxaca… No fora cas que us etzibéssin:

Mira que son maleducados estos catalanes…….

Mai se sap!

 

AIXEQUEM-NOS I ANEM-HI!! AIXEQUEM-NOS I ANEU-HI!.

Imatge: Fent pinya!

En realitat el meu pare sempre deia:
Aixequem-se i anem-hi,
o aixequem-se i aneu-hi!!…

I aquí hi ha la frase cabdal de tot el que som, del que volem i del que hauríem d’aconseguir.
Tot resumit en aquesta locució!!
Si ens aixequem i hi heu d’anar, no és el mateix que si ens aixequem i hi anem tots!!
Aquí hi  ha el quid de  la qüestió….
Si cal, després d’un “ens aixequem i hi anem”, no és el mateix que, si “ens aixequem i hi aneu”…
Aquesta senzilla frase, pronunciada pel meu pare, que no sabia res de gramàtica, ni de “grimegia”… sinó que sabia el que volia fer en cada moment, em va mostrar  el mirall en el que ens hem de mirar per a fer progressar qualsevulla qüestió…
Però és que n’hi ha tant dels de “aixequem-nos i aneu-hi” que no tenim ni cap ni centener per tirar endavant el país.
Apali! aixequem-se i anem-hi  !!!!

ÉS UNA DONA DEIXADA DE L’HOME …….

Foto: Dona lleugerament melangiosa…..Imatge de Edward Cucuel. Impressionista nordamericà.

Per mor de feina, de vegades has d’allunyar-te del lloc on habitualment et mous…
Ja fa uns anys, vaig tenir un assumpte de muntanya, lluny del mar….
Era un tema un xic espinós, que involucrava uns quants veïns. I de sempre, els temes de veïns son plets molt punxeguts…. Es coneixen massa.
Es barregen fets concrets, però també rancúnies mal curades de qüestions anteriors, massa propers per no haver-hi hagut un xic d’amor i un molt d’odi, de baralles pels fills i de baralles pels sogres…. en fi, plets de mal lligar.
I en aquest tipus de desavinences,  tothom ataca com pot…..  si poguéssin, ens demanarien que anorreéssim el contrari.
I en aquest cas, en un moment d’indignació del meu client vers la veïna que el perjudicava, es posa seriós, congestiona el rostre i sense cap mirament, etziba:
– Però què vols?… si és una dona deixada de l’home!
La frase em va colpir…. no  era un home deixat de la dona… això no podia ser de cap manera…. però per blasmar una pobra dona si que servia aquesta frase tan i tan crua, descarnada, masclista i de cop baix.
Era una dona deixada de l’home… La frase em va retrunyir al cervell molt de temps……
Vaig reconvenir el client, però crec que ni em va escoltar….
Per sort, no l’he tornat a sentir mai més…..

ADVOCATS I PROCURADORS A L’INFERN DE DOS EN DOS

Foto: Portada del llibre de Josep Mª Pons i Guri: Viatge a l’Infern d’en Pere Porter. (podeu trobar-lo a les llibreries)

I qui no ha dit mai?: Advocats i procuradors a l’infern de dos en dos.
I quan l’hem dit, sabem que la frase fa referència a les males arts que aquests dos gremis, presumptament,  fan servir en les seves escaramusses judicials i/o també a les seves  lligamanegues que farceixen  les seves trafiques… Però,  dit això, ja no sabem d’on pot venir la frase en qüestió.
Em sembla que, sense cap mena de dubte, la frase surt del Viatge a l’Infern d’En Pere Porter… Un viatge dut a terme per un pobre pagerol de Tordera enxampat per les males arts del Notari Gelmar Bonsoms, quí, enredant-lo, no va cancel.lar  un debitori que havia contret el pobre Porter.
I si no es paga el debitori es condemna a presó al pobre Pere Porter. Aquest, demana que li deixin uns dies per a poder retornar-lo i  va cercar a un amic seu de Sils que el pugui ajudar, tot prestant-li els diners del debitori. En ser a Sils es troba un cavaller muntat en un bonic corcer i li diu que ell l’ajudarà a trobar els diners… el cavaller no era altra que el dimoni i tots dos, pels aiguamolls de Sils, baixen a les Calderes d’en Pere Botero i allà troben tota la gent de dret que havia fet malifetes, condemnats a les penes eternes  del xibalbà. Excuso dir que tots els que habitaven l’infern eren advocats, procuradors,  notaris i altra gent de dret.. Si voleu saber la llegenda complerta, cliqueu aquí.   I si voleu veure uns quants manuscrits cliqueu aquí
I és així que, d’aquesta llegenda,  en surten algunes frases i concrecions que cal dir:

