Les enquestes sistemàticament apunten a un fet que sembla ben possible: molts catalans, qui sap si una majoria, se sentirien prou confortables amb l’actual status quo si l’Estat fes una oferta acceptable de reconeixement de la seva identitat nacional i de l’autogovern efectiu i respectat.
També sembla ben possible que una part del creixement de l’independentisme es degui precisament al tancament absolut de l’Estat a reconèixer el caràcter nacional de Catalunya, amb les conseqüències que se n’haurien de derivar, cosa que du a creure a molts catalans que no hi ha solució possible dins d’aquest Estat.
Igualment és possible que la tossuderia en impedir que els catalans expressin el seu parer sobre el futur polític del país en una urna, en un referèndum convocat a aquest efecte, contribueixi a fer créixer l’opció independentista.
Per quines raons l’Estat manté una posició que es pot titllar d’absolutament tancada? No és fàcil de respondre la pregunta si l’Estat no la vol respondre. Fins i tot responent-la, hom dubtaria que la resposta fos la bona, la veritable.
La desconfiança amb l’administració de l’Estat és molt gran i és un fet que dificultat qualsevol solució perquè qui sap si el que es prometria amb una mà no seria immediatament negada per l’altra al cap de no res.
La història recent n’és plena de fets que l’expliquen , la desconfiança, des de la LOAPA, la legislació bàsica i les interpretacions de la Constitució pel Tribunal Constitucional que van deixar sense contingut veritable d’autogovern l’autonomia catalana, fins al fracàs del nou Estatut.
D’hipòtesis que explicarien la tossuderia de l’Estat se’n poden formular unes quantes. L’essencialista: Catalunya no és res més que una part d’Espanya, una regió autònoma com qualsevol altra, i que no mereix pas que l’Estat la distingeixi en cap sentit. Només hi ha una nació i una sobirania. Tot el que no sigui això no ha de ser ni considerat. Qui gosi qüestionar-ho ha de ser passat per sobre sense misericòrdia. L’Estat no ha de seduir els catalans, cap raó no hi ha per a fer-ho.
Una segona hipòtesi: que cregui en la impossibilitat de la independència. Els que vulguin la independència s’estavellaran contra un mur de formigó armat impossible de saltar, perquè està protegit per la legalitat, la judicatura, els instruments de l’estat de dret, la munió d’accions que es poden dur a terme, si cal també sota mà…en definitiva el poder de l’Estat que és omnímode, inevitable i que res no pot afeblir. Un Estat que és un dels més importants del món i que confia en la diplomàcia per tallar tota possibilitat de reconeixement d’un nou Estat sorgit del trencament.
Una tercera hipòtesi: els catalans mai no seran prou forts per trencar el mur perquè no aconseguiran la unitat imprescindible perquè la immensa majoria dels catalans opti per la independència decididament. Els partits espanyols (PP, PSOE, C’s, Podemos i les seves aliances…) garanteixen amb els vots que reben que mai no hi haurà aquesta majoria definitiva, inapel·lable, per la independència. I els independentistes poden no compartir una mateixa estratègia.
Una quarta hipòtesi: els catalans són pacífics de mena i mai no posaran en risc, ni que sigui temporalment, l’estat de benestar de què gaudeixen. Estan collats i lligats curt però tenen prou llibertat i capacitat per anar-se’n sortint, a empentes i rodolons, gràcies a la seva capacitat de resistir, d’innovar i de fer de les pedres pans. Catalunya, paradigma de la resiliència.
Una cinquena hipòtesis: la conservadora. Se sap el que es té i ni el que no es té. Canviar sempre genera resistències. Millor quedar-se un com està que posar-ho tot en risc, pensa l’Estat que poden pensar els catalans.
Cal anar amb compte, això correspon als partidaris de la independència, de promoure la sensació oposada: amb la independència tot anirà d’allò més bé i no hi haurà ja cap problema a resoldre, la qual cosa posa en guàrdia als més crítics que saben que de problemes en seguirà havent.
Una sisena hipòtesi: la debilitat de l’Estat i la seva manca de tradició lliberal i democràtica. Un estat fort i convençut de la seva vàlua no hauria de tenir cap problema en preguntar el parer dels seus ciutadans, fins i tot per si volen separar-se. Un Estat democràtic i lliberal de soca-rel, tampoc. Molts ciutadans tindrien poca urgència per marxar d’un Estat com cal, que reconeix les nacions que el conformen, que en respecta la condició, que en protegeix llengua, cultura i autogovern, vetlla per la igualtat dels seus ciutadans, pel seu benestar, per la seva llibertat, per la seva seguretat i ho fa amb justícia i equitat. Ara no és el cas.
Per a l’Estat, el problema és que les condicions que sostenen aquestes hipòtesis poden canviar–de fet ho han fet i ho fan, per això som on som– amb el temps, a mitjà o llarg termini, i que, a curt, l’1-O s’acosta irremeiablement i ningú no sap què en sortirà. Prou em sembla que la prudència aconsellaria l’Estat de no posar en risc la seva pròpia estabilitat i supervivència, malgrat creguin els que l’administren que res no passarà.
Mentrestant, els que creuen que Catalunya té dret a l’autogovern no poden fer altra cosa que optar per donar la paraula a la ciutadania, costi el que costi, i seguir treballant ara, demà, demà passat i en els dies, setmanes, mesos i anys a venir per canviar els fets i les circumstàncies que sostenen la plausibilitat de les hipòtesis, en allò que sigui a la seva mà, que no és tot.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!