SERRALLONGA

Quins blaus esfilagarsats de boires escadusseres pel cel grisenc de la matinada ferèstega!. La llum, encara endormiscada, es deixondia per l’horitzó llunyà de la marina que encetava el dia tot tocant ratlla. I nosaltres, xino xano, cap al cim del Tagamanent, on al peu de la baluerna hem deixat els estris mecanitzats i hem avançat i endinsat per la Calma planera, vora Cal Agustí. Ara els ginebrons, ara la masia, fa anys enrunada, avui esponerosa i valenta, i revolt enllà hem goitat la Casanova del Bellit, i sortint del camí fressat els corriols ens anaven menant cap als llocs més humitejats de la Calma de ponent, i hem circumdat el Bellit i hem pogut copsar la petitesa de l’ermita de Sant Nicolau i la grandesa del camp que encara verdejava pel bestiar de peu rodó, avui amagat.

La calma s’estenia als nostres peus, i al lluny senyorívol sorgia el Tagamanent. Camí enllà cap el Turo del Pous d’En Sala. De la casa on nasqué Serrallonga, que ens goitava des del fons de la vall. Al davant, a l’altra serralada ens vigilava Sant Segimon amatent als peus de Sant Miquel dels Barretons. Camí serpentejant pels cimbells de la Sala. Petits bolets que neixen agermanats, i el cel… ennuvolat, ens guardava del sol que ens feia l’ullet. Ah! i hem trobat la Font Pomereta, verdagueriana imatge de la natura…

I mentre i tant  a la vall feia una xafogor galopant, el caminant ha enfilat,  a petita hora, el cimbell de la catedral de la Vall d’en Cuc (Sant Salvador de Terrades) on, essent festa major, ha pogut entrar al clos eremític. Revolt fins la font de la Moixera. El caminant no exagera  si us diu que, allí,  al redós de la natura, ha passat fred .

Després més revolts a admirar la baluerna de la Masia d’En Cuc, i per fi , el castanyer. Arbre immens (algú en diu el més gran de Catalunya)… De gran, el caminant en dóna fé  que ho és.

I de retorn, pel corriol on l’aigua rumorejava torrent avall i alguna zumzada de branquilló ens encertava la testa i abellia veure  figues, castanyes, nogueres, mores…

I si voleu, podeu entrar a veure algunes imatges…

I avui passejada nova, pels volts de les ermites de Trinitat, Maria Mitjancera, i l’Església del Brull, on hem gaudit de l’esclat del faig al cimbell de Collformic, i hem fet marrada, i el camp del Serradussà, mal manegat ens ha esborrat el camí, i la giragonsa, i la pèrdua del viarany, i la  calor que assedegava i la  pujada perduda i anguniosa … i…. veieu que ha estat dur… , però  llavors, exhaurides les forces, en petit grup que érem, han aparegut dues taronges. I el silenci a l’ombra i el compartir la petita menja, i en companyonia i solidaritat hem après, allò que tothom hauria de saber i que sovint oblidem: … que el partir tan senzills aliments ens ha ensenyat que la felicitat no és un concepte literari, és un estat d’ànim compartit. 

Si voleu un tast del Serrdussà, cliqueu aquí.

Imatge: Una giragonsa amb Santa Maria de Liors al fons…..

Revolts i giragonses d?un camí entreteixit de verds, grocs, flors boscanes i alguna esmorteïda, encara, orquídia ens ha anat menant, ara un pas ara l?altre cap a la ignota petita Esglesiola de Santa Maria de Liors. Els revolts s?ens feien aspres, a cada giragonsa, el camí ens esperava per ofrenar-nos, humilment, el canvi de la natura: que si ara uns pins altívols dels que en baixaven, amb fils invisibles, unes cuques que t?ensopegaven a la cara, que si ara feies un revolt i trobaves unes alzines esmorteïdes per la calor, ja força punyent, i suara en el revolt trobaves el plaer d?una obaga humida plena d?una frescor que feia l?instant plaent.

Les giragonses del camí, talment com les giragonses de la pròpia vida, quins designis secrets ens depara la natura? Quins designis secrets ens regalen  les revoltades  mal girades de la vida?…

Respostes difícils a una vida també prou difícil… Nosaltres però, com a humils caminants, només podem mostrar-nos a la natura amb un gran interrogant, només amb l?interrogant de la pregunta……. talment com davant la vida mateixa…

 I si voleu, podeu veure algunes fotografies….

Imatge: La pica baptismal de Sant Cristòfor de la Castanya….

