En els propers segles, Catalunya i Espanya seguiran estan geogràficament unides, els seus ciutadans compartiran valors i riscos. Geopolíticament seran bastants indistingibles, amb diferències petites, menors, de matís.
No acabo d’entendre l’animositat del Govern de l’Estat envers Catalunya, fins i tot en el context actual i donant per fet que la separació, en cas d’independència, seria dolorosa i tindria un cost alt per a l’Estat.
Tampoc no entenc massa els estirabots contra Espanya que de tant en tant s’aprecien en les intervencions d’alguns conciutadans, pocs val a dir.
Crec que cal distingir entre un govern maldestre i la ciutadania, entre les Institucions de l’Estat i la ciutadania, entre els qui remenen les cireres i els que no bufen cullera.
Jo no sé veure com acaba tot plegat. El futur és desconegut. Però sí sé com m’agradaria que acabés.
Acabi com acabi i vist des de la lluna, aquests dos països, Catalunya i Espanya, s’hauran d’entendre, llevat que la deriva continental s’acceleri de manera gegantina i un acabi a l’hemisferi sud i l’altre a tocar de la península de Kamchatka. Bé, això sí que sé que no passarà. I, si passa, no ho veuré.
Si dos països s’han d’entendre, val més no atiar el foc. Ho dic, principalment, pel que cada dia arriba del bell mig de la Meseta Central.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!