Coca de recapte

El bloc de Ramon Farré Roure

24 de juliol de 2017
0 comentaris

Socialisme a Lleida

La Paeria de Lleida és una font inesgotable de sorpreses. La darrera és l’anunci del PSC de presentar una moció per demanar a la Generalitat que prioritzi “la recuperació social i la lluita contra la pobresa…en front d’altres prioritats polítiques”.

No cal traducció: oblidin-se de la independència i dediquin-se a les polítiques socials, com ara salut, educació, ocupació, serveis d’atenció a les persones…que les han tingudes abandonades.

Em sap greu que el socialisme lleidatà faci un ús indegut d’una voluntat que comparteix tot l’espectre polític o gairebé: no hi ha força política sensata que no vulgui eradicar la pobresa i apostar per la recuperació social.

No cal contraposar drets i polítiques públiques adreçades a facilitar la convivència, a tenir cura de compensar desigualtats, a afavorir l’equitat i la igualtat d’oportunitats a una aspiració nacional com és l’autogovern i l’anhel d’independència que és compartit per molts i molts catalans.

Els drets socials mereixen ser reclamats per ells mateixos i no com a contraposició amb els “drets nacionals”. I no està escrit enlloc que per aconseguir els darrers calgui deixar de banda els primers. O a l’inrevés. Són dues cares de la mateixa moneda.

Els que propugnen la independència de Catalunya no ho fan per fer més gran l’administració, o per eixamplar el nombre de cadires a ocupar o per tenir més recursos tancats a la caixa. Tampoc perquè duguin barretina i espardenyes envetades o ballin la Santa Espina cada diumenge o al mòbil els soni el Cant de la Senyera quan els truquen.

Els que volen la independència volen tenir l’autogovern necessari per poder fer polítiques públiques avançades, destinades, normalment, als més febles, sense que el Tribunal Constitucionals els ho impedeixi.  Exemples a tocar. Per començar, les previsions adreçades a impedir que les famílies pobres no tinguin aigua, llum i calefacció en ple hivern; o les impostos als pisos buits per facilitar el lloguer social; o les polítiques d’igualtat home dona…

Els que volen la independència volen poder dedicar més recursos a salut, educació i polítiques socials, que han estat força malmeses per la crisis i per la desigual distribució de finançament entre les comunitats autònomes que perjudica els catalans, especialment els que més pateixen, de manera crònica i irresoluble.

Els que volen la independència volen poder tenir les infraestructures que el país mereix, paga  i no té. Volen tenir trens que els duguin a la feina amb garanties. Volen les pensions que s’han guanyat amb el seu esforç tota la vida.

Els que volen la independència volen no poder ser amenaçats amb posar un tap a la canonada del finançament. Volen no veure les consellers i el president de la Generalitat jutjats i condemnats per posar les urnes un 9 de novembre. Volen que les institucions pròpies siguin respectades. Els que volen la independència volen que les catalans, tots, puguin donar el seu parer sobre el futur polític de Catalunya.

Qui ha vist el PSC i qui el veu. Segurament, la moció s’aprovarà perquè Ciutadans i PP la votaran a favor, la qual cosa contribuirà, una vegada més, a fer evident on  se situa el PSC-PSOE dins de l’espectre polític.

Els diaris espanyols recolliran la valentia del socialisme lleidatà, leridano, més aviat. Els partidaris quedaran ben contents, però cap pont no s’haurà construït ni cap dret social quedarà reforçat. De la demagògia no en surt gairebé res bo mai.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!