a.- La frase d’advocats i procuradors a l’infern de dos en dos pervé del fet que en Pere Porter a l’avern  pot comprovar, sense cap mena de dubte, que la mala gent del dret s’està cremant a les calderes infernals,  per les seves múltiples malifetes.
b.- I és així que en Pàmies, al fer els seus Pastorets,  va fer que en Jonàs i en  Mataties baixessin  a les calderes d’en Pere Botero (a l’època, Pere Porter).
i c) La més certa històricament: l’entrada a l’infern era als aiguamolls de Sils. Això ja ho sabien els romans quan van fer la via Augusta… Tots sabeu que la via Augusta passa per Girona i va directa cap a Sant Celoni passant per Sils. Però els romans es van adonar que en passar per Sils, quan els aiguamolls estaven força secs, sorgien totes les males bèsties, mosques, mosquits, borinots i altres galindàines, que,  rabioses que estaven per manca d’aigua,  picaven cosa de no dir a les cohorts romanes i a tot aquell que se li posés bé…… i d’aquí,  veiem  que allò era l’entrada a l’Infern i varen construir una variant de la Via Augusta que, abans d’arribar a  Sils,  es desvia per la costa i passa, també, per Arenys de Mar, que aquí en diem el camí del Morbo…
Apali!
I si sou un mísser i us amoïna que us diguin sempre la cançoneta: “advocats i procuradors a l’infern de dos en dos”, vosaltres els etzibeu:
Procuradors i advocats al cel a grapats…
I qui no es conforma és perquè no vol!

ÉS QUE HE TROBAT UNA ROMAGUERA

Foto: Una romaguera o romeguera, que tan n’hi ha i bon tros!!.

Segons el diccionari Alcover, una romaguera és:

ROMEGUERA (ant. escrit també romaguera, i var. dial. romiguera). f.|| 1. Planta de diverses espècies del gènere Rubus, de tronc espinós i flors blanques, de fruit negre o blavós, comestible, anomenat móres (Vallespir, Conflent, Cerdanya, Garrotxa, Empordà, La Selva, Guilleries, Lluçanès, Plana de Vic, Conca de Barberà, Camp de Tarr., Calasseit, Tortosa, Val.); cast. zarza, zarzamora. Pus semblant és home en figura ab mandràgola que ab romaguera, Llull Cont. 171, 6. Que li preservàs lo camp de romagueres e canyota, Metge Somni iii. La flor de la romeguera, Medic. Part. 86. En tal cas la romaguera | de afferrar-se no té lloch, Cons. casada 136. Agavellant-los d’arços i romeguera amb rapes, Atlàntida ix. a) imatge  Romeguera de rostoll: l’espècie Rubus Caesius, d’espines petites setiformes, inflorescència petita corimbiforme amb algunes glàndules fines i petits agullons, i drupes grosses, blavenques, àcides; cast. parrilla, zarceta de los rastrojos.

 

Però també pot ser:

| 3. fig. Torbany, cosa o persona que es troba pel camí i destorba d’arribar prest (Empordà). «Jo bé hauria vingut d’hora, però he trobat una romeguera i m’ha fet fer tard».

I d’aquestes darreres romagueres,  a Sinera prop del mar n’hi ha moltes, o potser moltes no, però algunes si…. Quan surts de casa i vols anar a qualque indret una mica allunyat ( no us penseu, amb trenta metres ja és allunyat a Sinera) hi el  perill de trobar una romeguera, indefectiblement la trobareu… i sempre, sempre, fareu tard allà on aneu….

 

Fins que ve un dia que un amic, molt amic, com per exemple el doctor M.M. et troba i t’etziba:

-Mira Ramon, tu i jo no en trobem de romagueres…. les romagueres, SOM NOSALTRES!!.

I és així com, també, anem confegint el dia a dia de la nostra relació amb l’entorn….

Apali! i de vegades, escadusserament, també és bo trobar alguna romaguera!!

LA SETMANA DELS TRES DIJOUS

Foto: La iaia Tereseta, la meva padrina.

La meva avia, de les frases fetes que deia, n’hi havia una que em cridava sempre l’atenció: 

– Jo no em vull morir fins que no vegi la setmana dels tres dijous….


Si,  ja se que en aquella época tots fèiem la cantarella de : “hay tres jueves que relucen mas que el sol: Jueves Santo, Corpus Christi i el dia de la Ascensión… “
Però no, ella volia veure la setmana dels tres dijous abans de morir… Pobre iaia Tereseta,  es va morir abans que, alguns espavilats,  ens col.loquessin una setmana de tres dijous entre cap i coll!.
Apa! jo ja se que la iaia, des del cel deu xalar de valent veient com ens trobem en aquest desficaci: avui dilluns, demà dijous, demà passat  dimecres, l’altre dijous…. i així fins a tres.
Ondia  Manela!! cosas veredes Sancho.
Ah! i sembla que la frase ve d’antic…
Rabelais en la seva obra Pantagruel donava una pista (un xic faceciosa i envitricollada….):

