Dilluns de notícies en els mitjans. La victòria de Pedro Sánchez acapara les portades. Qui va ser defenestrat per uns quants que tenien molt pes, ha estat reelegit secretari general del PSOE per la meitat dels seus militants.
Tot un cop a la vella guàrdia i al socialisme andalús. Susana Díaz només ha guanyat a casa seva. Pedro Sánchez, a qui es donava per mort políticament, ha resultat ser qui millor ha interpretat el sentiment de la militància del PSOE, cansada dels jocs de mans i tipa del que es podria definir com “els de sempre” i “allò de sempre”.
La corrupció que no cessa de treure el cap i que afecta el PP ha jugat també a favor de Sánchez, com ho ha fet la por als embats que arriben al PSOE per l’esquerra. Les portades dels diaris més escorats cap a la dreta de diumenge també hauran ajudat a encendre els ànims dels qui n’estan fins al capdamunt: Susana Díaz representava l’estabilitat, la raó d’Estat, la “bona” elecció.
La feinada que se li presenta a Sánchez és enorme. Un PSOE dividit per la meitat i amb ferides que no seran fàcils de cosir. La il·lusió ajudarà, però ningú no sap fins quan es mantindrà. Sánchez haurà de dirigir el partit sense tenir l’altaveu de la seva presència al Congrés dels Diputats.
Sens dubte, el socialisme espanyol ho té complicat, molt complicat. Té l’esperança posada en un nou projecte. Qui sap si no és aquest el seu millor actiu.
___
Un diari filtra alguns elements, rellevants, del que afirma que és ‘esborrany de la Llei de Transitorietat Jurídica. Més carbó al foc d’un dilluns ja prou carregat de combustible.
Naturalment, no és d’esperar que alguna persona amb coneixement de causa i autoritat suficient surti a avalar o desmentir el que s’hi estableix, segons sembla, que no deixa de ser el que s’espera que digui una llei d’aquesta naturalesa.
Els esborranys no són norma.
___
Ha quedat demostrat que les meves dots per a l’endevinació són nul·les. Creia que guanyaria Díaz perquè tenia l’aparell del partit. Quan voten desenes de milers de persones (80% de participació) no hi ha aparell que valgui.
Una altra evidència: els militants dels partits volen decidir per ells mateixos. Ja no es pot decidir res a esquenes de la gent. Perquè un dia o altre les urnes hi són i s’emplenen de vots, de decisions individuals.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!