Amb la sonsònia dels homes del temps que avui plourà, que farà vent, tempesta i altres andròmines meteorològiques, hem endreçat els nostres passos cap al Collformic que ens esperava per iniciar la baixada iniciàtica cap a Sant Cristòfol, als estreps de la Castanya, on reposen restes dels malaurats lliberals abatuts per les mans tacades de sang dels carlins que els empaitaven.

I a redós de Sant Cristòfol, on sempre hem estat ben rebuts per l’acollida de les bones masies pagesívoles hem entrat a fer tat als sants que presidits per Sant Cristòfol ens esguarden només entrar a la petita esglesiola. En Segimon, fóra del lloc  però cofoi per estar a l’esquerra de l’hereu de l’església, i a la dreta l’Isidre aquest Sant que, com ens ha alliçonat en Manel, vingut de terres enllà li ha pres a Sant Galderic,  (que va néixer a Vievila, al Carcassès (Rosselló), l’any 830. Morí l’any 900, i ja el 990 se’l canonitzà en un concili a Narbona), el patronatge dels nostres pagesos.

I la trobada de les pedres que acullen la sal que es dóna als moltons , com bé ens ha explicat en Martí,

I la davallada cap al Vilar, on, de camí, ens hem trobat com sempre als arenyencs que, cada vegada que refem el camí,  ens els trobem al mateix indret. Deu ser la cosa de les bruixes que, mai dels mai, ens abandonen a muntanya.

Entreu i veieu…. uns retats que evoquen unes sortides montsenyenques…..

Imatge: sol eixint del seu llit de núvols al pla de la Calma.
 De matinet, a l’encalç dels Sants del Pla. La Calma, tranquil·la, ens oferia la lluïssor de les primerenques hores. El sol mandrejava per sortir del seu llit esllanguit de núvols. El dia patint per créixer, i nosaltres, caminants, albiràvem els contraforts de Bertí- La Caseta, el Clot, Sant Cebrià,  la Figuera i Sant Isidre ens anaven regalant les seves ocultes històries que el temps va esmorteint dessota el mantell de l’antigor. I el pou, modesta andròmina col·locada al bell mig del pla, on els festejadors, a peu d’aigua, senyalaven els antics amors declarats als seus peus…
I la vida… que mai s’amaga, sempre  brinda un futur esperançat al caminant ….

I si voleu veure les fotografies de la sortida, cliqueu aquí.

Imatge: La platja dels nostres somnis al Turó…

Retrobament amb la natura aspra. Sortida dura, molt dura, encimbellant-nos des de la vall, resseguint senderols de  la gran baluerna profunda, els clots,  les valls, la pregonesa de la muntanya, l’abraçada perduda, el pou de neu, el cim que avui ens feia de platja dels nostres somnis, era la platja  on albiràvem nous mons. I el cel, i el sol.. i nosaltres petits, però avui tan grans, que encalçavem el cel amb les mans, des del Turó de l’Home.

I de retorn pel Turó d’en Palatreques, el pla de Lligamoltons, el Puig d’Arques, fins la muntanya ens escopia al Sot del Maldeventre, i finalment  de retorn a la llar, plaents d’haver viscut un matí, potser, irrepetible. 

Imatge: el Gorg Negre de Can Prat. 

Ja n’érem freturosos. N’havíem parlat molt però no arribava el dia. Havia de ser en primavera. No podíem trobar-nos sense l’aigua que dóna màgia a l’indret. I mireu, avui ha estat el dia. Ens hem endinsat al cor del Montseny, on les gojes ballen, les bruixes espargeixen els seus mals auguris i l’aigua sadolla el cos i l’esperit del vianant…

I hem vençut les dificultats. Que no son poques i ens hem enfilat, riera amunt, esgarrinxant-nos les mans, atuint el cos i no sabent ni on podies posar els peus dins el rierol que baixava, avui, molt furient.

L’espectacle feréstec servit! 

Imatge: Cireres d’arboç amb colors……..

Anàvem a l’encalç dels colors de la primavera d’hivern. Vorejàvem el turó d’en Prat. Els camps erms ens saludaven groguencs, les cireres d’arboç ens cridaven amb colors de xampany. El camí de can Prat amb la inestimable companyia de l’amo. Que ens contava que no es creia que arribéssim al gorg, “jo te l’encendré, deia…..” ,  que les fulles de faig que apareixen a les fonts mallorquines son del gorg, que la creu de dalt és d’ells, dels de Can Prat……. que la de baix és del rector, que l’aigua escasseja i que els diumenges en fan recapte. Que les aglans son pels cavalls i l’altra  bestiar. I que al suro gros, el foc li va fer l’estella. I a la mirada una lluïssor, encara, d’esperança…  I de retorn, els camps, ara erms, son plantats de blat i d’ordi….
Un mati de retrobament amb una  part de la història…..