Els dirigents de Podemos, Pablo Iglesias i Xavier Domènech (Comuns), acaben de publicar un article sota el títol “Catalunya, un sol poble”. Arriben tard. Ressusciten la vella idea convergent, pujoliana, de la Catalunya de tots, la del “Som sis milions”, la que expressava que a Catalunya, primer la convivència, transmutada en “catalanisme popular”. L’Article té
En pocs dies, dues fotos del Govern, en la galeria gòtica del Palau de la Generalitat, hauran marcat la política catalana. Baiget va obrir la porta, que sap si abans d’hora, a la crisi de Govern en un moment especialment delicat i, alhora, decisiu. Si les informacions són certes, la crisis afecta només a consellers
El 9N2014 va ser una fita d’importància creixent en la política catalana. El 9N es pren com a referència per l’1O2017, per exemple. El 9N2014 suposà la condemna, encara pendent del Suprem, d’un president de la Generalitat i de tres consellers. Aquesta condemna comporta que el “Tribunal de Cuentas” iniciï el procediment per reclamar als
Sobta enormement que durant el Sant Fermí es pugui cometre violència de gènere, per excepcional que sigui, amb una certa sensació de “normalitat”, que preocupa i fa vergonya a qualsevol persona amb quatre dits de seny. Les festes tradicionals evolucionen mentre es massifiquen i deixen d’ajustar-se estrictament al model de tradicions culturals molt arrelades en
El PSOE ha vist una escletxa per treure el cap en el “problema català”. Sap que un dels retrets més sovintejats del catalanisme polític és que el govern de l’Estat no s’ha molestat en presentar una alternativa al programa independentista. En conseqüència, creu que presentant un paquet de mesures que facin d’Espanya un estat federal
Els Comuns i els podemites coincideixen amb l’Estat: no hi pot haver referèndum a Catalunya. Ho expressen diferentment, però no deixen de dir la mateixa cosa. Amb l’excusa que l’1-O no és el referèndum que Catalunya necessita, es nega tota validesa a la convocatòria que passa a ser una ocasió més per a la mobilització.
Els expresidents del Govern d’Espanya es va trobar ahir, convocats pel grup Vocento, i van aprofitar l’avinentesa per carregar contra la voluntat de Catalunya de celebrar un referèndum. No es podia esperar altra cosa ni les seves paraules van diferir del discurs oficial, del discurs de sempre. Aznar va tornar amb l’abans es trencarà Catalunya
En condicions normals, les declaracions del conseller Baiget haurien estat comentades però no haurien suposat el seu cessament. Per tant, les condicions polítiques no són les habituals, les que havien estat sempre, les considerades normals. El país està en un moment extraordinari, no ordinari. L’1-O és exigent i transforma el panorama polític. S’acosta el xoc
Les enquestes sistemàticament apunten a un fet que sembla ben possible: molts catalans, qui sap si una majoria, se sentirien prou confortables amb l’actual status quo si l’Estat fes una oferta acceptable de reconeixement de la seva identitat nacional i de l’autogovern efectiu i respectat. També sembla ben possible que una part del creixement de
Els diaris s’han fet ressò de les paraules del rei Felip VI en la celebració dels 40 anys de democràcia al Congrés dels Diputats: “Fuera de la ley, como nos enseña la historia, solo hay arbitrariedad, imposición, inseguridad”. El rei de la casa de Borbó reblava el clau insistint, amb altres paraules, que la sobirania
El concurs que havia de servir per proveir d’urnes la Generalitat de Catalunya ha quedat desert, la qual cosa exemplifica la dificultat de fer un procés quan la maquinària de l’Estat, començant per la judicial, es posa en contra. És molt fàcil carregar contra el Govern català, contra les empreses, contra els funcionaris…contra el que
L’home de posat aristocràtic, Méndez de Vigo, portaveu del Govern espanyol, en va dir una de bona per anar en contra del discurs plurinacional de Pedro Sánchez. El ressuscitat líder del PSOE ha desenterrat el concepte de l’Espanya plurinacional, que feia molt temps que no sortia a la palestra. Això sí, amb un matís: la
Un dels columnistes més respectats de la premsa anglesa, és Adrian Wooldridge, que cada setmana escriu al setmanari anglès, lliberal per excel·lència, The Economist, sota la signatura Bagehot, al seu torn un brillant periodista del dinou, que va ser també editor del setmanari. Ara fa un parell de setmanes, en valorar les eleccions angleses, es
Cal creure que va amb la naturalesa humana. Voler saber el que passarà deu ser consubstancial a una forma de vida avançada, alliberada de la mera subsistència precària. Preguntar quin temps farà demà o el cap de setmana, ja sigui per recollir el blat o posar-se panxa enlaire a tocar de mar, n’és un exemple,
La percepció que Lleida és d’una altra pasta i que sembla encapçalar una certa forma de fer contrària al dret a decidir creix entre els que se la miren de lluny. Els fantasmes del passat sembla que tornen a passejar-se pel carrer Major. Qualsevol dia s’asseuran a la peixera de la que avui és seu