Va haver xiulada monumental a l’himne nacional espanyol o no en va haver? Els telespectadors saben que es possible amagar amb diverses tecnologies el que passa per oferir una realitat diferent a través de la pantalla. Els ciutadans interessats varen preguntar als qui eren al camp el que va passar de veritat. I els qui no coneixien ningú?

Pels clàssics, Brigitte Bardot, pels menys clàssics, banc de Bilbao. De fet avui volen dir Barça i Bankia. L’alegria i la tristor. La joia i la vergonya.

A Espanya li sobra un ministre: el d’educació. I un ministeri: el d’educació. I no pas perquè qui avui n’és el titular sigui de l’escola aguirrense que té per divisa “un problema cada dia” per desviar el tret.

Cada dia que passa es fa més evident que la mentida i l’encobriment han estat una forma de fer tòxica per a l’economia espanyola. Cada dia que passa, se sap que el forat de Bankia és més gran que no era el dia anterior. És l’exemple d’una pèssima forma de fer.

La senyora Aguirre n’ha dit de grosses. La darrera reclamant la suspensió de la final de la Copa (del Príncep) o que es jugui a porta tancada és de les bones. L’Aguirre no és un tros de sola de sabata.

Per auditar l’estat de la banca espanyola el ministeri d’Economia ha contractat dues entitats privades, una americana i l’altra alemanya. És el fracàs de l’Estat com a supervisor de les entitats privades residents en el seu territori.

La senyora Merkel va invitar el senyor Rajoy a fer una passejada amb bateau mouche per les aigües del canal que travessa el centre de Chicago. En temps de la modernitat líquida i quan tot fa aigües, la imatge no podia ser més inconvenient.

Ara resulta que el dèficit públic espanyol no és el 8’5% del PIB que anunciava el president Rajoy, que ja era diferent de l’anunciat pel president Zapatero. Esgarrifeu-vos.

Ahir, en sortir de la gravació d’un programa de TV, em trobo amb un prohom de Lleida que ens diu que la intervenció financera és cosa de dies, perquè és evident que Espanya no pot trobar els 250.000 milions d’euros que deu.

Una coneguda sociòloga catalana a qui vaig escoltar a la ràdio tenia dubtes sobre encetar el camí cap a la independència perquè qui sap si la societat catalana seria més justa amb govern propi en un país independent.

Aquest senyor ministre d’Espanya no para de fer amics a Catalunya. Les seves declaracions són de les que provoquen ganes d’enviar a pastar fang aquells que no saben ser ni senyors.

Avui es reuneix el Govern català. En acabar, el President i el conseller d’Economia explicaran com s’ha ajustat el pressupost en 1.500 milions d’euros, pel cap baix.

Ahir tarda, en el marc de les festes de maig de Lleida, la Jove Orquestra de Ponent va fer el seu primer concert, a l’auditori Enric Granados. Un gran èxit de públic. Una iniciativa digne de tot reconeixement.

I si no es quadren, què passa? Aquesta és la pregunta que fan alguns líders polítics reclamant a la Generalitat i a les administracions públiques que no s’obsessionin per pagar els deutes. La resposta, des del seu punt de vista és: no passa res. Sorprèn.