Altre cop el president de la Generalitat convoca a partits al Palau. Es tractava de constatar que Rajoy havia negat la possibilitat de l’entesa per divuitena vegada, pel cap baix, i prendre el pols a la voluntat dels partits.
Amb l’absència dels Comuns, no per esperada menys xocant, i l’assistència de Podemos, no inesperada, els partits que avalen posar les urnes van acreditar que no hi ha res a fer amb Rajoy i el seu Govern i que, amb un punt paradoxal, convenia seguir amb el full de ruta, unilateral, sense deixar d’estendre la mà a Madrid.
Abans, Sánchez, el ressuscitat, havia trucat Rajoy per fer evident que és un home d’Estat i no un saltataulells; que no és Iglesias, que diu creure en el dret a decidir dels catalans; que la Constitució és sagrada.
Amb l’Estat en contra, amb els partits catalans no del tot alienats (uns no prou units (encara) i uns altres manifestament oposats), el compromís de la ciutadania i les institucions catalanes, Govern i Parlament, amb el dret a decidir esdevé la clau de volta que sosté el relat en aquest moment de la història.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!