“”… Aquell any van ser descobertes les calendes en els breviaris dels grecs. Al mes de març no li va tocar res de la Quaresma, i el mig agost va caure en el mes de maig. El mes d’octubre, em sembla, o potser el de setembre (ho dic per no equivocar-me, perquè me’n vull guardar amb molta cura), va haver-hi aquella setmana, tan celebrada en els annals, que és anomenada la setmana dels tres dijous, perquè va haver-n’hi tres, a causa dels irregulars bissextils i perquè el sol va trontollar una mica cap a mà esquerra, la lluna va variar de curs més de cinc canes…””

Tot plegat, la frase només expressa allò que mai, cap èsser mortal, podrà veure complert. Com voleu un setmana de tres dijous… vinga, home, vinga!! ….
Però viure en un indret en el que et manen els altres, ja solen passar aquestes coses!!

QUIN VISCLABAT!!

Foto:
Quan vaig arribar a Sant Celoni, ja fa més de vint-i-tres anys, a col.laborar amb l’Ajuntament,  vaig conèixer, i després vaig estimar molt, el que fou el secretari i amb el que vàrem esdevenir molt i molt amics, el plorat i enyorat Ramon Vila Roca….
Entre feinada i feinada, teníem temps d’explicar-nos algunes facècies…. jo li explicava les  d’Arenys i ell  les  de Sant Celoni i rodalies.
Un dia, explicant-me una forta embolicada que havia tingut un Ajuntament del voltant, amb alguns veïns, em descrivia gràficament el desori que s’havia organitzat a la sala de plens de l’Ajuntament i em conclou:
-Es va organitzar un visclabat que Déu n’hi dó!!
A mi em va quedar la paraula. Paraula  que vaig entendre com a sinònim de molt d’enrenou, però no li vaig preguntar exactament què volia dir…
Després, passats uns anys,  llegint l’Amades i el seu Folklore a Catalunya, he conegut el seu significat…. com sempre, molt ilustrador de com, la nostra parla, es va nodrint d’antigalles però que la fan més propera.
Les esposalles de molts pobles de Catalunya, havien de ser comanades per l’Abat dels Boigs. Una figura imprescindible a la gatzara dels casoris.
Era l’home de la parella del darrer  casament de l’any. Aquest tenia, per tot l’any vinent,  el càrrec d’Abat dels Boigs. La seva feina no era altra que embolicar el casament de tots els nuvis del proper any… Si podia, els posava tots els entrebancs per a poder-se casar, els ho impedia amb les més burdes accions… tot però adreçat a fet més facecioses  les noces… I podeu comptar, tot el dia de gatzara i de broma, i a cada casa els donaven el xarel.lo corresponent,  i quan arribaven a final de l’àpat de noces, ja no tocaven ni quarts ni hores… ja ni s’aguantaven drets…. el vinet ja havia fet el seu fet  I és clar, del nítid:
Visca l’Abat!!
es passava a una  llengua que s’entortolligava i s’acabava amb un:
-Visclabat!!!
I així, el nom ha quedat com a sinónim de desori, de gatzara, de forrolla, de batzarria, de desgavell….. en definitiva,  de bona festa passada pel bon vi i bon xarel.lo. !!

ANAR A TORNAJORNALS

Foto: verema tradicional.

Avui, una expressió molt i molt bonica i que per desgràcia ha caigut en desús….
Avui, gairebé ningú va a tornajornals.
Avui, els que tenen la sort de treballar, treballen, i a fi de mes, o de setmana, en el millor dels casos, reben una contraprestació.
Però jo encara he conegut el valor de la paraula tornajornals.
La verema (collir raïms, en dèiem nosaltres) a Llavaneres la fèiem a primeries de Setembre. Tots els que tenien vinya ho havien de fer quasi a les mateixes dates. No hi havia cups per a tots i per tant, els qui tenien cups els llogaven ara a una família, ara a l’altra.
I si una sola família s’havia de collir tots els raïms de la seva vinya, no acabava mai i la tanda del cup ja els havia passat.
Manera: Anàvem tots a tornajornals. Els dilluns el de can Pajaron -i tot el carrer, o tots els veïns anàvem a collir els raïms de la vinya d’en Pajaron,- els dimarts, tocava als de cal Racó, els dimecres els de can Mingo, els dijous, can Paxó, i els divendres a cal Ferrer, o sigui nosaltres….
I així, d’aquesta manera: ara jo faig el meu jornal per a tu i demà tu me’l tornes per a mi….  Entre tots els veïns es podia collir el raïms en el temps que no es fessin malbé i tots teníem el cup a la nostra disposició un dia a la setmana.
Bonica manera d’aprofitar l’esforç.
Ara, ningú, o quasi ningú va a tornajornals…
i de jorn de vila, ningú no en parla.
Més endavant explicarem el significat del jorn de vila.